Anar al contingut

Assent (economia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Assent (economia)
Tractat de 1713.
El comerç triangular d'esclaus.

Un assent era un document, que s'incloïa en alguns tractats de pau, pel qual un conjunt de comerciants rebia el monopoli sobre una ruta comercial o producte.[1] De la mateixa manera que l'estanc, l'assent era una llicència emesa per la Corona espanyola, pero en la qual un grup de comerciants i no individus rebia el monopoli en una ruta comercial o producte.[2]

El significat general de assent (del verp espanyol assentar, assentar-se, i açò del llatí sedere) en un context comercial significa "contracte, acort comercial". En paraules de Georges Scelle, era "un terme en el dret públic espanyol que designa tots els contractes realisats en fins d'utilitat pública ... entre el govern espanyol i particulars".[3]

En molts casos, un assent en forma de finançació en el cas d'economies d'escala donava com a frut una companyia privilegiada (del italià compagna), que era una companyia comercial les activitats de la qual gojaven de la protecció del Estat per mig d'un privilegi especial, que encara que no sempre conformava un monopoli total, sí establia en la majoria un monopoli natural a mans del Estat. La seua existència es remonta al XIV en Itàlia, destacant la Companyia de Gènova, Companyia Britànica de les Índies Orientals, la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals o la Casa de Contractació d'Índies en Sevilla.

Es varen incloure en alguns tractats de pau. L'assent més controversial va ser el cridat "assent de negres", encara que també varen existir el "assente de tenyides i colors" (més vesprada transformat en estanc), entre uns atres.

En Espanya varen destacar especialment els assents otorgats als genoveses (en contínua confrontació en la Corona d'Aragó).[4]

L'illa de Càdis per Blaeu en 1662.

Assent d'esclaus

Sant Joan d'Ulúa, fortalea espanyola en Veracruz, Mèxic (2008)
Artícul principal → Assent de negres.

Un eixemple d'això va ser el pagament d'una tarifa, otorgant permís llegal per a vendre un número fix d'africans esclavizados en els territoris americans espanyols. Generalment es venien a estrangers, principalment portuguesos. També li'ls considerava un actiu tangible, comparable a l'agricultura fiscal, i una font de guanys per a la Corona espanyola.[5] L'ímpetu original per a importar africans esclavizados va ser aliviar als habitants indígenes dels territoris americans davant les demandes laborals dels espanyols peninsulars.[6]

Un eixemple d'acort internacional va ser el "Assent de Negres", un monopoli sobre el comerç d'esclaus des d'Àfrica i l'Amèrica hispana i que es va otorgar a Anglaterra per mig del Tractat d'Utrecht en terminar la guerra de successió espanyola (1713) com a compensació per la victòria del candidat francés Felipe V. En este tractat es fixava que, anualment, Anglaterra tenia el dret de traficar en 4800 esclaus negres, i tot açò, durant un periodo de trenta anys.[7]

Orige de l'assent

El sistema d'assents es va establir despuix de la colonisació espanyola en el Carib, quan la població indígena sofria un colapse demogràfic i els espanyols necessitaven una atra font de treball. Inicialment, uns pocs africans cristians naixcuts en Iberia varen ser transportats al Carib. Pero a mida que el colapse demogràfic indígena continuava i creixien els opositors a l'explotació espanyola del treball indígena, inclós el de Bartolomé de las Casas, el jove rei dels Habsburgos Carlos I va permetre l'importació directa d'esclaus d'Àfrica (negres boços) al Carib. El primer assent per a vendre esclaus es va elaborar en 1518, otorgant a un favorit flamenc de Charles, Laurent de Gouvenot, un monopoli en l'importació d'africans esclavizados durant huit anys en un màxim de 4000. Gouvenot va vendre ràpidament la seua llicència a comerciants genoveses en Andalusia per 25 000 ducados.[6] La corona controlava tant el comerç com l'immigració al Nou Món, excloent judeus, convers, musulmans i estrangers. Els esclaus africans es consideraven mercaderies, i la seua importació estava regulada per la corona.[8] Espanya no tenia accés directe a les fonts africanes d'esclaus ni la capacitat de transportar-els, per lo que el sistema d'assents era una forma de garantisar un suministrament llegal d'africans al Nou Món, lo que generava ingressos per a la Corona espanyola.[9]

Domini portugués

Per a la Corona espanyola, l'assent era una font de guanys. "L'assent va seguir sent la política establida del govern espanyol per a controlar i aprofitar el comerç d'esclaus".[10] Durant els Habsburgos, en Espanya, els assents eren un método bàsic de finançació estatal de les despeses: "Els préstams varen prendre dos formes: deute a llarc determini en forma d'abonaments perpetus (juros) i contractes de préstams a curt determini proporcionats per banquers (assents). Molts assents varen ser posteriorment convertits o refinanciados per mig de juros."[11] Inicialment, ya que Portugal tenia drets sense traves en Àfrica occidental a través des de 1494 d'acort al Tractat de Tordesillas, va dominar el comerç europeu d'esclaus africans. Abans de l'inici de l'assent oficial en 1595, quan el monarca espanyol també va governar Portugal en l'Unió Ibèrica (1580-1640), les autoritats fiscals espanyoles varen donar assents individuals als comerciants, principalment de Portugal, per a dur esclaus a Amèrica. Per a la década de 1560, la majoria d'estos esclaus es varen obtindre en les regions de l'Alta Guinea, especialment en la regió de Sierra Leona a on va haver moltes guerres associades en les invasions de Mane.

San Felipe, fortalea espanyola en Cartagena d'Índies (Colòmbia).

Despuix de l'establiment de la colónia portuguesa d'Angola en 1575, i la tongada gradual de Sant Vaig prendre per Brasil com els principals productors de sucre, els interessos angoleños varen aplegar a dominar el comerç, i varen anar els financers i comerciants portuguesos els qui varen obtindre l'assent més ampli, que es va establir en 1595 durant el periodo de l'Unió Ibèrica. L'assent es va estendre a l'importació d'esclaus africans a Brasil, i els que tenien assents per al comerç d'esclaus brasiler a sovint també comerciaven esclaus en l'Amèrica espanyola. L'Amèrica espanyola va ser un mercat important per als esclaus africans, inclosos molts dels quals varen excedir la quota de la llicència d'assent i es varen vendre illegalment. La majoria dels esclaus de contrabando no varen ser duts per comerciants independents.[12]

El domini angoleño del comerç es va pronunciar despuix de 1615 quan els governadors d'Angola, començant en Bento Banha Cardoso, es varen aliar en mercenaris Imbangala per a causar estralls en les potències africanes locals. Molts d'estos governadors també tenien el contracte d'Angola, aixina com l'assent, assegurant aixina els seus interessos. Els registres d'enviament de Vora Cruz i Cartagena d'Índies mostren que fins al 85 % dels esclaus que apleguen als ports espanyols eren d'Angola, duts per barcos portuguesos. El periodo d'assent anterior va aplegar al seu fi en 1640 quan Portugal es va rebelar contra Castella, encara que inclús llavors els portuguesos varen continuar suministrant a les colónies espanyoles.

Domini neerlandés

Portada de la traducció a l'anglés del contracte d'Assent firmat per Gran Bretanya i Espanya en 1713 com a part del tractat d'Utrecht que va posar fi a la Guerra de Successió espanyola. El contracte otorgava drets exclusius a Gran Bretanya per a vendre esclaus en les Índies espanyoles.

En la década de 1650, en acabant de que Portugal conseguira la seua independència, Espanya va negar l'assent als portuguesos, a els qui consideraven rebels.[9] Espanya va buscar ingressar directament en la tracta d'esclaus, enviant barcos a Angola per a comprar esclaus. També va jugar en l'idea d'una aliança militar en Congo, el poderós regne africà al nort d'Angola. Pero estes idees varen ser abandonades i els espanyols varen tornar als interessos portuguesos i despuix neerlandesos per a suministrar esclaus. Els espanyols varen otorgar grans contractes per a l'assent a la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals en 1675 en lloc dels comerciants portuguesos en les décades de 1670 i 1680.[13] En 1700, en la mort de l'últim monarca dels Habsburgos, Carlos II, el seu testament va nomenar al francés Felipe V de la casa de Borbón com a successor del tro espanyol. L'assent va ser otorgat en 1702 a Companyia de Guinea Francesa, per a l'importació de 48 000 esclaus africans durant una década. Els africans varen ser transportats a les colónies franceses del Carib de Martinica i Saint Domingue (Sant Dumenge occidental).

Domini anglés

Gran Bretanya va disputar l'herència borbònica del tro espanyol i va lluitar en la guerra de successió espanyola. Encara que Gran Bretanya no va prevaldre, va rebre l'assent com a part del Tractat d'Utrecht. L'assent es va convertir en un conducte per al comerç de contrabando britànic de tot tipo, lo que socavava els intents d'Espanya de mantindre un sistema comercial tancat en les seues colónies.[9] L'acort d'assent en els britànics va sobreviure fins a 1750, quan Espanya estava implementant una série de reformes borbòniques. La corona va comprar el dret de la South Siga Company a l'assent en 1750. La corona va buscar una atra forma de suministrar esclaus africans, intentant lliberalisar el seu tràfic, tractant de canviar a un sistema de lliure comerç d'esclaus per espanyols i estrangers en particular colonials. Estos varen ser Cuba, Sant Dumenge, Puerto Rico i Caracas, tots els quals varen utilisar esclaus africans en gran número.[14]

L'esclavitut dels africans per part dels europeus no va ser qüestionada, pero en 1688 Aphra Behn va publicar Oroonoko, una de les primeres peces de lliteratura antiesclavista.[15]

Companyia Britànica de la Mar del Sur

Artícul principal → South Siga Company.

En concloure la guerra de successió espanyola, el Tractat d'Utrecht va otorgar a Gran Bretanya un assent de trenta anys o contracte, per a enviar un barco mercant al port espanyol de Portobelo, proporcionant 4800 esclaus a les colónies espanyoles. Açò va proporcionar als comerciants i contrabandistas britànics incursions en els suposts mercats espanyols en Amèrica. Les disputes relacionades en ell varen conduir a la guerra de l'Assent (1739).[16] Gran Bretanya va renunciar als seus drets sobre l'assent despuix de la guerra, en el Tractat de Madrit de 1750.

Palesos similars en el sistema anglés varen ser la palesa de comerç Virginia Company, Levant Company i Merchant Adventurers en les Províncies Unides (essencialment concurrent en Països Baixos modern). Robert Brenner dona una descripció detallada i ben escrita del sistema anglés en "Comerciants i revolució".

Titulars de l'assent

Joseph Coymans, en escut d'armes, tres caps de bou, per Frans Hals en (1644). Ell i el seu germà, i dos cosins cridats Balthasar i Joan finançaven el comerç d'esclaus. Wadsworth Atheneum, Hartford, Connecticut
  • 1518-1527 - "Laurent de Gouvenot (també conegut com Lorenzo de Gorrevod o Garrebod)", governador de Bresse i majordom de Carlos I d'Espanya.[17][18]
  • Dumenge de Forne, Agustín de Ribaldo i Fernando Vázquez, genoveses establits en Sevilla.
  • 1528-1536 - La família Welser.[19]
  • 1536-1595 - Lliberalisació.
  • 1595-1615 - Pedro Gomes Reinel (o Reynel).[20]
  • 1602-1610 - João Rodrigues Coutinho, succeït per Gonçalo Vaz Coutinho.
  • 5 de novembre de 1611 - Juan Alfonso de Molina Cano per a António Fernandes d'Elvas.
  • 24 de giner de 1615 - Melchor Maldonado.
  • 1615-1621 - António Fernandes d'Elvas.
  • 2 de febrer de 1622 - Gaspar de Monteser per a António Fernandes d'Elvas.
  • 1623-1625 - Miguel Rodrigues Lamego.
  • 1631-1640? - Melchor Gómez Angel i Cristóvão Mendes de Sousa.
  • 5 de juliol de 1662 - 1669 - Dumenge Grill i Ambrosio Lomelín enviaran 24 000 esclaus en sèt anys, assistits per la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals de Curazao i els britànics Royal African Company de Jamaica britànica.[21]
  • L'assent es va terminar per la desconfiança.[22][23]
  • El rei Carlos II d'Anglaterra va intentar adquirir l'assent. cita requerida
  • 1670-1675 - António García, un portugués (i Sebastián de Síliceo la seua garantia).[24]
El comerciant holandés en Càdis Joshua van Belle, involucrat en el seu germà Pedro en el comerç d'esclaus, per Murillo en 1670, Galeria Nacional d'Irlanda, Dubl
Jean Baptiste du Casse, 1700
  • 1676-1679 - Manuel Ferro de Castro i Manuel José Cortizos, membres del Consulat de Sevilla. Als espanyols ya no se'ls permet comprar esclaus en Curazao. ** [Senyor. El Mestre Fra Juan de Castro, Religiós de l'Orde de Sant Dumenge, dize: Que per l'any de 1678 hallandose en la Ciutat de Càdis, li va solicitar D. Baltasar Coymans, i Pedro Bambelle de Nació Olandeses, per a la disposició d'un Assent , que es auia d'hazer per a comerciar à Índies, haziendole grans ofertes ... i auian de ser espanyols els que li auian d'hazer; i reconeixent ... que es tracta d'adulterar el comerç ...]
  • 1680 Juan Barroso del Pou, un ex assistent Coymans (?)[25] i Nicolas Porcio o Porzio, el seu gendre veneciano es va convertir en asentista.
  • 1682-1688 Juan Barroso del Pou (-1683) i Nicolás Porcio varen conseguir obtindre l'assent durant 6.5 anys. Provablement va ser Porcio qui va trobar moltes dificultats financeres en 1684 i no va poder fer els seus pagaments a la corona, alegant que les autoritats locals en Cartagena estaven treballant en contra dels seus interessos.[26]
  • Febrer de 1685 - 1688 - Balthasar Coymans (1652-1686).[27] Coymans va realisar un pagament immediat per a algunes fragates per a l'armada espanyola que s'està construint en Ámsterdam i una bestreta de les quotes per les que seria responsable dels bens importats a l'Amèrica espanyola.[26]
  • Real Orde, firmada 'El Rei', al mando de Don Balthasar Coymans, Don Juan Barrosa i Don Nicolas Porzio per a reunir dèu monges capuchinos (flares franciscanos) de Càdis o Ámsterdam en el propòsit de navegar a la costa d'Àfrica per a comprar esclaus, per a aixina convertir-els al cristianisme i vendre'ls en les Índies Occidentals, el 25 de març de 1685 Balthasar & Johan Coymans.[28]
  • Carta de Rodrigo Gómez a [Manuel Diego López de Zúñiga Mendoza Sotomayor, X] Duc de Béjar informant de la concessió d'un assent de negres en el Riu de la Plata a favor de Baltasar Coymans i demana recomanacions personals per al seu fill Pedro siga amprat en eixe negoci. Menciona també a Gaspar de Rebolledo, Juan Pimentel com a Governador de Buenos Aires i a [Carlos José Gutiérrez dels Rius Roha, VI] Comte de Fernán-Núñez. Amberes, 1685-04-17.[29]
  • Juliol de 1686 - El rei Carlos II d'Espanya inicia una investigació sobre la llegitimitat de l'Assent.[30] L'assent en B. Coymans s'anula.[31]
  • Octubre de 1686 - Els neerlandesos es neguen a acceptar la "Junta d'Assent de Negres", una comissió de dubtosa autoritat.
  • Existix el risc de guerra entre França i Espanya; la Jamaica britànica s'està tornant més important que el Curazao neerlandés.[32]
  • 1687-1688 - Jan Carçau, o Juan Carcán, ex assistent de B. Coymans, es fan càrrec de l'assent.
  • Març de 1688 - Jan Carçao és encarcerat en Càdis, acusat de frau. En juny de 1688, la comissió va emetre un dictamen sobre el fet de que els neerlandesos deuen reconéixer la seua autoritat ans que les discussions puguen continuar.[33]
  • 1688-octubre 1691 - Nicolás Porcio.
  • 1692-1695 - Bernardo Francisco Marín de Guzmán
  • 1695-1701 - Manuel Ferreira de Carvalho en representació de la Real Companyia de Cacheu o Real Companyia de Guinea del Regne de Portugal.
  • 1698 - La British Royal African Company pert la seua monopoli.[34]
  • 1701-1713 - Jean du Casse en nom de Compagnie de Guinée et de l'Assiente dones Royaume de la France.[35]
  • 1713-1750 - South Siga Company.[36]
  • 1750 - L'Assent en Gran Bretanya va terminar en el Tractat de Madrit (5 d'octubre de 1750)
  • 1765-1772 - Miguel d'Uriarte en nom de Aguirre, Aristegui, J. M. Enrile i Companyia, o Companyia Gaditana.
  • 1773-1779 - Aguirre, Aristegui i Companyia, o Companyia Gaditana.

Vore també

Referències

  1. ↑ David Marley (ed.), Reals assents i llicències per a l'introducció d'esclaus negres a l'Amèrica Espanyola (1676-1789), (Windsor 1985).
  2. ↑ David Marley (ed.), Reals assents i llicències per a l'introducció d'esclaus negres a l'Amèrica Espanyola (1676-1789), (Windsor 1985).
  3. ↑ Postma, Johannes, The Dutch in the Atlantic Slave Trade, 1600-1815 (Cambridge University Press, 1990), p. 29.
  4. ↑ Mascaró, Pròsper de Bofarull i; Sartorio, Manuel de Bofarull i de; Sans, {{{nom3}}} (1970). Colecció de documents inèdits de l'Archiu general de la corona d'Aragó, publicada de real órden pel archivero ... (en it).
  5. ↑ Blackburn, 1997, pp. 135, 141-2.
  6. ↑ 6,0 6,1 Haring, 1947, p. 219.
  7. ↑ Tractat de l'assent de negres de 1713.
  8. ↑ Blackburn, 1997, p. 135.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Shelly, 1996, p. 218.
  10. ↑ Haring, 1947, p. 220.
  11. ↑ Maurici Drelichman i Hans-Joachim Voth, "Préstam al prestatari de l'infern: deute i dèficit en l'era de Felipe II, 1566-1598", p. 6.
  12. ↑ Blackburn, 1997, p. 181.
  13. ↑ Blackburn, 1997, p. 203.
  14. ↑ Haring, 1947, pp. 220-221.
  15. ↑ Wills, JE (2001) 1688. Una història global, p. 52.
  16. ↑ Haring, 1947, p. 333.
  17. ↑ Thomas, Hugh (1997) "El comerç d'esclaus". Simon and Schuster, 908 pàgines
  18. ↑ Dalla Cort, Gabriela (2006) Homogeneïtat, Diferència i Exclusió en Amèrica. Edicions Universitat Barcelona, 447 pàgines
  19. ↑ Cortés López, José Luis (2004) "Esclau i Colon". Universitat de Salamanca, 339 pàgines
  20. ↑ «Portada de l'Archiu Històric Nacional» (en és).
  21. ↑ «2006.003.0002 a Documents». Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2008. Consultat el 7 de març de 2020.
  22. ↑ La tracta d'esclaus: l'història de la tracta d'esclaus de l'Atlàntic, 1440-1870 Porta Hugh Thomas, p. 213.
  23. ↑ The Genoese in Spain: Gabriel Bocángel i Unzueta (1603-1658): a biography by Trevor J. Dadson [1]
  24. ↑ Klooster, W. (1997): Slavenvaart op Spaanse kusten. De Nederlandse slavenhandel met Spaans Amerika, 1648-1701 in Tijdschrift voor de Zeegeschiedenis p. 127.
  25. ↑ Shaw, C. M. (199) "L'Imperi espanyol d'ultramar i la República holandesa abans i despuix de la pau de Munster", en: De zeventiende Eeuw, 13 (1997), pp. 131-139.
  26. ↑ 26,0 26,1 Wills, JE (2001) 1688. Una història global, p. 50.
  27. ↑ Davies, Kenneth Gordon (1957). The Royal African Company (en és), Taylor & Francis. ISBN 9780415190770.
  28. ↑ «Esclavitut espanyola.- [Charre S II, Rei d'Espanya, 1665-1700 Royal Order, firmat 'El Rei', al mando de Don Balthasar Coymans, Don Juan Barrosa i Don Nicolas Porzio per a reunir a 10 monges capuchinos (flares franciscanos) de Càdis o Amsterdam per a el» (en és). Consultat el 13 de juliol de 2017.
  29. ↑ «MINISTERI D'EDUCACIÓ, CULTURA I DEPORTE - Portal d'Archius Espanyols» (en espanyol).
  30. ↑ The transatlantic slave trade: a history door James A. Rawley, Stephen D. Behrendt [2]
  31. ↑ Wright, I. A. (1924) The Coymans assent (1685-1689)
  32. ↑ Négoce, ports et océans, XVIe-XXe siècles: mélanges offerts à Paul Butel by Silvia Marzagalli, Paul Butel, Hubert Bonin
  33. ↑ Wright, I. A. (1924) The Coymans assent (1685-1689), p. 51
  34. ↑ The African slave trade and its suppression: a classified and annotated… By Peter C. Hogg [3]
  35. ↑ «Africa Focus: Africans in bondage : studies in slavery and the slave trade : essays in honor of Philip D. Curtin on the occasion of the twenty-fifth anniversary of African Studies at the University of Wisconsin: Chapter 2: The company trade and the numerical distribution of slaves to Spanish America, 1703-1739» (en en-us). Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2020.
  36. ↑  Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Bibliografia

  • Blackburn, Robin (1997). The Making of New World Slavery, Vers.
  • Goslinga, C. Ch. (1985). Van Gorcum (ed.). Els holandesos en el Carib i en les Guayanas 1680–1791, Assen. ISBN 90-232-2060-9.
  • David Marley (ed.), Reals assents i llicències per a l'introducció d'esclaus negres a l'Amèrica Espanyola (1676–1789), ISBN 0-88653-009-1 (Windsor, Canadà. 1985).
  • Postma, J. M. (2008). Cambridge University Press (ed.). Els holandesos en el comerç d'esclaus de l'Atlàntic, 1600–1815. ISBN 978-0-521-36585-7.
  • Shelly, Cara. "Assent" en "Enciclopèdia d'Història i Cultura Llatinoamericana", vol. 1, p. 218. Nova York: Charles Scribner's and Sons 1996, p. 218

Vore també


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Assent_(economia)&oldid=1590037»