Sultanat mameluc d'Egipte
El sultanat mameluc d'Egipte (àrap سلطنة المماليك), també conegut com Egipte mameluc o Imperi mameluc, va anar un regne migeval que s'estenia per Egipte, l'Llevant mediterràneu i l'Heyaz. Va durar des de la caiguda de la dinastia ayubí en 1250 fins a la conquista otomana d'Egipte en 1517. La seua capital va ser El Caire. Els historiadors han dividit tradicionalment l'etapa del domini mameluc en dos periodos, un, entre 1250-1382, i l'atre, entre 1382-1517. Els historiadors occidentals criden al primer periodo «baharita» i al segon «buryí» per la dominació política dels règims coneguts per estos noms durant les respectives époques. Els historiadors musulmans contemporàneus es referixen a les mateixes divisions com els periodos «turc» i «circasiano» per a emfatisar el canvi en els orígens ètnics de la majoria dels mamelucs.[1][2][3][4][5]

L'Estat mameluc va alcançar el seu apogeu baix la dominació turca, en la cultura àrap, i després va caure en una prolongada fase de decliu baix la dominació circasiana.[6] La casta dirigent del sultanat va consistir en mamelucs, soldats-esclaus, d'orige cumanos-kipchakos (de Crimea),[7] de circasianos, d'abjasios,[8] d'oguzes[9] i de georgians.[10][11] Ya que els mamelucs eren comprats, el seu estatus era superior al dels esclaus comuns, a els qui no se'ls permetia portar armes o realisar certes tasques. Els mamelucs eren considerats «verdaders senyors», en un estatus social superior al dels ciutadans d'Egipte. Encara que menguante al final de la seua existència, el sultanat va ser en el seu apogeu el cenit de la glòria política, econòmica i cultural de l'Edat Mija egipcíaca i valenciana, en l'Edat d'Or de l'islam.[12]
Història
- ↑ «Mamluk | Islamic dynasty». Encyclopædia Britannica.
- ↑ «Egypt - The Mamluks, 1250-1517». countrystudies. us. Consultat el 13 de novembre de 2015.
- ↑ Kenneth M. Setton (1969). The Later Crusades, 1189-1311, Wisconsin, USA: Univ of Wisconsin Press, pp. 757. ISBN 978-0-299-04844-0.
- ↑ Amalia Levanoni (1995). A Turning Point in Mamluk History: The Third Reign of Al-Nāṣanar Muḥammad Ibn Qalāwūn (1310-1341) (en en), 2017-12-25: BRILL, p. 17. ISBN 9004101829.
- ↑ Carole Hillenbrand (2007). Turkish Myth and Muslim Symbol: The Battle of Manzikert, Edimburc: Edinburgh University Press, pp. 164–165. ISBN 9780748625727.
- ↑ «The Economic Decline of Circassian Mamluks in Egypt - Open Access Library». www. oalib.com. Consultat el 13 de novembre de 2015.
- ↑ H. B. Paksoy, Central Asian Monuments, p. 32,
- ↑ Jane Hathaway, The Politics of Households in Ottoman Egypt: The Rise of the Qazdaglis. Cambridge University Press, 1997, p. 104, Online
- ↑ Islam Ansiklopedisi, Volume: 24, Page: 442, Online
- ↑ Alexander Mikaberidze. «The Georgian Mameluks in Egypt». Archivat des de l'original, el 26 d'octubre de 2017. Consultat el 3 d'agost de 2018.
- ↑ Elizabeth Isichei (1997). A History of African Societies to 1870, Cambridge University Press, pp. [1].
- ↑ Glenn I. Perry (2004). The History of Egypt, ABC-CLIO, pp. 51–52. ISBN 9780313058424.
Els mamelucs baix la dinastia ayubí
baix el sultà Saladino i els seus successors de la dinastia ayubí d'Egipte, el poder dels mamelucs d'orige turc aniria en aument paulatinament. Per a l'any 1200, el germà de Saladino, Al-Adil I, va conseguir controlar tot el sultanat derrotant, matant o encarcerant als seus germans i nebots. En cada victòria Al-Adil va incorporar el sèquit de mamelucs derrotat al seu. Este procés es va repetir a la mort del sultà Al-Adil I, en 1218, i a la mort del seu fill i successor, Al-Kamil en 1238. Els ayubíes es varen trobar cada volta més acorralats pel creixent poder dels emirs mamelucs, que actuaven de manera semiautónoma com atabegs regionals, i pronte li'ls va involucrar en l'interior de la cort del propi sultanat. En 1240, el sultà As-Salih (fill del-Kamil), despuix de depondre al seu germà Al-Adil II, es va dispondre a utilisar massivament mamelucs d'orige turc provinents del mar Negra, despuix de fracassar utilisant com a mercenaris a l'exiliat eixèrcit de l'Imperi corasmio, i davant l'amenaça latent dels creuats cristians i dels mongoles. En juny de 1249, la Sèptima Creuada encapçalada per Luis IX de França va desembarcar en Egipte i va prendre Damietta, mentres As-Salih estava combatent als seus cosins en Síria. Les tropes egipcíaques al principi es varen retirar, motivant al sultà a penjar més de cinquanta emirs com a desertor. Quan el sultà egipcíac As-Salih Ayyub va morir en Mansura en novembre de 1249, el poder va passar al seu fill, Al-Muazzam Ghayath-al-Din Turan Shah (que es trobava en el nort de Síria per orde del seu pare) i, com regente en Egipte (fins a l'arribada del seu fill), a la seua esposa favorita, l'armènia Shajar Al-Durr. Esta va prendre el control del sultanat i, en el respal mameluc, va llançar un contraatac contra els creuats. Les tropes dels emirs mamelucs bahríes Saif-ad-Din Qutuz, Fajr-ad-Din Yúsuf, Rukn-al-Din Baibars al-Bunduqdari i Faris-ad-Din Aqtai al-Jemdar varen derrotar a les tropes de Luis IX. El rei francés va retardar el seu retir massa temps i va ser capturat (junt als seus hòmens) pels mamelucs en març de 1250. Finalment, Luis IX va accedir a un rescat de 400 000 livres tournois (150 000 dels quals mai varen ser pagats) i es va retirar al seu país.
Història del sultanat
Periodo Bahri (1250-1389)
En l'assessinat del sultà Turan Shah (1250), va aplegar al poder, l'instigadora del crim, la viuda d'As-Salih, Shajar al-Durr en el respal dels generals mamelucs, entre ells Aqtai, Qutuz i Baibars. Poc despuix, la pressió política per un líder masculí va fer que Shajar es casara en un de dits caps, l'emir Izz-al-Din Aybak, i, després, resignara el mando en est. D'esta manera, Aybak es va proclamar primer sultà mameluc d'Egipte i va fundar la dinastia Bahrí. Per a llegitimar el seu poder front als ayubíes de Síria, el sultà Aybak va enviar a l'emir Aqtai, que va derrotar a l'eixèrcit del sultà ayubí de Síria An-Nasir Yusuf en Gaza en octubre de 1250 i, com a general d'Aybak, va eixercitar un paper crucial en la derrota final d'An-Nasir en la batalla de Kora. En 1253, a través de la mediació d'alguns emirs, es va aplegar a un acort entre Aybak i an-Nasir Yusuf, que va donar als egipcíacs el control sobre Gaza, Jerusalem, Naplusa i la costa d'al-Sham. En 1254, un atre canvi de poder va ocórrer en Egipte, quan Aybak va matar a l'emir Faris-ad-Din Aqtai, el líder natural dels mamelucs bahríes. Alguns d'estos mamelucs, entre ells Baibars al-Bunduqdari i Saif-ad-Din Qalawun al-Alfi, varen fugir cap a Síria en An-Násir Yúsuf, persuadint-ho de trencar l'acort i invadir Egipte. Aybak va escriure a An-Násir Yúsuf advertint-li del perill d'estos mamelucs que es varen refugiar en Síria, i va accedir a concedir-li dominis territorials en la costa, pero An-Násir Yúsuf es va negar a expulsar-els i els va tornar els dominis que Aybak li havia concedit. Més vesprada, en 1257, Aybak va ser assessinat, per instigació de Shajar al-Durr, i en la lluita pel poder que va seguir, l'emir vice-regente Qutuz va depondre al fill i successor d'Aybak, Alí, va eixecutar a Shajar ad-Durr i va assumir el poder. En eixos moments, es cernía un gran perill sobre Orient Mig: un gran eixèrcit mongol va ser enviat pel Gran Kan Möngke (a l'adop en guerra contra la China Song), al mando del seu germà menor Hulagu, en la missió de destruir la secta dels nizaríes; després la subjugació dels luros, un poble del sur d'Iran; la sumissió o aniquilació del Califat abasí; la sumissió o destrucció dels Estats de la dinastia ayubí en Síria; i, finalment, la sumissió o eliminació dels mamelucs d'Egipte. En 1256 va aniquilar als nizaríes, refugiats en fortalees montanyoses i va sometre als luros. A fins de 1257, Hulagu va invadir Iraq per a sometre el califat abasí. En aplegar a Bagdad va solicitar que la ciutat es rendira, pero el califa Al-Mustá'sim es va negar. Llavors Hulagu va sitiar la ciutat, que es va rendir el 10 de febrer de 1258, donant lloc a una massacre que va durar una semana. Al-Mustá'sim, per orde d'Hulagu, va ser ajusticiado en la major part dels seus parents. Després de la seua victòria en Bagdad, en 1260, els mongoles varen unir les seues forces en la dels seus vassalls cristians en la regió, com el regne armeni de Cilicia i els francs liderats per Bohemundo VAIG VORE d'Antioquía. Junts varen conquistar Síria, fins a llavors domini de la dinastia ayubí; varen prendre Alep i, l'1 de març de 1260, acaudillados pel general Kitbuqa (lloctinent d'Hulagu), Damasc. Esta invasió definitivament va destruir la dinastia ayubí, que va ser incapaç de detindre l'envestiment mongol. L'últim governant ayubí, An-Násir Yúsuf, va morir a mans d'Hulagu en 1260. La mort de Möngke va obligar a Hulagu i a la majoria del seu eixèrcit a retirar-se cap a Mongòlia, deixant a penes 10 000 ginets mongoles en Síria baix el mando de Kitbuqa per a ocupar el territori conquistat que incloïa Nablus i Gaza al sur, aixina com també la fortalea d'Ajlun, a l'orient del riu Jordán. Els mongoles varen realisar incursions cap al sur, rumbo a Egipte, aplegant a llocs tan lluntans com Ascalón i Jerusalem, i es va establir una guarnició mongola de prop de mil soldats en Gaza i Nablus. Com Bagdad i Damasc havien segut conquistades, el centre del poder islàmic es va transferir als mamelucs egipcíacs d'El Caire. El tercer sultà mameluc Qutuz, recolzat pels emirs Baibars i Qalawun (que havien retornat a Egipte), tindria que enfrontar-se a l'invasió mongola en Palestina, derrotant a Kitbuqa, en la decisiva batalla d'Ain Jalut el 3 de setembre de 1260. Els mamelucs varen conquistar Síria i varen dur la frontera mameluc-mongol fins a l'Eufrates. Una volta més els mamelucs conseguixen salvar a l'islam. Baibars es va fer en el títul de sultà despuix de l'assessinat del sultà Qutuz en el camí de tornada. En 1261, en acabant de que Baibars es convertira en sultà, va establir un califa abasí porrito en El Caire (Al-Mustansir II, que havia escapat de la massacre de la seua família en Bagdad), i va lluitar contra els remanentes dels estats creuats en Síria i Palestina. També va establir una aliança estratègica en el kanat de l'Horda d'Or. Ya que el seu quarto kan, Berke, convertit a l'islam, li va declarar la guerra a Hulagu. Molts tàrtars es varen establir en Egipte i varen ser amprats per Baibars. En 1261 este sultà va derrotar als mongoles de l'Ilkanato (estat creat per Hulagu en 1260) en la batalla d'Elbistan i va enviar al califa abasí al-Mustansir II en sol 250 hòmens a intentar reprendre Bagdad, pero no va tindre èxit, puix este va ser emboscat i mort pels mongoles. En 1266 va devastar la Cilicia Armènia i en 1268 va arrebatar als creuats el Principat d'Antioquía. Ademés, va lluitar contra els turcs selyúcidas (vassalls del Ilkanato), i els *#s#in; també va estendre el poder musulmà en Nubia, per primera volta, abans de la seua mort en 1277. El sultà Qalawun va reprimir una rebelió en Síria, que va ser dirigida per Sunqur al-Ashqar, en 1280 i també va derrotar una atra invasió dels mongoles en 1281 dirigida pel Ilkan Abaqa fora d'Homs. En acabant de que l'amenaça dels mongoles va passar, varen recuperar Trípoli dels creuats en 1289. El seu fill i successor Jal es va apoderar d'Acre, l'última ciutat dels creuats, en 1291. Els mongoles de l'ilkan Ghazan (convertit a l'islam) varen renovar el seu invasió en 1299, pero varen ser derrotats novament en 1303 pel sultà An-Násir Muhammad, fill de Qalawun. Els sultans mamelucs varen entrar en relacions en l'Horda d'Or del kan Öz-Beg que es va convertir a l'islam i varen establir un pacte de pau en els mongoles en 1322. Com l'islam prohibia explícitament que un musulmà prenga a un atre musulmà com a esclau; el cas va ser que la població túrquica kipchak de l'Horda d'Or va abandonar el seu paganisme tengrianista convertint-se a l'islam i els mamelucs, aixina, perdrien la seua lucrativa font d'esclaus. L'Horda d'Or supliria esta carència d'esclaus per als mamelucs, tirant mà de les poblacions de Circasia (cherqueses, adigueses, cabardinos, etc.), regió montanyosa del nort del Caucas, encara paganes. El sultà An-Násir Muhámmad es va casar en una princesa mongola en 1319. Les seues relacions diplomàtiques varen ser més àmplies que els de qualsevol sultà anterior, i va incloure a búlgars, indis i abisinios, aixina com al papa, el rei d'Aragó i el rei de França. An-Násir Muhámmad va organisar la re-excavació d'un canal en 1311 que unira Aleixandria en el Nilo. Va morir en 1341. Els constants canvis dels sultans que varen seguir varen dur a un gran desorde en les províncies. Mentrestant, en 1349 en Egipte i l'Llevant, en general, es va estendre la pesta negra, que es diu es va cobrar les vides de molts dels habitants de la regió. Cap a esta época els mamelucs d'orige circasiano varen començar a guanyar una gran importància política. En 1382 l'últim sultà bahri, Hajji II, va ser destronat i l'emir mameluc circasiano Barquq va assumir el sultanat. Va ser expulsat en 1389, pero va retornar al poder en 1390 i va establir la dinastia buryí, que va substituir a la bahrí.
Periodo Buryí (1389-1517)
Des de 1250 Egipte havia segut governat per la dinastia mameluca kipchak dels Bahri. En 1377 va esclatar un tumult en Síria que es va estendre a Egipte, i del govern es varen fer càrrec els emirs circasianos Baraqah i Barquq. Finalment, Barquq es va proclamar sultà en 1382, posant fi a la dinastia dels bahríes. Va ser expulsat en 1389, pero va recuperar El Caire en 1390. Al principi, la rebelió zahiri va amenaçar en derrocar a Barquq encara que la conspiració va ser descoberta ans que els agitadors pogueren movilisar-se. Aixina va quedar permanentment en el poder, i va fundar la dinastia buryí. Front al poderós emir Timur de Transoxiana, conquistador turc-mongol, Barquq es va unir, front a l'enemic comú, en el sultà otomà Bayezid I i el kan Toqtamish de l'Horda d'Or en una resistència combinada eixecutant als enviats de pau de Timur. En qüestió de mesos, no obstant, Timur es va dedicar a Geòrgia, ya que no va poder respondre a les accions de Barquq, mentres est moria en 1399. En 1401, Timur, finalment, va invadir Síria i va saquejar Alep i Damasc. Síria va ser recuperada pel sultà Násir ad-Din Faraŷ, fill i successor de Barquq, despuix que Timur va morir en 1405, pero Faradj enfrontava contínuament rebelions dels emirs allí i ell mateixa es va vore obligat a abdicar en 1412 i poc despuix va ser assessinat. En 1421 Egipte va ser atacat pel Regne de Chipre, i encara que els egipcíacs no varen poder apoderar-se després de l'illa, es va obligar als chiprans a reconéixer la sobirania del sultà egipcíac Barsbay. Durant el regnat de Barsbay la població d'Egipte es va reduir en gran mida de lo que havia segut un parell de sigles abans, i solament 1/5 del número de ciutats. En freqüència va aplanar Àsia Menor, pero va morir en 1438. Durant el regnat de Sayf-ad-Din Jaqmaq un intent de conquistar Rodas en 1444 a partir dels Cavallers de Sant Joan va ser repelit.
Sayf al-Din Inal va aplegar al poder en 1453 i va tindre relacions amistoses en el sultà otomà Mehmed II, qui va conquistar Constantinopla més vesprada eixe mateix any, causant grans regocijos en Egipte. No obstant, baix el regnat de Khoshkadam, qui va prendre el poder en 1463, Egipte va començar les lluites contra el sultanat otomà que finalment varen conduir a l'incorporació d'Egipte en l'Imperi otomà. Tant Khoshkadam i Mehmed II varen recolzar diferents candidats a l'emirat de Karaman; després en 1467 el sultà Qaitbey va ofendre al sultà otomà Beyazid II (fill i successor de Mehmed II), el germà del qual va ser enverinat mentres s'entretenia en Qaitbey. Beyazid II es va apoderar d'Adana, Tarso i atres llocs dins del territori egipcíac, pero va anar finalment derrotat per Qaitbey. Qaitbey també va tractar d'ajudar als musulmans en Espanya, amenaçant als cristians en Síria, pero sense efecte. Va morir en 1496, deixant centenars de mils de deutes en ducats a les grans famílies comerciants venecianes. En 1497, el navegant portugués Vasco da Gama, va descobrir per a la seua regne una nova ruta marítima cap a l'Índia navegant al voltant del cap de Bona Esperança, obrint-se pas a través de l'oceà Índic fins a les costes de Malabar i Kozhikode, atacant les flotes que duyen càrregues i pelegrins musulmans de l'Índia al mar Roja i sembrant el terror entre els potentados portuaris. Varis compromisos varen tindre lloc. El sultà mameluc, Qansuh, es va vore ofés pels atacs a la mar Roja, la pèrdua de drets de peages i de tràfic, els ultrages als que va sometre a La Meca i al seu port i sobretot el destí d'un dels seus barcos. Va prometre venjança sobre Portugal, enviant per primera volta a monges de l'Iglésia del Sant Sepulcre com enviats a Roma, amenaçant al papa Juliol II que si no amonestava a Manuel I de Portugal en els seus depredaciones en l'Oceà Índic, destruiria tots els sants llocs cristians. Els governants de Guyarat i Yemen també es varen dirigir a solicitar ajuda al sultà mameluc d'Egipte. La seua principal preocupació era l'instalació d'una flota en la mar Roja que podria protegir les seues rutes marítimes dels atacs portuguesos. Jeddah pronte es fortificó com un port d'ampara per a Aràbia i la mar Roja també va ser protegit, pero les flotes en l'Oceà Índic estaven a merced de l'enemic. El sultà mameluc Qansuh al-Ghawri finalment va preparar una flota de 50 bucs. Com els mamelucs tenien poca experiència en la guerra naval, l'empresa naval es va portar a terme en ajuda otomana. En 1508, en la batalla de Chaul, la flota mameluca va superar al fill del virrey portugués, Lourenço d'Almeida, pero a l'any següent els portuguesos varen guanyar la batalla de Diu en la que la ciutat portuària de Diu li va ser arrebatada al sultanat de Guyarat. Alguns anys despuix, Afonso d'Albuquerque va atacar Aden, mentres les tropes egipcíaques sofrien un desastre en Yemen. Qansuh al-Ghawri va montar una nova flota per a castigar a l'enemic i protegir el comerç indi; pero ans que els seus resultats anaren coneguts, Egipte havia perdut la seua sobirania, i la mar Roja en La Meca i tots els seus interessos àraps havien passat a mans de l'Imperi otomà. En 1515, va esclatar la guerra final contra el sultà otomà Selim I (fill i successor de Beyazid II) que va dur a l'incorporació d'Egipte i les seues dependències a l'Imperi Otomà. El sultà mameluc Qansuh va ser acusat per Selim de cedir el pas als enviats del sha Ismail I de l'imperi persa safávida (enemic jurat dels otomans) a través de Síria en el seu camí a Venècia per a formar una confederació contra els turcs i també que albergarà varis refugiats. Despuix de la batalla de Chaldiran en 1514 (en la que Selim va esclafar al sha Ismaíl), Selim va atacar a l'emirat de Dulkadir. El seu emir, Alaüddevle Bozkurt Bey, era vassall d'Egipte i s'havia mantingut neutral en la lluita turc-persa. Selim va enviar el cap de Bozkurt a Qansuh. En juny de 1516, en la seguritat d'haver neutralisat a Pèrsia i tindre assegurada la Anatolia oriental, Selim, va formar un gran eixèrcit per a la conquista d'Egipte, pero va deixar córrer el rumor de que esta campanya seria una nova intentona d'atacar a Pèrsia. No va passar molt temps per a que s'aclariren les intencions del sultà otomà. En juliol va creuar l'Eufrates i es va dirigir cap al sur. L'eixèrcit mameluc, en el seu sultà al cap, va eixir a tancar-li el pas als turcs. En la batalla de Marj Dabiq el 24 d'agost de 1515, Qansuh va ser assessinat en una baralla en la que la cavalleria mameluca no va ser capaç de fer res front a l'artilleria turca i els jenízaros. Síria després va passar a mans otomanes, açò va ser celebrat pels locals, que veen els otomans com libertadores de la regla dels mamelucs. En 1517, els turcs otomans, dirigits per Selim I, varen alvançar a través de Palestina i del Sinaí i varen derrotar definitivament als mamelucs en la batalla de Ridaniya; varen ocupar El Caire el 20 de giner. L'últim sultà, Tumanbay II, va acabar ajusticiado per orde de Selim I. El règim mameluc alimentava les intrigues i els complots, ya que cada sultà que aplegava en poder ho feya ajudat pel seu clan. Quan assumien el poder, apartaven de tots els càrrecs importants als hòmens de confiança del seu predecessor, els quals per la seua banda no pensaven en una atra cosa que en venjar-se. Dels quarantacinc sultans del periodo mameluc, vintidós varen accedir al poder per métodos violents. El seu paper va ser crucial a l'hora de protegir Síria (que reconquistaron), Egipte i Palestina de l'Imperi mongol, aixina com d'expulsar als creuats cristians. Varen mantindre la custòdia de les ciutats santes de la Meca i Medina i es varen instalar en El Caire. No varen perseguir a les iglésies coptas ni a les comunitats judeues, encara que varen ser guardians de l'Islam en el conjunt social. El final de la dinastia va aplegar en la derrota en 1517 davant Selim I, sultà de l'Imperi otomà, pero ya en anterioritat la pèrdua del control del tràfic comercial en Àsia —com a conseqüència de les noves rutes establides per Portugal a través del Cap de Bona Esperanza— havien mermat la seua capacitat econòmica. Els mamelucs varen quedar relegats alloc de beys com a governadors o en segons nivells de l'administració, encara que novament anirien recuperant la seua importància fins que, oficiosament, controlaven Egipte en el moment de la conquista per Napoleón en 1798.
Els mamelucs baix el domini otomà
El centre de poder en la regió es va traslladar a Constantinopla. No obstant, els otomans varen mantindre als mamelucs com l'èlit egipcíaca, i la família dels burji conseguix mantindre gran part de la seua influència, pero sempre com a vassalls dels otomans. L'administració d'Egipte com a província otamana va ser establida per una llei promulgada per Solimán I en 1525. Al cap del govern estava el governador (vaig valdre), encarregat dels poders eixecutiu i judicial. Com a consell consultiu disponia d'un Diwan. Des dels temps de Selim I hi havia sis regiments de jenízaros, els ucaq, deixats per a mantindre la llei i l'orde. El poder del vaig valdre era llimitat; un eixemple d'ells era que els sis ucaq eren totalment independents de la seua autoritat, ya que cada u d'ells estava baix el mando del seu propi agha, que rebia órdens directes de Constantinopla. Quan l'eixèrcit otomà va derrotar als mamelucs i va ocupar Egipte, ho va fer en la colaboració d'una facció mameluca burji encapçalada per Jair Bey, el qual va ser recompensat en el nomenament de primer governador otomà (vaig valdre). Durant casi dos sigles, els mamelucs varen ocupar càrrecs administratius i varen adquirir gradualment el dret d'alcançar alts llocs d'estat. Estos càrrecs es varen convertir en catalisador per a la pren de poder pels mamelucs, que varen establir una atra volta la seua hegemonia en la restauració de la seua independència a mitan d'el XVIII. Fins a eixa época els jenízaros constituïen la força militar més poderosa d'Egipte; pero en el temps els va aplegar la seua decadència i en 1711 varen perdre davant una facció mameluca. Des de llavors els jenízaros varen perdre la seua supremacia front als beys mamelucs.
L'independència mameluca dels otomans
En 1768, el mameluc Ali Bey Al-Kabir va declarar l'independència dels otomans. No obstant, estos varen esclafar el moviment i varen mantindre la seua posició dominant despuix de derrotar-ho i assessinar-ho. En eixe moment, es varen dur nous esclaus des del Caucas, especialment de Geòrgia i Circasia.
Invasió de Napoleón
En 1798, el Directori de la República de França va autorisar una campanya en a l'orient per a protegir els interessos comercials francesos i socavar l'accés de Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda a l'Índia. Con este fin, el general Napoleón Bonaparte va dirigir l'Eixèrcit d'Orient cap a Egipte. Napoleón va derrotar a les tropes dels mamelucs en la batalla de les Piràmides, durant l'invasió d'Egipte en 1798, i els va expulsar a l'Alt Egipte. Els mamelucs seguien utilisant les seues clàssiques càrregues de cavalleria, a les que havien unit l'us de mosquetes. A pesar de múltiples victòries i una expedició inicialment encertada cap a Síria, el conflicte creixent en Europa i l'anterior derrota de la flota de respal francesa per la Marina Real britànica en la batalla d'el Nilo varen decidir la tornada. El 14 de setembre de 1799 el general Jean Baptiste Kléber va establir una companyia montada d'auxiliars mamelucs i jenízaros siris de les tropes turques capturades en el sitie d'Acre. El general Jacques-François Menou va reorganisar la companyia el 7 de juliol de 1800, formant 3 companyies de 100 hòmens cada una i canviant el seu nom a mamelucs de la República. En 1801 el general Jean Rapp va ser enviat a Marsella per a organisar un esquadró de 250 mamelucs. El 7 de giner de 1802 l'orde anterior va ser cancelada i l'esquadra reduïda a 150 hòmens. La llista d'efectius del 21 d'abril de 1802 revistó 3 oficials i atres 155 d'atres rancs. Per decret del 25 de decembre de 1803 els mamelucs varen ser organisats en una companyia unida als Chasseurs-à-Cheval de la Guàrdia Imperial (vore mamelucs de la Guàrdia Imperial). Napoleón va retornar a França en el seu guàrdia personal a fins de 1799. El seu successor en Egipte, el general Jean Baptiste Kléber, va ser assessinat el 14 de juny de 1800. El comando de l'eixèrcit en Egipte va recaure en mans de Jacques-François Menou. Aïllat i carent de suministraments, Menou es va rendir als britànics en 1801.
Retirada francesa i arribada de Mehmet Alí
Despuix de l'eixida de les tropes franceses en 1801, els mamelucs varen continuar la seua lluita per l'independència, esta volta contra l'Imperi otomà i Gran Bretanya. En 1803, els dirigents mamelucs Ibrahim Bey i Usman Bey varen escriure una carta al cònsul general de Rússia i li varen demanar que intercedira davant el sultà per a que pogueren firmar un alto el fuego i retornar a la seua terra natal de Geòrgia. L'embaixador rus en Estambul es va negar categòricament a mediar, ya que el Govern rus tenia por de permetre que els mamelucs retornaren a Geòrgia, a on havia sorgit un fort moviment de lliberació nacional que podria haver segut encorajat per la tornada dels mamelucs. En 1805, la població d'El Caire es va rebelar. Esta va ser una excelent oportunitat per a que els mamelucs prengueren el poder, pero la tensió interna i la traïció els varen impedir aprofitar esta oportunitat. En 1806, els mamelucs varen derrotar a les forces turques en vàries ocasions, i en juny les parts enfrontades varen concloure un tractat de pau pel que el general otomà d'orige albanés Mehmet Alí, que havia segut designat com a governador d'Egipte el 26 de març de 1806, devia ser eliminat i l'autoritat estatal en Egipte seria tornada als mamelucs. No obstant, varen anar de nou incapaços de capitalisar l'oportunitat per conflictes entre els clans i Mehmet Alí va mantindre la seua autoritat.
El final dels mamelucs egipcíacs
Quan Mehmet Alí va prendre el control d'Egipte en 1806, va descobrir l'enorme problema que representaven els antics príncips esclaus. Va decidir lliurar-se d'ells invitant als principals príncips mamelucs a la seua residència, en ocasió de l'investidura del seu fill Tussum com a general de les tropes d'Aràbia l'1 de març de 1811. Vintiquatre príncips vestits en uniforme de gala varen respondre a l'invitació, en companyia d'uns quatrecents hòmens. Tots ells varen ser assessinats, encara que segons les llegendes, un príncip mameluc va conseguir escapar.
Govern
Els mamelucs no varen alterar significativament els sistemes administratius, llegals i econòmics que varen heretar de l'estat ayubí.[1] El domini territorial mameluc era pràcticament el mateix que el de l'estat ayubí, és dir, Egipte, Llevant i Hijaz.[2] No obstant, a diferència de la sobirania colectiva dels ayubíes, a on el territori estava dividit entre els membres de la família real, l'estat mameluc era unitari.[2] baix certs sultans ayubíes, Egipte tenia la supremacia sobre les províncies síries, pero baix els mamelucs esta supremacia va ser constant i absoluta.[2] El Caire seguia sent la capital del sultanat i el seu centre social, econòmic i administratiu, en la Ciutadella d'El Caire que va servir com a quarter general del sultà.[1]
La base de l'organisació i l'unitat de les faccions mamelucas es va basar en els principis de la khushdashiyya, definits per l'historiadora Amalia Levanoni com "el foment d'un víncul comú entre els mamelucs que pertanyien a la família d'un sol mestre i la seua llealtat cap a ell".[3] La Khushdashiyya també va ser un component crucial de l'autoritat i el poder del sultà.[3]
Autoritat del sultà
El sultà mameluc era la màxima autoritat, mentres delegava el poder als governadors provincials coneguts com nuwwab as-saltana (sultans adjunts, sing. Na'ib as-saltana).[2] En general, el viceregente d'Egipte era el na'ib de major ranc, seguit pel governador de Damasc, després Alep, després els governadors d'al-Karak, Safad, Trípoli, Homs i Hama.[2] En Hama, els mamelucs havien permés que els ayubíes continuaren governant fins a 1341 (al seu popular governador en 1320, Abu'l Fida, se li va otorgar el títul de sultà), pero per lo demés els nuwwab de les províncies eren emirs mamelucs.[2]
Es va produir un procés d'adheriment constant en cada nou sultà mameluc.[4] Es tractava més o menys de l'elecció d'un sultà per un consell d'emirs i mamelucs (que li prestarien un jurament de llealtat), l'assunció del sultà del títul monàrquic al-malik, una processó organisada per l'Estat a través d'El Caire en el cap del qual estava el sultà, i la llectura del nom del sultà en la Khutbah (sermón d'oració del divendres).[4] El procés no es va formalisar i el cos electoral mai es va definir, sino que generalment estava format per emirs i mamelucs de qualsevol facció que dominara; Les usurpacions del tro per faccions rivals eren relativament comunes.[5] A pesar de la naturalea electoral de l'adheriment, la successió dinàstica era una realitat a voltes,[6] particularment durant el règim Bahri, a on els fills de Baybars, Barakah i Solamish, li varen succeir, ans que Qalawun usurpara el tro i fora succeït per quatre generacions de descendents directes, en interrupcions ocasionals. [147] El govern hereditari va ser molt manco freqüent durant el règim Burji. No obstant, en una rara excepció, els sultans Burji estaven vinculats al fundador del règim, Barquq, a través de l'afiliació de sanc o mameluc.[7] L'adheriment de parents consanguíneos al sultanat va ser a sovint el resultat de la decisió o indecisió dels emirs mamelucs d'alt ranc o la voluntat del sultà anterior.[6] L'última situació s'aplicava als sultans Baybars, Qalawun, el fill d'este últim, an-Nasir Muhammad i Barquq, els qui formalment varen fer apanys per a que un o més dels seus fills els succeïren.[5] La majoria de les voltes, els fills dels sultans eren elegits pels emirs superiors en l'intenció última de que servixquen com a figures decoratives convenients que presidixquen una oligarquia d'emirs.[7]
Els emirs mamelucs de menor ranc consideraven al sultà més com un companyer a qui confiaven la màxima autoritat i com un benefactor a qui esperaven que garantisara els seus salaris i el monopoli de l'eixèrcit.[8] Quan els emirs sentien que el sultà no estava assegurant els seus beneficis, els disturbis disruptius, els colps d'estat o els retarts en les cridades de servici eren escenaris provables.[8] A sovint, les restriccions pràctiques sobre el poder d'un sultà provenien de la seua pròpia khushdashiyyah o d'atres emirs, en els qui hi havia una tensió constant, particularment en temps de pau en enemics externs.[9] Segons Holt, la naturalea fàctica dels emirs que no eren la khushdashiyyah del sultà derivat de la llealtat primària d'emirs i mamelucs al seu propi ustadh (mestre) davant el sultà.[9] No obstant, els emirs que formaven part de la khushdashiyyah del sultà també es rebelaven a voltes, particularment els governadors de Síria que varen formar bases de poder dins del seu territori.[9] Típicament, la facció més lleal al sultà eren els mamelucs reals, particularment aquells mamelucs que el sultà havia reclutat i Manumitido personalment.[9] Açò contrastava en els qaranis, que eren els de les files dels mamelucs reals que havien segut reclutats pels predecessors d'un sultà i, per lo tant, carien de vínculs khushdashiyyah en el sultà.[9] Els qaranis ocasionalment constituïen una facció hostil cap a un sultà, com en el cas del sultà as-Salih Ayyub i an-Nasir Muhammad.[9]
El sultà era el cap d'Estat i, entre els seus poders i responsabilitats, emetia i aplicava órdens llegals específiques i regles generals, prenia la decisió d'anar a la guerra, recaptava imposts per a campanyes militars, assegurava la distribució proporcional dels suministraments d'aliments en tot el sultanat i, en alguns casos, supervisava l'investigació i el castic de presunts delincuents.[10] Un sultà mameluc o els seus nomenats dirigien les caravanes de pelegrinage anual del Hajj des d'El Caire i Damasc en calitat d'amir al-hajj (comandant de la caravana del Hajj). Començant en Qalawun, els mamelucs també varen monopolisar la tradició de proporcionar la cobertura anual decorada de la Kaaba, ademés de patrocinar la Cúpula de la Roca de Jerusalem.[10] Una atra prerrogativa, a lo manco dels primers sultans bahri, era importar tants mamelucs com fora possible al sultanat, preferint a aquells que eren originaris dels territoris dels mongols. No obstant, els enemics dels mamelucs, com els poders mongoles i els seus vassalls musulmans, els armenis i els creuats, varen interrompre en èxit el fluix de mamelucs cap al sultanat.[11] Incapaços de satisfer la necessitat militar de nous mamelucs, els sultans a sovint recorrien en reclutar als desertors o presoners de guerra ilkanidas, a voltes sense que haguera terminat la guerra en la que els havien fet captius.[11]
Rol del califa
Per a llegitimar el seu govern, els mamelucs es varen presentar com els defensors de l'islam i, començant en Baybars, varen buscar la confirmació de la seua autoritat eixecutiva per un califa. Els ayubíes devien la seua llealtat al califat abasí, pero este últim va ser destruït quan els mongoles varen saquejar la capital abasí de Bagdad en 1258 i varen matar al califa al-Musta'sim.[12] Tres anys més tart, Baybars va restablir l'institució del califat en fer un membre de la família abasí, al-Mustansir, califa, qui a la seua volta va confirmar a Baybars com a sultà.[13] Ademés, el califa va reconéixer l'autoritat del sultà sobre Egipte, Síria, Mesopotamia, Diyarbakir, Hejaz i Yemen i qualsevol territori conquistat pels creuats o mongoles.[14] Els successors abasíes del-Mustansir varen continuar en la seua capacitat oficial com a califes, pero pràcticament no tenien poder en el govern mameluc.[13] El breu regnat del Califa al-Musta'in com a sultà en 1412 va ser una anomalia. En un testimoni anecdòtic de la falta d'autoritat real del califa, un grup de mamelucs rebels va respondre a la presentació del Sultà Lajin del decret del Califa al-Hakim afirmant l'autoritat de Lajin en el següent comentari, gravat per Ibn Taghribirdi: «Estúpit amic. Per l'amor de Deu, ¿quí li fa cas al califa ara?».[9]
Jerarquia militar i administrativa
Els sultans mamelucs eren productes de la jerarquia militar, l'entrada de la qual estava pràcticament restringida als mamelucs, és dir, aquells soldats que varen ser importats quan eren esclaus jóvens. No obstant, els fills de mamelucs podien ingressar i elevar-se dins de les files de la jerarquia militar,[15] pero generalment no varen ingressar al servici militar. En canvi, molts varen entrar en carreres mercantils, acadèmiques o atres carreres civils.[16] L'eixèrcit heretat de Baybars estava format per tribus kurdo i turques, refugiats dels diversos eixèrcits ayubíes de Síria i atres tropes d'eixèrcits dispersos pels mongoles.[17] Despuix de la Batalla d'Ain Jalut, Baybars va reestructurar l'eixèrcit en tres components: el regiment real mameluc, els soldats dels emirs i el halqa (soldats no mamelucs).[17] Els mamelucs reals, que estaven baix el mando directe del sultà, eren el cos de més alt ranc dins de l'eixèrcit, l'entrada del qual era exclusiva.[17] Els mamelucs reals eren pràcticament el cos privat del sultà. Els emirs de menor ranc també tenien els seus propis cossos, que eren similars als eixèrcits privats.[17] Els soldats dels emirs estaven directament al mando dels emirs, pero el sultà podia movilisar-els quan fora necessari.[17] A mida que es promocionava als emirs, aumentava el número de soldats en el seu cos, i quan els emirs rivals desafiaven l'autoritat dels demés, a sovint utilisaven les seues respectives forces, lo que provocava grans trastorns a la vida civil.[15] El halqa tenia un estat inferior als regiments mamelucs. Tenia la seua pròpia estructura administrativa i estava baix el mando directe del sultà. Els regiments halqa varen disminuir en el XIV quan els soldats professionals no mamelucs generalment varen deixar d'unir-se a la força.[18]
L'eixèrcit ayubí caria d'un sistema jeràrquic clar i permanent i una de les primeres reformes de Baybars va ser crear una jerarquia militar.[19] En eixe fi, va començar el sistema d'assignació de files d'emirs de dèu, quaranta i cent, en el número particular que indica quàntes tropes mamelucas montades eren assignades a l'orde d'un emir.[19] Ademés, un emir de cent podria ser assignat a mil tropes montades durant la batalla.[19] Baybars va instituir l'uniformitat dins de l'eixèrcit i va posar fi a la naturalea improvisada prèvia de les diverses forces militars ayubíes d'Egipte i Síria.[20] Per a brindar major uniformitat als militars, Baybars i Qalawun varen estandardisar les polítiques ayubíes indefinides sobre la distribució d'Iqtaʿat als emirs.[21] La reforma de la distribució iqtaʿ va crear un víncul clar entre el ranc d'un emir i el tamany del seu iqtaʿ.[21] Per eixemple, a un emir de quaranta se li donaria un iqtaʿ un terç del tamany d'un emir de cent iqta.[21] Baybars també va començar inspeccions quinzenals de les tropes per a verificar que es portaren a terme les órdens sultanicas, ademés de les inspeccions periòdiques en les que distribuiria noves armes a les tropes mamelucas.[20] Començant en el regnat de Qalawun, el sultà i l'administració militar varen mantindre llistes de tots els emirs en tot el sultanat i varen definir els seus rols com a part dels flancs dret o esquerre de l'eixèrcit en cas que foren movilisats per a la guerra.[20]
Gradualment, a mida que els mamelucs ocupaven cada volta més llocs administratius i cortesanos dins de l'estat, es varen desenrollar innovacions en la jerarquia ayubí.[22] Les oficines de ustadar (majordom), hajib (chambelán), emir jandar i khazindar (tesorer), que varen existir durant el periodo ayubida, es varen conservar, pero Baybars va establir les oficines adicionals de dawadar, emir akhur, ru'us al -nawab i emir majlis.[23] Les oficines administratives eren en gran mida posats ceremonials i estaven estretament relacionats en varis elements de la jerarquia militar.[23]
El ustadar (de l'àrap ustadh en donar, "amo de la casa") era el cap de gabinet del sultà, responsable d'organisar les activitats diàries de la cort real, administrar el presupost personal del sultà i supervisar tots els edificis de la Ciutadella d'El Caire i el seu personal.[24] El ustadar a sovint es denominava ustadar al-aliyah (gran mestre de la casa) per a distinguir dels ustadar saghirs (majordoms menors) l'autoritat dels quals estava subordinada al ustadar al-aliyah i que supervisava aspectes específics de la cort i ciutadella, com el tesor del sultà, la propietat privada i les cuines de la ciutadella.[24] Els emirs mamelucs també tenien els seus propis ustadars.[24] El lloc d'ustadar al-aliyah es va convertir en un poderós lloc que va començar a fins d'el XIV,[25] particularment baix els sultans Barquq i an-Nasir Faraj,[24][25] els qui varen transferir les responsabilitats de l'oficina especial per a les seues mamelucs a l'autoritat de l'ustadar, convertint a este últim en el principal funcionari financer del sultanat.[24]
Economia
L'economia mameluca consistia essencialment en dos esferes: l'economia de l'estat, que estava organisada en la llínea d'una llar d'èlit i estava controlada per un govern de castes encapçalat pel sultà, i l'economia de lliure mercat, que era domini de la societat en general i que estava associat en els habitants natius en contrast en els orígens ètnicament estrangers de l'èlit gobernant mameluca.[26] Els mamelucs varen introduir una major centralisació sobre l'economia en organisar la burocràcia estatal, particularment en El Caire (Damasc i Alep ya tenien burocràcia organisades), i la jerarquia militar mameluca i el seu sistema iqtaʿ associat.[27] En Egipte en particular, l'influència centralizadora del ric Nilo també va contribuir a la centralisació mameluca en la regió.[27] Els mamelucs varen utilisar el mateix sistema monetari que els ayubíes, que consistia en dinares d'or, dirhams d'argent i fulus de coure.[28] En general, el sistema monetari durant el periodo mameluc era molt inestable pels freqüents canvis monetaris promulgats per varis sultans. La major circulació de monedes de coure i el major us de coure en dirhams a sovint varen conduir a l'inflació.[29]
Els mamelucs varen crear un organisme administratiu cridat hisbah per a supervisar el mercat, en un muhtasib (inspector general) a càrrec de l'organisme. Hi havia quatre muhtasibs en sèu en El Caire, Aleixandria, al-Fustat i el Baix Egipte. El muhtasib en El Caire era el més antic dels quatre i la seua posició era similar a la d'un ministre de finances. El paper d'un muhtasib era inspeccionar els pesos i les mides i la calitat dels bens, mantindre el comerç llegal i mantindre's alerta davant l'aument de preus.[28] Per lo general, un qadi o erudit musulmà ocuparia el lloc, pero en el XV, els emirs mamelucs varen començar a ser nomenats muhtasibs en un esforç per compensar als emirs durant l'escassea d'efectiu o com a resultat del canvi gradual del paper del muhtasib de l'àmbit llegal a un d'aplicació de la llei.[30]
Sistema Iqtá
El sistema Iqtá va ser heretat dels ayubíes i es va organisar encara més baix els mamelucs per a satisfer les seues necessitats militars.[31] El Iqtaʿat era un component central de l'estructura de poder mameluc.[32] El iqtaʿ dels musulmans diferia del concepte europeu de feus que el iqtaʿ representava el dret a recaptar ingressos d'un territori fix i se li otorgava a un oficial (emir) com a ingrés i com a font financera per a aprovisionar als seus soldats.[33] No obstant, abans de l'ascens dels mamelucs, els posseïdors d'iqtaʿ tenien una tendència creixent a tractar la seua iqtaʿ com a propietat personal, que transmetien als seus descendents.[33] Els mamelucs efectivament varen posar fi a esta tendència, en l'excepció d'algunes àrees, a saber, en el Mont Líban, a on els posseïdors drusos d'iqtaʿ, que es varen convertir en part de la halqa, varen poder resistir l'abolició de la seua iqtaʿat hereditari.[33] En l'era mameluca, el iqtaʿ era la principal font d'ingressos d'un emir,[34] i a partir de 1337,[35] els titulars d'iqtaʿ arrendarien o vendrien drets del seu iqtaʿat a no mamelucs per a obtindre majors ingressos.[34] En 1343, la pràctica era comuna i en 1347, la venda d'Iqta'at es va gravar.[35] Els ingressos que emanen de l'iqta també varen servir com una font d'ingressos més estable que atres métodos que els mamelucs varen amprar a voltes, incloses la puge d'imposts, la venda de llocs administratius i l'extorsió de la població.[32] Segons l'historiador J. van Steenbergen,
- "El sistema iqtaʿ va ser fonamental per a garantisar un accés llegitimat, controlat i garantisat als recursos del regne siri-egipcíac a un nivell superior de la societat mameluca que era principalment militar en forma i organisació. Com a tal, era una característica fonamental de la societat mameluca, per un costat, donant pas a una jerarquia militar que cristalizó en una jerarquia econòmica encara més desenrollada i que tenia importants interessos econòmics en la societat en general; Per un atre costat, va caracterisar profundament el desenroll econòmic i social del regne, la seua agricultura, comerç de grans i la demografia rural en particular.[31]
El sistema consistia en gran mida en assignació de terres de l'estat a canvi de servicis militars.[36] La terra es va evaluar per mig del rawk periòdic (enquesta catastral), que va consistir en una enquesta de parceles de terra (mida per unitats feddan), evaluació de la calitat de la terra i l'ingrés fiscal anual estimat de les parceles, i classificació de la parcela llegal estat com waqf (confiança) o iqtaʿ.[36] Les enquestes rawk varen organisar el sistema iqtaʿ i la primera rawk es va portar a terme en 1298 baix el mando del Sultà Lajin.[37] Un segon, l'últim rawk es va completar en 1315 baix el mando del sultà An-Nasir Muhammad i va influir en els desenrolls polítics i econòmics del sultanat mameluc fins a la seua caiguda a principis d'el XVI.[37]
En el temps, el sistema iqtaʿ es va expandir i àrees cada volta més grans del kharaj (terres imponibles) es varen apropiar com a terres iqtaʿ per a satisfer les necessitats fiscals de l'institució militar mameluca, a saber, el pagament dels oficials mamelucs i els seus subordinats.[32] L'estat mameluc va resoldre aumentar les assignació en dispersar el iqtaʿat d'un emir individual en vàries províncies i per breus periodos.[32] No obstant, açò va conduir a una situació en la que els titulars d'iqtaʿ varen descuidar la supervisió administrativa, el manteniment i l'infraestructura de la seua iqtaʿat, mentres es concentraven únicament en la recaptació d'ingressos, lo que resulta en una menor productivitat de l'iqtaʿat.[32]
Agricultura
l'agricultura era la principal font d'ingressos en l'economia mameluca.[26][38] Els productes agrícoles varen ser les principals exportacions dels mamelucs a Egipte, Síria i Palestina. Ademés, les principals indústries de producció de sucre i textils també depenien de productes agrícoles, a saber, la canya de sucre i el cotó, respectivament.[26] L'estat gravava tots els productes agrícoles, i el tesor del sultà assumia la major part dels ingressos; els emirs i els principals corredors privats els varen seguir. La principal font d'ingressos d'un emir eren els productes agrícoles del seu iqtaʿ, i en eixos ingressos, va poder finançar el seu cos privat.[39]
En Egipte, la centralisació mameluca sobre la producció agrícola va ser més exhaustiva que en Síria i Palestina per vàries raons. Entre ells estava que pràcticament tota l'agricultura en Egipte depenia d'una sola font de rec, el Nilo, i les mides i els drets de rec estaven determinats per les inundacions del riu, mentres que en Síria i Palestina, hi havia múltiples fonts de rec principalment de seca, i les mides i drets es varen determinar aixina a nivell local.[40] La centralisació sobre Síria i Palestina també va ser més complicada que en Egipte per la diversitat de la geografia d'eixes regions i les freqüents invasions dels territoris siris-palestins.[40] El paper de l'estat en l'agricultura siri-palestina estava restringit a l'administració fiscal i a les rets de rec i atres aspectes de l'infraestructura rural.[41] Encara que el nivell de centralisació no era tan alt com en Egipte, els mamelucs varen impondre suficient control sobre l'economia síria per a obtindre ingressos que varen beneficiar al sultanat i varen contribuir a la defensa del seu regne.[42] Ademés, el manteniment de l'eixèrcit mameluc en Síria depenia del control de l'estat sobre els ingressos agrícoles siris.[42]
Entre les responsabilitats d'un governador provincial o de districte mameluc estava repoblar àrees despoblades per a fomentar la producció agrícola, protegir les terres de les incursions beduinas, aumentar la productivitat en terres àrides[41] (provablement a través del manteniment i l'expansió de les rets de rec existents),[43] i dedicant especial atenció al cultiu de les regions baixes més cultivables.[41] En la finalitat de garantisar que la vida rural no fora pertorbada per les incursions beduinas, que podrien detindre el treball agrícola o danyar els cultius i l'infraestructura agrària i, per lo tant, disminuir els ingressos, els mamelucs varen intentar evitar l'armament beduino i confiscar-els les armes existents.[44]
Comerç i Indústria
Egipte i Síria varen jugar un paper central de trànsit en el comerç internacional durant l'Edat Mija.[45] Al principi del seu govern, els mamelucs varen buscar expandir el seu paper en el comerç exterior, i con este fin Baybars va firmar un tractat comercial en Gènova, mentres que Qalawun va firmar un acort similar en Ceilan.[46] En el XV, l'agitació interna com a resultat de les lluites de poder mamelucas, la disminució dels ingressos de la iqtaʿ com a resultat de les plagues i l'invasió de terres de cultiu abandonades per les tribus beduinas varen dur a una crisis financera en el sultanat.[47] Per a compensar estes pèrdues, els mamelucs varen aplicar un enfocament triple: imposts a les classes miges urbanes, aument de la producció i venda de cotó i sucre a Europa, i aprofitant la seua posició de trànsit en el comerç entre elluntà Oriente i Europa.[48] Este últim va demostrar ser el método més rendable i es va realisar cultivant relacions comercials en Venècia, Gènova i Barcelona, i aumentant els imposts sobre els productes bàsics.[48] Per lo tant, durant el XV, el comerç de llarga data entre Europa i el món islàmic va començar a constituir una part significativa dels ingressos del sultanat a mida que els mamelucs imponien imposts als comerciants que operaven o passaven pels ports del sultanat.[39]
L'Egipte mameluc va ser un important productor de textils i un proveïdor de matèries primeres per a Europa occidental.[49] No obstant, els brots freqüents de la pesta negra varen conduir a una disminució en la producció de bens dels territoris mamelucs com a textils, productes de seda, sucre, vidre, sabons i paper, que va coincidir en la creixent producció d'estos per part dels europeus. No obstant, el comerç va continuar, a pesar de les restriccions papals al comerç en els musulmans durant les Creuades..[50] El comerç mediterràneu va estar dominat per espècies, com a pebre, anous moscatell i flors, tacha i canella, aixina com medicaments i añil..[50] Estos productes es varen originar en Pèrsia, Índia i el surest asiàtic i es varen dirigir a Europa a través dels ports mamelucs de Síria i Egipte. Estos ports eren freqüentats per comerciants europeus, que a la seua volta venien ducats d'or i argent i lingots, seda, llana i teles de lli, pells, cera, mel i formages..[50]
baix el Sultà Barsbay, es va establir un monopoli estatal sobre bens de lux, a saber, espècies, en el que l'estat va fixar preus i va recaptar un percentage dels guanys.[39] En eixe fi, en 1387, Barsbay va establir el control directe sobre Aleixandria, el principal port comercial egipcíac, transferint aixina els ingressos fiscals del port al tesor personal del sultà (diwan al-khass) en lloc del tesor imperial que estava vinculat en el sistema militar iqta.[51] Ademés, en 1429, va ordenar que el comerç d'espècies a Europa es portara a terme a través d'El Caire ans que els productes aplegaren a Aleixandria, tractant de posar fi al transport directe d'espècies des del Mar Rojo a Aleixandria.[48] A finals d'el XV i principis d'el XVI, l'expansió de l'Imperi portugués en Àfrica i Àsia va començar a disminuir significativament els ingressos del monopoli veneciano mameluc en el comerç transmediterráneo.[52] Açò va contribuir i va coincidir en la caiguda del sultanat.[52]
Llista dels sultans mamelucs d'Egipte
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Stilt 2011, p. 14.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Holt 1975, p. 237.
- ↑ 3,0 3,1 Levanoni 1995, p. 14.
- ↑ 4,0 4,1 Holt 1975, p. 238.
- ↑ 5,0 5,1 Holt 1975, p. 239.
- ↑ 6,0 6,1 Levanoni 1995, p. 30.
- ↑ 7,0 7,1 Holt 1975, p. 240.
- ↑ 8,0 8,1 Petry, ed. Petry 1998, p. 468.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Holt 1975, p. 248.
- ↑ 10,0 10,1 Stilt 2011, p. 31.
- ↑ 11,0 11,1 Levanoni 1995, pp. 31–32.
- ↑ Stilt 2011, p. 30.
- ↑ 13,0 13,1 Stilt 2011, pp. 30–31.
- ↑ Holt 2005, p. 243.
- ↑ 15,0 15,1 Stilt 2011, pp. 22–23.
- ↑ Stilt 2011, p. 20.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Levanoni 1995, p. 8.
- ↑ Levanoni 1995, pp. 8–9.
- ↑ 19,0 19,1 19,2 Levanoni 1995, p. 11.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 Levanoni 1995, p. 9.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 Levanoni 1995, p. 10.
- ↑ Levanoni 1995, pp. 11–12.
- ↑ 23,0 23,1 Levanoni 1995, p. 12.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 Popper 1955, p. 93.
- ↑ 25,0 25,1 Binbaş 2014, p. 158.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Northrup 1998, p. 254.
- ↑ 27,0 27,1 Northrup 1998, p. 253.
- ↑ 28,0 28,1 Islahi 1988, p. 42.
- ↑ Islahi 1988, p. 43.
- ↑ Elbendary 2015, pp. 38–39.
- ↑ 31,0 31,1 van Steenbergen, p. 475.
- ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 Elbendary 2015, p. 37.
- ↑ 33,0 33,1 33,2 Plantilla:Cite journalast1=Salibi
- ↑ 34,0 34,1 Elbendary 2015, pp. 37–38
- ↑ 35,0 35,1 Levanoni 1995, p. 171.
- ↑ 36,0 36,1 van Steenbergen, p. 476.
- ↑ 37,0 37,1 Steenbergen, p. 477.
- ↑ Stilt 2011, p. 23.
- ↑ 39,0 39,1 39,2 Stilt 2011, p. 24.
- ↑ 40,0 40,1 Northrup, p. 270.
- ↑ 41,0 41,1 41,2 Northrup 1998, p. 269.
- ↑ 42,0 42,1 Northrup 1998, p. 277.
- ↑ Northrup 1998, p. 271.
- ↑ Northrup 1998, p. 261.
- ↑ Islahi 1988, p. 39.
- ↑ Islahi 1988, p. 40.
- ↑ Christ 2012, p. 32.
- ↑ 48,0 48,1 48,2 Christ 2012, p. 33.
- ↑ Petry 1981, p. 244.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 Christ 2012, pp. 19–20.
- ↑ Christ 2012, pp. 33–34.
- ↑ 52,0 52,1 Varlik 2015, p. 163.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sultanato mameluco de Egipto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.