Cova de la Pasiega

Cova de la Pasiega

   

La cova de la Pasiega, situada en el municipi espanyol de Pont Viesgo dins del complex de coves del mont Castell, és una de les més importants estacions d'art paleolític de Cantàbria. Està inclosa en la llista del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco des de juliol de 2008, en el conjunt «Cova de Altamira i art rupestre paleolític del rebanc cantàbric».

Està localisada en mig de la vall del riu Pas, prop de la cova de Forns de la Penya i en el mont Castell, el mateix que acull les coves de Les Monedes, Els Fumerals i la cova del Castell. Les coves del mont Castell formen un conjunt asombrosamente complet, tant des del punt de vista de la cultura material de l'Edat de Pedra, com des del punt de vista artístic. La Pasiega és, fonamentalment, una enorme galeria de fins a 120 metros de llongitut (coneguts) que discorre de forma més o menys paralela a l'ala del mont eixint a la superfície per sis llocs diferents: sis chicotetes boques, la majoria obstruïdes, de les que actualment s'han acomodat dos com a entrada per a les visites. La galeria principal és d'uns setanta metros aproximadament i s'obri a galeries secundàries més profundes, sinuoses i laberíntiques que, a voltes, s'eixamplen formant sales. D'esta manera, tenim la «sala II-VIII», la sala de la «galeria B» o la «sala XI» de la «galeria C», totes elles en decoració paleolítica. Les dos últimes contenen santuaris rupestres.

Els restants documentats s'emmarquen principalment en el Solutrense Superior i en el Magdaleniense Inferior, encara que també es troben objectes més antics. En la totalitat de la cova hi ha mostres parietals, trobant-se tant pintures en sí mateixes, com gravats incisos. Destaquen les representacions de équidos, cérvidos (masculins i femenins) i bóvidos. Ademés, hi ha numerosos signes abstractes (ideomorfos).

Descobriment

El descobriment científic de la cova de la Pasiega es deu als paleontòlecs Paul Wernert i Hugo Obermaier, els qui, estant excavant en la cova del Castell en 1911, varen rebre la notícia de que els obrers coneixien una atra cavitat propenca que elllogarencs cridaven «La Pasiega»; estos investigadors en seguida varen comprovar que la gruta tenia pintures rupestres. Alguna cosa més vesprada, l'abat Breuil, el mateix Obermaier i el senyor Hermilio Alcalde del Riu iniciaven el seu estudi sistemàtic. Este no va poder ser conclós per a la gran obra que en eixe mateix any varen publicar Breuil, Alcalde del Riu i Lorenzo Serra, per lo que es va fer necessària una monografia aparte, publicada en 1913. Es tracta d'un moment crucial per a l'alvanç de la ciència prehistòrica en Espanya:

Pla de les coves del mont Castell

Prèviament, la cova del Castell havia segut descoberta per Alcalde del Riu en 1903 i, com s'ha indicat, Obermaier va realisar excavacions entre 1910 i 1914; les excavacions varen ser continuades vàries voltes, intermitentement, fins als nostres dies, de la mà de qualificats especialistes, últimament l'investigació corre a càrrec dels arqueòlecs Rodrigo de Balbín Behrmann i César González Sáinz. Despuix del descobriment de «La Pasiega» i les primeres campanyes, la zona va ser poc freqüentada —degut, en gran part, a les dures circumstàncies històriques per les que va passar Espanya—; fins que, en 1952, quan es feya una roça per a replantar eucaliptos, va aparéixer una atra cova en un chicotet tesorillo de diners del XVI, en lo que la nova gruta va ser batejada com «Les Monedes», que també va resultar ser un santuari rupestre en importants pintures i gravats. Davant esta perspectiva, l'ingenier Alfredo García Lorenzo intuïx que el mont Castell guardava més secrets, per lo que inicia una prospecció geològica que té com resultat el descobriment d'una atra cova en pintures rupestres a l'any següent, «Els Fumerals»; ademés d'atres covachas menys importants com La Flecha, Castañera, Llac...

Restants arqueològics

Situació del mont Castell, a on s'ubica la cova de la Pasiega

La cova, ademés posseïx restants arqueològics de l'época Solutrense i Magdaleniense inicial cantàbric, lo que ha servit de base en establir una proposta cronològica per a les decoració parietals. Les excavacions són antigues, ya que varen ser realisades en 1951 pel doctor Jesús Carballo. Hi ha un nivell de base en peces ambigües que, per les seues característiques, ha segut relacionat en un possible Musteriense. Sobre ell, reposava un nivell Solutrense relativament ric en materials molt característics com fulls de llorer i puntes de muesca de finíssima talla realisada per pressió, aixina com azagayes. Es va precisar que este nivell podria correspondre al Solutrense Superior.

L'estrat més recent era també relativament ric, en varis buriles, punzones, objectes d'os i dents perforades que podrien pertànyer al Magdaleniense Inferior. No obstant cal considerar que, comparada en la potència estratigráfica de la cova del Castell, La Pasiega resulta ser un jaciment arqueològic de menor entitat, a lo manco en els materials coneguts. No obstant no deu ser menysvalorat.

Art rupestre parietal

Segons el paradigma de Leroi-Gourhan, La Pasiega podria ser un eixemple vàlit de «cova com a santuari», per a ser més exacte com a conjunt de Santuaris d'époques diferents, estructurats conforme a certs models. Segons pareix, esta idea va madurar en les reflexions de l'insigne prehistoriador francés, precisament quan visitava les coves cantàbriques, mentres formava part d'un equip de colaboradors estrangers que excavava en la cova del Pender en els anys 50: «Puc certificar fins a quin punt l'estudi de l'art rupestre del nort d'Espanya va ser decisiu en les concepcions del mestre, que despuix es farien famoses a través de les seues numeroses publicacions». Per a Leroi-Gourhan, este tipo de coves té una jerarquia topogràfica prou complexa en la que és possible discernir grups d'animals principals (bóvidos front a équidos, formant una dualitat), que ocupen les zones preferencials, complementats per animals secundaris (cérvidos, cápridos...) i uns atres molt esporàdics que també complirien la seua funció; per un atre costat, lo normal és que els signes ideomorfos apareguen en zones perifèriques, marginals, o de difícil accés:

Per supost, existixen excepcions a esta regla, numeroses variants que depenen de regions i d'époques, el significat metafísic de les quals no queda del tot clar en el seu esquema general, pero que sol ser explicat d'un modo particular, també en La Pasiega.

Pla general de la cova de la Pasiega

Joaquín González Echegaray i despuix el seu colaboradors, han fet varis recontes referent a les espècies representades, un d'ells tira més de 700 formes pintades en esta cova, entre elles: 97 cérvols (69 femelles i 28 machos), 80 équidos, 32 cápridos, 31 bóvidos (17 bisonts i 14 uros), dos renos, un animal carnívor, un isart, un megaceros, un au i un peix; també podria haver un mamut i casi 40 cuadrúpedos sense identificar clarament; ademés de ideomorfos, com tectiformes i uns atres signes sorprenentment variats (més de 130), tal volta, inclús varis antropomorfos i centenars de taques i restants casi borrats.

En jujar estes sifres, caldria pensar que La Pasiega és un santuari fonamentalment dedicat al cérvol, i sense dubte este animal va deure complir un paper important en els conjunts parietals d'esta cova, pero, a pesar del seu menor número, els bóvidos són ubics i sempre oposts als équidos (estos últims alguna cosa més numerosos); ademés, segons els que han estudiat la cova en profunditat, el tema [bisont/uro]<—>[Cavall], en oposició dialèctica, resulta més rellevant que els demés, no solament perque la seua posició privilegiada en els panels i el seu major format ho fan més visible, sino també, per l'ocupació de tècniques més depurades. Per un atre costat, solen separar-se dos grans Santuaris en esta gruta, com a molt tres, un d'oriental en les «Galeries A i B», un atre occidental en la «Galeria C» i un d'intermig, de menor entitat i no segur, en la «Zona D» (que potser es tracte d'un apèndix del segon Santuari, l'occidental). Es tracten aquelles parts més representatives del conjunt: la zona terminal de la «Galeria A», la sala principal de la «Galeria B» i la «Sala XI» en la «Galeria C».

Galeria A, ORD Santuari

Erro al crear miniatura:

Pla i esquema de les imàgens rupestres de la Galeria A, ORD Santuari

Per a aplegar a la «Galeria A» cal descendir per un chicotet pou, pero en orige va poder tindre una atra entrada que, potser, actualment estiga obstruïda be per estalactites, be per solsides de l'exterior. La galeria s'ha recorregut fins a una profunditat de 95 metros (des de l'entrada actual), pero s'estretix i no és possible saber si continua o no. En anar penetrant per ella, queda a la dreta una entrada obstruïda i, entre els 60 o 70 metros de profunditat, apareix la conexió en la «Galeria B», poc abans d'aparéixer els conjunts pictòrics més rellevants.

En efecte, a una miqueta més de 75 metros sembla que comença el santuari pròpiament dit, en més de 50 cérvidos (la majoria femelles), els cavalls són com la mitat en número, i els bóvidos (uros i bisonts), encara que més escassos, estan situats estratègicament dominant els llocs més visibles. En este santuari també s'ha detectat un antropomorfo, una vulva, signes llineals i puntiformes, un quadrat i una gran cantitat de tectiformes, casi tants com a cérvols.

Les pintures poden agrupar-se en varis conjunts, atenent, sobretot, a criteris orogràfics, pero també tècnics i temàtics que es detallen en un recorregut conforme a les agulles del rellonge. Estos conjunts apareixen esquematizados en les convencions zoológiques semiòtiques desenrollada per Leroi-Gourhan).

• El primer gran grup està en la paret esquerra de la galeria, comprenent figures distribuïdes a modo de doble friso en numerosos cérvols, sobretot femelles, pero també prou cavalls i un bisont que centralisa la composició. També hi ha signes entre els que destaquen la associació vulva, bastoncillo, és dir masculí/femení. De fet el conjunt arranca en el tema Bisonte-Cavalls que també poden interpretar-se com el mateix tipo de dualitat. El conjunt es tanca en un atre chicotet grup de cavalls, quedant el restant d'animals en el centre i en la part superior del friso, a on solament hi ha ciervas i ideomorfos.

Erro al crear miniatura: Fòrmula d'agrupació, Primer Grup, Galeria A

Erro al crear miniatura: Oposició Bisonte-Cavalls (complementada en un gran cérvol), del Primer Grup, Galeria A

Les tècniques de realisació inclouen el tamponado per a ciervas i el bisont, el traç llineal (entre baboso i modelante) i, solament en dos ocasions, s'ampren tintes planes parcials (per al cap d'alguna cierva). El color dominant, sense lloc a dubtes, el roig, encara que minoritariamente apareixen el groc i el roig violáceo. No hi ha gravat.

Despuix es troben una série d'agrupacions de menor entitat, més o menys inconexas, en la paret esquerra de la galeria; en elles apareixen tot tipo de figures que, segurament, complementen al següent conjunt. Està dominat clarament pels cérvols en associació en alguns ideomorfos i escassos bóvidos (potser uros), que semblen estar en relació en els cavalls del següent conjunt, situat despuix d'un recodo.

• El segon gran grup comença despuix d'un recodo cap a l'esquerra, en la zona terminal de la galeria, que es va estretint; s'han unit figures d'un i un atre costat. Esta volta, els cavalls i els cérvols estan pràcticament igualats en número, sent, com és habitual en La Pasiega, més escassos, pero no menys importants, els bóvidos, dos dels quals són bisonts. També hi ha un possible antropomorfo femení i una trentena de tectiformes rectangulars, situats, com sol ser habitual en este tipo de coves santuari:

«Els signes, per lo general, ocupen un espai separat dels animals, ya en la vora dels panels, ya corrientemente en una caseta, un divertícul o, un clavill en proximitat major o menor. No obstant, hi ha casos en que els signes es presenten superposts als mateixos animals»

Els bóvidos estan concentrats en la part dreta, junt a tres dels cavalls, formant el núcleu de disposició dialèctica binaria d'este segon grup, ademés, inclós en ell també esta el antropomorfo, tot rodejat pels característics animals perifèrics (cérvols) i ideomorfos. En la paret esquerra, junt a més cérvols, els atres cinc cavalls, els quals, potser estiguen en relació binaria en els bóvidos anteriors al recodo —que s'ha mendionado en paràgrafs anteriors—. Al fondo de la galeria, que ya comença a convertir-se en un estret conducte, signes rectangulars a un i un atre costat.

Erro al crear miniatura: Oposició Bisonte-Cavall (complementada en un signe tectiforme), del Segon Grup, Galeria A

Erro al crear miniatura: Fòrmula d'agrupació de el Segon Grup, Galeria A

Molt prop, en un chicotet divertícul es localisa un tercer grup, encara que de menor entitat. En ell hi ha uns cinc cérvols, un íbice i un bóvido, tot complementat en sèt signes quadrangulars, un d'ells en forma de gajo de taronja. La seua organisació sembla, en principi, clara: les pintures de les dos sembla formarien dos conjunts enfrontats, a un costat el bóvido en alguns cérvidos i signes ideomorfos; enfronte els cavalls que, d'esta manera, es relacionarien en els bóvidos, i el restant de cérvols, signes i el cáprido.

En tot este gran complex de pintures domina el traç baboso modelante de color roig.

• El tercer gran grup està situat en una crestón estalactítico que pender de la volta (lo que tècnicament es denomina en espeleología bandera), entre el primer grup ya descrit i l'últim, que es descriu despuix. Abdós grups, encara pròxims, tenen una tècnica de realisació diferent, lo que fa sospitar que va ser elaborat en dates distintes. Hi ha casi una decena de ciervas, també prou cavalls, encara que no tants, dos bóvidos i un signe quadrangular. Venint des de l'entrada, es troba primer la majoria de les ciervas, seguides de l'associació équidos/bóvidos, baix la qual estan el signe i les ciervas restants.

Ciervas pintades en roig en tinta plana, Tercer Grup, Galeria A

Erro al crear miniatura: Fòrmula d'agrupació, ORD Grup, Galeria A

Erro al crear miniatura: Fòrmula d'agrupació, 4º Grup, Galeria A

La tècnica més resaltable, per la seua calitat i per la seua cantitat és la tinta plana, ben unida a traços negres formant un contorn a modo de bicromía (com ocorre en un dels cavalls, ben resaltada en traços gravats que resalten els detalls (açò s'aprecia en vàries ciervas), o inclús, en raspat de la roca per a afegir matisos claroscuristas, com ocorre en una cierva pintada en roig. Tres dels cavalls i el cap d'un atre són negres, el signe quadrangular és groc, el restant de les figures és roig.

• El quarto i últim gran grup, situat front a l'anterior, i en molt estreta relació en ell, conté un número similar de cérvols i cavalls, junt a un parell de bisonts. Entre els diversos signes destaca un ideomorfo en forma de mà, que recorda als de Santián i un signe roig que be podria ser un cap grotesc de bisont. En posició central apareixen un cavall i un bisont, formant la típica associació binaria, a un extrem atre bisont i en l'extrem opost els demés cavalls. No hi ha tintes planes, ni gravat, ni bicromía; pel contrari, domina el traç baboso més o menys modelante en roig.

Galeria B, 2º Santuari

Erro al crear miniatura:

Pla i esquema de les imàgens rupestres de la «Galeria B», 2º Santuari

En adinsar-se per la «Galeria A», als 60 o 70 metros, a la dreta, per un conducte es troba la primera gran sala de la «Galeria B». Prou llunt de l'entrada que s'usa actualment, hi ha vàries eixides a l'exterior que varen acabar cegades en el pas del temps. Una d'elles ha segut tornada a obrir, pero es desconeix si en l'época en que esta zona va ser decorada, alguna d'elles era practicable, lo que ajudaria a comprendre el punt de vista que varen tindre els artistes prehistòrics en idear la configuració orogràfica de la decoració de la sala.

La concentració pictòrica d'esta sala és menor que en la «Galeria A», a la que sol associar-se, en part. Entre les seues representacions hi ha un número casi equivalent de cérvols i cavalls, sent alguna cosa més escassos els bóvidos, seguint la tònica habitual d'esta gruta. Pero descolla per l'originalitat d'algunes de les seues atres figures, hi ha un peix, un gran íbice i ideomorfos com bastoncillos, claviformes i un chicotet conjunt de signes inauditos popularment conegut com «L'Inscripció».

• 
  Panel 53
• 
  Panels 54 i 55
• 
  Panel 57

Segons s'ha pogut observar, l'ordenació de totes estes figures respon a un cuidat pla d'introducció als panels principals de la «Galeria A», suponent que ací estiguera l'entrada principal. Res més entrar (des de la «Galeria A») hi ha una chicoteta cierva gravada, despuix, signes del tipo denominat alfa per Leroi-Gourhan (és dir, masculins), que apareixen a abdós costats de la galeria. Seguint cap a dins, a la dreta apareix un peix, seguit d'un gran cérvol mascle junt a una chicoteta cierva (abdós en negre). Immediatament abans d'aplegar al centre de la gran sala, apareixen els signes a abdós costats, pero, esta volta, són de tipo beta (femenins), en color roig. El cor d'este santuari ho componen tres grups o panels que repetixen l'esquema bóvido-cavall complementat en animals secundaris o sense ells. Hi ha atres tres panels en els que solament apareixen cavalls, varis d'ells en les mateixes columnes estalagmíticas, uns atres en les parets. En este núcleu cal destacar la mà en positiu, no mutilada, ¡sino en sis dits! Un signe en forma de barbacoa, algun animal no identificat, gravat en estriado i l'únic íbice mascle de la sala.

• 
  Cérvol pintat en roig,
  panel 59
• 
  Cavall gravat,
  panel 50
• 
  Cavall pintat en negre,
  panel 51
• 
  Íbice mascle pintat en negre, panel 47

Les tècniques empleades per a les pintures recorden, en part, a les de la «Galeria A» (com ha quedat de manifest en considerar-se sales complementàries): pintura roja, entre modelante i bavosa, tintes planes roges, en certa modelació interna conseguida en el raspat de la roca-soporte i añadidura de traços de mateix color, pero de tons més intens. La diferència més important és l'aparició massiva del gravat, tant simple com estriado, aplicat especialment als cavalls.

Galeria C (sala XI), ORD Santuari

Erro al crear miniatura:

Pla i esquema de les imàgens rupestres de la «Galeria C», ORD Santuari

L'accés a la «Galeria C» es troba, despuix d'entrar en la cova, en un pas a l'esquerra travessant la «Galeria D». Allí apareix la «Sala XI» de la «Galeria C». Esta, de la mateixa manera que la «Galeria B», té comunicació directa en l'exterior, no obstant, està obstruïda per cascots i pedres de procedència, segurament, alóctona. De nou, la percepció de l'estructura de les pintures es troba alterada per a l'observador pel problema de les entrades obstruïdes —que es va senyalar en el segon santuari—.

Leroi-Gourhan distinguix dos parts clares en este santuari, colocades en distint lloc dins de la mateixa sala, i en diferent temàtica, tècnica i cronologia. A banda queden dos íbices consignats en la primera monografia en el número 67, realisades en tinta plana parcial, a modo de modelació i de color negre, procediment que no es dona en cap de les demés figures de la sala.

• El primer gran conjunt de la «sala XI» és el que es troba més prop de la presunta entrada original, actualment cegada; comprén sobretot ciervas, algun cérvol varis bóvidos i un parell de cavalls, ademés, hi ha un cáprido, i atres símbols difícils d'identificar, alguns semblen animals, uns atres semblen antropomorfos, també hi ha una mà en positiu de color negre, puntuacions, bastoncillos i atres ideomorfos entre els que destaca l'anomenada «Trampa» (una espècie de columna que tanca, dins d'un signe, un bisont i una cierva (es parlarà d'ella més alvance). La disposició d'este conjunt sembla respondre a una estructura ternaria en variacions: bóvido/équido/cérvido més diversos signes o bóvido/équido/antropomorfo més signes. Lo cert és que la complexitat d'este panel és gran donada la concentració de figures molt dispars.

• 
  Íbice mascle pintat en color negre en traç modelante en la Galeria C
• 
  Esquema de la representació parietal del panel 74-75 de la Galeria C
• 
  Esquema de la representació parietal del panel 79 de la Galeria C

Domina clarament el traç roig baboso, encara que en un dels panels també s'usa per a algunes ciervas el gravat estriado de molt bona factura; ademés, hi ha vàries figures en negre. La bicromía es dona, ademés en un bóvido, en el qual se superponen tintes planes roges i traços negres, tal volta un repinte de cronologia diferent. El presunt antropomorfo sembla tindre fins a tres colors, cosa res habitual en l'art paleolític (roig, negre i groc). De fet hi ha algunes figures grogues.

• El segon gran conjunt està prop de l'accés a la «Zona D», per tant, al costat opost de la sala. Les espècies representades revelen el predomini dels équidos, seguit dels bóvidos i escassegen, encara que estan presents, els cérvols i els íbices (per tant les sifres són complementàries del conjunt anterior). Això sense contar els signes, que també són de distint tipo, en haver claviformes i plumiformes, ademés de bastoncillos i puntuacions. La disminució del número de cérvidos no es dona en cap atra part de la cova, a on són majoritaris, mentres aumenta la proporció de cavalls.

• 
  Esquema de la representació parietal del panel 86 de la Galeria C.
• 
  Superposicón de pintures i gravats
  Galeria C.
• 
  Esquema de la representació parietal del panel 81-83 de la Galeria C.
• 
  Bisonte en tons obscurs del panel 83
  Galeria C.

La seua ordenació també és complexa. Tots els ideomorfos estan en la part més pròxima a la boca i les superposicions revelen repintes, potser en distintes cronologia. Hi ha tres possibles subconjunts de cavalls sense bóvido (solament dos de les composicions són les típiques A-B que s'han vingut observant fins al moment). També hi ha prou figures aïllades, sobretot prop de l'entrada de la sala des de la «Zona D».

Les tècniques dominants són el gravat de traç múltiple, casi estriado, i les pintures negres; sent més escasses les grogues, roges o ocres... També s'atesta la bicromía en una representació, pero poc destacada. Com veem, la tècnica és també distinta a la del conjunt anterior i ratifica la separació d'abdós àrees dins de la sala.

Zona D

És una part intermija de la cova, que provablement siga una extensió del santuari de la «Galeria C», casi una zona grisa, en representacions molt més escasses i disperses, tampoc existix coherència, llevat un parell de chicotets conjunts en els que es torna a repetir el tema bóvido-équido.

Diferències entre els santuaris

En conjunt, es poden apreciar clares diferències en els diferents «santuaris». El de la «Galeria A», que és el de major entitat, carix de gravats, llevat alguna figura en la que s'associa a tintes planes; en canvi, el tamponado és molt important, junt a atres tècniques de pintura essencialment roja; el íbice és molt escàs, els cérvidos, per la seua banda, suponen casi el doble que els cavalls i cinc voltes més que els bóvidos. Abunden els ideomorfos tectiformes rectangulars.

En la «Galeria B», en un número inferior de representacions, s'aprecia la desaparició del tamponado, mentres que el gravat (simple o estriado) cobra importància. Els cápridos seguixen sent escassos, llevat en la sala que es va descobrir en els anys 60, i els ideomorfos són completament distints, destacant per la seua originalitat l'anomenada «inscripció».

La «Galeria C» hi ha, per aixina dir-ho, dos santuaris independents, abdós en gravat estriado, pero, mentres que el primer oferix pintures fonamentalment roges, en el segon predominen les negres, ademés de que els cápridos adquirixen una importància no vista en el restant de la cova i els ideomorfos són prou originals, especialment, els realisats en pintura roja.

Tant la «Galeria A» com la «Galeria C» tenen bicromías, pero, en cada cas són diferents.

Ideomorfos

Els ideomorfos —i possibles antropomorfos— de la Pasiega s'enumeren i classifiquen en:

• Puntuacions: es tracta dels signes més senzills de la cova. En general, apareixen en dos variants, la primera es dona quan hi ha un grup molt numerós de punts, generalment no van associats a animals, sino a atres ideomorfos (tal volta complementaris). Són més abundants en les Galeries B i C, en esta última els grups numerosos de puntuacions semblen associar-se a ciervas, pero els signes estan pintats i els animals gravats, per lo que és factible colegir que siguen d'époques diferents.

• 
  Gran série de punts
• 
  Menuda série de punts
• 
  Cap de cavall associada a dos grans séries de punts
• 
  Cap de cavall associada a una chicoteta série de punts

En segon lloc, els punts poden aparéixer en agrupacions molt escasses. Llavors sí que és possible associar-los a animals, a lo manco sense que càpien dubtes. Per una atra part, els chicotets grups de puntuacions apareixen una o dos voltes en cada sala junt a bóvidos casi sempre. Encara que hi ha dos casos molt ostensibles en la «Galeria A» en la que sengles cavall tenen una aureola de punts, i ademés estan enfronte un de l'atre, casi al començ de la citada sala. Les puntuacions solen ser més abundants en el Solutrense.

• Signes llineals: són més variats i complexos tant en la seua morfologia com en les seues associacions (els hi ha en forma de flecha, de branca, de ploma, llínees simples que es denominen bastoncillos, etc.). esporàdicament van associats a ciervas. Per eixemple, un dels primers panels de la «Galeria A» té este tipo de ideomorfos associat a una vulva i a una cierva. En el segon conjunt de la «Galeria C» hi ha un bisont (panel 83) que podria tindre un llineal associat (tal volta una javalina que li ataca, encara que esta idea és molt controvertida), ademés d'algun atre símbol. Al costat hi ha un signe llineal plumiforme junt a atres claviformes, (que es tracten a continuació) i que no varen ser identificats en la primera monografia (sino que es varen donar a conéixer en un artícul de Leroi-Gourhan).

• 
  Bastoncillos
• 
  Signes llineals i puntuacions
• 
  Flechiforme
• 
  Plumiforme

Per últim, hi ha una série de fas de bastoncillos que apareixen en els accessos a les Galeries B i C. Breuil va interpretar este tipo de signes en relació en els canvis topogràfics del santuari, cosa possible: serien marques per a que els iniciats les seguiren o que avisaven de possibles perills (com a alvencs). No obstant, en visitar la cova resulta evident que les zones perilloses es veuen en més facilitat que els propis avisos. Per a Leroi-Gourhan, són símbols masculins en relació binaria en la cova, que seria, en sí mateixa, un element femení (com es descriu despuix).

• Claviformes: els cridats signes claviformes són relativament abundants, especialment en la «Galeria B i en la «Sala XI», sent dubtosos, per no dir, inexistents, en la «Galeria A». Els de la «Sala XI» potser siguen els més típics i solen associar-se a cavalls. Un dels casos podria tractar-se de lo que Lroi-Gourhan denomina un «Signe acoplat», format en aünar en un mateix ideomorfo una llínea o bastoncillo (masculí) en un claviforme (femení). La tipologia i cronologia d'estos signes és molt àmplia.

• 
  Claviformes
• 
  Claviforme acoplat
• 
  Signe triangular
• 
  Signes poligonales

• Ideomorfos poligonales, és un grup heterogéneu, inclús arbitrari que reunix signes quadrangulars, pentagonals o hexagonals. Hi ha un en cada sala i, encara que són escassos, poden trobar-se paralelismes en atres coves. Concretament hi ha un signe en barbacoa situat en la «Galeria B» que s'assembla a uns atres de la cova d'Aigües de Novales i de Marsoulas. En la «Galeria A» hi ha un símbol quadrangular semblat al que es troba en un dels divertículs de Lascaux. Per últim, hi ha un ideomorfo format per un pentàgon i un hexàgon adjacents que, en opinió de l'especialista Pilar Casat, es deuen classificar com una variant de signes ovales.

• Tectiformes: són, sense dubte alguna, els signes més abundants d'esta cova. Tenen forma més o menys rectangular, en i sense apèndix, en i sense divisions interiors. A pesar de la seua abundància, estos ideomorfos estan absents en la «Galeria B». Breuil establix una cronologia i evolució entre tots ells; per a Leroi-Gourhan són propis de l'Estil III i tenen paralelismes en moltes coves d'Espanya i França, sent la més propenca la cova del Castell. En La Pasiega es troben en la zona terminal i estreta de la «Galeria A» i en el primer gran grup de la Sala XI.

Erro al crear miniatura:

Tectiformes de la Galeria A

• Signes singulars:

Erro al crear miniatura:

«La Trampa»

• La Trampa: mencionat este peculiar grup pictòric en descriure la «Galeria C», Breuil és el primer en apreciar que, en realitat es tracta del resultat de pintar un símbol similar a un tectiforme quadrangular negre, de característiques sumament evolucionades, que es va superpondre a dos figures roges més antigues. Leroi-Gourhan accepta que pot tractar-se del resultat de combinar pintures de diferent cronologia, pero no pensa que es tracte d'un tectiforme evolucionat; ademés considera que el repinte és intencionat i que es va buscar l'efecte de tancar als animals (els quartos atrassers d'un bisont en la part de dalt i el cap i pates davanteres d'una cierva) dins de l'ideomorfo; ho inclou tot dins de l'Estil III i ho interpreta com un mitograma resultant de la combinació de tres símbols de la feminitat. Jordá Cerdá i Casat López no otorguen una simbologia femenina a la Trampa, que relacionen, més be, en atres representacions de recints tancats que apareixen en Els Fumerals, la Pileta.

• L'Inscripció de la «Galeria B» és un atre d'estos signes complexos i singulars; tant que Breuil, va interpretar com una autèntica inscripció que contenia un còdic para iniciats. Leroi-Gourhan s'esforça en explicar que, en descompondre-la, esta figura està composta per símbols femenins. Jordá veu en ella un típic signe en forma de «sac» relacionat en els recints tancats citats més dalt i en serpentiformes que apareixen al final del seu Cicle Mig. Casat López troba paralelismes en Marsoulas i Font de Gaume.

Erro al crear miniatura:

L'anomenada «Inscripció de la Pasiega»

• Representacions humanes: ací s'inclou la figuració humana, més o menys realista, siga d'una part o de tota l'anatomia del ser humà. La primera de les representacions parcials són les vulves; es poden localisar tres de forma oval, una atra rectangular i una triangular, molt prop de la «Trampa». En este grup també estan les màs, que es pinten de maneres diferents en La Pasiega: una d'elles és esquemàtica, lo que es denomina un maniforme, relacionat, com es va indicar abans, en les de Santián. Hi ha també una mà roja en positiu (en sis dits i en relació en un signe quadrangular en barbacoa). Per últim hi ha una atra mà positiva, pero en negre, en traços que continuen lo que podria ser un intent de representar el braç. A continuació seguixen les presuntes representacions completes o antropomorfos.

• Els antropomorfos podrien ser fins a tres (quatre si contem els traços que semblen completar la mà en negre ya senyalada), encara que casi tots són molt discutibles. El més dubtós de tots està en la «Galeria A», podria ser una representació femenina associada a animals parcials i difícilment identificables. També discutible és un atre, fet en tinta plana roja, en forma globular, ubicat en la «Sala XI». Molt prop està l'únic antropomorfo reconegut per tots els investigadors, es tracta ademés d'una figura en varis colors: el cos està traçat en roig, en una gran boca; en canvi el pèl és negre, i té afegits unes banyes, també negres (en opinió dels especialistes es tracta de repintes de distinta cronologia), baix la figura hi ha un ideomorfo llineal en ocre groc que Breuil va interpretar com un falo. En relació en esta forma humana hi ha dos estranys signes rojos.

• 
  Vulva
• 
  Maniforme
• 
  Mà impresa i ideomorfo
• 
  Antropomorfo

Intents de datació cronològica

La cova de la Pasiega oferix molts eixemples de superposicions i repintes que permeten abordar l'intent d'una cronologia relativa; per un atre costat, la gran varietat de tècniques i colors amprats fa pensar en una seqüència cronològica prou extensa. Els autors de la monografia realisada en 1913 varen aplegar a establir tres etapes cronològiques que comprenien pràcticament tot el desenroll del art paleolític: dos fases auriñacienses, una solutrense i un epígon de bícromos, molt escassa en representacions, que podria ser magdaleniense. Posteriorment, Henri Breuil, un dels autors de la monografia va ampliar les fases decoratives a onze, en la mateixa amplitut cronològica.

Més tart va vindre l'anàlisis de Leroi-Gourhan, qui va propondre una cronologia, prou general, per cert, en la que en principi sembla coincidir González Echegaray. En abdós publicacions se situen les decoració de tota la «Galeria A» i el primer subsantuario de la «Sala XI» («Galeria C») en un moment inicial del Estil III; mentres que el segon subsantuario de la mateixa sala estaria dins del Estil IV antic. Leroi-Gourhan es basa en el paralelisme de les obres de la «Galeria A» en Lascaux, encara que reconeix que este és més arcaic, sugerix que són contemporàneus. Recentment, a raïl de la possibilitat d'aplicar sistemes de datació absoluta a les pintures, s'està demostrant que la classificació d'estils proposta per Leroi-Gourhan o qualsevol datació relativa d'atres investigadors, és endeble.

També el professor Jordá va acometre la llabor de revisar la cronologia de la Pasiega. Les seues últimes publicacions situen la decoració d'esta cova en el seu Cicle Mig: Solutreomagdaleniense, acceptant íntegrament les onze fases de Breuil, pero sense admetre, o, a lo manco, dubtant sériament que partix de la decoració puga ser auriñaciense. En la fase Solutrense del Cicle Mig inclou les figures pintades en roig, ya siga en traç fi o ample i baboso; també partix de les figures tamponadas. Els gravats d'este periodo serien, per a Jordá, escassos i toscos. Poc despuix, apareixen cavalls incomplets rojos, pero d'estil vivaz i realiste, alguns ideomorfos rectangulars i l'anomenada «Inscripció». Durant la segona part del seu Cicle Mig, és dir, el Magdaleniense Inferior cantàbric, persistixen els contorns gravats arcaizantes, pero apareix el traç múltiple i estriado en els cavalls de les galeries B i C, i en les ciervas de la «Galeria C». Les figures pintades poden ser roges, en tamponado, traç baboso o modelante; també podrien ser negres en traç modelante. Pero, més importants són les tintes planes roges tractades en claroscuro modelante, a voltes, associades a gravats o traços negres que les completen; estes són, també, les que expressen millor el dinamisme (torsió del coll, moviment de les pates...). Per a alguns autors, estes figures serien les més evolucionades. Els bícromos són escassos i, en la majoria de les ocasions, es tracta de correccions posteriors en un color diferent al de la figura original. Només un cavall de la «Galeria A», en l'últim grup, pot ser considerada un bícromo autèntic, relacionable en els d'El Castell. Els ideomorfos més abundants són els quadrangulars en divisions internes. Jordá sostenia que, durant el Cicle Mig, desapareixen els antropomorfos, no obstant, La Pasiega té varis, segons els primers autors quatre, segons els últims estudis, solament un.

Periodisació de l'Art Paleolític

Per la seua banda, els professors González Echegaray i González Sáinz semblen compartir l'idea general de Leroi-Gourhan, en acceptar que les obres de la Pasiega pertanyen als Estils III i IV. En concret, a l'Estil III pertanydria casi tota la «Galeria A» i el primer conjunt de la «Galeria C» (sala XI), en ells predominaria la pintura roja en traços tamponados o llineals simples, també inclouen les tintes planes i l'adicció del gravat o al bicromía com a complement per a modelar el volum. Per la seua banda, l'Estil IV es dona sobretot en la «Galeria B» i en el segon grup de la «Galeria C»; esta fase predomina el color negre o parduzco, en un traç llineal fi, sense a penes modelat, pero en una farcidura interna a pur de ralles. Els gravats també són més abundants (traços llineals simples, o traços repetits, estriados i, inclús, raspats).

Polèmica de les dates neandertals obtingudes per mig d'urani/tori en una figura rectangular

En 2018 es va obtindre datacions científiques de pintures trobades en vàries coves espanyoles que varen tirar una inesperada data de més de 65 000 anys. Entre elles es troba la mateixa cova de la Pasiega, i la datació es va obtindre sobre la figura rectangular coneguda com «La trampa», encara que no es va poder datar el bisont i el cavall dibuixats en el seu interior. Per tant, ara es considera als neandertals com a autors, a lo manco, d'este tipo de figures geomètriques. Açò planteja un nou paradigma que contradiu l'esquema propost fins a la data sobre l'evolució cronològica de les mateixes pintures, a on tals formes geomètriques es venien considerant com d'una de les etapes més recent del Paleolític Superior (Estils III o IV), mai anterior a uns 20 000 anys.

No obstant, cal afegir que estes datacions han segut criticades tant des del punt de vista metodològic (el funcionament del carbonat càlcic com a sistema obert, unit a una pèrdua d'urani per lixiviación pot provocar un envelliment artificial de la mostra de les series d'urani), com a arqueològic. Encara que algunes d'estes crítiques han segut respostes pels autors de l'artícul, les evidències arqueològiques conegudes fins ara contradiuen lo expost per estos autors: L'us de pigments en neandertal són mínimes i la majoria d'estes han segut publicades pels mateixos autors de l'estudi anterior. Estos investigadors també eviten l'inclusió de métodos de datació adicionals o analítiques complementàries que corroboraren les conclusions expostes, i no existix una discussió arqueològica dels resultats. Hem de recordar que en el primer estudi de la cova, els investigadors varen afirmar que esta figura se superponia a dos animals en roig de cronologia premagdaleniense (ca. 22 000 anys), per lo que este signe rectangular tindria una data posterior. Per un atre costat, la comparació estilística en atres signes similars trobats en coves com Els Fumerals (situat a una vintena de metros de la Pasiega) o Altamira, datats per mig de radiocarbono dins del Solutrense o Magdaleniense antic, és coherent en les superposicions estratigráfiques parietals del panel en el que es troba.

Significat de l'art parietal

En una sola cova, per molts panels i grans conjunts que tinga, no es pot establir el significat de l'Art Parietal Paleolític; per lo tant és necessària l'explicació de diferents teories a este cas concret.

La màgia propiciatoria

L'hipòtesis més tradicional que veu l'art parietal paleolític un mig màgic per a propiciar la caça per homeopatia o per simpatia té, en La Pasiega, pocs o cap animal ferit que sustentar-se: únicament el bisont del panel 83, reproduït més dalt, va ser interpretat, en reserves, com a animal ferit en un arma arrojadiza. No obstant, el cérvol no solament és l'animal més representat en esta gruta, sino que, pels restants arqueològics, era el més caçat pels pobles paleolítics cantàbrics. Sobre el restant dels animals, les proporcions no coincidixen, ya que deguera ser el íbice i, després, el bóvido; el cavall deguera ocupar l'últim lloc.

En este sentit, el francés Henri Delporte analisa este desfasament entre lo que denomina «indicis culinaris» (és dir, la fauna bromatológica dels jaciments arqueològics del Paleolític Superior) i els «Indicis estètics» (la fauna representada en l'Art Parietal). Segons Delporte, la disarmonía entre estos dos elements és la prova de que la teoria de la «Màgia Propiciatoria» no és vàlida per al art paleolític, a lo manco, per sí sola. A continuació, propon una explicació alternativa, basada en algun tipo de mitologia més variada i més complexa que les explicacions tradicionals. Ademés, dita mitologia deguera ser molt evolucionada, tenint en conte el mestrage tècnic que varen desbordar els primitius artistes, en caràcter, no solament religiós o màgic, sino també com a reflex socioeconòmic de l'época. Per últim, pensa que l'artiste primitiu no es preocupava únicament per satisfàs les seues necessitats metafísiques, també va deure sentir la necessitat de satisfer el seu gust per lo bell o per lo realiste.

La cova com a santuari

Des de que varen sorgir les primeres interpretacions de l'Art prehistòric, en especial aquelles associades a una interpretació de les figures com a símbols de fertilitat, s'ha pensat que la pròpia caverna era, en sí mateixa, una representació de lo femení: concretament estaria en relació en la mare Terra, generadora i en l'úter matern. És l'investigadora francesa Anette Laming-Emperaire la que sistematisa esta idea. Per a Laming-Emperaire tot l'art paleolític respon a un sistema simbòlic-metafísic de base sexual; per una atra part, la distribució de les figures en la caverna no és aleatòria, sino que respon a un pla estructurat en la ment de l'humà prehistòric, pla que reflectia la seua visió del món, el seu cosmogonia. D'esta manera, de la mateixa manera que les actuals iglésies, sinagogues o mesquites, la decoració i estructuració de les cavernes s'organisava seguint un esquema més o menys còsmic. Les seues figures, signes i representacions, inclús la seua orografia seguia una jerarquia complexa, molt difícil de clarificar, pero en el que la pròpia cova o els seus passera, casetes i divertículs són el símbol de l'orgue sexual femení.

Per a Laming-Emperaire hi ha una série de santuaris exteriors, associats a llocs d'habitació i atres interiors, més subterràneus, que comencen a on no aplega la llum de l'exterior, i que, evidentment, són de més difícil accés. Estos santuaris interiors eren visitats rarament, per poques persones, pero eren utilisats a lo llarc de mils d'anys, per lo que en ells són habituals les superposicions i els repintes. Des d'este punt de vista, en La Pasiega, les Galeries B i C serien santuaris exteriors, en entrada directa des de fòra (de fet, la «Galeria B» és la que va ser excavada i va deparar materials arqueològics solutrenses i magdalenienses). En canvi, la «Galeria A» respon a la tipologia característiques d'un santuari interior.

L'estructuralisme de Leroi-Gourhan

A banda el fet de que André Leroi-Gourhan assumix l'idea de «cova com a santuari» i li dona, com molts uns atres, un caràcter simbòlic femení: la «Caverna Mare»; ell busca en totes elles una estructura repetida, una llei generalizadora que apunta, clarament a un punt de vista propi de les ciències dures i opost al particularisme historicista.

S'han mostrat numerosos eixemples de cóm el paradigma de Leroi-Gourhan pot aplicar-se a esta cova. Inclús acceptant el fet de que La Pasiega resulta fortament atípica en la proporció d'espècies animals, per l'alt número de cérvols i ciervas. Açò podria induir a sospitar que La Pasiega és una cova atípica, com unes atres que el propi autor reconeix, entre elles Covalanas (en la que solament hi ha un cavall i la presència del bóvido és discutida). No obstant, ya que els estudis de l'autor, a sovint, deixen de costat la cantitat per a centrar-se en la calitat; si tenim en conte la situació privilegiada de les estructures cavall-bóvido, el seu aparent cuidada factura i la seua repetició estratègica en totes les sales, a pesar de la seua proporció inferior (el citat autor posa, com a argument, que en una iglésia catòlica, les figures més importants, Crist o la Verge, no són precisament les que es representen més voltes), La Pasiega respon a la teoria de l'investigador francés.

Per un atre costat, no interpreta les figures com a representacions de la realitat física, ni les escenes com a episodis concrets, sino com a símbols d'una realitat metafísica i intemporal, de modo que les figures són, en realitat, lo que es denomina mitogrames». També insistix que la combinació binaria, la simbologia masculina o femenina del cavall i el bóvido és alguna cosa secundari front a l'idea essència d'oposició de contraris, concretament de «mitats endógamas» de la mateixa societat. Esta oposició pot ser sexual o no. Ademés, l'associació binaria solament és la part bàsica d'una série de fòrmules generalment més complexes, a sovint ternarias, en les que el cérvido podria complir un paper fonamental. De fet, Leroi-Gourhan va estudiar detenidamente molts dels aspectes de la Pasiega, assumint-la com un excelent eixemple del seu paradigma: entre atres consideracions, la posa com a eixemple de cova en tres santuaris en els que es repetix la mateixa fòrmula general, encara que puga variar la cantitat i la calitat de les representacions, aixina com atres detalls. Esta repetició d'estructures solament té parangón en Lascaux: Les Galeries B i C són considerades santuaris exteriors, ya que varen deure tindre un accés extern directe; la «Galeria A» seria el sancta-sanctorum, un santuari interior de major potència metafísica. Pero en les tres es troba, a l'entrada, un primer grup de grans signes femenins (en l'A, un maniforme i varis tectifomes; en la B, un símbol en barbacoa i, en la C, la denominada «Trampa»), un segon grup de signes antagónicos enfrontats (en casi tots els casos signes llineals i puntiformes contra ideomorfos tipo claviforme o tectiformes, llevat en la «Galeria B» en la que apareix l'anomenada «Inscripció») i, en mig, les representacions faunístiques en les que, el tema Cavall-Bóvido ocupa un lloc preeminent, encara que no sempre central.

Les crítiques més importants que es fan a esta teoria són, en general, l'excessiu recurs a la generalisació, el despreciar certes variables particulars de cada cova, com els colors, la cronologia, la consideració del santuari com un tot estàtic, el deixar de costat el pes numèric de certes espècies (com en este cas, els cérvols) i el pretendre aplicar una mateixa regla a tot l'art paleolític. Totes estes crítiques són clarament historicistas, encara que valioses, i cap ha sabut o ha pogut trobar una teoria general equiparable. Per lo que les reaccions contra el paradigma de Leroi-Gourhan es basen, més be, en particularisme i excepcions que invaliden la regla general. El prehistoriador espanyol Almagro Basch li va reprochar personalment en una ocasió: «Vosté fa intervindre diferents tècniques en les seues associacions, diferents colors i diferents époques possibles...».

Atres interpretacions

Seguint el fil de les reaccions a les teories expostes per Leroi-Gourhan, està la postura del professor Jordá, que es nega a admetre que una única resposta servixca per a solucionar els enigmes de 15000 anys d'art. Este especialiste posa especial atenció en l'ocupació de diferents colors o tècniques en les representacions (senya considerada aleatòria per Leroi-Gourhan, com es va senyalar). Estos elements semblen respondre a tradicions artístiques pròpies dins de determinats grups humans paleolítics. L'Art seria el reflex d'una religió zoolátrica, lligada a una economia caçadora-recolectora i a una societat molt primitiva i, possiblement, endogàmica. L'Art inclouria elements màgics (referents a ritos) i elements religiosos (referents a mits) relacionats en la fecunditat (vulves i falos) en el cult als antepassats (antropomorfos), als arbres (ideomofos ramiformes), etc. a voltes molt difícilment discernibles.

Encara que, les teories de Breuil i Leroi-Gourhan han segut criticades numeroses voltes, també és cert que són les més completes i globalizadores, per lo que s'han convertit en referències obligades, encara que solament siga per a rebujar-les. No obstant, fins que no han començat a generalisar-se els sistemes de datació absoluta (com el Carbono-14, la termoluminiscencia o l'anàlisis de pigments, entre uns atres) aplicats a les pintures rupestres, tot lo que hi havia era mera especulació, més destructiva que constructiva. En aplicar-se estes tècniques, s'ha pogut demostrar que moltes de les classificacions basades en l'estil de les pintures eren equivocades, aixina va sorgir un moviment de rebuig del concepte d'Estil i d'evolució propost per Leroi-Gourhan cridat Postestilismo. No obstant, en la major part de les ocasions, els anàlisis cronològics s'han demostrat compatibles en els Estils d'este investigador, encara que algunes voltes, anaren necessàries certes correccions i matisacions.

Un atre dels conceptes que han segut posats en un brete és el de la «cova com a santuari». ya que, per un costat s'han descobert vàries estacions rupestres paleolítiques a l'aire lliure desmenten l'idea de la «caverna-mare» i, per un atre, les revisions i reconstrucció del possible estat original de les cavernes decorades, entre elles el cas de la Pasiega, han demostrat que a voltes no és possible separar santuari de zona d'habitació, perque ocupen el mateix espai (est seria el cas de la «Galeria B»). Açò implica replantejar-se el concepte de santuari paleolític tal com venia interpretant-se fins a la data.

El postestilismo, a pesar de basar-se en nous procediments científics, ha supost un regrés al historicismo, a la defensa de la diversitat explicativa front als estudis globalizadores i generalizadores, com l'estructuralisme. Es rebuja, al mateix temps, la visió unificadora d'un fenomen tan complex i, també, que solament es tinguen en conte punts de vista religiosos o màgics.

Potser una de les propostes més prometedores siga la que veu en l'art paleolític un sistema d'expressió social que ajuda al grup a aumentar la seua cohesió interna i la seua integració en l'entorn. Aixina, es propon que els grafisme podrien ser propis de grups concrets i que diferents grups podrien usar diferents símbols. En el cas de la Pasiega, és molt eloqüent l'eixemple dels tectiformes, que semblen formar una gran família endèmica de l'orient d'Astúries i l'occident de Cantàbria; i, fins a dins d'esta zona tan restringida, seria possible observar sotils diferències entre els tectiformes del vall del Sagella, respecte als del vall del Besaya o inclús els de l'entanque del Pas. En eixa llínea es propondria que els signes podrien ser interpretats com a marcadors o distintius dels determinats grups que dominaven determinats territoris.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre La Pasiega.
• Art Paleolític. Cova de la Pasiega
• Les coves de Mont Castell

• Galeria de fotos de les Sales A i B
• Galeria de fotos de la Sala C
• vore40_uBCoZk Vídeo: Art rupestre en la regió cantàbrica: la cova de la Pasiega