Anar al contingut

Presentació de Jesús en el Temple

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Presentació de Jesús en el Temple
Simeón rep a Jesús en el temple. Oli de Rembrandt.

Presentació de Jesús en el Temple és la denominació convencional d'un episodi evangèlic i un tema iconográfico relativament freqüent en l'art cristià. Es referix a la presentació de Jesucristo pels seus pares, en el Temple de Jerusalem. Està narrat per Lucas l'Evangeliste en el Nou Testament (Lucas 2,22-40). Tractament diferenciat, tant en l'art com en el calendari llitúrgic o santoral, té una escena prèvia: la circumcisió de Jesús, operació ritual prescrita en la religió judeua,[1] i que se li va fer a Jesús als huit dies de nàixer (se celebra l'1 de giner). La presentació va tindre lloc posteriorment quan es varen complir els dies de la purificació.

La festa de la Presentació se celebra el dia dos de febrer. Per associació d'actes i de simbolisme se celebra el mateix dia la Purificació de la Verge, cridada també festa de les Caneles o de la Verge de Candelaria. l'iglésia bizantina la va convertir en una celebració solemne molt important.

En el cristianisme occidental, la Festa de la Presentació del Senyor també es coneix pel seu nom anterior de Festa de la Purificació de la Verge, de la Trobada del Senyor o de la Presentació del Senyor i purificació de María. [2] En alguns calendaris llitúrgics, les Vespres (o Completes) de la Festa de la Presentació marquen el final del temps de l'Epifanía, també (des del leccionario de 2018) en l'Evangelische Kirche in Deutschland (EKD). [3] En l'Iglésia d'Anglaterra, iglésia mare de la Comunió Anglicana, la Presentació de Crist en el Temple és una Festa Principal que se celebra el 2 de febrer o el dumenge entre el 28 de giner i el 3 de febrer. En l'Iglésia catòlica, especialment des de l'época del Papa Gelasio I (492-496), que en el V va contribuir a la seua expansió, la Festa de la Presentació se celebra el 2 de febrer.

En el Rito Romà de l'Iglésia catòlica, la Comunió Anglicana i l'Iglésia luterana, l'episodi es reflectia també en la costum, antany molt estesa, de religar a les dònes quaranta dies despuix del naiximent d'un chiquet. En el rito romà, la festa de la Presesentación del Senyor està unida també a la Jornada Mundial de la Vida consagrada.[4]

Texts bíblics

María i José varen dur a Jesús al Temple i segons la costum, varen oferir com a sacrifici dos tórtolas, segons l'Evangeli de Lucas:

I complits els dies de la seua purificació segons la Llei de Moisés, ho varen dur a Jerusalem per a presentar-ho al Senyor, com està manat en la Llei del Senyor: Tot varó primogènit serà consagrat al Senyor; i per a presentar com a ofrena un parell de tórtolas o dos pichones, segons lo manat en la Llei del Senyor.[5] (Lucas 2:22)

En el temple es trobava Simeón que tenia fama de ser un home just. Al vore'ls va tindre la convicció de que actuava impulsat pel Esperit, li va prendre en braços i va beneir a Deu dient el Nunc dimittis. Les escritures ho narren aixina:

I els va beneir Simeón, i va dir a la seua mare María: He ací, este és posat per a caiguda i per a alçament de molts en Israel;. (Lucas 2:34)

La profetisa Ana vivia en el temple i en presenciar aquells acontenyiments va començar a parlar del Chiquet a tot aquell que esperava la redenció de Jerusalem:

Estava també allí Ana, profetisa, filla de Phanuel, de la tribu de Aser; la qual havia vingut en gran edat, i havia vixcut en el seu marit sèt anys des de la seua virginitat. I esta, sobrevenint en la mateixa hora, juntament confessava al Senyor, i parlava d'Ell á tots els que esperaven la redenció en Jerusalem. (Lucas 2:36-46)

Interpretació de l'Iglésia catòlica

En la finalitat de complir les dos normes que manava la llei de Moisés, la Sagrada Família va ser a Jerusalem: per a purificar a la mare[6] i el rescat del primogènit[7] Aprofitant este succés es manifesta Jesús a Israel: «La Presentació de Jesús en el Temple ho mostra com el Primogènit que pertany al Senyor».[8]

En el context de la Presentació de Jesús en el Temple, María i José duen a Jesús al Temple per a complir en estes prescripcions. Encara que Jesús, com a Fill de Deu, no estava subjecte a estes normes, la Sagrada Família observa les pràctiques rituals com una expressió d'obediència a la llei.

Simeón i Ana, representant al poble fidel d'Israel, reconeixen en Jesús la realisació de les esperances i expectatives mesiánicas. Este event subralla la conexió entre l'Antic i el Nou Testament, mostrant cóm les profecies i lleis de l'Antic Testament troben el seu compliment en la persona de Jesucristo.[9] [10]

El passage fa referència a les pràctiques rituals associades en el rescat del primogènit i la purificació de la dòna despuix del part, conforme a les lleis establides en l'Antic Testament.[11]

Segons la llei, el rescat del primogènit es realisava al cap d'un més del naiximent, i s'oferien cinc siclos com a part d'este acte de redenció. Esta pràctica simbolisava el reconeiximent de que tots els primogènits pertanyien al Senyor i devien ser rescatats.

Ademés, la dòna que donava a llum a un varó quedava ritualment impura i devia complir en el rito de purificació al cap de quaranta dies. Durant este temps, la mare presentava una ofrena en el Temple, que consistia en una res menor, o, en el cas d'aquelles que eren pobres, un parell de tórtolas o dos pichones.[12] Esta ofrena simbolisava la purificació de la mare despuix del part i la seua dedicació a Deu.[13]

En el context de la Presentació de Jesús en el Temple, María i José complixen en estes pràctiques rituals, encara que, com es menciona en el text anterior, Jesús, com a Fill de Deu, no estava subjecte a la necessitat de rescat, i María, com a Verge, no estava impura de la mateixa manera que atres dònes. Açò subralla el compliment de la llei per part de la Sagrada Família i establix un enllaç entre les antigues tradicions judeues i el compliment mesiánico en Jesucristo.[14][12]


El passage destaca la figura de Simeón com algú inspirat i guiat pel Esperit Sant. Les seues paraules revelen la comprensió profunda de l'identitat i la missió de Jesús. Alguns dels aspectes clau que menciona Simeón són:

  • Reconeiximent de Jesús com el Mesías esperat: Simeón identifica a Jesús com el Mesías, la figura esperada i anhelada en la tradició judeua. Ho descriu com la “glòria d'Israel”, lo que resalta la seua importància i significat per al poble d'Israel.
  • Llum i salvació per a tots els hòmens: Simeón va més allà de la concepció tradicional del Mesías com algú destinat solament per a Israel. Ell reconeix a Jesús com a “llum i salvació” per a tots els hòmens, indicant que la missió de Jesús té un alcanç universal.
  • Ruïna i resurrecció d'Israel: Simeón profetiza que en el pla de Deu, Jesús serà tant ruïna resurrecció per a Israel. Açò sugerix que la vinguda de Jesús durà canvis i desafius significatius per al poble judeu, pero també la possibilitat d'una renovació espiritual i resurrecció.
  • Signe de contradicció: Simeón descriu la missió de Jesús com un “signe de contradicció” en el que alguns entropeçaran. Açò implica que la presència i ensenyances de Jesús generaran desacort i conflicte, lo que és una predicció dels desafius que enfrontarà durant el seu ministeri terrenal.
  • L'espasa de dolor predita a María: Simeón utilisa la metàfora d'una “espasa de dolor” per a descriure el sofriment que María experimentarà. Esta profecia anticipa la dolorosa experiència de María en presenciar el sofriment i la crucifixió del seu Fill. La referència a la “oblación perfecta i única” senyala clarament cap a la crucifixió de Jesús en la creu com el mig de salvació preparat per Deu para tots els pobles.[8]

Com Simeón es dirigir-se a María, dona a entendre que la Verge participarà en el sacrifici de Crist: «L'anunci de Simeón sembla com un segon anunci a María, ya que li indica la concreta dimensió històrica en la qual el Fill complirà la seua missió, és dir en l'incomprensió i en el dolor. Si per un costat, este anunci confirma la seua fe en el compliment de les promeses divines de la salvació, per un atre, li revela també que deurà viure en el sofriment la seua obediència de fe al costat del Salvador que sofrix, i que la seua maternitat serà obscura i dolorosa» [15]

El testimoni d'Ana, tal com es descriu, reflectix una semblança significativa en el de Simeón. Abdós són presentats com a figures piadoses mogudes per l'Esperit Sant i expressen expectatives i anhels relacionats en la vinguda del Mesías.

  • Consolació d'Israel i Redenció de Jerusalem: Mentres Simeón espera la consolació d'Israel, Ana espera la redenció de Jerusalem. Estos térmens sugerixen una esperança comuna de lliberació i restauració per al poble de Deu. Abdós personages representen la llarga espera i anhel del poble judeu pel compliment de les promeses mesiánicas.
  • Tres classes de testics: El text destaca que el naiximent de Crist ha segut manifestat per tres classes de testics, cada u dels quals oferix una perspectiva única. Els àngels anuncien l'event, els pastors donen testimoni despuix de rebre l'aparició dels àngels, i Simeón i Ana, guiats per l'Esperit Sant, oferixen el seu testimoni en el Temple.
  • Instruments de l'Esperit Sant: Simeón i Ana són presentats com a persones que, al perseverar en la pietat i el servici a Deu, es convertixen en instruments aptes de l'Esperit Sant. Açò destaca l'importància de la sensibilitat espiritual i la devoció en la comprensió i reconeiximent de l'obra de Deu.
  • L'inclusió d'estos diversos testics emfatisa l'importància i universalitat de l'event del naiximent de Jesucristo. Cada testic, des dels àngels fins a Simeón i Ana, aporta una perspectiva única i contribuïx a la comprensió més completa de la significativa arribada del Mesías. Ademés, la menció de l'obra del Esperit Sant subralla la guia divina en la revelació i reconeiximent de Jesucristo.[16]

Celebració llitúrgica

Artícul principal → Festa de la Candelaria.

Nomene de la celebració

Ademés de ser coneguda com la Festa de la Presentació de Jesús en el Temple, atres noms tradicionals inclouen la Candelaria, la Festa de la Purificació de la Verge,[17] i la Trobada del Senyor.[18]

La data de la Candelaria ve establida per la data fixada per a la Natividad de Jesús, ya que esta es produïx quaranta dies despuix. Segons la llei mosaica que es troba en la Torá, una mare que havia donat a llum a un varó era considerada impura durant sèt dies; ademés devia permanéixer durant tres i trenta dies "en la sanc de la seua purificació." La Candelaria correspon, puix, al dia en que María, segons la llei judeua, deuria haver assistit a una cerimònia de purificació ritual (Plantilla:Bibleverse). El Evangeli de Lucas 2:22-39 relata que María va ser purificada segons la llei religiosa, seguida de la presentació de Jesús en el temple de Jerusalem, i açò explica els noms formals que es donen a la festa, aixina com que caiga 40 dies despuix de la Natividad.[19]

En l'Iglésia Catòlica Romana, es coneix com la Presentació del Senyor en els llibres llitúrgics publicats per primera volta per Pablo VI,[20] i com la Purificació de la Santíssima Verge María en la Missa Tridentina. En l'Iglésia ortodoxa i les iglésies greco-catòliques (Iglésies Catòliques Orientals que utilisen el rito bizantí), es coneix com la Festa de la Presentació del nostre Senyor, Deu i Salvador Jesucristo en el Temple o com La Trobada del nostre Senyor, Deu i Salvador Jesucristo.

En les iglésies de la Comunió Anglicana, es coneix en varis noms, entre ells La Presentació del nostre Senyor Jesucristo en el Temple (Candelaria, Iglésia Episcopal),[17] La Presentació de Crist en el Temple i la Purificació de la Santíssima Verge María (Iglésia Anglicana de Canadà),[21] La Presentació de Crist en el Temple (Candelaria, Iglésia d'Anglaterra),[22] i La Presentació de Crist en el Temple (Iglésia Anglicana d'Austràlia).

Es coneix com la Presentació del nostre Senyor en l'Iglésia Evangèlica Luterana en Amèrica. l'Iglésia luterana Sínodo de Misuri celebra el 2 de febrer com la Purificació de María i la Presentació del nostre Senyor.[23] En algunes iglésies Protestants, la festa es coneix com el Nomenament de Jesús (encara que històricament hauria segut nomenat l'octau dia despuix de la Natividad, quan va ser circuncidado).

Candelaria és un nom noreuropeo per a la festa per la processó en veles enceses en la missa d'este dia, que reflectix la proclamació de Simeón de "una llum per a la revelació als gentils", que, a la seua volta, es fa eco de Isaías 49:6 en el segon dels oràculs de el "siervo del Senyor".[22]

Pràctiques

Tradicionalment, la Candelaria havia segut l'última festa del any cristià que es datava per referència a la Nadal. És una atra festa de tipo "epifanía", ya que Jesús és revelat com mesías pel càntic de Simeón i la profetisa Ana.[24] També encaixa en este tema, com la manifestació més primerenca de Jesús dins de la casa del seu Pare celestial.[22] Les festes movedores posteriors es calculen en referència a la Pasqua.

Cristianisme occidental

Tradicionalment, el terme occidental "Candelaria" (o Missa de les Vés-les) es referia a la pràctica per la que un sacerdot beneïa el 2 de febrer vés-les de cera d'abella, per al seu us durant tot l'any, algunes de les quals es distribuïen als fidels per al seu us en la llar. En Polònia la festa es diu Święto Matki Bożej Gromnicznej (Festa de La nostra Senyora de les veles de tro), Este nom fa referència a les veles que es beneïxen en este dia, cridades gromnice, ya que estes veles s'encenen durant les tormentes (de trons) i es coloquen en les finestres per a aüixar les tormentes.

Presentació de Jesús, mostrant (I a D) María, Simeón (sostenint a Jesús), i José en colomes com a sacrifici en el Temple, vidriera c. 1896, Iglésia del Bon Pastor (Rosemont, Pennsilvània)

Des de la revisió llitúrgica del Concili Vaticà II, l'Iglésia Catòlica Romana es referix a esta festa com la Festa de la Presentació del Senyor, fent menys recalcament en les veles i la purificació de María en favor de la Profecia de Simeón el Just. El Papa Juan Pablo II va relacionar la festa en la renovació dels vots religiosos. En l'Iglésia Catòlica Romana, la Presentació de Jesús en el Temple és el quart Misteri Gozoso del Rosario.[25]

En la Llitúrgia de les Hores, l'antífona mariana Ànima Redemptoris Mater s'utilisa des del Adviento fins al 2 de febrer, despuix de lo que Au Regina Caelorum s'utilisa fins al Divendres Sant.[26]

Cristianisme oriental

En el Tradició bizantina practicat pels ortodoxos orientals, la Trobada del Senyor és únic entre les Grans festes, ya que combina elements tant d'una Gran Festa del Senyor com d'una Gran Festa de la Theotokos (Mare de Deu). Té una festa anterior d'un dia i una festa posterior de sèt dies. No obstant, si la festa cau durant la Semana del Formage o la Gran Quaresma, la festa posterior s'acurta o s'elimina per complet.

La festa se celebra en una vigília nocturna en la vespra de la festa, i una celebració de la Divina Llitúrgia al matí següent, en la que es beneïxen les veles de cera d'abella. Esta bendició té lloc tradicionalment despuix de les Hores chicotetes i abans del començ de la Divina Llitúrgia (encara que en alguns llocs es fa despuix). El sacerdot llig quatre oracions, i després una quinta durant la qual tots els presents inclinen el cap davant Deu. A continuació incicensa les veles i les beneïx en aigua beneïda. A continuació es distribuïxen les veles al poble i comença la Llitúrgia.


A raïl dels acontenyiments bíblics relatats en el segon capítul de Lucas, l'Eucaristía de les dònes va començar a practicar-se tant en el cristianisme oriental com en l'occidental. L'us s'ha extinguit en Occident, llevat entre l'Ortodòxia de rito occidental, molt ocasionalment entre els Anglicans i els Catòlics Tradicionalistes, pero el ritual encara es practica en l'Iglésia Ortodoxa. Ademés, els bebés, tant chiquets com a chiquetes, són duts a l'Iglésia el quadragèsim dia despuix del seu naiximent en recort de la Theotokos i de José duent al chiquet Jesús al Temple.[18]

Alguns cristians observen la pràctica de deixar els adorns nadalencs fins a la Candelaria.

Dates

Trobada del Senyor, icon ortodox de Bielorússia (1731)

En els calendaris llitúrgics orientals i occidentals, la Presentació del Senyor cau el 2 de febrer, quaranta dies (inclusivament) despuix de Nadal. En l'Iglésia d'Anglaterra pot celebrar-se eixe dia o el dumenge entre el 28 de giner i el 3 de febrer. Esta festa mai cau en Quaresma; lo més pronte que pot caure el Dimecres de cendra és el 4 de febrer, per al cas de la Pasqua el 22 de març en un any no bisiesto. No obstant, en el rito tridentino, pot caure en el temps precuaresmal si la Pasqua és lo suficientment primerenca, i si açò pansa, el "Aleluya" deu ometre's de la llitúrgia d'esta festa quan açò ocorre.

En l'Iglésia de Suècia i en l'Iglésia evangèlica luterana de Finlàndia, la Candelaria se celebra (des de 1774) sempre en dumenge, com molt pronte el 2 de febrer i com molt tarde el 8 de febrer, excepto si este dumenge coincidix en l'últim dumenge abans de la Quaresma, és dir, el Dumenge de Carnestoltes o la Quinquagesima., ), en el cas del qual la Candelaria se celebra una semana abans.[27][28]

En l'Iglésia Apostólica Armènia, la Festa, cridada "La Vinguda del Fill de Deu al Temple"[2] (Tiarn'ndaraj, de Tyarn-, "el Senyor", i -undarach "anar cap a avant"), se celebra el 14 de febrer. Els armenis no celebren la Natividad el 25 de decembre, sino el 6 de giner, per lo que la seua data de la festa és 40 dies despuix: 14 de febrer. La nit anterior a la festa, els armenis solen encendre vés-les durant un ofici religiós vespertí, traent la flama a l'obscuritat (simbòlicament, duent la llum al buit) i duent-li-la a casa per a encendre llànties o encenent una foguera en el pati de l'iglésia.

Història

La Festa de la Presentació és una de les festes més antigues de l'Iglésia. La seua celebració es remonta al IV en Jerusalem. [17] Existixen sermones sobre la Festa dels bisbes Metodio de Patara († 312),[29][30] Cirilo de Jerusalem[31] († 360), Gregorio el Teòlec († 389), Anfiloquio de Iconio († 394),[32] Gregorio de Nisa († 400),[33] i Juan Crisóstomo († 407).[34]

La referència més antiga a ritos llitúrgics específics entorn a la festa és de l'intrèpida Egeria, durant la seua pelegrinage a Terra Santa (381-384). Ella va relatar que el 14 de febrer era un dia solemnement celebrat en Jerusalem en una processó a la Basílica de la Resurrecció de Constantino I, en una homilia predicada sobre Lucas 2:22 (que aclarix perfectament l'ocasió), i una Divina Llitúrgia. Este cridat Itinerarium Peregrinatio ("Itinerari de pelegrinage") de Egeria no oferix, no obstant, un nom específic per a la Festa. La data del 14 de febrer indica que en Jerusalem, en aquella época, el naiximent de Crist se celebrava el 6 de giner, Epifanía. Egeria escriu per a les seues volgudes companyeres monges de casa:

XXVI. El quadragèsim dia despuix de l'Epifanía se celebra ací indubtablement en el major honor, puix eixe dia hi ha una processó, en la que tots participen, en l'Anástasis, i totes les coses es fan per la seua orde en la major alegria, igual que en Pasqua. Tots els sacerdots, i despuix d'ells el bisbe, prediquen, prenent sempre com tema la part del Evangeli en la que José i María varen dur al Senyor al Temple el quadragèsim dia, i Simeón i Ana la profetisa, filla de Fanuel, ho varen vore, tractant de les paraules que varen pronunciar quan varen vore el Senyor, i de l'ofrena que varen fer els seus pares. I quan tot lo acostumat s'ha fet en orde, se celebra el sacrament, i té lloc la despedida.

Erro al crear miniatura:
Una miniatura d'Armènia que ilustra el tema (Evangelis de Mugni, c. 1060)

Al voltant de l'any 450 d. C. en Jerusalem, la gent va començar la costum de sostindre vés-les enceses durant la Divina Llitúrgia d'este dia de festa.[18] Originalment, la festa era una celebració menor. Pero llavors, en 541, una terrible plaga va esclatar en Constantinopla, matant a mils de persones. L'emperador Justiniano I, en consulta en el Patriarca de Constantinopla, va ordenar un periodo de dejuni i oració en tot l'Imperi i, en la Festa de la Trobada del Senyor, va organisar grans processons per totes les ciutats i llogarets i un solemne servici d'oració (Litia) per a demanar la lliberació dels mals, i la pesta va cessar. En agraïment, en 542 l'emperador va elevar la festa a una celebració més solemne i la va establir en tot l'Imperi d'Orient.

En Roma, la festa apareix en el Sacramentario Gelasiano, una colecció de manuscrits dels sigles VII i VIII associada al papa Gelasio I. Allí du per primera volta el nou títul de festa de la Purificació de la Bienaventurada Verge María. Encara que tardana en el temps, la Candelaria seguix sent la més antiga de totes les festes en honor de la Verge María.[2] La data de la festa en Roma era el 2 de febrer perque la data romana per a la natividad de Crist havia segut el 25 de decembre des d'a lo manco principis de el IV.

Encara que els llaics moderns s'imaginen la Candelaria com una festa important durant tota l'Edat Mija en Europa, en realitat es va estendre llentament en Occident; no es troba en el Leccionario de Siges (650) ni en el Calendari (731-741) de santa Genoveva de París.

El Benediccional de Sant Ethelwold, Bisbe de Winchester, de el X, conté una fòrmula per a beneir les veles. La Candelaria va aplegar a ser lo suficientment important com per a incloure's en el calendari secular. Era el dia tradicional per a traure el ganado dels prats de fenaç i del camp que s'anava a llaurar i sembrar eixa primavera. Les referències a este dia són freqüents en la lliteratura migeval tardana i moderna primerenca; es diu que l'obra de Shakespeare Nit de Reis es va estrenar el dia de la Candelaria de 1602. Seguix sent un dels Trimestres escocesos, dies en els que es paguen els deutes i es reunixen els tribunals.

Relació en atres celebracions

La Festa de la Presentació depén de la data de Nadal: Segons el passage del Evangeli de Lucas (Plantilla:Bibleref) que descriu l'acontenyiment en la vida de Jesús, la celebració de la Presentació del Senyor té lloc 40 dies despuix. La bendició de les veles en este dia recorda la referència de Simeón al chiquet Jesús com la "llum per a la revelació als gentils" (Plantilla:Bibleref).


Pagans moderns creuen que la Candelaria és una cristianisació[35][36][37] del festival Gaèlic d'Imbolc, que se celebrava en l'Europa precristiana (i especialment en les Nacions Celtes) aproximadament en la mateixa época de l'any.[38][39] Imbolc es diu "dia de santa Brígida en Irlanda".[40] Tant la deesa Brígida com la santa cristiana Brígida -que va ser abat de Kildare- estan associades en les flames sagrades, els pous sagrats i els manantiales, la curació i l'herrería. Brígida és verge, pero també patrona de les parteres. No obstant, una conexió en el politeisme romà (més que en el celta o el germànic) és més plausible, ya que la festa se celebrava abans de qualsevol intent sério d'expandir el cristianisme a països no romans.

Presentació de Crist en el Temple, Benozzo Gozzoli, 1460-1461 (Philadelphia Museum of Art)

En les llars irlandesos, hi havia molts rituals que giraven entorn a donar la benvinguda a santa Brígida en la llar. Alguns dels rituals i llegendes de Brígida es varen vincular més vesprada a Santa Brígida, que va ser vista pel Cristianisme celta com la partera de Crist i "María dels Gael". En Irlanda i Escòcia és la "mare adoptiva de Jesús". La data exacta de la festa de Imbolc pot haver variat d'un lloc a un atre en funció de la tradició local i el clima regional. Els pagans modernscita requerida celebren Imbolc la vespra del 2 de febrer, en el punt mig astronòmic, o en la lluna plena més propenca al primer desgel primaveral.

Frederick Holweck, escrivint en la Catholic Encyclopædia es mostra tallant en el seu rebuig a este argument: "La festa no va anar certament introduïda pel Papa Gelasio per a suprimir els excessos de la Lupercalia," (fent referència a J.P. Migne, Missale Gothicum, 691)[41] La 1911 Encyclopædia Britannica' està d'acort: l'associació en Gelasio "ha dut a alguns a supondre que va ser ordenada pel papa Gelasio I en 492 com contraatracció a la Lupercalia pagana; pero para açò no hi ha cap justificació".[2] ya que abdós festes tenen que vore en la purificació ritual de les dònes, no tots els historiadors estan convençuts de que la conexió siga pura coincidència. Gelasio va escriure certament un tractat contra la Lupercalia, que encara existix.

El Papa Inocencio XII creïa que la Candelaria es va crear com una alternativa al paganisme romà, com va declarar en un sermón sobre el tema:

¿Per qué en esta festa duem vés-les? Perque els gentils varen dedicar el més de febrer als deus infernals, i com a principis d'ell Plutó va furtar a Proserpina, i la seua mare Ceres la va buscar de nit en veles enceses, aixina ells, a principis de més, passejaven per la ciutat en veles enceses. Com els sants pares no varen poder extirpar la costum, varen ordenar que els cristians dugueren vés-les en honor de la Santíssima Verge; i aixina, lo que abans es feya en honor de Ceres, ara es fa en honor de la Santíssima Verge.[42]

No hi ha proves contemporànees que recolzen les nocions populars de que Gelasio va abolir la Lupercalia, o que ell, o qualsevol atre prelat, la va substituir per la Festa de la Purificació de la Santíssima Verge María.[43]

En Armènia, les celebracions de la Presentació han estat influïdes per costums precristianas, com: l'espargiment de cendres pels agricultors en els seus camps cada any per a assegurar una millor collita, el manteniment de cendres en la teulada d'una casa per a alluntar als mals esperits i la creència de que les dònes recién casado necessitaven botar sobre el fòc per a purificar-se abans de quedar-se embarassades. Els jóvens també boten sobre una foguera.

La tradició d'encendre una vela en cada finestra no és l'orige del nom "Candelaria", que més be fa referència a una bendició de veles.

Al sendemà de la Candelaria se celebra la festa de sant Blas. Està relacionada en el rito de la Bendició de les Goles, que, per a poder aplegar a més gent, també se sol traslladar despuix de la Missa de la Presentació del Senyor o inclús s'impartix en abdós festes. Casualment, la Bendició de les Goles s'impartix en veles creuades.

Erro al crear miniatura:
Candlelas el dia de la Candelaria, Sanok 2013

Representacions en l'art

La primera volta que es tracta este tema artísticament és en el mosaic de l'arc triumfal de l'iglésia de Santa María la Major de Roma, de el V a on figuren els quatre protagonistes. Per lo general l'escena és representada en María oferint al Chiquet a Simeón, o Simeón en el Chiquet i María fent l'ofrena de les tórtolas. En algun racó es troba casi sempre Ana la profetisa i a voltes també José. El pintor holandés Rembrandt va repetir este tema en vàries ocasions.

Galeria

Referències

  1. ↑ Si ben açò és apropiat relacionar circumcisió i religió judeua, la pràctica de la circumcisió és anterior al del judaisme entés com a religió: en efecte, el judaisme s'establix com a religió solament despuix que Moisés rep les Taules de la Llei i és a partir de llavors Aarón s'eixercita com a primer sacerdot d'Israel. Els orígens de la pràctica de la circumcisió són davant tot hebreus i es remonten a l'Aliança Abrahámica.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Candlemas (vol. 5), p. 179.
  3. ↑ «Ratsbericht Synode 2017-schriftlich-B».
  4. ↑ «El Papa invita a resar per les religioses i les persones consagrades durant el més de febrer».
  5. ↑ Facultat de Teologia. Sagrada Bíblia: Universitat de Navarra (pp. 3236-3237). EUNSA Edicions Universitat de Navarra.
  6. ↑ Levítico cap 12;2-8
  7. ↑ Llibre de l'Èxodo cap13; 2.12-13
  8. ↑ 8,0 8,1 Catecisme de l'Iglésia Catòlica, n. 529
  9. ↑ Èxodo cap 13,1-2
  10. ↑ Llibre dels Números cap 3,11-13
  11. ↑ Llibre dels Números (cap. 18, vers. 16).
  12. ↑ 12,0 12,1 Levítico cap 12; vs 2-8
  13. ↑ Josemaría Escrivá "«¿Deprendràs en este eixemple (…) a complir, a pesar de tots els sacrificis personals, la Santa Llei de Deu? ¡Purificar-se! ¡Tu i yo sí que necessitem purificació! —Expiar, i, per damunt de l'expiació, l'Amor.—Un amor que siga cauterio, que abrase la roña de la nostra ànima, i fòc, que encenga en flames divines la misèria del nostre cor»”. Sant Rosario, quart misteri gozoso.
  14. ↑ Llibre dels Números cap 18; 16
  15. ↑ Juan Pablo II, Redemptoris Mater, n. 16
  16. ↑ Facultat de Teologia. Sagrada Bíblia: Universitat de Navarra (pp. 9398-9399). EUNSA Edicions
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 «episcopalchurch.org/glossary/ Glossari de térmens».
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 «Presentació de Crist en el Temple - Archidiòcesis Ortodoxa Grega d'Amèrica».
  19. ↑ «Reflexions per a la festa de la Presentació del Senyor - Vatican News».
  20. ↑ Llitúrgia de les Hores, 2 de febrer.
  21. ↑ «ca/resources/bcponline/calendar/ El Calendari». Societat del Llibre d'Oració de Canadà.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 «Toon, Peter. "Collect Commentary", The Prayer Book Society». Archivat des d'el original, el 20 de setembre de 2021. Consultat el 7 de giner de 2024.
  23. ↑ Lutheran Service Book, 2006, xi
  24. ↑ Elliot, Peter J., Ceremonies of the Liturgical Year, Ignatius Press, 2002. ISBN 9780898708295
  25. ↑ «Presentació de Jesús en el Temple».
  26. ↑ Henry, Hugh. "Ànima Redemptoris Mater". L'enciclopèdia catòlica Vol. 1. New York: Robert Appleton Company, 1907. 5 de febrer de 2019
  27. ↑ (2007) Aikakirja 2007 (en fi), Helsinki: Almanach office of Helsinki University, pp. 175-76. ISBN 978-952-10-3221-9.
  28. ↑ «Kynttilänpäivä on valoisa Kristus-juhla» (en fi). Iglésia Evangèlica Luterana Finlandesa. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2016.
  29. ↑ De Simone et Anna quo die Dominico in temple occurrerunt ac de sancta Deipara, en Patrologiæ Græcæ vol. 18, pp. 347-81. [ Disponible en Google Books.]
  30. ↑ Cirilo de la Presentació. Disponible ací en Google Books.
  31. ↑ Homilia de Occursu Domini en Patrologiæ Græcæ vol. 33, pp. 1183-204 disponible ací en archive.org i ací en Google Books en llatí i grec. I ací traduït al francés en St Cyrille de Jérusalem, Oeuvres complètes, trad. A. Faivre, 1844, vol. 2, pp. 447-62 en archive.org. Com es discutix en l'introducció escrita per Faivre, i com es reflectix en la classificació en "Opera S. Cyrillo Suppposita" en la Patrologiæ Græcæ la seua atribució a Cirilo de Jerusalem és dubtosa, i ha segut atribuïda a Cirilo d'Aleixandria per uns pocs, pero Faivre supon que, considerant els temes tractats (Nestorianisme, monofisitisme), va deure ser algú de Jerusalem pero a "finals del sigle V o principis de el VI", vivint baix el patriarcat de Salustio (486-494) o Elías I(494-416).
  32. ↑ De occursu Christi, et de Deipara, Anna et Simoeae, en Patrologiæ Græcæ vol. 39, pp. 43-60 com/books?aneu=tz4cSJa9HqMC&pg=PA42 disponible ací en llatí i grec en Google Books.
  33. ↑ De Occursu Domini, de deipara Virgine et de just Simeone, en Patrologiæ Græcæ vol. 46 pp. 1152-82. disponible ací en llatí i grec en Google Books
  34. ↑ Monitum - Ad Homiliam in Occursum Christi, De Occursu D. N. Jesu Christ deque depipara et symeone oratio en Patrologiæ Græcæ vol. 50, pp. 807-11. Disponible ací en Google Books
  35. ↑ witchology.com [1] archivat en Wayback Machine. Recuperat el 7 de febrer de 2008
  36. ↑ NOS GWYL FAIR (Candlemas) Page [2] archivat en Wayback Machine. Recuperat el 7 de febrer de 2008
  37. ↑ Imbolc Customs and Lore Selena Fox, Santuari del Círcul, 1996. Recuperat el 7 de febrer de 2008
  38. ↑ Milk Symbolism in the 'Bethu Brigte'] per Thomas Torma University of Ulster Center for Irish and Celtic Studies, eDIL Project. Recuperat el 7 de febrer de 2008.
  39. ↑ Nicholson, Francine. «Brighid: ¿Qué sabem realment?». Celtic Well.
  40. ↑ On St. Brigit and Paguen Goddesses in the Kingdom of God per Sherry Rowley, Canadian Woman Studies Vol 17, No. 3 1998. Recuperat el 7 de febrer de 2008.
  41. ↑ Holweck, Frederick. "Candelaria". L'enciclopèdia catòlica Vol. 3. Nova York: Robert Appleton Company, 1908. 4 de febrer de 2019 Este artículo incorpora texto de esta fuente, la cual está en el dominio público.
  42. ↑ Curiosities of Popular Customs and of rites, ceremonies, observances, and miscellaneous antiquities, by William Shepard Walsh, 1898. p. 168. Ret... Recuperat el 7 de febrer de 2008.
  43. ↑ Green, William M. (1931). “jstor.org/stable/264682 La Lupercalia en el sigle V”. Classical Philology 26 (1): 60-69. doi:10.1086/361308.

Bibliografia consultada

  • DUCHET-SUCHAUX, Gaston i PASTOUREAU, Michel. La Bíblia i els sants. Aliança Editorial. ISBN 84-206-9478-9
  • Schiller, Gertud (1971). Iconography of Christian Art, Vol. I (English trans from German). London: Lund Humphries. ISBN 0-85331-270-2.

Bibliografia adicional

Enllaços externs

Commons


Vida de Jesús: Nadal
Previ
Adoració dels pastors
Nou Testament
Events
Posterior
Estrela de Belén


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Presentació_de_Jesús_en_el_Temple&oldid=1575522»