Guerra cretense
Plantilla:Guerra cretense La guerra cretense (205 a. C.-200 a. C.) va ser lliurada pel rei Filipo V de Macedònia, la Lliga Etolia, vàries ciutats cretenses (sent Olunte i Yerápetra les més importants) i piratas espartanos contra les forces de Rodas i, més vesprada, Nuga-ho I de Pérgamo, Bizancio, Cícico, Atenes i Cnosos.
Els macedonios acabaven de finalisar la primera guerra macedónica i Filipo, veent l'oportunitat de derrotar a Rodas, va formar una aliança en els etolios i els pirates espartanos els qui varen començar a atacar els navío rodios. Filipo també es va aliar en vàries ciutats importants de Creta, com per eixemple Hierápitna i Olunte.[1] Mentres l'economia i la flota rodias sofrien les depredacions dels pirates, Filipo va creure que la seua oportunitat d'esclafar a Rodas estava prop. Per a acostar-se a la seua meta, va formar una nova aliança, esta volta en Antíoco III el Gran, rei del Imperi seléucida, contra Ptolomeo V d'Egipte (l'Imperi Seléucida i Egipte era els atres dos estats diádocos). Filipo va començar atacant els territoris de Ptolomeo i els aliats de Rodas en Tracia i les proximitats del mar de Mármara.
En 201 a. C., Rodas i les seues aliades (Pérgamo, Cícico i Bizancio) varen combinar les seues flotes i varen derrotar a Filipo en la batalla de Quíos. Pocs mesos despuix, la flota de Filipo va derrotar als rodios en Lade. Mentres Filipo es trobava saquejant el territori pergameno i atacant ciutats en Caria, Nuga-ho I de Pérgamo es va dirigir a Atenes intentant crear una distracció i va conseguir forjar una aliança en els atenienses els qui, de colp i repent, varen declarar la guerra als macedonios. El rei de Macedònia no va poder permanéixer inactiu i va atacar als atenienses en el seu armada i part de la seua infanteria. No obstant, els romans li varen advertir que retirara les seues tropes o s'enfrontaria a una guerra contra Roma. Despuix de sofrir una derrota davant les flotes rodias i pergamenas, Filipo es va retirar encara que no sense abans atacar la ciutat d'Abidos en el Helesponto. Després d'un sege prolongat, Abidos va caure i la major part dels seus habitants es va suïcidar. Filipo va rebujar l'ultimàtum romà i va continuar atacant als estats grecs, per lo que els romans varen declarar la guerra a Macedònia. Açò va deixar a les ciutats cretenses sense grans aliats i la major ciutat de Creta, Cnosos, es va unir als rodios. Davant esta combinació de forces, tant Hierápitna com Olunte es varen rendir i varen deure firmar un tractat favorable per a Rodas i Cnosos.
Preludi
[editar | editar còdic]La primera guerra macedónica va concloure en 205 a. C. en la firma de la Tractat de Fénice que prohibia l'expansió macedónica cap a l'oest. Mentrestant, Roma estava ocupada en Cartago i Filipo va pensar aprofitar-se d'açò per a prendre el control de tota Grècia. Ademés, sabia que per a concretar la seua ambició era possible una aliança en Creta.[1] Després d'esclafar a les forces de Pérgamo (és estat grec en Àsia Menor) i de formar una aliança en Etolia, Filipo no tenia més oposició en el territori grec que la de Rodas. Esta illa-estat, que dominava el surest del Mediterràneu econòmica i militarment, estava aliada a Filipo, pero també al seu enemic: Roma.[1]
Pirateria i guerra
[editar | editar còdic]El Tractat de Fénice prohibia a Filipo expandir-se cap a occident a Iliria o el mar Adriático, aixina que el rei va bolcar la seua atenció cap a l'est, al mar Egeo, a on va començar a construir una gran flota.[2]
Filipo vea dos formes de sacsar el domini rodio de la mar: la pirateria i la guerra. Decidit a amprar abdós métodos, urgió als seus aliats a realisar atacs de pirateria contra els navío de Rodas. Filipo va convéncer als cretenses, els qui fa temps es dedicaven a la pirateria, als etolios i als espartanos. L'atractiu per a estes nacions era la promesa dels immensos botins capturats a les naus rodias.[1] Filipo va enviar al pirata etolio Dicearco a un ampli saqueig a lo llarc del Egeo, que va incloure territoris de les Cícladas i Rodas.[2]
A fins de 205 a. C., Rodas estava debilitada significativament per estos atacs i Filipo va vore que era la seua oportunitat per a seguir avant en la segona part del seu pla: la confrontació militar directa. Filipo va convéncer a Hierápitna, Olunte i atres ciutats de l'est de Creta de declarar la guerra contra Rodas.[1]
Inicialment, Rodas va respondre a la declaració de guerra en forma diplomàtica, demanant a Roma ajuda contra Filipo. No obstant, els romans, que acabaven de finalisar la segona guerra púnica, no veen en bons ulls una nova guerra. El Senat romà va intentar persuadir a la població d'entrar en guerra, inclús en acabant de que Pérgamo, Cícico i Bizancio s'hagueren unit als rodios, pero va poder influenciar la determinació del poble.[3]
Aplegat este moment, Filipo va provocar encara més a Rodas, en capturar i massacrar les poblacions Cío i Mirlea, ciutats gregues de la costa del mar de Mármara. Filipo va entregar abdós ciutats al seu cunyat, Prusias I, rei de Bitinia, qui les va reconstruir i renombró com Prusa i Apamea en honor a sí mateix i a la seua esposa. A canvi d'estes ciutats, Prusias va prometre que continuaria expandint el seu regne a costa del de Pérgamo (la seua última guerra en els pergameneos havia finalisat en 205 a. C.). La captura d'estes ciutats també va enfadar als etolios, ya que abdós eren membres de la Lliga Etolia. L'aliança entre Etolia i Macedònia es va sostindre únicament per la por que els primers sentien per Filipo i este incident va empijorar la seua tensa relació.[4] A continuació, Filipo va atacar i va conquistar les ciutats de Lisimaquia i Calcedonia, que també eren membres de la Lliga Etolia, forçant a Etolia a trencar la seua aliança.[4]
Camí a casa, la flota de Filipo es va detindre en l'illa de Tasos, al sur de la costa de Tracia. El general de Filipo, Metrodoro, es va dirigir a la capital de l'illa per a reunir-se en emissaris de la ciutat. Els enviats varen dir que rendirien la ciutat davant els macedonios, en la condició de que no s'establira una guarnició, que no tingueren que pagar tribut ni contribuir en soldats per al eixèrcit macedonio i que pogueren seguir utilisant les seues pròpies lleis.[5] Metrodoro va contestar que el rei acceptava els térmens i la ciutat va obrir les seues portes. No obstant, una volta dins de les muralles, Filipo va ordenar als seus soldats esclavizar a tots els ciutadans, que varen ser venuts, i saquejar la ciutat.[5]
Després, Filipo va tancar un tractat en Antíoco III el Gran, emperador dels seléucidas, esperant dividir-se el territori governat pel jove faraó Ptolomeo V de la dinastia ptolemaica. Filipo va acordar ajudar a Antíoco a prendre Egipte i Chipre, Antíoco va prometre ajudar a Filipo a apropiar-se de Cirene, les Cícladas i Jonia.[6]
Despuix de firmar del tractat, l'eixèrcit de Filipo va atacar les possessions de Ptolomeo en Tracia. La flota macedonia es va dirigir al sur i va prendre l'illa de Samos, que també pertanyia a Ptolomeo, capturant a la flota egipcíaca que es trobava estacionada allí.[7] Després, els macedonios varen girar rumbo al nort i varen sitiar l'illa de Quíos. El pla de Filipo era utilisar les illes septentrionals del Egeo com a escalons fins a aplegar a Rodas. El sege no va marchar en favor de Filipo ya que les flotes combinades de Pérgamo, Rodas i els seus nous aliats Cícico i Bizancio varen conseguir bloquejar a la seua.[8] Al no vore una atra opció, Filipo va decidir arriscar-se a enfrontar els seus oponents.[8]
La flota macedonia, d'uns 200 barcos, superava a l'aliada en una proporció de dos a un.[9][8] La batalla va començar quan Nuga-ho I, que comandaba l'ala esquerra de la flota aliada, va alvançar contra l'ala dreta macedonia mentres que el flanc dret aliat baix el comando de l'almirant rodio Teofilisco atacava l'ala esquerra macedonia. Els aliats varen obtindre la ventaja en el flanc esquerre i varen capturar a el navío insígnia de Filipo; l'almirant de Filipo, Democrates, va morir en la lluita.[10] Mentrestant, en el flanc dret dels aliats, els macedonios varen rebujar als rodios. Teofilisco, lluitant des del seu navío, va rebre tres ferides mortals pero va conseguir reunir als seus hòmens i véncer als macedonios que intentaven abordar-ho.[11]
En el flanc esquerre aliat, Nuga-ho va vore que un dels seus barcos era afonat i que l'enemic s'aproximava perillosament al següent,[12] per lo que va decidir dirigir-se al rescat en dos cuatrirremes i el seu barco insígnia. No obstant, Filipo, el navío del qual encara no s'havia involucrat en la batalla, va vore que Nuga-ho s'havia separat de la seua flota i es va llançar a atacar-ho en quatre quinquirremes i tres hemiolis.[12] Veent que Filipo s'acostava, Nuga-ho va fugir aterrado i va ser forçat a encallar les seues naus. Despuix de chafar terra ferma, va tirar en el pont del seu barco vàries monedes, vestimentes púrpures i atres objectes esplèndits abans d'escapar a la ciutat d'Eritras. Quan els macedonios varen aplegar a la costa, es varen detindre a arreplegar el botí.[12] Filipo, creent que Nuga-ho havia mort durant la persecució, va començar a fer remolcar el barco insígnia pergameneo.[12]
Entretant, la situació en el flanc dret aliat s'havia invertit i els macedonios es varen vore forçats a retirar-se, permetent que els rodios prengueren els seus barcos danyats i els dugueren el port de Quíos. El centre i l'esquerra aliats també havien conseguit ventaja i varen obligar als macedonios a retirar-se abans de dirigir-se a Quíos sense ser molestats.[12]
El resultat de la batalla va ser molt greu per a Filipo, 92 navío varen ser destruïts i 7 capturats.[13] Del costat dels aliats, tres navío de Pérgamo varen ser destruïts i dos capturats, mentres que tres navío rodios varen ser afonats i cap capturat. Durant la batalla, els macedonios varen perdre a 6000 remeros, 3000 mariners varen ser morts i 2000 hòmens capturats. Les baixes dels aliats varen ser moltíssim menors, en els pergameneos sofrint la pèrdua per mort de 70 hòmens i els rodios, 60; en total 600 hòmens dels aliats varen ser capturats.[13] Peter Green descriu este fracàs com "una derrota severa i costosa".[9] La derrota va posar fi a la flota macedonia i va salvar a les illes del Egeo d'una atra invasió.
Despuix d'esta batalla, els almirants de Rodas varen decidir deixar Quíos i tornar a casa. En el camí, Teofilisco va morir de les ferides rebudes durant l'enfrontament, pero abans de morir va designar a Cleoneo com el seu successor.[14] Mentres la flota rodia navegava per l'estret entre Lade i Mileto en la costa d'Àsia Menor, va ser atacada pels barcos de Filipo. El triumfo de Filipo va forçar a que la flota es retirara a Rodas. Impressionats per la victòria, els habitants de Mileto els varen entregar adorns de vencedors a Filipo i Heráclides quan varen entrar en el seu territori.[15]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Detorakis, A History of Crete.
- ↑ 2,0 2,1 Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, 305.
- ↑ Matyszak, The Enemies of Rome: From Hannibal to Attila the Hun.
- ↑ 4,0 4,1 Polibio 15.23
- ↑ 5,0 5,1 Polibio 15.24
- ↑ Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenstic Age, 304.
- ↑ Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenstic Age, 306.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Polibio 16.2
- ↑ 9,0 9,1 Green, Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenstic Age, 307.
- ↑ Polibio 16.3
- ↑ Polibio 16.5
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Polibio 16.6
- ↑ 13,0 13,1 Polibio 16.7
- ↑ Polibio 16.9
- ↑ Polibio 16.15
Referències
[editar | editar còdic]Fonts primàries
[editar | editar còdic]- Tito Livio, traduït a l'anglés per Henry Bettison, (1976). Rome and the Mediterranean. London: Penguin Classics. ISBN 0-14-044318-5.
- Tito Livio. (2011) Història de Roma des de la seua fundació. Traducció de l'anglés a l'espanyol per Antonio Duarte Sánchez. Versió en la pàgina www.historicodigital.com
- Polibio, traduït a l'anglés per Frank W. Walbank, (1979). The Rise of the Roman Empire. New York: Penguin Classics. ISBN 0-14-044362-2.
- Polibio de Megalópolis. Història Universal baix la República romana. Versió en espanyol en la pàgina www.imperivm.org.
Fonts secundàries
[editar | editar còdic]- Theocharis Detorakis, (1994). A History of Crete. Heraklion: Heraklion. ISBN 960-220-712-4.
- Peter Green, (1990). Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age, (2nd edition). Los Angeles: University of Califòrnia Press. ISBN 0-500-01485-X.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra cretense» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.