Multinacional

Soldats del 7.º batalló d'infanteria durant l'Invasió nortamericana de Panamà, junt a anunci publicitari de Coca-cola, eixemple d'una multinacional integrada verticalment.

Mapa del consum anual de Coca-cola per països.

Una empresa multinacional, internacional és aquella que la seua empresa matriu va ser creada i registrada en un país, pero que conta en subsidiàries en diferents països.

Són també un poderós agent de globalisació. Actuen en estratègia global per a obtindre el major marge de beneficis; compren les matèries primeres a on els resulta més barat; instalen les seues fàbriques en els llocs més favorables; i, venen els seus productes casi en qualsevol punt de la Terra. Comprenent-se com la creació d'un grup d'empreses a nivell internacional implantades a través de l'economia, la tecnologia i la comunicació, la finalitat de la qual és la captació de nous clients, creant una nova cultura de comercialisació de productes de reconeiximent a nivell universal. Una empresa domèstica es convertix en multinacional quan realisa inversió directa en l'exterior que organisa jurídica i econòmicament a través d'unitats empresarials que denominem filials o subsidiàries.

El terme multinacional deu entendre's en lo que a mercat es referix, no a la naturalea de la companyia: de fet, és habitual que es califique el terme multinacionals com a enganyós, i es preferixca cridar-les transnacionals, ya que, encara que operen en varis països, el plantejament de la seua estratègia i la seua administració central està generalment en un sol país.

Naiximent i història de les empreses multinacionals

Mapa de les primeres corporacions colonials europees.

Les empreses multinacionals varen nàixer com a conseqüència del procés d'ampliació dels mercats. La primera empresa que pot ser considerada antecedent de les actuals multinacionals va ser la Companyia de Moscovia, empresa d'orige anglés fundada en Londres en 1555, dedicada al comerç entre Anglaterra i Rússia. Un atre precedent es pot trobar en les companyies d'Índies que varen sorgir en Gran Bretanya, Holanda, Suècia i Dinamarca en el XVII; o, anteriorment, la banca de la família Rothschild, que es va estendre per varis països europeus. El germen de les actuals empreses multinacionals va sorgir a finals d'el XIX, quan un conjunt d'empreses varen decidir construir fàbriques fòra dels seus països d'orige. D'esta manera reduïen els costs de transport i evitaven els forts aranzel establits a l'importació dels seus productes.

Característiques de les empreses multinacionals

Un restaurant McDonald's en la base de Guantánamo, Cuba, eixemple d'una multinacional integrada horisontalment.

Mapa de les sucursals de McDonald's en el món.

Les principals característiques d'este tipo d'empreses, són les següents:

• S'estenen en tot el globo. Els seus propietaris duen els seus productes o servicis a qualsevol territori, obrint noves sucursals inclús en varis continents, fòra del del seu orige.
• Posseïxen plantes en tot lo món i treballen en importants cantitats de productes.
• Utilisen noves tecnologies, organisació industrial, mercadotècnia i publicitat.
• Són forts inversors en investigació i desenroll per a les comunitats.
• Tenen un coneiximent profunt de les estructures i funcionament dels mecanismes polítics dels països a on estan implantades.
• Creixen habitualment a través de fusions i adquisicions.
• Els seus productes no són terminats en la mateixa planta en la qual inicien; ho transporten a una atra planta en un atre continent per a ser finalisat, i es comercialisen en un atre lloc.

Les multinacionals i la competència

El comentador més conegut sobre l'orige i conseqüències de les multinacionals és l'economiste canadenc John Kenneth Galbraith, qui des de 1967 va proclamar que l'elevació a la primacia d'este tipos d'empreses a partir de les Segona Guerra Mundial té profundes implicacions econòmiques, socials i polítiques. Entre unes atres, ell postula que les multinacionals superen el problema del risc, central a les empreses tradicionals, lo que conseguixen principalment en les ventages que posseïxen, per un costat, en estar en posició d'obtindre contractes de llarc determini en l'àrea tant de compravenda (inclosos en sindicats) com de relacions en països i, per l'atre, en expandir les seues activitats al sector financer. A conseqüència de lo anterior, la lliure competència, tal com es concep en les concepcions clàssiques, deixa d'existir i es transforma en una situació que és, potser, de competència imperfecta. Per eixemple, una condició de la competència verdadera és l'informació adequada i independent. No obstant, les empreses multinacionals distorsionen eixa informació a través del control de la publicitat, que s'estén llavors a la producció de llínees completes de revistes o periòdics. Sense dubte, algunes de les empreses anteriors o clàssiques varen aplegar a ser molt grans i es varen estendre a diversos països o regions, pero en les empreses clàssiques com les fundades per John D. Rockefeller, Cornelius Vanderbilt, Andrew Carnegie o Rothschild, el propietari era qui prenia les decisions. Eixa situació escomença a canviar en les dos primeres décades del sigle vint; ya en 1911 Joseph Alois Schumpeter fa referències a l'importància que assumix lo que es podria cridar el empresari professional, qui és, en paraules del propi Schumpeter, “l'individu que assumix riscs econòmics no personals”.

Adam Smith tenia una visió molt crítica de tal situació. Per a ell, el risc i la recompensa era una qüestió entre individus que es troben en el lliure mercat. ¿Cóm podrien eixos individus competir lliurement si deleguen la seua representació a uns atres? En realitat, ¿cóm pugues haver lliure competència si els propietaris d'algun ben o servici (des del treball al capital) s'agrupen a fi de compartir o disminuir el risc? Eixa situació simplement és una distorsió del mercat^{cita requerida}.

• Galbraith apunta una atra conseqüència del sorgiment del empresariado professional, conseqüència que seguix directament de la percepció clàssica del comportament econòmic dels individus. Eixe empresariado procedirà inevitablement a la persecució dels seus interessos -tant com a individus com a grup. De la mateixa manera que atres individus o grups busquen manipular el mercat a fi de beneficiar-se, estos empresaris buscaran fer-ho. Smith mateixa va prevore la situació: els accionistes -que són els que en térmens de Smith assumixen el risc econòmic- només rebran “lo que els directors consideren apropiat donar-els”. Sobre “els directors” diu que “sense un privilegi d'exclusivitat … generalment han manejat mal'empresa. I, en eixe privilegi, l'han manejat mal i també l'han restringit”.

Molt s'ha escrit sobre el caràcter i paper d'el “entrepreneur”. En general aquells que es consideren partidaris del capitalisme i lliberalisme (en les seues versions clàssiques o neo) obliden eixe aspecte de la posició tant de Smith, Schumpeter i uns atres per a concentrar-se en una atra part de l'anàlisis schumpeteriano: el entrepreneur com a innovador (vore mamprenedor). Si be és cert que Schumpeter identifica eixe gerent professional com un innovador, no és menys cert que eixa innovació no és necessàriament favorable als inversionistes o a la societat en general perque, com Galbraith apunta, no està ni pot estar motivada pel millor desig per uns atres, sino el personal. En una societat a on tots perseguixen l'interés personal, no es pot esperar que els qui controlen les empreses siguen l'excepció, siguen els que estan motivats pel be d'uns atres. Que el empresariado professional manipule les empreses i el mercat per a guany personal no és solament una qüestió moral o llegal. Més allà de casos extrems -com el d'Enron - el problema se centra en la percepció smithiana de mal maneig i restricció de l'empresa. En eixe sentit és eixemple el cas d'IBM, una de les primeres multinacionals modernes, la qual partint d'una forta posició en el mercat va aplegar casi a la bancarrota als fins d'el XX (en 1993 IBM anuncie lo que era perduda més gran en l'història d'eixe país fins a eixa data: US$ 4.97 mil millons en 1992), situació que es va deure al fenomen previst per Galbraith: proliferació de la burocràcia en la forma de més i més capes de gerents: es diu que IBM va aplegar a tindre més de dèu gerents per empleat que treballava, Al mateix temps, eixes capes es varen transformar en un verdader fre a l'innovació: cada capa necessitava fer un anàlisis abans de recomanar una acció al nivell superior. El resultat va ser que mesos passaven abans que una proposta aplegara al nivell que realment podia decidir. I quan s'aplegava a eixe nivell, succeïa que empreses competidores ya havien implementat o inclús superat l'innovació. No obstant, no es pot negar que una característica central a tota empresa -des del periodo clàssic en avant- és la planificació de la producció present en relació en el mercat futur. És eixa planificació, complementada pel seu control del mercat, la que en gran mida ha estat darrere de l'èxit i auge de les internacionals i que eixa planificació s'ha beneficiat enormement de l'introducció d'un sistema de gerència professional. En eixe sentit, i considerant potser l'experiència de la seua empresa, és que Sam Palmisano, gerent general d'IBM, ha propost que el desenrològic (facilitat per la tecnologia) seria una “empresa integrada a nivell mundial”, En esta visió, els servicis de back office (administració i gerència, etcétera) podrien estar ubicats en qualsevolloc en el que siga convenient. Aquells servicis o funcions que no poden ser centralisats poden ser subcontractades o ‘externalizades’, per eixemple, IBM en lloc de tindre una série de sistemes de transport (per regió, àrea de producció, etc) té ara un sol sistema, traspassant molta de l'activitat anterior a empreses que s'especialisen en el transport. D'aplegar tals empreses integrades mundialment a fer-se una realitat, significaria potser el tall final de la relació d'una empresa a un país determinat: els centres administratius i de producció podrien situar-se a on siga que tals servicis siguen “més econòmics” (o crecientemente, a ser “externalizados” a atres empreses, multinacionals o no, especialisades en proveir-els). Les investigacions i desenrolls podrien ser portades a terme en universitats i atres centres intelectuals dispersats a través del món i el “centre eixecutiu” per a propòsit d'ingressos i imposts podria estar en un paraís fiscal mentres els gerents podrien viure a on els agrade i “reunir-se” a través d'Internet. Això nos deixa en l'aspecte de la propietat de l'empresa. I en relació en açò hi ha un atre aspecte del canvi que no s'ha considerat a sovint, el desenroll que està significant que “el capitaliste” clàssic es transforme cada dia més en una espècie en perill d'extinció. Per eixemple, China va anunciar recentment un fondo d'inversions “sobirà” (és dir, de l'estat) que consistix d'entre 200 i 300 mil millons de dólars americans Mentres eixe és el més recent dels grans, no és el major, uns atres “fondos sobirans d'inversió” (Sovereign Funds en anglés) ho superen àmpliament: el dels Emirats Àraps Units té 675 mil millons de dólars. Un dels de Singapur consistix de 330 mil millons de dólars, el d'Aràbia Saudita i el de Noruega 300 mil millons cada u, etc Es calcula que per al 2010, eixos fondos tindran en conjunt 17 billons hispans (trillons en el sistema d'EE. UU.) de dólars, lo suficient com per a comprar totes les empreses d'EE. UU. en existència

El fondo de Noruega fa un atre punt interessant, es diu “Government Pension Fund” i nos recorda que en estos moments els inversionistes privats més numerosos i poderosos són els treballadors i els seus fondos de jubilació, ya siga administrats per l'Estat (com en el cas de Noruega) o per ells mateixos o a través d'empreses privades. Eixos “fondos de jubilacions” posseïen en comuna, una miqueta abans del 2005, la sifra de sis trillons de dólars americans (millons de millons, o billons hispans)

Mirant a lo anterior es podria potser concloure que el cridat de l'alemà Marx a que els treballadors controlen els mijos de producció (a través de l'Estat com una primera fase) s'està transformant en realitat d'una manera imprevista no solament pels seus seguidors. Igualment sorprenent és l'aparent entusiasme en que els “mamprenedors” o els que consideren els seus representants per excelència abracen o per lo manco no rebugen esta “intervenció estatal”. Pero és ací que l'observació de Galbraith sobre l'importància de la nova diferència entre accionistes i gerència es percep en la seua totalitat. No és solament que estos nous administradors manipulen els mercats i decidixquen per sí mateixos si és que i quin serà la recompensa que otorgaran als que assumixen el risc, és que junt a eixe control, les empreses adquirixen l'influència i poder polític que antigament posseïen els propietaris del capital. A on anteriorment l'empresa capitalista oprimia al proletariat, hui la multinacional, sugerix Galbraith, oprimix a tots els habitants, en els seus rols de treballadors, consumidors, accionistes i, crecientemente, com a ciutadans^{cita requerida}.

Classificació

Segons la seua estructura

D'acort a la seua estructura, les empreses multinacionals poden ser classificades en:

• Corporacions integrades horisontalment: Tenen bases de producció en diferents països pero produïxen el mateix o molt similar producte. (Eixemples McDonald's, United Fruit Company, BHP Billiton i Mercadona).
• Corporacions integrades verticalment: Principalment produïxen en certs països bens intermijos, que servixen d'abastiment per a la producció final en atres països. (Eixemple: Timex, General Motors, Adidas i Nutella)
• Corporacions diversificades: Produïxen diferents bens o servicis en diferents centres de producció a nivell internacional. Per eixemple, Alstom; Altria Group; Novartis (productora de medicines i atres productes químics, aliments, pesticidas, llavors, etc.). i Samsung (no sol productes electrònics pero també indústria pesada, entreteniments, servicis comercials i financers, venda al públic, etc.).

Segons el seu grau de descentralisació

Segons la tipologia d'Howard Perlmutter, les empreses multinacionals es poden classificar en:

• Etnocéntrica: en una forta centralisació en el país d'orige de l'empresa i una estructura exterior prou senzilla. Totes les decisions importants són preses en la casa matriu.
• Policéntricas: Es busca descentralisar, transferint un major grau de llibertat a les filials.
• Geocéntricas: La descentralisació es du al màxim, de manera que cada filial desenrolla la seua pròpia política.

Defensors

Els seguidors d'este tipo de companyies argumenten que l'establiment d'estes en un país determinat contribuïx en l'ocupació de persones del país en el qual s'establixen; és dir, generen ocupació per a molts treballadors d'este lloc. De la mateixa forma, estes empreses multinacionals també deuen enfrontar la competència d'atres multinacionals o d'empreses locals forts en els mercats en els quals venen els seus productes. Esta competència requerix que estes companyies responguen a les necessitats i exigències dels mercats locals sense perdre eficiència a nivell mundial, fent que invertixquen recursos en investigació i busquen alvanços tecnològics, administratius i productius en els quals puguen obtindre beneficis. En aplicar estes tecnologies i coneiximents, es produïx una transferència d'estos als països en els quals fan presència tals empreses.

Crítica

Arcs de McDonald's caiguts.

Els crítics de les companyies multinacionals, per la seua banda, argumenten que estes companyies es convertixen en explotadoras i agressives en la seua política en els països en els que es troben, puix a sovint s'ubiquen en països en els quals els salaris dels treballadors són baixos i els seus drets laborals són mínims, lo que fa que els costs dels productes siguen menors. Mentres que els defensors argumenten que les empreses transnacionals són l'autèntica essència de l'economia global i que són crucials per al progrés de les poblacions d'un món en desenroll (vore Consens de Washington), els crítics pensen que la seua existència enriquix un reduït grup de persones a costa de la destrucció de la competència i l'explotació dels seus treballadors. Les empreses transnacionals ampren solament un 3% de la força mundial (i menys de la mitat d'estos empleats està en el Sur). En aquells llocs en els que són, la lluita entre governs per a atraure les inversions de les transnacionals ha provocat una caiguda espectacular de les condicions laborals, donant pas a una precarietat que ha perjudicat els drets dels treballadors. I mentres que les grans corporacions utilisen el seu immens poder de compra i d'acció per a prendre les regnes dels mercats locals, les companyies locals són lliteralment agranades de l'escena. Alguns eixemples d'esta explotació és la destrucció d'ecosistemes complets per part de grans corporacions mineres i petroleres, els mils de persones mortes en desastres com el de Bhopal, en Índia. Diverses organisacions, sindicats, partits i ONG porten a terme diferents campanyes contra els abusos d'eixes corporacions industrials. En Internet destaca com a modo d'acció el ciberactivisme. Estos són alguns dels pros i els contres de les empreses multinacionals, les quals, a pesar de les grans crítiques, són un fenomen que es fa cada volta més fort a nivell mundial.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Multinacional en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..