Una habitació[1] (del llatí habitatǐo, -ōnis, de "habitara", "habitar"), aposento, quarto o peça és un concepte arquitectònic que designa a cada u dels espais d'una vivenda separats per tabics i destinats a diferents funcions.[2] Segons la funció predominant poden denominar-se dormitori (o alcova), menjador, quarto d'estar (o sala -i saló, i saleta-, o cambra -i antecámara, i camerino, i camarín-),[3] gabinet, estudi, despache, etc. Atres dependències de la vivenda poden rebre o no tal denominació genèrica, com les cuines, els netea (o banys o retrets), els passadiços (o crujir, o galeries), els recibidores (o zaguanes, o vestíbuls, o hall o lobby), els patis (o pòrtics, o atris), les terrats (o balcons, o cenadores), les buhardilla (o andanes), els sòtols (o cellers, o caves); i atres espais diferenciats que poden o no situar-se en el mateix conjunt en els destinats a habitar-se per persones: els almagasens (o trojes, o trasters, o carboneras), les cocheres (o garajos), els destinades a animals domèstics (caballerizas, gossera, pocilgas, gallineros, colomers), etc.

Habitació en un alberc jovenil japonés.
Habitació en llum tènue.

Les habitacions solen estar cobertes per sostres i separades d'atres espais interiors per mig de parets interiors (normalment tabics) en porta que permet a l'accés entre ells; i de l'exterior, per mig de parets exteriors (normalment murs) en finestres.

Segons el Diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua, "quart" pot designar específicament al dormitori ademés de genèricament a qualsevol habitació.[4]


Història

 
Dressing Room ("vestidor") de Lady Georgiana en el Castell d'Howard (York, Anglaterra, Regne Unit).

L'ús d'habitacions, enteses com a divisions interiors de l'espai de la vivenda, data a lo manco des dels poblats neolítics, com s'observa en el jaciment de Çatalhöyük (milenis VIII al VI a. C., actual Turquia), a on les vivendes no s'obrien a carrers, sino a plataformes superiors que les conectaven a través de l'habitació principal, que disponia de forns i fòcs de cuina en la paret sur i plataformes elevades. A lo manco dos habitacions diferenciades s'utilisaven per a distintes activitats, i habitacions auxiliars per a l'almagasenage.

Les excavacions d'Akrotiri (archipèlac de Santorini, actual Grècia), revelen habitacions clarament definides per mig de cert tipo d'estructura en la civilisació minoica dels anys 2200 a. C.[5] En el mileni següent, el segon palau de Cnossos té un pla tan complex (més de 1400 habitacions en 17000 metros quadrats) que va justificar la seua identificació en el mític llaberint de Creta.[6]

En les primeres estructures es poden identificar diferents tipos de quartos que inclouen dormitoris, cuines, quartos de bany, sales de recepció i atres usos especialisats. Les excavacions en Akrotiri revelen habitacions que a voltes es varen construir sobre atres habitacions conectades per una escala, banys en accessoris d'alabastre com a lavabos, banyeres i vàters, tots conectats a complexos sistemes de fontaneria doble de canonades de ceràmica per a aigua freda i calenta per separat.[5]

En la casa grega antiga (oikos) es diferenciaven les zones públiques, masculines (andron), de les privades, femenines (gynaikon, terme castellanizado com "gineceo"), en un thalamos o dormitori conjugal.

La casa romana antiga, tant l'urbana (vivendes unifamiliars de classe alta -domus - i colectives, en altura -insulae-) com la rural (villae dels grans propietaris), tenia formes de construcció molt complexes en una varietat de tipos d'habitacions, inclosos alguns dels primers eixemples d'habitacions per a banys interiors. Òbviament, les vivendes rurals de molta més antiga tradició tenien un pla més senzill, que en molts casos no inclou divisions interiors. Els usos i denominacions en llatí de les divisions interiors de les cases (urbanes o rurals) de classe alta han tingut permanència en la civilisació occidental durant milenis, fins a l'actualitat (vestibulum, atrium, tablinum, triclinium, cubicula).

Els monasteris medievals de la cristiandat llatina (Europa occidental), particularment des de l'expansió de l'orde benedictina i les seues reformes (cluniacenses i cistercienses), varen mantindre una gran homogeneïtat en la seua distribució d'espais: claustre, sala capitular, refectorium, cilla, scriptorium, celes individuals per als monges.

Encara que hi ha precedents des dels primitius flamencs del XV ([[El matrimoni Ar nolfini]], de Jan van Eyck, 1434), les habitacions de les cases holandeses del XVII, testics del florecimiento d'una orgullosa burguesia que pretenia gojar dels espais interiors, varen anar de gran interés per a els seus pintors, com Johannes Vermeer o Pieter Janssens Elinga. Sobre els seus colegues dels Països Baixos del Sur o espanyols, és notable que s'hagen conservat les habitacions de la casa, de pretensions més aristocràtiques, de Peter Paul Rubens en Amberes (Rubenshuis).

En l'Amèrica precolombina, la civilisació anasazi també va tindre un desenroll complex primerenc d'estructures de quarto, provablement els més antics en Amèrica del Nort, mentres els mayas d'América Central tenien configuracions d'habitacions molt alvançades des de varis centenars d'anys abans.

En l'història de China, per lo manco a principis de la dinastia Han (aproximadament 200 a. C.), varen sorgir formes d'edificis de varis nivells en habitacions confortables, en particular per a fins religiosos i públics; estos dissenys presentaven moltes estructures en habitacions i incloïen conexions verticals d'habitacions. La Ciutat Prohibida de Pequín, en el seu 720.000 metros quadrats, conté 800 edificis (o "[[pab ellón (arquitectura)|pabellons]]") en un número d'habitacions calculat en la simbòlica sifra de 9.999 i mija (puix el Fill del Cel no devia desafiar a la divinitat, para el palau celestial de la qual es reservava la sifra de diezmil).[8] Les arquitectura de les demés civilisacions d'Extrem Orient, com la japonesa es varen desenrollar de forma similar.


Vore també

Referències

Enllaços externs