Anar al contingut

Reconeiximent internacional de Palestina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
     Palestina     Països que reconeixen l'Estat de Palestina     Països que no reconeixen l'Estat de PalestinaPlantilla:Legend striped

El reconeiximent internacional de l'Estat de Palestina ha segut el principal objectiu de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP) des de que la Declaració d'independència de Palestina proclamara l'establiment del Estat de Palestina el 15 de novembre de 1988 en Alger (Argèlia) en una sessió extraordinària del Consell Nacional Palestí en l'exili.

La declaració d'independència va ser ràpidament reconeguda per una série de països[1] i, per a finals de dit any, més de 80 països reconeixien a l'Estat de Palestina.[2] Com a part d'un intent per resoldre l'actual conflicte israelita-palestí, els Acorts d'Oslo firmats entre Israel i la OLP en setembre de 1993 varen establir l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) com una espècie d'administració interina d'autogovern en els territoris palestins. Israel no reconeix a Palestina com un Estat i manté el control militar ___protected_title_0___ en tots els seus territoris.[3]

En blava, països que mantenen relacions diplomàtiques en l'Estat de Palestina o en la OLP.

El 29 de novembre de 2012, l'Assamblea General de la ONU va aprovar una resolució que canviava l'estatus de Palestina de «entitat» a «estat observador no membre» despuix d'una votació de 138 vots a favor i 9 en contra, en 41 abstencions.


A 23 de setembre de 2025, 155 dels 193 Estats membres de ple dret de les Nacions Unides (alguna cosa més del 80 %) reconeixen a l'Estat de Palestina, inclosos quatre dels cinc membres permanents del Consell de Seguritat de les Nacions Unides.[4] Per una atra part, països com Andorra,[5] Bèlgica[6] o Itàlia[7] han supeditat el seu reconeiximent futur al compliment d'una série de condicions. Ademés, la Santa Sèu, que com a Palestina, és un Estat observador de la ONU, també el ha reconegut.[8] Finalment, la República Àrap Saharaui Democràtica, Estat no membre de la ONU també ha reconegut a Palestina. Molts dels països que no reconeixen a l'Estat de Palestina sí reconeixen, no obstant, a la OLP com a «representant del poble palestí».


Una série de països entre els que s'inclou Israel no reconeixen a Palestina, adoptant com a postura l'idea de que dit Estat solament pot ser establit per mig de negociacions directes entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina. Els principals obstàculs per a un acort definitiu són la delimitació de fronteres definitives,[9] la seguritat d'abdós Estats, l'accés a l'aigua,[10] l'estatus de Jerusalem junt en el lliure accés als llocs sagrats,[11] l'expansió dels assentaments israelites en Cisjordània i Jerusalem Este[9] i el dret de tornada dels refugiats palestins que varen ser expulsats o varen fugir de les seues llars durant la guerra àrap-israelita de 1948.[12]

Context

Yasser Arafat en l'octau cim del Moviment de Països No Alineats (Harare, Zimbabue; 1986).

El 22 de novembre de 1974, la resolució 3236 de l'Assamblea General de les Nacions Unides va reconéixer el dret del poble palestí a l'autodeterminació, independència i sobirania en la terra de Palestina. També va reconéixer a la OLP com a únic representant llegítim del poble palestí, i va acordar el seu estatus d'observador en les Nacions Unides.[13] En 1988, les Nacions Unides varen adoptar la designació de “Palestina” per a denominar a la OLP en reconeiximent a la declaració d'independència palestina, encara que a dia de hui l'Estat proclamat encara no té un estatus formal dins del sistema.[13]


Dies o semanes despuix de la declaració de 1988, l'Estat de Palestina havia segut reconegut per molts països en vies de desenroll en Àfrica i Àsia que havien conseguit emancipar-se en les décades anteriors de la colonisació europea, aixina com per països del bloc comuniste i estats no alineats.[14] Pel contrari, els Estats Units utilisaven per aquella época un paquet de mides encapçalat per la seua Llei d'Ajuda en l'Estranger (Foreign Assistance Act) en la finalitat de desalentar el reconeiximent de Palestina per part d'atres països i organisacions internacionals.[15] Encara que estes mides varen conseguir els seus objectius en molts casos,[16] la Lliga Àrap (LA) i l'Organisació per a la Cooperació Islàmica (OCI) varen publicar immediatament sengles comunicats de reconeiximent, respal i solidaritat en Palestina, que va ser acceptada com Estat membre en abdós organisacions.

En febrer de 1989, el representant de la OLP va declarar davant el Consell de Seguritat de les Nacions Unides que el seu país contava ya en el reconeiximent de 94 Estats.[17] A partir d'eixe moment, Palestina va passar a solicitar el seu ingrés en categoria d'Estat en diverses agències de les Nacions Unides, pero els seus esforços es varen vore frustrats per l'amenaça de EE. UU. de retirar la finançació de qualsevol organisació que admetera a Palestina.[18] Per eixemple, en abril d'eixe mateix any, la OLP va solicitar l'ingrés de Palestina com Estat membre de l'Organisació Mundial de la Salut, una solicitut que no va ser acceptada en acabant de que EE. UU. informara a l'organisació de que li retiraria els fondos si Palestina acabava sent admesa.[19] En maig, un grup d'Estats membres de la OCI varen enviar a l'UNESCO una solicitut d'ingrés en nom de Palestina i varen llistar un total de 91 Estats que havien reconegut a l'Estat de Palestina per llavors.[20]


En juny de 1989, la OLP va enviar al govern de Suïssa una carta de solicitut d'ingrés per a les Convencions de Ginebra de 1949. No obstant, Suïssa, com a Estat depositari, va determinar que ya que la qüestió de l'Estat de Palestina no s'havia acordat d'una manera definitiva en la comunitat internacional, es vea incapaç de determinar si les cartes constituïen un instrument d'accés vàlit.[19]

Per l'indefinició dins de la comunitat internacional sobre l'existència o no existència d'un Estat de Palestina i mentres que l'assunt no es resolga en un marc apropiat, el va governar suís, en la seua condició de depositario de les Convencions de Ginebra i dels seus Protocols adicionals, no es troba en posició de decidir si esta comunicació pot ser considerada com un instrument d'accés en el sentit dels recaptes pertinents de les Convencions i els seus Protocols adicionals.
"Nota informativa" (Comunicat de prensa) del Govern de Suïssa. 13 de setembre de 1989
La presidenta argentina Cristina Fernández defén davant l'Assamblea General de les Nacions Unides el dret de Palestina de ser considerat membre de ple dret de la ONU (2011).

Per este motiu, en novembre de 1989, la Lliga Àrap va propondre una resolució en l'Assamblea General de les Nacions Unides a fi de reconéixer formalment a la OLP com el govern d'un Estat palestí independent. El borrador, no obstant, va ser abandonat quan els EE. UU. varen tornar a amenaçar en tallar la seua finançació de les Nacions Unides si la votació seguia alvance. Els Estats àraps varen aplegar a un acort per a detindre la resolució, pero varen exigir als EE. UU. que prometeren que no tornarien a amenaçar a les Nacions Unides en sancions financeres mai més.[21]


D'entre les primeres declaracions de reconeiximent de l'Estat de Palestina, algunes varen ser enunciades d'una manera ambigua.[22] Per un atre costat, els dubtes d'atres països no significaven necessàriament que no consideraren a Palestina com un Estat.[19] Açò ha pogut provocar un cert grau de confusió sobre el número d'Estats que reconeixen oficialment a l'Estat declarat en 1988. Les sifres citades són, a sovint, contradictòries, si be és freqüent parlar de més de 130 països.[16] En juliol de 2011, en una entrevista en el diari israelita Haaretz, l'embaixador palestí davant les Nacions Unides Riad Mansur va afirmar que 122 Estats havien formalisat el seu reconeiximent fins a aquell moment.[23] A finals de dit més, la OLP va publicar un informe sobre per qué els governs del món deurien reconéixer a l'Estat de Palestina i va enumerar els 122 països que ya ho havien fet.[24] Per a setembre de 2011, Mansur va declarar que la sifra havia aplegat a 139.[25]

Postura israelita

Isaac Rabin i Yasir Arafat, junt en Bill Clinton, en la Casa Blanca (1993).

Entre el final de la guerra dels Sis Dies en 1967 i els Acorts d'Oslo en 1993, cap govern israelita va propondre la creació d'un Estat palestí. Inclús despuix de la creació de l'Autoritat Nacional Palestina en 1994, la majoria de polítics israelites s'oponien a l'idea. Durant el seu primer govern (1996-1999), Rebuig Netanyahu va aplegar fins al punt d'acusar als dos governs previs, encapçalats per Isaac Rabin i Shimon Peres respectivament, de fer més factible lo que ell va calificar del «perill» d'un Estat palestí, i va declarar que el principal objectiu de les seues polítiques seria assegurar-se de que l'Autoritat Nacional Palestina no evolucionava més allà d'una mera autonomia.


En novembre de 2001, Ariel Sharón va ser el primer líder d'un govern israelita en proclamar que un Estat palestí era la solució al conflicte i que la creació de dit Estat era l'objectiu de la seua administració. El govern d'Ehud Ólmert va mantindre el mateix objectiu. Despuix de l'inauguració d'un nou govern liderat per Netanyahu en 2009, la postura israelita va donar de nou un gir de 180 graus, en el seu primer ministre declarant que un Estat palestí suponia un perill real per a Israel. No obstant, la postura del govern va tornar a canviar baix la pressió de l'administració Obama: el 14 de juny de 2009, Netanyahu va parlar per primera volta d'un Estat palestí desmilitarizar i reduït territorialment.[26] Esta postura va tindre que afrontar algunes crítiques per la falta de concreció sobre els territoris que pertanydrien al futur Estat de Palestina.

Per lo general, els governs israelites accepten ya l'idea de que haurà d'establir-se un Estat palestí, pero aleguen qüestions de seguritat per a rebujar les fronteres de 1967 com a obligatòries o com a base per a les negociacions d'una frontera definitiva. Els experts militars israelites argumenten que dites fronteres són estratègicament indefensibles.[27] També s'oponen al pla palestí d'obtindre un reconeiximent d'Estat per mig d'una votació de l'Assamblea General de les Nacions Unides, ya que afirmen que esta política no fa honor als Acorts d'Oslo, en els que abdós bandos varen acceptar no realisar moviments unilaterals.

Vore també

Referències

  1. ↑ V, Mark (1994). A History of the Israeli–Palestinian conflict (en en), Indiana University Press, p. 722. ISBN 978-0-253-20873-6.
  2. ↑ UNESCO. «Solicitut d'admissió de l'Estat de Palestina a la UNESCO com Estat Membre» (en en). Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  3. ↑ Nacions Unides. «General Assembly Votes Overwhelmingly to Accord Palestine ‘Senar-Member Observer State’ Status in United Nations» (en en). Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  4. ↑ «[1]». Consultat el 2025-08-04 (en és).
  5. ↑ «Andorra obri la porta a reconéixer l'Estat palestí si supon "un pas efectiu cap a la pau"». Europa Press. Consultat el 2025-09-24.
  6. ↑ «Devant l’ONU, Bart De Wever annonce la reconnaissance de l’État palestinien parell la Belgique, sous conditions - RTBF Actus» (en fr). RTBF. Consultat el 2025-09-24.
  7. ↑ «Meloni afirma que no s'opon al reconeiximent d'un Estat palestí, pero en condicions» (en és). Swissinfo. Consultat el 2025-09-24.
  8. ↑ «a-Estat-20150626-0079.html ». Consultat el 23 de juny de 2024.
  9. ↑ 9,0 9,1 «[2]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  10. ↑ «[3]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  11. ↑ «[4]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  12. ↑ «[5]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  13. ↑ 13,0 13,1 Missió Observadora Permanent de l'Estat de Palestina davant les Nacions Unides. «Estatus de Palestina» (en inglés). Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  14. ↑ Missió Permanent Observadora de l'Estat de Palestina en les Nacions Unides. «Relaciones Diplomàtiques» (en inglés). Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2018. Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  15. ↑ Sabasteanski, Anna (2005). ___protected_title_0___. Berkshire. p. 47. ISBN 0-9743091-3-3.
  16. ↑ 16,0 16,1 Boyle, Francis A. (2009). Palestine, Palestinians and International Law (en Inglés), Clarity Press, p. 19. ISBN 0-932863-37-X. «Com yo li havia predit a la OLP, la creació de [un] Estat de Palestina va ser un èxit immediat. Palestina aplegaria a conseguir el reconeiximent diplomàtic de iure de prop de 130 Estats. L'única regió que es va resistir va ser Europa, i açò va ser per la massiva pressió política aplicada pel govern dels Estats Units.»
  17. ↑ «Repertori de pràctiques del Consell de Seguritat».United Nations Publications.Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  18. ↑ Quigley, John (1990). Palestine and Israel: A Challenge to Justice. Duke University Press. p. 231.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Quigley, John (2009). "The Palestine Declaration to the International Criminal Court: The Statehood Issue" (PDF). Rutgers Law Record. Newark: Rutgers School of Law.
  20. ↑ UNESCO. «Solicitut d'admissió de l'Estat de Palestina a la UNESCO com Estat Membre» (en inglés). Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  21. ↑ «[6]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  22. ↑ Crawford, James (1999). The Reality of International Law (en Inglés), Clarendon Press, p. 95-100;110-115.
  23. ↑ «[7]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  24. ↑ Oficina de Negociacions de la OLP. «Recognizing the Palestinian State on the 1967 border &Admission of Palestine as a Full Member of the United Nations» (en inglés). Archivat des d'el original, el 17 de giner de 2012. Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  25. ↑ «[8]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  26. ↑ «[9]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.
  27. ↑ «[10]». Consultat el 29 d'octubre de 2017.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Reconeiximent_internacional_de_Palestina&oldid=867642»