Boyos

Boyos (en llatí, Boii, plural, singular Boius; grec Βόϊοι) és el nom romà d'una tribu de l'Edat del Ferro ubicada al principi de la seua història en l'Europa central, potser en les regions que encara conserven el seu nom: Baviera i Bohemio. Els historiadors grecs i romans de finals de la República romana i els imperials els consideraven una tribu gala o celta; açò és, un membre d'un grup ètnic europeu més ampli. Les inscripcions en diverses ubicacions indiquen que els segons varen parlar idiomes de la família cèltica. La llengua específica dels boyos, no obstant, es desconeix.

La tribu ha segut atestada en diverses ocasions per varis historiadors en la Galia Cisalpina (surest de França), Panonia (lo que hui és Hongria occidental), Bohemio, Moravia i Eslovàquia occidental. Ademés l'evidència arqueològica senyala que en el II a. C. els celtes es varen expandir des de Bohemio (terra natal dels boyos) a través de la vall del Kłodzko cap a Silesia, hui partix de Polònia.

Apareixen per volta primera en el història en relació en l'invasió gala del nort d'Itàlia, 390 a. C., que va desplaçar a alguns etruscs en la vall del riu Po i va donar com resultat l'assimilació del restant. Despuix d'una série de guerres en que varen ser derrotats pels romans, es varen convertir en part de la província de la Galia Cisalpina (nort d'Itàlia). Els boyos i atres celtes de la regió del Danubio varen poder haver format part de l'invasió celta de Grècia un sigle despuix de l'invasió d'Itàlia. Varen ser derrotats, pero no abans de haver-se assentat en Anatolia central, regió que va passar a ser coneguda com Galacia. Dos sigles més tarde Juliol César va documentar l'últim desplaçament dels boyos de la regió del Danubio pels suevos germans, la pèrdua de la major part de la seua població en batalles contra els romans i la dispersió dels supervivents entre atres tribus.

El restant de la població boya baix esta o una atra denominació estava llavors molt dispersa. Per a l'época de l'Imperi romà s'havien assimilat a les cultures dominants en les seues regions. L'estructura tribal va ser reemplaçada per un govern tipo monàrquic o imperial, i els boyos varen desaparéixer en tot llevat en noms i tradicions locals, que varen perdurar algun temps.

Etimologia i nom

Partix de la reproducció de la placa de cinturó de bronze de Vace, Eslovènia, 400 a. C., cultura Hallstatt.

De tots els diferents noms els pobles celtes en la lliteratura i inscripcions, és possible abstraure un lexema del cèltic continental, boio-. Hi ha dos derivats principals d'este lexema en les llengües celtes, abdós presuponent que pertanyga a la família de llengües indoeuropeas: vaca i guerrer. Els boyos serien aixina «poble del ganado» o «poble guerrer».

El derivat de Boyos (en llatí, Boyos) depén de manera casi directa del terme llegal irlandés antic per a "Boii", Boius, del protocelta boio-, "no propietari de ganado". En una referència als primers boyos històrics, Polibio relata que la seua riquea estava formada per ganado i or, que depenien de l'agricultura i de la guerra, i que el ranc d'un home depenia del número de companyers i siervo que tenia. Els segons eren, presumiblement, els guerrero, en oposició a el home de ranc, que era «pueblo del ganado», un ganader, i els «pueblo guerrero» eren originàriament una classe, "els ganaders".

El derivat de guerrer (en llatí, bellator) va ser adoptat pel llingüiste Julius Pokorny, que ho presentava com a procedent del indoeuropeo *bhei(ə)-, *bhī-, "colp"; no obstant, al no trobar cap nom celta relacionat en ell llevat els boyos, aporta eixemples d'alguna manera més apartats dels originals retrocedint en el temps: phohiio-s-, un nom personal venético; Boioi, una tribu iliria; Boiōtoi, un nom tribal grec ("els beocios") i uns pocs més. Boyos (en llatí Boii) derivaria d'apofonía de *bhei-, la qual és *bhoi-. Semblant conexió és possible si la forma original de boyo pertanyguera a una tribu de parlants proto-indoeuropeos molt anteriors en el temps als boyos històrics. La tribu celta de l'Europa central deu en tal cas ser una població filla final d'una tribu antecessora diversificada llingüísticament.

Les mateixes àmplies relacions poden trobar-se en hipòtesis per al derivat de vaca: els beocios varen ser coneguts durant més d'un sigle com a ganaders, lo que pot ser que tinga un paralel en el significat d'Itàlia com "terra de vedells". Les reconstrucció indoeuropeas poden fer-se usant gʷou-, "vaca", com a base, tal com gʷowjeh³s.

Paraules contemporànees derivades inclouen Boiorix ("rei dels boyos", un dels caps dels cimbrios) i Boiodurum ("porta/forta dels boyos", moderna Passau) en Alemània. La seua memòria també perdura en els noms regionals moderns de Bohemio, una forma mixta de boio- i protogermánico *haimoz, "casa": "casa dels boyos", i 'Bayern', Baviera, que deriva de la tribu germànica Baiovarii (germ. *baio-warioz: el primer component s'explica més plausiblement com una versió germànica de Boii; la segona part és una morfema formacional usual de noms tribals germànics, que vol dir 'moradores', com en l'anglosaxó -ware); esta combinació "boyos-moradores" pot haver significat "aquells que viuen a on anteriorment varen estar els boyos".

Història

Practicaven el rito crematori des d'época primerenca. Es varen dividir en dos grups, un que va partir cap al centre d'Europa i un atre que es va internar en el nort de la península italiana.

Els boyos del Danubio

Reconstrucció d'una casa gala en Alemània.

Un d'estos grups es va assentar en Bohemio en el V a. C., i segons alguns experts, varen donar el nom a la regió, puix sembla ser que Bohemio significa morada dels boyos. En contra de l'interpretació dels escritors clàssics, els boyos panonios atestats en fonts tardanes no són només els restants d'aquells que havien fugit a Itàlia, sino més be una atra divisió de la tribu, que s'havia assentat allí molt abans. Els ritos d'enterrament dels boyos italians mostren moltes semblances en la Bohemio contemporànea, com l'inhumaació, que era infreqüent en els atres gals cisalpinos, o l'absència dels torques típicament celtes occidentals. Açò fa que siga molt més provable que els boyos cisalpinos realment anaren originaris de Bohemio més que a l'inversa. Havent emigrat a Itàlia des del nort dels Alps, alguns dels celtes derrotats simplement varen retornar en els seus compatriotes.

Els boyos panonios estan mencionats de nou a finals de el II a. C. quan varen rebujar als cimbrios i els teutones (Estrabón VII, 2, 2). Més vesprada, varen atacar a la ciutat de Noreya (en la moderna Àustria) poc ans que un grup de boyos (32.000 segons Juliol César - el número és possiblement una exageració) s'uniren als helvecios en el seu intent d'assentar-se en la Galia occidental. Despuix de la derrota dels helvecios en Bibracte, l'influent tribu hedua va permetre als supervivents boyos assentar-se en el seu territori, a on varen ocupar el oppidum de Gorgóbina. Encara que varen ser atacats per Vercingétorix durant una fase de la guerra, ho varen recolzar en dos mil hòmens en la batalla de Alesia (Juliol César, Comentaris a la guerra de les Galias, Llibre VII, 75).

De nou, una atra part dels boyos varen permanéixer més prop de la seua pàtria tradicional, i es varen assentar en les terres baixes hongareses pel Danubio i el Mura, en un centre en Bratislava. Al voltant de l'any 40 a. C. varen chocar en el creixent poder dels dacios baix el seu rei Berebistas i varen ser derrotats. Quan els romans finalment varen conquistar Panonia en l'any 8, els boyos no semblen haver-se'ls opost. El seu anterior territori era cridada ara deserta Boiorum (deserta significa desert, açò és, «buit o escassament poblat»). No obstant, els boyos no havien segut exterminats: hi ha una civitas Boiorum et Azaliorum (els azalios serien una tribu veïna) que estava baix la jurisdicció d'un prefecto de la vora danubiana (praefectus ripae Danuvii). Esta civitas, un terme administratiu romà usual que designa tant a la ciutat com al districte tribal al voltant d'ell, va ser més vesprada unida a la ciutat de Carnuntum.

Varen ser expulsats de la regió pels marcomanos cap a el I d. C.

Assentament en el nort d'Itàlia

Polibio narra que els celtes eren veïns propencs dels etruscs i "varen posar els seus ulls codiciosos en el seu bell país". Este segon grup va penetrar en Itàlia cap a l'any 400 a. C. junt en els senones, i es varen assentar en la vall del Po, expulsant als etruscs i reasentándose allí. Els boyos varen prendre la vora dreta en el centre de la vall. Estrabón confirma que els boyos varen emigrar des de les seues terres creuant els Alps i eren una de les tribus més grans dels celtes. Livio afig que els boyos i els lingones varen creuar el Poeninus mons, que segons la costum romana de cridar a un pas de montanya mons, es referix a un pas en els Alps Peninos, molt provablement el Pas del Gran Sant Bernardo, i va trobar ya ocupat el país entre els Alps i el riu Po. Varen creuar el Po en basses, varen expulsar als etruscs i als umbrios prop dels Apenins i es varen assentar allí.

Com els lingones eren del Marne superior i el Sena superior, i els boyos del [[I a. C.]] varen tindre que creuar el Rin per a ajudar als helvecios de Suïssa contra César, sembla que havien estat en Alsàcia, la regió entre el Rin superior i el Danubio superior, i Danubio avall a través de Baviera, Àustria, provablement aplegant fins a Bohemio. Els suevos germans, que més vesprada varen ocupar la vora esquerra del Danubio, estaven encara en el centre d'Alemània i no representaven cap amenaça per als celtes.

En Itàlia, els boyos varen ocupar l'antiga ciutat etrusca de Felsina. Ho varen fer per a assentar-se en la regió al voltant d'ella. Va canviar el seu nom pel cèltic de Bononia (Bolonya), ciutat que es va transformar en capital dels boyos. Més vesprada els romans varen colocar una colónia a la que varen cridar Boyos (Bolonya), que és un nom cèltic-romà semblança a Vindobona (Viena) també en el territori dels boyos. Molt provablement Bononia prové d'un nom cèltic per a la ciutat.

L'evidència arqueològica en Bolonya i les seues afores contradiu el testimoni de Polibio i Livio en alguns aspectes. Diuen que els boyos varen expulsar als etruscs i potser alguns es varen vore obligats a marchar. Polibio també retrata als celtes en Itàlia com que vivien en cabanyes en pobles sense muralles, sense mobles, dormint en llits de fulls. Ells practicaven l'agricultura i la guerra, i no tenien coneiximent de cap atra art o ciència. La seua riquea era exclusivament l'or i el ganado, que eren portàtils.

L'evidència arqueològica indica que els boyos no varen destruir ni despoblaron Felsina, sino que simplement es varen traslladar a ella i es varen convertir en part de la població a través de matrimonis mixts. Els cementeris de l'época en Boloña contenen armes de La Tène i atres artefactes, vinculant als boyos a esta cultura de la Tène, i també objectes etruscs, com a espills de bronze. En Monte Bibele, no llunt, una tomba conté armes de la Tène i una vasija en un nom femení etrusc rayado en ella.

Els punts de vista dels autors romans en relació en el modo de vida celta són més severs de lo que sugerixen els restants, siga com siga la raó, encara pendent d'aclarir pels erudits. Els boyos de fet es varen apropiar de dònes i riquees etrusques, vivint a lo manco en part en entorns urbans desenrollats pels etruscs, als que no varen expulsar, a lo manco no enterament.

Guerra contra Roma

En la segona mitat de el III a. C., els boyos es varen aliar en atres gals cisalpinos i els etruscs en contra de Roma. En l'any 218 a. C., i durant el transcurs de la segona guerra púnica, varen oferir el seu respal a les tropes d'Aníbal, matant al general romà L. Postumio Albino, el cràneu del qual va ser convertit llavors en un bol (bol) de sacrificis (Liv. XXIII, 24). Poc temps despuix, varen ser derrotats en Telamón en l'any 224 a. C. i finalment en 193 a. C. prop de Mutina (la moderna Mòdena). Despuix de la pèrdua de la seua capital, una gran proporció dels boyos varen abandonar Itàlia.

Bibliografia

• Prichard, James Cowles (1841). Researches into the Physical History of Mankind, 3 edició, Londres: Sherwood, Gilbert and Piper.
• Rankin (1996). Celts and the classical world, 2, reed., revised edició, Londres i Nova York: Routledge. ISBN ISBN 0-415-15090-6, 9780415150903.

Vore també

• Galacia