Anar al contingut

Conca minera de Riotinto-Nerva

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Conca minera de Riotinto-Nerva

Artícul bo

La conca minera de Riotinto-Nerva és un àrea minera espanyola ubicada al norest de la província d'Huelva (Andalusia), que té els seus núcleus principals en els municipis d'El Campillo, Mines de Riotinto i Nerva, en la comarca de la Conca Minera. Forma a la seua volta partix de la denominada Faixa pirítica ibèrica.

Històricament, esta zona ha segut explotada en fins miners, articulant-se en época contemporànea un important complex de caràcter industrial. Encara que hi ha constància d'activitats d'este tipo en la zona ya durant la protohistòria, no serà fins a l'época romana quan es realise una explotació organisada dels seus jaciments. Reiniciada l'activitat de les mines en l'Edat Moderna, la conca de Riotinto va viure la seua cénit entre finals del sigle XIX i mediats del sigle XX baix gestió de la britànica Rio Tinto Company Limited. Durant eixos anys es va produir un important auge industrial i demogràfic. En l'actualitat es manté l'activitat d'extracció mineral en la conca, principalment en el Cerro Colorat, encara que sense aplegar als nivells de producció que va tindre en el passat.

La conca atesora un ampli patrimoni de caràcter històric i industrial com a resultat de les activitats que s'han desenrollat durant l'Edat Contemporànea, especialment el lligat a l'etapa britànica. Debido a ello, en les últimes décades s'han posat en marcha diverses iniciatives de cara a la seua preservació i ocupació en fins turístics. En 2005 la zona minera de Riotinto-Nerva va ser declarada com Be d'Interés Cultural en la categoria de lloc històric.[1]

Característiques

[editar | editar còdic]

La conca minera de Riotinto-Nerva s'ubica en la zona norest de la província d'Huelva, dins de la comarca històrica del Andévalo oriental, a 418 metros sobre el nivell de l'mar. La conca té una extensió aproximada de 170 quilómetros quadrats. De la mateixa manera que atres jaciments del suroest espanyol, la zona de Riotinto-Nerva forma part de la denominada Faixa pirítica ibèrica.[2] Debido a ello, posseïx importants reserves de pirita i calcopirita, minerals en múltiples aplicacions en el camp de l'indústria. La zona minera es troba emmarcada dins del context paisagístic de baixa montanya que predomina en l'Andévalo, caracterisant-se la conca per tindre un relleu en el que predomina una relativa suavitat del terreny —entre 700 i 500 metros—. En el pla de la geografia física destaquen els tossals, els cerros i les superfícies d'erosió. cal destacar que la fisonomia d'esta zona s'ha vist alterada considerablement a lo llarc de l'història com a resultat de l'activitat minera.[3]

El complex de Riotinto estava format per vàries masses polimetálicas que s'estenien sobre una superfície de 4 quilómetros quadrats i que albergaven un total de 500 Mt (megatoneladas) de mineral.[4] Les principals formacions identificades són Filó Nort, Filó Sur, Massa Plans, Massa Sant Dionisio i Massa Sant Antonio. Esta última s'estén sobre el terme municipal de Nerva i, en comparació a unes atres, constituïx la formació mineral de més recent localisació (segona mitat del sigle XX). En la població de Nerva també destacava la presència de la massa de Penya del Ferro.[5]

Història

[editar | editar còdic]

De l'Antiguetat a l'Edat Mija

[editar | editar còdic]

Les mines de Riotinto han segut descrites com «un dels districtes miners més importants» de l'Antiguetat.[6] Hi ha constància de l'existència d'activitats mineres en la zona corresponent a l'actual conca ya durant l'Edat del Coure i l'Edat del Bronze, encara que estes no alcançarien una major rellevància fins a varis sigles despuix. Els estudis isotòpics en Riotinto han revelat que a lo manco des de l'any 366 a. C. ya hi havia una activitat considerable,[7] mentres que en l'àrea de Filó Nort s'han localisat els restants més antics de llabors extractivas i assentaments humans.[8] Els minerals haurien tingut dos possibles rutes d'eixida: una primera via, que aplegava fins al riu Guadalquivir a través d'un complicat camí de montanya; i una segona, a través del riu Tinto.[9]

Nòria hidràulica usada pels romans en Riotinto.

Encara que l'informació és llimitada, també existixen evidències materials de que en época romana varen estar en explotació varis jaciments de l'àrea de Riotinto, aixina com d'una presència humana rellevant. Va ser entre els sigles II a. C. i II d. C. quan l'activitat minera en la zona va alcançar el seu màxim esplendor,[10] en especial a partir del regnat d'Augusto. Els romans realisaven les llabors d'extracció per mig d'una ret de galeries subterrànees i complexos sistemes de nòries hidràuliques per a moure l'aigua en l'interior. Les condicions de treball en les galeries revestien una gran severitat per als miners (esclaus en la seua majoria) per la pols, la humitat, l'escàs allumenament o les altes temperatures. Distints estudis contemporàneus han senyalat que l'argent va ser el metal de major producció durant el periodo altoimperial, trobant-se Riotinto entre les millors mines argentíferas de l'Antiguetat.[11] Des de l'época d'Augusto l'extracció de coure també va alcançar una gran rellevància.[12]

Per al desenroll de les activitats miner-metalúrgiques els romans varen alçar numeroses edificacions per la zona, com a forns i fundició, aixina com calçades per a facilitar el trànsit de mercaderies. L'actual Talla del Llac albergava el principal poblat romà de la zona, que les fonts clàssiques identifiquen com «Urion» o «Urium».[13] Aixina mateix, existixen vàries necròpolis (Horta de la Cana, La Dehesa) relacionades en el periodo altoimperial. Les explotacions de Riotinto es varen mantindre en actiu fins a l'últim quarto del sigle II, época en que els jaciments de la faixa pirítica ibèrica varen decaure en favor de les llavors puixants mines de Dacia o Britannia.[14]

Les llabors metalúrgiques practicades en época romana varen deixar una elevada cantitat d'escoriales i varen alterar de forma considerable la fisonomia del territori. Sigles despuix bona part d'estos escoriales es reaprovecharían en diversos fins, sent amprats per eixemple com a material fundente en els processos metalúrgics.[15] Molts dels restants arqueològics d'etapa romana serien recuperats i preservats des del sigle XIX a partir dels treballs realisats pels ingeniers britànics. No obstant, les primeres troballes d'este tipo varen ser realisats ya per espanyols a mitan del sigle XVIII.[n. 1] Durant el periodo medieval la producció minera en la zona de Riotinto no va ser significativa.[17] En época islàmica les principals llabors realisades es varen centrar en l'aprofitament dels sulfat de coure i ferro.[10]

Reactivació en l'Edat Moderna

[editar | editar còdic]

Durant el sigle XVI, baix el regnat de Felipe II, es va valorar la possibilitat de reactivar l'explotació de les mines de Riotinto.[17] En aquell moment els jaciments eren propietat de la Corona espanyola. No obstant, este proyecte va acabar abandonat en favor de les mines de Guadalcanal (Sevilla), que oferien millors perspectives. En eixe moment les mines americanes concitaban un major interés per part de les autoritats, en contrast en lo que ocorria en les d'Huelva, a les quals es considerava agotades despuix de la seua intensa explotació en época romana.[18] Al començament del sigle XVIII va renàixer l'interés miner per esta zona. En 1725 el suec Liebert Wolters Vonsiohielm va obtindre de la Corona que li anara otorgada l'explotació dels jaciments de Riotinto en règim de lloguer durant un periodo de trenta anys.[19] Wolters va procedir inicialment a desaguar les antigues galeries romanes. Despuix del seu decés en 1727, la gestió de les mines va passar a mans del seu nebot, Samuel Tiquet, i d'un soci espanyol. Els treballs d'extracció es varen centrar en el denominat Filó Sur. En posterioritat a la mort de Tiquet es va fer càrrec de la gestió el soci espanyol, Francisco Thomas Sanz, baix la direcció del qual les mines alcançarien alts índexs de producció. Per influència dels treballs miners, en esta época també s'establiria el poble de Riu-Tinto junt al Filó Sur.[16]

En el transcurs de la guerra de l'Independència les mines de Riotinto varen estar abandonades i inactives, per les vicissituts que travessava el país en aquells anys. En 1823, despuix d'una visita a la zona de l'ingenier Fausto Delhuyar, es varen rehabilitar les instalacions i es va procedir a recomençar els treballs.[20] Entre 1829 i 1849 el marqués de Remisa va prendre en arrendament l'explotació dels jaciments; durant este periodo es varen practicar numeroses irregularitats.[n. 2] A partir de 1849 la Real Facenda espanyola va tornar a gestionar directament els jaciments. Baixe l'influix de la revolució industrial que estava tenint lloc, es va escomençar a plantejar la problemàtica que travessaven les mines de Riotinto per les carències d'infraestructures i tecnologia, les quals impedien una adequada explotació.[22] No obstant, a mitan del sigle XIX la mala situació financera que travessava l'Estat espanyol va impossibilitar que este realisara un aprofitament òptim de les seues propietats mineres.[23]

Etapa britànica: els anys d'auge

[editar | editar còdic]

A mitan del sigle XIX les mines de Riotinto varen despertar l'interés del capital internacional, en un context en el que l'envolament industrial que es vivia en alguns països europeus havia potenciat la necessitat d'accés a noves fonts de matèries primeres. Ya que la Facenda pública travessava una situació de crisis, per a llavors ya s'havia plantejat la possibilitat de que l'Estat venguera estos jaciments. Despuix del triumfo de revolució de 1868 i el canvi polític que es va produir, en març de 1870 el ministre Laureano Figuerola va presentar davant les Corts un proyecte per a la venda de les mines de Riotinto.[24] El procediment, no obstant, es va dilatar varis anys. En 1873 la casa Rothschild va adquirir al govern de la Primera República la propietat dels jaciments, la qual va ser transferida mesos despuix a la recent creada Rio Tinto Company Limited (RTC), de capital britànic.[25] El nou amo de la conca va donar inici a una explotació molt més intensa. En un principi els treballs miners es varen concentrar en el denominat jaciment de «La Mina» (o Filó Sur),[26] encara que per a 1881 les llabors ya s'havien estés a atres punts de la zona. Entre els minerals extrets de Riotinto descollaven el coure i les pirita. RTC va alçar diverses indústries per al tractament miner-metalúrgic, les quals incloïen lavaderos de mineral, fàbriques, fundició, centrals elèctriques, almagasens, etc. Cap a començos del sigle XX, en la zona de Zarandas-Naya es va establir el principal núcleu del processat de mineral que procedia dels jaciments de la conca.[27]

A mida que varen alvançar els treballs miners es varen ser articulant una série d'explotacions principals en la conca, entre les quals destacarien Curta Atalaya, Filó Sur, Filó Nort o Curta Penya del Ferro. Algunes d'elles constituïen complexos miners que estaven composts a la seua volta per varis jaciments. De forma paralela, també es va ser conformant un important complex de caràcter miner-industrial entorn a les poblacions de Riotinto i Nerva, que durant eixos anys varen créixer en tamany i número d'habitants. En poc temps la comarca va passar a ser una de les conques mineres més importants d'Espanya. Ademés, baix la direcció britànica les mines de Riotinto es varen convertir «en un referent mundial».[28] A l'objecte de millorar la conexió de tot este entramat de mines i instalacions industrials la RTC va construir un ferrocarril de via estreta, inaugurat en 1875[29] i que en el seu moment va aplegar a dispondre d'una ret de prop de 360 quilómetros entre la via principal i els distints ramals.[30] A través d'esta llínea férrea també es donava eixida als minerals extrets fins al port d'Huelva, des d'a on eixien a l'estranger. L'intens tràfic va dur a la RTC a construir un important depòsit de minerals prop d'Huelva, el denominat «polvorí».[31]

Els britànics varen mantindre el sistema tradicional de galeries, si ben ya des de finals del sigle XIX varen començar a posar en marcha l'explotació a cel obert, les cridades «curtes», que permetia un major volum d'extracció de minerals.[23] Això contribuiria a donar forma a l'actual caràcter paisagístic de la zona, en les grans perforació. Encara que la RTC va ser la companyia hegemònica de la conca de Riotinto, el control de la mina de Penya del Ferro va estar en mans de varis propietaris, entre els quals descollaria The Penya Copper Mines Company Limited. Esta empresa va aplegar a mantindre en la seua época diversos conflictes en RTC.[n. 3]

L'expansió de les activitats mineres i metalúrgiques va supondre la necessitat de contar en un major número de treballadors, lo que a la llarga duria a un aument exponencial de la població de la zona. En el pas dels anys varen ser articulant-se una série de poblats obrers de nova creació: Alt de la Taula, El Valle, L'Atalaya, La Naya, Riu Tinto-Estació o La Dehesa.[34][35] Aixina mateix, va existir una chicoteta colónia formada pels directius i ingeniers britànics, els quals es varen establir en el barri de Bellavista. Este es tractava d'una urbanisació residencial d'estil victorià a on els anglesos feyen una vida separada respecte a la població espanyola. El creiximent del municipi de Mines de Riotinto va ser tal que la seua població va passar de 4957 habitants en 1877 a 11 603 habitants en 1900. El propenc municipi de Nerva també va conéixer durant estos anys un fort increment de la seua població a la calor de l'auge miner: per a 1910 tenia 16 807 habitants.[36]

Les condicions de treball en la conca minera eren «extraordinàriament dures» i en numeroses ocasions varen motivar conflictes laborals que varen enfrontar als treballadors en la direcció britànica de RTC. Entre finals del sigle XIX i començos del sigle XX es varen produir vàries folgues generals, sent les més importants les de 1888, 1913 i 1920. cal senyalar que les protestes de 1888 varen terminar reprimides en violència per les forces d'orde públic, en lo que ha segut conegut com «l'any dels tirs». Major rellevància va tindre la folga de 1920, que va durar nou mesos i va contar en la participació d'uns 11 000 obrers,[37] encara que finalment fracassaria en els seus objectius. Les represàlies que va impondre la RTC despuix d'esta folga varen dur al desmantellament del moviment sindicaliste en la zona durant molts anys, i no seria fins als temps de la Segona República quan este es va reorganisar.[38] Durant la década de 1930 va aumentar la conflictivitat laboral pels efectes de la crisis de 1929. Despuix de l'esclat de la guerra civil, en juliol de 1936, la conca minera va quedar situada en la zona republicana —baix control dels comités obrers—. No obstant, esta experiència no va durar molt temps, puix unes semanes despuix les forces sublevades al mando del comandant Luis Redó varen conquistar la comarca sense a penes trobar resistència.[39]

«Nacionalisació» de les mines

[editar | editar còdic]

Despuix d'un procés complex en el que va intervindre el règim franquiste, en 1954 les mines de Riotinto varen ser «nacionalisades» i la seua propietat va passar a mans de varis capitalistes espanyols, que varen constituir la Companyia Espanyola de Mines de Riu Tinto (CEMRT).[40] Encara que ya en decliu respecte a l'etapa britànica, les explotacions mineres varen continuar en ple funcionament baix la nova propietària. La CEMRT havia adquirit quatre jaciments principals, dels quals tres (Filó Sur, Filó Nort i Plans) estaven casi agotats i solament un (San Dionisio) estava plenament actiu.[41] Per un atre costat, les instalacions mineres i industrials es trobaven antiquades, en un model de negoci centrat en l'eixida a l'estranger dels minerals; tot això impulsaria l'adopció d'una nova llínea d'actuació. Durant els següents anys es va procedir a un reajustament de plantilla, aixina com una modernisació de les instalacions i una major mecanisació de les llabors d'extracció.[42]

Entre 1960 i 1962 els treballs d'exploració de la CEMRT en la conca varen dur al descobriment de la Massa Sant Antonio, en Nerva, que s'explotaria per mig del Pou Rotilio.[43] També es va acometre l'exploració i extracció de mineral de coure del Cerro Colorat per part del consorci Riu Tinto Patiño, constituït per a tal fi en 1966.[44] El restant dels jaciments es varen mantindre baix la gestió de la CEMRT, els plans de la qual d'expansió varen acabar donant lloc en 1970 al naiximent del grup Unió Explosius Riu Tinto (ERT). A partir d'eixa data es va procedir a ampliar els treballs de l'històrica Curta Atalaya en l'objectiu d'extraure les importants reserves de pirita que encara atesorava.[45] En estos anys la producció de pirita va escomençar a anar destinada a consum nacional, a l'hora que es reduïa de forma notable la cantitat dedicada a exportacions. Una part important de dites pirita tenia com a destí les factories que es varen alçar en el Pol Químic d'Huelva,[46] creat en 1964 per a promocionar el desenroll econòmic de la zona. En eixe context, vàries plantes industrials de la zona de Riotinto varen escomençar a ser desmontades i traslladades al Pol Químic. L'activitat de la conca minera va començar a decaure des de finals de la década de 1970 per la baixada dels preus internacionals del coure i la crisis en que va entrar la mineria onubense.[n. 4]

Periodo recent

[editar | editar còdic]
Vista de Curta Atalaya, c. 1980.

Durant la década de 1980 els persistents mals resultats econòmics es varen traduir en importants conflictes laborals i la paralisació progressiva dels treballs en la llínea del coure. En estos anys varen aplegar a tindre lloc numeroses movilisacions obreres i dos folgues generals (1978 i 1986).[48] Fins a la década de 1990 l'empresa Riu Tinto Minera (RTM) va ser la que va mantindre la principal activitat en la conca, encara que la crisis del sector acabaria duent al tancament de la major part de les instalacions de la zona.[49] Com a part d'esta situació, en 1984 es va decidir tancar al servici el ferrocarril de Riotinto; a partir de llavors el transport es realisaria per mig de camions. En 1986 es va clausurar el Pou Alfredo, seguit pel tancament de la Curta Atalaya en 1992. Per a llavors solament continuava operativa l'extracció del gossan en el Cerro Colorat. Despuix d'un intent fallanc de reflotar el negoci per part dels treballadors de RTM, en 2001 varen cessar les activitats mineres.[50]

De forma paralela a este procés, durant la década de 1980 es varen fer vàries propostes dirigides a la conservació del conjunt ambiental i patrimonial existent en la conca minera, davant l'amenaça de la seua desaparició. Es va plantejar l'establiment d'un Parc Miner en fins culturals, turístics i recreatius, aixina com la creació d'un Museu Miner i la conservació de l'històric ferrocarril de Riotinto.[51] La principal llabor en este sentit ha segut desenrollada per la Fundació Ric Tinto, institució que ha contribuït a la recuperació de numerós patrimoni industrial i a l'establiment del tren turístic miner.[52] En la primera década del sigle XXI va haver varis intents fallancs de reactivar les mines, coincidint en l'alça de preus del coure. No seria fins a 2015 que l'empresa chiprana Atalaya Mining va reiniciar els treballs miners en Riotinto despuix d'haver obtingut els permissos necessaris per part de l'administració.[53] Des d'eixa data l'activitat principal s'ha desenrollat en el jaciment de Cerro Colorat, a on encara existixen importants reserves de coure i gossan. L'empresa Atalaya Riotinto Minera, filial espanyola d'Atalaya Mining, també s'ha implicat en la conservació i posada en valor del patrimoni miner-industrial de caràcter històric.[54]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Prim et al., 2013, p. 84.
  2. ↑ Gran Gil, 2016, p. 34.
  3. ↑ Nebot, 1998, p. 40.
  4. ↑ Pérez Macías y Prim, 2012, p. 50.
  5. ↑ Prim y Regalat, 2012, p. 13.
  6. ↑ Pérez Macías y Prim, 2007, p. 37.
  7. ↑ Chic, 2007, p. 16.
  8. ↑ Arenes Posades, 1999, p. 65.
  9. ↑ Blázquez, 1975, p. 227.
  10. ↑ 10,0 10,1 Pérez Macías y Prim, 2012, p. 53.
  11. ↑ Pérez Macías y Prim, 2007, p. 41.
  12. ↑ Pérez Macías y Prim, 2012, p. 58.
  13. ↑ Campos y Vidal, 2003, p. 60.
  14. ↑ Campos y Vidal, 2003, p. 61.
  15. ↑ Pérez Macías y Prim, 2012, pp. 52-53.
  16. ↑ 16,0 16,1 Pérez Macías y Prim, 2007, p. 39.
  17. ↑ 17,0 17,1 Pérez Macías y Prim, 2007, p. 38.
  18. ↑ Pérez Macías y Prim, 2007, pp. 38-39.
  19. ↑ Gran Gil, 2016, p. 33.
  20. ↑ Flores Cavaller, 2007, p. 19.
  21. ↑ Flores Cavaller, 2007, p. 19-20.
  22. ↑ Flores Cavaller, 2007, p. 20-22.
  23. ↑ 23,0 23,1 Pérez Macías y Prim, 2007, p. 40.
  24. ↑ Flores Cavaller, 2007, p. 155.
  25. ↑ Flores Cavaller, 2007, pp. 36-46.
  26. ↑ Flores Cavaller, 2011, p. 428.
  27. ↑ Prim et al., 2013, pp. 88-89.
  28. ↑ Pérez Macías y Prim, 2007, p. 42.
  29. ↑ Arenes Posades, 1999, p. 70.
  30. ↑ Flores Cavaller, 2011, p. 431.
  31. ↑ Pérez López, 2006, p. 241.
  32. ↑ Prim y Regalat, 2012, p. 21.
  33. ↑ Prim y Regalat, 2012, p. 22.
  34. ↑ Nebot, 1998, p. 41.
  35. ↑ Ruiz Ballesteros, 1998, p. 54.
  36. ↑ Pau Sánchez, 2014, p. 129.
  37. ↑ Ferrero Blanco, 2003, pp. 249-250.
  38. ↑ Ferrero Blanco, 2003, p. 261.
  39. ↑ Domínguez, 2019, pp. 332-333.
  40. ↑ Harvey, 1981, pp. 304-305.
  41. ↑ Arenes Posades, 2017, p. 112.
  42. ↑ Arenes Posades, 2017, pp. 113-121.
  43. ↑ Prim et al., 2013, p. 86.
  44. ↑ Arenes Posades, 2017, p. 116.
  45. ↑ Arenes Posades, 2017, p. 121.
  46. ↑ Arenes Posades, 2017, pp. 120-121.
  47. ↑ Arenes Posades, 2017, p. 125.
  48. ↑ Arenes Posades, 2017, pp. 126, 133.
  49. ↑ Arenes Posades, 2017, pp. 125-137.
  50. ↑ Arenes Posades, 2017, pp. 135-137.
  51. ↑ Pérez, 2017, pp. 584-585.
  52. ↑ Prim, Campos y Fiñana, 2007, p. 21.
  53. ↑ Arenes Posades, 2017, p. 137.
  54. ↑ Iglésies, 2019, p. 15.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Conca_minera_de_Riotinto-Nerva&oldid=787327»