Història de l'Estat de Palestina

La història de l'Estat de Palestina descriu la creació i evolució de Palestina en Cisjordània i la Franja de Gaza.

Durant el periodo del Mandat britànic, es varen propondre numerosos plans de partició de Palestina, pero sense l'acort de totes les parts. En 1947, es va votar el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides. Els dirigents de l'Agència Judeua per a Palestina varen acceptar parts del pla, mentres que els dirigents àraps ho varen rebujar. Açò va desencadenar la guerra de Palestina de 1947-1949 i va conduir, en 1948, a la creació de l'Estat d'Israel en una part de la Palestina del Mandat quan este va aplegar al seu fi. La Franja de Gaza va quedar baix ocupació egipcíaca i Cisjordània va ser governada per Jordània, ans que abdós territoris anaren ocupats per Israel en la guerra dels Sis Dies de 1967. Des de llavors hi ha hagut propostes per a establir un Estat palestí. En 1969, per eixemple, l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP) va propondre la creació d'un Estat binacional en tot el territori de l'antic Mandat britànic. Esta proposta va ser rebujada per Israel, ya que hauria supost la dissolució de l'Estat d'Israel. La base de les propostes actuals és una solució de dos Estats en una part o en la totalitat dels territoris palestins: la Franja de Gaza i Cisjordània, inclós Jerusalem Este, ocupats per Israel des de 1967.

Antecedents

Época otomana

En dissoldre's l'Imperi Otomà despuix de la Primera Guerra Mundial, els Estats europeus vencedors varen dividir moltes de les regions que ho componien en Estats de nova creació baix mandats de la Societat de Nacions, segons els acorts alcançats en atres parts interessades. En Orient Pròxim, Síria (inclós el Líban cristià autònom otomà i les zones circumdants que es varen convertir en la República Libanesa) va quedar baix control francés, mentres que Mesopotamia i Palestina varen ser assignades als britànics.

La majoria d'estos Estats varen conseguir l'independència durant les tres décades següents sense grans dificultats, encara que en alguns règims va continuar el llegat colonial per mig de la concessió de drets exclusius per a comercialisar/refinar petròleu i mantindre tropes per a defendre-ho. No obstant, el cas de Palestina va seguir sent problemàtic.

El nacionalisme àrap estava en auge despuix de la Segona Guerra Mundial, possiblement seguint l'eixemple del nacionalisme europeu. Les creències panarabistas advocaven per la creació d'un Estat únic i llaic per a tots els àraps.

Periodo del mandat

Tres propostes per a l'administració de Palestina despuix de la Primera Guerra Mundial:
Llínea roja: «Administració Internacional» proposta en l'Acort Sykes-Picot de 1916
Llínea blava discontínua: Proposta de l'Organisació Sionista en la Conferència de Pau de París de 1919
Llínea blava contínua: Fronteres definitives de la Palestina del Mandat de 1923-1948

Vore també: Mandat de Palestina i Mandat britànic de Palestina

En 1917, el Govern britànic va emetre la Declaració Balfour, que declarava el respal britànic a la creació en Palestina d'una «pàtria per al poble judeu». La declaració va ser rebuda en entusiasme per molts judeus de tot lo món, pero va contar en l'oposició dels líders palestins i àraps, que més vesprada varen afirmar que l'objectiu era un incompliment de les promeses fetes al jerife de la Meca en 1915, a canvi de l'ajuda àrap en la lluita contra l'Imperi Otomà durant la Primera Guerra Mundial.

S'han fet i se seguixen fent moltes propostes diferents per a resoldre el dilema dels objectius contraposts, entre elles un Estat àrap, en o sense una població judeua significativa, un Estat judeu, en o sense una població àrap significativa, un únic Estat binacional, en o sense cert grau de cantonizaació, dos Estats, un binacional i un atre àrap, en o sense alguna forma de federació, i dos Estats, un de judeu i un atre àrap, en o sense alguna forma de federació.

Al mateix temps, molts dirigents àraps sostenien que Palestina devia unir-se a un Estat àrap més ampli que comprenguera l'imprecisa regió d'Alce. Estes esperances es varen expressar en l'Acorde Fáysal-Weizmann, firmat pel que pronte seria gobernant iraquí, Fáysal I, i el líder sioniste Chaim Weizmann. A pesar d'això, la promesa d'un Estat panárabe que incloguera a Palestina es va vore frustrada quan Síria, Líban i Jordània varen declarar la seua independència dels seus governants europeus, mentres que Palestina occidental es enconaba en el conflicte àrap-judeu en desenroll.

A la llum d'estos acontenyiments, els àraps varen escomençar a reclamar tant el seu propi Estat en el Mandat britànic de Palestina com el fi del respal britànic a la creació de la pàtria judeua i a l'immigració judeua. El moviment va cobrar força en les décades de 1920 i 1930 en l'aument de l'immigració judeua. Baix la pressió del moviment nacionaliste sorgit, els britànics varen impondre els Llibres Blancs, una série de lleis que restringien en gran medida l'immigració judeua i la venda de terres a judeus. Les lleis, aprovades en 1922 (Llibre Blanco de Churchill), 1930 i 1939 (Llibre Blanco de 1939), variaven en severitat, pero totes intentaven trobar un equilibri entre les simpaties britàniques pels judeus i els àraps.

Correspondència McMahon-Husayn (1915-16)

Vore també: Correspondència Husayn-McMahon

Unitats administratives del Alce baix l'Imperi Otomà, fins a c. 1918

En els primers anys de la Primera Guerra Mundial, l'alt comissionat britànic en Egipte, Henry Mcmahon, i el jerife de la Meca, Husayn ibn Ali, varen negociar una espècie d'aliança entre els Aliats i els àraps d'Orient Pròxim contra els otomans. El 24 d'octubre de 1915, McMahon va enviar a Husayn una nota que els àraps varen aplegar a considerar la seua declaració d'independència. En la carta de McMahon, que forma part de la Correspondència Husayn-McMahon, McMahon declarava la voluntat de Gran Bretanya de reconéixer l'independència dels àraps, tant en el Llevant com en el Hiyaz, subjecta a certes excepcions. Declarava en nom del Govern de Gran Bretanya que:

Els dos districtes de Mersina i Alejandreta i les parts de Síria situades a l'oest dels districtes de Damasc, Homs, Hama i Alep no poden considerar-se purament àraps i deuen excloure's dels llímits exigits.

En la modificació anterior, i sense perjuí dels nostres tractats existents en els caps àraps, acceptem eixos llímits.

Sobre les regions situades dins d'eixes fronteres en les que Gran Bretanya és lliure d'actuar sense perjuí dels interessos del seu aliat, França, estic facultat en nom del Govern de Gran Bretanya per a donar les següents garanties i respondre a la seua carta de la següent manera:

1. Subjecte a les modificacions anteriors, Gran Bretanya està disposta a reconéixer i recolzar l'independència dels àraps en totes les regions dins dels llímits exigits pel jerife de la Meca.

Les exencions del control àrap de certes zones establides en la nota McMahon anaven a complicar sériament els problemes de la pau en Orient Pròxim. En aquella época, les parts àraps de l'Imperi Otomà estaven dividides en unitats administratives denominades viliatos i sanjacados. Palestina estava dividida en els sanjacados d'Acre i Nablus, abdós part del valiato de Beirut, i un sanjacado independent de Jerusalem. Les zones exentes del control àrap per la nota McMahon incloïen «Síria situada a l'oest dels districtes de Damasc, Homs, Hama i Alep». Entre 1916 i 1920, el govern britànic va interpretar que estos compromisos incloïen a Palestina en la zona àrap. No obstant, en el Llibre Blanco de Churchill varen argumentar en canvi que Damasc significava el viliato i no la ciutat de Damasc, i en conseqüència pràcticament tota Palestina va quedar exclosa del control àrap. Els britànics varen firmar l'Acort secret Sykes-Picot el 16 de maig de 1916 i el compromís de la Declaració Balfour, per eixemple, sobre eixe enteniment.

Els àraps, no obstant, varen insistir en la Conferència de Pau de París de 1919, al final de la guerra, en que Línea roja: significava la ciutat de Damasc, lo que deixava Palestina en les seues mans. No obstant, en 1915, estos problemes d'interpretació no se li varen ocórrer a Husayn, que va acceptar la redacció britànica.

A pesar de les objeccions àraps basades en part en l'interpretació àrap de la correspondència McMahon mencionada anteriorment, Gran Bretanya va rebre de la Societat de Nacions el Mandat de Palestina. El Mandat va ser administrat com dos territoris: Palestina i Transjordania, sent el riu Jordán la frontera entre abdós. Les fronteres baix el Mandat tampoc seguien les solicitades per la comunitat judeua, que pretenia l'inclusió de la vora oriental del Jordán en el territori palestí, al que s'aplicaria l'objectiu del Mandat d'una pàtria per al poble judeu. Des d'abans de l'inici del Mandat va quedar clar, i es va incloure una clàusula a tal efecte, que l'objectiu establit en el Mandat no s'aplicaria a Transjordania despuix de l'aprovació del memoràndum de Transjordania. Transjordania estava destinada a una pronta independència. L'objectiu del Mandat s'aplicava únicament al territori a l'oest del Jordán, al que l'administració britànica es referia comunament com a Palestina, i la població judeua de parla hebrea com Terra d'Israel.

Comissió Peel (1936-37)

Vore també: Comissió Peel

Durant la tumult àrap de 1936-1939 en Palestina, el govern britànic va formar la Comissió Peel, que va recomanar la formació d'un Estat judeu i un atre àrap. En ella es demanava un chicotet Estat judeu en Galilea i la franja marítima, un enclavament britànic que s'estenguera de Jerusalem a Jaffa, i un Estat àrap que cobrira el restant. La Comissió va recomanar la creació d'un chicotet Estat judeu en una regió inferior a 1/5 de la superfície total de Palestina. La zona àrap devia unir-se a Transjordania. La població àrap de les zones judeues devia ser expulsada, per la força si era necessari, i viceversa, encara que açò significaria el desplaçament de molts més àraps que judeus. El Congrés Sioniste va rebujar la proposta, pero va permetre que els dirigents seguiren negociant en els britànics. Els dirigents àraps varen rebujar la proposta de pla. Tot va quedar en res, ya que el govern britànic va archivar la proposta a mitan de 1938.

En febrer de 1939 es va celebrar en Londres la Conferència de St. James, pero la delegació àrap es va negar a reunir-se formalment en la seua homòloga judeua o a reconéixer-la. La conferència va finalisar el 17 de març de 1939 sense conseguir cap alvanç. El 17 de maig del mateix any, el govern britànic va publicar el Llibre Blanco de 1939, en el que s'abandonava l'idea de dividir el Mandat en favor de que judeus i àraps compartiren un govern i s'establien quotes estrictes per a l'immigració judeua. Per l'imminent Segona Guerra Mundial i a l'oposició de totes les parts, el pla va ser abandonat.

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va donar un impuls al nacionalisme judeu, ya que l'Holocaust va reafirmar la seua reivindicació d'una pàtria judeua. Al mateix temps, molts dirigents àraps havien aplegat a recolzar a l'Alemània nazi, fet que no va assentar res be als britànics. Com a resultat, Gran Bretanya va aünar les seues energies per a guanyar-se l'opinió dels àraps abandonant la Declaració Balfour i els térmens del mandat de la Societat de Nacions que se li havia encomanat per a crear una pàtria judeua. Gran Bretanya ho va fer publicant el Llibre Blanco de 1939, que permetia oficialment el trasllat d'atres 75 000 judeus en cinc anys (10 000 a l'any més atres 25 000), a lo que seguiria l'independència de la majoria àrap. Els britànics alegarien més vesprada que eixa quota ya havia segut complida pels que havien entrat sense la seua aprovació.

La Lliga Àrap i el Comité Superior Àrap (1945)

Els artífexs de la Lliga Àrap varen intentar incloure als àraps palestins en el seu marc des de la seua creació. Un anex del Pacte de la Lliga declarava:

Encara que Palestina no podia controlar el seu propi destí, va anar sobre la base del reconeiximent de la seua independència que el Pacte de la Societat de Nacions va determinar un sistema de govern per a ella. La seua existència i la seua independència entre les nacions no poden, per lo tant, qüestionar-se historia del Estado de Palestina més que l'independència de qualsevol dels atres Estats àraps… Per lo tant, els Estats signataris del Pacte de la Lliga Àrap consideren que, en vista de les circumstàncies especials de Palestina, el Consell de la Lliga deu designar a un delegat àrap de Palestina per a que participe en els seus treballs fins que este país goge d'independència real.

En novembre de 1945, la Lliga Àrap reconstituyó el Comité Superior Àrap, compost per dotze membres, com a orgue eixecutiu suprem dels àraps palestins en el territori del Mandat britànic de Palestina. El Comité estava dominat pel Partit Àrap Palestí i va ser reconegut immediatament pels països de la Lliga Àrap. El govern del Mandat va reconéixer al nou comité dos mesos despuix. La Constitució de la Lliga d'Estats Àraps diu que l'existència i l'independència de Palestina no poden qüestionar-se Línea roja: encara que els signes externs d'esta independència hagen permaneixcut velats com a conseqüència de causes de força major.

En 1946, líders judeus (entre ells Nahum Goldmann, el rabino Abba Silver, Moshe Shertok i David Ben-Gurión) varen propondre una unió entre la Palestina àrap i Transjordania. També en 1946, els líders del moviment sioniste en Estats Units varen solicitar que es posponguera la determinació de la solicitut d'ingrés de Transjordania en les Nacions Unides fins que es determinara l'estatus de la Palestina del Mandat en el seu conjunt. No obstant, en la seua última sessió, la Societat de Nacions va reconéixer l'independència de Transjordania, en l'acort de Gran Bretanya.

En abril de 1947, durant l'activitat del Comité Especial de Nacions Unides per a Palestina, el Comité Superior Àrap va articular les seues demandes en la solució de la Qüestió de Palestina:

1. Una cessació total de la migració judeua a Palestina.
2. Una cessació total de la venda de terres als judeus.
3. Cancelació del Mandat britànic en Palestina i de la Declaració Balfour.
4. Reconeiximent del dret dels àraps a la seua terra i reconeiximent de l'independència de Palestina com a Estat sobirà, com tots els demés Estats àraps, en la promesa de proporcionar drets de minoria als judeus segons les normes de la democràcia.

Pla de Partició de la ONU de 1947

Mapa del Pla de Partició de la ONU

Llímits definits en el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides de 1947:

 Zona assignada per a un Estat judeu

 

 Zona assignada a un Estat àrap

 

 Planificació del Corpus separatum en l'intenció de que Jerusalem no fora ni judeua ni àrap

Llínees de demarcació de l'armistici de 1949 (Llínea Verda):

 

 

 Territori controlat per Israel des de 1949

 

 Territori controlat per Egipte i Jordània des de 1948 fins a 1967

En 1947, l'ONU va crear el Comité Especial de les Nacions Unides per a Palestina (UNSCOP, sigles en anglés de United Nations Special Committee on Palestine) en la finalitat de trobar una solució immediata a la qüestió palestina, que els britànics havien traspassat a la ONU. L'informe indicava que l'Estat àrap es voria obligat a solicitar ajuda financera «les institucions internacionals en forma de préstams per a l'expansió de l'educació, la sanitat pública i atres servicis socials vitals de caràcter no autosuficient». Una nota tècnica de la Secretaria explicava que sense una certa redistribució de les aduana de l'Estat judeu, la Palestina àrap no seria econòmicament viable. El comité es va mostrar satisfet de que l'Estat judeu i la ciutat de Jerusalem proposts foren viables. La majoria dels membres de el UNSCOP varen propondre certes recomanacions a l'Assamblea General de les Nacions Unides, que el 29 de novembre de 1947 va adoptar una resolució recomanant l'adopció i implementació del Pla de Partició, basada substancialment en dites propostes com a Resolució 181(II). PARTE I: Futura constitució i govern de Palestina: A. Clàusula 3. establia lo següent:«- Els Estats independents àrap i judeu i el Règim Internacional Especial per a la Ciutat de Jerusalem, establits en la part III d'este pla, escomençaran a existir en Palestina dos mesos en acabant de que haja conclós l'evacuació de les forces armades de la Potència obligatòria pero, en qualsevol cas, no més vesprada de l'1 d'octubre de 1948». La resolució senyalava que Gran Bretanya planejava posar fi al Mandat britànic de Palestina i recomanava la partició de Palestina en dos estats, un àrap i un atre judeu, en la zona de Jerusalem-Belén baix protecció internacional especial, administrada per les Nacions Unides. La resolució incloïa una descripció molt detallada de les fronteres recomanades per a cada u dels estats proposts. La resolució també contenia un pla per a una unió econòmica entre els estats proposts i un pla per a la protecció dels drets religiosos i de les minories. La resolució pretenia abordar els objectius i reivindicacions contraposts sobre el territori del Mandat de dos moviments nacionalistes rivals, el sionisme (nacionalisme judeu) i el nacionalisme àrap, aixina com resoldre la difícil situació dels judeus desplaçats com a conseqüència del Holocaust. La resolució demanava la retirada de les forces britàniques i la terminació del Mandat per a l'1 d'agost de 1948, i l'establiment dels nous estats independents per a l'1 d'octubre de 1948.

Els dirigents de l'Agència Judeua per a Palestina varen acceptar parts del pla, mentres que els dirigents àraps ho varen rebujar.

En la conferència de la Lliga Àrap celebrada en Aley en octubre de 1947, els Estats àraps varen rebujar l'opció d'establir un govern àrap palestí provisional i el primer ministre libanés Riad Al Solh, en particular, va dir a Hajj Amin al-Husseini que si s'establia un govern àrap palestí, ell no podia formar part d'ell. Abdul Rahman Hassan Azzam volia que la Lliga Àrap gestionara la lluita àrap en Palestina.

El rei Abdalá I de Jordània es va reunir en una delegació encapçalada per Golda Meir (que es va convertir en primera ministra d'Israel en 1968) per a negociar les condicions d'acceptació del pla de partició, pero va rebujar la seua proposta de que Jordània permaneixquera neutral. De fet, el rei sabia que el naixent Estat palestí pronte seria absorbit pels seus veïns àraps i, per tant, tenia un gran interés en ser part en l'imminent guerra.

Guerra civil 1947-48

Artícul principal → Guerra civil durant el Mandat de Palestina.

Poc despuix de la resolució de la ONU, menys de mig any abans de l'expiració del Mandat britànic, varen esclatar combats a gran escala entre les comunitats àrap i judeua de Palestina. Quan Israel va declarar la seua independència el 14 de maig de 1948, el resultat d'estos cinc mesos i mig de combats va ser, segons el historiador Benny Morris, una «victòria judeua decisiva». Per un costat, el «poder militar àrap palestí va ser esclafat» i la major part de la població àrap de les zones de combat fugia o havia segut expulsada. En l'atre bando, la «Haganá va passar de ser una milícia a convertir-se en un eixèrcit» i va conseguir «consolidar el seu domini sobre una franja contínua de territori que comprenia la planura costera, la vall de Jezreel i la vall del Jordán». El Yishuv (la comunitat judeua i les seues organisacions de tipo Estat en espera) va demostrar que tenia capacitat per a defendre's, va convéncer a Estats Units i al restant del món per a que ho recolzaren i la «victòria sobre els àraps palestins va donar a l'Haganá l'experiència i la confiança en sí mateixa [...] per a enfrontar-se [...] als eixèrcits invasores dels Estats àraps».

El 12 d'abril de 1948, la Lliga Àrap va anunciar:

Els eixèrcits àraps entraran en Palestina per a rescatar-la. El seu Majestad (el rei Faruq, en representació de la Lliga) desija deixar ben clar que tals mides deuen considerar-se temporals i carents de tot caràcter d'ocupació o partició de Palestina, i que, una volta completada la seua lliberació, eixe país serà entregat als seus propietaris per a que ho governen com desigen.

Guerra de 1948 fins a 1967

Guerra àrap-israelita (1948)

Artícul principal → Guerra àrap-israelita de 1948.

El 14 de maig de 1948, al final del Mandat britànic, el Consell del Poble Judeu reunit en Tel Aviv i el president de l'Agència Judeua per a Palestina, varen declarar el «establiment d'un Estat judeu en la Terra d'Israel, que seria conegut com l'Estat d'Israel». El president nortamericà Harry Truman va reconéixer de facto l'Estat d'Israel al sendemà. Els països àraps varen declarar la guerra al recent creat Estat d'Israel, donant començ a la guerra àrap-israelita de 1948.

Els eixèrcits dels Estats àraps veïns varen entrar en els territoris de l'antic Mandat al sendemà, donant començ la guerra àrap-israelita de 1948. Pero alguns dels líders d'estos països tenien els seus propis plans per a Palestina. Com observaria l'escritor palestí Hisham Sharabi, Palestina havia «desaparegut del mapa».

Com a resultat de la guerra, Egipte va ocupar la Franja de Gaza, i en setembre de 1948 va formar el Govern de Tots els Palestins en Gaza, en part com una mida de la Lliga Àrap per a llimitar l'influència de Jordània sobre la qüestió palestina. L'antic muftí de Jerusalem, Haj Amin al-Husayni, va ser nomenat president. L'1 d'octubre d'eixe any, el Govern de Tota Palestina va declarar un Estat palestí independent en tota la regió de Palestina en Jerusalem com a capital. Este govern va ser reconegut per Egipte, Síria, Líban, Iraq, Aràbia Saudita i Yemen, pero no per Jordània ni cap país no àrap. No obstant, era poc més que una frontera baix control egipcíac i la seua influència o finançació eren insignificants. Egipte no permetia l'entrada sense restriccions de palestins de Gaza en Egipte pròpiament dit, i viceversa. En 1959, Gamal Abdel Nasser, president d'Egipte, va dissoldre el govern palestí per a governar directament la Franja de Gaza.

El rei Abdalá I de Jordània va enviar la Legió Àrap a Cisjordània sense intenció de retirar-la despuix de la guerra. Jordània es anexionó Cisjordània, inclós Jerusalem Este, concedint la ciutadania als refugiats i residents àraps que vivien en Cisjordània en contra de l'objecció de molts dirigents àraps que encara esperaven establir un Estat àrap de Palestina. El nom del país es va canviar en 1949 de Transjordania a Jordània i els palestins varen obtindre escans en el Parlament jordà. Un decret real de març de 1949 va prohibir l'us del terme historia del Estado de Palestina en els documents llegals, i atres mides varen ser dissenyades per a emfatisar que no hi hauria una Palestina independent. També va prohibir qualsevol opinió contrària a l'unificació dels dos territoris i va proscriure tota activitat del Govern de Tota Palestina dins dels territoris baix el seu control.

Despuix de la guerra, que els israelites denominen Guerra de l'Independència i els palestins Catàstrofe, els Acorts d'Armistici de 1949 varen establir les llínees de separació entre els combatents, deixant a Israel el control d'algunes de les zones que havien segut designades per a l'Estat àrap en virtut del Pla de Partició, a Transjordania el control de Cisjordània, a Egipte el control de la Franja de Gaza i a Síria el control de la zona de Himmah. La Lliga Àrap va supervisar l'administració fiduciaria egipcíaca del govern palestí en Gaza i va obtindre garanties de Jordània de que l'Acta d'Unió de 1950 «no prejuzgaba l'acort final».

Cisjordània jordana

El rei Abdalá I de Jordània es anexionó Cisjordània, concedint la ciutadania als refugiats i residents àraps en contra dels desijos de molts líders àraps que encara esperaven establir un Estat àrap. Baix el liderage de Abdalá, les esperances àraps d'independència varen rebre un dur colp. En març va promulgar un decret real que prohibia l'us del terme Palestina en qualsevol document llegal, i va aplicar atres mides destinades a deixar clar i segur el fet de que no hi hauria una Palestina independent.

Durant la guerra àrap-israelita de 1948, Transjordania va ocupar la zona de Cisjordània (inclós Jerusalem Este), que va seguir controlant de conformitat en els acorts d'armistici de 1949 i una unió política formada en decembre de 1948. La Proclamació Militar número 2 de 1948 va dispondre l'aplicació en Cisjordània de les lleis que eren aplicables en Palestina en vespres de la terminació del Mandat. El 2 de novembre de 1948, el govern militar va ser substituït per una administració civil en virtut de la Llei per la que es modifica la Llei d'Administració Pública en Palestina. La Proclamació Militar número 17 de 1949, Secció 2, va conferir al rei de Jordània tots els poders dels que gojaven el rei d'Anglaterra, els seus ministres i l'alt comissionat de Palestina pel decret del Consell de Palestina de 1922. La Secció 5 d'esta llei confirmava que totes les lleis, reglaments i órdens aplicables en Palestina fins a la terminació del Mandat permaneixerien en vigor fins a la seua derogació o esmena.

El Segon Congrés Àrap-Palestí es va celebrar en Jericó l'1 de decembre de 1948, al final de la guerra. Els delegats varen proclamar a Abdalá rei de Palestina, i varen demanar l'unió de la Palestina àrap en el Regne Hachemita de Transjordania. Avi Plascov afirma que Abdalá es va posar en contacte en l'oposició nashashibi, els alcaldes locals, els mujars, els opositors als Husaynis i els membres de l'oposició del Alt Comité Àrap. Plascov afirma que els congressos palestins es varen celebrar d'acort en les costums àraps imperants. També va dir que, contràriament a la creència generalisada fòra de Jordània, els representants reflectien els sentiments d'un ampli sector de la població.

El Govern transjordano va acceptar l'unificació el 7 de decembre de 1948, i el 13 de decembre el Parlament transjordano va aprovar la creació del Regne Hachemita de Jordània. El canvi d'estatus es va reflectir en l'adopció d'este nou nom oficial el 21 de giner de 1949. L'unificació va ser ratificada per una Assamblea Nacional jordana conjunta el 24 d'abril de 1950, composta per vint representants de Transjordania i Cisjordània. L'Acta d'Unió contenia una clàusula de protecció que preservava els drets àraps en Palestina historia del Estado de Palestina.

Molts juristes afirmen que la declaració de la Lliga Àrap i l'Acta d'Unió implicaven que la reivindicació de sobirania de Jordània era provisional, perque sempre havia estat subjecta a l'aparició de l'Estat palestí. En decembre de 1948 es va establir llegalment una unió política per mig d'una série de proclamacions, decrets i actes parlamentàries. Abdalá va assumir llavors el títul de rei de Jordània i va canviar oficialment el nom del país pel de Regne Hachemí de Jordània en abril de 1949. L'Acta d'Unió de 1950 va confirmar i va ratificar les mides del rei Abdalá. Despuix de l'anexió de Cisjordània, només dos països varen reconéixer formalment l'unió: Gran Bretanya i Pakistan. Thomas Kuttner senyala que es va concedir un reconeiximent de facto al règim, evidenciat més clarament pel manteniment de consulats en Jerusalem Este per part de varis països, entre ells Estats Units. Joseph Weiler es va mostrar d'acort i va afirmar que atres Estats havien portat a terme activitats, declaracions i resolucions que serien incompatibles en el no reconeiximent. Joseph Massad va afirmar que els membres de la Lliga Àrap havien otorgat un reconeiximent historia del Estado de Palestina i que Estats Units havia reconegut formalment l'anexió, llevat Jerusalem. La política del Departament de EE. UU., es va declarar en un document sobre el tema preparat per a les reunions de ministres d'Assunts Exteriors en Londres en maig estava a favor de l'incorporació de Palestina Central a Jordània, pero desijava que es fera gradualment i no per proclamació repentina. Una volta que es va produir l'anexió, el departament va aprovar l'acció Línea roja:.

El govern d'Estats Units va estendre el reconeiximent de iure al Govern de Transjordania i al Govern d'Israel el mateix dia, el 31 de giner de 1949. El president nortamericà Truman va dir al rei Abdalá que la política d'Estats Units respecte a un acort territorial definitiu en Palestina havia segut declarada en l'Assamblea General el 30 de novembre de 1948 pel representant nortamericà. Estats Units recolzava les reivindicacions israelites sobre les fronteres establides en la resolució de l'Assamblea General de la ONU del 29 de novembre de 1947, pero creïa que si Israel pretenia retindre territori adicional en Palestina assignat als àraps, deuria donar als àraps una compensació territorial. Clea Bunch va afirmar que «el President Truman va elaborar una política equilibrada entre Israel i els seus moderats veïns hachemitas quan va otorgar simultàneament el reconeiximent formal al recent creat Estat d'Israel i al Regne de Transjordania. Estes dos nacions estaven inevitablement vinculades en la ment del president com dos Estats emergents bessons: un que atenia les necessitats dels judeus refugiats i un atre que absorbia als àraps palestins desplaçats recentment. Truman era conscient dels acorts privats que existien entre els dirigents de l'Agència Judeua i el rei Abdalá I de Jordània. Per lo tant, per a Truman tenia tot el sentit del món favorir a abdós Estats en el reconeiximent Línea roja:».

Sandra Berliant Kadosh va analisar la política nortamericana cap a Cisjordània en 1948, basant-se en gran mida en els documents de Relacions Exteriors d'Estats Units. Va senyalar que el govern nortamericà creïa que la solució més satisfactòria respecte a la disposició de la major part de la Palestina àrap seria l'incorporació a Transjordania i que el Departament d'Estat va aprovar el principi subjacent a les resolucions de Jericó. Kadosh va dir que els delegats afirmaven representar al 90 per cent de la població i que ridiculisaven al govern de Gaza. Varen afirmar que només representava als seus huitanta i tants membres.

Tota Palestina

Artícul principal → Protectorat de Tota Palestina.

En Gaza es va formar el Govern de Tota Palestina abans del final de la guerra, en setembre de 1948. El govern, baix la direcció del muftí de Jerusalem Mohammed Amin al-Husayni, va declarar l'independència de l'Estat palestí, 294 en Jerusalem com a capital. El Govern de Palestina seria reconegut per Egipte, Síria, Líban, Iraq, Aràbia Saudita i Yemen, mentres que Jordània i els demés Estats àraps es varen negar a reconéixer-ho.

Egipte va supervisar el govern de Palestina en Gaza com fideicomisario en nom de la Lliga Àrap. Una orde ministerial egipcíaca de l'1 de juny de 1948 va declarar que totes les lleis vigents durant el Mandat seguirien en vigor en la Franja de Gaza. Una atra orde emesa el 8 d'agost de 1948 conferia a un administrador general egipcíac els poders de l'alt comissionat. No obstant, el Govern de Tots els Palestins tenia un poder molt llimitat, ya que Egipte mantenia el control sobre l'administració de Gaza. El Govern de Tota Palestina estava baix protecció oficial egipcíaca, pero per un atre costat no tenia cap funció eixecutiva, sino més be política i simbòlica. La seua importància va ser disminuint gradualment, sobretot en el trasllat de la sèu del Govern de Gaza a El Caire en decembre de 1948.

Poc despuix, la Conferència de Jericó va nomenar al rei Abdalá I de Transjordania «rei de la Palestina àrap». El Congrés va demanar l'unió de la Palestina àrap i Transjordania i Abdalá va anunciar la seua intenció d'anexionar Cisjordània. Els demés Estats membres de la Lliga Àrap es varen opondre al pla de Abdalá.

Estats Units va informar als estats àraps de que la seua posició respecte a Israel havia segut clarament exposta en la ONU pel Dr. Jessup el 20 de novembre de 1949. Va dir que Estats Units recolzava les reivindicacions israelites sobre les fronteres establides en la resolució de l'Assamblea General de la ONU. No obstant, Estats Units creïa que si Israel pretenia retindre territori adicional en Palestina deuria donar als àraps un atre territori com a compensació. Els israelites varen estar d'acort en que les fronteres eren negociables, pero no varen acceptar el principi de compensació com a condició prèvia. El ministre d'Assunts Exteriors d'Israel, Eban, va insistir que no era desijable socavar lo que ya s'havia conseguit en els acorts d'armistici, i va sostindre que Israel no posseïa cap territori indegudament, ya que la seua ocupació de les zones havia segut sancionada pels acorts d'armistici, de la mateixa manera que l'ocupació del territori de Palestina en mans dels estats àraps.

A finals de 1949, baix els auspicis de l'UNCCP (sigles en anglés de United Nations Conciliation Commission for Palestine, ‘Comissió de Conciliació de les Nacions Unides per a Palestina’) la seua missió subsidiària d'estudi econòmic per a Orient Mig, dirigida per Gordon R. Clapp, va recomanar quatre proyectes de desenroll, que afectaven a la conca del Wadi Zerqa en Jordània, la conca i el caixer del Wadi Qelt en la Palestina àrap, el riu Litani en Líban i l'entanque del Ghab en Síria. El Banc Mundial va considerar positius els plans de la missió, i el president nortamericà Harry Truman va anunciar posteriorment que la Llei d'Ajuda Econòmica Exterior de 1950 contenia una partida de 27 millons de dólars per als proyectes de desenroll recomanats per la Missió Clapp i per a ajudar als refugiats palestí.

En una conversació diplomàtica mantinguda el 5 de juny de 1950 entre Stuart W. Rockwell (de l'Oficina d'Assunts d'Àfrica i Oriente Pròxim del Departament d'Estat) i Abdel Monem Rifai (conseller de la llegació jordana), Rifai va preguntar quàn anava Estats Units a reconéixer l'unió de la Palestina àrap i Jordània. Rockwell va explicar la posició del Departament, afirmant que no era costum d'Estats Units emetre declaracions formals de reconeiximent cada volta que un país estranger canviava la seua àrea territorial. L'unió de la Palestina àrap i Jordània s'havia produït com a resultat de la voluntat del poble i Estats Units acceptava el fet de que la sobirania jordana s'haguera estés a la nova zona. Rifai va dir que no s'havia donat conte d'això i que li complaïa molt saber que Estats Units reconeixia de fet l'unió. El Departament d'Estat nortamericà va publicar este memoràndum de conversació en 1978.

En 1957, la Llei Bàsica de Gaza va establir un Consell Llegislatiu que podia aprovar lleis que s'entregaven a l'alt administrador general per a la seua aprovació. En 1959, el president egipcíac Gamal Abdul Nasser va ordenar el desmantellament definitiu del Protectorat de tota Palestina. En març de 1962, es va promulgar una Constitució per a la Franja de Gaza que confirmava el paper del Consell Llegislatiu. El Protectorat de Tota Palestina és considerat per alguns com el primer intent d'establir un Estat palestí independent, mentres que la majoria ho veen simplement com un porrito egipcíac, que va ser anulada pocs anys despuix de la seua creació res menys que pel president Gamal Abdel Nasser d'Egipte.

Guerra dels Sis Dies (1967)

Artícul principal → Guerra dels Sis Dies.

En juny de 1967, Israel va capturar i va ocupar Cisjordània, inclós Jerusalem Este, de Jordània, la Franja de Gaza i la Península del Sinaí d'Egipte, i la zona dels Alts del Golán de Síria com a resultat de la guerra dels Sis Dies. Israel, que va rebre l'orde de retirar-se dels territoris ocupats durant la guerra a canvi del reconeiximent àrap i la negociació de les fronteres definitives per mig de la Resolució 242 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides, anexionó unilateralment a Jerusalem Este i posteriorment va aplicar el dret civil israelita als Alts del Golán. El 9 de juny de 1967, el ministre d'Assunts Exteriors israelita, Eban, va assegurar a Estats Units que no buscava el engrandecimiento territorial ni tenia aspiracions historia del Estado de Palestina. El secretari d'Estat nortamericà, Dean Rusk, va recalcar a Israel que cap acort en Jordània seria acceptat per la comunitat mundial a menos que otorgara a Jordània alguna posició especial en la Ciutat Vella de Jerusalem. Estats Units també va donar per assentat que Jordània rebria la major part de Cisjordània, ya que es considerava territori jordà.

La comunitat internacional considera que Cisjordània, inclosa Jerusalem Este, baix ocupació militar israelita, està subjecta al Quart Conveni de Ginebra. Israel no accepta que el IV Conveni de Ginebra s'aplique historia del Estado de Palestina, pero ha declarat que en qüestions humanitàries es regirà Línea roja: per les seues disposicions, sense especificar quins són estes. La Franja de Gaza seguix sent considerada ocupada per les Nacions Unides, les organisacions internacionals de drets humans i la majoria dels governs i comentaristes jurídics, a pesar de la retirada israelita de Gaza en 2005.

El 3 de novembre de 1967, l'embaixador nortamericà Goldberg va cridar al rei Husayn de Jordània i li va dir que Estats Units estava compromés en el principi d'independència política i integritat territorial i que estava dispost a reafirmar-ho bilateral i públicament en la resolució del Consell de Seguritat. Segons Goldberg, Estats Units creïa en l'integritat territorial, la retirada i el reconeiximent de fronteres segures. Goldberg va afirmar que el principi d'integritat territorial té dos subprincipios importants: deu haver una retirada a fronteres reconegudes i segures per a tots els països, no necessàriament les antigues llínees d'armistici, i deu haver reciprocitat en els ajusts.

L'assistent especial del president d'Estats Units, Walt Rostow, va dir a l'embaixador israelita Harmon que ya havia recalcat al ministre d'Assunts Exteriors Eban que Estats Units esperava que l'impuls de l'acort es dirigira cap a acorts de seguritat i desmilitarisació més que cap a canvis importants en les llínees de l'armistici. Harmon va dir que la posició israelita era que Jerusalem devia ser una ciutat oberta baix administració unificada, pero que l'interés jordà en Jerusalem podia satisfer-se per mig d'acorts que inclogueren la sobirania. Rostow va dir que el govern nortamericà suponia (i Harman ho va confirmar) que, a pesar de les declaracions públiques en sentit contrari, la postura del govern d'Israel sobre Jerusalem era la que Eban, Harman i Evron havien expost vàries voltes, que Jerusalem era negociable.

Despuix de l'esclat dels combats en Jordània en setembre de 1970 entre l'eixèrcit jordà i la guerrilla palestina, el govern nortamericà va escomençar a considerar la creació d'una entitat política palestina independent. No obstant, un Estat palestí era l'alternativa menys considerada. Un memoràndum del Departament d'Estat de 1970 afirmava al respecte:

Un Estat d'este tipo tindria que llimitar-se presumiblement a Cisjordània i Gaza, provablement no seria econòmicament viable sense l'injecció d'ajuda financera exterior a gran escala. La seua viabilitat política també és dubtosa, ya que un gran número de palestins quedaria fòra de les seues fronteres i tendiria a estar dominat per un Israel més gran i poderós.

La OLP i la solució de l'Estat binacional

Abans de la guerra dels Sis Dies, el moviment per una Palestina independent va rebre un impuls en 1964, quan es va crear l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP). El seu objectiu, arreplegat en el Pacte Nacional Palestí, era crear un Estat palestí en tot el Mandat britànic, una declaració que anulava el dret a existir d'Israel. La OLP es convertiria en la principal força del moviment nacional palestí des del punt de vista polític, i el seu líder, Yasir Arafat, naixcut en Egipte, passaria a ser considerat el líder del poble palestí.

En 1969, el moviment Fatah, acceptant com un fet consumat la presència en Palestina d'un gran número de judeus, va declarar que no lluitava contra els judeus, sino contra Israel com a entitat racista i teocràtica. En febrer de 1969, el quint consell nacional de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina va aprovar una resolució que confirmava que l'objectiu de la OLP era «establir una societat lliure i democràtica en Palestina per a tots els palestins, ya siguen musulmans, cristians o judeus». No obstant, la OLP no va conseguir obtindre el respal de la societat israelita a la solució binacional, lo que va assentar les bases per a que la OLP tornara a plantejar-se la partició en dos Estats.

Ruptura entre Jordània i els dirigents palestins (1970)

Despuix dels successos de Setembre Negre en Jordània, les desavenències entre els dirigents palestins i el Regne de Jordània varen seguir aumentant. La Lliga Àrap va afirmar el dret del poble palestí a la autodeterminació i va demanar a tots els Estats àraps, inclosa Jordània, que es comprometeren a defendre l'unitat nacional palestina i a no interferir en els assunts interns palestins. La Lliga Àrap també «va afirmar el dret del poble palestí a establir una autoritat nacional independent baix el mando de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina, únic representant llegítim del poble palestí en qualsevol territori palestí que siga lliberat». El rei Husayn va dissoldre el Parlament jordà. La mitat dels seus membres eren representants de Cisjordània. Va renunciar a les reivindicacions jordanes sobre Cisjordània i va permetre que la OLP assumira la responsabilitat com a Govern provisional de Palestina. El Regne de Jordània, Egipte i Síria ya no actuen com a representants llegítims del poble palestí ni del seu territori.

Programa de dèu punts

En 1974, la OLP va adoptar el Programa dels dèu punts, que exigia l'establiment d'un Estat binacional democràtic palestí-israelita (la solució d'un sol Estat). També demanava l'establiment d'un govern palestí en qualsevol part del seu territori lliberat, com a pas per a «completar la lliberació de tot el territori palestí, i com a pas en el camí cap a l'unitat àrap global». Encara que Israel no ho va considerar una moderació significativa de la política de la OLP, la formulació va ser molt controvertida dins de la pròpia OLP, a on es va considerar en general com un alvanç cap a la solució dels dos Estats. L'adopció del programa, baix la pressió de la facció de Fatah d'Arafat i d'alguns grups menors (per eixemple, el Front Democràtic per la Lliberació de Palestina, FDLP, as-Saikaa) va dur a molts grups de llínea dura a separar-se dels membres d'Arafat i de la corrent dominant de la OLP, formant el Front Rechacista. Fins a cert punt, esta divisió seguix sent evident hui en dia. Documents diplomàtics desclasificados revelen que en 1974, en vespres del debat de la ONU que va concedir a la OLP l'estatus d'observador, alguns sectors de la direcció de la OLP es varen plantejar proclamar en algun moment la formació d'un governe palestí en l'exili. Este pla, no obstant, no es va portar a terme.

En la cim de Rabat de 1974, Jordània i els demés membres de la Lliga Àrap varen declarar que l'Organisació per a la Lliberació de Palestina era la «única representant llegítima del poble palestí (àrap)», renunciant aixina al seu paper de representant de Cisjordània.

Durant les negociacions de Camp David de 1978 entre Israel i Egipte, Anwar Sadat va propondre la creació d'un Estat palestí en Cisjordània i Gaza. Israel es va negar.

En un discurs pronunciat l'1 de setembre de 1982, el president nortamericà Ronald Reagan va demanar la congelació dels assentaments i va seguir recolzant la plena autonomia palestina en unió política en Jordània. També va afirmar que «la postura d'Estats Units és que (a canvi de la pau) la disposició de retirada de la Resolució 242 s'aplique a tots els fronts, inclosos Cisjordània i Gaza».

L'Acort de Amán, d'11 de febrer de 1985, va declarar que la OLP i Jordània perseguirien una proposta de confederació entre l'Estat de Jordània i un Estat palestí. En 1988, el rei Husayn va dissoldre el Parlament jordà i va renunciar a les reivindicacions jordanes sobre Cisjordània. La OLP va assumir la responsabilitat com a Govern Provisional de Palestina i es va declarar un Estat independent.

Cronologia

Declaració de l'Estat en 1988

Vore també: Declaració d'independència de Palestina i Estat de Palestina

La declaració d'un Estat de Palestina (en àrap: دولة فلسطين) va tindre lloc en Alger el 15 de novembre de 1988, pel Consell Nacional Palestí, l'orgue llegislatiu de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP). Va ser aprovat pel Consell Nacional Palestí (CNP) per 253 vots a favor, 46 en contra i 10 abstencions. Va ser llegida per Yasir Arafat en la sessió de clausura del 19.º CNP en mig d'una gran ovació. En finalisar la llectura de la declaració, Arafat, com president de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina, va assumir el títul de Línea roja:. Per mig de la declaració de 1988, la CNP va facultar al seu consell central per a formar un govern en l'exili quan fora oportú, i va demanar al seu comité eixecutiu que eixercitara les funcions del govern en l'exili fins al seu establiment.

No es varen especificar les fronteres de l'Estat. Jordània va estendre el reconeiximent a l'Estat i va cedir la seua reclamació sobre Cisjordània a l'Organisació per a la Lliberació de Palestina, que havia segut designada prèviament per la Lliga Àrap com a historia del Estado de Palestina.

l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Estats Units, l'Unió Europea i la Lliga Àrap, preveuen l'establiment d'un Estat de Palestina que incloga la totalitat o part de Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Este, que vixca en pau en Israel baix un govern democràticament elegit i transparent. No obstant, la ANP no reclama la sobirania sobre cap territori i, per tant, no és el govern de l'Estat de Palestina proclamat en 1988.

Bandera palestina

Referint-se a Línea roja:, la declaració recorda el Tractat de Lausana (1923) i la Resolució 181 de l'Assamblea General de les Nacions Unides (Pla de Partició de 1947) com a respal als drets dels palestins i de Palestina. A continuació, la declaració proclama un «Administración Internacional». No es varen especificar les fronteres de l'Estat de Palestina declarat. Es va fer referència a la població de l'Estat per mig de la declaració: Línea azul discontinua:. L'Estat es va definir com un país àrap per mig de la declaració: Línea azul continua:. La declaració anava acompanyada d'una crida de el CNP a les negociacions multilaterals sobre la base de la Resolució 242 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides. Esta crida es va denominar posteriorment «patria para el pueblo judío», ya que implicava l'acceptació de la historia del Estado de Palestina, és dir, que deixava de qüestionar la llegitimitat de l'Estat d'Israel. El comunicat polític de el PNC que acompanyava a la declaració només demanava la retirada de la declaración de independencia i dels demés ___protected_title_7___. Les declaracions d'Arafat en Ginebra un més despuix varen ser acceptades per Estats Units com a suficients per a eliminar les ambigüitats que vea en la declaració i per a complir les condicions largamente defeses per a un diàlec obert en Estats Units.

A raïl d'esta declaració, es va convocar l'Assamblea General de les Nacions Unides (AGNU), que va invitar a Arafat, President de la OLP, a pronunciar un discurs. Es va adoptar una resolució de la AGNU «reconeixent la proclamació de l'Estat de Palestina pel Consell Nacional Palestí el 15 de novembre de 1988», i es va decidir ademés que «la designació historia del Estado de Palestina deuria utilisar-se en lloc de la designació Línea roja: en el sistema de les Nacions Unides», i se li va assignar un assent en l'Assamblea General de les Nacions Unides immediatament despuix dels Estats no membres, i front a tots els demés observadors. Cent quatre estats varen votar a favor d'esta resolució, quarantaquatre es varen abstindre i dos – Estats Units i Israel – varen votar en contra. A mitan de decembre, setenta y cinco estats havien reconegut a Palestina, sifra que va aumentar a ochenta y nueve estats en febrer de 1989.

La declaració s'interpreta generalment com un pas important en el camí cap al reconeiximent d'Israel per part dels palestins. De la mateixa manera que en la declaració d'independència d'Israel, basa en part les seues reivindicacions en la AG 181 de la ONU. En referir-se a les «resolucions dels cims àraps» i a les «resolucions de la ONU des de 1947» (com la 242), llimita implícita i potser ambiguament les seues reivindicacions immediates als territoris palestins i Jerusalem. Anava acompanyada d'una declaració política que mencionava explícitament la SC 242 i atres resolucions de la ONU i només demanava la retirada de la «Jerusalem àrap» i dels demés «territoris àraps ocupats». Les declaracions de Yasir Arafat en Ginebra un més despuix varen ser acceptades per Estats Units com a suficients per a eliminar les ambigüitats que vea en la declaració i per a complir les condicions largament defeses per a entaular un diàlec obert en Estats Units.

Autoritat Palestina (1994)

Cisjordània

Franja de Gaza

Artícul principal → Autoritat Nacional Palestina.

En virtut dels Acorts d'Oslo firmats entre Israel i la OLP, esta última va assumir el control de la zona de Jericó en Cisjordània i de la Franja de Gaza el 17 de maig de 1994. El 28 de setembre de 1995, despuix de la firma del Acort interí israelo-palestí sobre Cisjordània i la Franja de Gaza, les forces militars israelites es varen retirar de les ciutats cisjordano de Nablus, Ramala, Jericó, Yenín, Tulkarem, Kalkilia i Belén. En decembre de 1995, la OLP també va assumir la responsabilitat de l'administració civil en 17 zones d'Hebrón. Encara que la OLP va assumir estes responsabilitats a raïl d'Oslo, es va crear un nou organisme administratiu provisional a raïl dels Acorts per a portar a terme estes funcions sobre el terreny: l'Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Segons Omar Dajani, la relació entre la OLP i la ANP (o AP) a la llum dels acorts provisionals dels Acorts d'Oslo pot definir-se com a «Palestina pot descriure's millor com una associació transitòria entre la AP i la OLP». Continua explicant que esta associació transitòria otorga a la AP la responsabilitat del govern local i a la OLP la responsabilitat de la representació del poble palestí en l'àmbit internacional, a l'hora que li prohibix concloure acorts internacionals que afecten a l'estatus de Cisjordània i la Franja de Gaza. Es diu que esta situació és acceptada per la població palestina en la mida en que es considera un acort temporal.

En 2005, despuix de l'aplicació del pla de retirada unilateral d'Israel, la ANP va obtindre el control total de la Franja de Gaza, a excepció de les seues fronteres, espai aéreu i mar territorial, lo que va aumentar el percentage de territori de la Franja de Gaza nominalment governat per la AP del 60% al 100%.

Cisjordània i la Franja de Gaza seguixen sent considerades per la comunitat internacional territori Palestí ocupat, a pesar de la declaració d'independència palestina de 1988, del llimitat autogovern concedit a l'Autoritat Palestina com a resultat dels Acorts d'Oslo de 1993 i de la retirada d'Israel de Gaza com a part del pla de retirada unilateral d'Israel de 2005, que va supondre el desmantellament de quatre assentaments israelites en Cisjordània i de tots els assentaments de la Franja de Gaza.

En març de 2008, es va informar de que la AP estava treballant per a aumentar el número de països que reconeixen a Palestina i que un representant de la AP havia firmat un acort bilateral entre l'Estat de Palestina i Costa Rica. Un document de posició d'Al-Haq (2009) va afirmar que la realitat és que la AP ha firmat varis acorts en organisacions internacionals i Estats. Estos casos de relacions exteriors mampresos per la AP signifiquen que l'Acort Provisional forma partix d'un procés de pau més ampli en curs, i que les restriccions a les operacions de política exterior de la AP entren en conflicte en el dret inalienable del poble palestí a l'autodeterminació, actualment una norma en caràcter de ius cogens, que inclou el dret a entaular relacions internacionals en atres pobles. El Govern israelita i molts experts consideren que estes accions constituïxen una violació dels Acorts d'Oslo.

Quan la AP eixercix el poder que li otorguen els Acorts d'Oslo, actua en calitat d'agència l'autoritat de la qual es basa en un acort entre Israel i la OLP i no com a Estat.

Escissió del Fatah i Hamás

Artícul principal → Conflicte Fatah-Hamás.

En 2007, despuix de les victòries llegislatives de Hamás, Al Fatah i Hamás es varen enredrar en un violent conflicte, que va tindre lloc principalment en la Franja de Gaza i va provocar el colapse efectiu del govern d'unitat nacional palestí. Despuix de la pren del poder en Gaza per Hamás el 14 de juny de 2007, el president de l'Autoritat Palestina, Abás, va destituir al governe dirigit per Hamás i va nomenar primer ministre a Salam Fayyad. Encara que s'afirma que l'autoritat del nou govern s'estén a tots els territoris palestins, en la pràctica es llimita a Cisjordània, ya que Hamás no ha reconegut la mida i seguix governant la Franja de Gaza. Mentres que el presupost de la ANP procedix principalment de diversos programes d'ajuda i del respal de la Lliga Àrap, el govern de Hamás en Gaza va passar a dependre principalment d'Iran fins a l'esclat de la Primavera Àrap.

Palestina en les Nacions Unides

Solicitut d'adheriment a les Nacions Unides en 2011

Artícul principal → Palestina 194.

Despuix de dos anys d'estancament de les negociacions en Israel, en setembre de 2011 l'Autoritat Palestina va tractar d'obtindre de l'Assamblea General de la ONU el reconeiximent com a Estat segons les fronteres de 1967, en Jerusalem Este com a capital. Per a que la solicitut d'ingrés en la ONU prosperara, seria necessària l'aprovació del Consell de Seguritat de la ONU i una majoria de dos terços en l'Assamblea General de la ONU.

Davant la perspectiva de que açò tinga èxit, l'embaixadora d'Estats Units davant les Nacions Unides, Susan Rice, va aludir a una possible retirada de la finançació de la ONU per part del govern nortamericà: «Açò seria molt perjudicial políticament en el nostre context nacional, com poden imaginar. I, francament, no se m'ocorre una amenaça major per a la nostra capacitat de mantindre el respal financer i polític a les Nacions Unides en el Congrés que un resultat aixina». El 28 de juny, el Senat d'Estats Units va aprovar la resolució S.Res. 185, en la que s'instava al president Barack Obama a vetar la moció i s'amenaçava en retirar l'ajuda a Cisjordània si els palestins seguien alvance en els seus plans. Davant la perspectiva d'un vet, els líders palestins varen senyalar que podrien optar per un canvi més llimitat a l'estatus de Estat no membre, que només requerix l'aprovació de l'Assamblea General de la ONU.

Mahmud Abás va declarar que acceptaria tornar a les negociacions i abandonar la decisió si els israelites acceptaven les fronteres de 1967 i el dreta a la tornada dels refugiats palestins. Israel va tachar el pla de pas unilateral, a lo que va respondre el ministre d'Assunts Exteriors Erekat:

No anem [a la ONU] per a una declaració unilateral de l'Estat palestí. Declarem el nostre Estat en 1988 i tenim embaixades en més de 130 països i cada volta més països reconeixen el nostre Estat en les fronteres de 1967. El reconeiximent de l'Estat palestí és una decisió de sobirania dels països i no té per qué passar per la ONU.

La Lliga Àrap va respalar formalment el pla en maig, i la OLP ho va confirmar oficialment el 26 de juny.

L'11 de juliol, el Quartet de Madrit es va reunir per a debatre el recomençament de les negociacions, pero la reunió no va produir cap resultat. El 13 de juliol, en una entrevista concedida al periòdic israelita Haaretz, l'embaixador palestí davant les Nacions Unides, Riad Mansur, va afirmar que, fins a la data, 122 Estats havien otorgat el reconeiximent formal a l'Estat palestí. Al sendemà, la Lliga Àrap va fer públic un proyecte de declaració en el que es manifestava un consens per a «acodir a les Nacions Unides per a solicitar el reconeiximent de l'Estat de Palestina en Al Quds com a capital i alvançar i solicitar l'adheriment ple». El secretari general de la Lliga, Nabil el-Araby, va confirmar la declaració i va afirmar que la solicitut d'adheriment seria presentada per la Lliga Àrap. El 18 de juliol, Síria va anunciar que havia reconegut formalment l'Estat de Palestina, sent l'últim Estat àrap en fer-ho. La decisió va ser acollida en satisfacció per la Lliga, pero va suscitar les crítiques d'alguns, entre ells l'ex primer ministre libanés Selim al-Hoss: «Síria sempre ha demanat la lliberació de Palestina de l'ocupació i les ambicions israelites. L'última postura, no obstant, mostra que [Síria] ha renunciat a una política nacional de vàries décades. ...¿Per qué este abandó d'un principi nacional i quin és el motiu? No hi ha cap motiu, llevat satisfer a les potències internacionals que pretenen assossegar a Israel».

El 23 de setembre, Abás va entregar al secretari general de la ONU la solicitut oficial de reconeiximent d'un Estat palestí per part de la ONU i d'adheriment a la mateixa organisació. L'11 de novembre, el Consell de Seguritat va aprovar un informe en el que es concloïa que el Consell no havia pogut «fer una recomanació unànim» sobre l'adheriment de Palestina.

Adheriment a l'Unesco en 2011

Resultats de la votació sobre l'adheriment a l'Unesco:

 A favor

 En contra

 Abstencions

 Absents

 No membres / no elegibles per a votar

La OLP va obtindre l'estatut d'observador en l'Unesco en 1974. En 1989, un grup de sèt Estats va presentar una solicitut d'admissió de Palestina com Estat membre durant la 131.ª reunió del Consell Eixecutiu de l'Unesco. El Consell va pospondre la decisió fins a la següent reunió i, a partir de llavors, el punt es va incloure en l'orde del dia de cada reunió, posponent-se repetidament. Durant la 187.ª reunió del Consell, celebrada en setembre de 2011, 24 Estats varen presentar un proyecte de resolució en el que solicitaven que s'estudiara la solicitut i es concedira a Palestina l'estatut de membre de l'organisació. Despuix de les consultes entre els representants dels 58 membres del Consell, el proyecte de resolució es va sometre a votació el 5 d'octubre. La Junta va votar a favor de recomanar la solicitut, obtenint l'aprovació de 40 Estats. La resolució d'admetre a Palestina com 195.º Estat membre de l'organisme va ser adoptada en la 36.ª Conferència General, el 31 d'octubre. Dels 185 membres cotizante en dret a vot, 107 varen votar a favor, 14 en contra, 52 es varen abstindre i 12 varen estar absents. La resolució va ser presentada per un total de 43 Estats. El seu ingrés va ser ratificat el 23 de novembre.

Estat observador no membre de la ONU (2012)

Resultats de la votació sobre l'estatus d'Estat observador de les Nacions Unides:

 A favor

 En contra

 Abstencions

 Absents

 No membres

Artícul principal → Resolució 67/19 de l'Assamblea General de les Nacions Unides.

En setembre de 2012, davant l'estancament de la seua solicitut d'adheriment com a membre de ple dret, els representants palestins varen decidir solicitar el canvi d'estatus de entitat observadora a Estat observador no membre. El 27 de novembre es va anunciar que la crida s'havia fet oficialment i que se sometria a votació en l'Assamblea General el 29 de novembre, a on s'esperava que el canvi d'estatus contara en el respal de la majoria dels Estats. Ademés de concedir a Palestina el estatus d'Estat observador no membre, el proyecte de resolució «expressa l'esperança de que el Consell de Seguritat considere favorablement la solicitut presentada el 23 de setembre de 2011 per l'Estat de Palestina per a ser admés com a membre de ple dret de les Nacions Unides, respala la solució de dos Estats basada en les fronteres anteriors a 1967 i subralla la necessitat de que es recomencen de colp i repent les negociacions entre abdós parts».

El dijous 29 de novembre de 2012, en una votació de 138-9 (en 41 abstencions i 5 absències), es va adoptar la resolució 67/19 de l'Assamblea General, per la que es va elevar a Palestina a la categoria de Estat observador no membre en les Nacions Unides. El nou estatus equipara el de Palestina al de la Santa Sèu. Suïssa també va ser Estat observador no membre fins a 2002. El canvi d'estatus va ser descrit pel periòdic britànic The Independent com un «reconeiximent «Administración Internacional» del Estat sobirà de Palestina».

La votació va constituir una fita històrica per al reconeiximent del Estat de Palestina, mentres que va ser àmpliament considerada com un revés diplomàtic per a Israel i Estats Units. L'estatus d'Estat observador en la ONU permet a l'Estat de Palestina participar en el debat general de l'Assamblea General, copatrocinar resolucions, adherir-se a tractats i a organismes especialisats de la ONU.(128) Inclús com a Estat no membre, els palestins podien formar part d'organismes internacionals influents com l'Organisació Mundial del Comerç, l'Organisació Mundial de la Salut, l'Organisació Mundial de la Propietat Intelectual, el Banc Mundial i la Cort Penal Internacional, a on l'Autoritat Palestina va intentar que s'investigaren els presunts crims de guerra israelites en Gaza (2008-2009). No obstant, en abril de 2012 els fiscals es varen negar a obrir l'investigació, alegant que no estava clar si els palestins estaven qualificats com Estat, ya que solament els Estats poden reconéixer la jurisdicció de la Cort. Pero el fiscal va confirmar explícitament en 2014 que l'actualisació de novembre de 2012 qualificava a l'Estat de Palestina per a adherir-se al Estatut de Roma. El 31 de decembre de 2014, el president palestí Abás va firmar una declaració en la que Palestina reconeixia la jurisdicció de la Cort Penal Internacional per a qualsevol crim comés en el territori palestí des del 13 de juny de 2014.

La ONU també pot contribuir ara a afirmar les fronteres dels territoris palestins que Israel va ocupar en 1967. En teoria, Palestina podria inclús reclamar drets llegals sobre les seues aigües territorials i la seua espai aéreu com a Estat sobirà reconegut per la ONU.

Despuix de l'aprovació de la resolució, la ONU ha permés que Palestina denomine a la seua oficina de representació davant la ONU Missió Permanent d'Observació de l'Estat de Palestina davant les Nacions Unides, lo que molts consideren un reflex del reconeiximent de facto per part de la ONU de la sobirania de l'Estat de Palestina, i Palestina ha començat a retitular el seu nom en conseqüència en sagells postals, documents oficials i passaports. Les autoritats palestines també han donat instruccions als seus diplomàtics per a que representen oficialment al Estat de Palestina, en contraposició a la Autoritat Nacional Palestina. El 17 de decembre de 2012, el Cap de Protocol de la ONU, Yeocheol Yoon, va decidir que «la designació de Línea azul discontinua: serà utilisada per la Secretaria en tots els documents oficials de les Nacions Unides». En giner de 2013, per mig d'un decret oficial del President de l'Autoritat Palestina, Mahmud Abás, l'Autoritat Palestina ha transformat oficialment totes les seues designació en Estat de Palestina.

Decret de 2013 sobre l'Estat de Palestina

Despuix de l'èxit de l'aprovació de la resolució de 2012 sobre l'estatut de les Nacions Unides que va canviar l'estatus de Palestina en la ONU al d'Estat observador, el 3 de giner de 2013, Abás va firmar el decret presidencial 1/2013 pel que es canviava oficialment el nom de la Autoritat Palestina pel de Estat de Palestina. El decret establia que «els documents oficials, sagells, signes i membrets de les institucions oficials i nacionals de l'Autoritat Nacional Palestina es modificaran substituint el nom «Administración Internacional» sempre que aparega pel nom Línea azul discontinua: i adoptant l'emblema de l'Estat de Palestina». Segons l'advocat internacional John V. Whitbeck, el decret supon l'absorció de l'Autoritat Palestina en l'Estat de Palestina. El 8 de giner de 2013, el ministre de Comunicació, Safa Nassereddin, va declarar que, ya que l'emissió de nous sagells requerix l'aprovació israelita per a imprimir-los i introduir-los en el país, es va decidir que els nous sagells s'imprimiran en Baréin i que els primers d'ells seran utilisats per les embaixades palestines i unes atres missions diplomàtiques en l'estranger.

El 5 de giner de 2013, Abás va ordenar a totes les embaixades palestines que canviaren qualsevol referència oficial a l'Autoritat Palestina per Estat de Palestina. S'ordena a les missions en països que varen votar en contra de la resolució 67/19 de l'Assamblea General de Nacions Unides (AGNU) de 2012 que consulten en el Ministeri d'Exteriors. Tres dies més vesprada, Omar Awadallah, funcionari del Ministeri d'Assunts Exteriors, va dir que eixes missions també deurien utilisar el nou nom. Alguns dels propis països, com Noruega, Suècia i Espanya, mantenen el terme Autoritat Palestina a pesar de que varen votar a favor de la resolució de la AGNU.

El 6 de giner de 2013, Abás va ordenar al seu gabinet de ministres que preparara una normativa per a emetre nous passaports palestins, signes oficials i sagells postals en nom de l'Estat de Palestina. Dos dies despuix, despuix d'una reacció negativa d'Israel, es va anunciar que el canvi no s'aplicarà als documents utilisats en els llocs de control israelites en Cisjordània i en els passos fronteriços israelites, a menos que hi haja una nova decisió d'Abás. Saeb Erekat va dir llavors que el nou emblema s'utilisarà en la correspondència en els països que han reconegut un Estat de Palestina.

Pel moment, els governs de la rebatejada Autoritat creada en 1994 i de l'Estat creat en 1988 seguixen sent distints. El 5 de giner de 2013 es va anunciar que s'espera que el Consell Central de la OLP assumixca les funcions del Govern i el Parlament de l'Autoritat Palestina. Al sendemà, Saeb Erekat, cap del departament de negociacions de la OLP, va afirmar que l'Autoritat deuria redactar una nova Constitució.

Despuix del canvi de nom, Turquia es va convertir en el primer Estat en reconéixer este canvi, i el 15 d'abril de 2013, el cònsul general turc en Jerusalem Este Şakir Torunlar va presentar les seues credencials com a primer embaixador turc en l'Estat de Palestina al president palestí en Ramala.

Vore també

• Acorts de Camp David
• Acorts d'Oslo
• Conflicte àrap-israelita
• Mandat britànic de Palestina
• Cim de Pau de Camp David (2000)
• Declaració d'independència d'Israel
• Iniciativa de Pau Àrap
• Conflicte israelita-palestí
• Propostes per a un Estat judeu
• Dret a existir
• Ocupació de Cisjordània i Jerusalem Este per Jordània
• Ocupació de la Franja de Gaza per Egipte
• Ocupació de Cisjordània per Israel
• Ocupació de la Franja de Gaza per Israel
• Solució d'un Estat
• Solució de dos Estats
• Autoritat Nacional Palestina