L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Esclavitut en Veneçola

L'esclavitut és la condició en la que un ser humà carix de drets, convertint-se en una propietat administrada per una atra persona, la qual pot obtindre beneficis pel seu treball o tracta.[1][2][3] En Veneçola, l'esclavitut va estar present des de l'época prehispánica, quan els indígenes arahuacos i caribes usaven als presoners de guerra en el treball forçat i com una mercaderia d'intercanvi.[4][5]En arribar els espanyols, varen començar a comprar esclaus als indígenes i posteriorment varen generalisar l'esclavitut a moltes de les tribus en les que varen tindre contacte. Davant la massiva mort i resistència dels indis, estos escomencen a ser substituïts per esclaus africans negres. La majoria dels esclaus varen ser ubicats en les zones costeres del nort del país i usats com a mà d'obra per a laborar en l'agricultura, mineria, servici domèstic, etc.[4][5][6]

Abolició de l'esclavitut en Veneçola

Els descendents dels africans i indígenes també varen ser somesos al règim de l'esclavitut i, com els negres criollos, mulatos i zambos, classificats segons el sistema de castes impost pels espanyols.[6] Algunes estimacions senyalen que entre 1500 i 1810 varen poder haver entrat uns 121.168 africans, este número podria ser major si es consideren els esclaus entrats per via de contrabando.[7]

A l'el inici de la guerra d'independència, el bando republicà, representat per l'oligarquia criolla, en la seua majoria amos d'esclaus, va ignorar les demandes de la majoria social, mestizos i esclaus, lo que derivaria en una falta de respal. La movilisació dels esclaus a favor de la causa realista va ser un dels factors que va generar la caiguda de les dos primeres repúbliques.[4][8][9] Davant este fracàs inicial, els criollos republicans varen canviar la seua posició sobre l'esclavitut, promovent lleis per a l'eliminació gradual de l'esclavitut que al mateix temps evitaven danyar econòmicament als propietaris. Estes lleis varen ser poc efectives.[4][8]

Finalment, el 24 de març de 1854, baix la presidència de José Gregorio Monagas, va ser aprovada pel congrés la llei de l'abolició de l'esclavitut, lliberant a 23.378 persones i establint el pagament d'indemnisacions als propietaris per la compra de la llibertat dels esclaus, que va alcançar un monte de 4.432.991 pesos, un promig de 190 pesos per persona.[4][10]

Des de 2016, diverses organisacions han denunciat l'aparició de l'esclavitut moderna en Veneçola, han denunciat l'existència de tracta de persones, treballs forçats, explotació sexual, treball infantil i la servitut.[11][12][13] Segons l'índex global d'esclavitut, publicat per l'iniciativa de l'organisació Walk Free, existirien uns 198.800 casos d'esclavitut moderna en 2016, en una escassa resposta governamental en la justícia, respal i prevenció.[11][12][13]

Época prehispánica

editar
Erro al crear miniatura:
Indígenes caribes

L'esclavitut era una pràctica comuna abans de l'arribada dels europeus al continent, alguns dels indis que habitaven la zona solien prendre presoners de guerra d'atres tribus, els caribes els cridaven itotos i els arahuacos macos, i els usaven com a mà d'obra, no obstant, no existia el concepte de propietat i en alguns casos el captiveri era temporal.[4][5] El comerç es realisava en àrees de les Antilles, Guayana i en la regió del Orinoco, i els esclaus s'usaven en l'agricultura i com a mercaderia d'intercanvi. Despuix de l'arribada dels espanyols, varen començar a esclavizar i comerciar en els natius, lo que va continuar fins a finals del XVIII.[5]

Época colonial

editar

En l'arribada dels espanyols, estos varen començar a esclavizar a alguns dels indígenes, primer varen ser els macos i itotos, a els qui compraven a diferents tribus, encara que després l'esclavitut es va generalisar.[4][5] A inicis del XVI es duen alguns esclaus blancs dels regnes de Castella, en algunes parts d'Europa, era comuna que els pobres es vengueren com a esclaus per un determinat temps.[4] Posteriorment els indis varen començar a ser substituïts per negres africans, durant tot el periodo de duració de la tracta d'esclaus, s'estima que varen ingressar 121.168 persones, número que podria ser major si es considera el tràfic illegal.[4][5]

Esclavitut indígena

editar

Des de 1503 es desnuga una forta resistència dels indis caribes contra els espanyols, lo que va servir de pretext per a esclavizarlos en massa, per mig de llicències reals es permetia l'esclavitut dels indis caribes rebels, encara que açò va donar peu a que es consideraren a tots els indis rebels i caribes sense importar el seu ètnia.[5] Molts espanyols varen vore açò com un negoci rendable i varen escomençar a comerciar indis en les Antilles, com ho va fer l'explorador Jerónimo d'Ortal qui els venia en Puerto Rico i Sant Dumenge.[5]

Posteriorment els Welser varen prendre més de 1000 esclaus indígenes en vàries expedicions per a ser usats en les mines, pero per les morts, fugues i rebelions dels indígenes, els africans negres varen escomençar a substituir-els com la principal font de mà d'obra esclava.[6][4][5]

En 1542, per mig de les Lleis Noves, es va eliminar l'esclavitut dels indígenes, pero varen seguir sent esclaus els indis que es rebelaren contra els espanyols. A partir de 1552, l'esclavitut indígena va ser progressivament substituïda pel sistema d'encomanes.[5][14] Estes mides es varen prendre en virtut del despoblació del territori per les morts dels indis, per les malalties i malos tratos, lo que ocasione el rebuig d'alguns espanyols com el pare Bartolomé de las Casas.[5]

Orige dels esclaus africans

editar

Varen existir diverses formes per a conseguir esclaus en Àfrica, els europeus en la colaboració d'alguns africans solien seqüestrar persones per a esclavizarlas, mentres que algunes tribus solien vendre criminals, presoners de guerra i dònes acusades d'adulteri.[4]

Tres grups culturals d'Àfrica varen aplegar principalment a les Américas, la cultura guineana, varis pobles de la que es destaquen la Yoruba i l'Ashanti, va provindre de Ghana i Nigèria. La cultura bantú principalment de la zona d'Angola i el Congo i la cultura dels Mandingas parcialment islamisats.[7] Aproximadament la mitat dels esclaus de Veneçola procedien de la zona del Congo i Angola, mentres que l'atra mitat era del golf de Guinea.[15][16] Els esclaus de la zona del Congo i Angola, generalment de les cultures bantúes, es varen usar per al treball del camp, mentres que els guineanos eren preferits per al treball domèstic i artesanal.[15][16]

Entre els sigles XVI i XVII, els primers africans duts a Veneçola pels portuguesos provenien de Cap Vert, Guinea, Angola i Benguela, mentres que els francesos buscaven esclaus de Senegal i Dahomey, i els anglesos de Gàmbia, Dahomey, Lagos i Sierra Leona.[7][15][17] Els esclaus varen aplegar principalment de la Costa d'Or i Costa d'Ivori en el XVIII, durant tot el periodo de comerç molts esclaus varen ingressar illegalment, lo que va dificultar determinar el seu orige.[7][15][17]

Al començ de l'esclavitut, els propietaris varen usar gentilicis africans com els llinages dels esclaus, varen ser comuns llinages com Angola, Arai, Carabalí, Congo, Lucumí, Mina i Tarí.[18] En aumentar la població d'esclaus criollos, es reduïx l'us de llinages africans sent substituïts en la seua majoria pels llinages espanyols.[18]

S'han identificat l'orige d'alguns esclaus segons els gentilicis usats en l'época colonial :[7][15][16]

  • Cultura Mane: Canga, Mandele, Mandinga i Moix.
  • Pobles Voltaicos des del sur del riu Níger fins a la vall del riu Volta i en el nort de Nigèria: Agachi o Ngaga, Barila o Bariba, Caobanga o Shanga, Mojinga o Moshi, Mosanga o Shanga, Quibito, Quinene, Quisongo i Quisulo.
  • Nigerians Plateau de Nigèria i Camerún: Bambi o Mbemba, Chara, Aroba o Furta, Camoanda o Camba, Cataloaqui o Talok, Cule o Kulu, Embuila o Mbula, Guunga o Guungawa, Jiri o Guri, Monda o Munga i Muguchi o Munga.
  • Nigerians del Sur: Carabalí, Ebia i Nago o Lucumí o Ayo o Yoruba.
  • Cultura Twi de Togo, Ghana i Costa d'Ivori: Arache o Araya, Guachi o Wachi, Ewe, Fon, Guaza o Wasa, Akan, Ashanti, Mina o Gege, Popo, Tari.
  • Costa de Llibèria, Sierra Leona i la Costa d'Ivori: Kru, Mane Perifèrics, Ngere o Jerero i Guinea.
  • Senegambios: Bañon o Banyun, Bran, Catende o Tenda o Tende, Folopo o Wollof, Fulo o Wollof, Sape o Zape o Baga.
  • Bantús del Noroest entre Camerún i la República Central Africana: Bafo o Cafo, Candala o Mana, Casimba o Simba, Catagala, Catende o Tende, Mobangombe o Mbang.
  • Bantús Equatorials de la vall del Riu Congo: Babinga o Binga, Bemba o Babemba, Camajunda, Mondongo, Motoangombe o Ngombe, Tacanga o Bacongo.
  • Bantús Centrals de la regió del Congo i d'Angola: Angola, Cambuta o Camba, Camaconda o Baconda, Baconga, Congo, Chalala o Kalanga, Luango, Mabala, Malemba, Suchi o Basuchi, Sundi o Asundi.

La majoria d'estos pobles tenien estils de vida similars, en una estructura social formada per famílies esteses, patriclanes i matriclanes, vivien en menuts llogarets, professaven el totemisme, treballaven en l'agricultura i practicaven l'esclavitut.[15][16] Atres pobles, com els Ashanti i els Yoruba, varen formar regnes com el de Benín i l'asante i varen desenrollar sistemes de creències com la religió yoruba, que es va unir al catolicisme en Amèrica per a formar la santería.[15][16] Els Bantús varen ser numerosos en Veneçola, varen formar regnes com Ndongo i el Congo, mentres que els mandingas varen ser comuns a l'inici de l'esclavitut, pero molts propietaris els evitaven perque no volien tindre esclaus musulmans, propensos a rebelar-se.[15]

XVI-XVII

editar

En el XVI comença el tràfic d'esclaus a Veneçola, els Welser serien els primers en introduir esclaus, posteriorment els espanyols varen dur 80 a Buría i el procurador Simón de Bolívar va solicitar una llicència per a dur 3000 esclaus al territori.[4][5][17] Un dels principals ports de la tracta en Veneçola va ser La Guaira, els esclaus es comerciaven per peces, una mare i el seu fill recent naixcut passaven com una peça, dos chiquets fins als 7 eren considerats una peça.[7][4][19]

Els jóvens fins als 16 anys, si estaven sans, es venien com una peça, i dos malalts es consideraven una peça, de la mateixa manera que els adults malalts.[7][19] Despuix de l'arribada dels esclaus se celebrava una fira per a la compra, un esclau en òptimes condicions valdria uns 400 pesos. Despuix de la venda, als esclaus se'ls feya una marca en un braç en un ferro candente cridada carimba la qual va ser eliminada en 1784.[4][5]

Inicialment, varen ser utilisats per a la peixca de perles, posteriorment varen començar a treballar en mines d'or i activitats agrícoles en plantacions de cacao, canya de sucre i café.[6] També laboraron com a soldats, en el servici domèstic i en la herrería, alfarería, fusteria, sastrería, orfebreria.[6][20]

Les esclaves treballaven en el camp i en el servici domèstic, moltes dònes negres es dedicaven a la criança dels fills dels mantuanos, les esclaves eren parteras i s'encarregaven del conte dels chiquets blancs, creant certs vínculs afectius, com el cas d'Hipólita Bolívar la aya de Simón Bolívar.[20] Un gran número d'esclaus domèstics varen rebre beneficis inalcançables per a els qui treballaven en el camp, i molts varen ser lliberats per voluntat dels seus propietaris.[4][20]

Davant la pràctica del contrabando d'esclaus, provinents principalment de les Antilles, la corona espanyola exigia la llegalisació d'estos esclaus per mig del pagament d'un impost als propietaris.[7][21] Era comú que els esclaus que entrabar illegalment anaren canviats per cacao, cuiro, guanyat, mules, peix sec, etc.[4][20]

Els esclaus varen presentar diverses formes de resistència contra l'esclavitut, la principal va ser la fuga, els fugitius serien cridats cimarrones, també va ser comú el suïcidi, l'abort, l'automutilación, i les rebelions.[18] Entre els sigles XVI i XVII, el comerç d'esclaus era reduït, en un estimat de 48.000 esclaus importats, varen existir poques mines, l'agricultura estava poc desenrollada i el consum local era primordial, ademés, els esclaus eren massa costosos per a la majoria dels hacendados.[7][20]

XVIII

editar
 
Posada de Ferdinand Bellermann

En l'auge del cultiu del cacao en les primeres décades del XVIII, va aumentar el número d'esclaus introduïts en la participació de la Real Companyia de Guinea i la Companyia Anglesa, i este aument es manté durant la segona part del XVIII.[4][20] L'eliminació dels assents, monopolis que s'encarregaven del tràfic d'esclaus, va permetre major participació dels propietaris en el comerç.[4][20]

En esta época, els propietaris duyen a alguns esclaus a formar-se en oficis d'herrería, pintura, fusteria, etc. Despuix que l'esclau completava la seua formació, l'amo ho llogava per a obtindre beneficis.[4] Alguns esclaus varen conseguir ser mestres d'escoles i uns atres es dedicaven a llabors impopulars com verduc.[4]

Per a l'any 1721 va existir un gran número de negres cimarrones, podria haver uns 20.000, estos fugien a zones inaccessibles, encara que propenques a facendes que els garantisaven aliments, i en estes zones fundaven menuts pobles denominats cumbes o rochelas.[6][4][14] Açò poblats fundats per africans i els seus descendents, esclaus i lliures, sorgirien alguns centres poblats de Veneçola com Nirgua, Curiepe, Tocuyito, Borburata, Choroní, Chuao, entre uns atres.[6][4]

Entre 1728 i 1769, la Companyia Guipuscoana va participar en el comerç d'esclaus, de la mateixa manera que els anglesos, introduint més de 1000 esclaus. Entre 1784 i 1786 es firmen contractes en les cases Baker i Dawson de Liverpool per a l'entrega de 3862 esclaus al port de la Guaira.[7][22] El número estimat d'esclaus que varen entrar a Veneçola per mig de la tracta durant el XVIII va ser més de 70.000 persones.[7]

En 1797, la conspiració de Gual i Espanya, que buscava l'independència i l'abolició de l'esclavitut, va ser derrotada per la colaboració d'espanyols i mantuanos.[4][14] A finals del XVIII, el comerç d'esclaus comença a disminuir, en part per la seua inviabilidad econòmica, i la mà d'obra esclava va ser substituïda per la servitut i el treball assalariat realisat en la seua majoria per persones lliures.[7][4]

Castics

editar

La Real Cèdula de 1789 establia els castics per als esclaus, que no devien ser exagerats i incloïen la presó, grilletes, cep i assots.[20][23] Varen existir presons exclusives per als negres i pardos, encara que, els propietaris intervenien per a conseguir la llibertat dels seus esclaus i evitar perdre diners.[4] Els castics consistien en assots i prohibicions d'eixir sense llicència, i els "delictes" més greus, com una rebelió, podrien conduir a la mutilació o la pena capital.[4][23] Tradicionalment, els esclaus varen usar plantes medicinals per a tractar les seues malalties i s'inspiraven en idees màgiques, estes pràctiques els varen dur a ser perseguits per la Santa inquisició, acusant-els d'herejía i bruixeria.[4]

Drets

editar

En 1789, es va promulgar una Real cèdula sobre el tracte que devien donar els amos als esclaus, esta otorgava un descans semanal els dumenges i dies festius, i recomanava proveir-els aliments, vestits i una llar.[6][24] També establia que els esclaus deurien treballar entre els 17 i 60 anys, en un descans de dos hores diàries, ademés, els propietaris devien encarregar-se dels contes mèdics i funeraris, aixina com de la manutenció als chiquets i vells.[20] A pesar de tota la reglamentació per a un "bon" tracte als esclaus, les lleis s'acataven pero no es complien, els chiquets varen ser obligats a treballar i molts esclaus varen morir per malaltia, castics o excés de treball.[20]

Llibertat

editar

Els esclaus podien conseguir la seua llibertat de vàries formes, pagant als seus amos pel seu llibertat, els propietaris podien concedir la llibertat és les seues testament, delatant rebelions d'esclaus i colaborant en les autoritats en la defensa del territori.[4][6] Alguns amos otorgaven la llibertat als seus esclaus perque estos eren els seus fills o nebots, per una atra part, la majoria dels esclaus que podien comprar la seua llibertat eren vells, lo que eximia al propietari de mantindre esclaus improductius.[20]

Alguns amos pagaven salaris als esclaus i els permetia dispondre del seu temps lliure per a sembrar chicotetes parceles, cridades conucos, en les parts del terreny que menys rendiment oferien, d'esta forma, el hacendado explotava totalment el seu terreny i s'desentender del manteniment de l'esclau.[4][20] El sistema d'arboledilla sorgit a finals del XVIII, quan l'esclavitut escomençava a deixar de ser factible econòmicament, va permetre als esclaus obtindre la seua llibertat treballant en la seua conuco i usar els guanys comprar la seua llibertat, pero açò va provocar oposició d'alguns propietaris que es queixaven de que els seus esclaus els furtaven la collita per a vendre-la a menor preu.[4][20]

Matrimoni

editar

Els esclaus tenien dret a casar-se, pero molts amos s'oponien a estes unions, per un costat, en casar-se esclaus de distints amos, la dòna devia viure en el seu marit, lo que dificultava el treball en la seua facenda.[4][25] Per una atra part, si be varen existir lleis contra el mestiçage, en la pràctica es varen ignorar, començant un procés de mestiçage en el que els hòmens blancs podien dispondre de les seues esclaves indígenes i negres.[4][26]

Rebelions

editar

En decembre de 1552 es produïx la rebelió de Miguel de Buría en les rodalies de la ciutat de Nova Segòvia, un grup de negres i indígenes liderats per Miguel es rebelen contra els seus amos i fugen a les montanyes.[14][27] Els rebels varen decidir atacar la ciutat, pero són vençuts i fugen, despuix de l'atac, els espanyols varen organisar una expedició i varen assaltar el cumbe, conseguint matar a Miguel i tornant a esclavizar als sobreviviente.[14][27]

Entre 1731 i 1733 ocorre una rebelió en les valls de riu Yaracuy liderada per Andrés López del Rosario, malnomenat Andresote, els rebels varen ser recolzats per alguns criollos i comerciants holandesos que lluitaven contra el monopoli del comerç de la Companyia Guipuscoana.[14] Andresote i els rebels varen conseguir véncer vàries expedicions militars, pero en 1733 són derrotats i Andresote va fugir a Curazao.[14]

En 1795 es produïx l'insurrecció de Cor, liderada pel zambo lliure José Leonardo Chirino i José Caritat González, inspirada en la revolució haitiana dels jacobinos negres, Chirino va realisar varis viages a Haití en els que rebria l'influència de la revolució francesa.[4][18][14] La rebelió buscava l'eliminació de l'esclavitut i el règim de la servitut, ademés perseguia la creació d'una república, l'eliminació de varis imposts i la desaparició de la noblea blanca.[14][18]

La rebelió va ser derrotada per un grup de nobles blancs que es varen organisar en defensa la ciutat, despuix de la derrota, es va desnugar una violenta repressió, la majoria dels esclaus varen ser fusilats sense juí i uns atres tants degollats. Chirino va conseguir fugir en alguns dels seus colaboradors, pero tres mesos despuix és capturat i eixecutat en l'horca.[18]

Religió

editar

Molts esclaus pertanyien a l'Iglésia catòlica, donados per propietaris com un acte de "fe cristiana", despuix de les grans plantacions, l'iglésia era la major propietària d'esclaus que laboraban per al seu servici i manteniment.[20][28] Molts amos varen promoure l'adoctrinament dels seus esclaus, es varen construir iglésies i capelles per als esclaus, i es va utilisar la religió com un instrument de control a on se'ls ensenyava que Deu els va fer esclaus per ser negres i que devien acceptar els castics dels seus amos.[4][18] Alguns negres esclaus i lliures s'unien en confraries per a adorar als deus i deidades africanes, usant les imàgens dels sants catòlics i creant un sincretisme religiós.[4][28]

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ «Slavery | Definition, History, & Facts | Britannica» (en en). www. britannica. com. Consultat el 2023-05-24.
  2. ↑ «Convenció sobre l'Esclavitut» (en és). OHCHR. Consultat el 2023-05-24.
  3. ↑ «esclavitut».
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 4,26 4,27 4,28 4,29 4,30 4,31 4,32 4,33 4,34 «Esclavitut | Fundació Empreses Polar». bibliofep. fundacionempresaspolar. org. Consultat el 2023-05-21.
  5. ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 «Comercie d'esclaus | Fundació Empreses Polar». bibliofep. fundacionempresaspolar. org. Consultat el 2023-05-23.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Ramos Guédez (2018). «Capítul I Lo africà en la formació històrica del territori veneçolà», Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Vol I (en és-ÉS), Veneçola: Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 25-34. ISBN 978-980-14-4190-8.
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 Ramos Guédez (2018). «Capítul II La població africana en li territori veneçolà», Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Vol I (en és-ÉS), Veneçola: Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 55-96. ISBN 978-980-14-4190-8.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Les armes a canvi de la llibertat: Els esclaus en la guerra d'independència de Veneçola (1812-1835)».Relaciones. Estudis d'història i societat.32(127)
    47-85.
  9. ↑ «De la manumisión a l'abolició. El paper d'Anglaterra en la supressió del règim de l'esclavitut en Veneçola.».Mañongo.24
    179-191.
  10. ↑ «Llei d'Abolició de l'Esclavitut | Fundació Empreses Polar». bibliofep. fundacionempresaspolar. org. Consultat el 2023-05-22.
  11. ↑ 11,0 11,1 «Esclavitut Moderna i Explotació Laboral en Veneçola en especial émfasis en les condicions de l'Estat Bolívar.».Consultat el 2023-05-23.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Formes Contemporànees D'Esclavitut En L'Estat Bolívar. Una Perspectiva Gènero Sensitiva.».Consultat el 2023-05-23.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Americas» (en en-au). Walk Free. Consultat el 2023-05-25.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 14,8 «Rebelions d'esclaus negres en Veneçola abans i despuix de 1789».Cihalc, Veneçola. Estudis.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 «"Procedència dels esclaus negres duts a Veneçola." VESTÍGIOS africans en la cultura del poble veneçolà.».Universitat Catòlica Andrés Bell, Institut d'Investigacions Històriques.
    23-32.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Saignes, Miguel Acosta (1978). «V Procedència dels africans en Veneçola», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 93-107.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Pollak-Eltz, Angelina (2000). L'esclavitut en Veneçola: un estudi històric-cultural (en és), Universitat Catolica Andres, pp. 37-49. ISBN 978-980-244-219-5.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 Ramos Guédez (2018). «Capítul IV Contribució a la cultura», Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Volum II, Veneçola: Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 9-79. ISBN 978-980-14-4191-5.
  19. ↑ 19,0 19,1 Saignes, Miguel Acosta (1978). «IV El comerç d'esclaus en Veneçola», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 71-92.
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 20,12 20,13 Ramos Guédez (2018). «Capítul III Economia: agricultura, artesans i servici domèstic», Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Vol I (en és-ÉS), Veneçola: Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 101-156. ISBN 978-980-14-4190-8.
  21. ↑ Saignes, Miguel Acosta (1978). «III Mala entrada i arribades malicioses», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 59-70.
  22. ↑ Saignes, Miguel Acosta (1978). «II La tracta en Veneçola», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 31-58.
  23. ↑ 23,0 23,1 Saignes, Miguel Acosta (1978). «XII Els castics», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 165-177.
  24. ↑ «L'abolició de l'esclavitut en Veneçola».Bolletí done l'Acadèmia Nacional de l'Història.20(80)
  25. ↑ Saignes, Miguel Acosta (1978). «Els matrimonis d'esclaus», Vida dels esclaus negres en Veneçola (en és), Casa de les Américas, pp. 154-164.
  26. ↑ «Sobre El Procés De Mestiçage En Veneçola».Interciencia.35(9)
    654–658.ISSN 0378-1844.Consultat el 2023-05-21.
  27. ↑ 27,0 27,1 Ramos Guédez (2018). «Capítul V Balanç crític de les fonts i proyeccions de les supervivència d'orige africà en la mentalitat de la societat veneçolana.», Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Volum II, Veneçola: Fundació Editorial El gos i la granota, pp. 91-173. ISBN 978-980-14-4191-5.
  28. ↑ 28,0 28,1 «ESCLAVITUT I IGLÉSIA EN EL PROCÉS HISTÒRIC DE VENEÇOLA I NOVA VISIÓ EVANGELIZADORA».150 anys de l'Abolició de l'Esclavitut en Veneçola.
    69-73.

Bibliografia

editar
  • Acosta Saignes, Miguel (1978). Vida dels esclaus negres en Veneçola. Casa de les Américas.
  • Ramos Guédez, José Marcial (2018). Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Vol I. Fundació Editorial El gos i la granota. ISBN 9789801441908.
  • Ramos Guédez, José Marcial (2018). Contribució a l'història de les cultures negres en Veneçola colonial. Vol II. Fundació Editorial El gos i la granota. ISBN 978-980-14-1166-6.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esclavitut_en_Veneçola&oldid=1398047»