Anar al contingut

Parc Ribalta, plaça de l'Independència i plaça Tetuán

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Parc Ribalta, plaça de l'Independència i plaça Tetuán

el conjunt històric format pel Parc Ribalta, la plaça de l'Independència i la plaça Tetuán és un Be d'Interés Cultural de la ciutat d'espanyola de Castelló de la Plana. Està inscrit davant el ministeri corresponent en el número RI-53-0000246, i en l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià en el còdic 12.040-9999-000019.[1]

Es troba localisat immediatament a l'oest del núcleu històric tradicional de la ciutat i comprén un conjunt d'edificis públics i privats aixina com l'espai urbà que els rodeja, aspecte en el que destaca la gran zona verda del primer parc de Castelló.

Context històric

En el trasllat de la ciutat des del Castell Vell a La Plana en l'Edat Mija es va traçar un camí cridat del Collet per a unir la nova vila en la principal via de comunicació de la zona, l'antiga Via Augusta o Camí Real. Este camí coincidix en l'actual carrer Saragossa i Moll central del parc Ribalta, que posteriorment varen formar part de la carretera de Saragossa, com a continuació del carrer Colón, formant secularmente l'eix este-oest de la ciutat. Junt al camí va créixer a partir del XVIII un chicotet arraval, conegut popularment com ravalet, entorn a l'ermita del Calvari alimentat per la celebració de les firas en la plaça Nova urbanisada anys abans i que ara forma part de l'avinguda Rei don Jaime i la presència del Hort de Sogueros en les proximitats. En 1804 es beneïx el nou cementeri de la vila traslladat des de les afores de la plaça Major.[2] En 1837 davant l'alvanç de les tropes carlistas es construïx una nova muralla que envol a la vila i els seus creiximents urbans fins a la data recolzant-se en diversos elements topogràfics, com la presència en esta zona d'un paleocauce conegut com la Sequiota que desembocava en el riu Sec i que servia de fos a la muralla —actual Ronda Magdalena—, i que tenia al final del carrer Saragossa un portal cridat de Morella,[3] que es varen mantindre en peu fins a 1882.

En 1862 va aplegar a Castelló el ferrocarril des de Valéncia i en 1868 ho va fer des de Barcelona, establint la seua estació a l'oest de la ciutat. Volent millorar l'image de la urbs l'ajuntament decidix traslladar el cementeri a una nova ubicació en l'atra vora del riu, i crear sobre el clausurat un parc urbà dedicat al que llavors es creïa principal personage històric naixcut en el municipi, el pintor Francisco Ribalta i que en 1876 va ser ampliat fins a convertir-ho en el principal pulmó de la ciutat. la burguesia també va voler contribuir a este embellecimiento construint les seues vivendes en el prestigiós carrer que unia el centre històric en el modern mig de transport. L'amplitut d'una zona encara per urbanisar també va motivar la construcció d'importants edifciios públics en la zona que requerien d'espai per motius de tamany i higiene.

el desenrollisme va motivar l'adopció d'unes noves ordenances de construcció en 1958, seguit d'un nou Pla General d'Ordenació Urbana en 1963 que varen donar regna solta a la densificació del centre històric de la ciutat en la construcció d'edificis de gran altura i la destrucció de numerós patrimoni.[4] Precisament, el proyecte de derribe de la Casa Calduch en la palza de l'Independència per a construir un edifici de gran altura va ser el detonant per a la declaració de la zona com a conjunt històric,[5] l'expedient del qual es va incoar en 1977, culminant en la seua declaració com BIC per ser un dels entorns urbans més significatius de la capital.[6] En 2021 encara no havia segut aprovat el pla especial de protecció que les lleis Patrimoni històric espanyol i del Patrimoni cultural valencià exigixen i que va ser redactat en 2014,[7] i que prèviament s'havia intentat redactar en 1993.[4]

La zona està inserta en l'eix que, gràcies a la construcció de l'avinguda de la Mar, unix el port en l'Universitat Jaime I en llínea recta passant junt als principals mnumentos i punts d'interés de la ciutat. Per este motiu forma part del traçat de la llínea 1 del TRAM, que en 2008 es va inaugurar aplegant fins a les portes del parc, llínea que es va vore interrompuda al no poder creuar-ho en el seu camí fins al Grao en motiu de les numeroses protestes ciutadanes que varen impedir que circulara pel Moll central,[8] motiu pel que quan en 2014 es va completar la llínea el trolebús rodege la zona verda,[9] pero igualment passant per la plaça de l'Independència i el carrer Saragossa, en parada en cada una d'elles.

Descripció artística

Les construccions desenrollades en la zona són frut de la seua época, i donat l'afany dels promotors en oferir una image amable i moderna de la ciutat, varen ser proyectades pels arquitectes més prestigiosos del moment d'entre els que eixercien en la ciutat com Francisco Tomás Traver, Godofredo Ros d'Ursinos i el seu fill Luis Ros d'Ursinos, José Meyer, Manuel Montesinos Arlandiz, Francisco Maristany i Vicente Traver, encara que l'obra més destacada és del valencià Demetrio Ribes Marque. Els estils presents en la zona condensan tota l'arquitectura modernista, i inclouen traces valencians, espanyols i inclús internacionals; l'eclecticisme, el racionalisme, aixina com aparicions incipients d'influències del Moviment modern, donats els més de trenta anys que varen transcórrer des de les primeres edificacions fins a les últimes. Per tant, és interessant pel valor patrimonial dels seus edificis i jardins i com a model per a explicar el desenroll urbanístic de la ciutat des de mediats del XIX fins a inicis del XX

El conjunt històric-artístic està delimitada pels següents vials, escomençant des del cantó noroest del mateix i en sentit de les agulles del rellonge: Gran Via Tárrega Monteblanco, carrer Miguel Juan Pascual, avinguda Pérez Galdós, plaça d'Espanya, avinguda Barcelona, passejada Ribalta, plaça de l'Independència, carrer Saragossa, plaça Tetuán, carrer Dolores, avinguda Rei don Jaime, plaça Tetuán, carrer Saragossa, plaça de l'Independència, passejada Ribalta, calle República Argentina i calle Pare Jofre. Açò és un àmbit molt reduït en comparació al tamany del centre històric de Castelló ya que no inclou el núcleu migeval.[4]

Els principals edificis i espais urbans compresos són els següents:

Hospital Provincial

Frontera lateral de l'Hospital Provincial

Arquitectónicamente es tracta d'un complex en diversos edificis el més antic dels quals es va construir entre 1882 i 1907 per Manuel Montesinos Arlandiz i el seu fill Manuel Montesinos Ibáñez i que encara manté el seu us original. Este edifici posseïx una planta en «H» i es compon de sòtol, dos altures i andana en accés central en eix en la capella situada en el claustre. Les fronteres es componen sobre eixos verticals, en séries rítmiques de buits recercados en rajola i en forma d'arc rebaixat. Destaca el frontón sobre l'entrada principal i els fumerals de l'edifici. També es conserva l'entancat i el reixat originals i alguns pabellons auxiliars. El pati ajardinat interior està rodejat d'un porche en soports i capitells decorats de fundició.

Parc Ribalta

Parc Ribalta
Artícul principal → Parc Ribalta.

La creació del parc Ribalta ve motivada per l'arribada del ferrocarril a Castelló, ya que en ell es pretenia causar una image de poder econòmic i bellea que donara la benvinguda als viagers i els mostrara la ciutat que la burguesia desijava construir. La seua superfície pot dividir-se en dos parts tant per motius històrics, cronològics i de disseny. Per un costat està la passejada Ribalta erigit en 1868 sobre l'antic cementeri del Calvari obra de l'ingenier de camins Luis Alfonso en estil anglés, té forma triangular en dos círculs inscrits comunicats per una passejada, en el primer círcul —de tamany més gran— es va construir un edifici conegut com La Pérgola que en la década de 1970 es va derribar per a construir l'actual edifici multifuncional sense us i catalogat com a impropi per a la seua ubicació, mentres que en el círcul menor conté l'estàtua del pintor Ribalta realisada per Juan Bautista Adsuara i inaugurada en 1927, en la passejada que unix abdós zones, dedicat a Francisco González Chermá, destaquen els bancs decorats en ceràmica. En 1876 s'àmplia el parc en la creació de la llavors cridada Alameda o passejada de l'Obelisc, també disseny de Luis Alfonso en la colaboració de Salvador Fors i el jardiner Francisco Tirat, que té forma trapezoidal creuada per una passejada diagonal que va de la plaça de l'Independència a l'estació de ferrocarril en el centre del qual es troba l'obelisc commemoratiu de les victòries en les diverses guerres carlistas construït en 1898, derribat en 1938 i reconstruït en 1980, els restants espais triangulars estan ocupats per les conegudes com maranyetes o «passejades de filòsof», el Jardí dels Cinc Círculs, la Rosaleda de 1923, o l'estany o basseta dels peixets traçat en 1920 i junt a ell l'estàtua del seu principal promotor l'alcalde Dumenge Herrero obra de Tomás Colón. En 1910 la carretera que ho creuava va ser desviada, quedant abdós espais units i permetent la construcció en 1934 del templete de música obra de Francisco Maristany, rodejat pel bust del guitarriste Francisco Tárrega obra d'Adsuara i del pintor Vicente Castell realisat per Octavio Vicent.[1] El parc té un àrea de 77 787 m² i conta en ochenta y cuatro espècies arbòrees.[10] Des de 2021 és un Be de rellevància local de forma individual.[11]

Entorn del parc Ribalta

L'entorn del parc ho componen la plaça d'Espanya, l'avinguda Bracelona, la passejada Ribalta i l'avinguda Pérez Galdós. Aparte dels edificis descrits a continuació, el decret de creació del BIC senyala també els situats en els números 1 (derribat), 3, 4, 6 (derribat) i 8 (derribat) de la passejada Ribalta.[12]

Antiga estació de ferrocarril

Antiga estació de ferrocarril

L'edifici de l'antiga estació de ferrocarril va tornar a adquirir el seu aspecte original en 2008, quan una volta sense el seu us original va ser remodelat per a eliminar els afegitons introduïts en 1966 i deixar a la vista l'obra que va realisar Francisco Maristany en 1864. D'estil sobri i sever, l'edifici es compon de planta baixa sobre un zócalo de sillería al que s'accedix des d'una escalinata, i s'emmarca entre dos cossos laterals de dos altures arrematats en frontones triangulars. Els vas són d'estil clasicista en molduras.

La tanca que rodejava l'antiga estació és obra de l'arquitecte Francisco Tomás en 1912 i és d'estil art déco. Cada tram discorre entre dos pilars i presenta en la base un chicotet aplacat pla sobre el que s'elabora un pany de rajola vist damunt del que apareix una moldura per a sustentar la pedra en la que recolza la reixa metàlica. Esta reixa es compon de diversos mòduls compresos entre cada montant de subjecció acabats en punta de llança i flanquejats per peces en forma de «z», entre els que se situen parelles de montants més elevats separats per un círcul. Els pilars són d'obra en un basamento dividit en 5 parts i arrematats en un capitell de planta quadrada en elements curvos eixints, per damunt dels quals es recrece escalonadamente i es decora en un chicotet círcul a cada costat.

Plaça de bous

Plaça de bous des del parc Ribalta
Artícul principal → Plaça de bous de Castelló de la Plana.

el coser taurí és obra de Manuel Montesinos Arlandiz i es va inaugurar en 1887. El seu estil és romàntic-neomudéjar, i distribuïx la seua forma circular en mòduls iguals definits entre machones de rajola vist de sol al pretil superior i en la llínea del qual d'imposta dibuixa un rombo que fa duplicar la pilastra que descolla en una ménsula i es tanca en un chicotet machón. El buit inferior té forma d'arc de mig punt en dos rolls mentres que en el nivell superior sse òbrin dos vans en la mateixa forma protegits per un pretil de rajola. Per damunt el rebanc es recolza en ménsulas aplantillades. Solament la porta gran de la plaça que és tangente al carrer trenca el mòdul substituint la baranda superior per un frontón curve a on es troba l'escultura en bronze Alegoria taurina de José Viciano.[13]

Edifici passege Ribalta n.º 11

Passege Ribalta n.º 11

Construcció d'autoria desconeguda datada en 1912 a on destaquen els seus numerosos panels ceràmics ricament decorats. En l'antepecho del terrat superior s'observen nou panels rectangulars de rajoletas de fondo blanc, dos d'ells en un gerro i atres dos en dos putti en la banya de l'abundància, alternats en uns atres en el fondo blau i el dibuix de fruts madurs i fulls verts. El nivell inferior presenta un friso corregut de dos rajoletes de 20 × 20 que s'àmplia en els espais a on no hi ha vans, en decoració eclèctica; la part central l'ocupa una guirnalda de taronges sostinguda per dos esfinges blaves i zarcillos d'acant en espiral són sostinguts per puttis; just en el centre apareix un Au Fénix blava en les ales desplegades i recolzada en una cartela en l'interior de la qual dos fulls d'acant de recorden el dibuix d'una lira; baix del friso apareixen rajoletes romboidals en l'escude de Castelló i baix les finestres laterals sengles cenefas en un gerro central del que sorgixen branques i flors. El següent nivell correspon al friso del mirador, en el centre apareix una gran cistella de diversos fruts és escoltada per grans fulls verts d'acant que finalisen en forma d'elefant, a abdós costats uns aus fénix blaves de perfil i en els ànguls gerros de fruts sostinguts per fulls entrellaçats; seguint la composició pero fòra del mirador la decoració contínua igual canviant el cesto per un gerro blau. En el segon pis i en el centre del mirador, es troba un panel central de 3 × 11 rajoletes que presenta un óval dorat en volutes sostingut per dos àngels blaus i fitomorfos, en l'interior dels quals s'observa un cesto en fruts verts i morats; en els laterals existixen uns panels de 6 × 3 rajoletes en un gran gerro estil imperi, blau, del que sorgixen zarcillos de vores verdes, espirals, terminats en flors grogues. En la plana baixa, sobre el llindar de les dos portes existents hi ha dos frisos correguts de 2 × 12 rajoletes que mostren un óval central a on es representa una dòna en un cesto de fruts i al fondo una arquitectura que semeja una alqueria, sostingut per dos lleons dorats alados fitomorfos d'acant en espiral; mentres que en el centre de la frontera apareix una rajoleta del número de la direcció en negre sobre requadro blanc dins de la decoració vegetal sobre fondo dorat del restant de la peça i en la part superior de la rajoleta les lletres «M G».[14]

Plaça de l'Independència

Artícul principal → Plaça de l'Independència (Castelló).

Esta plaça es va configurar a finals del XIX i principis XX en la confluència de la carretera de Saragossa en les rondes Mijares i Magdalena i l'accés a l'estació de ferrocarril, el punt més destacat de la plaça és la fanal monumental que es troba en la rotonda central, obra de Francisco Maristany en 1929 per a commemorar la coronació canònica de la patrona de Castelló la Verge del LLedó en este mateix lloc en 1924. L'acera nort de la plaça, a voltes comparada en la «poma de la discòrdia» barcelonesa, presenta un dels entorns més peculiars de la ciutat.[5]

Aparte dels edificis descrits a continuació, el decret de creació del BIC senyala també els situats en el número 4 del carrer Catalunya i número 3 de la Ronda Magdalena, abdós derribats.[12] baix la plaça es troba un dels refugis antiaèreus construïts durant la guerra civil espanyola en capacitat per a mil persones i en accés des del carrer Catalunya que està declarat com BRL.[15] Igualment, també existixen baix la plaça restants de les muralla lliberal construïda en 1837.[16]

Clínica de Colom

Clínica de Colom

Edifici obra dels arquitectes José Gimeno Almela i Vicente Traver Tomás construït entre 1939 i 1940, provablement com una sobreelevación de quatre plantes cap a la plaça d'una construcció anterior. El volum principal s'ordena a partir d'un mirador en cantonada que partix el restant de la frontera en dos eixos cap a la passejada Ribalta i quatre cap al carrer Catalunya, cada u d'ells organisats de forma similar en finestres i deixant l'eix central per a balcons.

Casa Chillida

Plaça de l'Independència en la Casa Chillida, la Casa Alcón, el n.º 6, la Casa de les Cigonyes, la Casa Calduch i El Fanal

Edifici d'autor desconegut construït entre 1914 i 1915 i posteriorment remodelat per Vicente Traver en 1934. Es tracta d'un contundent volum prismàtic en cantó de quatre altures. La porta d'accés és arquitrabada i sobe ella s'òbrin dos vans rectangulars que servixen a un balcó, el buit inferior s'arremata en un friso pla i voluta, que funciona com ménsula per al balcó superior, que s'arremata en un frontón triangular abocinado. L'atre eix partix d'un finestral en planta baixa del que per damunt descolla un mirador poligonal en dos vans en la seua cara frontal i dos més en les laterals. La frontera lateral és sòbria combinant buits rectangulars mínimament decorats en jocs de molduras geomètriques. L'última planta la forma un cos de menors dimensions en una logia d'arcs de mig punt i una balaustrada en gerros de pedra.

Casa Alcón

Artícul principal → Casa Alcón.

Construïda per Manuel Montesinos Arlandiz en 1913 en un repertori estilístic pres de la Secessió de Viena. Presenta tres altures en decoració eclèctica arrematades en un arc apuntat, relleus en forma de triglifos i pináculos pseudogóticos.

Edifici plaça de l'Independència n.º 6

Obra de Godofredo Ros d'Ursinos entre 1911 i 1913, profundament remodelat entre 1945 i 1946 per Francisco Maristany. Dispon de quatre plantes, en la baixa el portal d'accés en el buit redonejat en els seus cantons, en primera planta un mirador colocat en la posguerra i que presenta tres finestres allargades entre machones, la segona planta és un balcó sobre el mirador inferior en una porta decorada en el llindar, que s'eleva per a envoldre a la finestra de la tercera planta. L'edifici s'arremata en una rebanc correguda recolzada en dos ménsulas i una balaustrada entre dos machones terminats en fraules i entrecortados per un antepecho massiç que conté un escut en una roda dentada rodejada de banyes de l'abundància i motius vegetals.

Casa de les Cigonyes

Artícul principal → Casa de les Cigonyes.

Este edifici que és la màxima expressió del modernisme castellonenc a pesar de la seua senzillea estructural. Es va construir en 1912 provablement baix la direcció de Godofredo Ros d'Ursinos. Consta de 3 plantes i andana. Mentres en planta baixa s'òbrin tres vans de mig punt, en la planta primera apareixen quatre files de balcons separats per pilastres i terminats en els seus respectius óculos en l'andana. L'ornamentació a pur de ceràmica otorga a una frontera molt senzilla tota la seua policromía, ya que les pilastres estan recobertes de trencadís blava i descansen sobre uns pedestals decorats en cigonyes, i s'arrematen en un capitel floral que subjecta unes dobles columnes tornasolades que mantenen uns arremates bulbosos al nivell del ampit en pináculos. Els óculos estan rodejats de motius vegetals elaborats en ceràmica.[17]

Casa Calduch

Construït en 1903 segons proyecte de Francisco Tomás Traver. Consta de tres altures i andana en una frontera d'estil eclèctic ordenat a través de nou eixos de finestres, distribuïts dos cap a la plaça de l'Independència, un en cantonada i sis cap a la Ronda Magdalena, cada u d'ells compost per un buit en planta baixa, balcons, buits iguals en les plantes superiors i un óculo en l'andana. Destaquen els motius decoratius dels vans de les plantes superiors i el treball de forja en les baranes de balcons i terrat superior. No obstant els principals recursos ornamentals es concentren en el cantonada i en la frontera a la plaça, a on la frontera en planta baixa és pràcticament de pedra, destaca un mirador de fusta en planta primera colocat en 1911, i a on els paraments es presenten almohadillados, els balcons es recolzen en ménsulas decorades i els óculos s'arrepleguen en els relleus decoratius dels vans inferiors. La frontera cap a la ronda és la més gran pero no presenta balcons ni a penes decoració. L'edifici s'arremata en una llínea d'imposta que marca el canvi a un rajola vist en la zona del àtic a on se situen lo óculos, un rebanc moldurada en dentellones sobre la que apareix la teixixca,i que cap a la plaça i el cantonada presenta una barana metàlica entre machones moldurados.

Carrer Saragossa

El carrer Saragossa és l'eix que unix les dos places de l'àmbit. En frontera a esta via es varen construir alguns edificis rellevants de gran calitat arquitectònica, aixina com uns atres no tan importants pero que ajuden a mantindre la calitat ambiental del lloc reforçant el conjunt. El Catàlec de proteccions arquitectòniques del pla general urbanístic aprovat en 2022 destaca, a banda dels citats a continuació, els edificis sitis en els números 2, i 13, als que el decret de creació del BIC afig els números 24 i 32, est fa cantó en portal en la Ronda Magdalena n.º 1; aixina com els edificis situats en la Ronda Mijares números 1 (en peu), 2, 4 i 6,[12] tots derribats.

Edificis n.º 30 i 28

Abdós construccions es varen realisar provablement de forma simultànea baix proyecte de Manuel Montesinos en 1919, diferenciant-se solament pel mirador de la casa del n.º 30 i la posterior reforma en planta baixa també en esta direcció. En tres pisos d'altura, s'estructuren a través de sengles eixos verticals. La planta baixa la forma un buit baix arc carpanel, sobre les llínees d'imposta apareixen el balcó en la casa de la dreta i el mirador en protecció de forja, un gran finestral frontal i dos finestres estretes laterals cobert una chicoteta coberta de teixixca en la de l'esquerra en primera planta, i sengles balcons més chicotets que els inferiors en segona planta, tots en manyaneria de fundició. S'arrematen per dos trams de balaustradas entre machones. En abdós construccions destaca el tractament de la pell de les fronteres, en plaques de textura rugosa, algunes d'elles més accentuades en l'aparició de llínees sinuoses.

Casa A. García

Edifici obra de Francisco Tomás en 1907. Consta de tres plantes en frontera articulada per mig d'un únic eix, en planta baixa una porta molt treballada en formes mixtilíneas i encintado seguint el contorn. En planta primera un mirador recolzat sobre una ménsula correguda la secció de la qual és un quarto de círcul, la peça és de fusta i es dividix en cinc trams, quatre d'ells iguals i el quint ocupa la posició central i és de major tamany destacant el caixó de la persiana decorat en una vidriera de colors. En planta superior un balcó metàlic s'obri sobre el mirador al que s'accedix per una porta flanquejada per dos bandes allargades coronades en un quadro decorat aixina com els relleus en el intradós de l'arc de mig punt que es recolza en el llindar. L'arremate es desenrolla sobre el rebanc, i ho constituïx un peto cego perforat en un va de mig punt en barrots verticals d'obra, i la clau de l'arc senyalat, junt al va dos plaques retallades acompanyen la composició.

Edifici n.º 12

Edifici construït per l'arquitecte Luis Ros d'Ursinos en 1931.[18]

Edifici n.º 10

Edifici de grans dimensions, en quatre plantes d'altura, obra de Francisco Traver en 1907. La seua frontera es restructura a partir de tres eixos verticals a on se situen els buits. El central arranca en planta baixa en la porta d'entrada que té forma d'arc rebaixat, dalt descolla un gran mirador construït posteriorment i que presenta un gran finestral frontal i dos finestres allargades a cada costat, sobre ell se situa el balcó de la segona planta i més dalt el balcó més chicotet de l'últim pis. Els eixos laterals són iguals i arranquen en una planta similar a la del buit central, encara que el buit de l'esquerra ha segut posteriorment modificat, en planta primera dos balcons idèntics als que s'accedix també per un buit en forma d'arc rebaixat, i en les plantes superiors atres dos balcons més chicotets recolzats sobre ménsulas moldurades que es repetixen en el restant de buits d'estes altures. Tots els buits de la frontera estan recercadoscon bandes verticals i totes les llínees d'imposta igualment descollen en molduras. L'edifici ho arremata un rebanc moldurada baix que en les llínees dels eixos s'òbrin uns buits per a ventilar la coberta. La decoració és senzilla a on solament destaca el revoque.

Edifici n.º 8

Edifici de 4 plantes proyectat per Francisco Tomás finalisat en 1907. L'orde de les seues fronteres es basa en dos eixos verticals iguals que contenen els buits. En planta baixa de gran tamany i en forma d'arc rebaixat. En la primera planta dos buits encintados i en moldura en clau unificats per un balcó corregut. En el pis superior, els balcons són individuals pero presenten la mateixa decoració a pur de guirnaldas i relleus. Per damunt, la llínea d'imposta conté les claus en orles moldurades dels accessos als balcons i les chicotetes ménsulas sobre les que òbrin els buits de la cambra, dos en cada eix. L'edifici s'arremata per un rebanc sobre la que se superpon una balaustrada d'anells entre machones.

Plaça Tetuán

Edificis de la plaça Tetuán en els números 16 i 20

La plaça Tetuán és l'espai urbà més antic dels compresos pel conjunt històric, ya que sorgix com a part del Ravalet que allí es va construir en el XVIII, en el seu centre es va instalar en 1792 un pou que va ser punt de reunió veïnal, que més vesprada va donar lloc al principal lloc de recree de la ciutat en la construcció de teatres i locals d'oci. En 1914 s'ajardina la plaça en vegetació mediterrànea mentres apareixen els edificis més característics de l'espai. En la década de 1980 la plaça és remodelada,[2] i s'instala en el seu centre una escultura de gran altura anomenada Minerva paranoica, obra de l'artiste Miquel Navarro en 1989.[13]

Segons el decret que va crear el BIC del conjunt històric, tots els edificis de la plaça estan protegits, pero varis han segut derribats i substituïts des de llavors, encara que l'aspecte de la plaça no ha segut degradat en excés.[12]

Edifici n.º 16

Antigament numerat en el 17, és obra de l'arquitecte Francisco Tomás Traver entre 1910 i 1912. Dispon de tres pis i cambra. Llevat en planta baixa, tota la frontera es resol per mig d'un eix vertical que trenca en vàries ocasions. La planta baixa es dispon en dos buits, un d'accés i un atre enreixat a modo de finestra. Les dos plantes de pis les ocupen sengles balcons moldurados sobre ménsulas decorades, ocupant el de la primera planta tota la frontera i el de la segona en la mitat d'extensió. Els buits d'abdós pisos presenten un llindar curve i es flanquegen per unes bandes que imiten ser pilastres que en la planta inferior acaben en ménsulas i en la superior s'arrematen en un frontón mixt decorat en relleus sobre el que sorgixen les dos finestres pareades de la cambra creant una espècie de doble pòrtic. Junt a les amijanadores es desenrollen sengles pilastres que apleguen fins al rebanc escalonat de l'edifici, que s'arremata per un peto massiç entre tres machones. Cada pis es trenca en frontera per mig de machones que trenquen la verticalitat de la frontera i emmarquen els panys de rajoletes en colors vert i blau.

Edifici n.º 20

Obra de Vicente Traver en 1935.[18]

Edifici de Correus

Edifici de Correus i escultura Minerva paranoica
Artícul principal → Edifici de Correus de Castelló.

L'edifici que ocupava la principal oficina de Corregau-vos en Castelló va ser dissenyat per Demetrio Ribes en 1916 en companyia de Joaquín Dicenta Vilaplana. No es va escomençar a construir fins a 1928, finalisant les obres en 1932. D'estil neomudéjar, està realisat en pedra i ferro, pero destaca la rajola vist el modo toledà de les seues fronteres, aixina com la seua notable decoració en rajoletas. La frontera és tripartita/tripartida, en un zócalo de sillería, les següents dos plantes a pur de mampostería concertada i els buits rodejats de rajola, i l'última planta enterament d'este material. Destaquen les torretas coronades en un ràfol i arrematades en pináculos neogóticos que descollen de les fronteres. És una de les millors obres del modernisme en la capital i constituïx per sí solament un Be de rellevància local.[19]

Casa Miquel Pascual

Edificis de la plaça Tetuán en els números 6, 7 (Farmàcia Fabregat) i 8 (Casa Miquel Pascual)

Obra de Francisco Maristany en estil art déco construïda entre 1934 i 1936. Consta de quatre plantes. En la baixa, que es destinava a carniceria. En primera planta descolla un mirador sobre el que s'obri un balcó en la barana decorada en motius en forma de cap de moltó com a alegoria del comerç que allí es realisava. La finestra de la planta tercera té forma d'arc i compartix jambas en el buit inferior i en el buit que deixen entre abdós nivells es troba un panel decoratiu en l'image d'uns galls. L'arremate de l'edifici naix en esta última planta, en sengles jambas asaetades i recolzades sobre repisas obertes per un buit allargat i que continuen en atres dos plafons decoratius. El rebanc és sobre ménsulas, i es trenca per a desenrollar-se en dos nivells, els laterals més baixos s'alineen en les ventanitas de les jambas i s'arrematen en dos machones, la central està més elevada i es tanca en un peto.

Farmàcia Fabregat

En este edifici de vivendes en local comercial dedicat a la farmàcia de Rebuig Fabregat Martí,[20] l'arquitecte José Meyer va deixar arrere el seu vocabulari basat en el moviment modern per a inspirar-se en les formes casticistas de l'obra de Leonardo Rucabado.

Dispon de quatre plantes els buits de les quals responen a un eix central. La planta baixa presenta un únic buit en el parament de pedra sense adorns. En plnta primera descolla un mirador clàssic en pilastres i capitells corintios que subjecten un notable entablamento quebrado profusamente decorat que inclús presenta cimacio decorat en ovas i darts. Sobre ell, apareix un balcó tancat en rejería el buit del qual està també emmarcat per pilastres que subjecten un frontón curve partit en un pináculo. En tercera planta es forma una logia de tres vans en forma d'arc de mig punt, molt ornamentada en angelotes, pilastres i motius vegetals. Per últmo el rebanc és moldurada sobre quatre parells de ménsulas estriades entre les que apareixen plafons geomètrics. Tota la frontera està enfoscada en la decoració resaltada en un atre color.

Edifici plaça Tetuán n.º 6

Proyectat per José Meyer i finalisat en 1931, presenta totes les característiques del racionalisme que manejava. Té cinc altures, cada una d'elles en una composició de frontera diferent, pero conservant l'eix de simetria central. Diverses reformes han desvirtuado l'obra. En planta baixa solament es conserven les jambas de pedra treballada. De la planta primera descolla un mirador en forma de mig hexàgon, que en la planta superior fa de pis a un balcó. La tercera planta presenta un balcó circular tancat per una barana metàlica de tipo «barco» i la seua porta d'accés s'emmarca dins d'un buit horisontal molt més ampli. La quarta planta presenta tres finestres a la manera de les cambras tradicionals en este tipo de vivendes castellonenques. Per últim presenta un rebanc pla molt potent.[21]

Refugi antiaèreu

Escals del refugi antiaèreu

Entre 1937 i 1938 es varen construir en Castelló més de trescents refugis antiaèreus per a protegir a la població dels bombardejos ocorreguts durant la guerra civil. Un d'ells, el que es va construir baix la plaça llavors dedicada a Fermín Galán tenia una capacitat per a 1000 persones,[15] i va reobrir despuix de ser rehabilitat com a espai museístic en 2018 a càrrec del Museu de la Ciutat de Castelló.[22] Com la majoria de refugis del municipi es va construir a entre 12 i 15 m de profunditat i sobre el nivell freàtic amprant voltas de rajola, terra, pedra i formigó armat. Finalisada la lluita es va mantindre obert i reformat en 1942 i en 1952 es va pretendre tornar a realisar obres pero finalment va caure en l'oblit junt al restant de construccions similars.[23] Està declarat Be de rellevància local.[24]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Conselleria d'Educació, cultura, universitats i ampre. «Parc Ribalta, Plaça de l'Independència i Plaça Tetuán». Secció 1.ª Bens d'interés cultural. Generalitat Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  2. ↑ 2,0 2,1 Carceller; Alegre, Manolo; Gómez, {{{nom3}}} (2002). Castelló segle XX, paisatge d'una ciutat (en Valencià), Castelló de la Plana: Colla Rebombori, pp. 42-44. ISBN 84-699-8268 -0.
  3. ↑ «Casque de la ciutat en 1870».Bolletí de la Societat Castellonenca de Cultura.XXIII
    178-181.ISSN 0210-1475.Consultat el 9 d'agost de 2025.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 (Juny de 2001) «Case d'estudi: Castelló. Un caixco històric fagocitado: un centre urbà», Conselleria d'Obres públiques, urbanisme i transporte (ed.). intervencions en centres històrics de la Comunitat Valenciana, Valéncia: Universitat Politècnica de Valéncia, pp. 124-135.
  5. ↑ 5,0 5,1 «[1]», El Món Castelló al Dia, Mijos d'Azahar. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  6. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  7. ↑ «[2]», El Món Castelló al Dia, Mijos d'Azahar. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  8. ↑ «[3]», Alce-El Mercantil Valencià, Editorial Prensa Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  9. ↑ Redacció. «[4]», La Vanguardia, La Vanguardia Edicions. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  10. ↑ Centre verd. Parc Ribalta, Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló.
  11. ↑ Conselleria d'Educació, cultura, universitats i ampre. «Parc Ribalta». Secció 2.ª Bens de rellevància local. Generalitat Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 «REAL DECRET 1760/1981, de 19 de juny, pel que es declara conjunt històric-artístic el format pel parc de Ribalta i les places de l'independència i de Tetuán, en Castelló de la Plana.».Bolletí Oficial de l'Estat.Agència Estatal Bolletí Oficial de l'Estat.(190)ISSN 0212-033X.Consultat el 9 d'agost de 2025.
  13. ↑ 13,0 13,1 Mir Soria, Patricia (2013). Ajuntament de Castelló (ed.). És... cultura, Ajuntament de Castelló. ISBN 978-84-96983-86-1.
  14. ↑ Ajuntament de Castelló. «Passege Ribalta 11». Rutes ceràmiques Castelló. Ajuntament de Castelló. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  15. ↑ 15,0 15,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  16. ↑ «[5]», Alce-El Mercantil Valencià, Editorial Prensa Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  17. ↑ Ajuntament de Castelló. «Casa de les Cigonyes». Rutes ceràmiques Castelló. Ajuntament de Castelló. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  18. ↑ 18,0 18,1 Andrés (2019). Grup per la Recerca de la Memòria històrica de Castelló (ed.). Castelló republicà. Arquitectura i urbanisme (en valencià), Ajuntament de Castelló. ISBN 978-84-09-09150-8.
  19. ↑ Conselleria d'Educació, cultura, universitats i ampre. «Edifici de Correus». Secció 2.ª Bens de rellevància local. Generalitat Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  20. ↑ VV. AA. (2015). Sentits i contrasentits (en valencià), Castelló de la Plana: Gaiata 8 Portal de l'Om, pp. 96-167.
  21. ↑ Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana (2010). «Conjunt urbà de la plaça Tetuán», Jornades europees de Patrimoni, Valéncia: Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana, p. 11.
  22. ↑ «[6]», El Periódico Mediterràneu, Promocions i Edicions Culturals. Consultat el 9 d'agost de 2025.
  23. ↑ Unomil Arquitectes (Juny de 2021). Secció Patrimoni Històric i Arqueològic Civil i Militar de la Guerra Civil, Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló.
  24. ↑ Conselleria d'Educació, cultura, universitats i ampre. «Refugie antiaèreu urbà en la plaça Tetuán en Castelló de la Plana». Secció 2.ª Bens de rellevància local. Generalitat Valenciana. Consultat el 9 d'agost de 2025.

Bibliografia

  • Agost Pérez; Chiva Beltrán, {{{nom3}}} (31 de giner de 2019). Unomil Arquitectes (ed.). Patrimoni cultural arquitectònic (PDFPDF) (en espanyol), Ajuntament de Castelló.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Parc_Ribalta,_plaça_de_l%27Independència_i_plaça_Tetuán&oldid=1512328»