L'archidiòcesis de Tarragona (en latín: Archidioecesis Tarraconensis i ) és una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en Espanya. Es tracta d'una archidiòcesis llatina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Tarragona. Des del 4 de maig de 2019 el seu arquebisbe i primat de les Españas és Joan Planellas i Barnosell.

Territori i organisació

 
Monasteri de Poblet

L'archidiòcesis té 3095 km² i estén la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en la província de Tarragona en la comunitat autònoma de Catalunya. Geogràficament es troba en la zona de l'alce. S'estén per les comarques catalanes del Baix Camp, la Conca de Barberá, el Priorat i Urgel-Garrigas, Alt Camp, el Baix Penedés i el Tarragonés.[1] Comprén 136 municipis.[2] L'archidiòcesis llimita per l'est en la diòcesis de Sant Feliú de Llobregat, pel nort en les de Vic i Solsona, per l'oest en Lleida i al sur en Tortosa.

 
Mapa dels arciprestazgos fins a 2023

La sèu de l'archidiòcesis es troba en la ciutat de Tarragona, en a on es troba la Catedral basílica de Santa Tecla i la residència de l'arquebisbe es troba en el Palau Episcopal, situat a l'antic Capitolio romà, reconstruït en el XIX. La catedral combina els estils romànic i gòtic i va ser edificada damunt d'una mesquita (i esta damunt d'un temple romà), les obres varen ser iniciades per Oleguer de Barcelona. L'altar major va ser inaugurat en 1426 i el centre en 1493. En el XVI es varen fer l'orgue i les cristaleres. La frontera té tres seccions i la nau és de planta en forma de creu llatina. Es destaca la Capella de Santa Tecla, patrona de Tarragona, escomençada en 1760 i acabada en 1776. La pila bautismal és una peça de marbre que es va trobar en les ruïnes del palau d'Augusto. L'archidiòcesis posseïx una gran riquea arquitectònica en temples i santuaris, dels que varis han segut declarats monument nacional, varis d'ells són basíliques menors. L'iglésia de Sant Pau està edificada en el lloc en a on, segons la tradició, va predicar Pau de Tars. Destaca també l'iglésia de Santa Tecla i els monasteris de Poblet (Conca de Barberá), Vallbona de les Monges (Urgel) i Santes Creus (Alt Camp). Atres edificis notables són els convents de clarisa, de Santa Teresa, de capuchinos, de Sant Francisco (actualment escola), dels jesuïtes, dels dominicos (actualment és l'Ajuntament de la ciutat), dels mercedaris i dels carmelitas (els dos últims cedits a l'eixèrcit). Antigament en l'Amfiteatre de Tarragona hi havia una iglésia en el centre de l'arena, que va anar el lloc a on va sofrir martiri sant Fructuoso.

 
Seminari arquidiocesà en Tarragona

En 2020 en l'archidiòcesis existien 200 parròquies agrupades en 11 arciprestazgos i estos en 3 vicarías majors: vicaria de Tarragona; vicaria del Baix Camp, la Conca de Barberá, el Priorat i Urgell-Garrigues; i vicaria d'Alt Camp, el Baix Penedés i el Tarragonés.

Província eclesiàstica

La província eclesiàstica de Tarragona està formada per l'archidiòcesis metropolitana de Tarragona i les diòcesis sufragáneas de: Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgel i Vic.[3]

Província eclesiàstica de Tarragona
Catedral Advocació[4] Diòcesis
Catedral de Tarragona Santa Tecla Tarragona
Catedral de Girona Verge Maria Girona
Catedral de Lleida Asunción de María Lleida
Catedral d'Urgel Verge Maria Urgel
Catedral de Solsona Verge Maria Solsona
Catedral de Vic San Pedro Vic
Catedral de Tortosa Verge Maria Tortosa

La província té al voltant de 459 parròquies, comprén uns 32577 km² en a on habiten aproximadament 2766106 de persones de les quals el 87.94% són catòlics.

Senyes comparatives entre les diòcesis de la província
Diòcesis Erigida Àrea(km²) % C. Població total P.
Tarragona[1] I 3095 83,9 619538 200
Girona[5] IV 4705 81,3 851640 395
Lleida[6] IV 2977 87,2 236525 125
Urgel[7] IV 7630 96,4 216337 363
Solsona[8] 19 de juliol de 1593 3536 87,9 141800 174
Vic[9] V 4184 94,4 409500 250
Tortosa[10] IV 6450 84,5 290766 141
Total 32577 87,94 2766106 1648
P.=Número de parròquies; % C.=Percentage de catòlics;

Antigament, la Tarraconense també tenia autoritat metropolitana sobre les següents diòcesis: Egara, Empúries, Menorca, Mallorca, Eivissa, Valéncia, Roda, Osca, Saragossa, Tarazona, Calahorra, Diòcesis de Pamplona, Oca, Segia, Alesanco, Elna i Barcelona.

Història

Diòcesis de Tarraco (fins al V)

Tarragona és una de les ciutats més antigues d'Hispània, provablement d'orige ibèric, com les seues monedes i construccions ciclópeas indiquen.

Els romans varen elegir Tarragona com el centre del seu govern en Espanya. En la divisió de la península ibèrica va ser la capital, primer d'Hispania Citerior i despuix de la província d'Hispania Tarraconensis.

L'Iglésia de Tarragona és indubtablement una del més antigues en Espanya, que ve, segons la tradició, dels temps de Santiago i sant Pau. La visita de Pablo a Tarragona entra dins d'una gama de possibilitats, si haguera segut el cas d'una visita des de Roma a Hispania, com va prometre fer en l'Epístola als romans (Romans 15:24), i que sant Jerónimo afirma que va fer, provablement en l'any 64.

Se supon que sant Pablo va deixar algú al front de la comunitat cristiana i, els seus successors, en el temps, serien bisbes. Les primeres referències daten del III en les Actes del martiri del bisbe sant Fructuoso i el seu diáconos, Auguri i Eulogio. La llista dels bisbes de Tarragona, per tant, escomença en sant Fructuoso, pero se supon que va haver atres bisbes anteriors, els noms dels quals s'han perdut.

El bisbe tarraconense va estar representat en el Concili d'Arlés (314) per dos procuradors, el sacerdot Probatius i el diácono Castorius.

Archidiòcesis Tarraconense (sigle V-VII)

El bisbe Himerio, per mig del sacerdot Basianus, va solicitar al papa Damaso l'elevació a sèu arzobispal. El primer arquebisbe va ser Juan (470-502). No obstant, el seu predecessor Ascanio havia dirigit el sínodo de 464 en el que varen estar presents els bisbes de la província eclesiàstica. El sínodo va solicitar llavors l'autoritat del bisbe de Roma per a problemes relatius als nomenaments episcopals, el papa Hilario va convocar un concili en 465, en el que es va establir que els bisbes de la província devien rebre l'aprovació del metropolità Ascanio.[11]

El rei visigot Eurico, va prendre Tarragona en el 475 i la va arrasar. Aixina i tot Tarragona va conseguir sobreviure.

En l'arribada dels pobles germànics, varen florir els concilios provincials. Gràcies a les actes d'estos concilios, es coneixen els noms dels arquebisbes de Tarragona d'aquells anys:

  • Primer Concilie provincial de Tarragona (516-517): convocat per l'arquebisbe Juan, en el que participen els 10 bisbes de la província.
  • Concilie provincial en Girona (517).
  • Concilios de Barcelona i Lleida (546): convocat per l'arquebisbe Sergio.
  • Tercer Concilie de Toledo (589): l'arquebisbe Artemio mana com a representant al clerc Esteban.
  • Concilios provincials de Saragossa i Barcelona (599): convocats per Artemio.
  • Concilie d'Egara: convocat per l'arquebisbe Eusebio.
  • L'arquebisbe Audax (633-638) va participar en el Quart Concilie de Toledo (633), i Protasius (637-646) en el Sext (638) i Sèptim (646) Concilios de Toledo. Cipriano (680-688) va enviar representants al Decimotercer (683), Catorzé (684), i Quinzé (688) concilios de Toledo. El bisbe Vora va assistir personalment al Setzé (693) i Desseté (694).

Tarrakuna musulmana (ca. 719-1116)

Entre el VIII i mediats del X la sèu va estar vacant a causa de l'invasió àrap musulmana. En 711 el bisbe sant Pròsper i atres habitants de l'antiga Tarraco es varen refugiar en les costes italianes. Varen dur en si les relíquies de sants que es conservaven en la sèu i un antic llibre llitúrgic, el Oratorio visigótico tarraconense, que hui es conserva en la Biblioteca Capitular de Verona. Els àraps varen destruir Tarragona en 719. Els bisbes de Narbona i Barcelona varen pressionar per a nomenar-se metropolitans, pero els diferents papes no ho varen acceptar.

Alguns clercs, com Cesari o el bisbe de Vic Va nugar es varen autodenominar durant uns anys bisbes de Tarragona, pero els seus intents no varen perdurar. En tot, en 1091 el papa Urbà II va restituir la sèu arzobispal en dignitat metropolitana en la persona de Berenguer Sunifred. La qüestió va estar parada fins a la reconquista de la zona per part de Ramón Berenguer III.

Restauració de l'archidiòcesis de Tarragona

Despuix de la reconquista pels francs, la Marca Hispànica va quedar assignada a l'archidiòcesis de Narbona, i Tarragona va ser restaurada com a diòcesis. Cesareo va tindre dificultats per a fer valdre el títul metropolità, perque les diòcesis sufragáneas s'havien convertit de facto en sufragáneas de Narbona. Hi ha una llegenda que diu que Cesáreo, el primer bisbe, va conseguir que l'arquebisbe de Santiago de Compostela ho ordene com a arquebisbe de Tarragona, restaurant la sèu (i és llegenda, perque el primer arquebisbe de Santiago va ser Diego Gelmírez consagrat en 1120, mentres que Cesáreo és de cap a 956). Mentrestant, el bisbe de Narbona Aimerico (927-977) i els seus successors Armengol (977-1019), Guifredo de Cerdanya (1019-1079), Pedro Berenguer (1079) i Dalmacio (1079-1091) varen usar ilegítimamente el títul d'arquebisbe de Tarragona.

Despuix de Cesáreo, la sèu va permanéixer vacant i Atón en 971 va obtindre del papa Juan XIII, per poc temps, el títul d'arquebisbe de Tarragona i va intentar restaurar la sèu, instalant-se en Vic. Per fi, l'1 de juny de 1091, el papa Urbà II va restablir oficialment l'archidiòcesis, al cap de la qual va posar a Berenguer Sunifred de Lluçà, que va conservar la sèu de Vic per la pobrea de la població tarraconense. L'arquebisbe de Narbona, acusant-ho de voler desmembrar la seua sèu, ho va mantindre pres fins que va pagar una quantiosa indemnisació.

El successor del beato Olegario apareix també en les cronologia de la diòcesis de Barcelona i moltes fonts silencien el seu trasllat a Tarragona. Certament no va residir en Tarragona, ni tampoc el seu successor Gregori. El primer arquebisbe que va retornar a la ciutat va ser Bernard Tort.

En 1151 es va fundar el monasteri cisterciense de Santa María de Poblet.

El 23 de març de 1154 el papa Anastasio IV va establir els llímits de l'archidiòcesis i les seues sufragáneas: Girona, Barcelona, Urgel, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarazona i Calahorra. Eixe mateix any el bisbe va erigir el cabildo catedralicio.[12]

En 1171 va escomençar la construcció de la catedral.

El 17 de juny de 1207 el papa Inocencio III va concedir als arquebisbes de Tarragona el privilegi de coronar als reis d'Aragó en Saragossa.

El 10 d'octubre de 1238 es va erigir la diòcesis de Valéncia i despuix d'una llarga disputa en Toledo, el papa es va decidir per integrar-la en la província eclesiàstica de Tarragona.

En 1318 Saragossa va ser elevada al ranc d'archidiòcesis metropolitana tenint com sufragáneas a Osca, Tarazona, Pamplona i Calahorra, desintegrant-se de la província tarraconense.

Despuix de dos sigles d'obres, en 1331 es va consagrar solemnement la catedral en presència de l'arquebisbe sardo i dels bisbes de la província.

De 1380 a 1388 la cadira arzobispal va permanéixer vacant, per la negativa del rei Pedro III d'Aragó a intervindre en apoyo de qualsevol facció en el Cisma d'Occident, per lo que els papes rivals es negaven a nomenar un arquebisbe.

El 19 de juliol de 1492 el moradura Rodrigo Borja va conseguir del papa Inocencio VIII l'elevació de la sèu de Valéncia a archidiòcesis metropolitana.

Dumenge Ram va ser el primer arquebisbe en governar la diòcesis en la púrpura cardenalicia, que havia obtingut el 10 de març de 1430.

En 1498 es va publicar un missal segons el «Consuetudinem Ecclesiæ Tarraconensis». Va permanéixer vigent fins a 1589, quan es va introduir el rito romà.

Immediatament despuix del Concili de Trento, en 1570, es va erigir el seminari metropolità de Sant Pablo i Santa Tecla.

En 1593 es va erigir la diòcesis de Solsona i es va afegir a la província eclesiàstica de Tarragona.

En 1671 es va publicar un atre llibre llitúrgic pertanyent a l'archidiòcesis, un ritual.

En 1691 el concili provincial va establir que l'arquebisbe de Tarragona devia seguir usant el títul de primat d'Espanya.

El 15 d'octubre de 1673 l'Universitat de Tarragona, l'arquebisbe i els cònsuls de la ciutat varen jurar defendre el dogma de l'Immaculada Concepció.

El 15 de decembre de 1712 l'arquebisbe Isidro Bertrán, partidari del pretenent al tro Carlos d'Àustria, va ser depost per Felip V per real decret i la sèu declarada vacant. A l'any següent el papa Clemente XI va enviar al rei d'Espanya una bula de protesta i l'arquebisbe va fer acte de sumissió. Aixina i tot, Felipe no va voler retractar-se del testimoni.

En 1722 va reaparéixer la qüestió sobre el dret de primacia de Toledo sobre Tarragona, pero la pretensió toledana va ser confirmada.

En 1813 les tropes de Napoleó varen saquejar el palau arzobispal, destruint els archius diocesans i capitulars. Ni tan sols varen respectar una relíquia de santa Tecla conservada en el monasteri de Sant Cugat del Vallés. Despuix de la destrucció, en 1815 es va escomençar a construir el nou palau arzobispal.

Despuix de la dissolució de les órdens monásticas en tota Espanya i el tancament dels monasteris en la desamortisació de les seues terres, pels decrets de desamortisació adoptats pel govern de Juan Álvarez Mendizábal en 1835, molts d'ells varen deure ser clausurats per falta de rendes per a mantindre'ls i el monasteri de Santa María de Poblet va quedar abandonat i durant casi un sigle va ser objecte de saqueig per part de la població local.

En 1869 l'arquebisbe Fleix i Solans va participar en el Concili Vaticà I prenent lloc entre els primats.

El 14 d'agost de 1897 el papa León XIII va transformar el seminari en universitat pontifícia.

En 1930 es va iniciar la restauració del monasteri de Santa María de Poblet, de manera que en 1935 va poder dedicar-se novament l'iglésia al cult, i en 1940 es va recomençar la vida monástica.

En 1936, durant la guerra civil espanyola, varen ser assessinats el bisbe auxiliar Manuel Borràs, 136 sacerdots dels 404 de l'archidiòcesis i uns atres tants religiosos i llaics. No obstant, en 1937 l'arquebisbe moradura Vidal i Barraquer, que anteriorment havia rebujat un honor de la república, no va firmar la carta pastoral dels bisbes espanyols a favor de Francisco Franco. De 1939 a 1943, data de la seua mort, la moradura va estar en l'exili i la sèu va quedar sense pastor.

El 6 de juny de 1957 per mig del decret Initis inter de la Congregació Consistorial, es varen revisar els llímits de l'archidiòcesis per a fer-els coincidir en els de la província civil, en aplicació del concordato entre la Santa Sèu i el govern espanyol de 1953. L'archidiòcesis de Tarragona es va ampliar en 21 parròquies pertanyents a la diòcesis de Barcelona i 9 pertanyents a la diòcesis de Vic.[13]

El 25 de març de 1964 la diòcesis de Barcelona va ser elevada al ranc d'archidiòcesis immediatament subjecta a la Santa Sèu.

En 1988 l'archidiòcesis de Tarragona va adoptar una subdivisió en 11 arciprestazgos.

Disputa sobre la primacia

L'arquebisbe de Toledo ostenta l'honor de primat d'Espanya, lo que implica que és el primer entre els bisbes d'Espanya, encara que el títul solament siga honorífic.

Quan Toledo va passar a ser la capital del regne visigot, l'idea d'estat centralisat de l'época va fer que a Toledo se li reconeguera la primacia. El rei visigot Gundemaro va promoure la celebració d'un sínodo que es va desenrollar en Toledo i que va designar a dita ciutat com la metròpoli de tota la província cartaginense.

Durant el cridat periple de la reconquista, l'aliança entre els monarques i l'Iglésia s'anirà concretant en els distints privilegis que s'oferixen entre abdós. En la conquista d'Alfonso VI de la ciutat de Toledo, es va otorgar pel papa la bula Cunctis Sanctorum, de 1088/1089, en la que es reconeixia als titulars de la diòcesis toledana la condició de primats i metropolitans, recuperant el paper protagoniste que la sèu episcopal havia tingut en época visigota.

No obstant l'importància de Tarragona ya s'havia reflectit molt abans. Durant la persecució de Valerià (256-259), el bisbe Fructuoso va ser un dels bisbes eixecutats junt en sant Cipriano, bisbe de Cartago, i Sixto II, bisbe de Roma. Més avant, en el Concili d'Arlés, dos dels sis representants de les iglésies d'Hispania provenien de Tarragona. En el Concili de Nicea I (325) Tarragona ya és mencionada com a metròpolis molt abans que Toledo. Cap al 415 el bisbe Ticia ya és mencionat com a metropolità. De l'any 638 figuren unes actes de l'arquebisbe Protasio firmades en esta fòrmula: In nomine Domini, ego Prothasius Sanctae primae sedis Tarraconensis Ecclesiae in merito Episcopus, in his constitutionibus a nobis editis subscripsi (En el nom del Senyor, yo Protasio pels mèrits de bisbe de la Santa primada sèu de Tarragona, subscric en estes Constitucions editades per nosatres). Més avant, en el VII Concili de Toledo (646) va canviar el terme primada per metropolitana.

Despuix de l'invasió musulmana i la reconquista, el papa Urbà II (que en 1088/1089 ya havia reconegut el títul de primada a la sèu toledana), per mig de la bula Inter primeres Hispaniarum (1091), mencionava a Tarragona com una de les ciutats més important d'Hispania. En el XIII, per mig d'una bula del papa Inocencio IV, datada el 17 de novembre de 1245, va concedir a l'arquebisbe de Tarragona el privilegi de dur davant ell la creu alçada, privilegi que solament els primats ostenten. Un sigle despuix el papa Juan XXII va confirmar este i atres privilegis que els varen ser concedits per mig de dos bulas (en 1320 i en 1321). Va ser a partir de la celebració d'un concili provincial en 1691 que es va dispondre l'ús del títul de “Hispaniarum primeres” (primat de les Españas).

En el XVIII, despuix de l'unió dels regnes de Castella i Aragó pels Decrets de Nova Planta, Felip V va pretendre suprimir la dignitat primada de Tarragona per una pragmàtica de juliol de 1722. Esta va ser recorreguda davant la Santa Sèu i el Real Consell i va ser declarada inválida. En el XIX l'arquebisbe Francesc Fleix Solans va ocupar un lloc entre els primats en el Concili Vaticà I. Poc despuix, el papa León XIII, quan va elevar la catedral de Tarragona a basílica, va reconéixer que Tarragona va ser la sèu principal de l'Imperi romà en la península ibèrica, existint des dels primers sigles de la fe cristiana l'Iglésia patriarcal i primada de les Españas.[14]

Estadístiques

Segons el Anuari Pontifici 2024 la archidiòcesis tenia a fins de 2023 un total de 541 800 fidels batejats.

Plantilla:Taula de senyes de diòcesis |- align="right" | 1950 || 215 000 || 215 000 || 100.0 || 283 || 248 || 35 || 759 || || 130 || 625 || 151 |- align="right" | 1969 || 260 000 || 263 000 || 98.9 || 355 || 285 || 70 || 732 || || 60 || 940 || 131 |- align="right" | 1980 || 343 000 || 350 000 || 98.0 || 259 || 185 || 74 || 1324 || || 196 || 819 || 193 |- align="right" | 1990 || 366 000 || 375 000 || 97.6 || 248 || 185 || 63 || 1475 || 1 || 158 || 788 || 193 |- align="right" | 1999 || 368 000 || 381 000 || 96.6 || 197 || 149 || 48 || 1868 || 3 || 124 || 557 || 198 |- align="right" | 2000 || 396 000 || 411 950 || 96.1 || 195 || 148 || 47 || 2030 || 4 || 120 || 555 || 198 |- align="right" | 2001 || 406 000 || 422 909 || 96.0 || 186 || 143 || 43 || 2183 || 4 || 113 || 525 || 199 |- align="right" | 2002 || 409 000 || 427 000 || 95.8 || 183 || 143 || 40 || 2234 || 5 || 108 || 523 || 199 |- align="right" | 2003 || 437 000 || 456 526 || 95.7 || 184 || 144 || 40 || 2375 || 5 || 104 || 519 || 199 |- align="right" | 2004 || 437 000 || 456 526 || 95.7 || 183 || 141 || 42 || 2387 || 5 || 107 || 512 || 199 |- align="right" | 2010 || 517 800 || 549 500 || 94.2 || 174 || 136 || 38 || 2975 || 5 || 110 || 396 || 200 |- align="right" | 2014 || 520 000 || 619 538 || 83.9 || 165 || 131 || 34 || 3151 || 5 || 95 || 439 || 200 |- align="right" | 2017 || 517 350 || 615 631 || 84.0 || 163 || 138 || 25 || 3173 || 9 || 83 || 348 || 200 |- align="right" | 2020 || 523 500 || 623 230 || 84.0 || 139 || 114 || 25 || 3766 || 7 || 88 || 254 || 200 |- align="right" | 2022 || 536 104 || 638 237 || 84.0 || 131 || 105 || 26 || 4092 || 8 || 81 || 230 || 201 |- align="right" | 2023 || 541 800 || 645 025 || 84.0 || 128 || 108 || 20 || 4232 || 9 || 76 || 189 || 201 |- align="right" |colspan=12 |Font: Catholic-Hierarchy, que a la seua volta pren les senyes del Anuari Pontifici.[1] |}

Conte en el seu territori en dos seminaris:

  • Seminari Major Diocesà, en el que durant el curs 2017-2018 varen estudiar 8 seminaristes.
  • Seminari Major Interdiocesà de Catalunya, que és independent dels seminaris de cada una de les diòcesis catalanes i que durant el curs 2017-2018 contava en 26 seminaristes.[15]

S'han celebrat 179 concilios provincials, i és la província catòlica que ha celebrat més concilios. El primer data del 380 i l'últim de 1995.

Episcopologio

 
Joan Planellas i Barnosell, arquebisbe de Tarragona des de 2019
Artícul principal → Anex:Episcopologio de Tarragona.


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Cheney, David (28 d'abril de 2025). «Archdiocese of Tarragona» (en anglés). Catholic-Hierarchy. Consultat el 28 de març de 2026. «Senyes preses del Anuari Pontifici de 2024 i precedents»
  2. ↑ «Municipis de la diòcesis de Tarragona | CEE». www.conferenciaepiscopal.es. Archivat des de l'original, el 15 de setembre de 2016. Consultat el 26 d'agost de 2016.
  3. ↑ «Organisació i Govern de l'Iglésia. Secció: Arquebisbes». Catholic.net. Consultat el 18 d'octubre de 2012.
  4. ↑ Edificis inclosos en el Pla de Catedrals del Ministeri de Cultura d'Espanya.
  5. ↑ Cheney, David M.. «Girona (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  6. ↑ Cheney, David M.. «Lleida (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  7. ↑ Cheney, David M.. «Urgell (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  8. ↑ Cheney, David M.. «Solsona (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  9. ↑ Cheney, David M.. «Vic (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  10. ↑ Cheney, David M.. «Tortosa (Diocese) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 1 de setembre de 2016.
  11. ↑ Hefele, Histoire dones Conciles d'après els documents originaux, II/2, p. 904.
  12. ↑ Antonio Ubieto Arteta, Creació i desenroll de la Corona d'Aragó, Saragossa, Anubar (Història d'Aragó), 1987, pág. 203. ISBN 84-7013-227-X.
  13. ↑ (en llatí) Decret Initis inter, AAS 49 (1957), pp. 864-865.
  14. ↑ mussara. com. «Arquebisbat de Tarragona» (en es). www.arquebisbattarragona.cat. Consultat el 20 de març de 2017.
  15. ↑ «Estadístiques de seminaris | CEE» (en es-és). www.conferenciaepiscopal.es. Archivat des de l'original, el 2 de març de 2017. Consultat el 20 d'abril de 2017.

Bibliografia

Enllaços externs

</noinclude>