Llei de Jerusalem
La Llei de Jerusalem és el nom en el que es coneix una de les lleis fonamentals d'Israel. Va ser aprovada pel Parlament israelita el 30 de juliol de 1980 i va proclamar a la ciutat de Jerusalem, «sancera i unificada», com a capital d'Israel. El municipi estava unificat de facto des de la guerra dels Sis Dies (1967) en la que Israel va haver conquistat els barris orientals (Jerusalem Este) i la Ciutat Vella de Jerusalem, que havien permaneixcut des de 1948 baix administració jordana.
La Llei de Jerusalem tracta també sobre:
- L'ubicació de les principals institucions israelites en Jerusalem (Talle Suprema, Presidència, Govern i Parlament).
- L'especial protecció dels «sants llocs» de la ciutat i els drets dels membres de totes les religions.
- La prioritat en el desenroll general del municipi.
Esta llei és considerada nula i sense efecte fòra d'Israel, tenint únicament validea en l'Estat d'Israel. Encara que en l'Estat de Palestina no té validea jurídica, Israel l'impon per la força des de 1967. La comunitat internacional solament reconeix la sobirania israelita sobre Jerusalem Oest, sent Jerusalem Este ciutat i capital d'un atre Estat, l'Estat de Palestina.
Si be la llei no ampra el terme, la Cort Suprema d'Israel va interpretar la Llei de Jerusalem com una anexió de Jerusalem Este.[1]
Text de la Llei
"Llei Bàsica: Jerusalem, Capital d'Israel
Jerusalem, Capital d'Israel:
1. Jerusalem, completa i unida, és la capital d'Israel.
Sèu de la Presidència, del Knesset, del Govern i de la Suprema Cort:
2. Jerusalem és la sèu de la Presidència de l'Estat, del Knesset, del Govern i de la Suprema Cort.
Protecció de llocs sants:
3. Els llocs sants deuran ser protegits de la profanació i de qualsevol atra violació i de qualsevol cosa pròxima de violar la llibertat d'accés als membres de les diferents religions als llocs sagrats d'ells o que atenten contra els seus sentiments en relació a eixos llocs.
Desenroll de Jerusalem:
4. (a) El Govern deurà providenciar el desenroll i prosperitat de Jerusalem i el benestar dels seus habitants per mig de l'adjudicació de recursos especials, incloent una subvenció anual especial per a la municipalitat de Jerusalem en l'aprovació del Comité de Finances de la Kneset.
(b) Jerusalem rebrà prioritat especial en les activitats de les autoritats governamentals pel que fa al desenroll de la ciutat en el camp financer i econòmic aixina com en atres àrees.
(c) El govern deurà constituir una comissió o organismes especials per a l'implementació d'esta secció.
Menachem Begin
Primer-Ministre
Yitzhak Navon
President de l'Estat"
Publicat en el Sefer Ha-Jukim n.º 980 del 23 d'Av de 5740 (5 d'agost de 1980), pàgina 186; la Llei i Nota Explicativa varen ser publicats en el Hatza'ot Jok n.º 1464 de 5740, pàgina 287.
Oposició de l'ONU
- Artícul principal → Resolució 478 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides.
La resolució 478 del Consell de Seguritat de Nacions Unides, una resolució no presa baix el Capítul VII de la Carta (i per tant no vinculant[2][3][4]) aprovada en l'única abstenció dels Estats Units, va declarar el 20 d'agost de 1980 que la llei «constituïx una violació del dret internacional» censurant-la «en els térmens més enèrgics», ademés d'afirmar que «supon un sério obstàcul per al guany d'una pau completa, justa i duradora», per lo que va fer una crida als Estats membres que hagueren establit en Jerusalem les seues embaixades a que les retiraren.
Com a conseqüència de la mencionada resolució, la majoria d'embaixades es varen traslladar a Tel Aviv. Les últimes en fer-ho varen ser les de Costa Rica i El Salvador, que varen anunciar el trasllat de la primera el 16 d'agost de 2006 i la segona ho va fer el 25 d'agost de 2006, encara que Paraguai i Bolívia mantenen les seues en Mevaseret Zion, un barri perifèric de Jerusalem.
Referències
- ↑ Benvenisti, Eyal (2012). The International Law of Occupation, OUP Oxford, p. 205. ISBN 9780199588893. Consultat el 6 de decembre de 2019.
- ↑ d'Hoogh, Andre. Obligations Erga Omnes and International Crimes, Martinus Nijhoff Publishers, Jan 1, 1996, p. 371: Additionally it may be noted that the Security Council cannot adopt binding decisions under Chapter VI of the Charter.
- ↑ Magliveras, Konstantinos D. Exclusion from Participation in International Organisations, Martinus Nijhoff Publishers, Jan 1, 1999, p. 113: Council recommendations under Chapter VI llaure generally accepted as not being legally binding.
- ↑ Neuhold, Hanspeter. "The United Nations System for the Peaceful Settlement of International Disputes", in Cedix, Franz & Sucharipa-Behrmann, Lilly. The United Nations, Martinus Nijhoff Publishers, Jan 1, 2001, p. 66: Within the framework of Chapter VAIG VORE the SC has at its disposal an 'escalation ladder' composed of several 'rungs' of wielding influence on the conflicting parties in order to move them toward a pacific solution... however, the pressure exerted by the Council in the context of this Chapter is restricted to senar-binding recommendations.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ley de Jerusalén» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.