Vejau Retrat pictòric per a saber més sobre el tema dels retrats.

Un retrat[1] (del llatí retractus) és una pintura o efigie principalment d'una persona. També s'entén per retrat la descripció de la figura o caràcter, o siga, de les qualitats físiques o morals d'una persona.[2]

Retrat funerari romà-egipcíac d'un jove.

Per lo tant, la primera definició de retrat és aquella que es referix a l'expressió plàstica d'una persona a imitació de la mateixa, lo que ocorre en la pintura, l'escultura i la fotografia. En un retrat predomina la cara i la seua expressió. Es pretén mostrar la semblança, personalitat i inclús l'estat d'ànim de la persona. Per esta raó, en fotografia un retrat no és generalment una simple foto, sino una image composta de la persona en una posició queta.

Els retrats complixen diferents funcions. Els retrats de dirigents en política se solen usar com símbol de l'Estat. En la majoria dels països és habitual en el protocol que hi haja un retrat del cap d'Estat en tots els edificis públics. Si s'abusa d'este tipo de retrats pot ser un síntoma de cult a la personalitat. Existix també la voluntat de perpetuar el recort d'una persona i de crear una image històrica del comitente.

El retrat apareix en el V sobre les monedes dels reis perses. L'ús es va expandir sobretot des de la mort d'Aleixandre Magne. Va conéixer un desenroll considerable en l'época romana. En l'Edat Mija es va seguir realisant retrats en les monedes. Durant el Quattrocento italiano es varen fer efigies en medallones com a monedes. La costum de la efigie en medallón va ser inaugurada per Pisanello en 1439.

En cert sentit, llimita les possibilitats creatives de l'artiste, en mantindre la semblança en el subjecte del natural: potser per açò alguns artistes no es varen adaptar a practicar el retrat com, per eixemple, Miguel Ángel. En realitat, el retrat no és una mera reproducció mecànica de les traces (com una caraça de cera modelada sobre el rostre), sino que entra en joc, per a definir-se com a tal, la sensibilitat de l'artiste, que in terpreta les traces segons el seu gust i les característiques de l'art del temps en que opera. Varen existir artistes que varen practicar àmpliament i de manera casi exclusiva el retrat i civilisacions sanceres que varen rebujar el retrat com a «figura presa del natural»[3] (com l'art grec arcaic i clàssic). La presència o absència del retrat fisonómico en determinades civilisacions (encara contant en mijos artístics suficients per a produir-los) no és una simple qüestió de gust cap a una o una atra forma artística, sino que varen intervindre condicions mentals i ideològiques particulars que es reflectien en el desenroll i les condicions de la societat en la que varen operar els artistes.

La segona accepció seria eixa descripció que es fa de les qualitats d'una persona, en particular dins d'una obra lliterària.


Evolució del retrat

 
Retrat «intencional» infantil.<br/>L'individualisació veu proporcionada solament pel nom, Mom, açò és, «mare».

L'impuls de retratar i fixar a una determinada persona, és una traça espontànea i primordial i es manifesta de la manera més ingènua atribuint un nom a una image genèrica, com ocorre en els dibuixos dels chiquets. Es pot parlar en este cas de retrat «intencional». Quan a este tipo de retrat se li conecten una série de valors que unixen l'image a l'individu, a sovint en l'àmbit religiós, es parla de retrat «simbòlic».

Un segon estadi del retrat és el que, si be la representació encara no s'assembla al subjecte individual, estan presents una série d'elements que circumscriuen la representació genèrica a una certa categoria d'individus, facilitant l'identificació (per eixemple, atributs particulars, descripció del vestuari, objectes relacionats en el subjecte o la seua classe social, etc.): el retrat «tipològic», a sovint acompanyat de l'inscripció del nom.

Per a parlar d'un autèntic retrat deu existir una individualisació del personage a partir de l'imitació de les traces individuals, sense un atre artificio. Es tracta del retrat «fisonómico», que es compon a la seua volta de dos estrats relacionats: la representació de les traces somàtiques i la busca de l'expressió sicològica de l'individu. Respecte a la representació de les traces somàtiques, durant l'época del Renaixença, en Anglaterra, les persones que encarregaven tombes para sí o per a les seues famílies varen començar a demanar retrats exactes dels difunts.[4] Respecte a l'expressió sicològica de l'individu, l'últim pas va ser el de fixar en la efigie un juí moral sobre la persona retratada, elegint una actitut particular que fixar, un gest, una expressió.

Existix despuix el retrat «de reconstrucció», que l'artiste no ha vist el subjecte i intenta, sobre la base de les informacions que posseïx i la seua sensibilitat, recrear-ho, siga en la fisonomia, siga en la psicologia, segons el concepte que s'ha format sobre eixa personalitat determinada. És el cas típic dels retrats de grans personages del passat dels quals no s'ha transmés l'image (d'Homero als Apòstols). ya que tals images són frut de l'invenció i les circumstàncies del temps en que es varen realisar, és freqüent que per la mateixa personalitat històrica es tinguen retrats reconstruïts molt diferents.


El retrat escultòric

 
Retrat de la reina Nefertiti, Berlín.

Els primers retrats de l'història varen ser escultures. Les mateixes fases que acompanyen l'evolució de la producció d'un retrat des de la producció infantil a l'edat adulta es troben també en l'història de l'art. Els cràneus humans trobats en Jericó, a on les traces es recreen en algeps i els ulls en conchitas, manifesten la voluntat de reconstruir la persona del difunt, pero són retrats plenament intencionals, en cuanto que estan lligats a esquemes del tot genèrics, a pesar de l'auxili de l'estructura òssea subjacent. Segurament les primeres representacions humanes tenien les implicacions màgiques i sagrades cap a les que es representaven. La creència de que l'image s'unix indisolublemente en allò que retrata i que permaneix per eixemple en l'àmbit negatiu, com en aquells ritos que es reserven a les images dels adversaris tractaments funestos, segons superstició encara vives en els retazos de civilisació llauradora i pastoril.[5]

L'Antic Egipte és un eixemple típic de cultura que, tenint plens mijos tècnics, va evitar la producció de retrats fisonómicos, a lo manco durant la major part de el seu història artística. Moltes figures indicaven, a través de l'aposició de diversos noms, personages diversos, compresos els retrats dels sobirans, en els quals el nom tenia un valor significatiu que valia per les traces fisonómicos, mentres que no falten eixemples de sobirans representats com bous o lleons. El realisme es vea com alguna cosa baix i contingent, adaptat a les escenes de la vida quotidiana de les classes inferiors. El retrat «tipològic» permaneix en auge, encara que en alguns accents de diferenciació fisonómica deguda al particular procediment dels escultors d'elaborar a partir de caraces en algeps modelades en relleu en creta en les traces del difunt.[6] Solament en l'Imperi Nou, despuix de la reforma religiosa d'Amenofis IV, es varen produir en Egipte autèntics retrats fisonómicos, en accents sicològics , com els numerosos retrats d'Akenatón i Nefertiti. Este paréntesis es tanca de sobte en el regrés a la tradició i als retrats per «tipologia». Durant la tardana dinastia saíta (663-525 a. C.) es produïx un nou regrés al retrat verídico, pero és una adequació fisonómica superficial, lligada més al virtuosisme tècnic que a la presència de valors que expressar. Despuix de la conquista grega el retrat egipcíac va perdre les característiques pròpies per a entrar en la corrent helenística.

També dins de l'escultura cap l'autorretrato. El primer artiste del que es coneix el nom és l'escultor del faraó egipcíac Akhenatón Bac (cap al 1365 a. C.), si be es creu que els autorretratos són tan antics com l'art rupestre.

 
Cap real sumerio del Louvre.

En Mesopotamia fins a l'época sumeria hi ha una producció genèrica de retrats «intencionals» (distinguibles solament pel nom imprés), «tipològics» (en els que es distinguixen alguns atributs d'una classe d'individu), semblats als egipcíacs pero dotats de major llibertat ideològica que caracterisava a la societat de l'época. Entre les millors obres que han sobrevixcut es troben alguns retrats de sobirans, impregnats d'un esquematismo que pretenia evidenciar davant tot la majestad del sobirà i el seu refinament, per eixemple el de Hammurabi (1728 - 1686 a. C.) de la que queda el seu cap en el Louvre, en bulto redó, caracterisada per una excepcional plasticidad del rostre, en les galtes unflades, la boca menuda i atres elements que revelen una intenció fisonómica. Durant la posterior dominació asiria, particularment dura, la tendència a la fisonomia desapareix completament, tornant a models fixos distints solo per l'inscripció del nom, carents inclús dels atributs tipològics.

Solament en el periodo aqueménida (558-480 a. C.) es produïx una nova humanización de les efigies reals, pero el verdader pas alvance es dona en la producció de monedes, potser obra d'artistes grecs, que des de finals del V presenten retrats fisonómicos que semblen manifestar-se precoçment respecte a la pròpia Grècia (molt caracterisada és la de Tisafernes o la dels statere de Cízico). No està clar encara si les diferències entre una i una atra cap, junt en alguns atributs del poder (gorro, bigot, barba) es deuen a reals divergències fisonómicas a sovint a les diverses mans que es varen ocupar de l'acunyament, en qualsevol cas.

 
El retrat de Platón de Silanio, Louvre.

La creació d'un autèntic retrat fisonómico és obra de la civilisació grega. Es coneix la retratística grega sobretot per les còpies romanes. el retrat grec té com a punt de partida l'àmbit religiós, pero a diferència de les civilisacions orientals, els grecs no tenien intermediaris en la divinitat, sino una relació directa i humana. Les primeres estàtues humanes com el kurós i la kore varen servir per a representar als oferente d'un santuari o a un difunt sobre la seua tomba de manera impersonal, simbòlica, com la de les esteles funeràries del periodo arcaic (fins al 480 a. C.). En les inscripcions va emergir progressivament el concepte de representació individual com a obra d'art: dels noms de les persones que representen o de les seues paraules en primera persona, es va passar a afegir els noms dels escultors per a aplegar a la dicció més destacada de «estàtua de, image de» o «mnena (recort) de».

Les representacions eren genèriques, com es veu en la dels estrategues i per als atletes existien les estàtues «icòniques», a on s'especificaven algunes característiques físiques com l'altura o l'edat, pero la representació personal estava absent. L'únic retrat de l'época que es pot cridar fisonómico, si ben no encara realista a causa de l'idealisació, és el de Platón de Silanió, conegut gràcies a còpies de l'época romana.

Per a aplegar al verdader retrat fisonómico es deu acodir a mitan del IV, encara que no se sap quin és l'eixemple més antic: un herma de Temístocles que ha aplegat a través d'una còpia d'Ostia, realisada en vida cap al 480-460 a. C., o l'image de Pausanias rei d'Esparta (464-460 a. C.) o les obres en gran part desconegudes de Demetrio de Alopece. La tradició tardana narra que Fidias va ser criticat per haver insertat el seu autorretrato en la decoració escultòrica del Partenón, indivídua lizado pels estudiosos en la figura de Dédalo, de marcada individualitat, encara que propenc al centaure de la metopa 9.

 
Lisipo: Retrat d'Aleixandre Magne.

La gran personalitat de Lisipo i les canviants condicions socials i culturals varen fer que se superaren les últimes reticències cap al retrat fisonómico i s'aplegara a representacions fidels a les traces somàtiques i del contingut espiritual dels individus en época helenística, com pot vore's en els retrats d'Aleixandre Magne. A Lisipo o els seus seguidors s'atribuïxen els retrats d'Aristòtil, el reconstruït de Sócrates del tipo II, el d'Eurípides de tipo «Farnesio» en els que està present una forta connotació sicològica coherent en els mèrits de la vida real dels personages.

Entre els sigles II i I a. C.es va desenrollar àmpliament el retrat fisonómico, no reservat només a sobirans i hòmens destacats, sino també a simples particulars. Es varen difondre el retrat honorífic i el funerari.

L'art del retrat va florir en les escultures romanes, en les que els retratats demandaven retrats realistes, inclús si no els favorien. L'orige d'estos retrats està provablement en l'época helenística. en l'art romà es distinguix entre el retrat honorífic públic i el privat, lligat al cult dels antepassats.

L'ús de les efigies dels antepassats es remonta a l'inici de la república. Pero tals images no eren encara de l'estil realiste típic de l'época de Sila, verdader moment de separació en el retrat helenístico. L'exasperació de la realitat en el retrat romà, el cridat «retrat romà republicà» va començar a principis del I i va durar fins al Segon Triumvirat (432-32 a. C.), periodo que coincidix en una forta exaltació de les tradicions i la virtut dels patricios, contra el moviment dels Gracos i l'alvanç de la força de la plebe fins a la guerra Social (91 - 88 a. C.). Es vares agarrar en definitiva a una pren de conviencia del valor de la gens, que es reflectix en els retrats. L'estil d'estes obres és sec i minuciós, reflectint la pell estragada pel pas del temps i les dures condicions de la vida tradicional llauradora.

 
Augusto de via Labicana.

L'art de l'época d'Augusto es va caracterisar per l'auge del classicisme. En el retrat es va produir una fusió del tipo oficial i del tipo privat, a través de la concepció neoática que vea en la representació una sòbria idealisació que fora superior a l'esfera de la contingent cotidianidad del realisme. La dualitat dels tipos de retrat es reflectixen en l'eixemple de dos retrats de Vespasià, un expresivamente vulgar (Ny Carlsberg Glyptotek) i un atre d'aristocràtica intelectualidad (Museu Nacional Romà, n.º 330). En Trajà es va consumar la fusió entre el retrat privat i el públic. En l'expressió del sobirà s'accentua l'actitut de l'home de mando militar, l'energia, la resolució, pero el retrat seguix sent humà, real. Durant el IV, el retrat va cedir terreny en favor de l'idealisació de l'aspecte del retratat. Basta comparar els retrats de Constantino I el Gran i Teodosio I.

Durant l'Edat Mija, el canvi en els interessos de les representacions varen fer desaparéixer novament l'art del retrat. La mentalitat cristiana tendia a negar l'importància de l'individualitat de les persones, preferint el ´símbol, per lo que es donava el retrat «tipològic». En estar absent un element «burgués» que infundiera valors llaics d'afirmació de l'home sobre tal, en la senzillea de la seua existència terrenal, la necessitat de fixar les autèntiques fisonomia es va desvanir inexorablemente. Deu esperar-se a la Baixa Edat Mija, quan va reaparéixer en l'escena europea una espècia de burguesia, per a vore la tornada dels fonaments humanístics i racionals que varen permetre la producció de retrats. Provablement tals condicions s'havien verificat ya en la cort de Federico II Hohenstaufen,[7] pero no s'han conservat testimonis segurs de retrats.

El més antic retrat fisonómico realiste d'un personage vivent despuix de l'época clàssica va ser el Retrat de Carlos I d'Anjou d'Arnolfo vaig donar Canvi (1277). Els retrats realistes varen reaparéixer en Borgoña i França.

El Renaixença va ser un punt significatiu en l'evolució de l'art del retrat pel renovat interés cap al món natural, l'home i l'expressió clàssica de l'art romà. El retrat va tindre aixina una important funció social, tant esculpido, a través de busts o caps, com pintat. Va tindre notable difusió el retrat de bust fins a les esquenes, sobretot en Florencia (Mine dona Fiesole, Andrea del Verrocchio) i en Nàpols (Francesco Laurana).


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario R.A.E.
  3. ↑ La definición es de Filippo Baldinucci, Vocabolario toscano dell'Arte e del Disegno, Florencia, 1681.
  4. ↑ Burke, Peter. El Renacimiento europeo.
  5. ↑ Por este motivo, por ejemplo, en algunos contextos existe una reluctancia de las personas a ser representadas fotográficamente.
  6. ↑ No se modelaban directamente sobre el rostro del difunto.
  7. ↑ Todos los emperadores precedentes fueron retratados de manera convencional, con la única excepción, quizá, de un retrato hoy perdido de Carlomagno a caballo.

Enllaços externs