Novela històrica

La novela històrica és un subgénero narratiu que es va configurar en el Romanticisme d'el XIX i que ha continuat desenrollant-se en prou èxit en els sigles XX i XXI. Utilisant un argument de ficció, com qualsevol novela, té la característica de que este se situa en un moment històric concret i els acontenyiments històrics reals solen tindre certa rellevància en el desenroll de l'argument. La presència de senyes històriques en la narració pot tindre major o menor profunditat. També és habitual que este tipo de noveles tinguen com a protagonista a un personage secundari real o fictici més que a un històric real a través del com es desenrolla la ficció.

Novela històrica

Erro al crear miniatura:

Portada d'una novela històrica basada en la vida de la reina Isabela Catòlica (ilustrada per Luis Labarta, 1900)

Característiques

Despuix del treball de Louis Maigron Li Roman historique à l’époque romantique (1898), György Lukács (1936) va definir el propòsit principal del gènero en oferir una visió verosímil dels ambients, tipos i paisages d'una época històrica preferiblement lluntana, de manera que aparega una cosmovisión realiste i inclús costumiste del seu sistema de valors i creències. En este tipo de noveles han d'utilisar-se fets verídicos encara que els personages principals siguen inventats. Les seues traces serien huit:

• Sentit històric de l'época
• Revitalisació del passat en una proyecció pretendidamente realiste
• Caràcter popular, entés com el reflex de la realitat social i els grups que la formen
• Preferència per personages l'individualitat dels quals reflectix un caràcter mig o típic
• Aplicació al present al dia d'hui
• Incidència del anacronisme que calga
• Condició crítica constitutiva del gènero, toda vez que tanca un conflicte entre història i ficció, que conduïx a una nova forma de novela, la novela realista, encarnada segons Lukács en Honoré Balzac.
• Pot ser un documental

Al contrari que la pseudo novela històrica d'el XVIII, de fin merament moralizante, la novela històrica exigix de l'autor al mateix temps una gran preparació documental i erudita i una certa habilitat narrativa, ya que de dominar lo un o un atre esta passaria a ser una atra cosa, o be història novelada o be una novela d'aventures històriques, o lo que el crític Kurt Spang denomina novela ilusionista (que busca recreació verosimilistas segons la mímesis aristotèlica) i novela antiilusionista (que no respecta el verosimilitut, a la manera de Bertolt Brecht). L'història pot servir com a justificació o condena dels temps presents, pot ser un pur escape o evasió dels seus problemes o, pel contrari, pot reafirmar l'ideologia política del seu autor, siga lliberal o conservadora. Si es tracta d'una novela d'aventures els fets inventats predominen sobre l'història, que és un mer paisage de fondo o pretext per a l'acció, com succeïx, per eixemple, en la major part de les noveles d'Alexandre Dumas pare. Per l'atre extrem també s'aplega a desnaturalizar el gènero en lo que es diu història novelada, puix en ella els fets històrics predominen clarament sobre els ficticis, que és lo que ocorre per eixemple en Hernán Pérez del Polze, el dels Ardits, presunta novela històrica de Francisco Martínez de la Rosa que dona pábulo a disquisició de l'autor de manera que l'història es convertix en solament un pretext per a expondre teories o documents, aplegant-se als gèneros de la biografia o l'ensaig.

Evolució del gènero

Despuix de molts precedents anteriors, la novela històrica solament aplega a configurar-se definitivament com gènero lliterari en el XIX a través de la vintena de noveles de l'erudit escocés Walter Scott (1771-1832) sobre l'Edat Mija anglesa, la primera de les quals va ser Waverley (1814); en realitat, Scott, que va anar un gran propagador del Romanticisme alemà en Anglaterra, s'inspirava en una autora alemana poc coneguda, Benedikte Naubert (1752-1819), que escrivia narracions històriques protagonisades per personages secundaris, no héroes. Com senyala Lukacs, Scott era un noble escocés empobrit que mitificó els seus orígens socials com una espècie de don Quixot de la Taca, alguna cosa que no s'escapava a les consideracions del propi Scott. La novela històrica naix, puix, com a expressió artística del nacionalisme dels romàntics i de la seua nostàlgia davant els canvis brutals en les costums i els valors que impon la transformació burguesa del món en el transcendental moment del pas a la modernitat entre els sigles XVIII i XIX. El passat es configura aixina com una espècie de refugi o evasió, pero, per una atra part, permet llegir en sí mateixa una crítica a l'història del present, per lo que és freqüent en les noveles històriques trobar una doble llectura o interpretació no solament d'una época passada, sino de l'época actual. Este gènero nou se separa clarament de la moralizante novela pseudohistórica d'el XVIII, l'evolució de la qual definix perfectament Louis Maigron: al principi hi ha una corrent idealista, que pretén establir "models" sobreixents de virtut i és de propòsit moral i educatiu; despuix progressa cap a un tipo de novela pseudohistórica "realiste" que no se centra en figures eminents i a on l'història s'introduïx "sense ostentació ni fracàs", en algun respecte per la veritat històrica: el gènero deprén a no "travestir grotescamente" d'actualitat que la desacredite. Després va vindre un tipo de novela "pintoresca" que introduïa un dels elements essencials del gènero: el color local. El seu propòsit últim, obertament moral i educatiu, el fet de que estiga protagonisada per héroes, la seua cosmovisión assentada en valors contemporàneus, el seu discutible verosimilitut i el seu llenguage, poc respectuós en l'época reflectida, impedien considerar-les estrictament noveles històriques, com per eixemple Els incas (1777) de Jean-François Marmontel, en França, o El Rodrigo (1793) del jesuïta francoespañol Pedro de Montengón. Per això la melancòlica fòrmula lliterària de Walter Scott va alcançar un èxit immens i el seu influix es va estendre en el Romanticisme com un dels autors i símbols principals de la nova estètica. Discípuls de Walter Scott varen ser, en la pròpia Escòcia, Robert Louis Stevenson en La flecha negra, El senyor de Ballantrae, Seqüestrat o la seua segona part, Catriona; va escriure novela històrica el decadentista Walter Pater (Mario, el epicúreo) i atres escritors del moviment en Europa. En els Estats Units d'Amèrica destaca un atre discípul de Walter Scott, James Fenimore Cooper (1789-1851), qui va escriure L'últim mohicano en 1826 i va continuar en atres noveles històriques sobre pioners. En Espanya la primera novela històrica de mòle scottiano va ser Ramiro, Comte de Lucena (1823) de Rafael Húmara i Salamanca, el pròlec del qual és un important document sobre el gènero. Varen seguir Jicotencal (1826), de Félix Mejía, mal atribuïda a atres autors i publicada en el seu exili de Filadèlfia, i, entre moltes atres, Ramón López Soler en Els Bandos de Castella (1830); Sancho Saldaña o El Castellà de Cuéllar (1834) de José d'Espronceda, El doncel de Don Enrique el Doliente de Mariano José de Larra, El senyor de Bembibre (1844) d'Enrique Gil i Carrasco i Francisco Navarro Villoslada en Donya Blanca de Navarra (1846) i Amaya o els vascs en el VIII (1877) entre molts uns atres, destacant en especials 46 noveles històriques de Benito Pérez Galdós baix el títul general de Episodis nacionals (1872-1912) i les 22 de Pío Baroja, ya en el XX, baix el de Memòries d'un home d'acció (1913-1935). En França, varen seguir l'eixemple de Scott Alfred de Vigny (1797-1863), autor de la primera novela històrica francesa, Cinq-mars (1826), i despuix Víctor Hugo Nostra Senyora de París i Alexandre Dumas (pare) i els seus colaboradors, als que els importava sobretot la amenidad de la narració en obres com Els tres mosqueteros. Posteriorment varen cultivar el gènero Gustave Flaubert (Salambó), les noveles històriques compostes per Émile Erckmann i Alexandre Chatrian, coneguts com Erckmann-Chatrian, i Anatole France (Thaïs, entre atres). En Itàlia va sorgir una autèntica obra mestra del gènero, I promessi sposi (o Els nóvios, editada primerament en 1823 i refosa despuix en dos entregues (1840 i 1842) pel seu mateix autor, Alessandro Manzoni. En ella es narra la vida en Milà baix la tirànica dominació espanyola durant el XVII, encara que este argument encobrix una crítica de la dominació austriaca sobre Itàlia en la seua época. A l'espanyol va ser traduïda prontamente per Félix Enciso Castrillón i per Juan Nicasio Gallego. Es va consagrar especialment al gènero Carlo Varese entre molts atres autors i es varen traduir ademés les obres de Cessara Cantù i Massimo d'Azeglio i, ya en el XX, cal mencionar entre gran número d'autors a Umberto Eco, que hibrida els gèneros de la novela filosòfica, policíaca i històrica en El nom de la rosa i eixercix més estrictament els cànons del gènero en el seu Baudolino. També va escriure notables noveles històriques Valerio Massimo Manfredi. En Alemània existia ya una novela històrica barroca (Andreas Heinrich Buchholtz o Daniel Caspar von Lohenstein) i, despuix dels importants precursors que varen ser Leonhard Wächter (1762-1837) en obres com Sagen der Vorzeit, 1787, o Benedikte Naubert (1752-1819), en unes atres tan populars com Walter de Montbarry i Thekla de Thurn, tenim als seus contemporàneus Ignaz Aurel Fessler o Feßler (Atila, rei dels hunos, 1794) i August Gottlieb Meissner o Meißer (Espartaco, 1792), per no parlar de Kotzebue (Ildegerte, 1778) o Wieland (Der goldene Spiegel, 1772). Les més exitoses i llegides varen ser Der Jesuit de Carl Spindler i Agathocles, de Caroline Pichler. La filosofia de l'història d'Herder, per a qui l'Història deu constituir l'estètica i la ciència, va inspirar el Goetz von Berlichingen de Goethe (1773) i més vesprada la filosofia historicista d'Hegel. Va ser no obstant Achim von Arnim (1781-1831) el que primer va conseguir unir plenament ficció i història creant la primera novela històrica alemana moderna en Die Kronenwächter (1817); les de Willibald Alexis expressen el nacionalisme prusiano del Romanticisme; cal mencionar aixina mateix el Lichtenstein de Wilhelm Hauff, les obres de Ludwig Tieck i especialment a Theodor Fontane, qui va escriure el seu monumental Abans de la tormenta (1878). El Dones Odfeld ya pertany al realiste Wilhelm Raabe (1888). En el XX el gènero s'adapta a les innovacions narratives en l'obra d'Alfred Döblin i el judeoalemán Lion Feuchtwanger, i es consolida en la novela històrica de l'exili, obra d'autors tan destacats com Heinrich i Thomas Mann, Bertolt Brecht, Hermann Broch o Hermann Kesten, com a resposta a l'ideologia nazi. En la Bèlgica flamenca, la novela històrica d'Hendrik Conscience (1812-1883) Elleó de Flandes (1838) va ser fonamental per a reactivar una llengua que havia caigut en la diglòsia respecte al francés, i va seguir casi mig centenar més del mateix autor. En Rússia, un atre discípul de Scott, el romàntic Aleksandr Pushkin va compondre notables noveles històriques en vers i la més ortodoxa La filla del capità (1836). Allí es va escriure també un atre cim del gènero, la monumental Guerra i pau de León o Lev Tolstói (1828-1910), epopeya de dos emperadors, Napoleón i Alejandro, a on apareixen estretament entrellaçats els grans epifenómenos històrics i l'intrahistoria quotidiana de centenars de personages. El simboliste Dmitri Merezhkovski (1861-1945), per una atra part, va indagar en els orígens conflictius del Cristianisme en La mort dels deus (1896), sobre l'emperador Juliano el Apóstata. En Polònia la novela històrica va ser un gènero molt popular; ho va cultivar en el Romanticisme Józef Ignacy Kraszewski i despuix Aleksander Glowacki (Faraó, en 1897), encara que sobretot es coneix internacionalment al premi Nobel Henryk Sienkiewicz, qui va compondre una trilogia sobre el XVII formada per A sanc i fòc (1884) El diluvi (1886) i El senyor Wolodyjowski (1888). Va continuar després en Els cavallers teutones (1900), ambientada en el XV, i en l'alguna cosa anterior i considerada la seua obra mestra, Quo vadis? (1896) en que s'evoquen els començos del cristianisme en la Roma pagana i la primera persecució del Cristianisme, desnugada per l'emperador Nerón. Els escritors del realisme no es varen deixar influir per l'orige romàntic del gènero, i ho varen utilisar, sobretot, buscant el passat primerenc, per a explicar, documentar o d'algun modo reflectir el present. Destaquen Charles Dickens en Barnaby Rudge (1841) o Història de dos ciutats (1859), esta última sobre la Revolució Francesa i les seues repercussions en París i Londres. George Eliot escriu Romola (1862-1863) sobre Savonarola i Maquiavelo en la Florencia de la Renaixença, i Charles Reade va publicar una novela medieval en quatre volums, The Cloister and the Hearth / El claustre i la llar (1861), considerada obra mestra del gènero en anglés. I en França també ho varen eixercir Gustave Flaubert (Salambô, 1862, sobre Cartago) o en Espanya Benito Pérez Galdós en un cicle de 47 noveles històriques que va denominar Episodis nacionals i comprenen casi tota l'història recent d'el XIX espanyol. En el XX l'èxit de la novela històrica es va prolongar. Varen sentir predilecció pel gènero escritors com el finés Mika Waltari (Sinuhé, l'egipcíac o Marque, el romà); Robert Greus, (Yo, Claudio, Claudio, el deu, i la seua esposa Mesalina, Belisario, Rei Jesús...); Winston Graham, qui va compondre una dotzena de noveles sobre Cornualles a finals d'el XVIII; Marguerite Yourcenar (Memòries d'Adriano); Noah Gordon, (L'últim judeu); Naguib Mahfouz (Ajenatón el hereje), Umberto Eco (El nom de la rosa, Baudolino), Valerio Massimo Manfredi, els espanyols Juan Eslava Galán i Arturo Pérez-Reverte i molts uns atres que han cultivat el gènero de forma més ocasional. Pot parlar-se aixina mateix d'una novela històrica hispanoamericana que —en els precedents d'Enrique Rodríguez Larreta (La glòria de don Ramiro, 1908) i l'argentí Manuel Gálvez— es troba representada pel cubano Allunte Carpentier (El sigle de les llums o El regne d'este món, entre atres), l'argentí Manuel Mujica Lainez en Bomarzo, L'unicorn i L'escarabat, el colombià Gabriel García Márquez (El general en el seu llaberint, sobre Simón Bolívar), el peruà-espanyol Mario Vargas Llosa (El paraís en l'atre cantó, sobre l'escritora peruana d'el XIX Flora Tristán), la chilena Isabel Dellà (La casa dels esperits, sobre el colp d'Estat del general Augusto Pinochet), els portorriquenys Luis López Nieves El cor de Voltaire i Mayra Sants-Febres Nostra Senyora de la Nit, etc. Una classe particular d'obres dins de la novela històrica hispanoamericana la constituïx la novela de dictador, inspirada pel precedent de Tirà Banderes de l'escritor gallec de la generació del 98 Ramón María del Valle-Inclán. Obri el grup El senyor president, del premi Nobel guatemaltec Miguel Ángel Astúries, i els seguixen L'autumne del patriarca, de Gabriel García Márquez, Yo el suprem el, d'Augusto Rosegue Bastos (sobre el dictador paraguayà Gaspar Rodríguez de França), La festa del Chivo, de Mario Vargas Llosa (sobre el dictador de la República Dominicana Rafaeleónidas Trujillo) i la de l'escritor mexico-guatemalteco Óscar René Cruz Oliva Rafael Carrera: El president oblidat (2009).

La novela històrica en Espanya i Hispanoamèrica

Més allà del precursor d'el XV Pedro de Corral, i frustrat per la mort el desig de Miguel de Cervantes d'escriure una novela històrica sobre Bernardo del Carpio, cal consignar les noveles pseudohistóricas d'intenció didàctica i moral de Pedro de Montengón (1745-1824), El Rodrigo (sobre la pèrdua d'Espanya pels visigodos) i Eudoxia. Aixina que, la primera novela històrica romàntica en espanyol va ser l'escrita per Rafael Húmara, Ramiro, comte de Lucena publicada en París en 1823, proveïda d'un important pròlec sobre el gènero.

Juan Ignacio Ferreras distinguix dos tipos principals de novela històrica en l'Espanya d'el XIX: novela històrica lliberal i novela històrica moderada. De la segona va nàixer la novela històrica regional; de qualsevol de les dos, la novela arqueològica de Francisco Javier Simonet, Rodrigo Amador dels Rius, Gregorio González de Valls i J. R. Mélida. Per últim consigna el gènero de la novela històrica nacional o episodi nacional.

Novela històrica lliberal

En ella es pretén "la ruptura i l'exaltació del yo individual i casi líric". Sol arreplegar l'història d'Espanya en una visió política i des de després crítica; és antitradicional "perque intenta negar certs valors institucionalisats i finalment narra un moment present, coetáneo, encara que per a fer-ho prenga del passat històric els seus punts de referència". És crítica perque posa en dubte certs valors tradicionalment admesos i esta crítica serà transmesa als realistes i a alguns naturalistes de l'últim quarto de sigle. És, sense dubte, la més original i la que propon noves solucions a l'art narratiu. Produïx, com ya s'ha dit, l'episodi nacional de Benito Pérez Galdós i Pío Baroja, i els seus temes preferents es transformaran en tòpics lliteraris de tota l'esquerra burguesa: la batalla de Villar, Juan de Padilla, Felipe II i el seu fill Don Carlos, etc.) Produirà ademés una corrent anticlerical i una atra obrerista o populista.

Figuren en este grup Félix Mejía en Jicotencal (1826), novela publicada en Filadèlfia sobre la conquista de Mèxic per Hernán Cortés que trasparenta l'amenaça d'invasió de les repúbliques independents d'Hispanoamèrica per la Santa Aliança; Patricio de la Escosura en El comte de Candespina (1832), Ni rei ni Roque (1835) i El patriarca de la vall (1848-1849), a on conseguix referir-se a l'evolució delliberalisme exaltat. Mariano José de Larra en El doncel de don Enrique el Doliente (1834). José d'Espronceda en Sancho Saldaña o el castellà de Cuéllar. Novela històrica d'el XIII (1834). José García de Villta en El colp en vago, conte de la dihuitena centuria (1834), novela antijesuítica. Eugenio d'Ochoa, en L'auto de fe (1837), una de les més grans noveles històriques lliberals. Gertrudis Gómez d'Avellaneda, en Sab (1841), Espatolino (1844) i Guatimozín, l'últim emperador de Mèxic (1846). Wenceslao Ayguals d'Izco en Ernestina (1848) i El Tigre de Maestrazgo (1846-1848). Benito Vicetto Pérez va escriure Els fidalcs de Monforte (1851), Rojín Rojel o el paje dels cabells d'or (1855) i atres títuls. Vicente Barrantes i Moreno destaca per Juan de Padilla (1855-1856), prohibida per l'autoritat eclesiàstica.

Novela històrica moderada

És la novela històrica "pura", la que millor s'incrusta en les corrents novelescas europees. És també la més equilibrada i la més rica, sempre que conseguix escapar del dualisme polític. No és autènticament romàntica, ya que tracta més de recrear un univers històric que d'exaltar el yo individualisat: no hi ha, puix, una ruptura o crítica, i sí una exaltació dels valors tradicionals; el passat oferix un refugi a la derrotada ideologia aristocràtica de l'Antic Règim.

Va ser la primera en aparéixer en Rafael Húmara i Salamanca, en el seu Ramiro, comte de Lucena (1823), de tema hispanoárabe. En anglés escriu Telesforo Trueba i Cossío el seu The Castilian or the Black Prince in Spain. Ramón López Soler es va especialisar en el gènero: Els bandos de Castella o El cavaller del Cisne (1830), Henrique de Lorena (1832), El primogènit d'Alburquerque (1833), La catedral de Sevilla (1834) i unes atres. Estanislao de Cosca Vayo (o Kotska Bayo) va escriure una gran novela: La conquista de Valéncia pel Cid (1831). Juan Tallada i Sala escriu una espècie de poemes en prosa que denomina romançades històriques: Tancredo en Àsia (1833) s'ambienta en les Creuades; L'hereua de Sant Gumí (1835) lo està en el XII català; també d'història catalana és la seua El bastardo d'Entenza (1838). Francisco Martínez de la Rosa intenta una reconstrucció històrica monumental en erudites i documentades noveles: Donya Isabel de Solís, reina de Granada (1837-1846), 3 vols., i Hernán Pérez del Polze, el dels ardits (1834), història anovelada que és casi novela històrica. Ignacio Pusalgas i Guerris explota el tema americà: El nigromántico mexicà (1838) i El sacerdot Blanco (1839) tracten respectivament de la conquista de Mèxic i de Cuba pels espanyols, en parals històries d'amor en la guerra. Atres autors són Vicente Boix, Tomás Aguiló, Enrique Gil i Carrasco, Pablo Alonso de la Avecilla, Manuel Fernández i González, Víctor Balaguer, Francisco Navarro Villoslada, Antonio Trueba, Isidoro Villaroya, Juan Ariza, Víctor Àfrica Bolanguero, Antonio Cánovas del Castell i molts atres.

Evolució del gènero en espanyol fins a l'actualitat

En Amèrica la primera novela històrica publicada en castellà va ser l'anònima publicada en Filadèlfia en 1826, Jicotencal, sobre la subjecció de Tlaxcala per Hernán Cortés per a conquistar als azteca. Esta obra ha segut atribuïda als cubans Félix Varela i José María d'Heredia i inclús també a un triumvirat d'exiliats hispanoamericans en el que Heredia hauria redactat el text original, l'equatorià Vicente Rocafuerte ho va revisar i Varela ho va entregar per a la seua publicació. No obstant, encara que posteriorment es va creure que l'autoria de Jicotencal va ser del periodiste lliberal espanyol Félix Mejía, investigacions recents (basades en documentació de l'Universitat de Columbia) apunten a que l'autoria definitiva és del mege cordovés Cayetano Lanuza.

Existia una novela històrica una miqueta anterior escrita en anglés per espanyols emigrats: Vargas (1822), atribuïda a José María Blanco White; Don Esteban i Sandoval or the Freemason (abdós de 1826), de Valentí Plans; o Gómez Arias or the Moors of the Alpujarras (1826) i The Castilian (1829) de Telesforo de Trueba i Cossío. Molt més recordades són les aportacions de Mariano José de Larra (1809-1837, El doncel don Enrique el Doliente) i José d'Espronceda (1808-1842, Sancho Saldaña o el castellà de Cuéllar). En El senyor de Bembibre (1844), d'Enrique Gil i Carrasco, a on es narren els amors d'Álvaro i Beatriz sobre el teló de fondo de l'extinció de l'Orde del Temple, es recrea un món oníric i llegendari. Amaya o Els vascs en el VIII, de l'escritor carlista Francisco Navarro Villoslada obedix igualment a un nacionalisme típicament romàntic, mentres que les obres anteriors obedixen més be a la nostàlgia burguesa per la desaparició del passat, vinculable al naiximent d'atres gèneros del Romanticisme com l'artícul de costums. Entre els autors que la varen cultivar figuren Ramón López Soler (1806-1836), Estanislao de Kotska Vayo, Francisco Martínez de la Rosa, Serafín Estébanez Calderón, José Somoza, Eugenio d'Ochoa, José María d'Andueza, Antonio Cánovas del Castell, José García de Villta, Patricio de la Escosura, Juan de Deu Mora, Benito Vicetto, Juan Tallada, Víctor Balaguer, Salvador García Bahamonde... No obstant, la novela històrica més popular va ser l'escrita per entregues pel fecundo lliterat Manuel Fernández i González (1821-1888), qui, a cavall entre el Romanticisme i el Realisme, es va fer famós per obres consagrades a un públic més amant del sensacionalisme com El cuiner del seu Majestad, La mort de Cisneros o Miguel de Mañara. El noveliste del Realisme Luis Coloma va sentir un especial inclinament al gènero, al com va oferir les obres Pequeñeces (1891), sobre la societat madrilenya de la Restauració, Retrats d'antany (1895), La regna màrtir (1902), El marqués de Mora (1903) i Jeromín (1909), esta última sobre dò Juan d'Àustria. El cim indubtable de la novela històrica espanyola la representa una llarga série de 46 noveles, els Episodis nacionals (1872-1912) del noveliste del Realisme Benito Pérez Galdós, que cobrixen gran part d'el XIX estenent-se des de la batalla de Trafalgar i la guerra de l'Independència espanyola fins a la Restauració i oferixen una versió didàctica de l'història d'Espanya d'eixe sigle contraponent personages lliberals i reaccionaris. Un periodo casi semblant, pero que fa major recalcament en les lluites entre lliberals i carlistas i contemplat des d'un punt de vista més ombrós i pessimista, és el cobert per les Memòries d'un home d'acció de Pío Baroja, centrades en la trayectòria d'un antepassat seu, l'aventurer i conspirador lliberal Eugenio d'Aviraneta. Entre 1913 i 1935 varen aparéixer els vintidós volums de que consta, reflectint els acontenyiments més importants de l'història espanyola d'el XIX, des de la Guerra de l'Independència fins a la regència de María Cristina, passant pel turbulento regnat de Fernando VII. Entre abdós cal mencionar també la que segons el gran crític Juliol Cejador és la novela històrica "més clàssica en fondo i forma que s'ha escrit en Espanya i pot passejar-se en les millors de fòra d'ella", Syncerasto, el paràsit, novela de costums romanes (1908), d'Eduardo Barriobero. També cal mencionar Sónnica, la cortesana (1901), de Vicente Blasco Ibáñez.

Ramón María del Valle-Inclán es va aproximar al gènero a través de dos trilogies: La guerra carlista, composta per Els creuats de la causa (1908), La resplandor de la foguera (1909) i Gerifaltes d'antany (1909). Sobre el regnat de la seua avorrida reina Isabel II va compondre una segona trilogia, El rode ibèric, formada per La cort dels milacres (1927), Vixca el meu amo (1928) i Basa d'espases, que va aparéixer pòstuma. Durant el règim franquiste la novela històrica espanyola es va llimitar de forma casi monomaniaca al tema de la guerra civil espanyola. Potser la millor d'estes obres per lo que toca al bando dels vencedors siga la d'Agustín de Foxá, Madrit, de tall a checa, encara que va ser més popular José María Gironella en la seua trilogia Els ciprers creuen en Deu, Un milló de morts i Ha esclatat la pau, entre atres obres, a on examina la lluita a través de les vicissituts en ella d'una família, els Alvear. Este tema va ser obsessiu inclús entre els escritors exiliats (Ramón J. Sender, en el seu gran enealogía Crònica del alba, inspirada en els seus propis recorts, pero que solament aborda la Guerra Civil en les últimes tres noveles. Va ambientar també en la Guerra Civiles seues obres mestres Rèquiem per un llaurador espanyol i Els sèt llibres d'Ariadna i va cultivar també asiduamente la novela històrica sobre assunt més lluntà en el temps (Mister Witt en el cantón, Bizancio, L'aventura equinoccial de Lope d'Aguirre, El bandit adolescent etc.) Arturo Barea cultiva una prosa plena de força i amenidad en la seua trilogia La forja d'un rebel, formades per tres noveles que es desenrollen durant l'infància de l'autor en Madrit abans de la Guerra Civil, la guerra de Marroc i la Guerra Civil; Max Aub en les sis noveles del cicle Ellaberint màgic: Camp tancat (1943), Camp de sanc, (1945), Camp obert, (1951), Camp del moro (1963), Camp francés (1965) i Camp dels armelers (1968), o Manuel Andújar, en la seua trilogia Vespres i Lares i penares). Ricardo Fernández del Rec i Susana March, varen publicar varis Episodis Nacionals Contemporàneus, seguint l'idea de Pérez Galdós i centrant-se en el primer terç d'el XX. No obstant, fòra d'esta temàtica, la posguerra espanyola va oferir un testimoni excepcional de novela històrica sobre el mestiçage d'espanyols i indis en El cor de pedra verda (1942) de Salvador de Madariaga. La restauració democràtica va supondre una revitalisació del gènero, que es va enriquir en una temàtica més diversa. Varen iniciar esta corrent autors com Jesús Fernández Sants en Extramuros (1978) o Cabrera, sobre els presoners francesos de la Guerra de l'Independència o El grec, sobre el pintor cretense heretat en Toledo el Greco, o com José Esteban, que en L'himne de Rec (1984) reflectix les meditacions de l'autor de la revolució espanyola de 1820, Rafael del Rec, hores abans de ser eixecutat i en L'Espanya pelegrina (1988) escriu el diari del general José María de Torrijos i passa revista als atres emigrats lliberals espanyols en Londres baix el punt de vista de José María Blanco White.

José María Merino, per una atra part, va escriure una trilogia de noveles històriques destinades al públic jovenil entre els anys 1986 i 1989 formada per L'or dels somis, La terra del temps perdut i Les llàgrimes del sol, en que desenrolla l'història de l'adolescent mestizo Miguel Villacel Yölotl, fill d'un companyer de Cortés i una índia mexicana. Posteriorment, alguns autors es varen consagrar especialment al gènero, com Juan Eslava Galán, Terenci Moix, Arturo Pérez-Reverte, Antonio Gala o Francisco Llindar. L'aportació de Fernando Savater va ser una novela epistolar sobre una de les seues aficions, Voltaire, titulada El jardí dels dubtes. Inclús autors més veterans varen tirar el seu quarto a espases, com Miguel Delibes, que es va acostar a l'Inquisició i al protestantisme espanyol en el XVI en la novela El hereje, o Gonzalo Torrent Ballester, que en Crònica del rei pasmat va oferir una visió humorística de l'Espanya del jove rei Felipe IV. L'historiador Santiago Castellanos seria un atre exponent de la novela històrica, especialisant-se referent a l'Imperi romà, destacant les noveles Martyrium: L'ocàs de Roma, de 2012, i Barbarus. La conquista de Roma, de 2015. Va existir també una novela històrica en català, el primer eixemple del qual és L'orfeneta de menargues (1862) d'Antoni de Bofarull. Conta en una decena de testimonis més entre 1862 i 1882. L'únic tema comú que unix a totes estes obres, segons el seu estudiós Jordi Tiñena, és "el restabliment de l'orde". Sobre la novela històrica en gallec, el seu primer exponent és posterior al català: A tecedeira de Bonaval (1894), d'Antonio López Ferreiro. En vasc, es pot considerar pionera del gènero Auñemendiko Lorea (1898) de Chomin Agirre.

Subgéneros actuals

La ficció documental

Emparentada en l'història novelada, en el XX es produïx la variant de la ficció documental; incorpora "no sol personages i events històrics, sino també informes d'events quotidians" que es troben en periòdics contemporàneus; per eixemple USA (1938) i Ragtime (1975) d'Edgar L. Doctorow.

La biografia fictícia

Marguerite Yourcenar va escriure en primera persona Memòries d'Adriano (1951), un aclamat èxit popular i de crítica sobre l'emperador romà Adriano. Margaret George ha escrit biografies fictícies de personages històrics: The Memoirs of Cleopatra (1997) i Mary, called Magdalene (2002). Eixemples anteriors són Pedro I (1929–34) del comte Aleksey Nikolaievich Tolstoi, i Yo, Claudio (1934) i Rei Jesús (1946) de Robert Greus. Atres séries de noveles biogràfiques recents inclouen Conqueror and Emperor de Conn Iggulden i Cicero Trilogy de Robert Harris.

El misteri històric

Els misteris històrics o historical whodunits són un gènero mestizo entre la novela criminal o de misteri i l'històrica, i s'ubiquen per l'autor en un passat distant, encara que la trama implica la resolució d'un misteri o crim (generalment assessinat). Encara que les obres que combinen estos gèneros han existit a lo manco des de principis de 1900, s'ha convertit en un gènero molt important i cultivat, en gran número d'obres sobreixents. Inclús s'ha creat un nou tipo de personage, el fals "detectiu històric". Entre els escritors d'este subgénero poden mencionar-se entre molts a Robert van Gulik, Josephine Tey, llian de la Torre, Ellis Peters, Paul Doherty, Umberto Eco, Luis García Jambrina, Arturo Pérez Reverte, Lindsey Davis...

La saga familiar històrica

A voltes un autor reconstruïx l'història dels seus propis antepassats, com Alex Haley. També s'han retratat temes romàntics o séries de noveles que descriuen un linaje familiar, com va fer Winston Graham en les seues noveles ambientades en el Cornualles de fins d'el XVIII o Isabel Dellà en La casa dels esperits. Atres autors d'este tipo són Georgette Heyer, una espècie d'hereua de Jane Austen, Ignacio Agustí en les seues noveles sobre la família Rius i la burguesia catalana o Diana Gabaldón en les seues noveles sobre les guerres jacobites d'el XVIII.

La ficció nàutica i pirata

Algunes noveles històriques exploren la vida en la mar: Robert Louis Stevenson va ser el primer en L'illa del tesor (1883), i va seguir Emilio Salgari en la série de Sandokán (1895-1913). C. S. Forester va escriure noveles sobre el capità Horacio Hornblower, i Patrick O'Brian també va formar un cicle novelístic, entre molts uns atres.

Història alternativa, ucronía o fantasia històrica

Artícul principal → Ucronía.

Es tracta en este tipo de narracions de descriure una història que va poder ser i no va ser, com si estiguera ocorrent en un univers divergent o paral. No deu confondre's en la pseudohistoria. En Pavane / Pavana (1968) de Keith Roberts la reina Isabel I d'Anglaterra va ser assessinada en juliol de 1588 i Anglaterra va ser conquistada per Felipe II, convertint-se en una potència catòlica; el protestantisme ha segut destruït, i, com a conseqüència, domina un cesaropapisme marejant i la revolució industrial ha segut molt tardana: en el XX encara no hi ha motors de gasolina ni electricitat. Un argument diferent oferix Britania conquistada (2002) d'Harry Turtledove. En L'home en el castell (1962) de Philip K. Dick, primer en ingeniar este tipo de noveles, es descriu una història distinta despuix de l'II Guerra Mundial i un noveliste s'imagina que en realitat els aliats varen guanyar la guerra; també ha vençut l'Eix (encara que Stalin seguix combatent) en Pàtria (1992) de Robert Harris. La conjura contra Amèrica (2004) és una novela de Philip Roth a on Franklin Delano Roosevelt és derrotat en l'elecció presidencial de 1940 per Charles Lindbergh i un fasciste antisemita s'establix el govern. Jesús Torbado va ensajar el gènero en En el dia d'hui, en la que la República ha guanyat la guerra civil espanyola o Dansa de tenebres (2005) d'Eduardo Vaquerizo, en a on Felipe II ha fallit, Juan d'Àustria reina i Espanya s'ha tornat protestant. Hi ha molts atres eixemples, com La Roma eterna de Robert Silverberg, en la que l'Imperi Romà sobreviu fins als nostres dies. En freqüència és est un gènero mestizo, que creua la novela històrica en la ciència ficció utòpica, ucrónica o distópica. I posseïx unes encara escasses ramificacions cinematogràfiques, com en Inglourious Basterds o Onze Upon a Clave in Hollywood de Quentin Tarantino.

La ficció històrica per a chiquets

Un subgénero prominent dins de la ficció històrica és la novela històrica per a chiquets, proveïda molt a sovint d'inclinament pedagògic. en l'àmbit anglosaxó, per eixemple, Mildred D. Taylor i Geoffrey Trease, pero també en l'hispànic (per eixemple, José María Merino en L'or dels somis, etc.)

Noveles gràfiques de matèria històrica

Hi ha guionistes-dibuixants que creen noveles gràfiques que són històriques: 300, per eixemple, de Frank Miller, entorn a la batalla de les Termópilas, o la série Age of Bronze d'Eric Shanower, que narra la guerra de Troya, entre moltes atres.

Vore també

• Ficció en l'Edat Mija
• Noveles del Medievalisme
• Ficció en l'Edat Moderna
• [[Lliteratura del sigle XIX|Lliteratura d'el XIX]]
• [[Lliteratura del sigle XX|Lliteratura d'el XX]]

Bibliografia

• Alonso, Amat, Ensaig sobre la novela Històrica. El Modernisme en "La glòria de Don Ramiro" Madrit: Gredos, 1984.
• Álvarez Rodríguez, Román, Orige i evolució de la novela històrica anglesa, Salamanca, Edicions Universitat de Salamanca, 1983.
• Armes Marcelo, Juan José; Lucena Giraldo, Manuel i González, Ignacio Els secrets de l'escritura: història, lliteratura i novela històrica. Madrit: Fundació Mapfre, 2007.
• De Tommaso, Piero, Nievo i altri studi sul romanzo storico. Padova: Llaugera, 1975.
• Fernández Prieto, Celia, Història i novela: poètica de la novela històrica. Pamplona: Eunsa, 2003 (2.ª ed.)
• Ferraz Martínez, Antonio, La novela històrica contemporànea d'el XIX anterior a Galdós, Madrit, UCM, 1922, 2 vols.
• Ferreras, Juan Ignacio, Els orígens de la novela decimonónica (1800-1833), Madrit, Taurus, 1973.
• Ferreras, Juan Ignacio, El triumfo delliberalisme i de la novela històrica (1830-1870), Madrit, Taurus, 1976.
• García Gual, Carlos, Apologia de la novela històrica i atres ensajos. Barcelona: Península, 2002.

• • íd. L'Antiguetat novelada: Les noveles històriques sobre el món grec i romà. Barcelona: Anagrama, 1995.
  • Hanimann, Willy A. Studien Zoom Historischen Roman (1939-1945). Bern: Lang, 1981.
  • Hughes, Helen, The Historical romanç. London: Routledge, 1993.
• Juan-Navarro, Santiago, La metaficció historiográfica en el context de la teoria postmodernista. Valéncia: Episteme, 1998.
• Juliá, Mercedes, Les ruïnes del passat: aproximacions a la novela històrica posmoderna. Madrit: Edicions de la Torre, 2006.
• Jurat Morals, José, Reflexions sobre la novela històrica. Chiclana de la Frontera / Càdis: Fundació Fernando Quiñones / Servici de Publicacions de l'Universitat de Càdis, 2006.
• Karimi, Kian-Harald, "Die Historie als Vorratskammer der Kostüme. Der zeigenössische spanische Roman und die Auseinandersetzung mit der Geschichte vor dem Bürgerkrieg", en: Iberoamericana, 1999, N.^vos 3-4, pp. 5-37.
  • Kebbel, Gerhard, Geschichtengeneratoren : Lektüren Zur Poetik Dones Historischen Romans. Tübingen: Max Niemeyer, 1992.

• • Kohut, Karl, L'invenció del passat: la novela històrica en el marc de la posmodernidad, *Österreichisches Lateinamerika-Institutand / Societat Colombo-Austríaca. Frankfurt / Madrit: Vervuert / Iberoamericana, 1997.
  • Lukács, György, La novela històrica. Mèxic: Era, 1966 (1936).
  • íd. The Historical Novell, Hannahand Mitchell, Stanley Mitchell. Harmondsúnntl: Penguin Books, 1969.
  • Maigron, Louis, Li roman historique à l'époque romantique : Essai sur l'influence de Walter Scott. Genève: Slatkine Reprints, 1970.
• Montero Cartelle, Emilio, De Virgilio a Umberto Eco: la novela històrica llatina contemporànea Huelva: Universitat, Servici de Publicacions, 1994.
  • Orel, Harold, The historical novell from Scott to Sabatini: changing attitudes toward a literary genre, 1814-1920. London: St Martin's Press, 1995.
  • Passuth, László, La novela històrica [conferència pronunciada en l'Ateneu de Madrit el dia 16 de novembre de 1966] . Madrit: [Editora Nacional], 1967.
• Pons, María Cristina, Memòries de l'oblit: Del Pas, García Márquez, Saer i la novela històrica de fins d'el XX. Mèxic, D. F. Ed. Sigle XXI, 1996.

• • Riikonen, Hannu, Die Antike im historischen Roman dones 19. Jahrhunderts: eine literatur und kulturgeschichtliche Untersuchung. Helsinki : Societas Scientiarum Fennica, 1978.
  • Spang, Kurt, La novela històrica: teoria i comentaris edició de Kurt Spang, Ignacio Arellano i Carlos Mata. Pamplona: EUNSA, 1998.
  • Wesseling, Elisabeth, Writing history as a prophet: postmodernist innovations of the historical novell. Ámsterdam / Philadelphia: J. Benjamins Pub. Co., 1991.

Enllaços externs

• d'història, llibres en història Lloc de referència del gènero en més de 50000 comentaris.
• històrica Llistat de novela històrica ordenat per categories
• històriques Llistat de noveles històriques del moment
• històrica espanyola en Cervantes Virtual
• bibliogràfics sobre la Novela històrica [1] archivat en Wayback Machine. Publicació en llínea de la Biblioteca Nacional d'Espanya
• Trayectòria de la novela històrica espanyola en el Centre Hartzenbusch de Documentació sobre el Romanticisme
• La novela històrica postmodernista en les Américas en Santiago Juan-Navarro, Postmodernisme i metaficció historiográfica: una perspectiva interamericana. Valéncia: Departament de Publicacions de l'Universitat de Valéncia, 2002.