Guerres búlgar-bizantines

Guerres búlgar-bizantines

Les guerres búlgar-bizantines varen ser una série de conflictes armats entre bizantino i búlgars. Els enfrontaments varen començar quan un grup de protobúlgaros procedent de Crimea es va assentar en la península balcànica en el V i va començar a expandir-se cap al surest despuix de 680, dirigits pel kan Asparukh. A lo llarc del sigle següent, búlgars i bizantino varen continuar barallant fins que els búlgars, dirigits per Krum varen conseguir derrotar als bizantino. Despuix de la mort de Krum en 814, el seu fill Omurtag, va firmar una pau en Bizancio que va durar trenta anys. En 893, durant una atra fase de guerra intensa, Simeón I, sar búlgar, va derrotar de nou als bizantino en el seu intent de formar un gran imperi en Europa Oriental, encara que va fracassar en última instància.

En 971, Juan I Tzimisces, emperador bizantí, va conseguir dominar la major part del Imperi búlgar despuix de derrotar a Boris II i conquistar la capital Preslav. Basilio II va completar la conquista de Bulgària en 1018, despuix de la seua victòria en la batalla de Clidio. Durant les décades següents es varen produir numerosos tumults contra el poder bizantí, pero no va ser fins a 1185 quan Teodoro Pedro i Iván Agarren I varen conseguir sacsar-se el jou de Constantinopla, aprofitant les disputes dinàstiques en l'Imperi bizantí.

Despuix de la conquista de Constantinopla pels creuats en 1204, Kaloján, l'emperador búlgar, va tractar d'entaular relacions amistoses en el recent creat Imperi llatí, pero els creuats varen rebujar qualsevol acostament. Davant el rebuig sofrit, Kaloján es va aliar en l'Imperi de Nicea, un dels estats bizantins creats despuix de la caiguda de Constantinopla, contra el poder creuat. Despuix del colapse de l'Imperi llatí, els bizantino, aprofitant la guerra civil que travessaven els búlgars, varen conquistar parts de Tracia, encara que varen ser recuperades poc despuix per l'emperador Teodoro Svetoslav. Les relacions búlgar-bizantines varen seguir sent inestables fins que el nou poder dels otomans va destruir l'Imperi búlgar en 1422 i el Bizantino en 1453.

La guerra de Asparukh

El primer encontronazo entre protobúlgaros i bizantino es va produir quan Asparukh de Bulgària, fill del kan Kubrat va emigrar cap a l'oest, ocupant el sur de l'actual Besarabia. Asparukh va derrotar als bizantino de Constantino IV, que havia atacat als invasores simultàneament per terra i per mar, conseguint sitiar-los en el campament fortificado d'Ongala. No obstant, la retirada de Constantino IV per problemes de salut, va fer cundir el pànic en les seues tropes, moment que varen aprofitar els protobúlgaros de Asparukh per a derrotar-los en la batalla de Ongala. En 681, Constantino va tindre que reconéixer al estat búlgar de Moesia i acceptar el pagament de tributs com a mig per a evitar les incursions búlgares en la Tracia bizantina. Huit anys despuix, Asparukh va encapçalar noves campanyes contra la Tracia Bizantina.

Les guerres de Tervel

Tervel apareix mencionat en els texts bizantins en 704, quan el depost emperador Justiniano II va solicitar la seua ajuda per a recuperar el tro de Bizancio a canvi de colaboració, regals i la mà de la seua filla. En un eixèrcit de cavalleria de quinze mil hòmens que li va facilitar Tervel, Justiniano va alvançar sobre Constantinopla i va conseguir entrar en la ciutat en 705. El restaurat emperador va eixecutar als seus usurpadores Leoncio i Tiberio III junt en molts dels seus seguidors. Despuix, va concedir a Tervel el títul de Kaisar (César), lo que li colocava immediatament per baix de l'emperador i territoris en el norest de Tracia, en la regió de Zagore. Es desconeix si Tervel va aplegar efectivament a casar-se en Anastasia, la filla de Justiniano.

No obstant, a penes tres mesos despuix, Justiniano va infringir l'acort, iniciant operacions militars en l'àrea cedida a Tervel. Este lo va derrotar en la batalla de Anchialus en 708. En 711, Justiniano II va solicitar novament el respal de Tervel per a sofocar un important tumult en Àsia menor, pero solament va obtindre una tébea resposta per part del búlgar, que va posar a la seua disposició un eixèrcit de tres mil hòmens. Despuix de ser derrotat per Filípico, Justiniano II va ser capturat i eixecutat, permetent-se a les forces búlgares retirar-se als seus territoris. Tervel va aprofitar el desorde intern dels bizantino per a saquejar Tracia en 712, aplegant a les portes de Constantinopla.

Segons l'informació cronològica del Imennik, Tervel hauria mort en 715. No obstant, el croniste bizantí Teófanes el Confesor nos mostra a Tervel intervenint en la restauració del depost emperador Anastasio II en 718 o 719. Si Tervel haguera estat viu llavors, estaríem parlant del governant búlgar que va firmar un nou tractat en l'emperador Teodosio III en 716 (confirmant el pagament anual de tributs a Bulgària, les concessions territorials en Tracia i regulant el comerç i la situació dels refugiats polítics) i que va ajudar alçar el segon sege àrap de Constantinopla per terra en els anys 717-718. Segons Teófanes, els búlgars varen massacrar a vintidós mil àraps en la batalla.

Les guerres de Constantino V

Despuix de la mort de Sevar, Bulgària es va sumir en un llarc periodo de crisis i inestabilitat, mentres els bizantino consolidaven les seues posicions. Entre 756 i 775, el nou emperador de Bizancio, Constantino V va realisar nou campanyes militars contra el seu veí del nort per a establir la frontera bizantina en el riu Danubio. Els freqüents canvis de governant (huit kanes en vint anys) i la contínua crisis política varen posar a Bulgària a la vora de la destrucció

En la seua primera campanya, en 756, Constantino V va derrotar als búlgars en dos ocasions, encara que en 759, el kan Vinekh va conseguir una lluenta victòria en el batalla del pas de Rishki. Vinekh va tractar llavors de firmar la pau en els bizantino, pero va ser assessinat pels seus propis nobles. El nou governant, Telets, va ser derrotat en la batalla de Aqueloo en 763. Durant les seues següents campanyes, cap dels bandos va conseguir ventages significatives, ya que els bizantino no podien travessar les montanyes dels Balcans i la seua flota va resultar destruïda per violentes tormentes (dos mil siscents ofegats en una d'elles, en 765,). En 774 varen conseguir derrotar als búlgars en Berzitia, pero ací terminarien els seus èxits: a conseqüència de la derrota, els búlgars varen reforçar la seua seguritat per a lliurar-se dels espies bizantins. El kan Telerig va enviar una nota secreta a Constantino, informant-li de les seues intencions de fugir de Bulgària i buscar la seua protecció, i solicitant garanties d'hospitalitat. Telerig va conseguir que l'emperador desvelara l'identitat dels seus agents en Bulgària, que varen ser capturats i eixecutats. La represàlia bizantina va quedar paralisada despuix de la mort de Constantino V en 775.

Les represàlies fallanques de Constantino VI

En 791, el nou emperador Constantino VI es va embarcar en una expedició contra Bulgària en represàlia pels assalts búlgars a la vall de Struma. Kardam va anticipar l'invasió bizantina i va ser a la trobada de l'enemic en Adrianópolis, Tracia, a on va derrotar i va posar en fuga als bizantino.

En 792, Constantino va encapçalar un atre eixèrcit contra Bulgària. En esta ocasió, va acampar en Marcellae, prop de Karnobat, i es fortificó. Kardam va aplegar a la zona el 20 de juliol i va ocupar els tossals propencs. Despuix d'algun temps observant-se i medint-se, Constantino VI va atacar, pero les forces bizantines varen perdre l'orde i varen ser derrotades novament (batalla de Marcellae). Kardam va capturar la tenda imperial i als sirvientes de l'emperador. Despuix de la seua tornada a Constantinopla, l'emperador bizantí va firmar un tractat de pau i es va comprometre a pagar tribut anual a Bulgària.

Per a 796, el Govern imperial es va negar a pagar l'impost i Kardam va reclamar el seu tribut, amenaçant en devastar Tracia si no cobrava. Segons Teófanes el Confesor, Constantino VI es va burlar dels búlgars, enviant femta en lloc d'or com a «pagament apropiat», i prometent realisar una expedició contra el vell Kardam. Novament, els dos eixèrcits es varen trobar en les rodalies de Adrianópolis, i durant dèsset dies varen permanéixer a l'expectativa, mentres els seus caps, provablement, negociaven. Finalment, abdós eixèrcits es varen retirar i es varen mantindre els acorts de 792.

Les guerres del kan Krum

El kan Krum va desenrollar una agressiva política exterior en els Balcans, assaltant la vall de Struma en 807, Va derrotar a un eixèrcit bizantí i va conseguir un enorme botí d'or destinat a pagar els sòus de tot l'eixèrcit bizantí. En 809, Krum va sitiar i va rendir la ciutat de Serdica (Sofia); va passar per les armes als membres de la guarnició bizantina, pese a la seua promesa de respectar-los la vida. Açò va provocar la reacció de l'emperador Nicéforo I, que va procedir a assentar a les poblacions Anatolias a lo llarc de la frontera per a protegir-la. Va intentar també recuperar Serdica, encara que sense èxit.

Conflicte en Niceforo I

Al començament de 811, l'emperador Nicéforo I va organisar una massiva expedició contra Bulgària i va alvançar fins a aplegar a Marcellae (prop de Karnobat). Krum va intentar negociar el dia 11 de juliol, pero Nicéforo estava decidit a continuar el seu alvanç. Va conseguir evitar les emboscades búlgares en la cordillera dels Balcans i va derrotar a un eixèrcit de dotze mil hòmens que va tractar de detindre el seu alvanç cap a Moesia. Un atre eixèrcit de cinquanta mil hòmens va ser derrotat davant els murs de Pliska, que va ser conquistada per l'emperador el 20 de juliol. Nicéforo, que havia segut ministre de facenda, va aprofitar llavors per a dur-se el tesor de Krum. Una nova tentativa diplomàtica de Krum va ser rebujada, despuix de lo que el bizantino va ordenar al seu eixèrcit matar a la població.

Cada volta més preocupat davant la creixent indisciplina de les seues tropes, Nicéforo va iniciar la retirada cap a Tracia. Mentrestant, Krum va movilisar a tota la població búlgara, incloent a les dònes, i va escomençar a preparar trampes i emboscades contra els imperials en els passos de montanya. En amanecer del 26 de juliol, els bizantino es varen trobar atrapats contra entre un fos i una empalizada en el pas de Vărbica. Nicéforo va resultar mort en la batalla de la mateixa manera que molts dels seus hòmens; el seu fill Staurakios va ser posat fòra de perill per la guàrdia imperial despuix d'haver rebut una ferida en el coll que li va paralisar. Segons la tradició, Krum va recobrir d'argent el cràneu de Nicéforo i ho va utilisar com a copa. Açò va reforçar la seua reputació de brutalitat i li va conferir l'apelatiu de "nou Senaquerib".

Miguel I Rangabé

Staurakios va abdicar despuix d'un breu regnat (va morir en 812 a causa de les ferides infligidas pels búlgars) i va ser succeït pel seu cunyat Miguel I Rangabé. En 812, Krum va invadir la Tracia bizantina, capturant Develtos i aterrorizando a la població local, que va fugir cap a Constantinopla. Des d'esta posició, Krum va oferir tornar a les condicions pactades en 716. El nou emperador Miguel I va rebujar la proposta, especialment a la clàusula d'intercanvi de desertors. Per a pressionar encara més a l'emperador, Krum va sitiar i va prendre Mesembria (Nesebar) en l'autumne de 812

En febrer de 813, els búlgars varen assaltar novament Tracia, pero varen ser rebujats pels eixèrcits imperials. Animat per este èxit, Miguel I va reunir tropes de tot l'imperi i va marchar cap al nort en busca d'una victòria decisiva. Krum va dirigir al seu eixèrcit cap a Adrianópolis, i va acampar prop de Versinikia. Miguel I va dispondre al seu eixèrcit contra els búlgars, pero cap bando es va moure en dos semanes. Finalment, el 22 de juny de 813, els bizantino varen atacar, pero varen ser posats en fuga immediatament. Despuix de la derrota, els búlgars varen perseguir als bizantino fins a Constantinopla, a la que varen posar lloc. L'emperador Miguel I va abdicar i es va fer monge, sent el tercer emperador bizantí eliminat per Krum.

#León V l'Armeni

El nou emperador, #León V va iniciar negociacions i va acordar una entrevista en Krum. Quan el búlgar va aplegar, va ser emboscat pels arqueros bizantins i va resultar ferit durant la fugida. Furiosos, Krum va saquejar les afores de Constantinopla i va partir de regrés, prenent Adrianópolis i assentant als seus habitants (incloent als pares del futur Basilio I) a l'atre costat del Danubio. Pese a la rodalia de l'hivern, Krum va aprofitar el bon temps per a enviar una força de trenta mil hòmens a Tracia, que va conquistar Arcadiópolis (Lüleburgaz) i va fer cinquanta mil captius. Açò va contribuir a omplir les arques de Krum i de la noblea búlgara i va permetre reconstruir Pliska, gràcies al treball d'artesans bizantino presos.

Krum va passar l'hivern preparant l'assalt a Constantinopla, a on circulaven rumors sobre l'existència de material de sege que omplia cinc mil carros. No obstant, Krum va fallir abans de l'inici de la campanya, el 13 d'abril de 814, succeint-li el seu fill Omurtag.

El tractat de Omurtag

El regnat de Omurtag es va iniciar en l'invasió del Imperi bizantí, despuix de rebujar les ofertes de pau dels imperials. Els búlgars varen aplegar fins a Bulgarophygon, actual Babaeski, a on varen ser derrotats per #León V i Omurtag va tindre que donar-se a la fuga. Encara que no va ser una batalla realment important, sí va afectar a la moral de les tropes.

La possible aliança antibúlgara dels imperis bizantí i franc, la necessitat de consolidar l'autoritat búlgara en els nous territoris conquistats i la nova amenaça de les tribus de les estepas va dur a Omurtag a firmar un tractat de pau en Bizancio de trenta anys de duració en 815, que va ser esculpido en una columna prop del llogaret de Seltsi, en la província de Shumen. Segons esta inscripció, el tractat delimitava la frontera de Tracia, tractava de la qüestió dels eslaus que permaneixien en Bizancio i l'intercanvi de presoners de guerra. El tractat va ser ratificat per abdós bandos i renovat en 820 quan Miguel II va ascendir al tro. En 823, Tomás l'Eslau es va rebelar contra l'autoritat imperial i va posar lloc a Constantinopla. Omurtag va enviar un eixèrcit per a ajudar a l'emperador Miguel II, que va conseguir véncer als rebels i sofocar la rebelió.

Guerra en Teófilo

Una volta expirat el tractat de pau de vint anys entre l'Imperi bizantí i els búlgars, el nou emperador Teófilo va saquejar l'interior de Bulgària en 836. Els búlgars varen respondre, dirigits per Isbul, ministre del kan Malamir, aplegant fins a Adrianópolis. Per esta época es va produir l'anexió de Filipópolis (Plovdiv) i els seus contorns al Imperi búlgar. Durant este periodo es varen erigir numeroses inscripcions commemoratives de les victòries búlgares i de les activitats constructives en l'entorn de la capital, Pliska. La guerra va concloure quan els eslaus que vivien en les proximitats de Tesalónica es varen rebelar contra l'Imperi bizantí en 837.

Teófilo va buscar llavors el respal búlgar per a sofocar la rebelió, pero, paralelament va donar órdens a la seua flota de remontar el Danubio i evacuar clandestinament als presoners bizantins de guerra que havien segut establits en la Bulgària transdanubiana per Krum i Omurtag. En represàlia, Isbul va llançar una campanya a lo llarc de les costes del mar Egeo en Tracia i Macedònia i va prendre la ciutat de Philippi, a on va alçar una inscripció commemorativa. El resultat final va ser l'establiment de la sobirania búlgara sobre la tribu eslava dels Smoljani.

Guerres de Boris I

Pese a ser un hàbil diplomàtic i home d'estat, i al paper jugat en la conversió de Bulgària al Cristianisme, Boris I de Bulgària no va ser un cap militar particularment exitós, sent derrotat en vàries ocasions per francs, croates, serbis i bizantino.

Les guerres de la década de 850

Poc despuix del seu ascens al poder, Boris va llançar una breu campanya contra Bizancio en 852. No tenim massa detalls dels acontenyiments, encara que és provable que conseguira guanyar alguns territoris en Macedònia.

En 855 varen esclatar novament els conflictes entre bizantino i búlgars. L'Imperi estava desijós de recuperar les terres interiors de Tracia i els ports entorn al golf de Burgas en la mar Negra. Les forces bizantines, encapçalades per l'emperador Miguel III i el césar Bardas varen conseguir recuperar les ciutats de Filipópolis, Develtus, Anchialus i Mesembria entre unes atres, aixina com la zona fronteriça entre Sider i Develtus, coneguda com Zagora en el nordest de Tracia. Els búlgars, entretant, estaven distrets per la guerra entre l'Imperi Franco de Luis el Germànic i els croates.

Batisme de Boris i conseqüències

En 863, Boris I va prendre la decisió d'abraçar el Cristianisme, solicitant als francs l'enviament d'una missió. Els bizantino, per la seua banda, no estaven disposts a tolerar que un veí tan pròxim com Bulgària caiguera baix l'influència religiosa del Imperi carolingio. Bizancio havia conseguit recentment una gran victòria contra els àraps, lo que li permetia dispondre d'un elevat contingent de tropes per a llançar-les contra els búlgars. Mentres que el gros de l'eixèrcit de Boris es trobava en el nort, lluitant en la Gran Moravia, Miguel III va creuar la mar Negra en un gran eixèrcit per a invadir el país, i Boris no va tindre un atre remei que cedir. Va trencar els seus tractats en els francs, va permetre al clero grec entrar en Bulgària, i va rebre el batisme en una cerimònia en la que Miguel III va eixercir com a padrí, prenent el seu nom. A canvi del seu conversió, els búlgars varen recuperar Zagora.

Les ambicions imperials de Simeón I

En l'ascensió al tro de Simeón I en 893, la llarga pau en els bizantino estava a punt d'acabar. El primer enfrontament va sorgir quan l'emperador bizantí #León VAIG VORE el Sabio, actuant per la pressió de la seua esposa Zoe Karbonopsina i del pare d'esta, va traslladar el lloc de comerç de bens búlgars de Constantinopla a Tesalónica, a on els mercaders búlgars estaven subjectes a gravosos imposts. Obligat a actuar, Simeón va invadir l'Imperi bizantí des del nort en l'autumne de 894 sense a penes oposició, ya que les forces bizantines es trobaven concentrades en l'est d'Anatolia per a detindre les invasions àraps. Informat de l'ofensiva búlgara, el sorprés #León va enviar un eixèrcit compost per guàrdies i atres unitats militars de la capital per a detindre a Simeón, pero les seues tropes varen ser derrotes en la thema de Macedònia. Els hongaresos al servici de l'imperi varen conseguir véncer a Simeón en dos ocasions, pero en 896 varen ser derrotats en la batalla del Buh meridional. La guerra va concloure en 896 en una gran victòria búlgar prop de Burgarófigo en la Tracia Oriental. El mercat búlgar va retornar a Constantinopla i l'emperador bizantí es va vore obligat a pagar tribut anual a Bulgària. I lo que és més, en l'ajuda dels pechenegos, Simeón va conseguir desbaratar una invasió hongaresa planejada en cooperació en Bizancio.

Despuix de la mort de #León V l'11 de maig de 912, el seu fill, el chiquet Constantino VII, va ser proclamat coemperador junt al germà de #León, Alejandro III. Simeón I va reclamar per a sí el títul de sar, en l'idea de construir un nou Estat imperial que reemplaçara a Bizancio com la gran potència d'Europa Oriental. La mort d'Alejandro el 6 de juny de 913 va sumir a Constantinopla en l'anarquia, i va proporcionar a Simeón l'oportunitat d'alcançar els seus objectius. Entre juliol i agost de 913, el búlgar va iniciar un contundent atac, que li va permetre aplegar a les portes de la capital sense a penes oposició. En aquell moment, el poder estava en mans d'un consell presidit pel patriarca de Constantinopla Nicolás I el Místic, que es va prestar ràpidament a negociar en Simeón. El resultat de les conversacions va ser el pagament bizantí dels tributs atrassats, el matrimoni concertat de Constantino VII en una de les filles de Simeón i, lo més important de tot, el reconeiximent oficial de Simeón I com a sar dels búlgars pel patriarca Nicolás en el Palau de Blanquerna. Fins al final del seu regnat, Simeón utilisaria el títul de «sar dels búlgars i dels romans».

Poc despuix de l'estància de Simeón en Constantinopla, Zoe, la mare de Constantino VII va retornar a la capital. Zoe havia segut expulsada pel seu cunyat, el fallit emperador Alejandro III, pero va retornar a instàncies del seu fill i va eliminar immediatament a tots els regentes. En febrer de 914 es va alçar de nou en el poder per mig de conspiració, expulsat al patriarca Nicolás, anulant tots els pactes en Simeón i negant-se a reconéixer el seu títul imperial. Simeón I va respondre invadint Tracia en l'estiu de 914 i capturant Adrianópolis. En 917, un gran eixèrcit bizantí manat per #León Foques, fill de Nicéforo Foques, va invadir Bulgària, mentres que una flota bizantina al mando de Romà Lekapenos es dirigia als ports búlgars de la mar Negra. Durant la seua marcha cap a Mesembria (Nesebǎr), a on se'ls unirien els reforços que duya l'armada, els hòmens de Foques es varen detindre per a descansar a la vora del riu Aqueloo, en les rodalies de Anchialos (Pomorie). Conegut açò per Simeón, va atacar als soldats bizantins quan estaven descansant, destrossant completament als eixèrcits imperials en la batalla de Aqueloo el 20 d'agost de 917, una de les majors batalles de l'Edat Mija.

Com a resultat, Simeón va poder contar en el respal dels caudillos pechenegos i va iniciar una gran ofensiva contra les possessions bizantines en Europa. Entretant, els búlgars es varen llançar en persecució de lo que quedava de l'eixèrcit bizantí, que s'havia agrupat baix #León Foques en la població de Katasirta, junt a Constantinopla. Allí, els búlgars varen derrotar novament als bizantino en la batalla de Katasyrtai, deixant lliure el camí a Constantinopla. No obstant, una série d'atacs serbis des de l'oest, va obligar a les forces de Simeón a replegar-se, lo que va permetre als bizantino guanyar un temps preciós per a organisar els seus defenses.

Simeón havia desenrollat una agressiva política contra els principats Serbis de l'oest, tradicionals aliats de Bizancio. Les tropes búlgares dirigides per Teodoro Sigritsa i Marmais varen invadir repetidament el territori serbi, deponent a governants com Petar Gojniković i Pavle Branović. Mentrestant, Romà Lecapeno havia reemplaçat en 919 a la regna mare Zoe com regente del jove Constantino VII i va alcançar el ranc de coemperador en decembre de 920 en el nom de Romà I. Incapaç d'alcançar el tro bizantí per mijos diplomàtics, Simeón va iniciar una nova guerra en Bizancio per a conseguir els seus fins. Entre 920 i 922, Bulgària va aumentar la seua pressió sobre l'Imperi bizantí, llançant campanyes en l'oest contra Tesalia, alcançant l'Istme de Corinto i en l'est contra Tracia, aplegant a creuar els Dardanelos i sitiant Lámpsaco. Els eixèrcits búlgars varen aplegar davant les portes de Constantinopla en 921, exigint la deposición de Romà I i prenent Adrianópolis i en 922 quan, despuix de la seua victòria en la batalla de Pegai, varen devastar el Banya d'Or i varen prendre l'antiga ciutat de Bizye.

Desesperat per conquistar Constantinopla, Simeón va preparar una gran campanya per a 924 i va enviar delegats al califa fatimí Ubayd Allah al-Mahdi Billah, posseïdor d'una gran armada que el sar búlgar necessitava. El califa va accedir i va enviar als seus propis representants de regrés en la delegació búlgara per a establir els térmens de l'acort. No obstant, la missió va ser capturada pels bizantino en Calàbria. Romà I va oferir llavors la pau als àraps, redonejant la seua oferta en gran cantitat de regals, i va conseguir anular l'aliança d'estos en Bulgària.

En 924, Simeón va manar un eixèrcit acaudillado per Časlav Klonimirović contra el seu antic aliat Zaharije Pribisavljević, que va tindre que fugir a Croàcia. En l'estiu d'eixe mateix any, Simeón va aplegar a Constantinopla i va demandar vore el patriarca i a l'emperador. Parlamentó en Romà en la Banya d'Or el 9 de setembre de 924 i va acordar una treua, per la qual Bizancio pagaria un impost anual a Bulgària a canvi de la devolució de vàries ciutats de la costa del mar Negra. En 926 les tropes de Simeón varen invadir Croàcia, llavors aliat dels bizantino, pero varen ser detingudes per les tropes del rei Tomislav, que els va derrotar en la batalla de Bòsnia. No obstant, davant la possibilitat de que els búlgars prengueren represàlies, Tomislav va anular la seua aliança en els bizantino i va acceptar un tractat de pau segons les condicions negociades pel llegat papa Madalberto.

El 27 de maig de 927, Simeón fallia d'un atac al cor en el seu palau de Preslav despuix de catorze anys de guerra contra l'Imperi bizantí.

Pedro I de Bulgària i les seues relacions en els bizantino

Poc despuix de la seua ascensió al tro, Pedro I, fill de Simeón I, va reiniciar les hostilitats i va atacar la Tracia bizantina. Despuix d'esta demostració de força, Pedro va enviar una missió diplomàtica a Constantinopla per a negociar la pau, que va ser firmada confirmant les fronteres definides en els Tractats de 897 i 904. Els territoris conquistats per Simeón en Tracia varen ser reincorporats a l'Imperi bizantí que, a canvi, va reconéixer el control búlgar sobre l'interior de Macedònia. Ademés, es va concertar el matrimoni entre Pedro i María Lecapena, neta de Romà I, es va establir un tribut anual en favor de Bulgària i es va reconéixer el títul de sar per als dirigents búlgars i l'autocefalía de l'Iglésia ortodoxa búlgara. Esta pau duraria fins a 966.

Despuix de la mort de l'emperatriu a mitan de la década dels 60, l'emperador bizantí Nicéforo II Foques es va negar a pagar tribut a Bulgària, en l'excusa d'una aliança entre búlgars i magiares i va desplegar les seues forces en la frontera. Descartat l'atac directe, Nicéforo II va despachar un enviat al príncip Sviatoslav Igorevich del Principat de Kiev per a acordar un atac kievano contra Bulgària des del nort. Sviatoslav va preparar ràpidament un gran eixèrcit i va derrotar als búlgars sobre el Danubio, fent-se en huitanta fortalees búlgares en 968. Sorpresos per l'èxit del seu aliat i suspicaces sobre les seues verdaderes intencions, l'emperador Nicéforo II va decidir firmar la pau en Bulgària, concertant el matrimoni dels seus pupils, els chiquets emperadors Basilio II i Constantino VIII en dos princeses búlgares. Dos dels fills de Pedro I varen ser enviats a Constantinopla com a negociadors i rehens honoraris. Mentrestant, Pedro va conseguir posar neutralisar l'amenaça dels kievanos gràcies a l'ajuda dels seus aliats tradicionals, els pechenegos, que varen atacar Rus de Kiev.

Conquista bizantina de Bulgària

En 968, Boris II es va dirigir a Constantinopla en la finalitat de negociar una nova pau entre Bulgària i Bizancio en Nicéfofo II Foques i en calitat de rehé honorífic. El propòsit principal d'este nou tractat era el d'aünar forces contra el Príncip Sviatoslav I de Kiev. En 969, els kievanos varen derrotar novament als búlgars i Pedro I va abdicar per a ingressar en un monasteri. En circumstàncies que encara no estan clares, es va autorisar a Boris II a retornar a Bulgària per a substituir al seu rei en el tro.

Boris II no va poder resistir l'alvanç kievano i es va vore obligat a acceptar a Sviatoslav I com a aliat i convertir-se en el seu porrito, enfrontant-se als bizantino. Un atac kievano contra la Tracia bizantina va ser detnido en 970 en Arkadioupolis, despuix de lo que el nou emperador bizantí Juan I Tzimisces va alvançar cap al nort. En haver deixat indefensos els passos dels Balcans, els bizantino varen penetrar en Moesia i varen sitiar Preslav. Els bizantino varen conseguir incendiar els sostres dels edificis de la ciutat i varen capturar la fortalea. Boris II es va convertir en rehé de l'emperador bizantí, que es va llançar en persecució dels russos, posant lloc a Sviastoslav en Drăstăr (Silistra), mentres afirmava actuar com a aliat i protector del monarca búlgar, al que va tractar en el preceptiu respecte. Despuix de firmar la pau en Sviatoslav i el regrés d'est a Kiev, l'emperador va entrar triunfante en Constantinopla. No obstant, llunt de lliberar Bulgària, com havia promés, Tsimisces es va dur a tota la família real búlgara i el seu tesor imperial a la capital en 971. En una cerimònia oficial, Boris II va ser ritualment desposseït dels seus atributs imperials i nomenat magistros, un títul oficial bizantino, en compensació. Les terres búlgares de Tracia i Moesia inferior varen passar al Imperi bizantí i varen ser situades baix el control de governadors imposts per Constantinopla.

Encara que la cerimònia de 971 pretenia ser un simbòlic punt final del Imperi búlgar, els bizantino varen ser incapaços d'assegurar el seu domini en les províncies occidentals de Bulgària, que varen permanéixer baix el control dels seus propis governadors. Entre ells va emergir la poderosa família dels Kometopouloi ("els fills del Comte"), formada per quatre germans: David, Moses, Aron i Samuel. El moviment va ser considerat una "tumult" per l'emperador bizantí, pero els rebels es consideraven a sí mateixos regentes del captiu Boris II. Quan varen començar els atacs búlgars, el govern bizantí va recórrer a una estratègia basada en socavar el liderage del «tumult». Esta consistia en deixar lliures a Boris II i al seu germà Roman en l'esperança de que la seua arribada a Bulgària creara enfrontaments entre els notables búlgars. En quant Boris i Roman varen penetrar en la zona controlada pels búlgars en 977, Boris II va ser atacat per una patrulla de vigilància, en ser confòs per les seues robes en un noble bizantino. El seu germà Roman va conseguir identificar-se i va anar degudament acceptat com a emperador. No obstant, la seua condició d'eunuc (havia segut castrat pels bizantino), li impedia proporcionar hereus al tro, per lo que va associar a Samuel al tro com a eventual hereu, fallint en 997.

Durant varis anys, Samuel va resistir els atacs bizantins, que varen aplegar a controlar pràcticament a tot el país. Va ser l'únic home capaç de derrotar en batalla a l'emperador bizantí Basilio II, quan va posar en fuga a l'eixèrcit imperial en la batalla de les Portes de Trajano. Basilio II va salvar la seua vida per molt poc i, a partir de llavors, es va centrar en les seues campanyes orientals. La victòria de Samuel va fer que el papa Gregorio V li reconeguera novament com a sar (emperador), sent coronat en Roma en 997.

En 1002 va esclatar de nou la guerra en Bizancio, esta volta a gran escala. Els eixèrcits de Basilio havien segut reforçats i l'emperador estava decidit a conquistar Bulgària d'una volta per totes. Per a això va desplaçar gran part dels efectius concentrats en orient en la seua campanya contra els àraps al front búlgar. Samuel es va vore obligat a retrocedir cap a l'interior del seu territori. Va començar llavors a acossar als bizantino, esperant forçar a Basilio a negociar un acort. Durant dotze anys, les seues tàctiques varen conseguir conservar una Bulgària independent, i mantindre alluntat a Basilio de les principals ciutats com Ocrida.

No obstant, el 29 de juliol de 1014, Basilio II va conseguir arrinconar al gros de l'eixèrcit búlgar en Clidio (o Belasitsa en l'actual província de Blagoevgrad) i forçar-ho a entrar en combat sense Samuel, absent en aquell moment. La victòria bizantina va ser aplastant, i segons la llegenda, Basilio II va ordenar cegar als 14000 presoners búlgars, deixant tòrts a un de cada cent per a guiar als seus camarades. Quan Samuel va vore aplegar el seu eixèrcit es va culpar de la derrota i va morir al cap de tres mesos, el 6 d'octubre. Esta història és una invenció posterior que va donar lloc al renom en el que Basilio II seria conegut a partir de el XII: el 'Matabúlgaros'.

Iván Vladislav

El nou sar búlgar Iván Vladislav va reconstruir les fortificacions de Bitola en 1015 i va sobreviure a un intent d'assessinat perpatrado per agents bizantins. Encara que les forces de Basilio II varen saquejar Ocrida, no varen conseguir conquistar Pernik i varen rebre informacions equivocades de que Iván Vladislav estava buscant ajuda dels pechenegos de la mateixa manera que havien fet els seus predecessors.

Mentres els eixèrcits grecs havien penetrat fins al cor de Bulgària en 1016, Iván Vladislav va conseguir reunir les seues forces i va posar lloc a Dirraquio en l'hivern de 1018, fallint en una batalla a les portes de la ciutat. Despuix de la seua mort, gran part de la noblea búlgara, incloent a la seua viuda María, es varen sometre a Basilio II, a canvi de que este els garantisara les seues vides i propietats. Una part de la noblea i l'eixèrcit es varen concentrar entorn als fills majors d'Iván Vladislav i varen iniciar una resistència que duraria alguns mesos fins que varen anar finalment forçats a sometre's.

Pedro Deljan

En 1040, els búlgars, encapçalats per Pedro Deljan varen iniciar una rebelió contra el domini bizantí per la substitució del bisbe va ser proclamat emperador pels caudillos de l'alçament. El nou emperador va conseguir prendre Niš i Skopje colaborant en Tihomir, que havia encapçalat un atre tumult en Durazzo i al que després va eliminar. Despuix d'esta fase, Pedro II va marchar sobre Tesalónica en busca de l'emperador Miguel IV, que es trobava llavors allí. Miguel va fugir, deixant el seu tesor a un tal Miguel Ivac. Este últim, possiblement fill de Ivac, general de Samuel de Bulgària, va entregar el gros del tesor a Pedro. Tesalónica va permanéixer en mans bizantines, pero Macedònia, Durazzo i part del nort de Grècia varen ser capturades pels eixèrcits de Pedro Deljan. Açò va inspirar nous tumults eslaves contra el domini bizantí en Epiro i Albània

No obstant, els èxits de Pedro Deljan varen aplegar al seu fi en l'aparició en escena del seu cosí Alusian. Alusian era fill d'Ivan Vladislav, que havia assessinat a Gabriel Radomir, pare de Pedro en 1015 i es va unir a les files de Pedro procedent de la cort bizantina, de la que havia desertat. Alusian va ser ben rebut per PPedro Deljan que li va cedir un eixèrcit per a atacar Tesalónica. El lloc, no obstant, va ser alçat pels bizantino i l'eixèrcit búlgar derrotat i lloc en fuga. Alusian va escapar per poc i va retornar a Ostrovo. Una nit, aprofitant l'estat d'embriaguea en el gue es trobava Pedro Deljan, Alusian li amputó el nas i li va cegar en un gavinet de cuina. Tenint en conte que era l'únic descendent viu de Samuel, va ser proclamat emperador en lloc de Pedro Deljan pels soldats búlgars, pero en l'idea de passar-se novament al bando bizantí. Mentres búlgars i bizantino es preparaven per a la batalla, Alusian va desertar i va partir cap a Constantinopla, a on se li varen restituir els seus honors i possessions, i a on, en recompensa pels seus servicis, li va ser concedit el grau de Magistros.

Mentrestant, encara que cego, Pedro Deljan es va posar novament al front de les tropes búlgares mentres que Miguel IV, decidit a traure tajad de la situació alvançava contra ell. Abdós eixèrcits es varen trobar en les rodalies d'Ostrovo, en una batalla en la que els bizantino varen derrotar als búlgars i Pedro Deljan va ser fet presoner i dut a Constantinopla, a on va ser possiblement eixecutat.

Les sagues nòrdiques parlen de la participació del futur rei de Noruega Harald Hardrådona, que supostament va derribar a Pedro Deljan en el camp de batalla com a membre de la Guàrdia Varega. Esta tradició es veu avalada per una lacónica referència en la denominada "Crònica Apócrifa Búlgara". En qualsevol cas, Pedro Deljan hauria fallit en 1041.

Constantino Bodin

Les tropes del recent coronat Constantino Bodin varen conquistar Niš i Ohrid, pero varen sofrir una aplastant derrota en el front de Kastoriá. El contraatac bizantí va conquistar Skopie en l'ajuda de Jorge Voiteh, que va traïcionar en primer lloc a Bodin i després va intentar traïcionar als bizantino, pero va fracassar. En una atra batalla, Bodin va ser capturat pels bizantino i enviat, junt en Jorge Voiteh, a Constantinopla. Voitekh va fallir en el viage, mentres que Pedro III languidecía en presó, primer en Constantinopla i més tart en Antioquía.

Teodoro i el Segon Imperi búlgar

En 1185, Teodoro Agarren i el seu germà Iván es varen presentar davant l'emperador bizantí Isaac II Ángelo en Kypsela solicitant una Pronoia, pero la seua solicitut va ser desdeñosamente rebujada i Iván Agarren abofeteado en la discussió que va seguir. Els ofesos germans varen retornar a Moesia i, aprofitant-se del descontent causat pels elevats imposts establits per l'emperador per a finançar la seua campanya contra Guillermo II de Sicília i celebrar el seu matrimoni en Margarita d'Hongria varen iniciar un alçament contra els bizantino.

En un primer moment, els rebels no varen ser capaços de conquistar Preslav, la capital històrica de Bulgària, pero varen establir la seua pròpia capital en Tărnovo, presumiblement el centre del tumult. En 1186, els rebels varen ser derrotats, pero Isaac II no va saber aprofitar la victòria i va retornar a Constantinopla. En l'ajuda de la població cumana que habitava al nort del Danubio, Teodoro (ya proclamat emperador en el nom de Pedro II de Bulgària) i Iván Agarren varen recobrar les seues posicions inicials i es varen adinsar en Tracia. Quan Isaac II Ángelo va tornar a Moesia en 1187 no va conseguir prendre ni Tarnovo ni Lovech, i va firmar un tractat reconeixent al Segon Imperi búlgar que cap de les parts tenia intenció de complir. Quan la Tercera Creuada, dirigida per l'emperador Federico I Barbarroja va creuar terres búlgares de camí a Constantinopla, els representants de Teodoro i Iván Agarren es varen dirigir als creuats oferint-los ajuda militar contra Isaac II en Niš i novament en Adrianópolis.

Represàlies d'Isaac II

Despuix del pas de la Tercera Creuada, Isaac II va decidir resoldre definitivament el problema búlgar. Es va plantejar una expedició a gran escala que va alcançar i va sitiar Tarnovo. A estes altures, Pedro II havia coronat al seu germà Iván com coemperador en 1189 i, sense abdicar, s'havia retirat a Preslav. Iván va fer córrer el rumor entre els bizantino de l'imminent arribada d'una gran eixèrcit cumano per a aliviar el lloc. Quan els bizantino es retiraven varen ser emboscats en els passos dels Balcans i Isaac II va escapar en vida per molt poc en 1190.

La victòria va correspondre finalment als búlgars, que varen capturar les àrees de Sredec (Sofia) i Niš en 1191, Belgrat en 1195, i Melnik i Prosek en 1196, mentres que les seues incursions de saqueig varen aplegar alcançar Serres pel sur. Quan el ya emperador búlgar Iván Agarren I va ser assessinat, el seu successor Kaloján va mantindre la seua agressiva política contra l'Imperi bizantí, aliant-se en Ivanko, l'assessí d'Iván Agarren I i que havia entrat al servici de Bizancio en 1196, aplegant a governador de Filipópolis (Plovdiv). Un atre aliat de Kaloján va ser Dobromir Hriz (Chrysos), que governava l'àrea de Strumica. La coalició es va dissoldre ràpidament, en quant els bizantino varen derrotar a Ivanko i a Dobromir. Per una atra part, Kaloján va conquistar Konstanteia (Simeonovgrad) en Tracia i Varna als bizantino en 1201, aixina com gran part de la Macedònia Eslava en 1202.

Ascensió de l'Imperi Llatí

La guerra entre búlgars i bizantos va ser detinguda en 1204 quan els integrants de la quarta creuada varen prendre Constantinopla i varen crear l'Imperi llatí, elegint emperador a Balduino de Flandes. Encara que Kaloján havia oferit la seua ajuda als creuats, la seua oferta va ser despreciada i els nous governants de Constantinopla varen proclamar les seues intencions de conquistar totes les terres pertanyents a l'antic Imperi bizantí, incloent territoris controlats per Kaloján. l'inevitable conflicte va esclatar quan l'aristocràcia bizantina de Tracia es va rebelar contra el domini llatí en 1205, solicitant l'ajuda de Kaloján i oferint-li la seua sumissió.

Guerres llatines

Encara que búlgars i bizantino es varen dedicar principalment a combatre als llatins entre 1204 i 1261, abdós bandos encara tenien contes pendents entre sí. Pese a l'inicial satisfacció pels èxits búlgars contra els llatins, l'aristocràcia bizantina va començar pronte a conspirar contra els seus nous governants. Kaloján també va modificar la seua actitut, mostrant-se implacable contra els seus antics aliats, adoptant el sobrenom de Rōmaioktonos ("matarromanos"), com ho fera anys arrere l'emperador bizantí Basilio II Boulgaroktonos ("matabúlgaros"). Pero, en general, les relacions entre Bulgària i l'Imperi de Nicea, el més poderós estat bizantí, es varen mantindre sòlides. L'aliança entre abdós estats va culminar en el matrimoni d'Elena, filla de l'emperador búlgar Iván Agarren II en el futur Teodoro II Láscaris, fill de l'emperador bizantí Juan III Ducas Vatatzés de Nicea. Esta unió dinàstica es va produir en 1235, coincidint en la restauració del Patriarcat de Bulgària consentit pels patriarques orientals. Posteriorment, els búlgars varen retirar el seu respal tant a l'Imperi de Nicea com al Llatí, ya que abdós estaven massa ocupats lluitant entre sí com per a pensar en atacar Bulgària.

Les guerres civils búlgares

Poc en acabant de que l'Imperi bizantí fora restaurat baix el mando de Miguel VIII Paleólogo, va esclatar una guerra civil en Bulgària. Els bizantino recolzaven a Ivan Agarren III, i a tal efecte varen enviar varis eixèrcits per a intentar consolidar l'accés de Miguel Agarren al tro búlgar per davant de Ivailo, el vigent monarca búlgar. Encara que Ivailo va rebujar varis d'estos intents, es va vore bloquejat durant tres mesos en Drăstăr (Silistra) pels aliats mongoles de Miguel VIII. Mentrestant, un eixèrcit bizantí va posar lloc a Tărnovo, la capital búlgara, i, davant el rumor de la mort de Ivailo en batalla, la noblea local es va rendir i va acceptar a Iván Agarren III com a emperador en 1279.

Poc despuix, encara en 1279, Ivailo va aparéixer sobtadament davant Tărnovo en el seu eixèrcit, pero no va conseguir prendre la ciutat. Va conseguir derrotar a un eixèrcit bizantí prop de Varna i a un atre en els passos dels Balcans. Desprovisto de respal, Ivan Agarren III va fugir, mentres que el seu cunyat Jorge I ocupava el tro. El nou sobirà va unir temporalment a l'aristocràcia i Ivailo va ser perdent respals gradualment.

Guerra bizantina de Teodoro Svetoslav

Durant el XIII tant l'Imperi búlgar com el Bizantino estaven escomençant a declinar, i buscaven en freqüència el respal de l'atre per a protegir-se d'enemics comuns més poderosos, com l'Horda d'Or i els turcs. No obstant, en 1301, el nou emperador búlgar Teodoro Svetoslav va mantindre vàries lluites en els bizantino. La primera, en 1302 va tindre el seu orige en l'intent de l'anterior emperador Miguel Agarren II de reconquistar el tro búlgar en respal bizantí. Teodoro va repelir esta amenaça i, confiant en els seus èxits, va iniciar un contraatac en 1303 que li duria a conquistar les fortalees del nordest de Tracia, incloent Mesembria (Nesebar), Ankhialos (Pomorie), Sozopolis (Sozopol), i Agathopolis (Ahtopol) en 1304. El contraatac bizantí va ser neutralisat en la batalla de Skafida, prop de Sozopolis, a on el coemperador Miguel IX Paleólogo va ser posat en fuga. La guerra va continuar, en Miguel IX i Teodoro Svetoslav saquejant els territoris de l'atre. En 1305, Aldimir, tio de Teodoro, va entrar va iniciar negociacions en Bizancio i el seu nebot es anexionó els seus territoris. En 1306, Teodoro va conseguir contractar els servicis de mercenaris alanos bizantins i els va assentar en Bulgària; va negociar igualment en els almogávares de la Companyia Catalana, que s'havien rebelat contra les seues empleadores bizantins. Finalment, en 1307 es va posar fi a la guerra, sagellant el tractat en el compromís de l'emperador búlgar en Teodora, filla del coemperador Miguel IX Paleólogo.

Jorge Terter II

Despuix del decés del seu pare en 1322, Jorge Terter II es va implicar en les guerres civils bizantines, a on Andrónico II Paleólogo es disputava el tro en el seu net Andrónico III Paleólogo. Aprofitant-se de la situació, el monarca búlgar va invadir la Tracia bizantina sense trobar resistència i va capturar la ciutat de Filipópolis (Plovdiv) i les seues afores en 1322 o 1323. Un contingent búlgar va ser instalat allí baix el mando del general Ivan el Rus, mentres que un escriga de la cort, menciona a Jorge Terter II com el "amo dels ceptres búlgar i grec". Una nova campanya en eixe mateix any va conseguir rendir vàries de les fortalees que rodejaven Adrianópolis, pero els búlgars varen ser derrotats finalment per Andrónico III, que es disponia a invadir Bulgària quan es va produir el decés de Jorge Terter II.

Miguel Agarren III

A la mort de Jorge Terter II li va seguir un breu periodo de confusió i incertitut, que va ser aprofitat per l'emperador bizantí Andrónico III Paleólogo. Els bizantino varen assaltar el noroest de Tracia i varen capturar vàries ciutats importants. Per la mateixa época, el candidat bizantí al tro búlgar, Voisil, germà de l'anterior emperador búlgar Smilets es va rebelar en Krăn, fent-se en el control de la vall situada entre els monts Balcans i els Sredna Gora. En este punt, el recent elegit emperador búlgar, Miguel III Agarren marchava al sur per a trobar-se en Andrónico III, mentres que un atre eixèrcit bizantí posava lloc a Filipópolis (Plovdiv).

Encara que Miguel Agarren III va conseguir forçar la retirada de Andrónico III, els bizantino varen conquistar Filipópolis mentres els búlgars efectuaven el relleu de les tropes. Pese a esta derrota, Miguel Agarren III va conseguir expulsar a Voisil i recobrar el control sobre Tracia septentrional i norest en 1324. Açò va ser confirmat per un tractat de pau en Bizancio, sagellat en el matrimoni entre Miguel III Agarren i Teodora Palailogina, germana de l'emperador, que havia segut esposa de Teodoro Svetoslav de Bulgària.

Guerra civil bizantino

En 1327 Miguel III Torren es va implicar en la nova guerra civil que es vivia en l'Imperi bizantí, prenent el partit del seu cunyat Andrónico III Paleólogo, mentres que el seu yayo i rival Andrónico II Paleólogo conseguia el respal de Sèrbia. Andrónico III i Miguel Agarren III es varen entrevistar i varen acordar una aliança agressiva contra este últim estat.

No obstant, Miguel Agarren III va iniciar igualment negociacions en Andrónicos II, oferint respal militar a canvi de diners i de la cessió de terres fronterices. El búlgar va enviar un destacament en apoyo de Andrónico II, pero en la missió real de capturar a l'emperador bizantí. Advertit pel seu net, Andrónico II va mantindre prudentemente alluntats als búlgars de la capital i de la seua persona.

Una volta descobert el seu pla, Miguel Agarren III va tractar de recuperar algunes terres per la força, pero va tindre que retirar-se davant l'alvanç de Andrónico III. Un atre desplegament front a Adrianópolis en 1328 va concloure sense batalla i en la renovació del tractat de pau, despuix de lo que l'emperador búlgar va retornar al seu país, no sense assegurar-se una bona paga.

Ivan Alejandro i la defensa de Bulgària

A principis de la década de 1340 les relacions en l'Imperi bizantí varen experimentar una deterioració temporal. Iván Alejandro exigia l'extradició del seu cosí Shishman, un dels fills de Miguel Agarren III, amenaçant als bizantino en la guerra. Esta demostració de força va fracassar en quant els bizantino varen enviar contra ell la flota del seu aliat Umur Beg, emir turc d'Esmirna. Despuix de desembarcar en el Delta del Danubio, les tropes turques es varen llançar al pillage i varen atacar les ciutats búlgares veïnes. Forçat a reduir les seues peticions, el sar búlgar va invadir novament territoris de l'Imperi bizantí a finals de 1341 en l'excusa d'haver segut cridat pels habitants d'Adrianópolis. No obstant, va ser derrotat en dos ocasions per les tropes turques aliades de Bizancio.

Entre 1341 i 1347, l'Imperi bizantí es va vore sacsat per una segona guerra civil entre els regentes de Juan V Paleólogo i el seu supost guardià Juan VAIG VORE Cantacuceno. Els veïns de Bizancio varen tractar de traure profit d'esta situació, i mentres Esteban Uroš IV Dušan de Sèrbia s'aliaven en Cantacucenos, Iván Alejandro recolzava als regentes de Juan V Paleólogo. Encara que els dos dirigents balcànics es varen situar en bandos contraris, varen mantindre les seues pròpies aliances. Com a preu pel respal del búlgar, la regència de Juan V li va cedir Filipópolis i atres nou importants fortalees en els monts de Ródope en 1344.

Caiguda de Bulgària i Bizancio

En 1422, Bulgària va ser conquistada pels turcs otomans, i Constantinopla va caure en poder dels mateixos en 1453. A partir de llavors, abdós estats varen passar a formar part de l'Imperi otomà, lo que va posar fi a la llarga série d'enfrontaments entre Bulgària i l'Imperi bizantí.

Vore també

• Eixèrcit medieval búlgar
• Eixèrcit bizantí

Referències

• Balkans : A history of Bulgària, Sèrbia, Greece, Romania, Turkey / by Nevill Forbes ... [et al.]. 1915.
• Bulgarian historical review (2005), United Center for Research and Training in History, Published by Pub. House of the Bulgarian Academy of Sciences, v.33:no.1-4.
• History of Bulgària / Hristo Hristov ; [translated from the Bulgarian, Stefan Kostov ; editor, Dimiter Markovski]. Khristov, Khristo Angelov,. c1985.
• History of Bulgària, 1393-1885 / [by] Mercia MacDermott. MacDermott, Mercia, 1927- [1962].
• Concise history of Bulgària / R. J. Crampton. Crampton, R. J. 1997.
• Short history of Bulgària / [by] D. Kossev, H. Hristov [and] D. Angelov ; [Translated by Marguerite Alexieva and Nicolai Koledarov ; illustrated by Ivan Bogdanov [and] Vladislav Paskalev]. Kossev, D. 1963.
• Short history of Bulgària / Nikolai Todorov ; [L. Dimitrova, translator]. Todorov, Nikolai, 1921-1975.
• 12 Myths in Bulgarian History/ [by] Bozhidar Dimitrov; Published by "KOM Foundation," Sofia, 2005.
• The 7th Ancient Civilizations in Bulgària [The Golden Prehistoric Civilization, Civilization of Thracians and Macedonians, Hellenistic Civilization, Roman [Empire] Civilization, Byzantine [Empire] Civilization, Bulgarian Civilization, Islamic Civilization] [by] Bozhidar Dimitrov; Published by "KOM Foundation," Sofia, 2005 (108 p.)
• Jordan Andreev, Ivan Lazarov, Plamen Pavlov, Koj koj i v srednovekovna Bălgarija, Sofia 1999.
• John Skylitzes II, 455, 13
• Helene Ahrweiler, Els Europeens, pp. 150, Herman (Paris), 2000.
• Woodhouse 1986, 109; Sp. Lambros, Argyropouleia, Athens 1910, 7,29
• Edward Gibbon, Decline and Fall of the Roman Empire, chapter 53.

Enllaços externs

• ^{[enllaç trencat]}