La Declaració Balfour (2 de novembre de 1917) va ser una manifestació formal pública del governe britànic durant la Primera Guerra Mundial, per a anunciar el seu respal a l'establiment d'una «llar nacional» per al poble judeu en la regió de Palestina, que en eixe llavors formava part de l'Imperi otomà. La Declaració va ser inclosa en una carta firmada pel ministre de Relacions Exteriors britànic (Foreign Office) Arthur James Balfour i dirigida al baró Lionel Walter Rothschild, un líder de la comunitat judeua en Gran Bretanya, per a la seua transmissió a la Federació Sionista de Gran Bretanya i Irlanda. El text va ser publicat en la prensa el 9 de novembre de 1917.

Declaració Balfour

Durant el periodo de les discussions del Gabinet de Guerra britànic, que va conduir a la declaració, la guerra més àmplia havia aplegat a un periodo d'estancament; les tropes nortamericanes encara no estaven desplegades i els russos estaven distrets per l'agitació interna. El secretari del Gabinet, Mark Sykes, va iniciar conversacions formals en el liderage sioniste el 7 de febrer de 1917, i Balfour va demanar a Rothschild i a Jaim Weizmann que presentaren un proyecte de declaració pública el 19 de juny. Atres borradors varen ser discutits pel Gabinet britànic durant setembre i octubre, en aportacions de judeus sionistes i antisionistas, pero sense representació de la població local en Palestina, i l'emissió de la declaració final va ser autorisada per al 31 d'octubre. La discussió del gabinet sobre l'aprovació va descriure percebuts beneficis de propaganda entre la comunitat judeua mundial per a l'esforç de guerra aliat. Es llig:

His Majesty's government view with favour the establishment in Palestine of a national home for the Jewish people, and will use their best endeavours to facilitate the achievement of this object, it being clearly understood that nothing shall be done which may prejudice the civil and religious rights of existing senar-Jewish communities in Palestine, or the rights and political status enjoyed by Jews in any other country. El Govern del seu Majestad contempla en beneplàcit l'establiment en Palestina d'una llar nacional per al poble judeu i farà us dels seus millors esforços per a facilitar la realisació d'este objectiu, entenent-se clarament que no es farà res que puga perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no judeues existents en Palestina, o els drets i l'estatus polític dels judeus en qualsevol atre país.

La primera part de la declaració va ser el primer respal públic al sionisme (el moviment que buscava que el poble judeu a establir-se en la Terra d'Israel) per part d'una potència mundial. El terme «llar nacional» no tenia precedents en el dret internacional, i era intencionalment confús sobre si estava contemplat un Estat judeu. Els llímits prevists de Palestina no varen ser especificats, i el Govern britànic va confirmar més tart que les paraules «en Palestina» no significaven que la totalitat de Palestina estiguera destinada a ser la llar nacional judeua.

La segona part de la Declaració va ser afegida per a satisfer als opositors d'eixa política, els qui afirmaven que d'un atre modo es perjudicaria la posició de la població àrap de Palestina i es fomentaria l'antisemitisme contra els judeus en tot lo món. Mentres que la declaració tenia com a objectiu proporcionar l'autodeterminació en Palestina per als judeus de tot lo món, va fer una excepció a la regla de l'autodeterminació dels àraps palestins que formaven part de la gran majoria de la població local; fet reconegut pel Govern britànic en 2017.

L'emissió de la declaració va tindre moltes conseqüències duradores. Galvanizó el respal popular al sionisme, va dur a la creació del Mandat de Palestina, que més tart es va convertir en Israel i els territoris palestins, i va anar l'orige del conflicte israelita-palestí, encara en curs i considerat com el conflicte més intractable del món. Seguix havent controvèrsia acadèmica sobre vàries àrees, incloent si la declaració contradiu les promeses anteriors que els britànics varen poder haver fet a Husayn ibn Ali, el jerife de la Meca, en la correspondència McMahon-Husayn.

Antecedents

Respal britànic primerenc

 
«Memoràndum als Monarques Protestants d'Europa per a la restauració dels judeus en Palestina», de Lord Shaftesbury, com es va publicar en el Colonial Claves, en 1841.

La base per al respal britànic a un aument de la presència judeua en Palestina estava vinculat principalment en els càlculs geopolítics[1][lower-roman 1] i la protecció del canal de Suez, tan necessari per a unir les colónies asiàtiques d'Anglaterra a la metròpoli, si ben també incrustat idealísticament en les expectatives evangèliques dispensacionalistas que havien motivat a lord Shaftesbury i atres grups de pressió a inicis de la mitat del XIX i creat un sentiment de respal entre l'èlit política britànica cap a la «restauració dels judeus» en Palestina, ademés dels sentiments cristians de que Anglaterra anava a eixercitar un rol en el adveniment del Mileni i la segona vinguda de Crist.[lower-roman 2]

El primerenc respal polític britànic es va precipitar a inicis de 1830 i va ser dirigit per lord Palmerston, a raïl de la crisis de l'Est en acabant de que Mehmet Alí ocupara Síria i Palestina.[4][5] L'influència francesa com a protectora de les comunitats catòliques va escomençar a créixer en la regió, a mida que l'influència russa va escomençar a créixer com a protectora dels ortodoxos orientals, deixant a Gran Bretanya sense una esfera d'influència.[4] El Ministeri de Relacions Exteriors britànic va treballar per a fomentar l'emigració judeua a Palestina, ejemplificada per les exhortacions en 1841 i 1842 de Charles Henry Churchill a Moses Montefiore, el líder de la comunitat judeua britànica.[6][lower-alpha 1] Tals esforços varen ser prematurs,[6] ya que el sionisme no sorgiria dins de les comunitats judeues del món fins a les últimes décades del sigle, gràcies als esforços de Theodor Herzl, un periodiste judeu d'Àustria-Hongria, els esforços del qual per a obtindre respal internacional per a les seues idees no varen tindre èxit durant la seua vida.[7]


En la reorganisació política ocasionada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, els càlculs anteriors, que havien caducat des de fa algun temps (els propis intents anteriors de Theodor Herzl per a obtindre respal internacional per al seu proyecte havien fracassat) varen donar lloc a una renovació de les evaluacions estratègiques i la negociació política sobre el Mig i Lluntà Oriente.[5]

El sionisme primerenc

Vore també: Sionisme i Sionisme cristià
 
El Programa de Basilea, aprovat pel Primer Congrés Sioniste en 1897, en el qual la primera llínea declara: «El sionisme busca establir una llar per al poble judeu en Palestina garantisat pel dret públic».

El sionisme va sorgir a finals del XIX com a reacció als moviments nacionalistes antisemites i excloents en Europa.[8][lower-roman 3][lower-roman 4] El nacionalisme romàntic en Europa central i oriental en eixe sigle va ajudar a impulsar l'Haskalá o «Ilustració judeua», creant una divisió en la comunitat judeua entre els que veen el judaisme com la seua religió, i els que ho veen com el seu orige ètnic o nació.[8][lower-roman 3] Els pogroms antijudíos en l'Imperi rus de 1881-84 varen encorajar el creiximent d'esta última identitat, donant com resultat la formació de les organisacions pioneres com Hovevéi Zion i la publicació de Autoemancipació, de León Pinsker.[11][12][lower-roman 3]


En 1896 Theodor Herzl va publicar Der Judenstaat (L'Estat judeu o L'Estat dels judeus), en el que afirmava que l'única solució a la «qüestió judeua» en Europa, incloent el creixent antisemitisme, era per mig de la creació d'un Estat per als judeus.[13][14] Açò va marcar l'aparició del sionisme polític. Un any més tart, Herzl va fundar l'Organisació Sionista Mundial, que en el seu primer congrés «va instar a l'establiment d'una llar per al poble judeu en Palestina garantisat pel dret públic». Les mides propostes per a alcançar este objectiu varen incloure el foment de l'establiment d'assentaments judeus allí, l'organisació dels judeus en la diàspora, l'enfortiment de la sensibilitat i la consciència judeua, i les etapes preparatòries per a alcançar eixes subvencions governamentals necessàries.[14] Herzl va morir en 1904 sense el prestigi polític requerit per a portar a terme la seua agenda d'una llar judeua en Palestina.[7]


El líder sioniste Jaim Weizmann, més tart president de l'Organisació Sionista Mundial, va escomençar a viure en el Regne Unit en 1904 i es va reunir en Balfour durant la seua campanya electoral de 1905-1906[15] en una sessió organisada per Charles Dreyfus, el seu representant electoral judeu.[lower-roman 5] Durant la primera trobada entre Weizmann i Balfour en 1906, Balfour va preguntar a Weizmann sobre les objeccions sionistes al Pla d'Uganda de 1903, que consistia en otorgar una part de l'Àfrica Oriental Britànica al poble judeu com a pàtria.[lower-alpha 2] L'esquema, que havia segut propost a Herzl pel secretari de Colónies Joseph Chamberlain despuix del seu viage a Àfrica oriental a principis de l'any,[lower-roman 6] havia segut posteriorment rebujat despuix de la mort de Herzl pel Sèptim Congrés Sioniste en 1905,[lower-roman 7] despuix de dos anys d'intens debat en l'Organisació Sionista.[20]

En giner de 1914, Weizmann va conéixer al baró Edmond de Rothschild, un membre de la branca francesa de la família Rothschild i un dels principals defensors del moviment sioniste,[21] en relació en una proyecte de construcció d'una universitat hebrea en Jerusalem.[21] El baró no era part de l'Organisació Sionista Mundial, pero havia finançat les primeres colónies agrícoles judeues durant la primera gran onada d'immigració judeua a Palestina en la década de 1880, i els va traslladar a la Jewish Colonization Association en 1899.[22] Esta conexió va donar els seus fruts més avant eixe any quan el fill del baró, James de Rothschild, va demanar una reunió en Weizmann el 25 de novembre de 1914, en la finalitat de que ell i els sionistes s'allistaren per a influir en els que eren considerats receptius dins del Govern britànic a la seua agenda d'un «Estat judeu» en Palestina.[23] A través de l'esposa de James, Dorothy, Weizmann es va reunir en Rózsika Rothschild, qui li va presentar a la branca anglesa de la família, en particular al seu marit Charles i el seu germà major Walter, un zoòlec i exmembre del Parlament.[24] El seu pare, Lord Nathan Rothschild, cap de la branca anglesa de la família, tenia una actitut cautelosa cap al sionisme, pero va morir en març de 1915 i el seu títul va ser heretat per Walter.[24][25]

Molts judeus britànics en esta época no eren sionistes; abans de la declaració solament 8000 dels 300 000 judeus eren considerats sionistes.[26]

La Palestina otomana

Els otomans havien aplicat una política restrictiva a l'immigració judeua a Palestina ya en 1882, en el temps de la cridada Primera Aliyá, que pot ser considerada com les primeres arribades sionistes. Encara que hi havia certa tensió en la població local (principalment entre els comerciants i les classes notables), en 1901 Constantinopla va donar als judeus els mateixos drets que els àraps per a comprar terres i el percentage de judeus en la població va aumentar al 7 % en 1914. També en 1914, en la creixent desconfiança cap als Jóvens Turcs i la Segona Aliyá, el nacionalisme àrap estava en aument i en Palestina, el antisionisme era una característica unificadora.[27][28] Jonathan Schneer indica que «la Declaració Balfour no era, en sí mateixa, la font de problemes en una terra que abans havia estat més o menys en pau, pero tampoc era una simple senyal en una carretera que es dirigia indubtablement cap a un penya-segat. Ningú pot dir quin podria ser el curs dels acontenyiments en Palestina sense ella. Lo que va vindre va ser producte de forces i factors enterament imprevists».[29]

La Primera Guerra Mundial

1914-16: Discussions inicials entre el govern britànic i els sionistes

 
Memoràndum del Gabinet de Herbert Samuel, The Future of Palestine, com va ser publicat en els documents del Gabinet britànic (CAB 37/123/43), el 21 de giner de 1915.

En 1914, va esclatar la guerra en Europa entre la Triple Entente (Gran Bretanya, França i l'Imperi rus) i les Potències Centrals (Alemània, Àustria-Hongria i més tart eixe any, l'Imperi otomà).[30] El 9 de novembre de 1914, quatre dies despuix de la declaració de guerra de Gran Bretanya contra l'Imperi otomà, del com el Mutasarrifato de Jerusalem (a sovint referit simplement com a Palestina)[31] era un component, el sionisme va ser primer discutit en una reunió del Gabinet britànic. En la reunió, David Lloyd George, llavors canceller de Facenda, i la firma de la qual d'advocats Lloyd George, Roberts & Co havia segut contractada una década abans per la Federació Sionista de Gran Bretanya i Irlanda per a treballar en el Pla d'Uganda,[32] «es va referir al destí final de Palestina».[33]

Els esforços de Weizmann es varen accelerar.[lower-alpha 3] El 10 de decembre de 1914, es va reunir en el sioniste Herbert Louis Samuel, membre del Gabinet britànic, qui considerava que les demandes de Weizmann eren molt modestes.[lower-alpha 4] Dos dies més tart, Weizmann es va reunir de nou en Balfour, per primera volta des de 1906.[lower-alpha 5]


Un més més tart, Herbert Samuel va fer circular un memoràndum titulat The Future of Palestine davant els seus colegues del Gabinet. El memoràndum dia que «estic segur de que la solució del problema de Palestina que seria molt més benvinguda als líders i seguidors del moviment sioniste en tot lo món seria l'anexió del país a l'Imperi britànic».[37] Samuel va discutir una còpia del seu memoràndum en lord Nathan Rothschild en febrer de 1915, un més abans de la mort d'este últim.[25] Era la primera volta en un registre oficial que es proponia el respal dels judeus com a mida de guerra.[38]

Varen seguir moltes atres discussions, incloent una reunió entre Lloyd George, qui havia segut nomenat ministre de Municions en maig de 1915, i Weizmann, un líder sioniste que també va ser assessor científic del Ministeri de Municions.[39] Dèsset anys despuix, en els seus War Memoirs, Lloyd George va descriure estes reunions com «la font i l'orige» de la declaració, encara que esta afirmació ha segut rebujada pels historiadors.[lower-alpha 6] Lloyd George va ser, no obstant, el primer ministre en el moment de la Declaració Balfour i, en última instància, responsable d'ella.[40]

1915-16: Compromisos britànics anteriors sobre Palestina

Artícul principal → Correspondència Husayn-McMahon.


A finals de 1915, l'Alt Comissionat Britànic en Egipte, Henry McMahon, havia intercanviat dèu cartes en Husayn ibn Ali, jerife de la Meca, en les que li havia promés reconéixer l'independència àrap «en els llímits i llímits proposts pel jerife de la Meca», a excepció de «parts de Síria» situades a l'oest dels «districtes de Damasc, Homs, Hama i Alep», a canvi de que Husayn llançara un tumult contra l'Imperi otomà.[45][lower-alpha 7] En les décades posteriors a la guerra, l'alcanç d'esta exclusió costera va ser molt disputat,[47] ya que Palestina està al suroest de Damasc i no va ser mencionada explícitament.[45]


Sobre la base de la correspondència, el tumult àrap va escomençar el 5 de juny de 1916. No obstant, en maig de 1916, els governs del Regne Unit, França i Rússia també havien conclós en secret l'Acort Sykes-Picot, que Balfour va descriure més tart com un fue añadida para satisfacer a los opositores de esa política, quienes afirmaban que de otro modo se perjudicaría la posició de la població árabe de Palestina y se fomentaría l'antisemitisme contra los judíos en todo el mundo. Mientras que la declaració tenía como objetivo proporcionar la autodeterminació en Palestina para los judíos de todo el mundo, hizo una excepción a la regla de l'autodeterminació de los árabes palestinos que formaban parte de la gran mayoría de la població local; hecho reconocido por el Gobierno británico en 2017.

La emissió de la declaració tuvo muchas consecuencias duraderas. Galvanizó el apoyo popular al sionisme, llevó a la creació del Mandato de Palestina, que más tarde se convirtió en Israel y los territorios palestinos, y fue el origen del conflicto israelí-palestino, aún en curso y considerado como el conflicto más intratable del mundo. Sigue habiendo controversia académica sobre varias áreas, incluyendo si la declaració contradice las promesas anteriores que los britànics pudieron haber hecho a Husayn ibn Ali, el jerife de La Meca, en la correspondencia McMahon-Husayn.

Antecedentes

Apoyo británico temprano

 
«Memorando a los Monarcas Protestantes de Europa para la restauración de los judíos en Palestina», de Lord Shaftesbury, como se publicó en el per a repartir l'àrea, en acabant de que l'acort de 1915 , en 1841.

La base para el apoyo británico a un aumento de la presencia judía en Palestina estaba vinculado principalmente con los cálculos geopolíticos[1][lower-roman 14]

Juny i juliol: Decisió de preparar una declaració

 
Una còpia del borrador inicial de la declaració, de Lord Rothschild, junt en la seua carta de presentació, 18 de juliol de 1917, des de vos archius de l'abinete de guerra britànic.

El 13 de juny de 1917, el cap del departament d'Assunts del Mig Oriente del Ministeri de Relacions Exteriors, Ronald Graham, va conéixer que els tres polítics més importants (el primer ministre, el ministre de Relacions Exteriors i el subsecretari Parlamentari de Relacions Exteriors, Lord Robert Cecil) estaven tots a favor de recolzar al Moviment Sioniste;[lower-alpha 15] el mateix dia, Weizmann havia escrit a Graham per a advocar per una declaració pública.[lower-alpha 16][91]

El 19 de juny, Balfour es va reunir en Lord Rothschild i Weizmann, i els va demanar que presentaren una fòrmula per a una declaració.[92]

Despuix de rebre el proyecte de declaració de Lord Rothschild presentat pel Ministeri de Relacions Exteriors el 18 de juliol, l'assunt va ser somés a consideració formal del Gabinet.[93]

Setembre i octubre: Consentiment nortamericà i aprovació del Gabinet de guerra

 
Com a part de les discussions del Gabinet de Guerra, es varen buscar opinions de dèu líders judeus «representatius». Els partidaris eren quatre membres de l'equip negociador sioniste (Rothschild, Weizmann, Sokolow i Samuel), Stuart Samuel (el germà major de Herbert Samuel) i el rabí principal Joseph Hertz. Aquells en contra eren Montagu, Philip Magnus, Claude Montefiore i Lionel Cohen.

La decisió d'emetre la declaració va ser presa pel Gabinet de guerra britànic el 31 d'octubre de 1917. Açò va seguir a la discussió en quatre reunions del Gabinet de guerra (inclosa la reunió del 31 d'octubre) durant l'espai dels dos mesos anteriors.[93] Es va solicitar el consentiment del President dels Estats Units durant el mateix periodo.[94]


Els funcionaris britànics varen demanar al president Wilson les seues opinions sobre l'assunt en dos ocasions: primer el 3 de setembre, quan va respondre que el moment no era l'adequat; i més tart el 6 d'octubre, quan va estar d'acort en la publicació de la Declaració.[94] Despuix de l'entrada d'Estats Units a la guerra a principis d'abril, durant un més (abril i maig de 1917), Balfour havia estat en Estats Units en la Missió Balfour i va passar molt temps discutint el sionisme en l'assessor de Wilson i líder sioniste Louis Brandeis.[lower-alpha 17]

Sobre el Gabinet de guerra, per a ajudar a les discussions, la Secretaria del Gabinet va solicitar aclariments interministerials, aixina com les opinions del president Woodrow Wilson i en octubre, presentacions formals de sis líders sionistes i quatre judeus no sionistes.[93]

Extractes de les actes d'estes quatre reunions del Gabinet de guerra proporcionen una descripció dels principals factors que els ministres varen considerar:

  • 3 de setembre de 1917: «En referència a una sugerència de que es podria pospondre l'assunt, [Balfour] va senyalar que es tractava d'una qüestió en la que el Ministeri de Relacions Exteriors havia estat molt pressionat durant molt temps. Hi havia una organisació molt forta i entusiasta, més particularment en els Estats Units, que estaven fervents en este assunt, i la seua creència era que seria de l'ajuda més substancial als aliats tindre la diligència i l'entusiasme d'esta gent allistada en el nostre costat. No fer res era arriscar-se a una ruptura directa en ells, i era necessari enfrontar esta situació».[96]
  • 4 d'octubre de 1917: «[...] [Balfour] va senyalar que el Govern alemà estava fent grans esforços per a captar la simpatia del Moviment Sioniste. Este Moviment, encara que contrari a una série de judeus rics en este país, tenia darrere d'ell el respal de la majoria dels judeus, en tot cas en Rússia i Estats Units, i possiblement en atres països [...] El Sr. Balfour va llegir llavors una molt simpàtica Declaració del Govern francés que havia segut transmesa als sionistes, i va afirmar que sabia que el President Wilson era extremadament favorable al Moviment».[97]
  • 25 d'octubre de 1917: «[...] el Secretari va mencionar que estava sent pressionat pel Ministeri de Relacions Exteriors per a plantejar la qüestió del sionisme, l'apany primerenc del qual era considerat de gran importància».[98]
 
Acta del Gabinet de guerra britànic, aprovant l'emissió de la declaració, 31 d'octubre de 1917.
  • 31 d'octubre de 1917: «[Balfour] va afirmar que havia aplegat a la conclusió de que tots estaven d'acort en que, des d'un punt de vista purament diplomàtic i polític, era desijable que es fera una declaració favorable a les aspiracions dels nacionalistes judeus. La gran majoria dels judeus en Rússia i Estats Units, com, de fet, en tot lo món, ara semblava ser favorable al sionisme. Si poguérem fer una declaració favorable a tal ideal, deuríem ser capaces de portar a terme una propaganda extremadament útil tant en Rússia com en Estats Units».[99]

Vore també

Notes

Cites de respal de fonts primàries

  1. ↑ Montefiore era el judeu britànic més ric i líder de la Junta de Diputats dels Judeus Britànics. La primera carta de Charles Henry Churchill, en 1841, estava destinada a catalisar un interés en l'emigració judeua a Palestina: «Supposing that you and your colleagues should at onze and earnestly interest yourselves upon this important subject of the recovery of your ancient country, it appears to em (forming my opinions upon the present attitude of affairs in the Turkish Empire) that it could only be as subjects of the Porte that you could commence to regain a footing in Palestine».[6]
  2. ↑ Segons les memòries de Weizmann, la conversació va ser com seguix: «Mr. Balfour, supposing I was to offer you Paris instead of London, would you take it?». He sat up, looked at em, and answered: «But Dr. Weizmann, we have London». «That is true», I said, «but we had Jerusalem when London was a marsh». He [...] said two things which I remember vividly. The first was: «Llaure there many Jews who think like you?». I answered: «I believe I speak the mind of millions of Jews whom you will never see and who cannot speak for themselves». [...] To this he said: «If that is baix you will one day be a force». Shortly before I withdrew, Balfour said: «It is curious. The Jews I meet llaure lleve different». I answered: «Mr. Balfour, you meet the wrong kind of Jews».[17]
  3. ↑ Weizmann va escriure en les seues memòries: «The entry of Turkey into the fra and the remarks made by the Premier in his Guildhall speech were an additional impulse towards proceeding with the reconnoitring work at a higher speed [...] An opportunity offered itself to discuss the Jewish problems with Mr. C. P. Scott (Editor of the Manchester Guardian) [...] Mr. Scott, who has, I believe, given the whole problem a very careful and sympathetic attention, was good enough to promise that he would talk to Mr. Lloyd George on the subject [...] As it happened, Mr. Lloyd George, having several engagements for the week suggested that I should see Mr. Herbert Samuel, and an interview took plau at his office. [Footnote: 10 Dec. 1914]».[34]
  4. ↑ Weizmann va escriure en les seues memòries: «He believed that my demands were too modest, that big things would have to be done in Palestine; he himself would move and would expect Jewry to move immediately the military situation was cleared up [...] The Jews would have to bring sacrifices and he was prepared to do baix. At this point I ventured to ask in which way the plans of Mr. Samuel were more ambitious than mine. Mr. Samuel preferred not to enter into a discussion of his plans, as he would like to keep them 'liquid', but he suggested that the Jews would have to build railways, harbours, a university, a network of schools, etc [...] He also thinks that perhaps the Temple may be rebuilt, as a symbol of Jewish unity, of course, in a modernised form».[35]
  5. ↑ Weizmann va escriure en les seues memòries: «On the suggestion of Baron James, I went to see Sir Philip Magnus with whom I had a lengthy conversation, and he expressed his willingness to cooperate, provided that great discretion was used [...] I asked Sir Philip his opinion of the advisability of seeing Mr. Balfour, and he thought that an interview with Mr. Balfour would be of very great interest and value [...] At one of my visits to London I wrote to Mr. Balfour and got an appointment with him on Saturday the same week at 12 o'clock in his house.[Footnote: 12 Dec. 1914] I spoke to him practically in the same strain as I did to Mr. Samuel, but the whole turn of our conversation was more academic than practical».[36]
  6. ↑ Weizmann va ser Assessor Químic del Ministeri de Municions sobre Suministraments d'Acetona, i se li va demanar que produïra un nou procés per a la producció d'acetona en la finalitat de reduir el cost de la producció de cordita.[40] La sugerència popular de que este paper va influir en la decisió d'emetre la declaració ha segut descrita com «fantasiosa»,[41] una «llegenda», un «mit»,[42] i "¿«un producte de l'imaginació [de Lloyd George]».[43] La descripció de Lloyd George en les seues War Memoirs, que va ajudar a crear este mit, és com seguix: «But by the spring of 1915 the position in the American acetone market had become extremely delicate [...] In the survey we made of all the various prospective requirements, it soon became clear that the supplies of wood alcohol for the manufacture of acetone would prove lleve insufficient to meet the increasing demands, particularly in 1916 [...] While I was càsting about for some solution of the difficulty, I ran against the clapix C. P. Scott, Editor of the Manchester Guardian [...] I took his word about Professor Weizmann and invited him to London to see em [...] He could produïx acetone by a fermentation process on a laboratory scale, but it would require some clave before he could guarantee successful production on a manufacturing scale. In a few weeks' clave he came to em and said: ‹The problem is solved›. [...] When our difficulties were solved through Dr. Weizmann's genius I said to him: ‹You have rendered great service to the State, and I should like to ask the Prime Minister to recommend you to His Majesty for some honour›. He said: ‹There is nothing I want for myself›. ‹But is there nothing we ca do as a recognition of your valuable assistance to the country?› I asked. He replied: ‹Yes, I would like you to do something for my people›. He then explained his aspirations as to the repatriation of the Jews to the sacred land they had made famous. That was the fount and origin of the famous declaration about the National Home for Jews in Palestine. As soon as I became Prime Minister I talked the whole matter over with Mr. Balfour, who was then Foreign Secretary. As a scientist he was immensely interested when I told him of Dr. Weizmann's achievement. We were anxious at that clave to gather Jewish support in neutral countries, notably in America. Dr. Weizmann was brought into direct contact with the Foreign Secretary. This was the beginning of an association, the outcome of which, after long examination, was the famous Balfour Declaration which became the charter of the Zionist movement».[44]
  7. ↑ Vore la carta original datada el 25 d'octubre de 1915 ací. George Antonius (qui va anar el primer en publicar la correspondència en la seua totalitat) va descriure esta carta com «by far the most important in the whole correspondence, and may perhaps be regarded as the most important international document in the history of the Arab national movement [...] is still invoked as the main piece of evidence on which the Arabs accuse Great Britain of having broken faith with them».[46]
  8. ↑ En el seu memoràndum d'agost de 1919, Balfour va senyalar: «restauració de los judíos».[48]
  9. ↑ Sykes va ser presentat a Weizmann i Sokolow via James A. Malcolm, un home de negocis armeni britànic, i L. J. Greenberg, l'editor de The Jewish Chronicle.[54]
  10. ↑ Nahum Sokolow va descriure la reunió en 1919 com seguix: «The 7th of February, 1917, constitutes a turning-point in the history [...] At the commencement of the year 1917 Sir Mark Sykes entered into closer relations with Dr. Weizmann and the author, and the discussions held with the latter led to the meeting of February 7th, 1917, which marks the commencement of official negotiations. Besides Sir Mark Sykes, the following took part in this meeting: Lord Rothschild, Mr. Herbert Bentwich, Mr. Joseph Cowen, Dr. M. Gaster (at whose house the meeting took plau), Mr. James de Rothschild, Mr. Harry Sacher, Right Hon. Herbert Samuel, M.P., Dr. Chaim Weizmann, and the author. The deliberations yielded a favourable result, and it was resolgau to continue the work».[61]
  11. ↑ De les memòries de Lloyd George: «The Balfour Declaration represented the convinced policy of all parties in our country and also in America, but the launching of it in 1917 was due, as I have said, to propagandist reasons [...] The Zionist Movement was exceptionally strong in Russia and America [...] It was believed, also, that such a declaration would have a potent influence upon world Jewry outside Russia, and secure for the Entente the aid of Jewish financial interests. In America, their aid in this respect would have a special value when the Allies had almost exhausted the gold and marketable securities available for American purchases. Such were the chief considerations which, in 1917, impelled the British Government towards making a contract with Jewry».[77]
  12. ↑ La Comissió Peel va descriure l'evidència de Lloyd George com seguix: «In the evidence he gave before us Mr. Lloyd George, who was Prime Minister at the clave, stated that, while the Zionist cause had been widely supported in Britain and America before November, 1917, the launching of the Balfour Declaration at that clave was ‹due to propagandist reasons›; and, he outlined the serious position in which the Allied and Associated Powers then were. The Roumanians had been crushed. The Russian Army was demoralized. The French Army was unable at the moment to take the offensive on a large scale. The Italians had sustained a great defeat at Caporetto. Millions of tons of British shipping had been sunk by German submarines. No American divisions were yet available in the trenches. In this critical situation it was believed that Jewish sympathy or the reverse would make a substantial difference one way or the other to the Allied cause. In particular Jewish sympathy would confirm the support of American Jewry, and would make it more difficult for Germany to reduïx her military commitments and improve her economic position on the eastern front [...] The Zionist leaders [Mr. Lloyd George informed us] gave us a definite promise that, if the Allies committed themselves to giving facilities for the establishment of a national home for the Jews in Palestine, they would do their best to rali Jewish sentiment and support throughout the world to the Allied cause. They kept their word».[78]
  13. ↑ Sykes també havia informat als sionistes que es trobava en Picot al sendemà i Sokolow va ser nominat per Rothschild per a unir-se a la reunió que va tindre lloc degudament en la casa de Sykes. Sokolow va ser capaç de presentar el cas dels sionistes i expressar el seu desig d'un protectorat britànic, encara que Picot es va negar a involucrar-se en eixe punt. Al sendemà, Sokolow i Picot es varen trobar solo en l'embaixada francesa, en esta ocasió Picot va dir: «He personally would see that the facts about Zionism were communicated to the proper quarters and he would do his best to win for the movement whatever sympathies were necessary to be won baix far as compatible with the French standpoint on this question».[80]
  14. ↑ Sykes va continuar el seu viage i va aplegar a Itàlia i va tindre reunions en l'embaixador britànic i el representant britànic davant la Santa Sèu, en la finalitat de preparar el camí per a que Sokolov poguera vore els representants en el Vaticà. Sokolov va aplegar un més despuix, en maig, i quan va retornar a França a principis de juny havia conseguit un respal llimitat de la Santa Sèu (va tindre una audiència en el Papa), aixina com la simpatia del Govern italià. El 21 de maig de 1917 Angelo Sereni, president de la Comunitat de Israelitas Italians, va presentar a Sokolow a Sonnino, el ministre italià de Relacions Exteriors. També va ser rebut per Paolo Boselli, el primer ministre italià. Sonnino va ordenar que el secretari general del ministeri enviara una carta en el sentit de que, encara que no podia expressar-se sobre els mèrits d'un programa que afectava a tots els aliats, .
  15. ↑ Ronald Graham va escriure a Lord Hardinge, el Subsecretari Permanent d'Estat de Relacions Exteriors (és dir, el major servidor civil, o no-ministre, en el Ministeri de Relacions Exteriors britànic) el 13 de juny de 1917: «It would appear that in view of the sympathy towards the Zionist movement which has already been expressed by the Prime Minister, Mr. Balfour, Lord R. Cecil, and other statesmen, we llaure committed to support it, although until Zionist policy has been more clearly defined our support must be of a general character. We ought, therefore, to secure all the political advantage we ca out of our connection with Zionism, and there is no doubt that this advantage will be considerable, especially in Russia, where the only means of reaching the Jewish proletariat is through Zionism, to which the vast majority of Jews in that country adhere».[89]
  16. ↑ Weizmann va escriure que: «it appears desirable from every point of view that the British Government should give expression to its sympathy and support of the Zionist claims on Palestine. In fact, it need only confirm the view which eminent and representative members of the Government have many claves expressed to us, and which have formed the basis of our negotiations throughout the long period of almost three years».[90]
  17. ↑ En 1929, el líder sioniste Jacob de Haas va descriure la situació com seguix: «In May 1917 prior to the arrival of the Balfour Mission to the United States, President Wilson took occasion to afford ample opportunity for the discussion of Zionist Palestinian prospects, and the occasion was not neglected. At the first official reception given by President Wilson for Mr. Balfour, the latter singled out Brandeis as one with whom he desired private conversation. Mr. Balfour while in Washington summarized his own attitude in a single sentence, ‹I am a Zionist›. But while Balfour and Brandeis met as often as circumstances demanded other Zionists met and discussed the Palestinian problem with all those members of the British mission whose understanding it was thought desirable to cultivate. This was made necessary because at that particular juncture the creation of an American mandatory for Palestine a policy Brandeis did not favor was being persistently discussed in the European press».[95]

Notes explicatives i perspectives acadèmiques

  1. ↑ Renton ho descriu com seguix: «A crucial aspect of this depiction of the Declaration as a product of British benevolence, as opposed to realpolitik, was that the British had a natural and deep-rooted concern for the rights of Jews and specifically their national restoration, which was an ingrained part of British culture and history. Presented in this way, the Declaration was shown to be a natural, almost preordained event. Hence, Zionism was presented not just as the «hogar nacional» of Jewish history but also of British history. The tendency of nationalist and Zionist histories to develop towards a single point of destiny and redemption allowed for, indeed required, such an explanation. The myth of British 'proto-Zionism', which has had such a longstanding influence on the historiography of the Balfour Declaration, was thus produced, baix as to serve the needs of Zionist propagandists working for the British Government».[2]
  2. ↑ Donald Lewis escriu: «It is the contention of this work that only by understanding [el filosemitisme i el sionisme cristià] ca one make sense of the religious and cultural influences that worked together to create a climate of opinion among the political elite in Britain that was well disposed to the Balfour Declaration».[3]
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 LeVine i Mossberg descriuen açò com seguix: «The parents of Zionism were not Judaism and tradition, but anti-Semitism and nationalism. The ideals of the French Revolution spread slowly across Europe, finally reaching the Pale of Settlement in the Russian Empire and helping to set off the Haskalah, or Jewish Enlightenment. This engendered a permanent split in the Jewish world, between those who held to a halachic or religious-centric vision of their identity and those who adopted in part the racial rhetoric of the clave and made the Jewish people into a nation. This was helped along by the wave of pogroms in Eastern Europe that set two million Jews to flight; most wound up in America, but some chose Palestine. A driving force behind this was the Hovevei Zion movement, which worked from 1882 to develop a Hebrew identity that was distinct from Judaism as a religion».[9]
  4. ↑ Gelvin escriu: «The fact that Palestinian nationalism developed later than Zionism and indeed in response to it does not in any way diminish the legitimacy of Palestinian nationalism or make it less valid than Zionism. All nationalisms arise in opposition to some ‹other›. Why else would there be the need to specify who you llaure? And all nationalisms llaure defined by what they oppose. As we have seen, Zionism itself arose in reaction to anti-Semitic and exclusionary nationalist movements in Europe. It would be perverse to judge Zionism as somehow less valid than European anti-Semitism or those nationalisms. Furthermore, Zionism itself was also defined by its opposition to the indigenous Palestinian inhabitants of the region. Both the ‹conquest of land› and the ‹conquest of llabor› slogans that became central to the dominant strain of Zionism in the Yishuv originated as a result of the Zionist confrontation with the Palestinian ‹other›».[10]
  5. ↑ Defries escrbe: «Balfour had, at the least, acquiesced in Chamberlain's earlier efforts to assist the Jews in finding a territory to establish a Jewish settlement. According to his biographer he was interested enough in Zionism at the end of 1905 to allow his Jewish constituency party chairman, Charles Dreyfus, to organise a meeting with Weizmann. It is possible that he was intrigued by the rejection by the Zionist Congress of the ‹Uganda› offer. It is unlikely that Balfour was ‹converted› to Zionism by this encounter despite this view being propounded by Weizmann and endorsed by Balfour's biographer. Balfour had just resigned as prime minister when he met Weizmann. Despite his subsequent dramatic defeat at the polls by the Liberals and his ultimate resignation as Party leader in 1911, he was to stage a renaissance politically. His advice was sought by the Lliberal administration on matters of defence and with the outbreak of the First World War his opinion was in even greater demand. In December 1914 Weizmann met Balfour again».[16]
  6. ↑ Rovner va escriure: «In the spring of 1903 the fastidiously dressed sixty-six-year-old secretary was fresh from a trip to British possessions in Africa [...] Whatever the genesis of the idea, Chamberlain received Herzl in his office just weeks after the Kishinev pogroms. He fixed Herzl in his monocle and offered his help. ‹I have seen a land for you on my travels›, Chamberlain told him, ‹and that's Uganda. It's not on the coast, but farther inland the climate becomes excellent even for Europeans [...] [a]nd I thought to myself that would be a land for Dr. Herzl›».[18]
  7. ↑ Rovner va escriure: «On the afternoon of the fourth day of the Congress a weary Nordau brought three resolutions before the delegates: ‹(1) that the Zionist Organization direct all future settlement efforts solely to Palestine; (2) that the Zionist Organization thank the British government for its offer of an autonomous territory in East Africa; and (3) that only those Jews who declare their allegiance to the Basel Program may become members of the Zionist Organization›. Zangwill objected [..] When Nordau insisted on the Congress's right to pass the resolutions regardless, Zangwill was outraged. ‹You will be charged before the bar of history›, he challenged Nordau [...] From approximately 1:30 p.m. on Sunday, July 30, 1905, a Zionist would henceforth be defined as someone who adhered to the Basel Program and the only ‹authentic interpretation› of that program restricted settlement activity exclusively to Palestine. Zangwill and his supporters could not accept Nordau's ‹authentic interpretation› which they believed would lead to an abandonment of the Jewish masses and of Herzl's visió. One territorialist claimed that Ussishkin's voting bloc had in fact ‹buried political Zionism›».[19]
  8. ↑ En la majoria de narrativa, inclosa la de Schneer, el paper de Gaster en la realisació de la declaració ha segut tractat en despit. Els erudits (incloent a James Renton) han realisat intents per a rehabilitar el seu paper.[60]
  9. ↑ Gutwein descriu l'impacte com seguix: «Sykes's approach to the Zionist-radical leadership in early 1917 led to a major transformation in Weizmann’s political standing. From the outbreak of the war until Asquith's fall, it was Weizmann who sought paths to British statesmen and officials to request their aid, but his efforts were blocked due to his radical positions. Now, it was Sykes who approached Weizmann and Sokolow and requested their assistance to advance radical aims. The co-opting of Weizmann and the Zionist-radicals into Lloyd George's administration transformed them from lobbyists into partners, and Sykes used their help to promote three major goals of the radical policy: the fight against Wilson’s ‹peace without victory› policy; the establishment of ‹Greater Armènia› as a Russian protectorate that included Turkish Armènia; and the replacement of joint British-French rule in Palestine, in the spirit of the Sykes–Picot Agreement, with an exclusive British protectorate».[54]
  10. ↑ Grainger va escriure: «It was later lauded as a great humanitarian gesture and condemned as a wicked plot, but the preceding Cabinet discussions about it show that it was the product of hard-headed political calculation… It was argued that such a declaration would encourage support for the Allies in the United States and in Russia, the two countries in the world which had very large Jewish populations. But behind it all was the knowledge that, if Britain promoted such a policy, it would necessarily be up to her to implement it, and this would in turn pixen that she would have to exercise political control over Palestine. One aim of the Balfour Declaration was thus to freeze out France (and anyone else) from any post-war presence in Palestine»;[71] i Barr escriu: «To ward off the inevitable French pressure for an international administration onze Palestine had been conquered, the British government now made its support for Zionism public».[72]
  11. ↑ Gelvin senyala que: «The British did not know lleve what to make of President Woodrow Wilson and his conviction (before America's entrance into the war) that the way to end hostilities was for both sides to accept ‹peace without victory›. Two of Wilson's closest advisors, Louis Brandeis and Felix Frankfurter, were avid Zionists. How better to shore up an uncertain ally than by endorsing Zionist aims? The British adopted similar thinking when it came to the Russians, who were in the midst of their revolution. Several of the most prominent revolutionaries, including Leon Trotsky, were of Jewish descent. Why not see if they could be persuaded to keep Russia in the war by appealing to their latent Jewishness and giving them another reason to continue the fight? [...] These include not only those already mentioned but also Britain's desire to attract Jewish financial resources».[73]
  12. ↑ Schneer descrbe açò com seguix: «Thus the view from Whitehall early in 1916: If defeat was not imminent, neither was victory; and the outcome of the war of attrition on the Western Front could not be predicted. The colossal forces in a death-grip across Europe and in Eurasia appeared to have canceled each other out. Only the addition of significant new forces on one side or the other seemed likely to tip the scale. Britain's willingness, beginning early in 1916, to explore seriously some kind of arrangement with ‹world Jewry› or ‹Great Jewry› must be understood in this context».[74]
  13. ↑ Durant la Primera Guerra Mundial i la posguerra, la direcció sionista va preferir conseguir els objectius sionistes en solament el respal britànic i rebujant la protecció francesa.[85] No obstant, el diplomàtic sioniste Nahum Sokolow es va reunir en líders francesos i va obtindre una carta de data 4 de juny de 1917, donant garanties de simpatia cap a la causa sionista per Jules Cambon, cap de la secció política del Ministeri de Relacions Exteriors de França.[86] Esta carta no va ser publicada, pero va ser depositada en el Ministeri de Relacions Exteriors britànic. Kramer, citant a el historiador Isaiah Friedman, afirma que la carta de Cambon va ser «hogar nacional» per a la posterior emissió de la Declaració Balfour.[69] No obstant, Edy Kaufman escriu que, encara que eixe document va ser presentat a Ronald Graham aparentment per Sokolow, Picot va ser cridat per a vindre a Londres a finals d'octubre per a assistir a una reunió del Gabinet britànic i explicar la posició francesa en relació en el moviment sioniste. (Kaufman cita a Stein, qui considera factible la possibilitat de que el document no va captar l'atenció de Lord Balfour o este es va oblidar de la seua existència; i cita a Vereté, qui creïa que el document provablement es va perdre).[87]
  14. ↑ Renton lo describe como sigue: «A crucial aspect of this depiction of the Declaration as a product of British benevolence, as opposed to realpolitik, was that the British had a natural and deep-rooted concern for the rights of Jews and specifically their national restoration, which was an ingrained part of British culture and history. Presented in this way, the Declaration was shown to be a natural, almost preordained event. Hence, Zionism was presented not just as the .[lower-alpha 8] Este acort secret va ser negociat a principis de 1916 entre Mark Sykes i François Georges-Picot. Sykes era un membre del Parlament britànic el paper del qual s'havia desenrollat des del seu assent en el comité De Bunsen de 1915 per a tindre una influència significativa en la política britànica en la regió, incloent la creació de l'Oficina Àrap, mentres que Picot era un diplomàtic francés i excònsul general en Beirut.[49] L'acort va definir les seues esferes d'influència i control propostes en Àsia Occidental, en cas que la Triple Entente conseguira derrotar a l'Imperi otomà durant la Primera Guerra Mundial.[50][51] Va dividir molts territoris àraps en àrees administrades pels britànics i francesos, i va permetre l'internacionalisació de Palestina,[50][51] proponent que la forma de l'administració d'eixa regió seria confirmada despuix de consultar en Rússia i Husayn.[50] Estes iniciatives en temps de guerra, inclusivament de la Declaració, són considerades freqüentment juntes pels historiadors per la possibilitat, real o imaginària, d'incompatibilitat entre ells, sobretot pel que fa a la disposició de Palestina.[52]. Basta dir, en paraules d'Albert Hourani: «L'argument sobre l'interpretació d'estos acorts és impossible de terminar, ya que estaven destinats a soportar més d'una interpretació».[53]

    1916-17: Canvi del Govern britànic

    En térmens de la política britànica, la declaració va ser resultat de l'arribada al poder de Lloyd George, qui va reemplaçar al Gabinet liderat per Asquith en decembre de 1916, ya que ell i Balfour havien favorit el repartiment de l'Imperi otomà en la posguerra, en contrast en Asquith i Grey, els qui favorien la seua reforma.[54][55]

    Lloyd George havia volgut fer de la destrucció de l'Imperi otomà un important objectiu de guerra britànic, i dos dies despuix d'assumir el càrrec li va dir al general Robertson, el cap de l'Estat Major Imperial, que volia una victòria important, preferiblement la captura de Jerusalem, per a impressionar a l'opinió pública britànica.[56] Lloyd George va consultar immediatament al seu Gabinet de guerra sobre una «nova campanya en Palestina, en quant El Arish haguera segut assegurat».[57] La pressió subsegüent de Lloyd George, sobre les reserves de Robertson, va donar lloc a la recaptura del Sinaí pel Egipte controlat pels britànics, en la captura del Arish en decembre de 1916 i Rafah en giner de 1917, i l'arribada de les forces britàniques a les fronteres meridionals de l'Imperi otomà.[57] Despuix de dos intents infructuosos de capturar Gaza, en abril de 1917 es va iniciar un estancament en el sur de Palestina,[58] i la campanya del Sinaí i Palestina no conseguiria cap progrés substancial fins al 31 d'octubre de 1917.[59]

    1917: Negociacions oficials britànic-sionistes

    Despuix del canvi de govern, Sykes va ser transferit a la Secretaria de l'Oficina de Guerra com a secretari polític per a Assunts del Propenc Orient, i encarregat de recomençar les discussions en els sionistes. A principis de 1917, a pesar de haver establit prèviament una relació en el líder sioniste britànic Moses Gaster,[lower-roman 8] va escomençar a buscar a atres líders sionistes i va ser presentat a Weizmann i Nahum Sokolow a finals de giner de 1917.[lower-alpha 9] El 7 de febrer de 1917 varen escomençar les negociacions oficials entre Sykes i els líders sionistes.[lower-alpha 10]

    Finals de 1917: Progrés d'una guerra més àmplia

    Durant el periodo de les discussions del Gabinet de guerra britànic que va conduir a la declaració, la guerra més àmplia havia aplegat a un periodo d'estancament. En el Front Occidental, la marea estaria inicialment a favor de les Potències Centrals durant la primavera de 1918,[62] abans de decidir-se a favor dels Aliats a partir de juliol de 1918 en avant.[62] Encara que Estats Units havia declarat la guerra a Alemània en la primavera de 1917, no sofririen les seues primeres baixes fins al 2 de novembre de 1917,[63] moment en el que el president Wilson encara estaria esperant evitar l'enviament de grans contingents de tropes a la guerra.[64] Les forces russes se sabien distretes per la recent Revolució russa i el creixent respal a la facció bolchevic, pero la República Russa d'Alexander Kerensky va permanéixer en la guerra i solament es retiraria despuix de l'etapa final de la revolució el 7 de novembre de 1917.[65]

    Motivació

    Historiografia

    Avi Shlaim diu que hi ha dos principals escoles de pensament sobre els orígens de la Declaració Balfour:[52] una representada per Leonard Stein[66] i l'atra per Mayir Vereté.[67] Senyala que Stein no aplega a conclusions clares, que es sobreentiende en la seua narració que la declaració va ser causada per l'activitat i el habilitat dels sionistes; mentres que, segons Vereté, va anar pel treball dels pragmàtics obstinats motivats pels interessos imperials britànics en el Mig Orient.[52] Gran part de l'erudició moderna, sobre la decisió d'emetre la declaració, se centra en el moviment sioniste i les rivalitats dins d'ell,[68] en un debat clau per a saber si el paper de Weizmann va ser decisiu o si els britànics provablement hagueren emés una declaració similar en qualsevol cas.[68] Més recentment, el historiador Martin Kramer ha argumentat que assegurar l'assentiment dels aliats de Gran Bretanya (França i Estats Units) i de la Santa Sèu, que controlava molts Llocs Sants cristians en Palestina, era una condició prèvia necessària de la Declaració Balfour;[69] i els ensajos de Gutwein, un gir a una vella idea, afirmant que l'acostament de Sykes als sionistes era per a perseguir una agenda política radical en nom del govern britànic.[lower-roman 9]


    Els càlculs geopolítics darrere de la decisió d'emetre la declaració varen ser debatuts i discutits en els anys següents.[70] Alguns historiadors sostenen que la decisió del govern britànic reflectix lo que James Gelvin crida «antisemitisme patricio», la sobreestimació del poder judeu tant en Estats Units com en Rússia.[70] Ademés, els britànics pretenien evitar la previsible pressió francesa per a una administració internacional.[lower-roman 10]

    Els britànics creïen que expressar el seu respal seria atractiu per als judeus en Alemània i particularment en Estats Units, ya que dos dels assessors més propencs de Woodrow Wilson eren coneguts com ávidos sionistes;[lower-roman 11][lower-roman 12][75] també esperaven animar el respal de la gran població judeua en Rússia.[76]


    Lloyd George, en les seues Memòries publicades en 1939,[lower-alpha 11] una llista de nou factors que varen motivar la seua decisió com a primer ministre per a emetre la declaració,[70] incloent l'opinió de que una presència judeua en Palestina enfortiria la posició de Gran Bretanya sobre el canal de Suez i reforçaria el camí cap al domini imperial de Gran Bretanya en l'Índia.[70] Lloyd George va dir a la Comissió Real Palestina en 1937 que la declaració va ser realisada «per raons propagandístiques [...] en particular, la simpatia judeua confirmaria el respal dels judeus nortamericans, i faria més difícil per a Alemània reduir els seus compromisos militars i millorar la seua posició econòmica en el front oriental».[lower-alpha 12]

    Aprovació

    Abril a juny: Discussions aliades

    Segons Schneer, Sykes tenia com a objectiu la movilisació del sionisme a la causa de la sobirania britànica en Palestina per a tindre arguments, per a posar a França en apoyo de eixe objectiu. En este punt, els sionistes encara ignoraven l'acort Sykes-Picot, encara que tenien les seues sospites. Sobre els àraps, citant a Stein (de les notes de Sokolow de la reunió), Schneer escriu que Sykes va dir que «Els àraps declaraven que el llenguage devia ser la mida [per la que devia determinar-se el control de Palestina] i [per eixa mida] podien reclamar tota Síria i Palestina. No obstant, els àraps podrien ser manejats, sobretot si rebien el respal judeu en atres assunts».[79][lower-alpha 13]

    El Gabinet de guerra havia acordat prèviament permetre que un destacament de tropes musulmanes franceses acompanyara a les forces britàniques quan finalment entraren en Palestina. Els francesos varen elegir a Picot com a Alt Comissionat francés per al pronte territori ocupat de Síria i Palestina. Els britànics varen designar a Sykes com a oficial polític principal de la Força Expedicionaria Egipcíaca. El 3 d'abril de 1917, Sykes es va reunir en Lloyd George, Curzon i Hankey per a rebre les seues instruccions a este respecto, a saber, mantindre als francesos del seu costat mentres pressionava per una Palestina britànica i «el Primer Ministre va sugerir que Sir Mark Sykes no deuria comprometre's políticament en els àraps, i particularment cap [compromís] sobre Palestina».[81]

    En el camí cap a orient, Sykes primer va ser a França, aplegant alguns dies despuix de Sokolow, qui mentrestant s'havia trobat en Picot i atres funcionaris francesos (segons Schneer, cada u de part de Sykes i de Picot, representant al seu govern respectiu, tractant de socavar l'acort Sykes-Picot a costa de l'atre. «Els francesos estan decidits a prendre la totalitat de Palestina», va informar Sokolow a Weizmann) i despuix varen convéncer al Ministeri de Relacions Exteriors de França d'acceptar per al seu estudi una declaració d'objectius sionistes, els seus ««hogar nacional» sobre facilitats de colonisació, autonomia comunal, drets de llengua i l'establiment d'una companyia llegalment constituïda judeua».[82]


    La posició francesa respecte a Palestina (i a l'Alce) durant la preparació de la Declaració Balfour va ser dictada en gran part pels térmens de l'acort Sykes-Picot i es varen complicar a partir del 23 de novembre de 1915, en aumentar la consciència francesa de les conversacions britàniques en el jerife de la Meca.[83] La participació d'Itàlia en la guerra, guiada pel Tractat de Londres, va conduir finalment a l'Acort de Saint-Jean-de-Maurienne en abril de 1917; en esta conferència, Lloyd George havia plantejat la qüestió d'un protectorat britànic de Palestina i l'idea «hogar nacional» pels francesos i pels italians. El Gabinet de guerra, en revisar esta conferència el 25 d'abril, Declaració Balfour.[84][lower-roman 13][lower-alpha 14]

    La primera parte de la declaració fue el primer apoyo público al sionisme (el movimiento que buscaba que el pueblo judío a establecerse en la Tierra de Israel) por parte de una potencia mundial. El término «hogar nacional» no tenía precedentes en el derecho internacional, y era intencionalment confuso en cuanto a si estaba contemplado un Estado judío. Los límites previstos de Palestina no fueron especificados, y el Gobierno británico confirmó más tarde que las palabras «en Palestina» no significaban que la totalidad de Palestina estuviera destinada a ser el hogar nacional judío.

    La segunda parte de la no s'oponia a les llegítimes demandes dels israelitas.[88]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Renton, 2007, p. 2.
  2. ↑ Renton, 2007, p. 85.
  3. ↑ Lewis, 2014, p. 10.
  4. ↑ 4,0 4,1 Stein, 1961, pp. 5-9.
  5. ↑ 5,0 5,1 Liebreich, 2004, pp. 8-9.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Friedman, 1973, p. xxxii.
  7. ↑ 7,0 7,1 Cleveland i Bunton, 2016, p. 229.
  8. ↑ 8,0 8,1 Cohen, 1989, pp. 29-31.
  9. ↑ LeVine i Mossberg, 2014, p. 211.
  10. ↑ Gelvin, 2014, p. 93.
  11. ↑ Rhett, 2015, p. 106.
  12. ↑ Cohen, 1989, pp. 31-32.
  13. ↑ Cohen, 1989, pp. 34-35.
  14. ↑ 14,0 14,1 Rhett, 2015, pp. 107-8.
  15. ↑ Weizmann, 1949, pp. 93–109.
  16. ↑ Defries, 2014, p. 51.
  17. ↑ Weizmann, 1949, p. 111.
  18. ↑ Rovner, 2014, pp. 51–52.
  19. ↑ Rovner, 2014, p. 81.
  20. ↑ Rovner, 2014, pp. 51–81.
  21. ↑ 21,0 21,1 Lewis, 2009, pp. 73-74.
  22. ↑ Penslar, 2007, pp. 138–139.
  23. ↑ Gutwein, 2016, pp. 120-130.
  24. ↑ 24,0 24,1 Schneer, 2010, p. 130.
  25. ↑ 25,0 25,1 Cooper, 2015, p. 148.
  26. ↑ Stein, 1961, pp. 66–67.
  27. ↑ Tessler, 2009, p. 144.
  28. ↑ Neff, 1995, p. 159 et seq.
  29. ↑ Schneer, 2010, p. 14.
  30. ↑ Schneer, 2010, p. 32.
  31. ↑ Büssow, 2011, p. 5.
  32. ↑ Defries, 2014, p. 44.
  33. ↑ Reid, 2011, p. 115.
  34. ↑ Weizmann, 1983, p. 122.
  35. ↑ Weizmann, 1983, p. 122b.
  36. ↑ Weizmann, 1983, p. 126.
  37. ↑ Kamel, 2015, p. 106.
  38. ↑ Huneidi, 2001, p. 83.
  39. ↑ Lieshout, 2016, p. 198.
  40. ↑ 40,0 40,1 Lewis, 2009, pp. 115-119.
  41. ↑ Defries, 2014, p. 50.
  42. ↑ Cohen, 2014, p. 47.
  43. ↑ Lewis, 2009, p. 115.
  44. ↑ Lloyd George, 1933, p. 50.
  45. ↑ 45,0 45,1 Huneidi, 2001, p. 65.
  46. ↑ Antonius, 1938, p. 169.
  47. ↑ Huneidi, 2001, pp. 65-70.
  48. ↑ Woodward, E. L.; Butler, Rohan (1952). «Memorandum by Mr. Balfour (Paris) respecting Syria, Palestine, and Mesopotamia», Documents on British Foreign Policy, 1919-1939, Londres: HM Stationery Office, pp. 340-348.
  49. ↑ Ulrichsen i Ulrichsen, 2014, pp. 155-156.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 Schneer, 2010, pp. 75-86.
  51. ↑ 51,0 51,1 Khouri, 1985, pp. 8-10.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 Shlaim, 2005, pp. 251-270.
  53. ↑ Hourani, 1981, p. 2111.
  54. ↑ 54,0 54,1 54,2 Gutwein, 2016, pp. 117-152.
  55. ↑ Mathew, 2013, pp. 231-250.
  56. ↑ Woodward, 1998, pp. 119-120.
  57. ↑ 57,0 57,1 Woodfin, 2012, pp. 47-49. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «FOOTNOTEWoodfin201247-49» está definido varias veces con contenidos diferentes
  58. ↑ Grainger, 2006, pp. 81-108.
  59. ↑ Grainger, 2006, pp. 109-114.
  60. ↑ Renton, 2004, p. 149.
  61. ↑ Sokolow, 1919, p. 52.
  62. ↑ 62,0 62,1 Zieger, 2001, pp. 97-8.
  63. ↑ Zieger, 2001, p. 91.
  64. ↑ Zieger, 2001, p. 58.
  65. ↑ Zieger, 2001, pp. 188-189.
  66. ↑ Stein, 1961.
  67. ↑ Vereté, 1970.
  68. ↑ 68,0 68,1 Smith, 2011, pp. 50-51.
  69. ↑ 69,0 69,1 Kramer, Martin (22 de maig de 2017). «The Forgotten Truth about the Balfour Declaration». Mosaic.
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 Gelvin, 2014, p. 82ff.
  71. ↑ Grainger, 2006, p. 178.
  72. ↑ Barr, 2011, p. 60.
  73. ↑ Gelvin, 2014, p. 82-83.
  74. ↑ Schneer, 2010, p. 152.
  75. ↑ Rubin, Martin. «The Great Promise», The Wall Street Journal, 13 d'agost de 2010. «As Mr. Schneer documents, the declaration was, among much else, part of a campaign to foster world-wide Jewish support for the Allied war effort, not least in the U.S.»
  76. ↑ Ingrams, 2009, p. 16.
  77. ↑ Lloyd George, 1939, pp. 724–734.
  78. ↑ Palestine Royal Commission Report, Cmd 5479, 1937, pp. 23–24.
  79. ↑ Schneer, 2010, p. 198.
  80. ↑ Schneer, 2010, p. 200.
  81. ↑ Lieshout, 2016, p. 203.
  82. ↑ Schneer, 2010, p. 212.
  83. ↑ Brecher, 1993, p. 642-3.
  84. ↑ Lieshout, 2016, p. 281.
  85. ↑ Gil-Har, Yitzhak«French Policy in Syria and Zionism: Proposal for a Zionist Settlement».Middle Eastern Studies.30: 155–165.
  86. ↑ Elie Kedourie (19 de decembre de 2013). Palestine and Israel in the 19th and 20th Centuries, Routledge, p. 87. ISBN 978-1-135-16814-8.
  87. ↑ Kaufman, 2006, p. 385.
  88. ↑ Manuel, 1955, pp. 265-6.
  89. ↑ Friedman, 1973, p. 246.
  90. ↑ Weizmann, 1949, p. 203.
  91. ↑ Palestine and the Balfour Declaration, Cabinet Paper, January 1923.
  92. ↑ Friedman, 1973, p. 247.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 Hurewitz, 1979, p. 102.
  94. ↑ 94,0 94,1 Lebow, 1968, p. 501.
  95. ↑ de Haas, 1929, p. 89-90.
  96. ↑ Hurewitz, 1979, p. 103.
  97. ↑ Hurewitz, 1979, p. 104.
  98. ↑ Hurewitz, 1979, p. 105.
  99. ↑ Hurewitz, 1979, p. 106.

Bibliografia

Obres especialisades

Treballs generals

Obres de les parts involucrades