Bereberes en al-Ándalus

Els bereberes varen estar presents durant tot periodo andalusí de la península ibèrica, des de l'expedició inicial de Tariq i Muza fins al fi del regne nazarí.

La seua majoria demogràfica i les complexitat de la seua relació en la classe dirigent del-Ándalus, majoritàriament àrap, varen anar un important factor de la política andalusí. Aixina mateix, la seua importància en les fronteres en els cristians i la seua relació en els moviments religiosos norteafricano (almorávides, almohades...) varen ser claus per a l'evolució de les fronteres en la península ibèrica.

A lo llarc dels seus sigles de presència varen deixar una marca toponímica que encara perdura: Albarracín, Adzaneta, Oseja, Fabara, Mequinenza, Monzalbarba, Titaguas...

Història

Conquista musulmana

Des de l'época romana i visigoda, els bereberes del Rif feyen expedicions de saqueig en Baetica. Gran part de l'eixèrcit que va entrar en Hispania i va fer desaparéixer el regne visigodo de Toledo en 711 estava format casi exclusivament per bereberes, especialment del grup al-Butr (hawwares, lawatas, madyunes, malzuzes, miknases, nafuses, nefzawes, satgares...) i tenia com un dels seus líders claus al bereber Táriq ibn Ziyad. La facilitat de la victòria va animar a entrar en Al-Ándalus a bereberes de més llunt que el Rif, aplegant a zones de les actuals Líbia i Mauritània. Aixina mateix també varen aplegar bereberes del grup al-Barani (kutames, maliles, masmudes, sanhajes, zanates...) més urbanisats que els primers.

Els àraps, que conformaven la nova classe dirigent en el Magreb i al-Ándalus, es varen establir en les zones agrícoles i riques (Baix Guadalquivir, vall de l'Ebre i el Xaló, Horta Valenciana), deixant als bereberes les zones de replanell i montanyes que s'assemblaven a les seues terres originals dels montes Atles i que eren més pobres. Aixina, es varen assentar en la Replanell Nort, el Sistema Ibèric, la cordillera Penibética i Serra Morena.

Els bereberes eren claus en la defensa de la frontera en els cristians del nort i les guarnicions i assentaments d'estes primeres onades varen ser un dels principals punts de contacte entre la cultura islàmica i la població local. Els bereberes del-Ándalus superaven numèricament als àraps. Segons alguns càlculs en les primeres décades de la conquista musulmana els àraps (majoritàriament yemenitas) eren 40.000-50.000 front a 150.000 bereberes i una població de 5 millons de hispanorromanos i visigodos.

El tumult bereber de 739-741

Aixina i tot, esta assimilació no va ser fàcil ni carent de conflictes. L'estatus privilegiat dels àraps en el món musulmà va generar moviments de reafirmación d'atres cultures en el món islàmic, coneguts com shu'ubiyya. El successor de Muza en el govern de Ifriqiya, Yazid ibn Abi Muslim va ser més impopular entre els bereberes d'abdós costats de l'estret i el successor d'est, Ubayd Allah ibn al-Habhab, va haver d'incrementar els imposts cobrats als bereberes.

Finalment va esclatar en 739-743 una regirada bereber massiva en Àfrica. Encara que el govern del-Ándalus va canviar en 741 a Abd al-Malik ibn Katan al-Fihri, per a tractar de calmar la situació el tumult es va estendre entre les guarnicions bereberes del-Ándalus. Els àraps la varen reprimir, controlant les zones de l'Ebre i el Guadalquivir des del principi i obtenint victòries militars contra els bereberes en Medina Sidonia i Toledo.

Pese a la victòria militar àrap, els efectes a llarc determini del tumult varen ser significatius. Al-Ándalus es va convertir en una província alluntada i relativament aïllada del Califato de Damasc donat els problemes de control sobre el nort d'Àfrica. Això va ser un dels factors que facilitarien que es convertira en un emirat independent durant la crisis que va generar la substitució dels Omeyas pels Abásidas en 748. L'últim Omeya, Abderramán I, era de mare bereber i va contar en el respal de grups bereberes com els zanata, sinhaya, nafza i els magila refugiant-se en al-Ándalus i establint un emirat independent.

En la península ibèrica, els conflictes entre àraps i bereberes varen complicar l'assentament dels segons en zones de frontera i en això l'islamisació del territori recentment conquistat. El hipòtesis d'un desert estratègic del Duero de Claudio Sánchez Albornoz, encara que actualment desacreditada, apuntava a un despoblació de les fronteres a on s'acabaven d'assentar els bereberes. Els treballs posteriors d'Abilio Barber d'Aguilera i Marcelo Vigil apunten més be a una continuïtat de la població preislámica local, que en canvi va sofrir en el tumult, la crisis abasí i la sequia de 750 un periodo turbulento que va possibilitar la seua recuperació per Alfonso I d'Astúries sense aplegar haver segut islamisades de forma duradora. En general tot sembla indicar que molts bereberes de la frontera nort varen tornar al nort d'Àfrica o varen ser derrotats pels àraps, deixant la vall del Duero expost.

Finalment, el conflicte es convertiria en un motor de la política andalusí en els temps següents. Al sur, l'eixèrcit de reforç enviat pel califato, en dèu mil siris, va ser assentat sobre zones bereberes en Boira, Màlaga, Jaén i atres localitats andaluses debilitant la posició bereber en les rodalies de la capital cordovesa. Igualment es varen assentar egipcíacs en l'Algarve i la regió de Tudmir i segons alguna font, mesopotamios en Cabra. Els grups per orige ètnic es varen convertir en faccions que complicarien el govern de l'independent emirat de Còrdova en els sigles següents. Alguns autors han citat l'asabiyyah o cultura de clans com una important dinàmica política i social en els sigles VIII-XI.

Els estats bereberes en al-Ándalus i els moviments norteafricano

Els bereberes varen seguir sent demogràficament majoritaris entre els musulmans d'orige no converso i la rodalia al nort d'Àfrica va favorir el seu creiximent en la part de la península que seguia en mans musulmanes. Varen seguir sent molt rellevants en la frontera del Tajo (Marca Mija i Marca Inferior) i zones d'Andalusia. Varen ser també una part fonamental de l'eixèrcit i del poder emiral (posteriorment convertit en califato). Varen protagonisar rebelions contra l'autoritat central i moltes voltes varen ser autònoms o casi independents en la pràctica de Còrdova. Aixina, destaquen les rebelions com en el Camp de Calatrava i en les fronteres contra Abderramán III des del seu ascens al tro fins a la década de 930. Un atre gran periodo de presència política va ser el periodo del líder militar Almanzor baix el seu successor Alhakén II, a on l'eixèrcit i les forces bereberes varen ser un dels factors desestabilizantes que varen terminar desembocant una guerra i divisió civil.

Esta fitna del-Ándalus (1009-1031), que va supondre la fragmentació del territori musulmà en taifas locals, va permetre que molts d'eixos grups bereberes crearen estats propis. Aixina, en la Marca Mija varen sorgir la taifa de Albarracín dels Banu Razín, la taifa de Alpuente dels Banu Qasim i la cora de Santaver dels Banu Vaig donar-l-Nun donaria orige a l'important taifa de Toledo. En la Marca Inferior, la poderosa taifa de Badajoz va ser fundada per un antic esclau, pero baix Abdal·lah ibn Al-Aftas va ascendir al poder una dinastia bereber.

Més al sur, la majoria de les chicotetes taifas andaluses varen quedar en mans bereberes. Aixina, hi havia dinasties zanata en les taifas africanes del sur (Banu Ifran de Ronda, Banu Birzal de Carmona, Banu Dammar de Morón, Banu Jazrun d'Arcs), sinhayíes en Granada i hammudíes (àraps, pero assentats entre bereberes des de feya sigles) en Màlaga. Els més poderosos varen ser els abbadís de Sevilla, que varen ser reabsorbiendo a molts dels seus veïns.

En la pràctica, la majoria del territori musulmà va quedar en mans bereberes en excepció solament dels grups àraps Banu Hud, que controlaven la vall de l'Ebre, els tuyibíes, que controlaven el Xaló i varen succeir als primers, i els amiríes en el Llevant (Valéncia, Múrcia, Almeria, Balears). La ciutat de Còrdova va seguir també en mans àraps fins que va ser conquistada per Sevilla en 1070.

Les conquistes cristianes d'Alfonso VI de León, que va prendre Toledo, va generar una reacció musulmana encapçalada per moviments reformistes norteafricano des de la segona mitat de el XI. La proporció de bereberes respecte als àraps i muladís va créixer en les subsegüents invasions almorávides (un grup religiós sanhaya) i almohades (els seus successors zenatas) des de 1080. Aixina es varen crear rábides (Sant Carlos de la Rápita, La Rápita, La Rábida, La Rábita, Arrábida) en assentaments de morabitos a semblança de les institucions àraps del Magreb. També va créixer l'interacció entre els bereberes d'abdós costats de l'estret (vore per eixemple, les últimes campanyes dels Banu Ganiya balears en les costes libias durant el XII).

L'unificació de les taifas en ser conquistades pels imperis norteafricano bereberes i la conquista dels últims territoris àraps (Valéncia pel Cid i les valls de l'Ebre i el Xaló per Alfonso I el Batallador) va marcar una atra fita cap al fi de les diferències entre àraps i bereberes. Els successius reis cristians varen estendre el domini cristià cap al sur fins a generar un protectorat sobre els últims territoris musulmans en el sur de la península ibèrica. Estos, ya fortament islamisats i en un gran contingut bereber varen mantindre durant els XIII-XIV importants relacions en el Sultanato benimerín, successor dels almohades fins al final del regne nazarí de Granada.

Bereberes per zones

Sur i centre de la península

Es varen establir bereberes en l'Algarve (Portugal), Boira (Huelva), la serranía de Ronda (Màlaga), i zones montanyoses de l'actual Càdis i Serra Nevada (Granada).

Entre els bereberes establits en el Sur eren numerós els de el grup zanata, lo que podria apuntar a una major relació entre les ciutats d'abdós costats de l'estret de Gibraltar. Aixina, eren zenatas els Banu Birzal d'Écija, Carmona i Almodóvar del Riu, els Banu Dammar de Morón i Arcs, els Banu Irniyan, Banu Ilyas, Banu Zarwal, Banu l-Jali. Hi havia colónies de la tribu aureba per tota la província de Jaén i famílies azdaya com els Banu Dulaym i els Banu Saquib en Morón. També hi havia hawwares com els Banu Yahwar de Marchena.

Més al nort hi havia bereberes en els Pedroches (al nort de Còrdova), en Serra Morena. Estos últims eren provablement els més numerosos i els més influenciats pel govern de Còrdova. Possiblement varen ser els que es arabizaron més pronte.

Els bereberes en les Marques

Els bereberes de les Marques eren guardians de les fronteres en els cristians i protegien l'interior del país ocupat pels musulmans. Guardaven els castells i comunicacions del sistema defensiu de frontera d'al-Ándalus. Gran part dels bereberes de les marques eren hawwara i madyuna, pero també hi havia ausacha, malzuza, ulhasa (un subgrup nafzwawa), sadina i mezmut.

Aixina, eren provablement originaris dels grups més nómades que havien aplegat en les primeres onades despuix de la conquista musulmana en 711. El tumult de 741 va supondre que la seua presència en la vall del Duero fora llimitada (llevat excepcions locals) i la majoria d'ells es terminaren assentant en les valls del Tajo i el Guadiana.

La vall del Duero: el sigle VIII

La temporal presència musulmana en la vall del Duero va ser majorment bereber i pese a la seua breu duració mostra vestigis en el història de localitats com Villalbarba o vila dels bereberes. Alguns apunten a que la fundació de la localitat va tindre un caràcter mixt, sent una localitat rodejada de població hispanorromana i en un alt grau de matrimonis entre bereberes i dònes locals. Un atre assentament conegut és Añoza, que deu el seu nom als nafzawa o nafza.

Alguns autors apunten també a una possible presència bereber en Astorga, a on el nom de la comarca (Maragatería), tradicions locals i mencions de les cròniques fan a alguns considerar que contingents bereberes en la zona varen poder cristianizarse o ser capturats pel naixent regne d'Astúries durant el tumult bereber de 741. Diversos topònims de l'entorn o la freqüència de les advocacions a el norteafricano San Ciprián són indicis d'una possible influència bereber.

És aixina mateix possible que anaren bereberes els propietaris de nom islàmic que varen donar nom a vàries poblacions referides en els IX a XI i que corresponen als actuals Villacidaler, Castrobol, Villacete, Villalmán, Villalzán, Villátima, Villeza, Villacalabuey, Boadilla i Sant Cebrián de Mazote si ben no és descartable que anaren muladíes. Similar és el cas del topònim Alcazarén, que denota una població musulmana. En general, la relativament breu presència islàmica sumada a la similitut d'estils de vida ganaders entre els bereberes i la població mozárabe i muladí local fa complicat distinguir entre uns i uns atres.

A on sí consten vestigis més duradors de població bereber és en el curs alt del Duero, que va ser disputat fins a el XII. L'orige del topònim Gómara és disputat i alguns sugerixen que pot deure's als ghomares mentres uns atres li donen un orige visigodo. Calatañazor, Gormaz o Medinaceli (a on es varen assentar masmudas baix un líder de nom Selim) varen ser posicions disputades per les marques musulmanes fins a la seua conquista final per Alfonso VI de León i Alfonso I el Batallador. Este últim núcleu sembla haver mantingut vínculs en els grups bereberes de l'orient de la Marca Superior.

Marca Mija: vall mija del Tajo

Despuix de l'estabilisació de la frontera en el Tajo en la creació de les marques de fronteres o tugur, els bereberes varen tindre una gran arraïlada en estes. Els bereberes de les marques es varen assentar predominantment en la Marca Inferior i la Marca Mija, mentres que en la Marca Superior hi havia una major presència àrap (yemenita com els Banu Hud i els Banu Tuyib i qaisita) i muladí (Banu Qasi, Banu Sabrit, Banu Amrus...).

Aixina, hi havia importants assentaments bereberes en les actuals províncies de Conca, Guadalajara i Toledo, que componien la Marca Mija. Al surest de la Marca Mija en sí part del territori de les actuals províncies de Conca, Terol, Guadalajara i nort de Toledo va formar la Cora de Santavariya o Santaver (pronunciació àrap de Celtiberia). Els seus governants, els Banu Vaig donar-l-Nun hawaras tenien com a base de poder Uclés, Huete, Conca, Huélamo, Valera, Alarcón i Iniesta, en població hawara, miknasa, madyuna i oseja.

Des d'eixe núcleu varen prendre el poder de la taifa de Toledo en 1035 davant la desintegració de l'autoritat central.

Marca Inferior: vall baixa del Tajo i el Guadiana

La Marca Inferior també contava en una forta presència bereber, sent el destí final de tribus que no s'havien sedentarizado abans del tumult de 741 i la conquista cristiana. Hi havia població bereber en la zona del Guadiana, en masmudas i atres tribus en l'actual vora portuguesa i una forta presència nafzawa en zones com l'entorn de Mojáfar (actual Villanueva de la Serena), ademés d'assentaments prop de Mèrida (Hisn um Djafar). La campiña circumdant a esta última localitat va ser assentament de moltes atres tribus en localitats com Azuagua (de la tribu zugawa) i miknasa en clans com els Banu l-Aftas i Banu Maslama en un assentament mencionat en les cròniques d'ubicació discutida pels historiadors. Medellín va ser un atre núcleu bereber en la zona.

Atres núcleus bereberes es trobaven en zones més al nort fins a les conques del Tajo i Mongego en Talavera, Còria (la zona de la qual va ser epicentre de tumults bereberes) i Coímbra. Es tractava principalment de clans zanata i masmuda, en grups minoritaris madyuna, miknasa, hawara, nafza (que donaven nom al castell de Nepza en l'Alta Extremadura) i gumara.

La ciutat de Mèrida actuava com a capital regional i com a centre urbà i va tindre en canvi una presència més hispanorromana i àrap mentres que els bereberes tendien a dur un estil de vida més rural i nómada. Estes tribus varen ser un grup difícil de controlar pel poder central i alguns autors han citat l'asabiyyah o cultura de clans com una important dinàmica local.

Marca Superior: vall de l'Ebre

En el Xaló i el vall de l'Ebre, hi havia clans dispersos en la Marca Superior a on a pesar de l'important població àrap, muladí i cristiana es trobaven núcleus bereberes repartits per la geografia i presència minoritària en les ciutats. Aixina, en Saraqusta, la capital de la marca, junt a una majoria de població hispanorromana i una nova classe dirigent àrap i muladí es documenten algunes famílies bereberes molt arabizadas. Habitaven en les afores de la ciutat en zanates en Monzalbarba («Mezal Barber», significant parada de camí o lloc de trobada de bereberes), i sinhaya (orige del microtopónimo Cinegia en Saragossa) en l'arraval sur de la ciutat. Encara que no s'han identificat les ubicacions, les cròniques registren un grup de Banu Malila d'orige hawwara i un assentament zenata d'ubicació debatuda (hisn zenata) en les rodalies de la ciutat.

Fòra de la capital regional, hi havia núcleus bereberes especialment en la zona montanyosa occidental al voltant del núcleu àrap de Calatayut. Encara que els Banu Tuyib yemenitas dominaven els espais urbans (Daroca i Calatayut), hi havia bereberes en les zones més rurals que formaven un continu fins als bastions de l'Alt Duero. Aixina hi havia ausaya en Oseja i potser en Ausejo de la Serra, sadina en Cetina i yarawa en Jaraba. Varen ser especialment rellevants els Banu Mada en Villarroya de la Serra, Ateca, Pozuel de Ariza i Deza. En la mateixa zona també es pot mencionar la localitat de Moros en l'actual província de Saragossa. Els Banu timlit, un clan masmuda, s'estenien també per eixa zona.

En la zona nort de la marca, la presència de poderosos grups mozárabes i muladíes com els Banu Qasi en Tudela, Tarazona i Borja; els Banu Sabrit, Banu Salama i Banu Amrus en Osca i els Banu Jalaf en Barbitania, aixina com l'alvanç dels cristians des del Pirineu varen supondre que l'assentament bereber en eixes coras fora minoritari. Es registra únicament la presència un clan en la Tarazona islàmica (Banu Faray, que a voltes ha segut mencionat també com a possible etimologia per a Guadalajara o relacionada en Medinaceli) i una menció a un hisn barbar de localisació incerta en la frontera entre Pamplona i Osca.

Finalment, cal mencionar l'assentament dels micnasa en Mequinenza. És en esta zona en l'est de la vall de l'Ebre a on es va produir un últim moment de presència bereber en el XI-XII durant el periodo almorávide entre la caiguda dels àraps Banu Hud i la conquista cristiana final d'Alfonso I el Batallador i Ramón Berenguer IV. Varen ser provablement sinhayas els assentats en les noves fortificacions en la zona oriental (Velilla de Cinca, Alcolea de Cinca i atres castells en la zona de Fraga).

Els bereberes en Est de la Península

Els bereberes llevantins s'estenien per comarques de les actuals Múrcia, Alacant, Valéncia, Castelló, Conca i Terol. Tenien presència en curs mig del Jiloca i les valls del Guadalaviar, Cabriel, Mijares i Alfambra.

Maestrat i sur del sistema ibèric

A l'est de Conca, Terol i Saragossa hi havia una transició entre la Marca Mija, la Marca Superior i el núcleu llevantí. Ya fòra dels núcleus àraps prop dels rius Xaló, Jiloca i Ebre, les zones de montanya que separaven la Marca Superior de Xarq al-Ándalus tornaven a ser zona d'assentament bereber, moltes voltes fins a aplegar a contactar en els núcleus bereberes en Santaver o en la costa

Destaquen entre ells els Banu Razín de que donarien nom a Albarracín i el territori del qual cobria el curs alt del Jiloca fins a Sahla. Estos eren hawwara, de gran presència en el Llevant. La mateixa tribu va donar també nom a Fabara a l'est en el Matarraña.

Contigus a ells, en Terol i Villel eren emirs els Banu Amira i els Banu Gazlun, que pertanyien a la tribu ulhasa, branca dels nafzawa. Els nafzawa varen donar aixina mateix nom a l'actual despoblat de Nepza en el nort de la mateixa zona.

La presència en la zona d'atres grups és més disputada. Vàries teories tracen topònims com Azuara als zugawa (un subgrup zenata) i Lagata i Letux als laguatan o luwata. Pese a això, l'absència de vocals en l'escritura àrap genera diverses alternatives possibles a el hora d'identificar texts i no hi ha consens en l'etimologia. En la mateixa zona, les cròniques documenten un hisn poblat per bereberes cridat Warsa que tradicionalment s'ha identificat en Huesa del Comú.

A l'est, ademés de la ya mencionada Fabara és possible que les Roques de Masmut, en Peñarroya de Tastavins deguen el seu nom als masmudes. La veïna Adzaneta en el Maestrat era d'orige zenata, sent una de les posicions d'este grup més en l'interior puix eren més numerosos en la costa.

Més al sur, es trobaven presents en Alpuente els Banu Dasim del grup kutama. Junt a Alpuente, es troba la localitat de Titaguas el nom de la qual significa fonts en amazig i mostra la presència bereber. La propenca taifa de Molina també va tindre gobernant bereberes.

Llevant

En la costa hi havia assentaments bereberes tan al nort com Gelida (dels Banu Gellidasen), Mediona (dels madyunes) o Torrelavit (per Lavit en l'actual Marroc) en el Panadés. Més al sur, els núcleus bereberes de Mequinenza i afores havien estat vinculats històricament a la Marca Superior pero baix els almorávides la caiguda de Saragossa en mans cristianes va supondre un canvi de vínculs més cap a l'Est.

Una miqueta més al sur, del Maestrat a la costa castellonenca es documenten grups zugawa (Azuébar) i sanhayes (en Soneja) ademés dels ya mencionats zanatas en Adzaneta del Maestrat.

En la zona costera valenciana eren especialment numerosos els bereberes d'orige hawwara, als que Ya'qubi fa numerosos en la ribera del riu Xúquer i d'a on provenen els topònims Favara i Favareta. Atres grups presents en la zona inclouen als madyuna i es deu mencionar aixina mateix les alquerías de Venda del Moro i Malilla (de Melilla) en la zona.

Al sur de la ciutat de Valéncia, es documenten grups nafza en Xàtiva i hi ha una important agrupació de topònims bereberes en la zona de les actuals Safor i Marina Alta. Ahí consten hawawaras (Favara de Pegue), sanhayes (en Senija), zenatas (Adzaneta d'Albaida) i aurabes (Orba i Oliva).

Encara més al sur, en Alacant consten els Banu l-Jarrubi.

Balears

En les Balears es creu que va haver clans i famílies ghomaras, matgaras, hawwares, masmudes, zanatas, sadinas, malilas, nafzawas, taskuras i masufas.

En Palma de Mallorca consta un grup de ghomaras, que es va assentar en lo que s'ha cridat almudaina de Gumara o torres de Gumara. La mateixa tribu es va assentar en Galilea mentres que en Benibazari va haver zenatas.

La temporal conquista de les illes pel comte de Barcelona Ramón Berenguer III va terminar suponent un reforç dels vínculs bereberes en Balears en liderar els almorávides la reconquista de l'archipèlec. El nou governador, Muhammad ibn Ali ibn Ganiya, era parent de la família real almorávide. Els Banu Ganiya, varen terminar convertint-se en l'últim foc almorávide en ser estos deposts pels almohades en al-Ándalus i el Magreb i varen llançar des de Balears campanyes contra la costa norteafricano.

Bibliografia

• al-Maqqari (1840-43 transl. by P. de Gayangos) The History of the Mohammedan dynasties in Spain, 2 vols, London: Royal Asiatic Society.

• Blankinship, Khalid Yahya (1994). The End of the Jihad State: The Reign of Hisham Ibn 'Abd Al-Malik and the Collapse of the Umayyads. SUNY Press. ISBN 0-7914-1827-8
• De Felipe, Helena (1997). Identitat i onomàstica dels bereberes del-Andalus, Madrit, CSIC.ISBN 84-00-07693-1
• (2005).«Distribució i assentaments de tribus bereberes (Imazighen) en el territori emeritense en época emiral (S. VIII-X)».Arqueologia i territori medieval.12(1)Consultat el 30 de decembre de 2018.
• (1979).«Toponímia i geografia musulmana de Valéncia».
• Kennedy, Hugh (1996) Muslim Spain and Portugal: A Political History of al-Andalus, New York and London: Longman.
• Lévi-Provençal, E. (1950)Histoire de l'Espagne musulmane, Prenga 1, 1999 ed., Paris: Larose.
• (2001).«La toponímia com a reflex de moviments migratoris entre el Magreb, Espanya i Amèrica Llatina».Al-Ándalus Magreb.2(8-9)
• (2013).«Introducció a l'estudi del poblament beréber en la marca superior del-Andalus (sigles viii-xii)».Mélanges de la Casa de Velázquez.43(1)
• Taha, Abd al-Wahid Dhannun (1989) The Muslim conquest and settlement of North Africa and Spain, London, Routledge.