Veí

Veí

El veí (del llatí vicīnus, de vicus, barri, lloc) és aquella persona que viu relativament prop d'una atra mes no en la mateixa vivenda. En un sentit estricte és un terme que s'aplica a les persones les cases de les quals estan contigües; en un sentit més ampli s'aplica als habitants d'un mateix barri. En l'actualitat, el vocable es determina únicament per la proximitat geogràfica, en el passat hi havia usos diferents més específics del terme.

També pot definir-se al veí, des del dret canònic, com aquella persona que té domicili en el lloc a on es troba.

Algunes paraules derivades són «veïnat» i «veïnat», que comprenen al conjunt de veïns d'una zona.

En Espanya

Veí va ser una unitat de població utilisada en Espanya durant l'Antic Règim per a realisar censos per motius fiscals. Varen ser els denominats «Veïnats», sent l'últim i més general el cridat Veïnat de Campoflorido.

Cada veí era una unitat familiar, contabilisant en esta al cap de família, cònjuge, fills, parents, esclaus, etc. En la Corona d'Aragó era comuna identificar-ho en el fòc (o siga, en el llar).

Per a realisar la conversió de veïns a habitants, és habitualment acceptada la transformació de 4 o 5 habitants per veí. Encara que no hi ha forma exacta de calcular-ho, perque depén de les característiques poblacionals de cada zona.

El caràcter fiscal d'estos censos va dur a que només afectaren decisivament als pecheros (contribuents no privilegiats), en lo que nobles, clercs i gent d'extrema pobrea, quedaren en ocasions fòra d'esta contabilitat, per lo que les senyes són encara més imprecisos.

Va ser utilisat fins a 1768, any en el qual el Comte d'Aranda ordena als bisbes a arreplegar les senyes de cada parròquia, indicant edat, sexe i estat civil.

Es considera un veí a la persona que vixca en a lo manco quatre carrers de distància.

En el Riu de l'Argent

Artícul principal → Primers veïns.

En els temps colonials, «veí» era un títul nobiliario que permetia a l'individu opinar en les juntes de govern.

Les lleis d'Índies establien que els conquistadors i primers veïns -i també els seus descendents- gojarien dels mateixos privilegis i preeminència que els fidalcs de Castella. Este privilegi va ser otorgat pel rei Felipe II:

Per honrar les persones, fills i descendents llegítims dels que es obligar a fer població i la haver acabat i complit el seu assent, els hazemos Hijosdalgo de solar conegut per a que en aquella població, i unes atres qualsevol parts de les Índies, siga Hijosdalgo i persones nobles de linaje, i solar conegut, i per tals siguen havidos i tinguts, i els concedim totes les honra i preeminència, que deven haver i gojar tots els Hijosdalgo, i Cavalleros destos Reynos de Castella, segons furs, lleis i costums d'Espanya.

La llei següent esta datada en el Pardo, el 26 de setembre de 1575.

Els seus descendents devien ser preferits a l'hora d'adjudicar mercés de terra o encomana d'indis. Aixina mateix li'ls privilegiava per a ocupar els càrrecs d'alcalde en els cabildos dels regnes castellans d'Índies i se'ls otorgava permissos per a efectuar vaquerías.

En l'época tardocolonial, la convocatòria als cabildos oberts es va realisar conforme a les pràctiques institucionals heretades de l'orde colonial: invitacions a els qui eren considerats aptes per a deliberar sobre assunts polítics rellevants. Encara que s'apelava formalment a “la part principal i més sana del veïnat” —és dir, varons adults, casats, avecindados, en propietat, bona reputació i ocupació coneguda— també es va incloure, com era habitual, a membres d'atres cossos socials, com a eclesiàstics, militars i funcionaris. Estos no sempre complien estrictament en els requisits civils del “veí”, pero la seua participació es justificava per la seua pertinença a órdens corporatives en autoritat política, aixina com per la seua rellevància social, econòmica o institucional. Si ben eren una minoria en relació en la població total de la ciutat —ya que llegalment estaven exclosos dònes, menors, esclaus, indígenes, certs oficis i empleats depenents—, en el marc de l'Antic Règim els convocats es consideraven com una forma llegítima i colectiva de representació. Com ha senyalat Marcela Ternavasio, “ser veí implicava tindre un estatut particular dins del regne [..] i ‘representar’ de manera grupal a un conjunt més vast que excedia, naturalment, a l'individu portador d'eixe privilegi”.

Vore també

• Junta de veïns