Anar al contingut

Arquitecte estrela

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Arquitecte estrela o Starchitect és un concepte (i també un acrònim en anglés) utilisat per a descriure arquitectes la celebritat dels quals i elogis de la crítica els han transformat en ídols del món de l'arquitectura i inclús poden haver-els dau cert grau de fama entre el públic en general. L'estatus de celebritat generalment s'associa en la novetat vanguardista. Els inversors immobiliaris de tot lo món han demostrat estar ansiosos per inscriure als "millors talents" (és dir, arquitectes estrela) en l'esperança de convéncer a municipis contraris a aprovar grans desenrolls en infraestructura, per a obtindre finançament o aumentar el valor dels seus edificis.[1] Una característica clau és que la arquitectura estelar és casi sempre "icònica" i molt visible dins del lloc o context. Com l'estatus depén de la visibilitat actual en els mijos, la torba de l'estatus en els mijos implica que els arquitectes perden l'estatus de "arquitectes estrela" i en conseqüència, es pot elaborar una llista de "antics arquitectes estrela".

L'efecte Bilbao

En freqüència, els edificis es consideren oportunitats de guanys, per lo que la creació de "escassea" o un cert grau de singularitat otorga més valor a l'inversió. L'equilibri entre funcionalitat i vanguarda ha influït en molts promotors immobiliaris. Per eixemple, l'arquitecte i desenrollador John Portman va descobrir que la construcció d'hotels rascacels en amplis atris, (en vàries ciutats d'EE. UU. durant la década de 1980)[2] va fer que anara més rendable este tipo de construcció, que maximizar la superfície construïda.[3]

No obstant, va anar el sorgiment de l'arquitectura posmoderna a fins de la década de 1970 i principis de la de 1980 lo que va donar lloc a l'idea de que l'estatus d'estrela en la professió arquitectònica es tractava d'un vanguardisme vinculat a la cultura popular, la qual cosa, varen argumentar crítics posmodernos com Charles Jencks, havia segut ridiculisat pels guardians d'una arquitectura modernista. En resposta, Jencks va advocar per la "doble codificació";[4] és dir, que el públic en general podria entendre i gojar el posmodernisme i no obstant, obtindre la "aprovació crítica". Els arquitectes estrela d'eixe periodo, a sovint varen construir poc o les seues obres més conegudes varen ser "arquitectura de paper": esquemes no construïts o inclús impossibles de construir, pero coneguts per mig de reproduccions freqüents en revistes d'arquitectura, com el treball de Léon Krier, Michael Greus, Aldo Rossi, Robert A. M. Stern, Hans Hollein i James Stirling. A mida que el posmodernisme va entrar en decliu, les seues credencials vanguardistes varen sofrir per les seues associacions en la llengua vernàcula i el tradicionalisme, finalment en això, la celebritat va tornar al vanguardisme moderniste.[5]

Pero una corrent de modernisme d'alta tecnologia (High-tech) va persistir en paralel en un posmodernisme formalment regresivo; un que a sovint defenia el "progrés" celebrant, si no exponent, l'ingenieria d'estructures i sistemes. Tal virtuosisme tecnològic es pot descobrir durant este temps en el treball de Norman Foster, Renzo Piano i Richard Rogers, els dos últims que varen dissenyar el controvertit Centre Pompidou (1977) en París, que es va obrir a l'aclamació internacional. Lo que esta cridada arquitectura d'alta tecnologia va mostrar va ser que una estètica industrial, una arquitectura caracterisada tant per l'aspereza urbana com per l'eficiència de l'ingenieria, tenia un atractiu popular. Açò també va ser alguna cosa evident en la cridada arquitectura deconstruccionista, com l'ocupació de cerques de tela metàlica, fusta contrachapada en bruto i atres materials industrials en dissenys per a arquitectura residencial i comercial. Podria dir-se que el practicant més notable en este sentit, a lo manco en la década de 1970, és l'arquitecte de renom internacional Frank Gehry, la casa del qual en Santa Mónica, Califòrnia, té estes característiques.

El Museu Guggenheim Bilbao de Frank Gehry, junt al riu Nervión, Bilbao

En el repunt de la generació urbana de principis del XX, els economistes varen pronosticar que la globalisació i els poders de les corporacions multinacionals canviarien l'equilibri de poder llunt dels estats nacionals cap a les grans ciutats, que despuix competirien en les ciutats veïnes i en ciutats en atres llocs en indústries modernes lucratives, dau a l'increment d'estes ciutats en les principals zones d'Europa Occidental i EE. UU. que no posseïen núcleus de manufactura. Aixina, les ciutats es dediquen a “reinventar-se”, primant el valor que otorga la cultura. Els municipis i les organisacions sense fins de lucre esperen que l'us de Starchitects impulse la movilitat social i els ingressos turístics a les seues noves instalacions.

En l'èxit de públic atret i també les crítiques del Museu Guggenheim de Bilbao, Espanya, de Frank Gehry, en el que una zona degradada d'una ciutat en decliu econòmic va dur un gran creiximent econòmic i prestigi, els mijos varen escomençar a parlar del cridat "Efecte Bilbao";[6] es pensava que un arquitecte estrela que dissenyava un edifici de prestigi, marcava la diferència en la producció d'un fita per a la ciutat. Eixemples similars són l'Imperial War Museum North (2002), Gran Mánchester, Regne Unit, de Daniel Libeskind, el Kiasma Museum of Contemporary Art, Helsinki, Finlàndia, de Steven Holl, i la Biblioteca Central de Seattle (2004), estat de Washington, Estats Units, per OMA.

L'orige de la frase "arquitectura de factor sorpresa" (wow factor architecture) és incert, pero s'ha utilisat àmpliament en la gestió empresarial tant en el Regne Unit com en els Estats Units per a promoure edificis de vanguarda dins de la regeneració urbana des de finals de la década de 1990.[7] Inclús ha adquirit un aspecte més científic, en inversions disponibles per a estudiar l'importància del factor en el Regne Unit.

En una investigació realisada en l'Universitat de Sussex, Regne Unit, en 2000, es va demanar a les parts interessades que consideraren el "efecte sobre la ment i els sentits" dels nous desenrolls.[8] En un intent de produir una "puntuació de delectació" per a un edifici determinat, es va encorajar als arquitectes, clients i usuaris prevists de l'edifici a preguntar:"¿Qué pensen els transeünts de l'edifici?" , "¿Proporciona un punt focal per a la comunitat?". Per a respondre a açò, es va generar l'Indicador de Calitat de Disseny, produït pel Consell de l'Indústria de la Construcció del Regne Unit, per lo que s'encorajarà als organismes que encarreguen nous edificis a considerar si l'edifici planificat té "factor sorpresa" ademés de les preocupacions més tradicionals de funció i cost.

El "factor wow"[9] o "Factor sorpresa" també ha segut repres/représ per crítics d'arquitectura espanyols com els crítics d'arquitectura del New York Claves Herbert Mushamp i Nicolai Ouroussof, en els seus arguments de que la ciutat necessita ser remodelada "radicalment" per noves torres. Parlant sobre el nou rascacels de l'arquitecte estrela espanyol Santiago Calatrava en 80 South Street prop del peu del pont de Brooklyn, Ouroussof menciona cóm els apartaments de Calatrava es conceben com a refugis urbans autònoms, objectes de prestigi d'US$ 30,000,000 per a les èlits globals : "Si diferixen en esperit de les mansions Vanderbilt del passat, és sol que prometen ser més conspicuas. Són paraisos per als estetas.” [10]

Resenya històrica de l'estatus

Portada de l'edició de 1568 de Li Vite

La noció d'otorgar estatus de celebritat als arquitectes no és nova, pero està continguda dins de la tendència general, des del Renaixença en avant, es va otorgar estatus als artistes. Fins a l'era moderna, els artistes en la civilisació occidental generalment treballaven baix un mecenes, generalment l'Iglésia o els governants de l'estat, i la seua reputació podia convertir-se en mercaderia, de modo que les seues servicis podien ser comprats per diferents mecenes.

Un dels primers registres de l'estatus de celebritat és la monografia de l'artiste i arquitecte Giorgio Vasari Li vite de 'più eccellenti pittori, scultori i architettori (en espanyol, Vides dels més excelents pintors, escultors i arquitectes), publicada per primera volta en 1550, registrant el Renaixença italiana en el moment del seu floriment. Vasari, ell mateixa baix el patrocini del Gran Duc Cosimo I de' Medici, inclús va favorir als arquitectes de la ciutat a on residia, Florencia, atribuint-els innovació, sense mencionar a penes atres ciutats o llocs més lluntans. L'importància del llibre de Vasari residia en la capacitat de consolidar la reputació i l'estatus sense que la gent tinguera que vore les obres descrites.[11] Per lo tant, el desenroll dels mijos ha segut igualment d'importància central per a la celebritat arquitectònica com per a atres àmbits de la vida.

Si ben l'estatus que sorgix del patrocini de l'Iglésia i l'Estat va continuar en l'ascens de l'Ilustració i el capitalisme (per eixemple, la posició de l'arquitecte Christopher Wren en el patrocini de la Corona britànica, la Ciutat de Londres, l'Iglésia d'Anglaterra i l'Universitat d'Oxford durant el XVII), va haver una expansió en els servicis artístics i arquitectònics disponibles, cada u competint per encàrrecs en el creiximent de l'indústria i les classes miges. No obstant, els arquitectes varen permanéixer essencialment sirvientes dels seus clients: mentres que el romanticisme i el modernisme en les demés arts fomentaven l'individualisme, el progrés en arquitectura es va orientar principalment a millores en el rendiment dels edificis (estàndars de confort), l'ingenieria i el desenroll de noves tipologies d'edificis (per eixemple, fàbriques, estaciones de tren i més vesprada aeroports) i benevolència pública (els problemes d'urbanisació, vivenda pública, arrimerament, etc.), pero permetent que alguns arquitectes es preocupen per l'arquitectura com un art autònom (com sucediño en l'Art Nouveau i l'Art Deco ).[12] L'arquitectura moderna, en particular l'escola de la Bauhaus, va generar teoria i escola sobre cóm l'arquitectura, el disseny i la producció industrial deu centrar-se en el desenroll social.[13][14][15]

Dita publicitat també va aplegar a la prensa popular: en l'era de la posguerra, la revista Clave ocasionalment presentava arquitectes en la seua portada, per eixemple, ademés de Li Corbusier, a Eero Saarinen, Frank Lloyd Wright i també a Ludwig Mies van der Rohe. En temps més recents, la revista Clave també ha presentat a Philip Johnson, Peter Eisenman, Rem Koolhaas i Zaha Hadid.

Eero Saarinen és un cas particularment interessant perque es va especialisar en la construcció de sèus per a prestigioses empreses nortamericanes. Empreses, com General Motors, CBS i IBM, i estes empreses varen utilisar l'arquitectura per a promoure les seues imàgens corporatives: per eixemple, durant la década de 1950, General Motors solia fotografiar els seus nous models d'automòvils front a la seua sèu en Míchigan.[16]

Les corporacions han seguit entenent el valor de contractar a arquitectes estrela per a dissenyar els seus edificis clau. Per eixemple, l'empresa manufacturera Vitra és ben coneguda per les obres de notables arquitectes que conformen les seues instalacions en Weil am Rhein, Alemània; inclosos Zaha Hadid, Tadao Vaig, SANAA, Herzog & de Meuron, Álvaro Siza, Frank Gehry, entre uns atres; de la mateixa manera que la casa de moda Prada per encarregar a Rem Koolhaas el disseny de les seues tendes insígnia en Nova York i els Àngeles. No obstant, a lo llarc de l'història, el major prestigi ha vingut en el disseny d'edificis públics: teatres d'òpera, biblioteques, ajuntaments i especialment museus, a sovint denominats les "noves catedrals" del nostre temps.[17]

Vore també

Referències

  1. ↑ Davide Ponzini and Michele Nastasi, STARCHITECTURE: Scenes, Actors and Spectacles in Contemporary Cities. Turin, Allemandi, 2011. http://www.starchitecture.it/category/book
  2. ↑ Recessió 1980 en EE. UU(English Wikipedia)
  3. ↑ Landry, Charres (2012). The Creative City: A Toolkit for Urban Innovators (en en), Earthscan. ISBN 978-1-84977-294-5. Consultat el 2023-01-06.
  4. ↑ Charles Jencks, What is Postmodernism? London, Academy Editions, 1984.
  5. ↑ Charles Jencks, "The new paradigm in architecture" in Absolute Motion, Datutop 22, Tampere, 2002.
  6. ↑ Witold Rybczynski, "The Bilbao Effect", The Atlantic Monthly, September 2002.
  7. ↑ The term has been used more often in business management. See for instance: Tom Peters, The pursuit of wow, New York, Vintage, 1994.
  8. ↑ Paul Kelso, "Architects urged to go for the 'wow factor' in designs for Britain's new public buildings", The Guardian, November 27, 2000.
  9. ↑ (2022-12-19).«wow».Wiktionary.Consultat el 2023-01-06.(en en)
  10. ↑ Nicolai Ouroussof, "The New New York Skyline", New York Claves, September 5, 2004
  11. ↑ D. J. Gordon and Stephen Orgel, "Leonardo's Legend", ELH, Vol. 49, No. 2, Summer, 1982.
  12. ↑ Spiro Kostof, The Architect: Chapters in the History of the Profession, University of Califòrnia Press, 2000.
  13. ↑ «La Bauhaus» (en es). HA!. Consultat el 2023-01-06.
  14. ↑ Gropius, Walter (1966). La nova arquitectura i la Bauhaus (en es), Lumen. Consultat el 2023-01-06.
  15. ↑ «La nova arquitectura i la Bauhaus | WorldCat. org» (en es). www. worldcat. org. Consultat el 2023-01-06.
  16. ↑ Eeva-Liisa Pelkonen and Donald Albrecht (eds), Eero Saarinen. Shaping the Future New Haven, Yale University Press, 2006.
  17. ↑ Justin Henderson, Museum Architecture, Rockport Publishers, 2001.