Colapse social

El colapse social o catàstrofe social és una fallida a gran escala o una declinació a llarc determini de la cultura, les institucions civils i/o atres característiques principals d'una societat o civilisació, de forma temporal o permanent.

La fallida de les institucions socials i culturals és potser la manifestació més comuna del colapse. Mentres que el colapse social ha segut anteriorment considerat com el punt final d'una civilisació, el fenomen és solament una descripció del procés de canvi de dita civilisació. El colapse social certament no és un procés social benigno, pero les societats poden no acabar ni perir quan colapsen. Pel contrari, poden adaptar-se i renàixer novament.

Factors del colapse social

Els factors més comuns que duen cap al colapse de la societat són: migambientals, socials i culturals.

Els colapses socials normalment provenen de la convergència dels tres factors, pero en moltes ocasions un factor pot ser la causa principal. En molts casos un desastre natural (p. ej. un maremoto, un terremot, incendis massius) poden causar tals estralls en una cultura que esta no puga sostindre's més a sí mateixa en els processos socials del passat i sobrevé llavors un canvi massiu.

En atres ocasions la significativa desigualtat en l'estructura social pot desembocar en un ascens de les classes inferiors i en la pren del poder a l'èlit minoritària acomodada. El colapse social pot ocórrer a lo llarc d'un periodo relativament curt de temps, o com a resultat d'un event o d'una série d'ells que pot dur a un despoblació significatiu (p. ej. un desastre natural, una guerra, un genocidi, una hambruna, una pandèmia). Els grups que conformen una societat poden també prendre una decisió voluntària o delliberada de dispersar-se o relocalizarse lo que equival al colapse d'eixa societat, o aixina es presenta davant l'arqueologia i investigacions futures.

El colapse social ha segut recurrent a lo largo y ancho de l'història i és un aspecte que pot aguardar a cada societat humana establida. L'interés modern pel supervivencialisme (o survivalisme) està relacionat en l'anticipació d'un possible colapse de la societat contemporànea.

Dinàmica social

El colapse social està lligat a sovint a un abandó del sedentarisme. Les organisacions socials sedentarias ocasionalment alcancen l'agotament d'importants recursos no renovables o de llenta renovació (en la majoria dels casos). El sedentarisme també permet una abultada expansió de la població de la societat i de les seues institucions socials. El comerç a llargues distàncies, la domesticació de la flora i la fauna, l'increment de l'especialisació de les tasques aixina com l'estratificació de la societat són els atributs més prominents d'una societat sedentaria. Les societats sedentarias, pel contrari de les nómades caçadores-recolectores, no es troben autolimitades i a sovint desemboquen en la sobreutilisació i la dominació del territori en el qual estan assentades. A mida que la població creix, el rendiment decreixent de varis suministraments alimentaris comença a amenaçar la complexitat social, lo que pot desembocar en un colapse malthusiano.

Thomas Homer-Dixon^[1] ha sugerit recentment que el colapse social ocorre com a resultat d'una reducció de la taxa de tornada energètica (TRE). Esta és la mida de la cantitat d'energia necessària per a assegurar una font d'energia. El colapse social apareix sempre i quan la TRE alcança l'1:1. Si cau per baix de l'1:1, els qui intenten explotar les fonts d'energia poden no tindre suficient energia com per a mantindre's a sí mateixos, en lo que apareixen les hambruna. Són necessaris valors de la TRE majors que 1 per a suministrar suficient energia per a les tasques socialment importants tals com la construcció d'edificacions, el manteniment d'infraestructures, i el manteniment de l'èlit social de la qual depén la societat. La figura de la TRE també determina el factor entre un número de persones involucrades en l'extracció d'energia comparada en la població total. Per eixemple en el món premoderno, a sovint ocorria que el 80% de la població estava amprada en l'agricultura per a alimentar a una població del 100%. En temps moderns, l'us de combustibles fòssils en una TRE excessivament alta ha possibilitat a un 100% de la població estar amprada en solament un 4% de la població amprada en agricultura. Les tornades decreixents d'una TRE insostenible, duen a un colapse social, segons propon Homer Dixon.

El colapse social ocorre d'una d'estes dos maneres:

Primer método: El seu capacitat adaptativa es reduïx per un increment pronunciat de la població o de la complexitat social, tendent a una desestabilisació de les institucions socials i a ocasionals desplaçaments massius de la població i de les dinàmiques socials. En casi tots els casos les civilisacions es tornen menys complexes, menys centralisades i en formes més simples de tecnologia i sociopolítica, característiques de les edats obscures. Alguns eixemples d'este tipo de colapse social són: l'Imperi hitita, la civilisació micénica, l'Imperi romà d'Occident, els estats del Imperi maurya i Gupta de l'Índia, els mayas, els Angkor en Camboya, i les dinasties Han i Tang en China.
Segon método: Poden ser gradualment incorporats en una estructura social interregional més complexa i dinàmica. Açò va ocórrer en l'antic Egipte i en Mesopotamia, en les cultures llevantines mediterrànees, en l'Imperi Romà Oriental, en els Sultanatos de Delhi i l'imperi Mogol en l'Índia, en la China Song, en les cultures Inca i Azteca mesoamericanes, i en les civilisacions modernes de China i Índia aixina com en molts estats moderns de l'Orient Pròxim i Àfrica.

El colapse social es manifesta de vàries maneres:

Les societats complexes estratificades sobre la base de classes, gènero, raça o algun atre factor prominent es transformen en molt més homogénees i horisontalment estructurades. En molts casos les estratificació socials passades lentemente es van fent irrellevants a lo llarc del colapse i les societats es fan més igualitarias.
Una de les manifestacions més característiques de les civilisacions complexes (i en molts casos la vara de mida per a la medició de la complexitat) és el seu alt nivell d'especialisació en el treball. Les societats més complexes estan caracterisades per artesans i comerciants que s'especialisen intensament en una tasca concreta. D'esta manera, els governants de moltes d'estes societats passades eren sacerdots o sacerdot hiperespecialisades que eren mantinguts completament pel treball de les classes inferiors. Durant el colapse social les institucions mantingudes per l'especialisació varen ser eliminades i la gent tendix a convertir-se en més generalistes en els seus treballs i en els seus hàbits quotidians.
A mida que el poder es descentralisa la gent tendix a ser més autoregulada i té moltes més llibertats personals. En moltes ocasions de colapse es dona una relaixació de les regles socials i de les costums. Geogràficament parlant, les comunitats es convertixen en més parroquials o aïllades. Per eixemple, en posterioritat al colapse de la civilisació dels mayas molts d'ells varen retornar als seus llogarets tradicionals, abandonant les grans ciutats que havien segut els epicentre de l'imperi.
Els epifenómenos, les institucions, els processos, i els artefactes es manifesten tots en el registre arqueològic abundantment per a les grans civilisacions. Despuix del colapse, a mida que la gent es veu forçada a adoptar modos de vida més autosuficients, alguns tipos d'artefactes són abandonats o es dona de forma dramàtica l'evidència d'epifenómenos i de canvis institucionals.
El colapse social s'associa casi sempre a un decliu en les densitat de població. En casos extrems, el colapse en població és tan sever que la societat desapareix per complet, tal com va ocórrer en els vikingos de Groenlàndia, o en algunes de les illes de la Polinèsia. En casos menys extrems la població es veu reduïda fins a alcançar un equilibri demogràfic restablit entre les societats humanes i el mig ambient agotat. Un eixemple clàssic és el cas de l'Antiga Roma la capital de la qual tenia una població d'al voltant d'1,5 millons d'habitants durant el regnat de Trajano, pero que en el IX solament contava 15.000 habitants.

D'acort en Joseph Tainter, que en el seu llibre El colapse de les Societats Complexes (1990) descriu com les societats envoltes en un colapse inevitable s'adherixen a un o a varis dels següents tres models en encarar el colapse:

Els dinosauris: El millor eixemple és una societat a gran escala els recursos de la qual estan sent agotats a un ritme exponencial i la qual no fa res per a rectificar el problema degut a que l'èlit vigent no desija o és incapaç d'adaptar-se als canvis predits. En tals eixemples els governants tendixen a opondre's a qualsevol solució que divergixca del seu present curs d'acció. Favoriran l'intensificació i el compromís d'un creixent número dels seus recursos per als seus plans i proyectes presents i per a les seues institucions socials.
Fugida cap a avant: Un eixemple podrien ser les societats que solament funcionen quan hi ha creiximent. Les societats basades casi exclusivament en l'adquisició, incloent el pillage o l'explotació, no poden sostindre's indefinidament. Tant la societat dels assiris com els mongoles, per eixemple, varen quebrar i varen colapsar quan no varen poder realisar més conquistes. Tainter argumenta que el Capitalisme pot ser caracterisat com un eixemple de model de Fugida cap a avant ya que requerix que l'economia en conjunt, els sectors individuals i les empreses creixquen constantment cada trimestre. Els métodos actuals d'extracció de recursos i de producció d'aliments poden ser insostenibles, encara en el cas de que la filosofia del consumisme i de l'obsolescència programada incentivaren l'adquisició d'un número eternament creixent de bens i servicis per a sostindre l'economia.
Castell de cartes: En este aspecte el model de societats de Tainter que creixen fins a ser tan grans i incloure tantes institucions socials diferents i complexes que poden contradir-se entre sí, es fan inherentemente inestables i són propenses al colapse.

Un eixemple del model de Tainter

Estos aspectes no actuen necessàriament de forma independent. Normalment apareixen interconectados lo que els reforça entre ells. Per eixemple, els líders de l'Illa de Pasqua varen prevore un ràpit decliu dels arbres pero varen rebujar canviar (ej. Els Dinosauris). La fusta era usada com a rodells per a transportar i erigir grans estàtues nomenades moái com a manifestacions religioses de respecte als seus ancestros. Es va creure que l'adoració proveiria d'un futur més pròsper. Això va donar a la gent un major ímpetu per a intensificar la producció de moai (ej. Fugida cap a avant). L'Illa de Pasqua tenia també un ecosistema fràgil donada la seua localisació aïllada (ej. Castell de cartes). La deforestació va dur a l'erosió del sol i a l'insuficiència de recursos per a construir barcos per a la peixca o ferramentes per a la caça. La competència pels recursos menguantes va desembocar en guerres i en multitut de baixes. Tots estos events varen dur de forma conjunta al colapse de la societat.

És necessari fer menció a que les interpretacions dominants de l'història de l'Illa de Pasqua inclouen també la caça d'esclaus que va seqüestrar a una gran part de la població, i les epidèmies que varen matar a la majoria dels supervivents.

Referències

↑ Homer-Dixon, Thomas (2007), "The Upside of Down: Catastrophy, Creativity and the Renewal of Civilisation" (Knopf, Canada)

Bibliografia (en anglés)

Diamond, Jared M. (2005). Collapse (book)|Collapse: How Societies Choose to Fail or Succeed. New York: Viking Books. ISBN 0-14-303655-6.
Greer, John Michael. (2005). How Civilizations Fall: A Theory of Catabolic Collapse. [1]
@Homer-Dixon, Thomas. (2006). The Upside of Down: Catastrophe, Creativity, and the Renewal of Civilization. Washington DC: Island Press.
Tainter, Joseph A. (1990). The Collapse of Complex Societies (1st paperback ed.). Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-38673-X.
Toynbee, Arnold J. (1934-1961). A Study of History, Volumes I-XII. Oxford: Oxford University Press.
Weiss, Volkmar. (2007). The population cycle drives human history - from a eugenic phase into a dysgenic phase and eventual collapse. The Journal of Social, Political and Economic Studies 32: 327-358. [2] - (2020). IQ Means Inequality: The Population Cycle that Drives Human History. KDP. ISBN 979-8608184406.

Wright, Ronald. (2004). A Short History of Progress. New York: Carroll & Graf Publishers. ISBN 0-7867-1547-2.

Vore també

Este artícul conté una traducció derivada de «Colapso social» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Homer-Dixon, Thomas (2007), "The Upside of Down: Catastrophy, Creativity and the Renewal of Civilisation" (Knopf, Canada)

[1]