Guerra civil durant el Mandat de Palestina

Erro al crear miniatura:

Guerra civil durant el Mandat de Palestina

La '___protected_title_0___', també denominada '___protected_title_2___', va comprendre el periodo del 30 de novembre de 1947 —el dia següent a la firma del Pla de partició de Palestina— al 14 de maig de 1948, que va marcar el fi del Mandat britànic en Palestina, i despuix del que va donar començ la guerra àrap-israelita de 1948.

Durant este conflicte, les comunitats judeues i àraps de Palestina es varen enfrontar entre sí, mentres que els britànics, que tenien la responsabilitat de garantisar la seguritat del país, varen iniciar els preparatius per a la seua retirada del Mandat i no varen intervindre més que puntualment.

Al final de la fase de guerra civil de la guerra, des d'abril de 1948 fins a mediats de maig, les forces sionistes es varen embarcar en una ofensiva identificada posteriorment com Pla Dalet, conquistant ciutats i territoris de Palestina assignats a un futur Estat judeu, aixina com els assignats al corpus separatum de Jerusalem i a un futur Estat àrap segons el Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina.

La fase següent, la guerra àrap-israelita de 1948, es va iniciar el 15 de maig de 1948, en la creació del Estat d'Israel i l'intervenció en la guerra dels eixèrcits de varis Estats àraps veïns, que varen atacar al nou Estat judeu.

Durant la guerra civil del Mandat de Palestina va començar també la Nakba: l'expulsió o fugida de més de 700.000 palestins (uns dos terços de la població) de les seues llars davant els atacs i els alvanços de les forces judeues. A la conclusió de la guerra àrap-israelita, les autoritats israelites no els varen permetre tornar a les seues llars, lo que va crear el problema dels refugiats palestins i va assentar les bases del conflicte palestí-israelita.

Antecedents

Des de 1920, la regió de Palestina estava baix control i administració britànica, encomanada per la Societat de Nacions. De la mateixa manera que els Mandats de Mesopotamia i de Síria, el Mandat britànic de Palestina era un mandat de tipo A, és dir, es considerava que havia alcançat cert grau de desenroll que faria possible la seua viabilitat com a país independent i a on el comés de les potencies mandatàries consistia precisament en posar en marcha i accelerar l'accés a una plena sobirania. En el cas de Palestina, la creixent immigració judeua, iniciada entre fins de el XIX i inicis de el XX, va ser incentivada per la Declaració Balfour del 2 de novembre de 1917, per la qual el govern britànic es declarava "favorablement interessat en la fundació d'un ___protected_title_0___ per al poble judeu". Es calcula que, entre 1922 i 1942, el percentage de població judeua en la regió va ascendir del 10 % al 31 % i que en 1939 els terrenys que els ___protected_title_1___ àraps varen vendre als colon judeus cobrien una extensió de 150000 hectàrees, corresponent a una quarta part de tota la superfície cultivable.

A mida que l'immigració judeua creixia, la convivència entre la població àrap palestina i els colon, que procedien en la seua majoria d'Europa oriental i central, es feya cada volta més difícil i l'única mida que varen prendre les autoritats per a suavisar la tensió va ser el control gradual del fluix d'immigrants segons les circumstàncies. En 1920 va tindre lloc el primer episodi de violència, quan durant una festivitat religiosa àrap els seus líders varen incitar a les masses a la violència, atacant als judeus de la Ciutat Vella de Jerusalem, en el resultat de 12 morts i 250 ferits (Pogrom de Jerusalem en 1920). El següent episodi de violència va tindre lloc a l'any següent, 1921, quan en motiu d'una baralla entre socialistes i comunistes en motiu de les celebracions de l'1 de maig en Jaffa, un gran grup d'àraps va entrar en edificis de judeus, assessinant a 45 i ferint a atres 146, tant pel carrer com en les seues cases, resultant posteriorment 48 àraps morts i 73 ferits en enfrontaments en les forces britàniques per al restabliment de l'orde (Disturbis de Jaffa de 1921). El següent episodi de violència en resultat de morts va tindre lloc en 1929, quan el 23 d'agost una multitut d'àraps, encolerizados per un fals rumor divulgat pel líder palestí i Gran Muftí de Jerusalem Amin al-Husayni, que acusava als judeus d'atacar la mesquita del-Aqsa en Jerusalem, varen assaltar durant el sabbat la sinagoga i vàries cases de judeus en Hebrón, assessinant a 67 d'ells i ferint a atres 66, obligant a la comunitat judeua de Hebrón a fugir de la ciutat i apropiant-se de les seues pertinences, que els judeus no recuperarien fins a la guerra dels Sis Dies (Matança de Hebrón de 1929).

La lluita palestina va culminar en la Gran Tumult de 1936-1939. Dirigida pels nacionalistes palestins, s'oponia tant al sionisme com a la presència britànica en Palestina i als polítics palestins, reivindicant un nacionalisme panárabe. La repressió britànica va ser sanguinosa i la reacció de les organisacions sionistes, violenta; no obstant, al final, els nacionalistes palestins varen obtindre dels britànics una disminució draconiana de l'immigració judeua traduïda en el Llibre Blanco de 1939. Pero les conseqüències varen ser greus: el tumult havia acabat en la vida de prop de 5000 àraps i de 500 judeus. Les diverses organisacions sionistes paramilitars varen ser enfortides i la major part dels membres de l'èlit política palestina va ser detinguda i forçada al exili. Entre ells, es trobava el cap del Comité Suprem Àrap, Amin al-Husayni, qui es va refugiar en l'Alemània nazi, convertint-se en el principal aliat islàmic del Tercer Reich.

Despuix de la Segona Guerra Mundial i el drama del Holocaust, el moviment sioniste va atraure simpaties. En Palestina, els grups de la dreta sionista varen portar a terme una campanya de violència contra la "ocupació" britànica marcada per varis atentats. Els nacionalistes palestins es varen reorganisar, pero varen seguir estant molt retardats sobre els sionistes; no obstant, la debilitat de les potències colonials va reforçar als països àraps i la recentment formada Lliga Àrap va recolzar les reivindicacions nacionalistes palestines i els va servir de portaveu.

La diplomàcia no va conseguir conciliar els punts de vista. El 18 de febrer de 1947, els britànics varen anunciar l'abandó del seu mandat sobre la regió. El 29 de novembre de 1947, l'Assamblea General de Nacions Unides va aprovar un Pla de partició de Palestina en el respal de les grans potències, pero no dels britànics i en contra del conjunt dels països àraps. Ningú en l'época dubtava que la guerra era inevitable, sobretot pel traçat de les fronteres, pero ni els àraps ni els judeus varen estar preparats per a ella.

Esclat de la guerra civil

El dia despuix de l'aprovació del pla de partició de Palestina per l'ONU, les manifestacions d'alegria de la comunitat judeua es varen vore contrarrestades per les manifestacions d'oposició àrap en tot el país i l'1.º de decembre, el Comité Suprem Àrap va decretar una folga de tres dies. Un "vent de violència" es va instalar ràpida i espontàneament, anunciant la "guerra civil".

Aument de la violència

La carrer Ben Yehuda despuix de l'atentat del 22 de febrer de 1948.

En totes les zones mixtes que eren habitades per abdós comunitats, en particular, en Jerusalem i Haifa, es varen succeir atacs, represàlies i contra-represàlies cada volta més violentes. Els dispars a l'aire evolucionaven en batalles; els atacs contra el tràfic es transformaven en emboscades. Es produïen atentats cada volta més sanguinosos, als que els seguien a la seua volta disturbis, represàlies i atres atentats.

Per eixemple, el 30 de decembre en Haifa, membres del Irgún, en represàlia per recents atacs a civils judeus, varen llançar dos bombes en mig d'una multitut d'obrers àraps que feyen coa davant d'una refineria, matant a 6 d'ells i ferint a 42. La multitut encolerizada va matar en represàlia a 39 judeus ans que els soldats britànics restabliren la calma. En represàlia, el 31 de decembre, uns soldats de Palmaj i de la brigada Carmel varen atacar el poble de Beleu-al-Sheikh i de Hawassa. Segons diferents historiadors, esta incursió va tindre com a resultat entre 21 i 70 morts.

El 22 de febrer, en Jerusalem, els hòmens d'Amin al-Husayni varen organisar en l'ajuda de desertors britànics un triple atentat en coches bomba dirigits a les oficines del periòdic The Palestine Post, el mercat de la carrer Ben Yehuda i el pati atrasser de les oficines de l'Agència judeua. Els atentats varen tindre com a resultat, respectivament, 22, 53 i 13 judeus morts i centenars de ferits. En represàlia, el 29 de febrer, Lehi dinamitó la via ferroviària que conectava El Caire en Haifa, al nort de Rejovot, provocant la mort de 28 soldats britànics i ferint a 35. Va reiterar l'operació el 31 de març, prop de Cesarea Palestina, matant a 40 persones i ferint a 60, dels quals la majoria estava composta per civils àraps.

Durant el periodo comprés entre decembre de 1947 i giner de 1948 es varen contabilisar prop de 1000 morts i 2000 ferits. A finals de març de 1948, un informe va calcular més de 2000 morts i 4000 ferits. Estes sifres representen una mija de més de 100 morts i 200 ferits per semana. I açò, d'un total de 2 millons de habitants.

Guerra de rutes i bloqueig de Jerusalem

Situació geogràfica de zones judeues

Erro al crear miniatura:

Zones d'assentaments judeus i camins de Palestina, 1.º de decembre de 1947.

Fora de les zones costeres, els assentaments judeus o Yishuv en Palestina estaven molt dispersos. La comunicació entre la zona central més desenrollada i les zones perifèriques s'efectuava per conexions terrestres. Estes conexions constituïen un objectiu molt més fàcil que la major part que travessava les localitats àraps o inclús zones enterament àraps.

En este context, el "aïllament" dels 100000 judeus de Jerusalem i les seues afores (com l'assentament de Kfar Etzion, a mig camí en la ruta estratègica entre Jerusalem i Hebrón), les 27 llogarets i assentaments en el Néguev i els de el nort de Galilea constituïen una debilitat estratègica per al Yishuv.

Es va considerar la possibilitat d'evacuar estes àrees difícilment defendibles, pero en Jerusalem, com en tota Palestina, la política de l'Haganá havia segut establida de forma tallant per Ben-Gurión: « Lo que tenen els judeus deu ser conservat. Cap judeu deu abandonar la seua casa, la seua finca o kibutz o el seu treball sense autorisació. Cada lloc d'alvançada, cada colónia, cada poble, siga com siga l'aïllament, deuen ser ocupats com si es tractara de la pròpia Tel Aviv.» D'esta forma, cap assentament judeu va ser evacuat abans de l'invasió de maig de 1948. Solament una dotzena de kibutz de Galilea, aixina com aquells de Kfar Etzion, varen enviar a les seues dònes i chiquets a les zones més segures de l'interior.

Ben-Gurión va donar instruccions per a reforçar els assentaments del Néguev sobre hòmens i materials, particularment en els kibutz de Kfar Darom o Yad Mordechai (al nort de Gaza), Revivim (al sur de Beerseba) i a Kfar Etzion. Conscient del perill que pesava sobre el Néguev, el Comandant Suprem de l'Haganá li va assignar un batalló sancer de palmaj per al seu defensa.

El cas de Jerusalem era encara més crític, per l'importància de la seua població judeua (1/6 del total de Yishuv) i a la gran dificultat d'accés a la ciutat. La carretera Tel Aviv - Jerusalem era llarga i escarpada. Deixava la zona judeua de Hulda, per a després seguir al peu de les estribacions de Latrun. Seguidament, el viage de 28 quilómetros entre Bab-el-Ued i Jerusalem prenia no menys de 3 hores i la carretera travessava o passava prop de llogarets àraps, tals com Saris, Qastel, Deir Yassin o Qaluniya.

Estratègia de Abdelkader al-Husayni

Abdelkader al-Husayni.

Abdelkader al-Husayni va aplegar a Jerusalem en decembre de 1947 en l'objectiu de « sofocar» a la comunitat judeua de la ciutat. Es va instalar en Tzurif, un poble al suroest de Jerusalem en els seus hòmens: una centena de combatents que havien segut entrenats en Síria abans de la guerra i que servien de quadros per al seu eixèrcit, l'Eixèrcit de la Guerra Santa. Es varen reunir en un centenar de jóvens aldeans i de veterans de l'Eixèrcit britànic. D'esta manera, l'eixèrcit va sumar ràpidament varis mils de hòmens i va transferir el seu quarter general i el seu centre d'entrenament a Bir Zeit, prop de Ramala. La seua zona d'influència s'estenia fins a Lod i Ramla, a on Hasan Salama, un veterà de la Gran Tumult Àrap de 1936-1939 que estava al cap de mil hòmens, coordinava les seues accions en Abdelkader al-Husayni en el hostigamiento del tràfic terrestre.

El 10 de decembre va tindre lloc el primer atac organisat sobre un comboi entre Belén i Kfar Etzion, en el qual varen ser assessinats dèu passagers i membres de l'escolta. El 14 de giner, Abdel Kader va portar a terme en persona un atac contra Kfar Etzion, en el qual varen participar mil hòmens. L'atac va ser un fracàs i va deixar 200 morts tras de sí; no obstant, una secció de 35 hòmens del palmaj que tractava de reforçar l'assentament va ser sorpresa, cercada i massacrada.

El 25 de giner es va produir un atac d'envergadura en el poblat àrap de Qastel. A raïl d'un cridat de Abdelkader al-Husayni, varis llogarets en el noreste de Jerusalem es varen unir a l'atac. Uns atres varen preferir no participar per temor a les represàlies o es varen disculpar en els seus veïns judeus alegant que el cridat no concernia a l'atac del comboi, sino a la defensa del llogaret propenc de Bet Suriq.

La campanya pel control de les rutes va prendre un caràcter militar creixent i va centralisar l'esforç de guerra àrap. A partir del 22 de març, els combois d'aprovisionament cap a Jerusalem varen deixar de circular. Eixe dia, un comboi d'una trentena de vehículs va ser destruït a l'entrada de Bab-el-Oued. El 27 de març, un important comboi d'abastiment de tornada de Kfar Etzion va caure en una emboscada al sur de Jerusalem. Tancades per varis mils d'àraps i en poques municions, varen solicitar l'ajuda dels soldats britànics despuix de 24 hores de combat; no obstant, varen deure abandonar les armes i municions, pero sobretot els vehículs, als àraps.

Segons un informe britànic, la situació de Jerusalem, a on ya s'estava aplicant el racionament d'aliments, podia convertir-se en desesperada despuix del 15 de maig. En el mateix periodo, la situació era també crítica per als judeus d'atres llocs del país. El 26 de març, les colónies del Néguev varen ser aïllades per l'impossibilitat d'utilisar la ruta costera del sur que passava per zones en una densa població àrap. El 27 de març, un comboi de reabastiment destinat als kibutz aïllats del noroest de Galilea va ser atacat en la regió d'Haifa. Entre 42 i 47 combatents de l'Haganá i un centenar del Eixèrcit de Lliberació Àrap varen morir i tots els vehículs varen ser destruïts.

Balanç

El balanç de les pèrdues sofrides l'última semana de març va ser desfavorable per a l'Haganá: tres combois grans varen ser emboscats, més de 100 soldats morts i lo essencial de la flota de vehículs blindats va ser destruïda.

En general, Jerusalem occidental es "asfixiava" poc a poc, no es podia aplegar als assentaments de Galilea més que a través de la vall de Jordània i la carretera de Nahariya, abdós dominats per llogarets àraps. No es podia mantindre comunicació en la pròpia Haifa a través de Tel Aviv per la carretera principal de la costa, ya que una "cadena" de pobles àraps dominava el costat nort. Al sur, prop d'Hebrón, les quatre colónies de Kfar Etzion estaven sitiades. La vintena d'assentaments del Néguev estaven aïllats i el ducto que els abastia d'aigua era regularment sabotejat. Esta situació, la necessitat de preparació dels yishuv per a l'atac previst dels Estats àraps en maig i els progressos en la partida dels britànics varen impulsar a l'Haganá a optar per l'ofensiva i per l'aplicació del pla Daleth en abril.

Entrada de forces estrangeres en Palestina

Voluntaris àraps en Palestina (1947).

La violència es va intensificar i certes operacions varen fer intervindre als militars. Encara que eren responsables de la llei i l'orde fins al final del mandat, les autoritats britàniques no varen intentar recuperar el control de la situació, puix estaven més involucrats en la liquidació de l'administració i en l'evacuació de les seues tropes. Aixina mateix, varen alegar que ya havien perdut prou hòmens en este conflicte.

Els britànics no varen poder (o no varen voler) impedir l'entrada en Palestina de forces estrangeres. Segons un Informe especial de la Comissió sobre Palestina:

• En la nit del 20 al 21 de giner, una tropa composta de 700 siris llests per a la batalla, ben equipats i en disposició de transports mecanisats va entrar en Palestina « a través de Jordània».
• El 27 de giner, una « banda de 300 hòmens procedents de l'exterior de Palestina, es va establir en la regió de Safed, en Galilea, i provablement va ser responsable dels atacs intensius de morter i artilleria pesada de la semana contra la colónia de Yechiam.»
• En la nit del 29 al 30 de giner, una tropa composta per 950 hòmens de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap, comandada per Fawzi al-Qawuqji i transportada en 19 vehículs d'àraps no palestins, va entrar en Palestina « a través del pont Damiyeh i es va dispersar en els pobles de Nablus, Yenín i Tulkarem».

Estes eren les tropes de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap que varen entrar en Palestina entre el 10 de giner i principis de març:

• El 2.º regiment Yarmuk baix les órdens d'Adib Shishakli va entrar en Galilea a través del Líban durant la nit de l'11 al 12 de giner, va passar per Safed i després es va instalar en el poble de Sasa. Estava compost per un terç de palestins i un quarto de siris;
• el ORD. Regiment Yarmuk, baix les órdens de Muhammad Tzafa, va entrar en Palestina la nit del 20 al 21 de giner a través del pont de Damia sobre el riu Jordán i es va dispersar en Samaria. Va establir el seu quarter general en el nort de Samaria, en Tubes. Estava compost principalment per palestins i iraquíes;
• el Regiment Hittin, baix les órdens de Madlul Abbas, es va instalar en l'oest de Samaria i el seu quarter general es va instalar en Tulkarem;
• el Regiment Hussein ibn Ali va reforçar Haifa, Jaffa, Jerusalem i vàries ciutats més;

• el Regiment Qadassia i una unitat circasiana varen quedar en reserva en Jab'a.

Qawuqji va aplegar el 4 de març en el restant de la llogística i una centena de voluntaris de Bòsnia i va instalar el seu quarter general en el llogaret de Jab'a sobre la carretera Nablus-Yenín. També va establir un centre d'entrenament per als voluntaris palestins.

Alan Cunningham, l'Alt Comissionat britànic en Palestina, va protestar enèrgicament davant el govern jordà contra estes incursions, tenint com a única reacció la queixa de Alek Kirkbride per « el seu to hostil i les seues amenaces» al ministre Bevin: « Cap esforç sério es va donar per a impedir l'incursió.» Els britànics i els servicis d'inteligència dels Yishuv esperaven una ofensiva per al 15 de febrer que no va tindre lloc finalment; sembla que degut a que les tropes del Muftí no estaven encara llestes.

En març, un destacament iraquí de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap va aplegar a reforçar les tropes palestines d'Hasan Salama en la regió de Lod i Ramla per a entrenar als reclutes mentres que Abdelkader al-Husayni va instalar el seu quarter general en Bir Zeit, a 10 km al nort de Ramala, per la presència de Fawzi al-Qawuqji en Samaria. Al mateix temps, uns voluntaris norteafricano, principalment libios i varis centenars de Germans Musulmans varen entrar en Palestina. En març, un primer contingent va aplegar a Gaza i alguns es varen infiltrar fins a Jaffa.

Moral dels combatents

Estes primeres victòries varen reforçar la moral dels combatents àraps. El Comité Suprem Àrap estava decidit a opondre's a la realisació del pla de partició. En un comunicat de prensa del 6 de febrer dirigit al Secretari General de la ONU, va declarar que:

Els àraps de Palestina consideren que tota tentativa dels judeus o de qualsevol potència o grup de potències d'establir un Estat judeu en un territori àrap és un acte d'agressió, al com es resistirà per la força.(...)

El prestigi de les Nacions Unides serà millor atés en abandonar i no impondre tal injustícia.(...)

Els àraps de Palestina varen fer la declaració solemne davant les Nacions Unides, davant Deu i davant el Història de que no se sometran jamai a cap potència que venja a Palestina a impondre una partició. L'únic mig per a establir una partició serà abans que res eliminar-los: hòmens, dònes i chiquets.

A inicis de febrer de 1948, la moral dels dirigents judeus no s'hi havia elevat: « l'abofegada i la desesperació resulten clarament les notes preses en les reunions del partit Mapai». « Els atacs contra les colónies i les carreteres principals han agarrat desprevenida a la direcció judeua que hi havia infravalorado l'intensitat de la reacció àrap.» La situació dels 100000 judeus de Jerusalem era precària i el reabastiment de la ciutat podia ser interromput.

A pesar dels revessos en el terreny, les forces judeues i, en particular, l'Haganá seguien sent superiors en número i calitat que les forces àraps, tant del Comité Superior Àrap com de l'Eixèrcit Àrap de Lliberació. « L'Haganá es va mantindre en posicions estàtiques pel temor de vore els britànics prendre la defensa dels àraps en cas d'una ofensiva sionista. Devien esperar que la retirada britànica siga lo suficientment important com per a que qualsevol possible intervenció d'estos últims siga descartada».

Primera onada de refugiats àraps

La moral dels combatents i dels polítics no era compartida per la població palestina: el « pànic va créixer entre les classes pudientes àraps i es va presentar un èxodo regular de part d'els qui podien permetre's deixar el país». Des de decembre de 1947 fins a giner de 1948, al voltant de 70000 àraps varen fugir dels poblats. A fins de març, el total de refugiats ascendia a aproximadament 100000 palestins.

Estos pobladors varen constituir la primera onada, principalment voluntària de refugiats palestins del conflicte. Entre ells, es trobava principalment a membres de les classes miges i altes, açò és, la major part de les famílies dels representants del Comité Suprem àrap o dels dirigents locals. Varen partir igualment els àraps estrangers instalats en Palestina. Certament, tots esperaven retornar a Palestina una volta que les hostilitats terminaren.

Decisions polítiques estrangeres

Vàries decisions polítiques preses en l'estranger varen tindre una influència important sobre el gir del conflicte.

La decisió britànica per l'opció jordana

Responsables de la política estrangera després de la Segona Guerra Mundial reunits en Potsdam (1945): Harry S. Truman, Iósif Stalin i Ernest Bevin (segon de peu a l'esquerra).

Els britànics no volien un Estat palestí dirigit pel Muftí. La decisió definitiva dels britànics de recolzar l'anexió de la part àrap de Palestina pel rei Abd Allah I de Jordània va ser presa oficialment el 7 de febrer de 1948.

En ocasió d'una reunió en Londres entre els responsables jordans, Glubb Pacha i Ernest Bevin, les parts es varen posar d'acort que els britànics facilitarien l'entrada de la Legió Àrap en Palestina el 15 de maig i que esta ocuparia la part àrap; no obstant, no se li permetria entrar en la regió de Jerusalem ni en l'Estat judeu. Esta opció, puix, no va prevore un Estat àrap palestí.

Si be les ambicions del rei Abd Allah eren conegudes, res indica en quin medida les autoritats del Yishuv, l'Alt Comité Àrap o la Lliga Àrap estigueren al corrent d'esta decisió.

El canvi d'opinió nortamericà

A mitan de març, abans de la propagació del desorde i front al temor —no obstant, jujat com a infundat— de vore els Estats àraps propondre l'arma de l'embargue petroler, l'administració nortamericana va anunciar la possible retirada del seu respal al Pla de Partició de Palestina i a l'enviament d'una força internacional per a garantisar l'aplicació, pero va sugerir posar a Palestina baix tutela de les Nacions Unides. L'1.º d'abril, el Consell de Seguritat de la ONU va aprovar la proposta nortamericana que demanava convocar una assamblea especial destinada a reconsiderar el problema palestí. Els soviètics es varen abstindre de votar.

Este canvi d'opinió va generar inquietuts i debats entre les autoritats del Yishuv. La preocupació per tindre que enfrontar als eixèrcits àraps sense el respal dels Estats Units era tant més gran que despuix de la partida dels britànics. Les forces de Husseini, per tant, les milícies, varen tindre èxit en aïllar Jerusalem i en alvançar-se a l'Haganá.

En este context, Elie Sasson, director de la secció àrap de l'Agència Judeua, i atres personalitats varen terminar per convéncer a David Ben-Gurión i a Golda Meir de propondre una iniciativa diplomàtica als àraps. Ells varen deixar a càrrec de Joshua Palmon, el cap de la secció àrap del Dona'at, el contacte en Fawzi al-Qawuqji con miras a negociar, encara que se li va prohibir acceptar tot allò que podria llimitar la "llibertat d'acció de l'Haganá", encara que ho varen autorisar a declarar que "els Judeus estan disposts a una treua."

El respal llogístic del Bloc de l'Est

En el context de l'embargament impost pels països occidentals als beligerants palestins, tant judeus com a àraps, i en el context de carència important de material, el no respecte del embargament i el respal llogístic checoslovac decidit per Stalin varen eixercitar un rol important en la guerra, encara que va ser apreciat de manera diferent.

Les motivacions sugerides per a l'elecció de Stalin són el respal soviètic al Pla de partició de Palestina i l'interés per ajudar financerament a Checoslovàquia per a disminuir la seua frustració per tindre que renunciar al Pla Marshall

L'amplitut i el rol concret d'este respal és controvertit. Les sifres propostes pels historiadors varien. Yoav Gelber parla de "menuts repartiments aplegats per aire de Checoslovàquia [...] a partir d'abril de 1948". Els historiadors i els analistes pro-palestins veuen un respal desigual en favor del Yishuv, ya que els àraps palestins no es varen beneficiar d'un respal equivalent. Davant açò, els historiadors i analistes responen que este embargament no concernia als Estats àraps sobirans que constituïen l'amenaça més gran per al Yishuv; no obstant, este embargament els va ser estés en maig pel Consell de Seguritat de les Nacions Unides, lo que els va causar grans problemes. Ademés, en vàries circumstàncies, este embargament no va ser respectat pels britànics.

Síria va comprar en Checoslovàquia, del mateix fabricant que els sionistes, armes per al Eixèrcit de Lliberació Àrap. Estes armes no varen aplegar a mans dels combatents, perque uns agents judeus varen afonar el barco que les transportava en el port italià de Bari. Després, un barco va partir cap a Síria en agost de 1948, pero va ser interceptat per la Marina israelita, que va seqüestrar el seu contingut.

Rebuig d'una participació "directa" dels líders àraps

Contràriament a lo que podrien fer pensar les seues declaracions belicosas, els líders àraps "varen fer tot per evitar trobar-se 'directament'" implicats en el respal de la causa palestina.

En el cim de la Lliga Àrap d'octubre de 1947, en Aley (Líban, el general iraquí Ismail Safwat bosquejó un retrat realiste de la situació. Va destacar la millor organisació i el major respal financer del que disponien els judeus en comparació als palestins. Va preconisar el desplegament immediat dels eixèrcits àraps en les fronteres en Palestina, l'enviament d'armes i de municions als palestins, aixina com una contribució financera que ascendia a un milló de lliures. Estes propostes varen ser rebujades, en excepció del respal financer, encara que no va ser complit en els fets. A pesar de tot, es va aprovar la formació d'un comité tècnic-militar per a coordinar la "assistència" als palestins. Est tenia la seua base en El Caire i era dirigit per Sawfat, qui era secundat pels oficials siris i libanesos i pels representants del Suprem Comité Àrap. Un delegat de Cisjordània va ser igualment nomenat, pero no va participar en les reunions.

En el cim de decembre en El Caire (Egipte), baix la pressió de l'opinió pública, els líders àraps varen decidir crear un mando militar unificat que agrupara a tots els caps de l'Estat major àraps i varen colocar a Ismail Safwat al cap, pero varen decidir no fer cas a la reiteració dels seus demanats d'octubre i varen preferir pospondre tota decisió per al fi del Mandat. No obstant, varen decidir la formació de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap que va entrar en Palestina durant les semanes següents.

En febrer, en El Caire, en ocasió d'una reunió del comité de Safwat, est va repetir els seus demanats, pero els governs àraps esperaven que els palestins, ajudats per les tropes de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap, conseguiren que la comunitat internacional renunciara al pla de partició. El comité següent estava previst per a inicis d'abril. Este rebuig a comprometre's directament va fer que els eixèrcits àraps no estigueren preparats per a la guerra quan la situació va fer que l'intervenció fora inevitable.

De la seua part, l'Haganá va interpretar mal els plans àraps. Despuix de l'entrada de l'Eixèrcit de Lliberació Àrap, va postular que la data de la reunió d'El Caire era, en realitat, la data del dia D de l'ofensiva de les tropes d'al-Qawuqji en Palestina.

Problema del material

Metralleta Sten.

Si els països àraps disponien d'armes regulars i d'estructures estàtiques i tenien garantisades les fonts d'aprovisionament d'armes, municions i materials, este no va ser el cas dels atres protagonistes del conflicte. Per als àraps palestins i per als judeus, la situació era més delicada perque els britànics sempre havien prohibit la possessió d'armes i les havien confiscat cada volta que les trobaven. Ni un ni un atre disponia, llavors, ni d'armes pesades ni de les possibilitats d'un Estat reconegut i establit per a obtindre-les; per tant, les seues forces i els seus mijos devien seguir sent clandestins.

En teoria, l'Eixèrcit de Lliberació Àrap estava finançat i equipat per la Lliga àrap. Se li va prometre un presupost d'un milló de lliures per l'insistència d'Ismail Safwat. Pero, en la pràctica, els diners no aplegava i solament Síria va aportar un respal real als voluntaris àraps. Sobre el terreny, la llogística va estar completament descuidada i el seu líder, Fawzi al-Qawuqji va prevore fer viure a les seues tropes a costa de la població palestina.

La situació de l'Eixèrcit de la Guerra Santa i de les forces palestines era encara pijor. Ells no podien contar en cap respal exterior i disponien per fondos únicament els reunits per Amin al-Husayni. El seu armament estava llimitat a lo que els combatents disponien personalment. Per a paliar esta situació, devien acontentar-se en armes comprades en el mercat negre i del pillage d'almagasens britànics, pero no disponien de suficients armes per a dur avant una guerra.

En eixe sentit, la situació dels judeus era una miqueta millor, puix disponien de vàries instalacions clandestines de fabricació d'armes llaugeres i de municions, aixina com rets que els permetien l'enviament clandestí a Palestina. A pesar d'això, era llunt de lo necessari per a portar a terme una guerra: en novembre, solament un combatent de cada tres estava armat i esta proporció va pujar a dos de cada tres a l'interior de Palmach. No obstant, per a David Ben-Gurión, el problema no era sobrellevar una guerra, sino més be construir un eixèrcit digne d'un Estat. L'importància que li va concedir va ser ilustrada per una pràctica que va iniciar i que va ser seguida per varis successors: acumular en una sola persona els càrrecs de primer ministre i de ministre de Defensa. Per a armar, pero també per a equipar a este eixèrcit, va enviar agents a Europa i als Estats Units. Estos últims varen obtindre el respal necessari: armes llaugeres i municions varen començar a aplegar a inicis d'abril. Les armes pesades varen estar operatives a partir de juny.

Fins a març, l'Haganá va combatre al Eixèrcit de la Guerra Santa en la mateixa falta de material que este últim i en inferioritat sobre l'Eixèrcit de Lliberació Àrap. A partir d'abril, l'Haganá va dispondre d'un armament superior als palestins. Despuix del 15 de maig, en ocasió de les primeres semanes de combats entre Israel i els Estats àraps, la ventaja en material es va inclinar a favor dels Estats àraps. A partir de juny i, en particular, despuix de la primera treua, la ventaja en material s'inclinarà netament cap als israelíes. Esta evolució de la situació va sorgir a partir dels contactes presos des d'i abans de novembre de 1947.

Aixina, els agents del Yishuv varen obtindre de Checoslovàquia el suministrament d'avions de caça AVIA (antics Messerschmitt) i més vesprada el Supermarine Spitfire, aixina com també canons, metralleta i municions. De les existències de la Segona Guerra Mundial, es varen procurar tot el material indispensable per a l'equipament d'un eixèrcit, aixina com els vehículs necessaris per al transport i la llogística. En França, varen conseguir blindats, a pesar de l'embargament. Els agents judeus varen comprar igualment màquines per a la fabricació d'armes i de municions, les que varen anar la base de l'indústria armamentística israelita.

En Estats Units, varen comprar alguns bombarders i avions de transport que devien fer possible l'enviament d'armes comprades en Europa. L'operació Balak destinada a enviar este material es va iniciar a fins de març. Els navío varen ser igualment noliejats a diferents ports d'Europa per a que el material poguera ser enviat per al 15 de maig. Per a finançar tot això, Golda Meir va aplegar a recolectar 25 millons de dólars per a fins de decembre en una campanya de reunió de fondos portada a terme per simpatisants nortamericans de la causa sionista. De manera general, dels 129 millons de dólars recolectats entre octubre de 1947 i març de 1949 per a la causa sionista, més de 78 millons varen ser consagrats a la compra d'armament.

Reorganisació de l'Haganá

En l'antecedent de haver « dut judeus, de Palestina i de fòra, per a que ajudaren personal i financerament al Yishuv», el segon gran èxit de Ben-Gurión va ser transformar l'Haganá d'una organisació paramilitar clandestina en un verdader eixèrcit. Ben-Gurión va nomenar a Yisrael Galili al mando del Consell del Comando Suprem de l'Haganá i la va dividir en 6 brigades d'infanteria (numerades de l'1 al 6), a les quals se'ls va atribuir un teatre d'operacions precís. Yaakov Dori va ser nomenat cap de l'Estat major, pero va ser Yigael Yadin qui va assumir la responsabilitat sobre el terreny en tant cap d'operacions. El Palmach comandado per Yigal Alón va ser separat en 3 brigades d'èlit (numerades del 10 al 12) i va constituir la força mòvil de l'Haganá.

El 19 de novembre de 1947, el servici militar es va tornar obligatori i tant hòmens com a dònes varen rebre entrenament militar. A fins de novembre, l'unitat tàctica era la companyia i l'unitat operacional de la secció. Entre març i abril, l'unitat tàctica va passar al nivell de brigada. Estes unitats operaven a un nivell operacional a partir d'abril i maig, en la segona fase de la guerra, pero varen seguir estant subequipadas. Des d'abril, l'Haganá va dur les operacions al nivell de la brigada. A partir de juliol, va dirigir les operacions coordinades en reagrupar a vàries brigades i, a partir d'octubre, va operar al nivell de la divisió en ofensives en varis fronts de forma simultànea.

El pla Dalet (març de 1948)

Erro al crear miniatura:

Yaakov Dori, cap de l'Estat major de l'Haganá, i el seu braç dret, Yigael Yadin, cap d'operacions.

El pla Dalet va finalisar el 10 de març de 1948 baix la direcció de Yigael Yadin. Este pla de 75 pàgines establia les regles i els objectius que serien seguits per l'Haganá en la segona fase de la guerra. El seu objectiu era garantisar la continuïtat territorial del Yishuv, en particular, en resposta a la guerra de rutes portada a terme per Abdelkader al-Husayni i com a prevenció a l'entrada en guerra anunciada pels països àraps.

Existix una polèmica entre els historiadors entorn a este pla. Alguns veuen en ell un pla de neteja ètnica o la prova de tals intencions a la trobada de palestins i que les instàncies dirigents del Yishuv haurien posat en marcha. Segons uns atres, el pla Dalet ix absolutament del context del èxodo palestí i no té un caràcter més que purament militar.

Vore també

• Mandat Britànic de Palestina
• Territoris Palestins
• Palestina (regió)
• Tumult Àrap 1936-1939
• Declaració Balfour
• Pla de la ONU per a la partició de Palestina de 1947
• Declaració d'independència de l'Estat d'Israel
• Guerra àrap-israelita de 1948
• Conflicte àrap-israelita
• Haganá
• Palmaj

Bibliografia

Obres utilisades com a fonts en la redacció de l'artícul

• Gelber, Yoav. Palestine 1948. Brighton: Sussex Academic Press, 2006, ISBN 1-845-19075-0
• Gresh, Alain i Dominique Vidal, Palestine 47, un partage avorté, Editions Complexe, 1994, ISBN 2-870-27521-8.
• Karsh, Efraïm The Arab-Israeli Conflit - The Palestine War 1948, Osprey Publishing, 2002, ISBN 1-841-76372-1
• Lapierre, Dominique i Larry Collins, O Jérusalem, Robert Laffont, 1971, ISBN 2-266-10698-8
• Laurens, Henry. Paix et guerre au Moyen-Orient. París: Armand Colin, 2005, ISBN 2-200-26977-3
• Morris, Benny. The Birth Of The Palestinian Refugee Problem Revisited. Cambridge: Cambridge University Press, 2003, ISBN 0-521-00967-7

• Morris, Benny. Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste. París: Editions complexe, 2003, ISBN 2-870-27938-8
• Pappé, Ilan. La guerre de 1948 en Palestine. París: La fabrique éditions, 2000, ISBN 2-264-04036-X
• Razoux, Pierre. Tsahal, nouvelle histoire de l'armée israélienne. París: Perrin, 2006, ISBN 2-262-02328-X
• Rogan, Eugène, Avi Shlaim et al., La guerre de Palestine 1948: derrière li mythe, Autrement, 2002, ISBN 2-746-70240-1
• Vidal, Dominique i Sébastien Boussois. Comment Israël expulsa els Palestiniens (1947-1949). París: Editions de l'Atelier, 2007, ISBN 978-2-7082-3966-1.

Obres utilisades com a fonts puntuals en l'artícul

• Barnavi, Elie. Unix histoire moderne d'Israël, París: Champs / Flammarion, 1988, ISBN 2-080-81246-7
• Bregman, Ahron. Israel's Wars: A History Since 1947, 2002, Londres: Routledge. ISBN 0-415-28716-2
• Kimché, Jon i David Kimché. A clash of destinies, The Arab-Jewish War and the founding of the state of Israel. Nova York: Praeger, 1960,
• Rabin, Isaac, Mémoires, Buchet/Chastel, 1980,

Atres obres que tracten sobre el tema

• Flapan, Simha. The Birth of Israel: Myths and Realities
• Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: A Nation Girds for War, vol. 1, University Press of America, 1996, ISBN 0-761-80372-6.
• Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: The First Month, vol. 2, University Press of America, 1997, ISBN 0-761-80721-7.
• Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: The First Invasion, vol. 3, University Press of America, 1999, ISBN 0-761-80769-1.
• Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: Out of Crisis Came Decision, vol. 4, University Press of America, 1999, ISBN 0-761-81489-2
• Tamari, Salim. Jérusalem 1948: Els faubourgs arabes et leur destin durant la guerre. París: Institut dones études palestiniennes, 2002, ISBN 9-953-90019-1

Artículs en llínea utilisats com a fonts

• L'introducció general del pla Daleth, traduïda per Walid Khalidi i publicada per Yehuda Slutsky, Sefer Toldot Hahaganah (Histoire de l'Haganah), Volum 3, Apèndix 48, Tel Aviv: Zionist Library, 1972, pp. 1956-1960, és represa en mideastweb.org

Documents en llínea

• Comissió Especial de les Nacions Unides, Primer Informe especial al Consell de Seguritat: El problema de seguritat en Palestina, 16 de febrer de 1948, disponible en la pàgina web de les Nacions Unides.

Artículs en llínea

• Palestine remembered, lloc que presenta un punt de vista palestí sobre els acontenyiments.
• Jewish Virtual Library, lloc que presenta un punt de vista israelita sobre els acontenyiments.

Filmografia

• Elie Chouraqui, Ô Jérusalem, 2006.