Història de Semiramis, tapís flamenc realisat sobre un cartó d'Abraham van Diepenbeeck, en el taller de Michel Wauters, Amberes, 1627-1638. Conservat en els Museus Capitolinos, Roma.
Detall del Tapís de Bayeux.
Erro al crear miniatura:
Tapís de la Creació, catedral de Girona.
La dama i l'unicorn, tapís flamenc de finals del XV, conservat en el Musée de Cluny, París.
Erro al crear miniatura:
La caça de l'unicorn, série de tapissos flamencs (1495-1505), conservada en The Cloisters, Nova York.[1]
La caça del cisne, tapís flamenc de la série Devonshire Hunting tapestries,[2] Victoria and Albert Museum, Londres.[3]
Tapís de la colegiata de Pastrana.
Tapís conservat en la Seu Vella, Lleida.

El tapís[4] (del francés tapis, que a la seua volta deriva del grec bizantí τάπης)[5] és una obra de teixit tradicionalment feta a mà en la que es produïxen figures semblants a les d'una pintura utilisant fils de distints colors. També s'utilisa l'expressió "art de tapisseria", que no deu confondre's en la tapisseria entesa com artesania encarregada de tapizar mobles.

Des del seu orige remot els tapissos servien per a abrigar les parets en temps fret, millorant la sensació tèrmica en les estàncies . Lo més provable és que els primitius tapissos anaren simplement panys grossos penjats de les parets (com cortinajes) o estesos en el sol (com estores). En el temps, varen ser incorporant decoració i materials cars (or, argent, seda), convertint-se en objectes suntuarios i en autèntiques obres d'art.

El tapís és un dels objectes més antics que pot considerar-se moble decoratiu. D'ell es feya us per a cobrir vans i parets, sols i mobles importants; puix fins a el XVI es confonien els tapissos pròpiament dits en els tapets i estores. Des del XV els tapissos s'ampraven també com colgadures en la decoració de les vies públiques en motiu de qualsevol celebració important (processó, entrada real o recepció solemne, que aplegaven a ser molt complexes -arquitectura efímera-). A partir el XVII es va popularisar l'ús de les estores i els tapets, distinguint-los perfectament dels tapissos, definits per la seua posició vertical.

Pintors de la talla de Rafael, Rubens, i Goya varen realisar models pictòrics (denominats "cartons") per a la confecció de tapissos.

Actualment, es utiza el terme "tapís" parell a referir-se al fondo de pantalla de múltiples dispositius electrònics.


Tipos de tapís

Es distinguixen dos tipos de tapissos, segons la posició dels lizos o cordelillos que unixen les bandes o seccions de l'urdimbre en les perches que es troben en l'extremitat superior a esta i que faciliten el moviment dels fils:

  • d'alt lizo, que es teixixen colocant la urdimbre i tot l'aparat en posició vertical;
  • de baix lizo, que es teixixen colocant la urdimbre i tot l'aparat en posició horisontal, resultant d'ací que es conseguixca major rapidea i abaratiment de l'obra encara que una inferior calitat.


Història

Antiguetat

Moltes coses són incertes respecte a l'época més antiga de la tapisseria, puix és difícil que queden peces supervivents, i les mencions lliteràries en les fonts gregues o romanes, o d'atres lliteratures, casi mai oferixen detalls suficients com per a establir qué tècnica tapicera s'està descrivint. L'orige històric dels tapissos decoratius respon a la necessitat de decorar els murs, funció que també complien les pintures murals egipcíaques i dels relleus assiris, pero a la que sumaven la seua capacitat para d'abrigar-los. Els tapissos deuen remontar-se als primers temps del teixit decorat.

Des de l'antic Egipte, la tapisseria que teixia peces usant lli es varen trobar en les tombes tant de Tutmosis IV (m. 1391 o 1388 a. C.) i Tutankamón (m. 1323 a. C.), en l'última un guant i una bata.[7] Entre les pintures d'un dels célebres hipogeus de Beni-Hassán es troba representat un teler idèntic als d'alt lizo en el que treballen dos tejedoras, i en atres pintures de l'antic Egipte es dibuixen cortines que semblen de tapisseria. El mateix caràcter es descobrix en varis relleus dels palaus assiris. Entre les descripcions del Tabernáculo judeu es troba la del suntuoso tapís ordenat per Moisés a modo de tenda del desert (Èxodo, c. 36-39). També la Bíblia arreplega l'existència de la cortina o vel del temple de Jerusalem, disposta per Salomó en gran magnificencia, i que segons Flavio Josefo, era d'art babilònic. No obstant, sembla que en dits cortinajes les figures estaven brodades i no teixides.

Peces en llana, per a les que es donen un ampli número de dates al voltant de fa dos milenis, s'han trobat en un cementeri en Sanpul (Shampula) i atres jaciments prop de Khotan en la conca de Tarim. Semblen haver segut realisats en una varietat de llocs, incloent el món helenístico.[8] Els fragments més grans, coneguts com el tapís de Sampul i provablement d'orige helenístico, aparentment varen vindre d'una gran colgadura per a la paret, pero que havien segut reutilisats per a confeccionar un parell de pantalons.

Els antics grecs varen deure usar tapissos decoratius segons es desprén d'algunes decoració pictòriques de la seua ceràmica. Aixina mateix, els romans, com ho revelen els cortinajes figurats en les pintures murals de Pompeya, ademés de testimonis lliteraris dels que es infiere que dites peces procedien d'Orient. Llevat algun rar fragment, no es conserven mostres d'aquella época, encara que sí els tapissos coptos (tipologia prolongada en les comunitats cristianes egipcíaques medievals).[9]


Edat Mija

En l'Edat Mija, tant en l'Imperi bizantí com en la cristiandat llatina (per a on es va difondre especialment a partir del contacte en Orient que varen supondre les Creuades), costosos tapissos embellien els murs interiors de les iglésies i palaus. Encara que els originals s'hagen perdut, se sap que molts models de mosaics i talles escultòriques (no solament bizantines, sino també longobardas i visigotes) varen ser tapissos bizantins i coptos.[10] La tapisseria de Hestia de l'Egipte bizantí al voltant de 500-550, és una peça de llana en gran mida intacta, en moltes figures al voltant de la deesa entronisada Hestia, a qui es nomena en lletres gregues. Té unes mides de 114 x 136.5 cm en la part superior redonejada, i presumiblement penjava en una casa, mostrant la persistència del paganisme grecorromano en una data aixina de tardana. El museu d'art de Cleveland té una Verge María entronisada comparable de data similar.[11] Molts de les vores menors i remiendos en images en les que el món bizantí enjorn agradava de decorar les seues robes estaven en la tapisseria.

La denominació de "pàgina tapís" per a una tipologia d'ilustració de llibres de l'art hiberno-sajón reflectix una similitut evident en la trama geomètrica de l'art textil de tapissos o estores de l'art islàmic (que prohibix les representacions figuratives -aniconisme-; com les estores perses o els cortinajes que oculten la Kaaba).

Un número de supervivents d'al voltant de l'any 1000 mostren el desenroll d'una forma de friso, d'un llarc tapís que és relativament curt en lo alt. Aparentment li'ls va dissenyar per a penjar al voltant d'un hall o iglésia, provablement prou alt; casi tots els eixemples supervivents s'han conservat en iglésies, pero poden originalment haver segut seculars. El teixit de sant Gereón, des d'al voltant de 1000, té una pauta repetida centrada en medallones en un motiu d'un bou sent atacat per un aixeta, pres de seda bizantina (o el seu equivalent persa) pero provablement teixida localment en Renania.[12] Va sobreviure en una iglésia en Colónia, Alemània.

 
Una escena del tapís de Bayeux representant a Odón, arquebisbe de Bayeux, arengando a les tropes de Guillermo durant la batalla de Hastings en 1066

Les cinc tires dels tapissos de Överhogdal (Överhogdalstapeten, Suècia, sigles XI o XII),[13] i datats dins de 70 anys de 1100, tenen dissenys en que animals en gran mida sobrepassen en número a les figures humanes, i se'ls ha donat vàries interpretacions. Una tira té motius geomètrics. El tapís de Skog, també de Suècia pero provablement datat a principis del XIV, és d'estil paregut.

El més famós friso colgante és el tapís de Bayeux, en realitat un brodat, que té 68,38 metros de llarc i 0,5 metros d'ample i pot ser que originàriament fora encara més llarc. Este es va fer en Anglaterra, provablement en els anys 1070, i la narració de la conquista normanda d'Anglaterra en 1066 és molt clar, explicat per tituli en llatí. Pot ser que fora un gènero anglosaxó, com el Liber Eliensis documenta que la viuda del comandant anglosaxó Byrhtnoth va donar a l'abadia de Ely un tapís o colgadura celebrant els seus guanys, presumiblement en l'estil del tapís de Bayeux, l'únic eixemple supervivent d'un treball semblant. Est va ser entregat inmediatramente despuix de la seua mort en 991 en la batalla de Maldon, de manera que provablement estiguera penjant en la seua casa prèviament.[14]

Un grup en escenes religioses narrativa en un estil clarament romànic que es relaciona en manuscrits allumenats renanos del mateix periodo va ser realisat per a la catedral de Halberstadt en Alemània al voltant de l'any 1200, i en formes diferenciades per a encaixar en espais específics. Be varen poder ser realisades per monges, o les canonesas seculars de la propenca abadia de Quedlinburg.[15]

Coetáneo al tapís de Bayeux és el tapís de la Creació (Girona, XI).

En este periodo motius decoratius repetits, progressivament més heràldics, i comparables als estils de teixits de lux importats com la seda bizantina, semblen haver segut dissenys habituals. Dels tapissos mencionats més dalt, la Tela de Sant Gereón és la que millor representa este estil.[16]

En l'época del gòtic internacional els tapissos contribuïen a l'esplendor de les grans festes, lo que facilitava el seu caràcter movedor. La possibilitat d'ocultar-se despuix d'un tapís per a evitar ser vist, espiar o inclús assessinar, es va convertir en un tòpic lliterari de l'época de la lliteratura caballeresca (o, posteriorment, dels drames shakesperianos). Estofes i reposteros constituïen bona part dels aixovars de les cases nobles. Per a cobrir les parets de salons luxosos s'amprava també des del XIV o XV el guadamecí, i des del XVI el vellut de seda brodat i el damasco.


Tapissos flamencs

Els tapissos flamencs, aixina com la producció pictòrica dels mestres de la pintura flamenca, es varen convertir en una mercaderia de lux que s'exportava per tota Europa en la Baixa Edat Mija i durant tot l'Antic Règim.[17]

 
Tapís del s.XVIII que replica el tríptic 'L'Elevació de la Creu' de Pedro Pablo Rubens. Conservat en el Palau Episcopal de Segòvia.

L'especial relació que es va establir entre la regió denominada Flandes (una imprecisa forma de referir-se a la zona septentrional de l'Estat Borgoñón) i els regnes cristians peninsulars medievals (especialment la Corona de Castella, i despuix la Monarquia Hispànica -que va incorporar els Països Baixos dels Habsburgo-), d'a on provenia bona part de la llana que aplegava als tallers textils de Bruixes, Gante, Amberes, Brusseles, Malinas, Arràs o Tournai, ha dut a l'historiografia a identificar traces artístiques comunes que s'han definit com estil hispà-flamenc. També es varen produir tapissos de tècnica flamenca en alguns punts de la geografia espanyola, especialment en l'antiga Corona d'Aragó.[18]


Tapissos italians

  • Arazzo ("tapís" en llengua italiana, denominació metonímica per la ciutat flamenca d'Arràs).


Periodo cim, despuix d'al voltant de 1350

 
Taiz flamenc de {{el XVI, La tornada de la caça, h. 1525–1550, National Gallery of Art

Un canvi decisiu en l'història de la tapisseria europea es va produir al voltant de l'any 1350, i en molts aspectes varen establir la pauta per a l'indústria fins al final del seu principal periodo d'importància, en els tumults que varen seguir a la Revolució francesa.[21] Els tapissos realisats per a un menut número de clients capaços d'encarregar les millors peces eren ara molt grans i cares, molt a sovint es varen fer en conjunts, i en freqüència mostraven una narrativa complicada o escenes alegóricas en un gran número de figures.[22] Es feyen en grans tallers concentrats en una série de ciutats en una regió relativament menuda del nort de França i els Països Baixos meridionals (en part per a estar prop dels suministraments de llana anglesa). Per convenció tots són cridats a sovint "tapissos flamencs", encara que la major part dels centres de producció no estaven, de fet, dins del Comtat de Flandes.

Abans d'alcançar el taller de teixit, l'encàrrec implicava primer a un patró, un artiste i un comerciant o tratante que preparava els apanys o els contractes. Alguns tapissos sembla que es feyen en série, abans de tindre un client. La finançació dels considerables costs d'establir un taller és a sovint obscura, especialment en el periodo primerenc, pero els governants o atres gents riques recolzaven a alguns tallers. Els comerciants o intermediaris molt provablement també varen estar implicats.


Centres de producció

No sempre queda clar on es varen produir els tapissos supervivents anteriors al 1600; des de 1528 Brusseles, per llavors clarament el centre principal, varen exigir a el seu tejedores marcar els tapissos de qualsevol tamany en la marca de la ciutat i la del tejedor o el comerciant.[23] En qualsevol moment entre 1350 i 1600 provablement solament un o dos centres podien produir els encàrrecs reals més grans i millors, i grups de tejedores molt hàbils varen emigrar a nous centres, a sovint obligats a traslladar-se per guerres o epidèmies. Al principi, París va liderar este camp, pero l'ocupació anglesa posterior a 1418 va enviar a molts mestres liceros a Arras, que ya era un centre. Arras a la seua volta va ser saquejada en 1477, lo que va dur a l'auge de Tournai, fins que una serie epidèmia en el sigle següent. Brusseles havia creixcut en importància, i ara es va convertir en el centre més important, que va seguir sent-ho fins que la guerra dels Huitanta Anys varen pertorbar tots els Països Baixos. Brusseles va tindre una renaixença a principis del XVII, pero des d'al voltant de 1650 la fàbriques franceses varen ser progressivament superant-ho, i varen dominar fins que tant la moda com els trastorns de la Revolució francesa i les guerres napoleòniques varen dur al final virtual de la demanda tradicional de grans tapissos.[24]

Sempre queda una miqueta de tapisseria, principalment en tallers prou menuts fent peces menors, en atres ciutats en el nort de França i els Països Baixos. És aixina també en atres parts d'Europa, especialment en Itàlia i Alemània. Des de mediats del XVI molts governants varen ajudar o directament varen establir tallers capaços d'obra de gran calitat en els seus dominis. Açò va tindre èxit sobretot en França, pero Toscana, Espanya, Anglaterra i en el temps Rússia varen tindre tallers d'alta calitat, normalment va començar en l'importació d'un grup d'hàbils treballadors dels centres "flamencs".

La forma va alcançar una nova etapa en Europa a principis del XIV. La primera ona de producció va tindre lloc en Alemània i en Suïssa. A lo llarc del temps, l'artesania es va expandir des de França i els Països Baixos, en París, Doornik i Atrecht els més destacats. Les ferramentes bàsiques seguixen sent bàsicament les mateixes.

En els sigles {{s iglo|XIV}} i XV, Arras, França, era una floreciente ciutat textil. "Arras" encara s'usa per a referir-se a una rica tapisseria en independència d'on va ser teixit. De fet, com argumenta l'estudiosa lliterària Rebecca Olson, Arras varen ser els objectes més valiosos en Anglaterra durant el primer periodo modeno i va inspirar a escritors com William Shakespeare i Edmund Spenser per a teixir estos tapissos en obres tan importants com Hamlet i The Faerie Queene.[25]

Per a el XIV, els tapissos també es feyen en Bruixes, Oudenaarde, Geraardsbergen, Edingen i Gante.

Per a el XVI, Flandes, les ciutats de Mechelen, Lovaina, Rijsel i Amberes varen començar a produir tapissos. No obstant, les ciutats de Oudenaarde, Brusseles, Geraardsbergen i Enghien s'havien convertit en els centres de la producció licera d'Europa.


Mecenes

 
El tapís del Apocalipsis en el Château d'Angers, en Angers, França

Els principals centres tapiceros estaven governats per les branques francesa i borgoñona de la dinastia Valois, els qui varen ser mecenes extremadament importants en el periodo tardomedieval. Açò va començar en els quatre fills de Juan II de França (m. 1362), els inventaris del qual revelen que eren propietaris de centenars de tapissos entre tots ells. Casi l'únic supervivent clar d'estes coleccions, i el més famós tapís del XIV, és l'enorme tapís del Apocalipsis (Tenture de l'Apocalypse), un conjunt molt gran fet para Luis I d'Anjou en París entre 1377 i 1382.[26] Va ser realisat pel mestre tejedor Robert Poinçon, sobre cartons de Hanequin de Bruixes. Luis I d'Anjou els va encarregar, entre 1373 i 1377, al mercader Nicolas Bataille, propietari dels tallers de teixit (provablement en París), i entregats en 1382. En el XV es donaron a la catedral d'Angers i hui es troben en el Musée de la Tapisserie de l'Apocalypse del castell d'Angers.[27]

Un atre dels germans, Felipe l'Atrevit, duc de Borgoña (m. 1404) va gastar provablement de manera encara més extravagant, i va regalar molts tapissos a atres governants per tota Europa. Varis dels centres de confecció de tapissos en els seus territoris, i els seus regals es poden vore com un intent prou exitós de difondre el gust pels grans tapissos flamencs a atres corts, aixina com sent part del seu intent de promoure l'estatus de el seu ducat. Aparte de Borgoña i França, es varen donar tapissos a varis dels Plantagenet anglesos, i els governants d'Àustria, Prusia, Aragó, Milà i per petició específica, al sultà otomà Bayaceto I (com a part del rescat del fill del duc). Cap dels tapissos que va encarregar Felipe semblen haver sobrevixcut.[28] El gust de Felipe per les tapisseries continuaria molt intensament en els seus descendents, inclosos els Habsburgo espanyols.


Edat Moderna


Edat Contemporànea

La superació de les convencions estètiques tradicionals en l'art contemporàneu, especialment a partir de les vanguardes, han proporcionat als artistes del tapís una llibertat creativa que s'ha expressat en la possibilitat de no restringir-se a la llimitació del marc rectangular habitual, i experimentar en tot tipo de textures i materials i en el valor de l'espai buit i les irregularitats (collage, escultopintura), convertint els tapissos en peces tridimensionals.


Notes

  1. ↑ The Hunt of the Unicorn
  2. ↑ Jackson, Anna (ed.) (2001). V&A: A Hundred Highlights. V&A Publications. ISBN 1-85177-365-7 Fuente citada en Devonshire Hunting Tapestries
  3. ↑ «Ficha en la web del museo». Archivat des de l'original, el 2 de agosto de 2012. Consultat el 30 de junio de 2012.
  4. ↑
  5. ↑ Diccionario de la lengua española
  6. ↑ El 9 de noviembre de 1616 Rubens firmó un contrato en Amberes con el rico mercader genovés Franco Cattaneo para la realización de esos cartones, que serían pasados a tapices por Jan Raes de Bruselas (Jan II Raes). El anticuario e historiador Frans Sweerts (Frans Sweerts el Joven), figura como encargado de la elección de los motivos. Rubens en Valdeavero
  7. ↑ Britannica, "Tapestry"
  8. ↑ Sheng, Angela, en A Companion to Textile Culture, ed. Jennifer Harris, 2020, John Wiley & Sons, ISBN 1118768906, 9781118768907118, google books
  9. ↑ Breve historia del tapiz. Die koptischen Textilien im Museum kunst palast Düsseldorf Wirkereien mit figürlichen Motiven, Reicher. Fuente citada en Orígenes: Los coptos
  10. ↑ La cultura cristiana en Artehistoria.
  11. ↑ Imagen
  12. ↑ Osborne, 756
  13. ↑ -Göransson, Eva-Marie (1995). "Människor i Rum av Id: Bilder av Kvinnor och män på Överhogdal". Fornvännen (Swedish National Heritage Board) 90: 129–138. Consultado el 3 de mayo de 2010. Fuente citada en Överhogdal tapestries-
  14. ↑ Dodwell, C. R.; Anglo-Saxon Art, A New Perspective, pp. 134–136, 1982, Manchester UP, ISBN 0-7190-0926-X
  15. ↑ Britannica; Osborne, 756
  16. ↑ Campbell & Ainsworth, 14
  17. ↑ En el siglo XVI se fecha la tapicería de la catedral de Palencia; en el XVI la serie de tapices de la conquista de Túnez (imágenes y comentarios
  18. ↑ Vidal Franquet, Jacobo(2016).[https://www.academia.edu/20440606/de_par%C3%ADs_Brussel_els_i_Arr%C3%A0s_mestres_tapissers_a_la_Corona_d_Arag%C3%B3_medieval_Catalunya_i_li uropa_septentrional_a_l_entorn_de_1400_circulaci%C3%B3_de_mestres_obres_i_models_art%C3%ADstics_R._Ter%C3%A9s_ed._Viella_Roma_2016_p._163-196 «De París, Brussel•els i Arràs: mestres tapissers a la Corona d’Aragó medieval»].Catalunya i l'Europa septentrional a l’entorn de 1400: circulació de mestres, obres i models artístics (R. Terés, ed.), Viella, Roma, p. 163-196.
  19. ↑ Brosens, Koenraad; Delmarcel, Guy (2003), Flemish tapestry in European and American collections: studies in honour of Guy Delmarcel, Brepols, ISBN 2-503-52174-6 Fuente citada en Brussels tapestry
  20. ↑ Site officiel de TAMAT, centre de la Tapisserie, des Arts Muraux et des Arts du Tissu de Tournai. Fuente citada en fr:Musée de la Tapisserie de Tournai
  21. ↑ V&A
  22. ↑ name="CampbellAinsworth1314"
  23. ↑ Osborne, 759
  24. ↑ Osborne, 759-760
  25. ↑ Olson, Rebecca (2013). Arras Hanging: The Textile That Determined Early Modern Literature and Drama, Newark: University of Delaware Press. ISBN 978-1611494686.
  26. ↑ Campbell & Ainsworth, 14-17
  27. ↑ La Tenture de l'Apocalypse d'Angers, en Cahier de l'inventaire 4, 1987, Inventaire Général, SPADEM. Fuente citada en Tenture de l'Apocalypse, fr:Nicolas Bataille (1330-1405)
  28. ↑ Campbell & Ainsworth, 15-17
  29. ↑ Madeleine Jarry, 1966. The Carpets of the Manufacture de la Savonnerie. Fuente citada en Savonnerie manufactory
  30. ↑ R.A. Weigert, French Tapestry 1956:135-42. Fuente citada en en:Aubusson tapestry-
  31. ↑ Edith A. Standen, "The 'Amours des Dieux': A Series of Beauvais Tapestries after Boucher" Metropolitan Museum Journal 19 (1984, pp. 63-84) p. 63. Fuente citada en en:Beauvais tapestry-

Enllaços externs