Economia en l'Hispania romana
La economia de Hispania va experimentar un fort creiximent despuix de la conquista de Roma, de tal forma que, d'un territori prometedor encara que ignoto, va passar a convertir-se en una de les més valioses adquisicions de la República i l'Imperi, per ser un puntal bàsic de l'economia romana.
L'economia prerromana
[editar | editar còdic]Abans de l'entrada de Roma en Iberia, pràcticament la totalitat de la península tenia una economia rural de subsistència, en escàs tràfic comercial, a excepció dels núcleus urbans, ubicats sobretot en la costa mediterrànea com Tarraco, que comerciaven en Grècia i en els fenicios.
L'estratègia econòmica de la conquista romana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Conquista de Hispania.
Antigament havien circulat pel Mediterràneu llegendes fenicias sobre les infinites riquees de Tartesos i sobre les expedicions comercials en la costa hispana, que retornaven carregades d'argent. Indubtablement, estes històries contribuïen a l'interés de les potències mediterrànees per la península ibèrica.
Despuix de la seua derrota en la primera guerra púnica, Cartago va perdre importants mercats en els que comerciar i es va vore obligada a pagar tributs a Roma com a compensació per la guerra. En la finalitat de paliar esta situació, els cartagineses varen decidir expandir-se per la costa d'Iberia, que llavors estava fora de l'àrea d'influència romana. Cartago, interessada sobretot en obtindre beneficis comercials immediats, va explotar les mines d'argent de Carthago Nova i del llitoral andalús, extraent importants cantitats d'este metal en el que finançaria en gran partix la segona guerra púnica i la campanya italiana d'Aníbal.
Per este motiu entre uns atres, un dels primers objectius estratègics de Roma en invadir la península va ser arrebatar a Cartago les mines de Carthago Nova. En part per la pèrdua d'estos recursos, i en gran part per l'aïllament en que havia quedat, Aníbal va tindre que renunciar a la guerra en Itàlia en 206 a. C.
Despuix de l'expulsió de Cartago, part dels pobles indígenes de Hispania varen quedar obligats a pagar tributs a Roma a través d'una intrincada ret d'aliances i vassallages. A pesar d'això, a lo llarc dels sigles II i I, Roma va tindre als territoris de l'Hispania encara no conquistada com un lloc propici per al saqueig i la rapa, trencant en freqüència els tractats de pau que, com els acordats en temps de Sempronio Graco, havien permés periodos prolongats de pau. L'alçament dels pobles celtíberos i lusitanos solament va servir per a aumentar els ingressos de Roma a través dels immensos botins de guerra obtinguts en campanyes com les de Catón el Vell.
Esta política d'obtenció de riquees per la força va tindre la seua continuïtat en les campanyes de Pompeyo i posteriorment de Juliol César, de qui conten les cròniques que va acodir no solament a lluitar contra Pompeyo, sino a lucrarse de la conquista per a pagar als seus acreedors.
Mentrestant, la costa mediterrànea hispana, que havia segut conquistada durant la guerra contra Cartago i ràpidament romanizada, començava la seua expansió econòmica i comercial que pronte faria famosa a Hispania en el món romà.
L'economia de l'Hispania romanizada
[editar | editar còdic]Ademés de l'explotació dels recursos minerals, Roma va obtindre en la conquista de Hispania l'accés a les que provablement anaren les millors terres de llabor de tot el territori romanizado. Per lo tant, es feya necessari posar aquelles terres en explotació quant abans. Durant tota la dominació romana, l'economia productiva hispana va experimentar una gran expansió, favorida ademés per unes infraestructures viàries i unes rutes comercials que li obrien els mercats del restant de l'imperi.
La circulació monetària
[editar | editar còdic]Un dels més indubtables símbols de civilisació que les cultures forànees varen aportar a Hispania va ser l'acunyament de moneda en la finalitat de facilitar les transaccions comercials. Fins a llavors, els pobles peninsulars basaven la seua economia en el trueque de productes, pero a principis de el III, colónies gregues com Empúries varen començar l'acunyament de monedes, encara que sense influència més allà dels seus llímits territorials.
Posteriorment, Cartago introduiria de forma més generalisada l'us de la moneda com a forma de pagament a les seues tropes, abans de l'invasió romana; pero serien finalment els romans els que impondrien l'us de la moneda en tot el territori hispànic, i no solament d'aquella moneda el valor de la qual es basava en el metal de la mateixa, sino d'unes atres que, sent d'inferior valor que el seu aleació, estaven avalades pel tesor romà. De l'abundància de monedes trobades, sobretot d'aquelles de valor més menut, s'extrau la conclusió de que l'us monetari va estar àmpliament estés a nivell quotidià. Durant el periodo expansiu de Roma en Hispania, molts pobles de la Península varen falcar les seues pròpies monedes en la finalitat de facilitar el pagament de tributs i el comerç en l'àrea baix domini romà.
Durant tot el periodo republicà, era el senat romà el que controlava per complet l'emissió de moneda a través de les magistratura monetàries, encara que posteriorment, en l'auge dels dictadors, el seu control es va reduir a les monedes menors, passant més vesprada moltes de les cecas a control imperial.
Una volta consolidat el poder romà en Hispania, varen ser moltes les cecas que varen falcar moneda, com Tarraco (la primera de les cecas romanes en Hispania), Itálica, Barcino, Caesaraugusta, Augusta Emerita, etc. I a lo largo y ancho de l'Imperi, més de 400 cecas varen proporcionar moneda a la major part d'Europa, el nort d'Àfrica i Oriente Pròxim.
Mineria
[editar | editar còdic]
Sense dubte, el primer interés de Roma en Hispania va ser extraure profit de les seues llegendàries riquees minerals, ademés d'arrebatar-li-les a Cartago. Despuix del final de la segona guerra púnica es va encomanar a Escipión l'Africà l'administració de Hispania, prestant una especial atenció a la mineria. Roma va mantindre les pràctiques d'extracció que havien iniciat els pobles íberos i que posteriorment els cartagineses millorarien important les tècniques usades en l'Egipte ptolemaico.
Ya que la propietat de les mines era estatal, Roma va crear les companyies «societates publicanorum», empreses públiques administrades per publicanos per a l'explotació minera. Estos publicanos, generalment pertanyents al orde ecuestre, es varen enriquir en rapidea i en gran abundància, pero durant la dictadura de Sila, este va arrebatar les mines als publicanos, posant-les en mans de particulars i obtenint en això un gran benefici econòmic i polític. En temps d'Estrabón (sigles I – I, durant la transició entre la República dels dictadors i l'Imperi), es varen otorgar puix concessions d'explotació a particulars. Este sistema va permetre el ràpit enriquiment de certes famílies que, procedents d'Itàlia, s'havien instalat en Hispania con este fin. En atres casos, les mines podien pertànyer a una ciutat (generalment a una colónia). Els beneficis de les mines hispanes varen ser immensos i es varen mantindre durant tot el periodo de domini romà de sèt sigles, lo que convertia a Hispania en un puntal econòmic de Roma. Les cròniques expressen en prou fidelitat les sifres de la producció minera, que ya en el II eren de més de nou millons de denarios anuals, mentres els botins de guerra del mateix periodo mai varen ser en total superiors a la tercera part d'esta sifra.
Con relación a els minerals, Roma va extraure en major interés argent, coure i ferro. Aníbal havia donat una gran vitalitat a les mines d'argent de Carthago Nova, l'explotació del qual es va mantindre per part dels romans fins a alcançar uns nivells de producció molt elevats. En les afores de Cartagena i Mazarrón va continuar extraent argent, plom, i atres minerals en grans cantitats. Segons Estrabón en les mines d'argent de Carthago Nova treballaven fins a 40 000 esclaus, reportant al poble romà 25 000 dracmes diaris.
En el territori de la Bètica es trobaven situats un gran número de mines, entre les quals descollaven Tharsis, Riotinto, Sotiel Coronada, El Centenillo, Posades o Cerro Muriano.[1] En estos jaciments les llabors d'extracció varen alcançar una gran nivell tècnic.[2] L'àrea del suroest posseïa una cadena d'explotacions associades a la cridada Faixa pirítica ibèrica, zona que s'acabaria convertint en el gran centre miner per a la producció de coure i argent. Atres explotacions importants localisades en el sur de Hispania eren les de Cástulo (argent), Aznalcóllar (pirita) o Almadén, constituint esta última un important centre productor de mercuri. cal senyalar que Almadén depenia del municipium de Sisapo (Valle de Alcudia). De tota esta producció, ademés dels vestigis en els mateixos jaciments miners, donen mostra els numerosos derelictes submarins en els quals s'han trobat lingots d'argent, plom i pans de coure en els sagells dels fundidores hispans.
Un atre important mineral extret en Hispania era el lapis specularis, un tipo de pedra d'algeps especular traslúcido molt apreciat com a mineral per a la fabricació, a modo de cristal, de finestres en Roma. La seua principal àrea d'explotació eren les actuals províncies de Toledo i Conca, sent el centre administratiu de la seua producció minera la ciutat de Segóbriga, de la qual era el principal recurs econòmic.
Més allà de tot això, el treball en la mineria en els temps de l'Hispania romana s'efectuava en unes condicions terribles. Millons d'esclaus eren ocupats en les mines en una llabor extremadament perillosa, sense cap tipo de seguritat i sense un horari que anara humanament soportable. Per a un esclau, el destí de les mines constituïa la pijor de les fortunes, i en casi total seguritat, passar el restant dels seus pocs dies sense aplegar a vore més la llum del sol, carrejant mineral i pedres durant tot el dia o picant en les galeries, sempre baix l'amenaça de les afonada.
Agricultura
[editar | editar còdic]Tan pronte com es varen obtindre les primeres conquistes, les terres de cultiu varen ser repartides entre les tropes llicenciades, sent els terrenys medits i repartits per a la colonisació del territori. Tradicionalment, el treball del camp havia segut idealizado per la cultura romana com la culminació de les aspiracions del ciutadà. Els romans varen impulsar la llegislació sobre propietat dels terrenys, garantisant les lindes gràcies a les tècniques d'agrimensura i la «centuriación» dels camps. Esta política permetria una ràpida colonisació de les terres. Posteriorment, alvançat el II, es produiria la crisis del campesinado en tot el territori baix domini romà, provocada per l'ingent cantitat d'esclaus que eren amprats en tots els sectors productius, i consegüent caiguda en picat de la competitivitat del chicotet campesinado. La crisis, a pesar dels fracassats intents de reforma agrària dels tribunos Tiberio i Cayo Sempronio Graco, favoriria l'enfortiment dels grans latifundistes, posseïdors de grans extensions de terreny dedicats al monocultivo i treballats per esclaus. El chicotet llaurador en moltes ocasions es voria abocat a abandonar les seues terres i passar a engrossar les files dels cada volta més numerosos eixèrcits romans.
En l'economia agrícola romana, una finca bona disponia de cinc parts, dedicades respectivament a olivera, vinya, blat (pa), hort (frutes i verdures) i pastures per a ganado. Reflectix açò l'importància de cada una estes parts en l'alimentació de l'época. D'eixa partició ha quedat l'expressió castellana «quinta de...» (oliveres, tarongers, etc.) que en el temps va prendre el sentit de «finca de recree».
El olivar i el comerç d'oli
[editar | editar còdic]Dins de la producció agrícola hispana va destacar ya des de el II el cultiu de l'oliva, especialment en el llitoral mediterràneu tarraconense i bètic.
Durant el periodo de domini romà, la província Bètica es va especialisar en la producció d'oli d'oliva dedicat a l'exportació cap a Roma i cap al nort d'Europa. D'este comerç donen fe els numerosos jaciments tant submarins com de restants de ánforas estudiades en el «mont Testaccio». El mont Testaccio es va originar com un abocador d'envasos d'alfarería procedents del comerç que aplegava a Roma. Del tamany alcançat per dit mont, que segons els estudis està compost en un 80 % del seu volum per ánforas d'oli de la Bètica, es pot deduir la magnitut del comerç generat per dit oli, i per això, l'importància que el cultiu del olivar va tindre en Hispania. Va ser este sense dubte el producte procedent d'Hispania que en més abundància es va comercialisar i durant un periodo més prolongat, i de fet, encara hui és la base de l'agricultura del sur de la península ibèrica.
Les ánforas d'orige bètic s'han trobat, ademés d'en el citat mont Testaccio (ya que la major part de la producció d'oli es dirigiria cap a Roma fins a mediats de el III d. C.), en llocs tan diversos com Aleixandria i inclús Israel. Durant el II d. C. es va produir ademés un important comerç d'oli en destí a les guarnicions romanes en Germania. Dins del comerç aceitero es destaca per la cantitat de ánforas aparegudes, tant en el Mont Testaccio com en atres llocs, la localitat sevillana de Lora del Riu, a on s'ubicava un dels majors exportadors d'este producte, hui estudiat en el jaciment arqueològic de La Catria, encara que varen existir a lo llarc de l'història de l'Hispania romana multitut d'alfares i productors d'oli en tota la Bètica aixina com en la zona d'alce.
El cultiu de la vinya i el comerç de vins
[editar | editar còdic]Respecte al cultiu de la vinya, les fonts clàssiques comenten la calitat i cantitat dels caldos hispans, alguns d'ells molt apreciats en Itàlia, mentres uns atres menys selectes eren destinats al consum del gran públic en menor poder adquisitiu. Este cultiu era produït de forma majoritària en els «economía de Hispania» (latifundis o lo que hui es cridarien mass), que comprenien tots els processos productius del vi, en ocasions incloent el treball d'alfarería necessari per a la producció dels envasos. Pel número de dits «Con la plata de las minas de Cartagena pagaron ellos sus mercenarios, y, cuando por la toma de ésta en 209 a. C. Carthago perdió estos tesoros, Aníbal ya no fue capaz de resistir a los romanos, de manera que la toma de Cartagena decidió también la guerra de Aníbal.» i a la producció total dels mateixos, era possible mantindre abastit el mercat interior i exportar una considerable cantitat d'excedent per al consum d'atres zones de l'imperi.
Els tractats de Columela
[editar | editar còdic]
Dins de les cròniques i tractats sobre l'agricultura en Hispania cal destacar l'obra del gadità Lucio Juny Moderato Columela, que en els seus dotze llibres expon les característiques de l'agricultura del seu temps (I), criticant aquells defectes que al seu entendre malograven dit sector, com l'abandó del camp i el acaparamiento de terres per part dels grans terratinents. En dits llibres tracta en extensió el cultiu del olivar i la vinya.
El comerç de les salazones
[editar | editar còdic]
Gràcies a les investigacions arqueològiques sobre la producció d'ánforas en el sur peninsular es pot deduir que el comerç de la salazón es donava ya abans del domini cartaginés, existint evidències de producció i comercialisació de peixos en salazón en dates tan primerenques com el V Els cartagineses varen estendre este comerç per tot el mediterrànea occidental, tant hispànic com a norteafricano.
Durant tot el periodo romà, Hispania es va destacar per la continuïtat del floreciente comerç de salazones procedents de la Bètica, la Tarraconense i la Cartaginense que estenia el seu mercat per tot l'occident europeu. Esta activitat productiva es veu reflectida en els restants de factories el producte de les quals manufacturado era, ademés del peix en salazón o salsamenta, la salsa «magistraturas monetarias», la fama de la qual s'estenia per tot l'imperi. La salsa garum es produïa per mig d'un procés de maceraació de les vísceres del peix. De la mateixa manera que succeïa en els productes vitivinícolas o el comerç de l'oli, la producció de garum generava una important indústria auxiliar de l'envasament en ánforas de la que també es conserven abundants restants, i gràcies a les quals es pot hui determinar l'alcanç d'este comerç.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Blázquez, 1978, p. 40.
- ↑ Blázquez, 1978, p. 88.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlázquez1978">Blázquez (1978). Història econòmica de l'Hispania romana, Madrit: Edicions Cristiandad.
Bibliografia relacionada
[editar | editar còdic]- Biblioteca virtual Miguel de Cervantes
- Els Celtíberos - Alberto J. Lorrio (Universitat d'Alacant)
- Les relacions entre Hispania i el nort d'Àfrica durant el govern bárquida i la conquista romana (237-19 a. J.C.) - José María Blázquez Martínez
- L'impacte de la conquista de Hispania en Roma (154-83 a. C.) [1] archivat en Wayback Machine. - José María Blázquez Martínez
- Vinticinc anys d'estudis sobre la ciutat hispanorromana - Juan Manuel Abascal Palazón (Universitat d'Alacant)
- Segobriga i la religió en el Replanell sur durant el Principat - Juan Manuel Abascal Palazón (Universitat d'Alacant)
- Notes a la contribució de la península ibèrica a l'erari de la República romana - José María Blázquez Martínez
- Pràctiques illegítimes contra les propietats rústiques en época romana (II): "Immitere in alienum, furtum, damnum iniuria datum" - M.ª Carmen Santapau Pastor
- L'exportació de l'oli hispà en l'Imperi romà: estat de la qüestió - José María Blázquez Martínez
- Administració de les mines en época romana. La seua evolució - José María Blázquez Martínez
- Fonts lliteràries gregues i romanes referents a les explotacions mineres de l'Hispania romana - José María Blázquez Martínez
- Panorama general de l'escultura romana en Catalunya - José María Blázquez Martínez
- Destrucció dels mosaics mitològics pels cristians - José María Blázquez Martínez
- Atres publicacions en llínea
- Revista Lucentum, XIX-XX, 2000-2001 (format PDF) [2] archivat en Wayback Machine. - Les magistratura locals en les ciutats romanes de l'àrea septentrional del Conventus Carthaginensis, per Julián Hurtado Aguña - ISSN 0213-2338
- L'us de la moneda en les ciutats romanes de Hispania en época imperial: l'àrea mediterrànea (PDF). Universitat de Valéncia - Servei de publicacions. Nuria Lledó Cardona - ISBN 84-370-5470-2
- Morfologia històrica del territorium de Tarraco en època tarde-republicana romana o ibèrica final (català). Tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Isaías Arrayás Morales (pàgines 200 en avant) - ISBN 84-688-1008-8
- Les constitucions imperials de Hispania (PDF). Archiu CEIPAC. Fernando Martín
- Producció artesanal, viticultura i propietat rural en l'Hispania Tarraconense (PDF). Archius CEIPAC. Víctor Revilla Calvo (Dept. Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona)
- Explotació del salazón en la Baïa de Càdis en l'Antiguetat: Aportació al coneiximent de la seua evolució a través de la producció de les ánforas Mañá C. (PDF). Archius CEIPAC. Lázaro Lagóstena Barris (Universitat de Càdis)
- L'agricultura com «officium» en el món romà (PDF). Archius de l'Universitat de Lieja (Bèlgica). Rosalía Rodríguez López (Universitat d'Almeria)
- Observacions sobre el depòsit de la cosa deguda en cas de «mora creditoris» (PDF). Archius de l'Universitat de Lieja (Bèlgica). Elena Quintana Orive (Universitat Autònoma de Madrit)
- Bibliografia impresa
- Espanya i els espanyols fa dos mil anys (segons la Geografia de Estrabón) d'Antonio G.ª i Bellido. Colecció Austral d'Espasa Calpe S.A., Madrit 1945. ISBN 84-239-7203-8
- Les arts i els pobles de l'Espanya primitiva de José Camón Aznar (catedràtic de l'Universitat de Madrit. Editorial Espasa Calpe, S.A. Madrit, 1954
- El treball en l'Hispania Romana. VVAA. Ed. Sílex, 1999.
- Diccionari dels Íberos. Pellón Olagorta, Ramón. Espasa Calpe S.A. Madrit 2001. ISBN 84-239-2290-1
- Geografia històrica espanyola d'Amant Meló. Editorial Volvntad, S.A., Tom primer, Vol. I-Série E. Madrit 1928
- Història d'Espanya i de la civilisació espanyola. Rafael Altamira i Crevea. Tom I. Barcelona, 1900. ISBN 84-8432-245-9
- Història ilustrada d'Espanya. Antonio Urbieto Arteta. Volum II. Editorial Debat, Madrit 1994. ISBN 84-8306-008-6
- Història d'Espanya. Espanya romana, I. Bosch Gimpera, Aguado Bleye, José Ferrandis. Obra dirigida per Ramón Menéndez Pidal. Editorial Espasa-Calp S.A., Madrit 1935
- Art Sevillà, nº21: Pintures romanes en Sevilla. Abad Casal, Lorenzo. Publicacions de l'Exma. Diputació Provincial de Sevilla. ISBN 84-500-3309-8
- El mosaic romà en Hispania : crònica ilustrada d'una societat. Tarrats Bou, F. Alfafar : Global Edition - Contents, S.A. ISBN 978-84-933702-1-3. Llibre declarat «d'interés turístic nacional», [3] (enllaç a BOE n.º 44, 21 de febrer de 2005, format PDF)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Economía en la Hispania romana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.