Corpus separatum (Jerusalem)

Corpus separatum (en llatí, "cos separat") és un terme utilisat per a descriure a la zona corresponent a Jerusalem i les seues afores en el Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina (1947). Segons el pla, la zona en qüestió seria posada baix un règim internacional per la seua importància religiosa. El pla va ser adoptat per l'Assamblea General pero no va poder ser implementat pel conflicte àrap-israelita.

Definició

Mapa del Corpus separatum previst per a Jerusalem

El pla va ser propost inicialment en la Resolució 181 de l'Assamblea General de les Nacions Unides, la qual va ser adoptada el 29 de novembre de 1947. Establia que "els Estats Independents Àraps i Judeus i el Règim Especial Internacional per a la Ciutat de Jerusalem... sorgiran en Palestina dos mesos despuix de l'evacuació de les forces armades de la Potència mandatoria haja segut completada, pero en tot cas a més tardar el 1º d'octubre de 1948 ". Tots els residents es convertirien automàticament en "ciutadans de la Ciutat de Jerusalem", a menos que optaren per la ciutadania de l'Estat àrap o judeu.

El pla va estipular que la zona de Jerusalem seria administrada per les Nacions Unides a través del Consell d'Administració Fiduciaria. El territori de la zona va ser definit de la següent manera:

La Ciutat de Jerusalem comprendrà l'actual municipi de Jerusalem més els llogarets i ciutats veïnes, de les quals la més oriental serà Abu Dis; la més meridional Belén; la més occidental Ein Karim (inclusivament el poblat de Motsa) i la més septentrional Shu'fat.

L'Assamblea General va encarregar al Consell d'Administració Fiduciaria la tasca d'elaborar un estatut per a la ciutat (per a durar inicialment 10 anys), proveint el nomenament d'un governador i personal administratiu, àmplia autonomia local per a pobles i ciutats, establiment d'un cos especial de policia i l'elecció d'un consell llegislatiu sense distinció de nacionalitat, entre atres objectius.

Segons la resolució 181, l'objectiu era dotar a Jerusalem en un estatus llegal internacional compatible en el seu caràcter històric i la seua importància religiosa.

Com l'implementació del pla de partició va fracassar pel conflicte àrap-israelita, la Resolució 194 de l'11 de decembre de 1948 va establir una Comissió de Conciliació. La seua tasca consistia, entre atres coses, en aplicar el règim internacional per a la regió de Jerusalem.

El 27 d'agost de 1949, dita comissió va presentar el proyecte de text d'un pla per a l'aplicació del règim internacional. El pla prevea una Jerusalem desmilitarizar dividida en una zona judeua i àrap, sense afectar la nacionalitat dels seus residents. Se senyalava que el Comité havia abandonat el principi original d'un corpus separatum. Jerusalem no seria la capital ni d'Israel ni de l'estat àrap. El 1° de setembre de 1949, la comissió va presentar el pla a l'Assamblea General, la qual no ho va acceptar.

El 5 de decembre de 1949, David Ben Gurion (primer ministre d'Israel) va declarar a la part judeua de Jerusalem com a part de l'Estat d'Israel. Quatre dies més vesprada, l'Assamblea General va reafirmar la seua intenció de situar a Jerusalem baix un règim internacional permanent com un corpus separatum de conformitat en el Pla de Partició de la ONU de 1947 per mig de la Resolució 303 del 9 de decembre de 1949. La resolució va demanar al Consell d'Administració Fiduciaria que preparara l'Estatut de Jerusalem sense demora.

El 4 d'abril de 1950, el Consell d'Administració Fiduciaria va aprovar un proyecte d'estatut de la ciutat de Jerusalem, que va ser presentat a l'Assamblea General el 14 de juny de 1950. L'estatut es va ajustar al pla de partició del 29 de novembre de 1947. No obstant, no va poder ser implementat.

Acontenyiments posteriors

Els líders d'Israel varen donar mostres d'acceptar el pla de partició, pero el mateix va ser rebujat pels líders àraps, els qui varen respondre a la declaració d'independència d'Israel a l'any següent anant a la guerra. El conflicte resultant va redissenyar substancialment el mapa, mentres les forces israelites es dirigien a Jerusalem i expulsaven a gran part de la població palestina de la planura costera i Galilea. A conseqüència de la guerra, Jerusalem va passar a ser una ciutat dividida, en els llocs sagrats en la part oriental baix control jordà i la part occidental baix control israelita. La comunitat internacional va seguir considerant que la ciutat tenia un estatus distint.

Les llínees dibuixades en un mapa per comandants israelites i jordans en novembre de 1948, que més vesprada es va convertir en la Llínea d'Armistici oficial de 1949, varen deixar parts de Jerusalem com a terra de ningú, fòra del control israelita i jordà. Es varen fer apanys especials per al Mont Scopus, que estava en la zona controlada per Jordània, pero albergava un hospital israelita i l'Universitat Hebrea de Jerusalem. La Llínea de l'Armistici de 1949, també coneguda com la Llínea Verda (o més coloquialment com "les fronteres de 1967"), es referix a sovint en les negociacions entre israelites i palestins.

Despuix de la Guerra dels Sis Dies, Israel va anexar Jerusalem Oriental, redefinint els llímits municipals de la ciutat per a incorporar atres pobles i ciutats de Cisjordània, alguna cosa que no és reconegut per cap país en la comunitat internacional. A pesar de l'anexió, als palestins de Jerusalem Oriental no se'ls va concedir la ciutadania d'Israel de la mateixa manera en que es va fer en els palestins residents en el país despuix de la guerra de 1948. En canvi, els palestins de Jerusalem Oriental varen rebre l'estatus de "resident permanent", el mateix estatus que els estrangers no judeus residents en Israel, segons el grup israelita de drets humans B'tselem. Els palestins de Jerusalem Oriental viuen baix el constant temor de que les seues identificacions en Jerusalem siguen revocades si no poden provar la seua residència. B'tselem diu que 14.000 han sofrit eixe destí des de 1967.

A pesar de que la comunitat internacional (inclosos els Estats Units, el principal aliat d'Israel) va rebujar l'assentament israelita en Jerusalem Oriental, 12 blocs d'assentaments israelites que alberguen a més de 190.000 colon judeus han segut construïts en terres ocupades en la ciutat des de 1967.

En 1980, el Knesset (parlament israelita) va aprovar la Llei de Jerusalem, que establix que "Jerusalem, completa i unida, és la capital d'Israel". No obstant, la Resolució 478 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides va declarar la llei "nula i sense efecte". Fins a maig de 2018, cap país estranger tenia la seua embaixada en Jerusalem. Encara que el Congrés nortamericà, en 1995, va aprovar una llei que exigia que l'Embaixada d'eixe país fora traslladada de Tel Aviv a Jerusalem, va permetre a l'Eixecutiu l'opció de, cada sis mesos, firmar una renúncia a l'implementació d'eixa llei. Des de llavors, cada president dels Estats Units (començant en Bill Clinton), ha renunciat a l'aplicació d'eixa llei dos voltes a l'any. En la seua campanya electoral, el president nortamericà Donald Trump va anunciar que traslladaria l'embaixada nortamericana a Jerusalem. Ya com a president, va dir en una entrevista en febrer de 2017 al periòdic israelita Israel Hayom que estava estudiant la qüestió. No obstant, l'administració Trump va decidir en maig no traslladar l'embaixada a Jerusalem "per ara", per a evitar provocar als palestins.

El 6 de decembre de 2017, l'administració Trump va reconéixer oficialment a Jerusalem com la capital d'Israel, convertint a Estats Units en el primer país en reconéixer dita capitalitat, si ben Rússia reconeix a Jerusalem Oest com a capital d'Israel i Jerusalem Este com a capital d'un futur estat palestí. Trump va agregar que el Departament d'Estat iniciaria el procés de trasllat de l'embaixada d'Estats Units a Jerusalem. El Secretari d'Estat Rex Tillerson després va aclarir que la declaració del President "no indicava cap estat final per a Jerusalem" i "era molt clar que l'estatus final, incloses les fronteres, quedaria en mans de les dos parts per a negociar i decidir". La decisió de Trump de reconéixer a Jerusalem com la capital d'Israel va ser rebujada per la majoria dels líders mundials. Ademés, la decisió va generar protestes en varis països musulmans, especialment en els territoris palestins. El líder negociador palestí, Saeb Erekat, va declarar que "la solució de dos estats ha aplegat al seu fi". No obstant, l'anunci de Trump va ser ben rebut en Israel. Minuts despuix de finalisar el discurs de Trump, la municipalitat de Jerusalem va allumenar les muralles de la Ciutat Vella en les banderes d'Israel i Estats Units, en senyal d'agraïment. "Est és un dia històric", va declarar el primer ministre israelita Benjamin Netanyahu, qui va calificar de "justa i valenta" la decisió de Trump. Netanyahu va assegurar que la decisió de reconéixer a Jerusalem com a capital d'Israel no contradiu el desig de conseguir la pau i es va comprometre a

"treballar per la pau" en tots els seus veïns, "incloent els palestins". El 14 de maig de 2018, l'embaixada nortamericana en Israel va inaugurar la seua nova sèu en Jerusalem, provocant manifestacions en la Franja de Gaza.

L'estatus de Jerusalem ha demostrat ser un gran obstàcul en els esforços per forjar una solució de dos estats per al conflicte israelita-palestí. El fracàs en aplegar a un acort sobre el tema va ser una de les raons clau per al fracàs de les negociacions de Camp David de 2000 entre l'Organisació per a la Lliberació de Palestina i Israel mediada per Estats Units. La OLP va exigir la sobirania palestina sobre Jerusalem a l'est de la Llínea Verda. Israel va propondre donar als palestins la custòdia de llocs sagrats musulmans i cristians en Jerusalem Oriental, pero no la sobirania. La part israelita també va exigir que els grans blocs d'assentaments en Jerusalem Oriental continuaren sent part d'Israel. Llavors el líder de l'oposició Ariel Sharon va rebujar inclús eixa oferta del govern d'Israel i va prendre un gran contingent de seguritat en un recorregut a peu pel Mont del Temple (incloent els recints dels llocs sagrats islàmics) desencadenant protestes palestines que varen desencadenar la Segona Intifada.