Ali Ibn Abi Tàlib

Abu ul-Hasan Alí ibn Abi Tálib (àrap أَبُو ٱلْحَسَن عَلِيّ ٱبْن أَبِي طَالِب; c. 600 – 28 de giner de 661 d. C.), o simplement Alí, va ser primer i gendre del profeta Mahoma (ya que estava casat en la filla del profeta, Fátima), i va anar el quarto califa Rashidun, aixina com el primer iman per als chiïtes. Fill d'Abu Tálib ibn Abd al-Muttálib i de Fátimah bint Ásad, Alí va ser criat des de la seua chiquea pel seu cosí major Mahoma i va ser un dels primers en acceptar les seues ensenyances. Alí va ser el pare d'Hasan, Husáin, Muhámmad ibn al-Hanafiyya, Záynab i Umm Kulthum.

Despuix de l'invitació de Mahoma al islam, Alí ibn Abi-Tálib es va convertir en un dels primers converso a l'islam a l'edat d'entre 9 i 11 anys, anunciant públicament l'acceptació de l'islam, de manera que el Profeta ho va cridar «el seu germà, testamentario i successor». Es narra que Alí va ajudar a l'emigració de Mahoma en Lailat al-Mabit, i despuix d'emigrar a Medina quan Mahoma creava el pacte de germandat entre els musulmans ho va elegir com el seu germà. En Medina, va anar el portaestandarte de l'Eixèrcit Islàmic en la majoria de les guerres i es va fer famós per la seua valentia.

Quan Mahoma va retornar de la seua última cerimònia del Hach en la regió de Ghadir Jum, va pronunciar la frase «Quienquiera que yo siga la seua mawla, este Alí és el seu mawla també». El significat d'esta ha segut motiu d'enormes #controvèrsia per part de chiítes i sunitas, sobre assunts de la successió del Profeta com a líder de l'Umma. Sobre esta base, els chiítes creuen que mawla significa “líder” i que açò constituïx l'elecció de Alí com un imam i successor del Profeta, mentres que els suní ho interpreten solament com una expressió de l'amistat de Mahoma en Ali i consideren que mawla significa “amic”.

Despuix de la mort de Mahoma, quan Alí estava fent els apanys per al seu sepeli, un grup dels musulmans es va reunir en la Saqifa de Bani Sa'anada i despuix de consultar-se entre sí sobre l'elecció del seu successor, varen jurar llealtat a Abu Bakr com el califa. Al principi Ali ibn Abi Tálib es va negar a jurar llealtat a Abu Bakr, pero despuix de sis mesos, va tindre que acceptar-ho.

Durant el califato dels primers tres califes Rashidun, Alí no va participar en les guerres i no tenia actiu polític llevat para l'elecció del tercer califa. Per supost, quan li varen demanar, els donava les seues recomanacions als califes en assunts religiosos, judicials i polítics.

Despuix de l'assessinat d'Uthmán, Alí va ser elegit com el quart califa dels musulmans. L'época de la seua califato va coincidir en les primeres guerres civils entre musulmans i rebels com els iranís. Alí es va enfrontar a dos grups diferents: un grup encapçalat per Aisha, Talha i Zubayr en La #Meca que volia celebrar un consell per a determinar un atre califa, i un atre grup liderat per Mu'awiya en Síria que volia venjar-se de l'assessinat de Uzmán. Quatre mesos despuix del califato, Ali va derrotar al primer grup en la batalla del Camello, pero la guerra de Siffín en Mu'awiya no va ser concloent militarment i es va aplegar al tema del arbitrage, terminant-se en contra d'Ali. Després, en l'any 38 DH, va lluitar contra els jariyistas, els qui varen considerar l'acceptació de l'arbitrage per part d'Ali com una herejía i es varen rebelar contra ell, en la batalla de Nahrwan, la que va resultar en fracàs. Ali va governar com el quarto i últim califa ortodox (Rashidun, lit., «ben guiat») des de 656 fins a 661, quan va ser assessinat per Abd al-Rahman ibn Mulyam.

Alí ha segut comparat en Jesús en varis hadiths atribuïts a Mahoma i ha segut cridat «el segon Mesías» en la tradició chií. A pesar de les diferències en l'historiografia musulmana, les fonts islàmiques coincidixen que Ali va ser una figura destacada religiosa i que governava d'acort en el Corán i la Sunna. Ali va implementar cuidadosadament les regles islàmiques i es va alluntar de culminar possessions mundanes. Una gran cantitat de discursos breus d'Ali s'han convertit en part de la cultura islàmica general, i els especialistes en idioma àrap han notat l'eloqüència única de les seues paraules.

Per als musulmans sunitas, l'importància de Alí radica que és considerat com el quarto i últim califa ben guiat, mentres que per als musulmans chiïtes Alí va ser el primer iman i se li considera a ell i als seus descendents com a llegítims successors de Mahoma, tots els quals són membres de la Ahl ul-Bayt. Este desacort va produir el cisma de la comunitat musulmana en dos branques principals: la sunita, la chií.

Algunes fonts sostenen que Alí va ser l'única persona naixcuda en el santuari de la Kaaba de La #Meca. Segons les fonts, Fátima bint Torreu va ser a la Kaaba despuix quan sentia el dolor del part i va començar a orar a Deu. Mentrestant, la paret de la Kaaba es va badar i Fátima va entrar en ella i va donar a llum al seu fill. El seu pare era Abu Tálib ibn Abd al-Muttálib i la seua mare Fátimah bint Ásad. Va ser criat en la casa de Mahoma des dels sis anys com a fill adoptiu seu. A la seua volta, el pare de Alí, Abu Tálib, va anar el tio i tutor de Mahoma i qui li va acollir despuix de posar-se orfe. Ali es va convertir ademés en gendre del profeta, en casar-se en 623 DC en Fátima, ya que Mahoma va dir a Alí que Alá li havia ordenat que es casara en la filla que tenia en la seua primera esposa Jadiya. Mahoma va dir a Fátima: «T'he casat en el més volgut de la meua família».

Noms i títuls

Varis noms i títuls han segut atribuïts a Ali ibn Abi-Tálib en fonts històriques islàmiques, alguns dels quals expressen les seues característiques personals i uns atres es deriven de certes parts de la seua vida. La seua mare Fátima ho va cridar Haydar (#León) despuix del seu naiximent, pero el seu pare va elegir Ali com el seu nom.

La paraula "Ali" significa sublim i excelso. Esta paraula mai es va usar com un nom de persona en àrap antic abans. Vàries narracions relacionen el nom d'Ali en la seua superioritat en coneiximent, magnanimidad, pietat, valentia, simpatia, etc. Al-Siddiq al-Akbar, al-Wasí (testamentario del profeta), al-Walí (protector), al-Faruq (qui separa la veritat del fals) i Ya'sub al-Din (gran líder religiós) són els seus atres títuls. Els seus kunyas més famoses són Abu Turab i Abu ul-Hasan.

El seu títul més famós entre els duodecimanos chiís és Amir al-Mu'minín, que consideren exclusiu d'Ali. I segons les fonts chiís, Deu li va donar este títul a Alí, anunciant-li-ho pel Profeta de l'Islam en Ghadir Jum i es va demanar a tots els musulmans que li tractaren en este títul. Entre els sunitas, l'oració "Karama Al-lah Wayhah" (que Deu honre la seua cara perque no es postrava davant cap ídol) es coloca exclusivament despuix del nom de Alí i no s'utilisa per a uns atres companyers del Profeta.

Vida en La #Meca

Naiximent i infància

El pare de Alí, Abu Tálib ibn ‘Abd al-Muttálib, era el guardià de la Kaaba i el xeic dels Banu Háshim, una branca important de la poderosa tribu dels Quraysh i el tio de Mahoma. La mare de Alí, Fátima bint Ásad, també pertanyia als Banu Háshim, fent a Alí descendent d'Ismael, el fill d'Abraham.

Moltes fonts, especialment les chiïtes, indiquen que quan Fátima bint Ásad sentia el dolor del part va ser a la Kaaba i va començar a orar a Deu. Mentrestant, la paret de la Kaaba es va badar i Fátima va entrar en ella i va donar a llum al seu fill i va permanéixer allí durant tres dies. Segons les narracions, Mahoma va ser la primera persona a la que va vore Alí degut a que ho va arreplegar quan va nàixer. Es diu que Mahoma li va donar el nom de Alí, que significa sublim. Mahoma va nomenar l'any en el que va nàixer Ali com "Sanat ul-Jayr" i "Sanat ul-Baraka" (l'any del ben i l'any de la bendició).

Mahoma tenia una relació estreta en els pares de Alí. Quan Mahoma va quedar orfe i luego que també va perdre al seu yayo Abd ul-Muttálib, el pare de Alí ho va dur a la seua casa. Alí va nàixer dos o tres dies en acabant de que Mahoma es casara en Jadiya bint Juwáylid. Quan Alí tenia cinc o sis anys, va aplegar una hambruna a la #Meca, afectant a les condicions econòmiques del pare de Alí, que tenia una gran família a la que alimentar, llavors Mahoma va dur a Alí a la seua casa per a criar-ho.

Acceptació de l'islam

Ali va nàixer segons les profecies per a ser iman i acaba en l'hègira de Mahoma a Medina en 622 DC. Quan Mahoma va dir haver rebut una revelació divina, Alí, en només dèu anys, li va creure i es va convertir a l'islam. Segons Ibn Ishaq i atres autoritats, Alí va ser el primer home en convertir-se a l'islam. Al-Tabari afig atres tradicions indicant la similar proclama de que Alí es va convertir a l'Islam abans que Zayd o Abu Bakr.

Les doctrines chiïtes afirmen que portant a terme la seua missió divina, Alí va acceptar l'islam abans de prendre part en cap rito de la tradició religiosa preislámica de La #Meca, vistes pels musulmans com a politeistes (vejau shirk) o paganes. Els chiïtes diuen que el seu cap és honorable perque mai es va postrar davant els ídols. Els suní també usen el honorífic Karam Allahu Wajhahu, que significa «que Deu honre la seua cara».

La raó de la seua acceptació no se sol cridar conversió, perque mai va ser un adorador d'ídols com la gent de la #Meca. Se li va conéixer per trencar ídols i per preguntar a la gent per qué adoraven alguna cosa que havien fet ells mateixos. El yayo de Alí, junt en atres membres del clan dels Banu Háshim, eren hanif, és dir, seguidors d'un sistema de creències monoteista abans de l'arribada de l'islam.

Despuix de la proclamació de l'islam

Ali va anunciar públicament la seua acceptació de l'invitació de Mahoma en "el Dia d'En Donar". Segons fonts islàmiques, la proclamació de Mahoma a l'Islam en La #Meca va durar 13 anys, dels quals els primers 3 anys varen ser en secret. Segons el Corán, quan se li va ordenar que invitara als seus familiars més propencs a acceptar l'islam, va reunir a 40 persones hachemitas en una cerimònia.

Segons Al-Tabari, Ibn Athir i Abu Al-Fida, Mahoma els va preguntar als seus familiars en la reunió quí està dispost a ajudar-ho en divulgació de l'Islam i va anunciar que qui ho ajude serà el seu germà, testamentario i successor. Pero cap dels seus familiars va donar la resposta positiva llevat Ali. El Profeta va permanéixer en silenci en resposta a Ali i va repetir la seua pregunta tres voltes, i novament Ali era l'únic que li va respondre afirmativament. Despuix de la tercera volta, el Profeta va cridar a Ali com el seu germà, testamentario i successor, sent Ali a penes un adolescent ya que tenia 13 o 14 anys, i esta acció del Profeta va fer que fora ridiculisat entre els seus familiars. Abu Lahab es rio d'ells i va declarar que Abu Tálib deuria inclinar-se davant el seu fill ara que era un emir. Este event és conegut com el "Hadith de l'advertència".

Durant la persecució dels musulmans i el boicot als Banu Háshim en La #Meca, Alí es va mantindre ferma en el seu respal a Mahoma. Segons Al-Tirmidhi i Al-Tabari, Ali va ser la primera persona que va resar en Mahoma. Ell i Mahoma solien anar a les valls al voltant de la #Meca i per a orar.

De la conversió a l'Islam a l'emigració

Durant este periodo (610-622 DC), quan Mahoma va rebre les seues primeres revelacions, Ali li ajudava a establir la primera societat islàmica. Durant estos anys, Ali dedicava la major part del seu temps a satisfer les necessitats dels creents de la #Meca, especialment dels pobres, repartint la seua riquea entre ells i ajudant-los en els seus assunts diaris.

En el sèptim any despuix de l'inici de la missió profètica de Mahoma, els infels de la #Meca varen emetre un tractat contra els musulmans. Segons este acort, tots els Bani Háshim varen sofrir un sege econòmic durant tres anys en una vall cridada Shi'b Abi Tálib. Durant el periodo de sege, Ali preparava menjada en secret per als musulmans.

Poc despuix del final del sege econòmic en Shi'b Abi Tálib, va fallir el pare d'Ali, Abu Tálib. Segons Ibn Abi al-Hadid, despuix de la mort d'Abu Tálib, quan Mahoma viajava per a difondre l'Islam a al-Taif i a les tribus Bani Amir i Bani Sheyban, Ali ho acompanyava en els viages.

Migració a Medina

En 622, l'any de la fugida de Mahoma a Medina, Alí va arriscar la seua vida dormint en el llit de Mahoma per a frustrar un complot d'assessinat per a que Mahoma poguera escapar per a posar-se fòra de perill. Eixa nit és coneguda com Laylat al-Mabit. Segons alguns hadiths, un versícul del Corán va ser revelat a Alí relatiu al seu sacrifici en la nit de l'hègira que diu «Entre la gent hi ha els qui donen la seua vida anhelant complaure a Alá, i Alá és compassiu als seus siervo». Alí va sobreviure al complot, pero va arriscar la seua vida permaneixent en La #Meca per a portar a terme l'orde de Mahoma que tornara a la gent les propietats que havien segut confiades a Mahoma per a guardar-les i després es va anar a Medina en la seua mare, la filla de Mahoma (Fátima) i atres dos dònes.

Vida en Medina

Durant la vida de Mahoma

Alí tenia 22 o 23 anys quan migró a Medina. En Medina quan Mahoma estava creant llaços de germandat entre els seus companyers, va seleccionar a Alí com el seu germà. Durant els dèu anys següents que Mahoma va dirigir la comunitat en Medina, Alí va ser en extrem actiu en el seu servici com el seu secretari i diputat, servint en el seu eixèrcit, com a portador del seu bandera en cada batalla, guiant partides de guerrers en les incursions i duent els mensages i les órdens. Com un dels tinents de Mahoma, i més tarde el seu gendre, Alí era una figura poderosa i prestigiosa en la comunitat islàmica.

Vida familiar

En l'any 623 DC, Mahoma li va dir a Alí que Deu li havia ordenat que casara a la seua filla Fátima az-Zahra en ell. Mahoma va dir a Fátima: T'he casat en el més volgut de la meua família. Esta família va ser glorificada per Mahoma en freqüència i els va declarar com la seua Ahl al-Bayt en events com la Mubahala i en hadiths com el Hadith al-Kasa. També són glorificados vàries voltes en el Corán com en el vers de la purificació.

Alí va tindre quatre fills en Fátima, l'única filla de Mahoma que li va sobreviure: Hasan ibn Ali, Husáyn ibn Ali, Záynab bint Ali i Umm Kulthum bint Ali. Els seus dos fills (Hasan i Husáin) són citats per Mahoma com els seus propis fills, honrats numeroses voltes durant la seua vida i cridats «els senyors de les jóvens del paraís».

Alí i Fátima convivien dèu anys despuix el seu matrimoni, fins a la mort de Fátima. Encara que la poligàmia estava permesa, Alí no es va casar en cap atra dòna mentres Fátima estava viva. De fet, este matrimoni posseïa un significat espiritual especial per a tots els musulmans perque és vist com el matrimoni entre dos persones importants propenques de Mahoma. Despuix de la mort de Fátima, Alí es va casar en atres dònes i va tindre més fills, dels quals els més célebres varen ser Al-Abbás ibn Alí i Muhámmad ibn al-Hanafiyya. Hasan, naixcut en el 625 DC, era el segon iman dels chiítes i també era el califa dels musulmans durant uns sis mesos.

Carrera militar

A excepció de la batalla de Tabúk, Ali va participar en totes les batalles i expedicions lluitades pels musulmans. Ademés de ser el portaestandarte en les guerres, Ali va estar al mando de grups de guerrers en incursions en terres enemigues.

Ali es va distinguir per primera volta com a guerrer en 624 DC en la batalla de Badr. La batalla va començar quan Alí va derrotar al campeó de la #Meca, Walid ibn Utba. Un historiador va descriure la victòria inicial de Alí en la batalla com "la senyal del triumfo de l'Islam". Alí també va matar a molts atres soldats de la #Meca en la batalla. Segons les fuentas islàmiques, el número dels enemics que eren assessinats per ell aplegava entre vint i trentacinc (la majoria concorda en vintisset), mentres que tots els demés musulmans junts varen matar a només vintisset.

Ali va jugar un paper important en la batalla de Uhud, aixina com en moltes atres batalles, a on va empunyar una espasa bifurcada coneguda com Zulfaqar. Va tindre el paper especial de protegir a Mahoma quan la major part de l'eixèrcit musulmà fugia de la batalla de Uhud, i es va dir Lā fatā illā ʿAli, lā sayfa illā Dhul-Faqār (لَا فِتَی إِلَّا عَلِيّ سیفَ إلّا ذوالفَقار), (No hi ha jove valent llevat Ali, no hi ha espasa que servixca llevat Dhul-faqar).

També era el comandant de l'eixèrcit musulmà en la batalla de la Trinchera, a on va derrotar al llegendari guerrer àrap Amr ibn Abd-Wud. Mahoma va nomenar a Ali comandant en esta batalla, afirmant que "entregaré la bandera a un home que ama a Alá i al seu Mensager i és amat per Alá i pel seu Mensager. Ell retornarà en la conquista".

Despuix d'esta batalla, Mahoma li va donar a Ali el nom de Asadullāh (que significa "#León de Deu") i, segons els informes, ho va elogiar dient "el colp d'Ali contra Amr ibn Abd-Wud és més valiós que l'adoració de tota la humanitat i els genis fins al Dia del Juí". Alíi també va defendre a Mahoma en la batalla de Hunáin en 630 DC.

En l'any 630 DC, els infels de la #Meca es varen rendir als musulmans i Mahoma va conquistar La #Meca. Mahoma li va demanar a Ali que garantisara que la victòria terminaria sense derramament de sanc, perque Mahoma havia prohibit als musulmans venjar-se. Muhammad també li va ordenar a Ali que trencara els ídols dins de la Kaaba.

Sherira Gaon (c. 906-c. 1006) descriu en una responsa cóm el cap de la comunitat judeua en Peroz-Shapur (ara al-ʾAnbār), una comunitat d'uns 90 000, va donar una càlida benvinguda a Ali ibn Abi Tálib quan va marchar en el seu eixèrcit en el país i ho va conquistar, i cóm els va rebre en una disposició amistosa.

Missions importants

Despuix de la migració a Medina, Ali va mamprendre vàries missions importants. Muhámmad ho va nomenar com un dels escrigues del Corán. En Medina, quan Muhámmad va establir un víncul de germandat entre els emigrants i els Ansares, va elegir a Alí com el seu germà. En l'any 9 de l'hègira, Alí es va convertir en l'autor del text de pau de Hudaybiya. En l'any 630 DC, l'any anterior a la conquista de la #Meca, Mahoma va comunicar la sura "Absolució dels politeistes (arrepenediment)" per Alí als mequíes mentres s'esperava que Abu Bakr ho fera com a líder de la caravana del Haŷŷ.

El Profeta va atribuir la raó d'este canvi a Deu, qui li va demanar a Muhámmad que fera la missió ell mateix o un dels seus familiars. Un any despuix, Muhámmad va enviar a Alí a Yemen per a difondre les ensenyances islàmiques, lo que es coneix com La Sariyya de Alí ibn Abi Tálib. Alí va ser elegit per a trencar els ídols dins de la Kaaba i atres ídols adorats per les tribus de Aus, Jazray i Tay.

Event de Mubahalah

Artícul principal → Event de Mubahala.

Vore també: Ahl al-Bayt

Segons els informes, en l'any 631 DC, un enviat cristià àrap de Naŷrán (actualment en el nort de Yemen i en una regió d'Aràbia Saudita) va aplegar a Mahoma per a discutir quin de les dos parts estava equivocada en la seua doctrina sobre ‘Isa (Jesús). Despuix de comparar el naiximent miraculós de Jesús en la creació d'Adán, Mahoma els va cridar a mubahala (conversació), a on cada grup devia dur als seus hòmens, dònes i chiquets, i demanar-li a Deu que maldira al grup boler i als seus seguidors.

Per a demostrar-los que era un profeta, Mahoma va dur a la seua filla Fátima, a Alí i als seus nets Hasan i Husáin. Es va dirigir als cristians i els va dir "estos són la meua família" i es va cobrir a sí mateix i a la seua família en un mant. Segons fonts musulmanes, quan un dels monges cristians els va vore la cara, va aconsellar els seus companyers que es retiraren de la Mubahala per les seues vides i famílies.

Aixina que els monges cristians varen desaparéixer de Mubahala. Segons Allameh Tabatabaí en Tafsir al-Mizan, la paraula "Nosatres mateixos" en el vers es referix a Alí. Després narra que el Imam Ali ibn Musa al-Rida, l'octau Imam dels chiítes, en una discussió en Al-Ma'mún, califa abasí, es va referir al vers per a demostrar la superioritat de la progenie de Mahoma sobre el restant de la comunitat musulmana, i ho va considerar una prova per a que el califato era el dret de Alí, ya que Deu havia considerat a Alí com el mateix Profeta Mahoma.

Ghadir Jumm

Quan Mahoma retornava de la seua última pelegrinage l'any 632 DC, va expressar un sermón sobre Alí, lo que és interpretat de manera molt diferent per sunitas i chiís. Va detindre la caravana dels peregrins en Ghadir Jumm. El Profeta va ordenar que reuniren als peregrins que es varen marchar i esperaren als que no varen aplegar. Despuix de fer l'oració colectiva, El Profeta va començar a expressar un sermón.

Segons la Enciclopèdia de l'Islam:

Prenent a Ali de la mà, Muhammad va preguntar als seus fidels seguidors si ell, Mahoma, no estava més cerca (awlā) dels Creents que ells mateixos; la multitut va cridar: "¡Aixina és, oh Apòstol de Deu!"; després va declarar: "qui yo soc el seu mawla, Ali serà també el seu mawla" (man kuntu mawlāhu fa-ʿA elī mawlāhu)".

Els chiítes consideren que mawla significa líder i estes declaracions constituïxen la designació d'Ali com el successor de Mahoma i com el primer Imam. Pel contrari, els sunitas consideren que mawla significa amic i este hadith es deu a l'enemistat entre els Companyers de Muhámmad i Alí, que va ocórrer en Yemen per la distribució del botí de la guerra. Segons els sunitas, despuix de la guerra en Yemen, Alí els va dir als companyers que el Profeta dividira el botí entre nosatres, pero els Companyers no varen estar d'acort. Ali li va contar l'història a Muhammad, i per açò, Muhammad els va invitar a ser amics d'Ali i eliminar les rencors en ell, i va colocar a Alí com el seu successor en les responsabilitats familiars despuix de la seua mort, pero no es tractava d'una designació d'autoritat política. Molts sufíes també interpreten l'episodi com la transferència del poder espiritual i l'autoritat de Mahoma a Alí, a qui consideren el vaig valdre per excelència. Les fonts, tant chiís com sunitas, afirmen que, despuix del sermón, Abu Bakr, Úmar i Uthmán li varen jurar llealtat a Alí.

Hadiz de paper i ploma

Segons al-Bujari, poc abans de la seua mort, el Profeta de l'Islam va demanar paper i ploma per a escriure alguna cosa per a que la Ummah mai s'extraviara despuix d'ell. Umar ibn al-Jattab, que estava present en la reunió, es va opondre a la voluntat de Muhammad, argumentant que la malaltia havia vençut al Profeta i que el Corán era suficient per a ells. Açò va provocar una discussió entre els presents, per lo que Mahoma els va demanar que s'anaren.

En este sentit, Ibn Abi al-Hadid es referix a la conversació entre Abdullah ibn Abbas i Umar ibn al-Jattab durant el seu califato, en la que Umar considera que la raó per a impedir la voluntat final de Mahoma era el temor a la disensión de la Ummah islàmica com a resultat del nomenament d'Ali com el seu successor, perque segons Umar, els coraichitas no varen seguir a Ali perque era jove i els àraps es varen rebelar contra ell en tots els llocs del territori islàmic. Des de la perspectiva dels chiítes, encara que el Profeta no va conseguir nomenar a Ali en el final de la seua vida, pero ho va fer moltes voltes abans.

Despuix del decés del profeta de l'islam

La següent fase de la vida d'Ali ibn Abi-Tálib va començar en 632 DC, despuix de la mort de Mahoma, i va durar fins a l'assessinat d'Uzmán ibn Affan, el tercer califa, en 656 DC. Durant eixos 24 anys, Ali no va participar en batalles ni en conquistes. Tampoc va assumir cap càrrec eixecutiu, i en canvi es va retirar dels assunts polítics, especialment despuix de la mort de la seua esposa, Fátima az-Zahra. Usava el seu temps per a servir a la seua família i treballar com a agricultor. Ali va cavar molts pous i va plantar jardins prop de Medina i els va dotar per a us públic. Estos pous es coneixen hui com: "Abar Ali" (Els Pous d'Ali).

Ali compiló una versió completa del Corán (al-mus'haf), sis mesos despuix de la mort de Mahoma. El volum va ser completat i transportat en camello per a mostrar-li-ho a atres persones en Medina. L'orde d'este al-mus'haf diferia del que es va recopilar més tart durant l'era uzmánica. Este llibre va ser rebujat per la junta de govern per a la recopilació del Corán quan els va ser oferint. A pesar d'açò, Ali no va opondre resistència al seu propi mus'haf .

Ali i els califes Rashidun

Artícul principal → Califato ortodox.

Vore també: Successió de Mahoma

A la mort de Mahoma en l'any 632 DC, la comunitat musulmana no estava preparada per a la mort del seu líder i molts varen experimentar un profunt impacte. Immediatament despuix de la seua mort es va crear una gran divisió sobre quí deuria ser el successor del Profeta com a líder polític i espiritual de la comunitat. La divisió dels musulmans en branques sunitas i chiítes té les seues raïls en esta diferència: L'islam chií sosté que Ali ibn Abi Talib era el successor designat del profeta Mahoma com a cap de la comunitat, mentres que l'islam suní manté que Abu Bakr as-Siddiq és el primer líder despuix de Mahoma sobre la base de la seua elecció per part de la comunitat.

Mentres Ali preparava el cos de Mahoma per al sepeli i realisava els seus ritos funeraris, uns dels Ansar es varen reunir en Saqifa de Bani Sa'anada. Tres dels emigrants, inclosos Abu Bakr ibn Abi Quhafa, Umar bin al-Jattab i Abu Ubaida ibn al-Yarrah, que es varen enterar de la reunió, es varen anar allí. A banda d'estos, un grup de Banu Aus i també un grup de Banu Jazray estaven presents en la comunitat de Saqifa junt en el seu líder Sa'd ibn Ubada mentres estava malalt. La discussió va començar i al principi cada grup va expressar les seues virtuts, considerant el seu mateix més digne per al califato que l'atre. Un dels Ansar va parlar sobre les seues virtuts, i Abu Bakr en el seu discurs va declarar les virtuts dels Muhayirun, explicant que despuix de la mort del Profeta, els àraps obediran només a una persona de la tribu del Profeta Muhammad, i els Ansar no poden liderar la societat creada per Mahoma.

En acabant de que les paraules d'Abu Bakr no donaren resultats, va demanar a abdós grups que evitaren desacorts i juraren llealtat a Umar Ibn al-Jattab o Abu Ubaida ibn al-Yarrah. En eixe moment, Umar li va dir a Abu Bakr: no nos mereix el califato mentres existix una persona com tu. En disminuir els sorolls, Umar va prendre la mà d'Abu Bakr i li va jurar llealtat, seguint-ho, atres emigrants i Ansar també varen jurar llealtat a Abu Bakr. L'event de Saqifa es va posar completament a favor d'Abu Bakr quan Banu Aslam, que era una branca dels Banu Jazray, va aplegar a Medina en gran número i varen jurar llealtat a Abu Bakr. Segons Ibn Abbas, mentres Umar narrava l'event de Saqifa, ho va descriure com una llealtat afanyada, dient "va ser una cosa afanyada de la que Deu va protegir a la gent".

Abu Bakr va ser llavors acceptat de manera casi universal com el cap de la comunitat musulmana, assumint el títul de Califa, ‘successor del Mensager de Deu’ (خليفة رسول الله jalīfat Rasūl Allāh), com a resultat de Saqifa, si ben va tindre que enfrontar oposició per la naturalea afanyada de l'event. Varis dels companyers, el més prominent d'ells sent Ali, es varen refusar inicialment a reconéixer la seua autoritat. Entre els chiïtes s'afirma també que Alí havia segut designat prèviament com a hereu de Mahoma i que l'elecció era una contravenció als desijos del Profeta.

En qualsevol cas, despuix de la reunió en Saqifa, Úmar i els seus partidaris supostament varen ser enviats pel nou califa a la casa d'Ali a on s'havien reunit Ali, Fátima i alguns dels seus aliats. Segons varis erudits, com Al-Tabari i Ibn Qutaybah, Úmar va amenaçar en cremar la casa si Ali es negara a reconéixer l'autoritat d'Abu Bakr. Per una atra part, l'historiador Al-Baladhuri afirma que l'altercat mai es va posar violent i que va terminar en la sumissió d'Ali, i algunes narracions afigen que Umar i els seus companyers varen entrar per la força en la casa d'Ali, lo que hauria provocat que Fátima perguera al seu fill en pancha, Muhsin.

Segons el llibre Sulaym ibn Qays (atribuït a Sulaym ibn Qays, pero possiblement una creació molt més tardana) en este event Ali va ser arrastrat fòra de la casa en una corda nugada al voltant del coll. Estos events han segut motiu de disputa, en vàries fonts històriques primerenques argumentant que el fill de Fátima, Muhsin, havia mort en la seua infància i no per un abort espontàneu. Atres fonts afigen que Ali més tart va oferir voluntàriament a Abu Bakr el seu jurament de llealtat i va pronunciar un discurs ple d'elogis durant el seu funeral. La professora Coeli Fitzpatrick conjectura que l'història de l'altercat reflectix les agendes polítiques del periodo i, per lo tant, deu tractar-se en cautela.

En tot cas, la qüestió de la successió de Muhammad va fer que els musulmans es dividiren en dos grups, sunitas i chiís. Els sunitas afirmen que si ben Muhammad mai va nomenar un successor i Abu Bakr va ser elegit com el primer califa per la comunitat musulmana. Els sunitas reconeixen als primers quatre califes com llegítims successors de Mahoma (califes Rashidun, o correctament guiats), mentres que els chiítes creuen que Muhammad va nomenar explícitament a Ali com el seu successor en Ghadir Jumm i el liderage musulmà li pertanyia per orde divina.

Segons Wilferd Madelung, el propi Ali estava fermament convençut de la seua llegitimitat per al califato, basada en el seu estret parentesc en Mahoma, el seu coneiximent de l'Islam i els seus mèrits per a servir la seua causa. Li va dir a Abu Bakr que el seu demora en jurar-li llealtat (bay'a) es basava que creïa en el seu propi dret al califato. Ali no va canviar d'opinió quan finalment li va jurar llealtat a Abu Bakr i després a Úmar i a Uzmán, pero ho va fer pel be de l'unitat de l'Islam, en el moment en el que estava clar que els musulmans no li volien. Ali també creïa que podia complir el paper d'iman sense necessitat d'anar a la batalla.

Al començ del califato d'Abu Bakr, va haver una disputa sobre la dote de Muhammad a la seua filla, Fátima, especialment l'oasis de Fadak, entre Fátima i Ali d'una part i Abu Bakr per l'atra. Fátima li va demanar a Abu Bakr que els tornara les seues propietats, les terres de Fadak i Jáibar, pero Abu Bakr li'l va negar i li va dir que els profetes no tenien cap llegat i que Fadak pertanyia a la comunitat musulmana, dient: "Va dir el mensager de Diós: nosatres els profetes no tenim hereus i lo que deixem es considera com una Sadaqa". Quan Abu Bakr li va demanar a Ali que convocara a testics per al seu reclam, Ali va testificar que Mahoma s'havia concedit les terres de Fdadk a Fátima az-Zahra. Fátima es va enujar en Abu Bakr i va deixar de parlar-li fins a la seua mort. Segons algunes fonts, 'Ali no va prestar jurament de llealtat a Abu Bakr abans de la mort de la seua esposa, Fátima, en l'any 633 DC.

Durant el califato de Umar, Ali de nou va reclamar les herències paternes de Fátima; Pero la resposta de Umar va ser la mateixa que la d'Abu Bakr. Si be, Umar va acceptar que tornara unes terres de Medina, que es consideraven part de l'herència de Fátima, als fills d'Abbas ibn Abd al-Muttalib, que eren els representants de Bani Hashim; No obstant, les terres de Fadak i Jaybar varen seguir sent propietat del govern i no varen ser tornades a Bani Hashim.

Segons alguns historiadors musulmans, Ali ibn Abi-Tálib era un dels assessors de Umar. Els seus consells eren principalment sobre les regles islàmiques, perque tenia un profunt coneiximent del Corán i la Sunnah. No obstant, hi ha dubtes si Umar acceptava els consells polítics d'Ali. Durant el govern de Umar i Uzman, Ali no acceptava cap càrrec oficial del govern, militar o polític i no estava present en cap de les guerra .

Ali va ser un dels membres del consell electoral designat per Úmar per a eliegir al tercer califa. Encara que Ali era un dels dos candidats principals, el consell es va inclinar en contra seua. Sa'd ibn Abi Waqqas i Abdur Rahman bin Awf, que eren primers, estaven naturalment inclinats a recolzar a Uzmán, qui era cunyat de Abdur Rahman. Ademés, Úmar va donar el vot decisiu a Abdur Rahman i ell va oferir el califato a Ali en la condició de que governara d'acort en el Corán, en l'eixemple donat per Mahoma, i en els precedents establits pels dos primers califes. Ali va rebujar la tercera condició, mentres que Uzmán la va acceptar. Segons Ibn Abi al-Hadid en els seus comentaris sobre Nahy al-Balaga, Ali va insistir en la seua prominència a este punt, pero la majoria dels electors varen recolzar a Uzmán i es va instar a Ali a acceptar-ho a regañadientes.

Uzmán ibn 'Affan va expressar generositat cap als membres del seu clan, el Banu Abd-Shams, que semblaven tindre control sobre ell, i el seu supost maltracte arrogant cap a varis dels primers companyers com Abu Dharr al-Ghifari, Abd-Allah ibn Mas'ud i Ammar ibn Yasir va provocar indignació entre alguns grups de persones. Resistència oberta en contra seua va sorgir en 650-651 DC en la major part de l'imperi. El descontent contra el seu govern i contra els governs designats per ell no es llimitava a les províncies fòra d'Aràbia. Quan els membres del clan de Uzmán, especialment Marwán, varen guanyar control sobre ell, els nobles companyers, incloent a la majoria dels membres del consell elector, es varen tornar contra ell o a lo manco li varen retirar el seu respal, pressionant al califa a que esmenara els seus camins i reduïra l'influència de les seues asertivos parents.

Per a este moment, Ali havia actuat com una influència restrictiva sobre Uzmán sense opondre's directament a ell. En vàries ocasions Ali va estar en desacort en Uzmán en l'aplicació dels Hudud, i havia mostrat públicament simpatia per Abu Dharr al-Ghifari i parlat enèrgicament en defensa de Ammar ibn Yasir. Ali transmetia a Uzmán les crítiques d'atres Companyers, actuant en nom de Uzmán com a negociador en l'oposició provincial que havia aplegat a Medina. Per açò sembla haver sorgit certa desconfiança entre Ali i la família de Uzmán. Ali va tractar de mitigar la severitat del sege que es va alçar contra la casa de Uzmán en la seua insistència en que se li permetera aigua, i va enviar als seus fills Hasán i Husáin a vigilar la seua casa.

Hi ha desacort entre els historiadors sobre la relació entre Ali i Uzmán. Encara que Ali va jurar llealtat a Uzmán, no estava d'acort en algunes de les seues polítiques. En particular, s'enfrontava a Uzmán sobre la qüestió de la llei religiosa, insistint que es devia impondre un castic religiós en varis casos, com els d'Ubayd Allah ibn Umar i Walid ibn Uqba. En 650 DC, durant el pelegrinage, li va reprochar a Uzmán els seus canvis del ritual de l'oració. Quan Uzmán va declarar que prendria tot lo que necessitara del fey' Ali va exclamar que en eixe cas el califa seria impedit per la força. Ali cap als seus esforços per a protegir a companyers com Ibn Mas'ud del maltracte per part del califa. Per lo tant, alguns historiadors consideren a Ali com un dels principals membres de l'oposició contra Uzmán. No obstant, Wilferd Madelung rebuja esta conclusió pel fet de que Ali no tenia el respal dels coraichitas per a ser elegit com un califa. Segons ell, ni tan sols hi ha evidència de que Ali tinguera estretes relacions en rebels que recolzaren la seua califato, i molt manco va dirigir les seues accions. Algunes atres fonts diuen que Ali havia actuat com una influència restrictiva sobre Uzmán sense opondre's directament a ell. No obstant, Madelung relata que Marwán li va dir a Zayn al-Abidin, el net d'Ali, que "Ningú [entre la noblea islàmica] va ser més tranquil cap al nostre mestre que el vostre mestre".

Califato

Vore també: Califato ortodox

<timeline> ImageSize = width:700 height:60 PlotArea = width:680 height:30 left:10 bottom:20

Colors =

   aneu:yellow    value:rgb(0.7,0.7,1) # light yellow
   aneu:ret       value:rgb(1,0.7,0.7) # light ret
   aneu:green     value:rgb(0.7,1,0.7) # light green
   aneu:blue      value:rgb(1,1,0.7)   # light blue
   aneu:cyan      value:rgb(0.7,1,1)   # light blue
   aneu:purple    value:rgb(1,0.7,1)   # light purple
   aneu:grey      value:gray(0.8)      # grey

Period = from:630 till:665 TimeAxis = orientation:horisontal ScaleMajor = unit:year increment:5 start:630 ScaleMinor = unit:year increment:1 start:632

BarData=

 bar:agrana1

PlotData=

 align:center textcolor:black fontsize:8 mark:(line,black) shift:(0,-5)

 bar:agrana1
 from:    632  till:  634   color:orange   text:Abu Bakr                         
 from:    634   till:  644  color:yellow   text:Úmar
 from:    644  till:  656  color:blue     text:Uthmán
 from:    656  till:  661  color:ret      text:Alí

</timeline>

Ali era el califa dels musulmans entre 656 i 661 DC durant la Primera Fitna, un dels periodos més turbulentos de l'història musulmana. Ya que els conflictes en els que Ali participava es varen perpetuar en la polèmica historiografia sectària, el material biogràfic sol estar biaixat. No obstant, les fonts coincidixen que Ali era un home profundament religiós, dedicat a la causa de l'Islam i a l'imperi de la justícia d'acort en el Corán i la Sunna. Les fonts abunden en comentaris sobre la seua austeritat, la seua rigorosa observança dels deures religiosos i la seua solsida dels bens terrenals. Els autors han senyalat que Ali ibn Abi-Tálib es va mantindre ferm en els seus principis i no els va comprometre en busca del seu propi benefici polític.

Elecció

l'assessinat de Uthmán va significar que els rebels varen tindre que elegir un nou califa. Açò va resultar difícil ya que els rebels es varen dividir en varis grups: els muhaŷirun, els ansar, els egipcíacs, els kufanos i els basoritas. Hi havia tres candidats: Ali, Talhah i Al-Zubayr, estos dos últims companyers del Profeta i part dels dèu de qui el Profeta diguera que segons un hadiz anirien al paraís. Els acontenyiments exactes que varen dur al nomenament i al reconeiximent públic d'Ali com a califa en lloc de Talhah i Al-Zubayr són relativament incerts i contradictoris.

Primer, els rebels es varen acostar a Ali i li varen oferir com el califato. Alguns dels companyers varen tractar de persuadir a Ali per a que acceptara el càrrec, pero ell va rebujar l'oferta, solicitant que ho nomenaren conseller en lloc de cap. Talhah, al-Zubayr i atres companyers també varen rebujar l'oferta dels rebels. Per lo tant, els rebels varen advertir als habitants de Medina que seleccionaren un califa dins d'un dia, o prendrien mides dràstiques. Per a resoldre l'estancament, els musulmans es varen reunir en la Mesquita del Profeta el 18 de juny de 656 DC per a nomenar al califa.

Al principi, Ali es va negar a acceptar el califato, simplement perque els seus partidaris més vigorosos eren rebels. No obstant, quan alguns notables companyers de Mhammad, ademés dels veïns de Medina, li varen instar, finalment ho va accedir. Segons la narració d'Abu Mijnaf, Talhah i Al-Zubayr eren els primers companyers prominents que li varen jurar llealtat a Ali, pero atres informes varen afirmar lo contrari, indicant que ells es varen posar obligats a fer-ho. Ademés, Talhah i Al-Zubayr varen afirmar més tart que ho varen recolzar solament a regañadientes. Independentment, Ali refutó estes afirmacions, insistint que ho varen reconéixer com a califa voluntàriament.

Segons Wilferd Madelung, la coacció no va ser un factor i que es varen comprometre públicament en la mesquita. Si be la marejant majoria de la població de Medina, aixina com molts dels rebels, li varen jurar llealtat, algunes figures o tribus importants no ho varen fer. Els omeyas, parents de Uthmán, varen fugir al Alce o varen permanéixer en les seues cases, negant més tart la llegitimitat d'Ali. Sa'ad ibn Abi Waqqas estava absent i Abdullah ibn' Umar es va abstindre de jurar llealtat, pero abdós li varen assegurar a Ali que no actuarien en contra seua. Ali va heretar aixina el califato Rashidun, que s'estenia des d'Egipte en l'occident fins als altiplanos iranís en l'orient, mentres que la situació en el Hiyaz i les atres províncies en vespres de la seua elecció no estava resolta.

Uthmán havia designat a membres de la seua família com a governadors i els va posar ademés en atres llocs de poder, i el descontent públic en este nepotisme havia segut un dels factors que havia provocat una rebelió en contra seua. Ademés, els governadors de Uthmán eren àmpliament coneguts per la seua corrupció i saqueig. Poc en acabant de que Ali es convertira en califa, va destituir als governadors de Uthmán immediatament, en contra del consell dels seus assessors de que no era políticament prudent fer-ho, ya que es negava a ser còmpliç de la seua injustícia i corrupció.

Segons Madelung, Ali estava profundament convençut del seu dret i de la seua missió religiosa, no estava dispost a comprometre els seus principis en benefici de la conveniència política i estava dispost a lluitar contra obstàculs marejants. Alguns dels governadors nomenats per Uthmán varen ser reemplaçats, pero uns atres, com Muawiya (un parent de Uthmán i governador del Alce), es varen negar a sometre's a les órdens d'Ali.

L'elecció d'Ali com a califa va ser puix, problemàtica i controvertida. Segons les normes que Abu Bakr i Umar havien establit, com el que el nou califa fora designat per consens d'una shura de companyers del Profeta, el califato d'Ali caria de llegitimitat. Aixina mateix, caria de respal entre els coraichitas, els qui havien gojat de poder sobre la decisió gràcies a les normes impostes per Abu Bakr.

Al mateix temps, Ali ibn Abi-Tálib estava fermament convençut de la llegitimitat del seu nomenament, en base en el seu parentesc propenc en el Profeta, la seua primerenca acceptació i coneiximent de l'islam, i els seus mèrits militars i civils en servir a la causa de l'islam. L'irregular elecció, recolzada pels rebels de les províncies i pels Ansar (converso a l'islam de Medina) a els qui Abu Bakr havia privat del dret al vot, va deixar a la comunitat musulmana dividida profundament en tres faccions: Per una part, Ali i els seus partidaris. En segon lloc, els omeyas, encapçalats per Mu'awiya i Marwán, i els seus partidaris que creïen que el califato que havien obtingut a través del seu parent Uthmán, s'havia convertit en la seua propietat. Finalment, el grup de la majoria de coraichitas que esperava restaurar el califato coraichita sobre els principis establits per Abu Bakr i Umar. En tant cada facció estava llista per a lluitar pels seus presunts drets, l'Islam es va vore envolt en una brutal guerra interna que es va estendre fins al cap del fi del califato d'Ali.

Discurs inaugural en Medina

Quan Ali va ser nomenat com a califa, va declarar davant els ciutadans de Medina que la política musulmana havia aplegat a estar plagada de disensiones i #discòrdia, desijant porgar l'islam de qualsevol mal. Ali li va aconsellar a la població que es comportaren com a verdaders musulmans, advertint que no toleraria la sedició i que els qui anaren declarats culpables d'activitats subversivas serien tractats en durea.

Primera fitna

Artícul principal → Primera fitna.

Vore també: Batalla del Camello i Batalla de Siffín

Aisha, una de les esposes del Profeta de l'Islam, mai li havia perdonat a Ali ibn Abi-Tálib que li haguera sugerit a Mahoma que es divorciara d'ella. Despuix de l'assessinat d'Uthmán, Aisha es va unir a Talha, Al-Zubayr i als Omeyas, especialment Mu'awiya i Marwán I (familiars de Uthmán), els qui supostament volien que Ali castigara als alborotadores que havien matat a Uthmán. Varen reunir tots les seues tropes en el supost propòsit de capturar als assessins de Uthmán i varen acampar prop de Basora. Les conversacions varen durar molts dies i el acalorado intercanvi i les protestes que varen seguir durant el diàlec varen passar de les paraules als colps, lo que va provocar la pèrdua de vides per abdós parts. En la confusió, va esclatar la Batalla del Camello (cridada aixina perque Aisha supervisava a les tropes a llom de camello) en 656 DC, a on Tahla i Al-Zubayr varen morir i Ali va eixir victoriós. S'ha sugerit que l'assessinat de Uthmán va ser usat com un pretext per a buscar les seues pròpies ambicions polítiques perque varen trobar el califato d'Ali en contra del seu propi benefici. Els rebels sostenien en canvi que Uthmán havia segut justament assessinat, per no governar segons El Corán i La Sunna, i que per tant, no devia invocar-se cap venjança. Alguns afirmaven que el califato li havia segut donat a Ali com un regal dels rebels i que Ali no tenia la força suficient per a controlar-los o castigar-los, mentres que uns atres afirmaven que Ali havia acceptat l'argument dels rebels o que a lo manco no considerava a Uthmán com un governant just. El propi Ali va escriure, en el Nahy al-Balagha, que els omeyas ho varen culpar de l'assessinat de Uthmán.

El coneiximent que els omeyas tenien de mi no els va impedir acusar-me, ni la meua precedència en l'acceptació de l'Islam va impedir que estes persones ignorants em culparen. Les amonestacions d'Alá són més eloqüents que la meua llengua. Soc el contendent contra els que s'aparten de la Fe i l'oponent d'els qui alberguen dubtes. Les incertituts deuen colocar-se davant el Corán, el Llibre d'Alá (per a ser aclarides). Certament, la gent serà recompensada segons lo que tinga en el seu cor. - Nahy al-Balagha: Sermón 75

Els problemes d'Ali no varen cessar en la victòria en la batalla del Camello, puix li va sorgir un nou oponent, Mu'awiya, qui era un membre del clan omeya i familiar de Uthmán i tenia considerable poder sobre ell. Mu'awiya era el governador de Síria durant el califato de Uthmán. En tals circumstàncies, es va produir un cisma que va conduir a la primera guerra civil en l'història de l'Islam. Alguns musulmans, coneguts com uthmaníes (els partidaris de Uthmán), entre ells Mu'awiya i els seus partidaris, consideraven a Uthmán com un califa llegítim i just fins al final de la vida, que havia segut assessinat illegalment. Uns atres, coneguts com el partit d'Ali, creïen que Uthmán havia caigut en un error, havia perdut el dret al califato i havia segut eixecutat llegalment per negar-se a esmenar els seus camins o renunciar; per lo tant, Ali era el Imam just i verdader i els seus oponents eren infels. Esta no era la posició del propi Ali. Esta guerra civil va generar divisions permanents dins de la comunitat musulmana sobre quí tenia el dret llegítim a ocupar el califato. La Primera Fitna, 656–661 DC, va seguir puix a l'assessinat de Uthmán, va continuar durant el califato d'Ali i va terminar quan Mu'awiya va assumir el califato, i es llamenta com el final de l'unitat inicial de l'umma (nació) islàmica.

Conflicte en Muawiya i arbitrage

Ali va nomenar a Abd Allah ibn al'-Abbas com a governador de Basora, mentres Mu'awiya va rebujar jurar llealtat a Ali. Ali va obrir negociacions, pero Mu'awiya va insistir en l'autonomia del seu govern en Síria. Mu'awiya va movilisar un eixèrcit cap a Ali i es va negar a rendir llealtat a ell en el pretext de que no havia participat en les eleccions per a elegir el quart califa. Ali li va respondre traslladant els seus eixèrcits al nort i els dos bandos varen acampar en Siffin durant més de cent dies. La major part del temps es va passar en negociacions. Encara que Ali va intercanviar vàries cartes en Mu'awiya, no va conseguir fer-ho retirar ni persuadir-ho de que li jurara llealtat. Les constants escaramuzas entre dos eixèrcits finalment varen donar inici a la batalla de Siffín en 657 DC.

Despuix d'una semana de combat, va esclatar una violenta batalla nocturna, coneguda com Laylat al-Harir (la nit de la clamor). Quan l'eixèrcit de Mu'awiya estava a punt de ser derrotat, Amr ibn al-As li va aconsellar a Mu'awiya que els seus soldats issaren les papers del mus'haf (pergamins inscrits en versículs del Corán o còpies completes del mateix) en les puntes de les seues llança per a causar desacorts i confusió entre l'eixèrcit d'Ali. Ali va entendre la estratagema, pero només una minoria de les seues tropes estava d'acort en ell i volia continuar en la guerra. A pesar del desacort de Alí els dos eixèrcits finalment varen acordar resoldre l'assunt de quí deuria ser califa per mig d'arbitrage.

L'oposició del grup més gran dins de l'eixèrcit d'Ali a lluitar era el factor decisiu en l'acceptació de l'arbitrage. El califa es va adherir a la voluntat de la majoria en el seu eixèrcit, acceptant la proposta de l'arbitrage. Ademés, Ali estava d'acort en la demanda de Amr ibn al-As d'eliminar el seu títul formal de Amīr al-muʾminīn (comandant dels fidels o príncip dels creents, el títul tradicional d'un califa), de l'inicial document de l'arbitrage redactat el 2 d'agost en l'any 657 DC. Segons Kennedy, l'acort va obligar a Ali "a negociar en Mu'awiya en igualtat de condicions, deixant el seu dret indiscutible a liderar la comunitat", i Madelung afirma que "li va donar a Mu'awiya una victòria moral" abans d'induir una "desastrosa divisió en les files de les forces de l'eixèrcit d'Ali".

La qüestió de si l'àrbit triat representaria a Ali o als Kufanos va provocar una nova divisió en l'eixèrcit d'Ali. Ash'ath ibn Qays i alguns atres varen rebujar als nominats d'Ali, Abd Allah ibn 'Abbas i Malik al-Ashtar, i varen insistir que Abu Musa al-Ash'ari, fòra l'àrbit per la seua neutralitat. Finalment, es va instar a Ali a acceptar a Abu Musa com a àrbit. En l'atre eixèrcit, Amr ibn al-As va ser designat per Mua'wiya com el seu àrbit. Sèt mesos despuix de la batalla, en febrer de 658, els dos àrbits es varen reunir en Adhruh a uns 14 quilómetros al noroest de Ma'an en Jordània. Amr ibn al-As va convéncer a Abu Musa al-Ash'ari de que tant Ali com Mua'wiya devien recunciar, elegiendo un nou califa. Ali i els seus seguidors varen quedar atònits per la decisió, que havia rebaixat al califa llegal a l'estatus d'un rebel com Mu'awiya. Aixina que, Mua'wiya i Amr ibn al-As varen ser més llests que Ali.

Quan els àrbits es varen reunir en Dumat al-Yandal, es varen organisar una série de reunions diàries per a discutir els assunts en qüestió. En aplegar el moment de prendre una decisió sobre el califato, Amr bin al-As va convéncer a Abu Musa al-Ash'ari de que devien privar tant a Ali com a Mu'awiya del califato, donant als musulmans el dret d'elegir al califa. Abu Musa al-Ash'ari també estava d'acort. Segons Poonawala, sembla que els àrbits i atres persones eminents, excloent als representants d'Ali, es varen reunir en giner de 659 a discutir la selecció del nou califa. Amr bin al-As llavors va recolzar a Mu'awiya, mentres que Abu Musa va preferir al seu gendre, Abdullah ibn Umar, pero Abdullah li'l va negar per falta d'unanimitat. Llavors Abu Musa va propondre depondre tant a Ali com a Mu'awiya i Amr estava d'acort, sometent la selecció del nou califa a una Shura. En la suguiente declaració pública, Abu Musa va observar la seua part de l'acort, pero al contrari de l'anterior acort Amr va declarar que Ali deu ser depost i Mu'awiya deu ser el califa.

Ali ibn Abi-Tálib es va negar a acceptar la decisió i es va trobar tècnicament en violació de la seua promesa de complir en l'arbitrage. Llavors va protestar que tal decisió era contrària al Corán i la Sunna i per lo tant no és vinculant. Després va tractar d'armar un nou eixèrcit, pero solament els Ansar, els remanentes dels Qurra liderats per Malik al-Ashtar, i alguns membres del seu clan li varen permanéixer lleals. Açò va posar a Ali en una posició dèbil inclús entre els seus propis seguidors. L'arbitrage va resultar en la dissolució de la coalició de 'Ali, lo que segons alguns historiadors era el propòsit de Mu'awiya.

Per a fer la situació pijor per a Mu'awiya, un vociferante grup dels seus partidaris va rebujar l'acort, i finalment, es va tornar contra ell, exigint que els musulmans s'adheriren solament a el "juí de Deu" (la hukma illa li-llah, manifestat en el camp de batalla i en els manaments judicials del Corán) en lloc de juïns humans falibles eixercits en l'arbitrage. Este grup d'uns 12,000 hòmens, conegut com els Qurra que hi havia participat en l'assessinat de Uthmán, es varen retirar en Kufa i es varen instalar en Harura, i varen aplegar a ser conegut com els Jariyitas ("els rebels"), i varen escomençar a considerar infels a tots els seus enemics. Aixina que l'arbitrage acordat en Siffin no havia resolt el conflicte i la comunitat islàmica es va dividir en tres grups rivals: els partidaris d'Ali, els partidaris de Mu'awiya i els jariyitas.

Recomençament de les hostilitats i conflicte en els jariyíes

Els jariyitas varen refusar negociar en Ali, a qui varen escomençar a cridar infel (kafir) per acceptar l'arbitrage i es varen negar a recolzar-ho en contra de Mu'awiya. Ali volia deixar-los, pero quan varen escomençar a assessinar als seus partidaris, incloent al governador de Nahrawan, va decidir enfrontar-los. En 659 DC, les forces d'Ali i els jariyitas es varen trobar en la batalla de Nahrawan. Encara que Ali va guanyar la batalla per un gran marge, el conflicte constant havia afectat la seua posició. Mentres bregava en els iraquí, a Ali li va resultar difícil construir un eixèrcit disciplinado i institucions estatals eficaces. També va passar molt temps lluitant contra els jariyitas, els qui no varen desaparéixer en la victòria en Nahrawan i de fet seguirien rebelant-se per décades contra els omeyas i contra els primers governs abasíes. Com a resultat, a Ali li costava expandir l'estat en el seu front oriental.

Casi de manera simultànea, disturbis s'estaven gestant en Egipte. Ali ibn Abi-Tálib va cridar al governador d'Egipte, Qais, reemplaçant-ho per Muhammad ibn Abi Bakr (el germà de Aisha i fill del primer califa de l'Islam, Abu Bakr, i a qui Ali ibn Abi-Tálib ho havia pres com el seu fill adoptiu). Mu'awiya va autorisar llavors a Amr ibn al-'As a movilisar-se contra Egipte, lo que va resultar en la victòria en segona atac. Amr havia conquistat Egipte de mà dels romans per primera volta díhuit anys abans, pero havia segut despedit per Uthmán. Muhammad ibn Abi Bakr no tenia el respal popular en Egipte i a pesar de que va conseguir reunir a 2,000 hòmens, es varen dispersar sense lluitar. La capital provincial de Fustat va ser capturada i Muhámmad va ser eixecutat per orde de Mu'awiya ibn Hudaiy, líder dels rebels pro-uthmanitas. La pèrdua d'Egipte era un gran colp per a l'autoritat d'Ali, qui tenia les mans ocupades lluitant contra els desertor jariyitas en Iraq, i el control dels quals en Basora i les dependències de l'est i el sur d'Iraq s'estava erosionant.

En els anys següents, l'eixèrcit de Mu'awiya va ocupar moltes ciutats d'Iraq, lo que els governadors d'Ali no varen poder evitar, i la gent no va oferir respal per a la defensa. Mu'awiya s'havia abstingut de llançar un assalt directe contra Ali ibn Abi-Tálib. En canvi, la seua estratègia va consistir en sobornar als caps tribals de l'eixèrcit d'Ali per a que es passaren al seu costat, i en hostigar als habitants a lo llarc de la frontera occidental d'Iraq. La primera incursió va ser realisada per al-Dahhak ibn Qays al-Fihri contra nómades i pelegrins musulmans en el desert a l'oest de Kufa. A açò li va seguir un fallanc atac de Nu'man ibn Bashir al-Ansari contra la ciutat Ayn al-Tamr, i després, en l'estiu de 660 DC, incursions exitoses de Sufyan ibn Awf contra les ciutats d'Hit i Anbar. En 659/660, Mu'awiya va expandir les operacions al Hiyaz (Aràbia occidental, a on es troben La #Meca i Medina), enviant a Abd Allah ibn Mas'ada al-Fazari a arreplegar l'impost d'almoina i a obtindre promeses de llealtat a Mu'awiya per part dels habitants de l'oasis Taima.

Esta incursió inicial va ser derrotada pels kufanos, mentres que un intent d'obtindre promeses de llealtat dels coraichitas de la #Meca en abril de 660 també va fracassar. En l'estiu, Mu'awiya va enviar un gran eixèrcit baix el comando de Busr ibn Abi Artat a conquistar el Hiyaz i Yemen, Ordenant-li a Busr que esglayara als habitants de Medina sense lastimarlos, que deixara en pau als mecanos, i que matara a qualsevol en Yemen que es negara a jurar llealtat. Busr va alvançar a través de Medina, La #Meca i Ta'if, sense trobar resistència, obtenint reconeiximent per a Mu'awiya d'eixes ciutats. En Yemen, Busr va eixecutar a varis notables de Naŷrán i les seues afores degut a que havien criticat a Uthmán en el passat o per tindre vínculs en Ali, i va massacrar a numerosos membres de la tribu Hamdan i habitants de Saná i Marib. Ans que poguera continuar la seua campanya en Hadramaut, es va retirar en acostar-se un eixèrcit de respal dels kufanos.

Aixina, per al final d'este periodo, Mu'awiya dominava Egipte, el Hiyaz, Yemen i atres àrees. En l'últim any del califato d'Ali ibn Abi-Tálib, l'estat d'ànim en Kufa i Basora va canviar al seu favor ya que la gent es va desilusionar en el regnat i les polítiques de Mu'awiya. No obstant, l'actitut de la gent cap a Ali diferia profundament. Només una chicoteta minoria d'ells creïa que Ali era el millor musulmà despuix de Mahoma i l'únic en dret a governar-los, mentres que la majoria ho recolzava solament gràcies a que desconfiaven i s'oponien a Mu'awiya.

Mort

Artícul principal → Assessinat de Alí.

La notícia de les accions de Busr en Aràbia va impulsar a les tropes d'Ali a unir-se en la campanya que tenia planificada contra Mu'awiya, pero l'expedició va ser abortada com a resultat de l'assessinat d'Ali per un jariyita en giner de 661 DC (40 DH). Ali va ser assessinat per un muradita fanàtic de la secta dels jariyitas, cridat Abd al-Rahman ibn Mulyam, els qui planejaven matar al mateix temps a Mu'awiya, pero el seu pla va ser fallat.

El 19 de Ramadà de 40 DH, lo que correspondria al 26 de giner de 661 DC, mentres Ali resava en la gran mesquita de Kufa, va ser atacat per Ibn Mulyam per mig d'una espasa enverinada, mentres es postrava en el Rese de Fayr. Alí va ordenar als seus fills que no atacaren als jariyíes. En cas que sobrevixquera, Ibn Mulyam seria indultat, mentres que si moria, Ibn Mulyam deuria rebre només un colp igual (independentment de si moria o no pel colp).

Alí va morir dos dies despuix, el 28 de giner de 661 DC (21 de Ramadà de 40 DH). Hasan va complir el Qiṣāṣ (Castic per llei del talión) i li va tindre igual castic a Ibn Mulyam tras de la mort de Alí. La proclamació de Mu'awiya com a Califa, en el 661 DC, va posar fi a l'época anomenada en l'història de l'islam «dels califes ben guiats» o «califes ortodoxos» (Abu Bakr, Umar, Uthmán i Alí) i inaugura el califato omeya, en capital en Damasc.

La mort de Alí ibn Abi-Tálib no va tancar la qüestió successòria, ya que els seus partidaris pronte es varen rebelar contra el Califa de Damasc, aclamant als fills de Alí (Hasan, i a la mort d'ell, Husáin) com a llegítims successors i els nets del profeta. El personage de Alí goja de gran popularitat en el món islàmic, sobretot, llògicament, entre els chiïtes. El seu mausoleu en la ciutat de Náyaf és un important lloc de devoció chiïta i suní.

Reaccions davant la seua Mort

Despuix de la mort d'Ali, els musulmans de Kufa li varen jurar llealtat al seu fill major Hasan, ya que Ali en moltes ocasions havia declarat que només la gent de la Casa de Mahoma tenia dret de governar la comunitat musulmana. En este periodo, Mu'awiya que dominava tant el Llevant com Egipte, com a comandant de la força més gran de l'imperi musulmà i el califa dels musulmans, havia dut al seu eixèrcit a Iraq, la sèu del califato de Hasan ibn Ali.

Va esclatar una guerra durant la qual Mu'awiya va atraure al seu favor gradualment als generals i comandants de l'eixèrcit de Hasan en grans sumes de diners i promeses enganyoses fins que l'eixèrcit es va rebelar contra ell. Finalment, Hasan es va vore obligat a fer les paus i cedir-li el califato a Mu'awiya, lo que després es va canviar un regne secular (Sultanato). El califato dels omeyas es va convertir més tart en una monarquia centralisada baix el regnat d'Abd al-Málik ibn Marwán.

Els omeyas varen eixercir una pressió extrema sobre la família d'Ali ibn Abi-Tálib i els seus chiítes. Durant 60 anys despuix, maldir públicament al Imam Ali en les oracions congregacionales es va convertir en una pràctica regular fins que Úmar ibn Abd al-Aziz la va prohibir.

Madelung escriu:

La altanería, el desgovern i la repressió dels omeyas anaven a convertir gradualment a la minoria d'admiradors d'Ali en una majoria. En la memòria de les generacions posteriors, Ali es va convertir en el Comandant dels Fidels ideal. Front al fals reclam omeya sobre la seua llegítima sobirania en l'islam com a Vice-regentes de Deu en la terra, i en vista de la traïció omeya, el seu govern arbitrari i divisivo i la seua retribució vengativa, varen aplegar a apreciar la seua honestitat [la d'Ali], la seua increbantable devoció al regnat de l'Islam, la seua profunda llealtat personal, el seu tracte equitatiu a tots els seus seguidors i la seua generositat en perdonar als seus enemics derrotats.

Ibn Abi'l-Hadid narra lo següent sobre el tracte omeya cap a Ali i els seus seguidors:

"Tot lo món sap que quan els omeyas varen prendre les regnes del món islàmic, no varen escatimar esforços per a apagar la llum d'Ali i inventar falles en contra seua. Ademés, varen prendre la decisió de maldir-ho obertament des dels minbares de les seues mesquites i varen sentenciar a mort a qualsevol que mencionara algun dels seus incalculables mèrits. També varen impedir que la gent relatara qualsevol narració que poguera referir-se a algun dels seus elogis. Finalment, inclús varen impedir que la gent cridara als seus recent naixcuts pel seu nom."

Sepeli

Segons Al-Sheij Al-Mufid, Alí ibn Abi-Tálib no volia que la seua tomba fora profanada pels seus enemics, per lo tant va demanar als seus amics i família que ho enterraren en secret. Esta tomba secreta va ser revelada més tart, durant el califato abasí pel Imam Yafar al-Sadiq, el seu descendent i el sext Imam dels chiítes.

La majoria dels chiítes accepten que Ali ibn Abi-Tálib està enterrat en la mesquita de l'Iman Ali a on ara és la ciutat de Náyaf. No obstant una atra història, per lo general mantinguda per alguns afgans, senyala que el seu cos va ser dut i enterrat en la ciutat afgana de Mazar-i-Sharif en la famosa Mesquita Blava o Rawze-i-Sharif.

Coneiximent

Ali és respectat no solament com un guerrer i líder, sino com un sabio i autoritat religiosa. Una numerosa gama de disciplines de la teologia i l'exégesis, de la caligrafia i la numerología, de la llei i el misticisme, de la gramàtica i retòrica àrap varen ser esbossades per Ali ibn Abi-Tálib. Segons un Hadiz que és narrat per chiítes i sufíes, Mahoma va dir sobre Ali: "Soc la ciutat del coneiximent i Ali és la seua porta...".

Els musulmans consideren a Ali com una autoritat important en l'islam. El propi Ali dona este testimoni:

Ni un sol versícul del Corán va descendir sobre (va ser revelat a) El Mensager de Deu, que no procedira a dictar-m'ho i fer-m'ho recitar. M'agradaria escriure en la meua pròpia mà, i m'agradaria que s'instruïra en el tafsir (l'explicació lliteral del Corán) i el ta'wil (la exégesis espiritual), el nasij (el versícul que abroga) i el mansuj (el vers abrogado), el muhkam i el mutashabih (Fix i Ambigu), lo particular i lo general.

Segons Seyyed Hossein Nasr, Ali es considera com el primer fundador de la teologia islàmica i les seues narracions contenen les primeres proves racionals entre els musulmans de l'Unicitat de Deu. Ibn Abi al-Hadid ha citat:

Sobre la teosofia i el tractament dels assunts de la divinitat, no era un art àrap. Res d'això era conegut entre els seus ilustres o els de rancs inferiors. Este art era patrimoni exclusiu de Grècia, els sabio del qual eren els seus únics expositors. El primer entre els àraps en tractar sobre ell va ser Ali.

En avant en la filosofia islàmica, sobretot en les ensenyances de Mula Sadra i els seus seguidors, com Allameh Tabatabaei, refrans i sermones d'Ali ibn Abi-Tálib varen ser considerats cada volta més com a fonts centrals de coneiximent metafísic, o la filosofia divina. Els membres de l'escola de Sadra consideren a Ali com el metafísic suprem de l'islam.

D'acort en Henry Corbin, el Nahy al-balagha (El cim de l'eloqüència) pot ser considerat com una de les fonts més importants de les doctrines professades pels pensadors chiïtes, especialment despuix del 1500. La seua influència es pot detectar en la coordinació llògica de térmens, la deducció de conclusions correctes, i la creació de certs térmens tècnics en àrap, que varen entrar en el llenguage lliterari i el llenguage filosòfic independentment de la traducció a l'àrap dels texts grecs.

Ali ibn Abi-Tálib va ser també un gran estudiós de la lliteratura àrap i va ser pioner en el camp de la gramàtica àrap i la retòrica. Numeroses frases curtes d'Ali s'han convertit en part de la cultura islàmica en general i se citen com a #aforisme i proverbis en la vida diària. També s'han convertit en la base d'obres lliteràries o s'han integrat en vers poètic en molts idiomes. Ya en el VIII, les autoritats lliteràries com 'Abd al-Hamid Ibn Yahya al-Amiri varen senyalar l'eloqüència sense parell dels sermones i dits d'Ali, de la mateixa manera que Al-Yahiz en el sigle següent.

Inclús el personal en l'Diván dels Omeyas recitaven els sermones d'Ali per a millorar la seua eloqüència. Per supost, El cim de l'eloqüència (Nahy al-balagha) és un extracte de les cites d'Ali des d'un punt de vista lliteral com el seu compilador menciona en el prefacio, mentres que hi ha moltes atres cites, oracions (du'as), sermones i cartes en atres llibres lliteraris, històrics i religiosos.

Ademés, algunes ciències amagades o d'ocultisme com el Yafr, numerología islàmica o la ciència del significat simbòlic de les lletres de l'alfabet àrap, es diu que va ser establit per Ali ibn Abi-Tálib a través dels seus estudis dels texts de al-Yafr i al-Yamia.

Obres

La recopilació de sermones, conferències i cites atribuïdes a Ali ibn Abi-Tálib es compilan en forma de varis llibres.

• Nahy al-balagha (El cim de l'eloqüència) conté sermones eloqüents, cartes i cites atribuïdes a Ali que varen ser compilados per Al-Sharif Al-Radi (m. 1015). Resa Shah Kazemi afirma: "A pesar de les preguntes en curs sobre l'autenticitat del text, estudis recents sugerixen que la major part del material es pot, de fet atribuir a Ali" i en apoyo de açò, fa referència a un artícul de Mojtar Yabli: Este llibre té una posició prominent en la lliteratura àrap.

Els dits d'Ali Ibn Abi Tálib en este llibre tenen tres parts:

-La primera part: sermones i mandats.

-La segona part: les cartes i testimonis.

-La tercera part: les paraules, dits i consells curts.

Molts famosos erudits com Abd al-Hamid al-katib (II despuix de l'hègira), al-Yahiz (III), Qodamah Ibn Yafar (IV), Ibn Abli al-Hadid (VI) i Jalil Ibn Ahmad al-Farahidi (VIII), destaquen els dits d'Ali. Al-Yahiz en el seu llibre, Al-bayan va al-tibyan va dir: Si haguérem tingut estos dits (de Nahy al-Balaghah), nos hauria segut prou, ya estes paraules són valors i nos afirmen l'eloqüència d'Ali Ibn Abi Tálib.

Ali al-Naydi, el cap de l'universitat del Cairo en el seu llibre diu: una forma de música hi ha en la paraula d'Ali Ibn Abi Tálib que afecya nostra ànima i el nostre cor, la veritat molt ordenada que s'assembla a un poema.

George Jordac, l'autor d'uns llibres sobre el Nahŷ al-balagha, va dir: "No he vist ningú com Ali Ibn Abi Tálib, per això no he escrit de ningú llevat d'ell."

Sheij Muhammad Abduh, un dels erudits musulmans de l'Egipte, quan va conéixer el Nahŷ al-balaga, ho va compartir entre els jóvens egipcíacs, i escriu en el seu llibre: No hi ha ningú entre els àraps sino la paraula d'Ali Ibn Abi Tálib despuix de la paraula de Deu, i com els dits del profeta de l'islam és una paraula més eloqüent i universal.

Hi ha varis comentaris sobre El cim de l'eloqüència pels sunitas i els chiítes com els comentaris de Ibn Abi al-Hadid i comentaris de Muhammad Abduh.

• Ghurar al-hikam wa durar al-kalim (Exaltats #aforisme i les perles de l'oració), compilació per Abd al-Wahid al-Amidi (m. 1155 DC) es compon de més de dèu mil refrans curts d'Ali.

• Nuzhat al-absar va mahasin en torrar, sermones d'Ali que ha segut compilido per Ali Ibn Muhammad al-Tabari al-Mamtiri.

• Divan-i Ali Ibn Abi Talib (poemes que se li atribuïxen a Ali Ibn Abi Tálib).

Perspectives

Perspectives dels musulmans

A excepció de Mahoma, no hi ha ningú en l'història islàmica de qui tant s'haja escrit en les llengües islàmiques com Ali. En la cultura musulmana, Ali és respectat pel seu corage, el coneiximent, les creències, l'honestitat, la devoció increbantable a l'islam, en el fondo la llealtat a Mahoma, l'igualtat de tracte de tots els musulmans i generositat en perdonar als seus enemics derrotats, i per lo tant és fonamental en les tradicions místiques de l'islam, com el sufisme. Ali conserva la seua estatura com una autoritat en la exégesis corànica, la jurisprudència islàmica i el pensament religiós. Ali té una alta posició en casi tots els órdens sufíes que tracen el seu linaje a través d'ell a Mahoma. L'influència d'Ali ha segut important a lo llarc de l'història islàmica.

Chiïta

Els chiís consideren a Ali com la figura més important despuix de Mahoma. D'acort en ells, Mahoma va sugerir en vàries ocasions durant la seua vida que Ali devia ser el líder dels musulmans despuix de la seua mort. Açò és confirmat per numerosos hadices que han segut narrats pels chiítes, incloent el «Hadiz del Ghadir Jumm»: De qui yo siga el seu Mawla (guia, líder religiós i polític), este, Alí, és el seu Mawla ¡Deu meu! Sé amic de qui siga el seu amic, i enemic del seu enemic, i auxilia a qui ho auxilie, i humilia a qui ho humilie, i fes morar la veritat en ell a on es trobe., Hadiz de les dos coses pesades (Al-Zaqalayn), Hadiz de la ploma i el paper, Hadiz de la capa (Al-Kasa), Hadiz de la posició (Al-Manzilat), Hadiz de l'invitació de les famílies propenques i Hadiz dels dotze successors.

D'acort en esta perspectiva, Ali com el successor de Mahoma no solament va governar sobre la comunitat en la justícia, sino també va interpretar la Sharia o Llei i el seu significat esotèric. D'ahí que se li considerava com a exent d'error i pecat (infalible- Ismah), i nomenat per Deu per decret diví - nass (en:) - a través de Mahoma. Es creu entre els chiítes duodecimanos i ismailíes que 'AQL, el saber diví, era la font de les ànimes dels profetes i els imames i els va donar el coneiximent esotèric cridat Hikmah i que els seus sofriments eren un mig de la gràcia divina als seus devots. A pesar de que l'Iman no era el destinatari d'una revelació divina, ell tenia una relació estreta en Deu, a través de la qual Deu ho guia, i el Imam a la seua volta, guia i dirigix a la gent. Les seues paraules i accions són una guia i eixemple a seguir per a la comunitat; com a conseqüència es tracta d'una font de la llei islàmica (sharia).

Peregrins chiís solen anar al santuari d'Ali en Náyaf. En pelegrinage, resen i lligen el "Ziyarat Amin Allah" o un atre Ziyaratnamehs. Baixe l'Imperi safávida, la seua tomba es va convertir en el foc de molta atenció devota, ejemplificada en el pelegrinage realisat pel Shah Ismail I a Náyaf i Kerbala.

Sunita

Els musulmans suní consideren a Ali en gran respecte com un dels Ahl al-Bayt (lliteralment: "la gent de la casa del Profeta de l'Islam) i l'últim dels califes Rashidun, aixina com un dels líders més influents i respectats en l'islam. També, ell és un dels Al-Asharatu Mubashsharun, els Dèu Companyers de Mahoma a els qui el profeta va prometre el Paraís.

Sufí

Casi totes les órdens sufíes remonten la seua linaje a través de Mahoma des d'Ali; una excepció són els Naqshbandi, que passen per Abu Bakr, pero inclús en esta orde, està Ŷaʿfar al-Sadiq, el tataranieto d'Ali. Els sufíes creuen que Ali va heretar de Muhammad el poder sant (wilayah) que fa que el viage espiritual a Deu siga possible.

Minentes Sufíes com Ali Hujwiri afirmen que la seua tradició va començar en Ali i Junayd de Bagdad considerant a Ali com el xeic dels principis i pràctiques del sufisme. Els sufíes reciten el Manqabat d'Ali (Les virtuts d'Ali) en alabanza a ell.

Alauismo

Alguns grups com els Alauitas (Nusayria, en àrap: نصيرية), creuen que Ali és Deu encarnat. Són descrits com ghulat (en árab: غلاة) "exageradores" per la majoria dels erudits islàmics. Estos grups, segons els musulmans tradicionalistes, varen abandonar l'islam per la seua exageració de traces lloables d'un ser humà. Mentres Ali apareix en algunes tradicions prohibint als que li buscaven adorar-ho en vida.

Ali-Illahismo

Entre els Ali-Illahitas, un cult sincrético, existix la creència de que s'han produït successives #encarnació de la seua Deidad a lo llarc de l'història, mantenint particular reverència per Ali, el gendre de Muhammad, qui és considerat una de tals #encarnació.

Drusos

Els Drusos creuen que Deu va encarnar en alguns sers humans, especialment en Ali ibn Abi-Tálib i els seus descendents, entre ells Al-Hakim bi-Amr Allah.

Perspectives no musulmanes

Ernest Renan (filòlec i historiador francés):

«‘Alî, el verdader representant de la tradició primitiva del islam, va anar durant la seua vida entera un home inconcebible, i la seua elecció no va anar jamai presa en sério en les províncies. De todas partes es tendia la mà a la família dels Omeyas, que per costum i interessos s'havia fet síria. Ara be, l'ortodòxia dels Omeyas era molt sospitosa. Bevien vi, practicaven ritos del paganisme, no feyen cas algun de la tradició, de les costums musulmanes, ni del caràcter sagrat dels amics de Mahoma. Aixina s'explica el sorprenent espectàcul que oferix el primer sigle de l'hègira, ocupat per complet en exterminar als musulmans primitius, els verdaders pares del islam. ‘Alî, el més sant dels hòmens, el fill adoptiu del profeta; ‘Alî, a qui Mahoma havia proclamat vicari seu, és implacablemente degollat. Husséin i Hassan, els seus fills, que Mahoma havia fet botar en els seus genolls i cobert de besos, són degollats».

• Álvaro Galmés de Fonts (catedràtic de Filologia Romànica):

«El cavaller àrap es diu faris i les seues virtuts són: el valor, la fidelitat, l'amor a la veritat, la protecció concedida a les viudes, als òrfens i als pobres, la generositat... Totes estes virtuts caracterisen igualment a ‘Alî ibn abi Tâlib, l'héroe de el “Llibre de les batalles”. ‘Alî és el paladín invencible, el valor del qual no té mida... Com els héroes de les epopeyas o llibres de cavalleries, ‘Alî té també sobrenoms significadores. Al-Tabarí nos conta que el propi ‘Alî estava orgullós i agradava que se li cridara pel seu renom d'Abu Turab ‘l'home de pols’... Atres sobrenoms que rep ‘Alî fan alusió a les seues qualitats guerreres. Aixina és denominat Haydar o Assad, que significa ‘lleó’, i també Al-Gâlib, que equival en espanyol a vencedor... El sabre de ‘Alî, com el de tot cavaller, té també el seu nom, es diu Du-l-Faqar, o Du-l-Fiqar en les llegendes aljamiadas. Este sabre, que es va fer proverbial entre els àraps del Hiŷaz, va pertànyer en un principi a Mahoma; el profeta lo havia trobat en el botí de Badr. Originalment se li va representar dotat de dos talls... La tradició o hadiz, recollida per Al-Tabarí, nos conta cóm es va fer la transmissió: ‘Alî, en la batalla de Uhud, combatia en les primeres files. Va donar un colp en el cap d'un infel, que es cobria en un caixco molt resistent; es va trencar el caixco i va matar a l'enemic, pero el seu sabre es va quebrar. ‘Alî va tornar al profeta i li va dir: “Oh enviat de Deu, he matat d'un colp de sabre a un infel, pero el meu sabre s'ha partit, i no tinc un atre”. El profeta li va donar llavors el seu sabre Du-l-fiqar, pensant que no ho agarraria i no ho podria manejar. No obstant, ‘Alî, agarrant el sabre, es va llançar de nou a la lluita. El profeta li va vore lluitar en violència, colpejant en Du-l-Fiqar alvance i arrere, a la dreta i a esquerra. ‘Alî va colpejar a un dels Quraish, que es cobria en un escut, de forma tal que el sabre va penetrar a través de l'escut i del caixco, hendió el cap d'este home i va travessar el seu cos fins al pit. El profeta, veent este ardit, va dir: “No hi ha sabre com Du-l-Fiqar, i no hi ha héroe com ‘Alî” ».

• Edward Gibbon (Historiador britànic de el XVIII):

«El naiximent, el parentesc, el caràcter de ‘Alî, que ho exaltava d'entre el restant dels hòmens de la seua terra, justifiquen plenament la seua designació com a Califa i únic successor de Mahoma. El fill d'Abu Tâlib era, per dret propi, el cap dels Bani Háshim i el príncip hereu o guardià de la ciutat de La #Meca i de la Kaaba. ‘Alî posseïa les qualitats d'un poeta, un soldat, i un sant: la seua prudència i saber encara perduren en una extensa colecció d'ensenyances morals i proverbis filosòfics, i cada u dels seus antagonistas, en els combats de la llengua i de l'espasa, varen ser abatuts per la seua eloqüència i el seu valor. Des de la primera hora de la seua missió fins als últims rituals del seu funeral, el Mensager no va anar jamai oblidat pel generós amic, al com agradava cridar el seu germà, el seu substitut, i el fidel Aarón d'un segon Moisés».

• Washington Irving (Autor nortamericà i ensagiste):

Ell era de la branca noble de la noble raça de Qurysh. Posseïa les tres qualitats més precioses pels àraps: el corage, l'eloqüència i la munificencia. El seu esperit intrèpit li havia guanyat des del profeta la denominació del #León de Deu; eixemplars de la seua eloqüència es mantenen en alguns versos i refrans conservats entre els àraps; i la seua generositat es manifesta en l'intercanvi entre uns atres, tots els divendres, lo que quedava en la tesoreria. Pel seu magnanimidad, hem donat repetits casos; el seu noble despreci de tot lo fals i mija, i l'absència en la seua conducta de tot com l'intriga egoista.

• Thomas Carlyle (Historiador escocés, crític i escritor sociològic):

Una criatura noble de ment, ya que mostra a sí mateixa, ara i sempre despuix; ple d'afecte, de l'audàcia de fòc. Alguna cosa caballeresco en ell; valent com un lleó; no obstant, en una gràcia, una veritat i afecte digna de la cavalleria cristiana.

• William Muir (erudit i home d'estat escocés):

Dotat d'una inteligència clara, càlida en l'afecte, i confiant en l'amistat, que era des del cor i l'ànima devota infància al Profeta. Senzill, tranquil, i poc ambiciós, quan en dies despuix va obtindre l'imperi de la mitat del món musulmà, va anar més be espente sobre ell de lo que es busca.

• Henry Stubbe (clasicista, polemista, mege i filòsof):

Ell tenia un despreci del món, el seu esplendor i la pompa, temia molt a Deu, va donar moltes almoines, va anar solament en totes les seues accions, humil i afable; d'un ràpit ingeni superior i d'un ingeni que no era comú, va ser molt deprés, no en aquelles ciències que terminen en especulacions, sino aquelles que s'estenen a la pràctica.

• Simon Ockley (orientaliste i professor d'àrap britànic en l'Universitat de Cambridge):

Una cosa particular que mereix ser notat és que la seua mare ho va donar la llum en La #Meca, en el propi mateix temple (La Kaaba); lo que mai va succeir a qualsevol atra persona.

• Jalil Yubrán (poeta, pintor, noveliste i ensagiste libanés):

En la meua opinió, 'A elī va ser el primer àrap en tindre contacte i conversar en l'ànima universal. Va morir, mentres l'oració fluïa en la seua llengua i el seu cor estava ple de l'amor de Deu. Els àraps no es varen donar conte del seu valor fins que va aparéixer entre els seus perses veïns alguns que coneixien la diferència entre gemas i graves.

Vore també

• Primera Fitna
• Quraysh

Bibliografia

• Madelung, Wilferd (1997). The Succession to Muhammad: A Study of the Early Caliphate, Cambridge University Press. ISBN 0521646960.

• Tabatabae, Sayyid Mohammad Hosayn (1979). Shi'ite Islam, Suny press. ISBN 0-87395-272-3.
• Encyclopædia Britannica Onlinei, Encyclopaedia Britannica, Inc..
• Tabatabaei, Sayyid Mohammad Hosayn (1987). The Quran in Islam: Its Impact and Influence on the Life of Muslims, Zahra. ISBN 978-0-7103-0265-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ali Ibn Abi Tàlib.
• Pàgina dels musulmans Chiís del Paraguay