Gekkota és un suborden de saurópsidosescamosos comunament coneguts com «geckos» o gecos. Es compon de més de 1500 espècies classificades en uns 120 gèneros i 7 famílies.[1] Es distribuïxen en totes les zones càlides del món, a on viuen en una varietat d'hàbitats diferents, des de selves molt denses fins a zones desérticas. Els geckos no poden sobreviure en regions templades, com el nort d'Europa, pero en el sur d'Europa algunes espècies són molt comunes. Els geckos es caracterisen per tindre ulls i pates relativament grans, en particular els dits de les pates. Per lo generals escates són chicotetes i tenen un cap aplanada sense espines ni crestes. Presenten una gran varietat de formes, colors i tamanys. La majoria té colors apagats i estan ben camuflats en el seu entorn natural. En algunes espècies, com les del gènero Uroplatus de Madagascar, la forma del cos també contribuïx al camuflage. El tamany de les espècies pot variar d'una miqueta més de 1 cm fins a 40 cm, incloent la coa. Els geckos més llarcs coneguts varen medir més de 60 cm, pero estes espècies estan provablement extintes. No tenen parpalles, per lo que utilisen la llengua per a mantindre l'higiene dels seus ulls. No obstant, la seua visió nocturna és àmpliament superior a la de molts animals, sent 350 voltes més aguda que la del ser humà. Casi totes les espècies són ovípares; solament existixen unes poques espècies ovovivípares. Les espècies que posen ous produïxen normalment solament un o dos ous per posada, lo que diferix d'atres fardachos que solen tindre posades més llargues. Els geckos s'alimenten d'insectes i uns atres invertebrats, i per esta raó són considerats animals útils en la majoria dels països en la seua àrea de distribució. A voltes els geckos són atrapats per a servir com a aliment o com a medicament en la medicina tradicional. La classificació taxonòmica dels diferents grups de geckos ha segut objecte de molts canvis ya des del principi, principalment per tractar-se d'un grup molt ampli. Inicialment, totes les espècies varen ser agrupades en una sola família. Posteriorment es varen crear distintes subfamílies, i més vesprada la classificació va canviar novament sobre la base de nous coneiximents, i es varen colocar les diferents espècies en famílies separades. El nom comú gecko es deriva dels sons chirriantes i esclafits que moltes de les espècies emeten, especialment en la temporada d'emparellament. Són elegits com a mascota ya que no són agressius i solen ser molt cridaners. El gecko lleopart, l'espècie més popular d'esta família de reptils, pot viure fins a 20 anys si se li proporcionen els contes adequats.[2]
No són sociables: estajar a més d'un gecko en un terrario pot causar-els estrés i afectar a la seua salut, llevat que el recint siga lo suficientment gran per a que puguen mantindre's aïllats un de l'atre. No es recomana tindre més d'un mascle en el mateix terrario, ya que l'eixemplar dominant no permetrà als demés acostar-se als sectors de calor o alimentar-se.
Distribució i hàbitat
Algunes espècies també habiten en cases i atres edificis, com este gecko caser comú (Hemidactylus frenatus).
Els geckos es distribuïxen en tots els continents, a excepció d'Antàrtida.[3] Els diversos grups a sovint són específics per al continent en que ocorren. Algunes espècies varen ser introduïdes pels sers humans en regions fòra de la seua àrea de distribució natural.
Oceania
En Austràlia, les espècies del gènero Phyllurus i les del gènero Gehyra són endèmiques. Mentres que l'espècie Hemidactylus frenatus ( gecko domèstic asiàtic), és una espècie introduïda, [4] sent un dels reptils urbans mes abundants d'Austràlia. [5] Mentres que en Nova Zelanda, habiten les espècies arborícolas del gènero Naultinus; són geckos diürns que tenen colors lluents, lo que els fa popular com a mascota per al comerç d'animals exòtics.
Àsia i Europa
Gecko Tokay camuflat en una llar de BaliEn Àsia, els fardachos es varen propagar sobre grans àrees, destacant el Gecko Tokay ( Gekko gecko) i el Gecko domèstico asiàtic ( Hemidactylus frenatus), els quals són considerats controladors de plagues com a panderoles i langostas en les llars.[6] En particular , en Bali són comuns en llars, a on es camuflen en l'entorn,[7] passant desapercebuts o inclús afortunat per ser una senyal de llar sana i sense plagues.[8] En canvi, en Europa, solament es troben unes poques espècies de geckos, principalment en les zones més càlides. La regió del Mediterràneu és l'àrea de distribució de vàries espècies de geckos del gènero Hemidactylus, mentres que en el nort d'Europa té un clima massa fredor per als geckos. La majoria de les espècies europees habiten també en el nort d'Àfrica.
Les úniques espècies natives d'Amèrica del Nort es distribuïxen en Mèxic i el sur de Califòrnia. Moltes de les espècies que es troben en Florida són originaris de les illes del Carib i varen ser introduïdes pels sers humans.[9] En América Central i Sudamérica, els geckos tenen una àmplia distribució i inclouen espècies dels gèneros Hemidactylus, Lygodactylus i Lepidodactylus. També existixen vàries espècies que varen ser introduïdes. El tamany de les àrees de distribució pot variar enormement segons l'espècie. Algunes espècies ocorren únicament en unes chicotetes illes, i unes atres tenen un àrea de distribució molt ampli.
Hàbitat
Els geckos han evolucionat en les zones tropicals i es varen propagar cap a totes les regions tropicals i subtropicals del món. No habiten en les zones permanentment fredes. Cyrtodactylus tibetanus és una de les espècies més tolerants a la fredor i ocorre en la cordillera del Himalaya fins a una altitut de més de 4000 m s. n. m.[10] Les espècies del gènero Afroedura també són tolerants a la fredor i ocorren en les montanyes de Suràfrica, com Drakensberg. La majoria de les espècies són arborícolas i es mouen en gran agilitat entre les branques i els troncs dels arbres. Encara que per lo general els geckos viuen en els boscs, algunes espècies es varen adaptar a viure en un paisage més obert i es varen convertir en animals terrestres. Els geckos terrestres es distinguixen perque no tenen lamelas baix els dits dels peus. Estes lamelas, o almohadillas adhesives, són útils per a les espècies trepadoras, pero serien una desventaja per a les espècies terrestres perque el substrat més solt es pegaria a elles. Existixen espècies de geckos terrestres que poden viure en ambients àrits, com els semidesiertos i les estepas. Algunes espècies de geckos preferixen viure en les zones urbanisades, en la rodalia dels sers humans, una característica poc comuna entre els fardachos. Les espècies del gènero Hemidactylus constituïxen un eixemple àmpliament conegut. Estes espècies es coneixen també com «geckos casers» ya que a sovint ocorren en les cases. El seu hàbitat inclou també els murs de pedra, vivers i edificis dilapidats. El gecko caser tropical (Hemidactylus mabouia) és originari d'Àfrica i va ser introduït accidentalment en moltes regions d'Amèrica.
Descripció
Els geckos compartixen un número de característiques notables que permeten distinguir-els fàcilment d'atres fardachos. Els ulls de tots els geckos són relativament grans, aixina com els seus peus i especialment els dits dels peus. Com no tenen escates grans, la seua pell sol ser flexible. Tots els geckos tenen un cap aplanada que —a diferència de la d'atres fardachos— mai du protuberàncies, com a crestes o espines. Com les escamas són generalment molt més fines que les d'atres fardachos, la pell sol ser més flexible. No obstant, també comporta la desventaja de que la pell es trenca fàcilment durant l'atac d'un depredador, o inclús en arreplegar-ho. La gran majoria dels geckos són animals nocturns i tenen colors de camuflage en tons grisáceos i marrons. Solament unes poques espècies tenen colors lluents, com el gecko vert de Wellington (Naultinus manukanus ) de Nova Zelanda, i els geckos del gènero Phelsuma de Madagascar. Estes espècies són principalment diürnes i descansen en els seus refugis durant la nit. Per lo general, els geckos no són molt grans en comparació a atres fardachos; la majoria de les espècies alcança una llongitut corporal d'aproximadament 10 a 20 centímetros, incloent la coa. Les espècies més chicotetes, com les del gènero Sphaerodactylus tenen una llongitut corporal d'a penes uns pocs centímetros, medit des de la punta del morro fins a la base de la coa. L'espècie més chicoteta és Sphaerodactylus ariasae de la República Dominicana en una llongitut corporal màxima d'1,6 cm a 1,8 cm i és també un dels vertebrats més chicotets. Les espècies existents més grans pertanyen al gènero Gekko i poden alcançar una llongitut corporal de 40 centimeter. Una atra de les espècies existents més gran és Rhacodactylus leachianus, que pot medir fins a 36 cm. El gecko de Delcourt (Hoplodactylus delcourti) que pertany al gènero neozelandés Hoplodactylus de la família Diplodactylidae, podia alcançar una llongitut total de 60 cm, incloent la coa. Esta espècie, que encara va ser observada a finals del XIX, és classificada com a extinta en l'actualitat i només es coneix a partir d'un espècimen de museu.[11]
De la mateixa manera que els demés reptils, els geckos són ectotermos,[12] i només tenen una capacitat molt llimitada de generar calor metabòlica. Com necessiten tindre una temperatura relativament elevada per a les seues principals funcions vitals, com la locomoció, alimentació, reproducció, etc., els geckos depenen del seu entorn per a alcançar-la.[12]
Per lo general, els geckos tenen un cap aplanada sense les protuberàncies, com a crestes, espines o banyes, que solen ocórrer en molts atres grups de fardachos. Generalment, els orificis auditius són clarament visibles. Moltes espècies utilisen la llengua per a netejar els ulls i el restant del cap. Totes les espècies tenen ulls relativament grans en comparació a atres fardachos. La forma de la pupila indica si l'espècie és diürna o nocturna. Les espècies diürnes tenen una pupila redona. En canvi, les espècies que viuen principalment durant la nit tenen pupiles en forma de recalats verticals. Moltes espècies tenen quatre eixamples en forma de diamant en la pupila. En algunes espècies, estos eixamples tenen una forma irregular i l'aspecte dentado de les pupiles les fa menys perceptibles. Les pupiles de les espècies nocturnes són molt movedores. Les espècies nocturnes cacen en les pupiles dilatades i en esta situació tenen la mateixa forma que les espècies diürnes, és dir ovalades fins a redones.
Per lo general, els geckos no tenen parpallas mòvils. Estos varen fusionar en el curs de l'evolució i es varen transformar en una membrana transparent que cobrix l'ull.[9][13] Primer es va formar una part o finestra transparent en la parpalla inferior, i més vesprada en l'evolució la parpalla inferior es va fusionar en l'ull i es va ampliar la finestra fins que la parpalla es va tornar totalment transparent. Lo mateix va ocórrer en les serps, que també tenen les parpalles fusionades i transparents. També en les serps va ser primer la parpalla inferior que es va tornar transparent. Durant la muda, els geckos també reemplacen les parpalles i aixina obtenen nous «anteojos». En la majoria de les espècies, les parpalles es netegen en la llengua despuix de menjar un assut. Solament les espècies que pertanyen a la família Eublepharidae, com Aeluroscalabotes felinus, no conten en esta característica. Esta família és considerada un dels grups basals de l'infraorden.[14] Les espècies terrestres d'esta família tenen parpalles mòvils que no són transparents; com a sovint caven, els «anteojos» transparents no serien molt pràctics ya que podrien danyar-se per les partícules del substrat. Els geckos no solament utilisen la llengua per a netejar-se els ulls i la boca; també l'utilisen com orgue sensorial. En traure-la fòra de la boca, arreplega partícules d'olors que pot analisar al reintroducir la llengua en la boca i moure-la contra el orgue de Jacobson ubicat en el paladar; açò permet al gecko «olorar» en la llengua, una característica que té en comuna en les serps, si ben estos últims són molt més especialisades en esta tècnica sensorial.
Dents
Els geckos són polifiodontos i tenen la capacitat de reemplaçar els 100 dents cada tres o quatre mesos.[15] Al costat de la dent adult es forma una chicoteta dent de tongada que deriva de les cèles mare en la làmina dentaria.[16] La formació de les dents és pleurodonta ya que les dents es fusionen lateralment en la superfície interior de la mandíbula. Esta formació dentaria és compartida per totes les espècies de l'orde dels reptils escamosos (Squamata).
Cos
En comparació a atres grups de fardachos els geckos tenen un cap relativament gran, un chicotet cos i una coa relativament curta. La pell de casi tots els geckos és relativament prima i les escates són més chicotetes que les d'atres fardachos. Açò es pot vore clarament en les femelles embarassades, ya que els ous són visibles per mig de la pell, especialment en la part ventral. Les escates són granulars, no se superponen, i semblen més suau al tacte. Açò té la desventaja que la pell té menys protecció i que és més vulnerable als atacs de depredadors com a aus i atres reptils que poden fàcilment danyar la pell en els seus picos o dents. Solament algunes espècies tenen escates més robustes que proporcionen una millor protecció, com les del gènero Teratoscincus. Estes espècies conten en escates grans i més grosses que se superponen en gran mida. Les escates de la coa es varen fusionar per a formar plaques protectores, una característica inusual entre els geckos.
Encara que la majoria de les espècies tenen escates planes, existixen algunes excepcions. Inclús geckos emparentats que pertanyen al mateix gènero poden tindre escates en formes molt diferents, com es pot apreciar en les espècies del gènero Naultinus. La majoria de les espècies tenen una pell flexible, elàstica, i molt més llaugera que la majoria dels atres fardachos en proporció al seu tamany corporal. De la mateixa manera que els demés reptils, la pell se substituïx regularment per mig d'una muda. Molts geckos mengen la pell mudada en la finalitat de recuperar nutrients. La pell és impermeable i té una capa de cera, lo que permet a moltes espècies de mantindre's surant en l'aigua. Com els geckos més chicotets solament alcancen una llongitut corporal d'uns centímetros, necessiten esta pell especial per a evitar d'ofegar-se en unes poques gotes de pluja. Casi tots els geckos tenen colors apagats i moltes espècies estan ben camuflats. La majoria de les espècies té els colors i el patró del substrat sobre el que habiten, com la corfa d'arbres o les roques de granit. Alguns grups estan particularment ben camuflats i són casi invisibles si es troben sobre el substrat natural habitual. Per eixemple, les espècies del gènero Uroplatus tenen un camuflage casi indistinguible de la corfa d'arbres o fulls morts. Solament existixen unes poques espècies en colors lluents, i per lo general estes espècies són actives durant el dia. Els colors lluents sempre tenen una funció en la comunicació. L'eixemple més conegut són les espècies verdes lluentes del gènero phelsuma en Madagascar. Un atre eixemple és Gonatodes albogularis, també una espècie diürna, que té un cap groc notable. Els geckos poden canviar de color, be que el canvi no és tan dràstic com en els camalleons. A sovint la pell es torna més clara durant el dia i s'enfosquix durant la nit. També existixen espècies que mostren un canvi opost, com l'espècie africana Hemidactylus fasciatus que té un color més obscur de dia i de marró clar fins a groc durant la nit.
La forma de les pates pot variar considerablement segons l'espècie. Els dits dels peus a sovint inclouen chicotetes ungles, per lo que el gecko conta en garres diminutes. Algunes espècies, incloent Euleptes europaea, conten en ungles retràctils, com ho tenen també els gats. La forma dels dits dels peus en particular, presenta molta variació, lo que per lo general està vinculat al modo de vida. Per lo tant, la forma i l'aspecte dels peus dels geckos són generalment característic del grup al que pertanyen. Molts geckos tenen un nom científic que es referix a la forma dels dits dels peus i que a sovint inclou la paraula llatinadactylus (que significa «dit»). Les formes dels dits del peu més conegudes inclouen:
Dits dels peus prims sense almohadillas adhesives notables: per lo general, estes espècies es troben en ambients rocosos en un hàbitat desértico. Eixemples inclouen les espècies dels gèneros Saurodactylus («dit de fardacho») i Gymnodactylus («dit nuet»).
Dits dels peus prims en grans almohadillas adhesives: estes espècies tenen dits de peus més notables. Eixemples inclouen les espècies dels gèneros Phyllodactylus («dit de full») i Sphaerodactylus («dit esfèric»).
Dits dels peus grossos en grans almohadillas adhesives: per lo general són espècies trepadoras que solen viure en els arbres i les roques. Eixemples inclouen les espècies dels gèneros Ptyodactylus («dit avente») i Diplodactylus («dit doble»)
Dits dels peus grossos en una membrana entre els dits: açò ocorre en algunes espècies de zones àrides que viuen en ambients arenencs en poques roques. Utilisen les membranes entre els dits per a cavar i desplaçar-se en l'arena en major facilitat. Eixemples inclouen les espècies del gènero Pachydactylus («dit gros»).
Almohadillas adhesives
Detalle de la pata d'un jove Gecko.
Els geckos són coneguts per la seua capacitat de trepar per tot tipo de superfície, inclús sobre vidre en posició vertical i invertida. Esta capacitat també es dona en molts atres fardachos, com els anoles. Tots els geckos en esta capacitat trepadora —aproximadament 60 % dels geckos[14]— conten en estructures ranurades en la part inferior dels dits dels peus. Estos recalats es coneixen com almohadillas adhesives o «lamelas». Ya se sabia àmpliament que estes estructures eren responsables d'una gran força adhesiva, pero el principi subjacent va seguir sent un misteri durant molt temps. Inicialment se suponia que els geckos utilisen algun tipo de substància adhesiva tal com ocorre en els caragols. No obstant, les investigacions mai varen revelar residus de substàncies adhesives, per lo que es va rebujar ràpidament esta hipòtesis. També es va sugerir que els dits dels peus estarien equipats en chicotetes ventoses per a agarrar-se al substrat. Varis grups d'animals utilisen ventoses, com els calamars i algunes espècies de coleòpters hidrofílidos. No obstant, en superfícies molt planes, com a vidre altament polit, es va trobar que els geckos no poden adherir-se en absolut, mentres que la capacitat adhesiva de les ventoses deuria ser molt eficaç en este tipo de substrat, per lo que es va rebujar també esta hipòtesis. Quan es varen examinar els peus per primera volta en un amplificament molt elevat, es va descobrir que les làmines no solament contaven en pèls extremamente fins de 5 micrómetros (bolets o setae), sino que estos pèls tenien estructures encara més fines de 0,2 micrómetros (espátulas o spatulae), en terminacions extremadament primes. Els bolets i les espátulas es componen de queratina beta.
Les terminacions de les espátulas són molt chicotetes i numeroses. En efecte, són tan chicotetes que són atretes pel substrat en una escala molecular per efecte de les forces de Van der Waals, les forces d'atracció mútua entre molèculas o grups d'àtoms. Són les forces de Van der Waals les que conduïxen a la capacitat d'adheriment excepcional dels geckos. No obstant, el gecko no pot «encendre» o «apagar» estes forces i per lo tant s'adherix a una superfície tan pronte com els dits dels peus fan contacte; solament pot desapegar-se alçant els dits dels peus en un àngul d'uns trenta graus. L'ilustració de la dreta mostra diferents ampliacions de l'estructura de les almohadillas adhesives o lamelas. En la foto superior es pot vore els recalats de la part inferior del dit del peu, en el mig els pèls molt fins que cobrixen la lamela. En la part inferior es pot observar que estos pèls conten en moltes terminacions que aumenten la superfície adhesiva. No totes les espècies posseïxen almohadillas adhesives. Vàries espècies que habiten en zones desérticas no les tenen; com viuen en un ambient arenenc en partícules soltes, les lamelas adhesives més be dificultarien la locomoció per a estes espècies.
Coa
Moltes espècies de geckos utilisen la coa per a disfrassar la forma del seu cos. En estes espècies també el propi cos sol tindre un bon camuflage. Eixemples inclouen les espècies del gènero Phyllurus d'Austràlia que tenen una coa ampliada i aplanada la forma de la qual s'assembla a un full. La coa i el cos estan coberts de chicotetes espines i tenen un patró de colors irregular que milloren el camuflage especialment quan es troben sobre la corfa d'arbres. Les espècies del gènero Uroplatus utilisen una tècnica similar: la coa és molt aplanada i s'assembla a un full sec. Imiten inclús les venes del full i en algunes espècies la coa té muescas irregulars que s'assemblen al dany causat per insectes per a aixina perfeccionar el camuflage. També existixen espècies en una coa molt curta, com les del gènero Nephrurus.[17] La coa d'estes espècies no és elongada, sino té més be la forma d'un botó. Els noms científics de vàries espècies fan referència a característiques de la coa. Aixina el nom genèric de les espècies agrupades en el gènero Uroplatus es referix a «coa» (uro, derivat del grec οὐρά) i «aplanada» (platys, del grec πλατύς).
En este eixemplar de l'espècie Lygodactylus luteopicturatus es varen regenerar dos coes, despuix d'haver tirat la coa original.
Casi tots els geckos tenen la capacitat de tirar part de la coa en ser agarrat. La coa es trenca en una zona de trencament especial de la vèrtebra. En el curs del temps creixerà una nova coa. Si posteriorment es trenque de nou, succeirà en el mateix lloc. Este fenomen es coneix com autotomía i no solament es produïx en els geckos i moltes atres espècies de fardachos, sino també en cucs de terra, algunes espècies de peixos i molts artròpodes. En els geckos, en acabant de que es trenque una volta, la coa regenerada sempre serà més curta que la coa original i per lo general serà notablement més obscura. Com a moltes espècies perden fàcilment la coa, és rar trobar en la naturalea geckos que encara conserven la seua coa original. La temperatura de l'ambient influïx el procés de regeneració de la coa; creixerà menys i a un ritme menor en temperatures baixes que en temperatures altes. Per un defecte genètic, a voltes la coa pot regenerar-se de forma duplicada i inclús s'han registrat geckos en tres coes.[9]
Moltes espècies de geckos utilisen la coa per a l'almagasenament de greix, minerals i atres nutrients essencials.[18] Per lo tant, en temps d'abundància, la coa es tornarà més grossa, i en temps d'escassea, com durant l'hivern, s'aprimarà a mida que s'agoten les reserves que conté. Molts atres grups de fardachos no tenen la mateixa capacitat d'almagasenament perque tenen una pell en escates més rígida que no permet l'expansió de la coa. En la part inferior de la coa del gecko forestal jagant de Nueva Caledonia (Rhacodactylus leachianus) hi ha dos files d'escates en capacitat adhesiva. Açò li permet utilisar la coa com una 'pata' adicional, per a agarrar branques en trepar en els arbres. La coa de les espècies del gènero Nephrurus és molt curta i té la forma d'un botó. Com la coa conté moltes terminacions nervioses, és provable que tinga un paper en la percepció sensorial. Encara no se sap quin és el valor agregat d'esta capacitat sensorial.
Dimorfisme sexual
Macho (esquerra) i femella del gecko lleopart en poros preanals (flecha superior) i la cloaca (flecha inferior).
Per lo general existix dimorfisme sexual. Els mascles són a sovint més grans que les femelles i solen tindre un color més clar, per lo que els colors dels mascles conten en major contrast.[18] De la mateixa manera que atres fardachos, els mascles tenen poros en la part inferior del cos. Estos es troben en una fila travessera ubicada just abans de la cloaca. Estos poros, que es coneixen com poros preanals o precloacals, existixen també en les femelles, pero solen ser molt més notables en els machos. Els poros secretan una substància grasienta groguenca que s'adherix al substrat. Esta substància servix per a deixar una marca d'olor que permet a les femelles trobar a un macho. Els mascles tenen la base de la coa més grossa i una zona cloacal més curvada que les femelles. Açò es deu a la presència del hemipene, l'orgue reproductor dels reptils escamosos macho. Quan estan embarassades i en ous, les femelles són fàcils de distinguir dels machos. La femella es veu més terramaner, i com la pell dels geckos és molt prima es pot distinguir els ous que es traslucen a través d'ella.
Comportament
La gran majoria dels geckos són nocturns o crepusculares i es mantenen amagats durant el dia en els arbres i arbusts o baix les roques. Solament algunes espècies són diürnes, com les dels gèneros Phelsuma, Naultinus i Gonatodes. Tots els geckos cacen per la vista. També utilisen la llengua per a detectar olors, de la mateixa manera que atres fardachos i les serps. No obstant, utilisen principalment els estímuls visuals per a localisar als seus assuts i evadir depredadors. Els geckos solament poden vore els assuts quan es mouen. Si un assut es manté immòvil, esta invisible per al gecko. Açò no té res a vore en els ulls, sino en la forma en que els estímuls sensorials es processen pel cervell.
Archiu:Mating call of a male Tokay gecko (Gekko gecko).oggArchiu:HouseGeckoChirp.ogg
Els geckos són els únics reptils que tenen la capacitat de produir sons relativament complexos.[19] Encara que existixen atres reptils que poden emetre sons, per eixemple quan són pertorbats o amenaçats, estos es llimiten a gruñidos i chiulits. En canvi, els geckos poden produir diferents sons, que han segut descrits com a chiulits, crits, lladrits o graznidos. Els sons són produïts en la gola al pas de l'aire per la laringe i una estructura similar a les cordes vocals. Existix una àmplia varietat de sons; moltes espècies poden produir diferents sons i cada sò té la seua pròpia funció. La majoria dels geckos produïxen sons per a atraure a una parella per a aparearse. A sovint són els mascles que criden. No obstant, les cridades no sempre servixen per a atraure als congèneres; un número d'espècies criden per a mantindre als seus congèneres a certa distància. En este cas, la cridada servix per a demarcar el territori, de la mateixa manera que la vora dels pardals o els rastres d'olor d'atres animals. Per eixemple, el gecko tokay (Gekko gecko), emet una cridada la funció específica de la qual és la de donar a conéixer la seua posició als seus congèneres. També utilisen sons per a dissuadir depredadors, incloent chillidos, gruñidos, crits o siseos.
Els geckos són carnívors i s'alimenten principalment d'invertebrats com insectes i aranyas. Les espècies majors s'alimenten inclús d'invertebrats grans com escorpiones i ciempiés. Les espècies més grans, com el gecko tokay (Gekko gecko), s'alimenten també de chicotets vertebrats, incloent atres fardachos de menor tamany i pardals. El canibalisme ocorre també, i si es presenta l'oportunitat, molts geckos comeran inclús les seues pròpies crío. Alguns geckos mengen ocasionalment matèries vegetals riques en sucre. Les espècies del gènero Phelsuma s'alimenten a voltes del néctar de flors o del suc de frutes. Les espècies que consumixen el néctar, utilisen la llengua per a llepar elíquit en les flors. Phelsuma madagascariensis de Madagascar té una preferència per taronjas i bananes.[17] Hi ha evidència que Gekko japonicus menja ocasionalment frutes en captiveri. Un dels nom coloquials anglesos de Gehyra mutilata és sugar lizard (fardacho de sucre) per la seua preferència per aliments dolços. Els geckos, i especialment els geckos casers del gènero Hemidactylus, són apreciats pels sers humans perque consumixen molts insectes en les àrees urbanes, com panderoles i grills domèstics. La salamanquesa comuna (Tarentola mauritanica) és coneguda per incloure invertebrats com ciempiés, panderoles, escarabats, grills, aranyes i arnes en la seua dieta. Els geckos són caçadors oportunistes i no tenen preferències alimentàries molt definides, a diferència d'atres fardachos. Les espècies més chicotetes es veuen llimitats chicotets assuts i s'alimenten de áfidos i atres chicotets invertebrats. Eixemples inclouen vàries espècies chicotetes del gènero Sphaerodactylus que habiten en les illes que carixen d'aranyes i atres depredadors invertebrats. En estes illes, els chicotets geckos omplin la caseta ecològica d'estos depredadors.
Casi tots els geckos són ovípars i per lo general posen dos ous per posada. Existixen algunes espècies en posades de fins a tres ous. Atres espècies solen posar solament un ou, com les del gènero Sphaerodactylus; són espècies que habiten en zones tropicals i que poden reproduir-se durant tot l'any.[17]
Moltes espècies produïxen ous relativament grans, lo que favorix la taxa de supervivència del embrió. Els ous són blans durant la posada, lo que facilita el pas per la cloaca de la femella, pero el clafoll s'endurix quan està expost a l'exterior. Els ous dels geckos són calcáreos i durs, a diferència dels de molts atres reptils que produïxen ous més suaus, en una textura semblant a pergamí. Les femelles necessiten de suficient calcio per al desenroll dels ous, i en algunes espècies les femelles conten en glándulas especials en la gola per a la fixació de calcio. La majoria dels geckos viuen en zones tropicals càlides i humides, en temperatures suficientment elevades i estables per a incubar els ous a l'aire lliure. Moltes espècies no enterren els seus ous en el sol, com ho fa la majoria dels fardachos, pero els adherixen fermament sobre branques, fulls i inclús la corfa d'arbres.[17] A voltes les femelles deixen els ous en un mateix lloc; eixemples d'estes concentracions d'ous de diferents femelles varen ser registrats per a les espècies Hemidactylus mabouia (fins a 50 ous) i Ptyodactylus hasselquistii (fins a 62 ous).[17]
Generalment, els geckos no cuiden els ous. Solament la femella del gecko tokay(Gekko gecko) vigila els ous fins a la eclosió. Els adults de la majoria de les espècies no distinguixen entre crío congèneres i atres assuts; el canibalisme és un fenomen prou comú entre els geckos. Els geckos tenen un desenroll ràpit i una vida relativament curta. En la majoria de les espècies, els jovenils alcancen la madurea sexual entre sis i dotze mesos. Moltes espècies tenen una esperança de vida de tres o quatre anys. En captiveri solen alcançar una edat major. Existixen algunes espècies de geckos que no posen ous, sino que són ovovivípares; els ous es desenrollen i eclosionan dins del cos de la femella. Són espècies que es distribuïxen en les regions relativament fredes, com les espècies del gènero Hoplodactylus de Nova Zelanda.[18] La duració de l'embaràs sol ser relativament llarc. Les crío de Woodworthia maculatus naixen despuix d'un periodo de gestació de 14 mesos. Açò implica que esta espècie no pot reproduir-se tots els anys. En el gènero Rhacodactylus existix una peculiaritat notable en la reproducció de les espècies. Cinc de les sis espècies són ovípares, mes una espècie, Rhacodactylus trachyrhynchus de nova Caledònia, és ovovivípara.[18]
Els depredadors dels geckos inclouen mamífers, pardals i atres reptils, com a fardachos i serps majors. Algunes serps es varen especialisar en la caça de fardachos, com la culebra bastarda (Malpolon monspessulanus), o la serp gat europea (Telescopus fallax) que s'alimenta de fardachos nocturns, principalment geckos. Per lo general, els geckos es protegixen de manera passiva. Moltes espècies conten en un excelent camuflage i a sovint adopten una postura letárgica, immovilisant-se en detectar algun perill. Confien en el seu camuflage i es mantenen quets, inclús quan el depredador està molt prop, a diferència de molts atres fardachos que fugen ràpidament davant la més mínima sospita de l'acostament d'un depredador. El gecko en canvi solament tractarà de fugir en ser descobert, i tractarà de refugiar-se en un clavill o clavill, o en el fullage d'un arbre, ya que molts geckos són casi invisibles en el dosel. Les espècies que preferixen refugiar-se en clavills i clavills, per eixemple en la corfa d'arbres o entre les pedres i roques, es inflarán en aire una volta que es troben en el seu refugi. D'esta manera el seu cos es travarà en l'espai llimitat lo que dificultarà l'esforç de remoure-ho. Els geckos solament adoptaran una postura amenaçant quan es veuen arrinconados. En este cas, òbrin la boca, inflan el cos i produïxen forts sons i crits defensius. Les espècies de geckos més llargues tenen una boca gran, músculs maxilars forts i un gran número de dents esmolades. En ser agarrats, les espècies més llargues, com les del gènero Gekko, poden ocasionar mordeduras doloroses i sagnants. Per lo general, mostren primer una postura amenaçant, obrint la boca i emetent forts crits. Una volta que hagen mossegat, mantindran les mandíbules tancades i no soltaran. La majoria de les espècies de geckos tenen la capacitat d'autotomía cabal, és dir el trencament autoinducida de part de la coa. Al vore's perseguit, la autotomía cabal pot provocar suficient distracció en el depredador per a poder escapar. En les espècies més pesades, la coa pot representar més de 20% del pes total; en estos casos la pèrdua de la coa representa també una considerable reducció de pes, lo que permet aumentar la velocitat de fuga.[20]
Les tècniques de defensa poden variar segons el grup, be que en ser descoberts, les espècies chicotetes no tenen una atra opció que la fuga. Algunes espècies tenen un comportament defensiu més complex. Per eixemple, un chicotet gecko com Teratoscincus scincus no solament adopta una postura amenaçant, sino que també fingix un atac.[21] Primer s'eleva sobre les seues pates i mou la coa d'un costat a un atre, escampant partícules d'arena cap a l'oponent. Com la coa esta coberta d'escates sobrepostes, produïx un sò de traqueteo en moure's. A continuació, el gecko s'alça sobre les seues pates atrasseres fixant els ulls en els de l'oponent, obri la boca, emet hiseos i finga atacar. Finalment, interromp sobtadament l'atac i es posa a fugir.[21]
Les espècies del gènero Diplodactylus exhibixen un comportament defensiu especial. En la coa, conten en glándulas que secretan un líquit viscós que ejectan en la direcció del depredador si este s'acosta.[18]
Relació en els sers humans
Hemidactylus platyurus en el mur d'un edifici en Indonèsia.
Per lo general, els sers humans valoren els geckos, especialment les espècies que habiten en zones cultivades a on s'alimenten dels insectes que es troben entre les plantes. Com reduïxen el dany causat per les plagues agrícoles, contribuïxen a un major rendiment agrícola. Un número d'espècies, com les del gènero Hemidactylus, habiten en les cases i depredan insectes a sovint considerats plagues, com les panderoles i els grills domèstics. En alguns països, com China, s'atribuïx propietats medicinals als geckos. Són capturats, secats i mòlts per a ser processats en el menjar. Es creu per eixemple que el gecko tokay podria curar malties com la VIH i la impotència. Estes creències han tingut conseqüències negatives per a moltes espècies. En algunes cultures, certes espècies de geckos són considerats portadors de la bona sòrt.[17] En atres cultures, són associats en la mala sort. En Nova Zelanda per eixemple, la població indígena tracta d'evitar trobades en els membres del gènero Naultinus. Estos geckos produïxen un sò molt similar a la rialla dels sers humans i la població local està convençuda de que tenen poders especials i que eixercixen una influència negativa sobre la gent.[17]
A pesar de que cap espècie de gecko és venenosa, en algunes parts d'Àfrica Chondrodactylus angulifer és temut per la població per la creència de que és un animal venenós. En Suràfrica, els bosquimanos i hotentotes tracten d'evitar qualsevol contacte en Ptenopus garrulus perque creuen que és un animal venenós.[17]
Taxonomia
Els geckos formen un grup de reptils molt antics i són un dels pocs grups de fardachos que exhibixen vestigis de la notocorda en la columna vertebral.[22] Els ancestros dels geckos pertanyien a la família extinta Ardeosauridae, el membre de la qual més antic, Ardeosaurus, es remonta a 140 millons d'anys. La classificació taxonòmica dels diferents grups de geckos ha segut objecte de molts canvis, principalment per tractar-se d'un grup molt ampli. Inicialment, totes les espècies varen ser agrupades en la família dels gecónidos (Gekkonidae). Posteriorment es varen crear distintes subfamílies, i més vesprada la classificació va canviar novament sobre la base de nous coneiximents, i es varen colocar les diferents espècies en famílies separades.[23] Actualment es distinguixen sèt famílies, de les que sis ya estaven incloses en el infraorden dels geckos i la sèptima, la família dels pigopódidos (Pygopodidae), solament va ser inclosa a partir de l'any 2014.[3] Encara que els pigopódidos són fardachos que carixen de pates i s'assemblen a serps, en térmens evolutius són més estretament relacionats en els geckos que en atres fardachos que s'assemblen a serps, com els escíncidos (Scincidae) i microteíidos (Gymnophthalmidae). A continuació es mostra la classificació anterior i actual:
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gecos.
Wikispecies té un artícul sobre Gecos.