Expropiació
La expropiació[1] és un fenomen de dret públic, constitucional i administratiu que consistix en la transferència coactiva de la propietat privada des del seu titular a l'Estat, per mig d'indemnisació: concretament, a un ent de l'administració pública dotat de patrimoni propi. Pot expropiar-se un ben per a que este siga explotat per l'Estat o per un tercer.
L'expropiació posseïx dos notes característiques: primera, és una transferència de caràcter coactiu, lo que fa d'ella una institució característica del dret públic que no pot ser assimilada a la compravenda prevista en el dret privat; segona, la persona expropiada té dret a rebre a canvi una indemnisació equivalent al valor econòmic de l'objecte expropiat, lo que la diferència de la confisc.
L'expropiació forçosa en el dret anglosaxó
Domini eminent
En els governs és més provable que comunament usen el poder del domini eminent quan l'adquisició de bens immobles necessaris per a completar un proyecte públic com per eixemple una carretera, i el propietari de la propietat requerida és reticent a negociar el preu de la seua venda. En moltes jurisdiccions el poder del domini eminent està rebaixat en el dret a una compensació justa sobre l'apropiació.
Alguns varen acunyar el terme «expropiació» per a referir-se a «la «apropiació» baixe la llei del domini eminent, i pot ser usada especialment sobre casos a on no es realisa compensació en confiscar la propietat. Entre els eixemples s'inclouen l'expropiació cubana de 1960 de propietats a ciutadans nortamericans, seguint la ruptura de les relacions públiques i diplomàtiques entre l'Administració d'Eisenhower i el Govern cubà de Fidel Castro. Els ciutadans nortamericans i corporacions mantenien vastes cantitats de propietat immobiliària cubana. Les autoritats cubanes varen oferir una compensació justa per a les propietats dels Estats Units, com havien fet exitosamente per a les propietats espanyoles, britàniques i franceses quan varen nacionalisar la propietat privada en Cuba, pel ben comuna.
No obstant, les autoritats nortamericanes varen rebujar l'oferta, adherint-se a la noció de que eixes propietats seguien sent possessió d'interessos dels Estats Units quarantacinc anys despuix. Açò està en directe contrast en els recents fallos de la Cort Suprema de Justícia Nortamericana, que permet a una corporació desplaçar a un ciutadà privat de el seu bien, si el desenroll de la corporació es considera ser de benefici propi del municipi. D'esta manera es resolen els problemes entre l'amo de la propietat i el Govern.
Condena
El terme «condena» s'usa per a descriure l'acte d'un Govern eixercint la seua autoritat de domini eminent. No ha de ser confòs en el terme del mateix nom que descriu el procés llegal pel qual la propietat immobiliària, generalment construccions, s'estima llegalment inadequada com si habitació pels seus defectes físics. La condena per eminència pública és la cantitat d'una compensació justa. La condena de construccions en sol en riscs de salut i seguritat o la violació flagrant de zones no priva al propietari de la propietat condenada pero requerix al propietari la rectificació de la situació.
L'eixercici del domini eminent no està merament llimitat a la propietat immobiliària. Els governs poden també condenar el valor en un contracte com un acort de franquícia (raó per la qual molts acorts de franquícia estipulen que en tràmits de condenación, la franquícia de per sí no tenen cap valor).
Orígens
El poder del domini eminent en la llei Anglesa deriva de la forma de la propietat immobiliària. Molts terratinents assumixen que el seu dret a la propietat és absoluta baixe llei, pero que açò ocórrega és en realitat un cas rar. En canvi, un comtat o atres autoritats han creat en domini absolut, un concepte que deriva del fief feudal. La mateixa autoritat pot anular (o condenar) el domini i confiscar el terreny, com quan el terratinent no paga l'impost de propietat.
Els països angloparlantes que mai varen tindre un sistema feudal han perpetuat la propietat de domini absolut, incloent el poder de domini eminent, per continuïtat llegalitat, degut principalment a que en les antigues colónies de l'Imperi britànic les seues terres varen ser en un temps conquistades per la monarquia britànica, donant a la monarquia títul alodial sobre eixos terrenys.
Dret continental i espanyol
El presupost de tota expropiació forçosa, com a institució de dret públic, és l'existència d'un interés públic, llegal i constitucionalment calificat com a causa d'utilitat pública o interés social. El Protocol n.º 1 a la Convenció Europea de Drets Humans, ratificat per la major part dels Estats europeus, protegix expressament el dret a la propietat.
Reconeguda l'utilitat pública o l'interés social, deu també ser declarada o concretada la necessitat d'ocupació dels bens i drets que específicament es expropian. Finalment, l'expropiació es consuma en l'ocupació dels bens i drets expropiats. Sent bens immobles generalment, és menester també la pràctica de la corresponent inscripció en el Registre de la Propietat.
Pero la justificació de l'expropiació forçosa a través de l'existència prèvia d'una causa d'utilitat pública o interés social no pot considerar-se completa sense mencionar la reversión dels bens expropiats, açò és, el dret de l'antic expropiat, o el seu causahabientes, a recuperar el ben expropiat respecte del com no ha quedat complida dita causa d'utilitat pública o interés social, causa que, en conseqüència, no basta que preexistixca sino que es complixca o consumix en les particularitats i llimitacions establides per la llei.
Aixina mateix, és essencial el pagament d'un just preu o justiprecio a l'expropiat. Sense el seu pagament o consignació no es produïx la transferència de la propietat. En tot, front a les expropiacions ordinàries, en les que es precisa el pagament abans de l'ocupació, en les expropiacions urgents l'ocupació s'anticipa al pagament del justiprecio (quick condemnation en anglés).
Expropiació de marca
Expropiació de marca és una institució de dret públic, per mig de la qual l'Estat actua en benefici d'una causa d'utilitat pública o d'interés social, en la finalitat d'obtindre la transferència forçosa al seu patrimoni del dret de propietat d'un signe distintiu utilisat per un productor o distribuïdor per a identificar els bens que fabrica o ven dels d'atres empreses (marca), per mig de sentència ferma i pagament oportú de justa indemnisació (definició basada en la definició continguda en la Llei Expropiació per causa d'utilitat pública o interés social veneçolana, artícul 2).
Regulació per país
Argentina (en especial menció a la Província de Buenos Aires)
Al no integrar el dret comú -delegat per les províncies a l'Estat Nacional, que el seu dictat encomana la Constitució al Congrés de la Nació i resulta d'aplicació en tot el territori nacional (art. 75 inc. 12)-, la matèria expropiatoria i la seua regulació llegal varien d'una província a una atra, com aixina també entre la de l'Estat Nacional i la seua capital, la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. En l'àmbit nacional rig la Llei 21.499, i en la Província de Buenos Aires la Llei 5708. Esta última establix els requisits que deu complir tota iniciativa -en l'àmbit territorial de la Província- per a convertir-se en llei declarativa d'utilitat pròpia, habilitant el procediment que propicia en primer terme l'eixecució de l'expropiació per mig de la firma d'un acort directe (també cridat avenimiento) i en cas de no obtindre's este, per mig de l'acció judicial. El artícul 29, última part, de la mateixa llei, va crear per a les tratativas directes o transaccions en sèu judicial un Consell d'Expropiacions, dependent de el Fiscal d'Estat, qui eixercix la seua presidència en raó de les funcions de control i representació en juí de la Província que li assigna la Constitució Provincial (art. 155). El Decret 955/72 de la Província de Buenos Aires reglamenta l'integració i funcions del Consell, formulant expressament la seua intenció de centralisar en el Fiscal d'Estat el desenroll i control integral de l'expropiació, ya que -de no resultar possible el avenimiento-, serà el mateix funcionari qui representarà a la Província en el juí expropiatorio. L'intervenció del Consell se centralisa en un Secretari que depén directament de la Presidència del cos, a on una volta promulgada la llei declarativa d'utilitat pública deuen ser remeses les actuacions per a la seua eixecució (art. 10, Decret 955/72), en la premura que impon el determini dins del com aquell deu tindre lloc, puix de lo contrari operarà el abandó, o pèrdua de vigència de la llei especial d'afectació (art. 47, Llei 5708).
Espanya
- Artícul principal → Expropiació (Espanya).
L'expropiació forçosa és un acte administratiu pel que, a causa d'utilitat pública o interés social, es despulla de la propietat (o interés llegítim) a una persona, compensant-la en el pagament d'un justiprecio. Si be les bases genèriques es troben recollides en l'artícul 33.3 de la Constitució del 78, la normativa desenrollada que rig l'assunt va ser aprovada pel dictador Francisco Franco per Llei de 16 de decembre de 1954, d'Expropiació Forçosa.
Chile
La figura de l'expropiació per causa d'utilitat pública o interés nacional es troba regulada en el numeral 24 de l'artícul 19 de la Constitució Política de la República de Chile de 1980 i en el Decret Llei N.º 2.186, de 1978, Llei Orgànica de Procediment d'Expropiacions.
Guatemala
- Artícul principal → Expropiació (Guatemala).
L'expropiació està regulada en la República de Guatemala en la Constitució Política de la República –específicament en el Títul II Drets Humans i Capítul I Drets Individuals, Artícul 40 - i en el Decret número 529 del Congrés de la República, que constituïx la Llei d'expropiació, que és la llei especifica de la matèria.
Mèxic
- Artícul principal → Expropiació (Mèxic).
Per a la Doctrina Jurídica Mexicana l'expropiació és un acte administratiu per virtut del com una persona és privada de la seua propietat ya siga parcial o totalment, sempre que existixca una causa d'utilitat pública i per mig d'una indemnisació. Es troba regulada en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans que Reforma la de 5 de febrer de 1857 en el Títul Primer Capítul I "Dels Drets Humans i Les seues Garanties" en el seu artícul 27 paràgrafs I, II i III,[2] artícul del com sorgixen una gran varietat de lleis reglamentàries pero per a efectes de la figura d'expropiació sorgix la cridada "Llei d'Expropiació"[3] que per tractar-se d'una llei reglamentària té per objectiu proveir en l'esfera administrativa a la seua exacta observança, dita llei s'encarrega no solament de definir dita institució sino que també té per objecte establir les causes d'utilitat pública i regular els procediments, modalitats i eixecució de les expropiacions.
El Salvador
En El Salvador, la Constitució regula l'expropiació en el títul de l'orde econòmic, al respecte lliteralment establix: "Art. 106.- L'expropiació procedirà per causes d'utilitat pública o d'interés social, llegalment comprovats, i prèvia una justa indemnisació. Quan l'expropiació siga motivada per causes provinents de guerra, de calamitat pública o quan tinga per objecte l'aprovisionament d'aigua o d'energia elèctrica, o la construcció de vivendes o de carreteres, camins o vies públiques de qualsevol classe, l'indemnisació podrà no ser prèvia.
Quan ho justifique el monte de l'indemnisació que dega reconéixer-se pels bens expropiats de conformitat en els incisos anteriors, el pagament podrà fer-se a determinis, el qual no excedirà en conjunt de quinze anys, en el cas dels quals es pagarà a la persona expropiada l'interés bancari corresponent. Dit pagament deurà fer-se preferentment en efectiu.
Es podrà expropiar sense indemnisació les entitats que hagen segut creades en fondos públics.
Es prohibix el confisc ya siga com a pena o en qualsevol atre concepte. Les autoritats que contravinguen este precepte respondran en tot temps en les seues persones i bens del dany inferido. Els bens confiscats són imprescriptibles.
Vore també
- Expropiació individual
- Estatización o Nacionalisació