Carrer
_02.jpg)
Una carrer[1][2] (també coloquialmente lleca)[3] és un espai urbà llineal que permet la circulació de vehículs, i que dona accés als edificis i solars que es troben a abdós costats. En el subsol del carrer generalment es disponen les rets de les instalacions de servicis urbans a les edificacions tals com: aigüeral, aigua potable, gas, ret elèctrica i de telefonia (nos referim naturalment als carrers del món de hui).
Maurice Garden ha propost considerar el carrer no solament com a espai material i com a espai social, sino també com a espai simbòlic, «a on s'expon el poder i s'expressen els contrapoderes». Des de l'Antiga Roma, passant per les monarquies absolutes el carrer ha segut usada «com a trayecte celebrativo», pero també ha segut el lloc a on es «visibilizaban les miasma i misèries d'una població desheretada». En el XIX, «les grans ciutats europees, mentres que microcosmos socials, eren el paradòxic espai de la riquea i la pobrea; del progrés i de l'immovilisme; de l'integració i la marginació; de les èlits econòmiques i del hampa».[4]
El carrer com a espai urbà
L'espai del carrer és de llongitut indefinida, solament interrompuda pel creuament en atres carrers o, en casos singulars, pel final del carrer, en una plaça, en un parc urbà, en un atre carrer, etc., o pel final de la ciutat en el llímit en el camp.
Les traces principals que associem a un carrer en un poble, una vila o ciutat són:
- 1.- El carrer és, en primer lloc, una via o camí per a anar d'un lloc a un atre de la població. El carrer, llevat algunes excepcions, és un espai de circulació tant de persones com de vehículs.
- 2.- El carrer és un espai públic urbà, és el soport de les activitats ciutadanes no privades com: l'anar a casa, al treball o a l'escola, el passejada, el joc infantil, trobar-se en els amics o els veíns, etc., i també de les activitats ciutadanes públiques (vore punts 3 i 4).
- 3.- El carrer és llineal, la dimensió llongitudinal predomina en ella i en les infraestructures associades (rencs de cases, d'arbres, de fanals, etc.) aixina com en les activitats socials que en ella tenen lloc com són: les processons, manifestacions, desfilades, etc., aixina com les fires, els mercadillos, les festes populars que tenen el seu lloc i es desparraman a lo llarc dels carrers, i com estes, confluïxen en les places principals de les poblacions.
- 4.- Els edificis o, en el seu cas, els solars (futurs edificis) flanquegen el carrer, i en ells aixina mateix l'envolen les activitats associades: el comerç, els escaparats, l'informació, els reclams publicitaris o de tot tipo, aixina com la pròpia arquitectura, les escultures, el disseny i una série de fets o manifestacions culturaels, o estètiques que tenen en el carrer el seu escenari, com: determinats deports, músiques, danses, arts, etc. i el turisme que es fa i viu en el carrer.
Gustavo Giovannoni dia que els carrers que en uns atres temps s'usaven casi exclusivament per a delimitar l'espai construït i donar accés als edificis, s'han convertit, en la [[ciu doneu moderna]], en contenidors de la circulació de vehículs i persones, «...els carrers són els verdaders òrguens del moviment de les ciutats». Al fil d'esta reflexió, Giorgio Rigotti en el seu «Tractat d'Urbanisme» senyala que la definició de la via urbana pot ser expressada en els següents térmens «Les vies urbanes són les franges de terreny utilisades principalment per al moviment de vehículs i peatons, i en segon terme, com a elements en els quals, els qui confronten, tenen dret d'accés i de captació de llum i aire». Aixina veem com els edificis, majoritàriament tenen accés des del carrer i sobre ella òbrin portals, finestres i balcons.[5]
El carrer típic té l'esgambi constant, ya que les fronteres dels edificis o els llímits dels solars són plans paralels, pero les hi ha d'ample variable, algunes tan ilustres com el tram inicial de la carrer d'Alcalà de Madrit. El propi esgambi és una dimensió extremadament variable dels carrers; aixina tenim els carrers estrets de les ciutats àraps contrapostes a les grans avingudes i passejades de les ciutats modernes, que integren en el carrer l'espai urbà adjacent; entre abdós extrems tenim tota una gama d'espais de diversos esgambi, en calçada per a automòvils o sense calçada com les carrers peatonals, o en vores més o menys amples, en molls adicionals simples o dobles, etc, tenim també carrers en separació i especialisació del tràfic, carrils per a bicicletes, autobús, tramvia, etc.
La decisió de proyectar, fixar l'esgambi i fer una nuev a carrer, o d'eixamplar un carrer existent encara a costa de l'expropiació i derribe de les construccions adjacents, correspon a l'Ajuntament de la ciutat o a l'autoritat urbanística del lloc i es fonamenta en el planejament urbanístic o la planificació d'infraestructures, conseqüentment es basa en els treballs i la metodologia pròpia d'estes ciències de disseny urbà o territorial.
L'estructura més corrent del carrer és la formada per dos franges laterals que són les vores i la franja central que és la calçada. Les vores, generalment estan llimitades pel rastell, el qual és una peça que forma un resalte o escaló que manté el paviment de la vora més dalt que ell de la calçada. La funció del rastell no és una atra que proporcionar una certa protecció a les persones que es desplacen per les vores, tant per a evitar que els vehículs que circulen per la calçada pugen i els facen mal, com per a conduir les aigües de pluja que es escurren per damunt cap al canal que formen els rastells en la calçada.
La formació d'un sistema de canalisació de les aigües pluvials cap als colectors, es facilita per mig de la colocació d'embrunals a distàncies regulars en els vores de la calçada, els quals les arrepleguen una volta canalisades pels rastells. Esta secció tipo formada per la calçada, la vora i els rastells, té una eficiència funcional excelent ya que no solament resol els usos i funcions principals del carrer, sino també perque facilita la solució d'un ampli palmito de requisits propis de les instalacions i servicis urbans aixina com dels usos adicionals que es donen en el carrer. És per això que no és d'estranyar que esta secció tipo siga l'estructura urbana més antiga que es coneix, un llegat que, en lo substancial, no ha variat a lo llarc de dos mil anys.
Circulació
- Artícul principal → Trànsit vehicular.
La circulació, o menys àmpliament, transport, és potser l'ús més visible d'un carrer, i certament entre els més importants. El moviment sense restriccions de persones i bens dins d'una ciutat és essencial per a el seu comerç i vitalitat, i els carrers proporcionen l'espai físic per a esta activitat.
En benefici de l'orde i l'eficiència, es pot fer un esforç per a segregar diferents tipos de tràfic. Açò generalment es fa tallant una carretera en el mig per als automovilistes, reservant vores a cada costat per als peatons; atres apanys permeten tramvies, trolebuses, i inclús aigües residuals i sangues d'escorrentía de pluja (comuna en Japó i Índia). A mitan del XX, quan l'automòvil amenaçava en abrumar els carrers de la ciutat en contaminació i accidents espantosos, molts teòrics urbans varen aplegar a vore esta segregació no solament com a útil sino necessària per a mantindre la movilitat.[6]
Li Corbusier, per la seua banda, va percebre una segregació cada volta més estricta del tràfic com una afirmació essencial de l'orde social, una expressió desijable i, en última instància, inevitable, de la modernitat. Con este fin, es varen alvançar propostes per a construir "carrers verticals" a on els vehículs de carretera, els peatons i els trens ocuparien cada u els seus propis nivells. Tal apany, es va dir, permetria un desenroll encara més dens en el futur.
Estos plans mai es varen implementar de manera integral, un fet que els teòrics urbans de hui consideren afortunat per a la vitalitat i la diversitat. Més be, la segregació vertical s'aplica poc a poc, com en aigüeral, postes de servicis públics, carreteres deprimides, vies férrees elevades, ductos de servicis comuns, l'extens complex subterràneus de centres comercials que rodegen l'estació de Tòquio i l'estació de metro Ōtemachi, les rets elevades de peatons skyway de Mineápolis i Calgary, les ciutats subterrànees d'Atlanta i [[Montreal ]], i les carrers multinivel en Chicago.
El transport a sovint es malinterpreta com la característica definitoria, o inclús l'únic propòsit, d'un carrer. Este no ha segut el cas des de que la paraula "carrer" es va llimitar a situacions urbanes, i inclús en l'era de l'automòvil, encara és demostrablemente falsa. Un carrer pot bloquejar-se temporalment per a tot el tràfic a fi d'assegurar l'espai per a atres usos, com una fira gallipontera, un mercadillo, chiquets jugant, filmant una película o treballs de construcció. <!-- tasques pendents: donar eixemples com el mercat d'agricultors del carrer 77 --> Molts carrers estan delimitades per bolardos o barreres New Jersey per a mantindre alluntats als vehículs. Estes mides a sovint es prenen en les àrees més concorregudes d'una ciutat, els districtes de "destí", quan el volum d'activitat supera la capacitat dels vehículs privats de passagers per a soportar-ho. Una característica universal de tots els carrers és un disseny a escala humana que brinda als seus usuaris l'espai i la seguritat per a sentir-se involucrats en el seu entorn, sense importar el tràfic que passe.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ calle | Definición | Diccionario de la lengua española | RAE - ASALE
- ↑ ASALE (2024-07-08). «lleca | Diccionario de americanismos» (en es). «Diccionario de americanismos». Consultat el 2024-07-19.
- ↑ Orobon, Marie-Angèle; Fuentes, Juan Francisco (2020). «La calle», Pedro Rújula e Ivana Frasquet (ed.). El Trienio Liberal (1820-1823). Una mirada política, Granada: Comares, pp. 379-380. ISBN 978-84-9045-976-8.
- ↑ «Tratado de Urbanismo. La Técnica», página 42. Giorgio Rigotti, Catedrático de técnica urbanística en la Escuela Politécnica de Turín. Edición castellana por Editorial labor, S.A. 1955.
- ↑ «Traffic definition and meaning | Collins English Dictionary» (en en). www.collinsdictionary.com. Consultat el 2020-01-03.
