Nuditat
La nuditat[1] o el nuet és l'estat de no estar vestit. A voltes es referix a l'estat de dur poca roba (semidesnudo), o menys de lo que les convencions o regles d'una certa cultura o situació ha establit, a l'estat d'exposició de pell o parts íntimes.
En el món de l'art és un gènero artístic que representa les figures humanes despullades de vestimenta, l'orige de la qual es remonta als inicis de l'art prehistòric. Va alcançar el seu apogeu durant l'Antiguetat clàssica i el Renaixença. El nuet en certes cultures occidentals pot considerar-se eròtic i en atres ser un estat normal al que no s'assigna cap sensació o emoció particular.
Terminologia
La paraula nuet indica que el cos no està cobert de robes, encara que la seua definició posseïx diferents connotacions subjectives. La paraula nuet posseïx el seu orige etimològic en el llatí nudus que significa «sense roba».[2]
El nuet integral
Un estat de total desnudez, sense cobertura de vestits que tapen les parts més íntimes del cos.
El nuet parcial
.jpg)
El nuet parcial o semidesnudo és aquell que mostra parts del cos que segons la cultura solen cotidianamente aparéixer vestides. Tinga's en conte que, solament per a donar un eixemple, en la conca del mar Mediterrànea, ya fòra en l'antic Egipte o entre els pobles semíticos, solia considerar-se com desnudez el fet de que les dònes mostraren en públic el seu cabellam; l'ocultació del cabellam femení també va existir encara que més moderada en l'antiga Grècia i l'antiga Roma. En la Roma clàssica es distinguia a la dòna que no era lupa (‘lloba’, en llatí: ‘prostituta’) perque duya en públic els seus cabells o ben coberts o recollits en un rodete; en l'Antic Egipte es va considerar un acte de desnudez femení el fet de que la dòna exhibira el seu cabellam natural, pero com era comú que els egipcíacs i les egipcíaques es decalvaran per qüestions d'higiene extrema (per eixemple evitar polls), l'ús de peluques per part de les dònes era altament eròtic i les dònes semidesnudas en peluca excitaven com si estigueren nuetes. La semidesnudez eròtica entre els antics egipcíacs ha segut comú en pintures i estatuaria en la que apareixen representades belles dònes vestides en tules o atres robes sotils de hilado en lli que les seues trasparencias permetien observar gran part del cos femení. Per a l'egipcíac comú com per a atres pobles, la dòna eixint vestida de les aigües, encara que en les seues robes mullades ciñéndole el cos i mostrant la major part de les seues curves, ha segut una semidesnudez (semidesnudez que es va reiterar més de tres mil anys despuix entre certa èlit francesa en temps previs a l'Imperi bonapartista: la moda estil imperi va precedir al mateix Napoleón I entre les dònes, les quals per a evidenciar la seua bellea corporal varen aplegar a humir les seues robes en el prou poc apacible clima parisenc, la qual cosa va donar lloc a un síndrome de resfríos, grips, neumonia etc. que va ser cridat «malaltia de les muselinas» (o, recordant a la promiscua emperatriu romana, «malaltia de les Mesalinas»).
El fet de que la semidesnudez siga considerada tal s'evidencia en els trages de bany socialment acceptats del «Occident» que cambi aron radicalment en casi 50 anys durant el XX: a inicis del XX encara imperava la «moral victoriana» i solament les meretrices podien aparéixer sent vistes en alguna cosa més que els seus caps, mans, colls i peus despullades de vestimenta. Despuix de la Primera Guerra Mundial va haver un primer exhibicionisme (el dels locos anys vint, época en la qual l'antropòloga Margaret Pixeu va arremetre contra els cridats tabús occidentals. En veritat els treballs de camp de Margaret Pixeu sò hui molt discutibles i més be revelen el seu rebuig a la moralina oprimente contra les dònes de la cridada época victoriana. El dels locos anys vint va ser un periodo anticipador en el qual algunes de les dònes dels països econòmicament més desenrollats varen usar minifalda (és dir varen mostrar la major part de les seues cames), vestits ajustats i escotados que deixaven completament a la vista els braços femenins. Pero esta moda dels anys vint va ser molt acotada: en menys d'una década va ser substituida per un nou puritanisme (el de la década del nazisme i el fascisme). Solament despuix de la Segona Guerra Mundial es va fer massiu i acceptat gradualment (els alegres anys xixanta varen ser l'inici de la total acceptació) que les dònes usaren trages de bany i robes íntimes que abans es consideraven de meretrices, odaliscas o de «el «nuet salvage típic dels pobles primitius»: el vestit de bany hui cridat bikini és antiquíssim pero solament va resorgir com una forma de nuet parcial a fins dels anys cinquanta (al mateix temps que Marilyn Monroe declarava que per a gitar-se solament es vestia en un perfum), ya en els xixanta també era freqüent, en certs balnearis europeus, lo que llavors es dia monokini (actualment se li crida monokini al trage de bany femení d'una sola peça que deixa gran part del cos al descobert, pero en els xixanta monoquini era moltes voltes sinònim de topless). Junt al topless, prou més recatada i sugerent va aparéixer (en auge des dels anys setanta) la bikini molt reduïda cridada tanga (un grau extrem de tanga és la cridada tall que solament cobrix en menudes cintes ―en portugués talls― la cadera i la regió anal) i la colaless (bikini que deixa vore casi la totalitat dels glúteos).
No obstant, la qüestió del semidesnudo i del nuet total no ha quedat solament restringida a les robes o a les poques robes: des de fins de XX en molts casos no sol considerar-se enterament despulle un cos de dòna si la dòna no s'exhibix completament depilada (per eixemple exenta del pelussa púbica). Si be s'observa, la delimitació entre el nuet i lo vestit és prou eurocéntrica (encara que també en atres grans extensions de clima fret i templat s'observen concomitancias o coincidències en els criteris de desnudez europeus). En canvi en zones tropicals i intertropicales ha segut comuna lo que òbviament significa que en les regions càlides del planeta el nuet fora considerat res extraordinari ni alguna cosa particularment excitant, lujurioso o libidinoso (en l'Àsia Sudoriental, en Oceania, en l'Amèrica intertropical i en gran part d'Àfrica ha segut comuna ―pel clima tórrido― el nuet habitual sense que segons pareix provocara excitació eròtiques). Sobre el llímit entre el semidesnudo i el nuet absolut existix una frontera subjectiva entre nuet total i parcialment nuet, governada potser per l'excitació sexual: per a algunes persones el nuet total ya és tal quan la persona que s'observa mostra el seu caràcters sexuals secundaris (per eixemple una dòna en els sens mamaris nuets i en el pubis nuet encara que cobert en pelussa); en canvi, per a atres persones, el nuet total és aquell en a on la persona nueta està en el pubis completament depilado i inclús està exenta de tot adorn.
El nuet en l'art
- <small>Vejau Nuet (gènero artístic) i Representació del nuet.</small>
Dins de l'art figuratiu ha predominat la representació dels nuets femenins; una explicació antropològica para això es troba en la tradicional consideració de les deïtates mares com deïtates de la fertilitat (en el sentit ampli de la fertilitat, incloent per eixemple la fertilitat en mieses). Tal és el cas de les «Venus» prehistòriques l'eixemple de la qual més divulgat és el de la cridada Venus de Willendorf. En tal tipo de «Venus» poc es nota de lo que posteriorment resultaria un icon erotizante; més be en eixos casos prehistòrics es representa a dònes grosses o acàs embarassades en grans o resaltats sens mamaris, sent poc importants els detalls facials, els que indiquen una personalitat.
Despuix de la prehistòria, paulatinament i sobretot en el sorgiment d'estats civilisats, es nota un paulatí émfasis en el rostre, en un primer moment molt idealizado tal com s'observa en les Koré i els Apolo de l'art grec arcaic que en este aspecte semeja encara a l'art dels grans imperis de la Mesopotamia Asiàtica o de la Vall de l'Nilo. No obstant, l'art minoico acàs inspirat en cert art naturaliste egipcíac que conseguia eludir al hieratisme va saber resaltar la dinàmica vital dels cossos anticipant d'esta manera a l'art grec clàssic (el qual es explaya sobre el nuet en tres alvertents: la idealizante, la naturalista i la realista) durant el periodo d'apogeu de l'art grec (despuix difòs a Etruria i Roma) s'exalta el kalos (la bellea) del cos humà i para açò s'eviten les rigidea o les formes pesades; no obstant, d'esta aparent absència de hieratisme, la noció grega de el kalos planteja un profunt coneiximent de l'anatomia (a lo manco de l'anatomia més visible), l'existència de cànons (cànon d'altures: 8 caps per al varó i 7 per a la dòna, com el kanon de Policleto) i d'acort en estes proporcions totes les demés proporcions seguint en lo possible a la secció áurea. D'esta manera s'evita tota desmesura (o hybris) per a mantindre la [[arme nía]]; tal harmonia es pot observar en l'especial serenitat de les postures i rostres (mirades, llavis) de les estàtues d'Afrodita o d'Apolo.
Inclús moltes figures vestides de l'art grec, com la Niké de Samotracia (Victoria alada de Samotracia), en realitat semblen mostrar solament sotils veladuras que permeten apreciar ―com per translucidez― al cos nuet.
Despuix de les campanyes d'Alejandro, l'art del nuet helènic irradia les seues influències i aplega a l'art de l'Índia en el qual els cossos (especialment els femenins) són plasmats artísticamente en cànons típics en els que es resalten les formes curvilíneas de cintures estretes que resalten les caderes femenines i sens mamaris turgentes més un abundant afegitó d'adorns (polseres, ajorcas, collars, tocats de cabell), les figures femenines solen ser dispostes en llínees sinuoses casi com evocant les dels vegetals que aixina accentuen la morbidez (lo més semblant serà el contraposto en «Occident)», este desplegament d'art sensual i voluptuoso hinduista es pot apreciar en els temples d'Ayantá, el de Suria o el de Chapri entre uns atres fins a tindre el seu apogeu entre els sigles X i XII en els temples de Khayurajo. Mentres que en el «Occident» en l'alvanç del cristianisme, religió que en els seus inicis ―com el judaisme i l'islamisme― repudiava el cult a les images figuratives que pogueren induir a idolatría en lloc de la sublimada adoració a un U i Únic Deu, és dir el prístino cristianisme era forçosament iconoclasta i ni qué dir que en això la representació artística del nuet va decaure: aun cuando en el seu proselitisme ecumenista el cristianisme va fer pragmàtiques concessions davant els gusts estètics dels «gentils» el cristianisme va exaltar una representació molt sublimada dels sers humans en considerar els teòlecs que la «carn» era fràgil, peridora, mortal i inducible a «el «pecat», davant açò l'art cristià medieval (en particular l'art bizantí) va tractar d'exaltar els aspectes «[[es r espiritual|espirituals]]» del cos humà, la qual cosa pràcticament va equivaldre a evitar el nuet (per contrapartida les representacions corporals varen ser pintades o dibuixades en robes folgades, infladas, i els cossos varen ser allargats en una estilisació que va aplegar a un cànon de 10 i 11 caps; el mateix cap de les persones considerades santes es va dibuixar a partir de dos círculs superposts).
_2.jpg)
.jpg)
Despuix de la [[crisis del sigle XIV|crisis del XIV]] (la de la Pesta Negra) es comença a evidenciar en «Occident» el resorgir de la representació del cos humà nuet; recent despuix de tal profunda crisis que va commoure a gran part de Eurasia i especialment a Europa es produïx una renaixença de l'economia i de la vitalitat humana. Açò dona lloc en el Quattrocento als primers clars prolegómenos de l'humanisme i a les primeres pintures postclásicas que representen alegrement el nuet; açò és en l'art el Renaixença (Vejau: Botticelli i el seu Naiximent de Venus i Primavera o la ―caracterisada per el seu pose en contraposto― Leda i el cisne de Leonardo). No obstant, en tals casos i durant molt temps el pretext per a representar el nuet parcial era algun tema religiós cristià (com els frescs en la Capella Sixtina deguts a Miguel Ángel, o si es tracta del Renaixença Nòrdica l'Adán i l'Eva del Políptico de Gante deguts a Jan Van Eyck) i per al nuet total la representació d'algun tema mitològic pagà. Un estudi de tal Renaixença va ser començat molt més tart per Jakob Burckhardt, qui va poder parlar de la obra tancada (Opus Clausa) en fer la crítica d'un model clàssic grec que despuix inspiraria als nuets academicistas, tal model és el de la Venus de Cnido que seria imitada especialment a partir del manierisme que des de l'Itàlia del Cinquecento ( en obres com la Venus de Urbino del Tiziano, pintura en la qual lo «mitològic» en quant pretext és palés) desemboca en la pintura cortesana o galant de la França dels Luises (treballs eròtics de Fragonard, Watteau, Boucher). Per la seua banda en Espanya en iniciar-se el XIX Goya en el seu Maja nueta presenta una genuïna revolució en realisar una gran pintura en la qual el nuet està ya despullat de tota censura. Tinga's en conte que encara que els pintors, en alguns casos genis com res menys Goya, potser buscaven conseguir (com ho varen conseguir) la transcendència en les seues obres que podien incloure nuets (generalment els mórbidos nuets de jovencitas púberes) les obres eren realisades per al goge de comitentes adinerats els qui ya impedits de les asintòtiques vies del plaure es estagnaban o estancaven (i encara succeïx) en el mer goge que fáusticamente Goethe va saber resumir en una senzilla i desesperada frase: quan Mefistófeles li mostrava al doctor Faustus el retrat de la bellíssima Helena de Troya nueta, Faustus exclamava: «¡Detente instant...eres tan bell!».[3]
Aixina fins als 1960 (época en que es produïx ya irrecusable la cridada Revolució sexual) el nuet sol ser eròtic i moltes voltes d'objectiu comercial (representacions de nuets o fotografies i filmacions de nuets en objectiu de venda), en iniciar-se el XXI s'observa ―per el seu masividad― una banalisació comercialisada del nuet.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ ASALE, RAE-. «desnudo, desnuda | Diccionario de la lengua española». «Diccionario de la lengua española» - Edición del Tricentenario. Consultat el 2021-08-27.
- ↑ Fausto, de Johann Wolfgang von Goethe (Pg. 547)
