Normes d'El Puig

   

Portada del llibre XXX Aniversari de les Normes d'El Puig en l'any 2011

Portada del llibre XL Aniversari Normes d'El Puig

Les Normes d'El Puig, també conegudes com Normes de la Real Acadèmia o Normes de la RACV, són les normes ortogràfiques del valencià creades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'any 1979. La seua denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'El Puig en 1981.

Antecedents

Acte de la firma de les Normes d'El Puig

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) és una institució en l'objectiu de fer una investigació científica de la llengua i cultura valencianes. La RACV fon creada en 1915 baix el patrocini de la Diputació de Valéncia i l'Ajuntament, en el seu orige nomenada Centre de Cultura Valenciana.

En l'any 1979, la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV confeccionà la codificació ortogràfica per a la llengua valenciana donada la necessitat d'un model pròxim i fidel a la realitat llingüística del Poble Valencià, partint entre atres dels treballs i indagacions científiques i llingüístiques del filòlec Lluís Fullana i del juge i escritor Miquel Adlert. Esta normativa fon presentada formalment el sèt de març de 1981 en el Monasteri de Santa Maria d'El Puig i per açò, popularment les Normes de la RACV són també conegudes com les Normes d'El Puig. Prèviament, s'havien elaborat unes bases ortogràfiques unitàries en el català, les Normes de Castelló, en un caràcter intencionalment despersonalisador i alluntades de la realitat llingüística de la Comunitat Valenciana, lo que fea necessari la confecció d'una codificació realista per a l'idioma valencià que seguira un criteri d'estricta valencianitat llingüística.

Us i oficialitat

Reconeiximent otorgat en l'any 2022 per la RACV a l'Enciclopèdia per la seua contribució al desenroll, utilisació i consolidació de les Normes d'El Puig

Les Normes d'El Puig foren oficialisades pel Consell del País Valencià (l'orgue preautonòmic) en l'etapa del president Enrique Monsonís (Unió de Centre Democràtic) a partir de juny de 1980 i foren especialment impulsades per la seua Consellera d'Educació Amparo Cabanes. És en esta época quan se publicà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 en la seua versió en valencià seguint les Normes d'El Puig. En este moment també se constituí la Generalitat Valenciana i s'oficialisaren les senyes d'identitat valencianes com la Real Senyera i la llengua valenciana, en eixe moment reconeguda i utilisada per les institucions públiques valencianes seguint les Normes d'El Puig. Ademés, s'oficialisaren els títuls de valencià expedits per les entitats divulgadores de les Normes de la RACV, com Lo Rat Penat, i estes normes serviren com model llingüístic per a l'ensenyança del valencià en l'educació.

No obstant, res més arribar a la presidència de la Generalitat el PSPV-PSOE, substituïnt a Monsolís en decembre de 1982, se reimplantaren les Normes de Castelló (que ya foren utilisades pels socialistes en la primera etapa del Consell preautonòmic), se despidí als mestres de valencià en formació en la normativa de la RACV i s'invalidaren els seus títuls. Ninguna iniciativa llegislativa en favor de les Normes d'El Puig tornà a prosperar fins 2015, quan les Normes de la RACV foren protegides llegalment i se'ls otorgà reconeiximent públic com part de l'identitat valenciana. Esta llei fon aprobada en els últims moments del govern del Partit Popular davant una previsible derrota electoral i fon derogada per una majoria parlamentaria distinta en 2016.

Denúncia del Pacte de Reus en els mijos de comunicació

A pesar de l'arribada a la Generalitat del Partit Popular de la mà dels valencianistes d'Unió Valenciana en 1995, els populars apostaren per continuar en la catalanisació llingüística i cultural de Valéncia sellant-la en la firma del Pacte de Reus, també nomenat Pacte del Majestic, entre els nacionalistes catalans de Convergència i Unió (CiU) de Jordi Pujol, i el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) en Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Pons. L'acort el redactà Fernando Villalonga i va supondre l'entrega de la llengua valenciana al proyecte polític i cultural del pancatalanisme a canvi del seu soport al govern espanyol de José María Aznar, per a que puguera governar en Espanya. Açò comportà la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en 1998 per a consolidar la suplantació de l'idioma valencià pel català, reforçada en l'introducció de la AVL en l'Estatut d'Autonomia en 2006 com a organisme normatiu de l'idioma valencià, el qual ella mateixa no reconeix. Actualment, els organismes oficials de la Comunitat Valenciana, aixina com les universitats i bona part del món cultural, utilisen sempre en els seus escrits les Normes de Castelló regulades per la AVL unitaries en el català.

L'us de les Normes d'El Puig ha segut relativament minoritari. L'etapa en major número d'obres publicades en la normativa de la RACV coincidix en el periodo en el que Unió Valenciana fon soci del Partit Popular en els diferents governs valencians. Les Normes d'El Puig són ensenyades en els Curssos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, entitat senyera en la recuperació i difusió de l'idioma valencià des de la seua creació en 1887 de la mà de Constantí Llombart. Centenars d'obres publicades i l'existència d'una activa Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) evidencien la natural majoria d'edat d'unes normes usades en normalitat per un important sector de la societat valenciana. L'esforç de les editorials –L'Oronella, Lo Rat Penat, Del Sénia al Segura, la RACV, l'Editorial Aitana o Acció Bibliogràfica Valenciana, entre unes atres –resulta inestimable per a traure a la llum publicacions en llengua valenciana de tota classe: teatre clàssic, novela, ensaig, poesia, història, etc. De igual forma, L'Enciclopèdia en valencià escrita per voluntaris i que utilisa el software Mediawiki, creada en decembre de 2007, se troba escrita en les Normes d'El Puig. S'han celebrat diverssos aniversaris de les Normes d'El Puig aixina com el centenari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'adhesió de numerosses personalitats públiques, entitats culturals i cíviques. Les Normes d'El Puig són l'única normativa que representa la llengua valenciana actual, la seua tradició i la seua singularitat i són les codificadores del valencià.

Ortografia

Portada del llibre Ortografia de la Llengua Valenciana

Artícul principal → Ortografia del valencià.

En est apartat se descriuen les principals diferències ortogràfiques entre les Normes d'El Puig i les Normes de Castelló. Per a més informació vore l'ortografia de la llengua valenciana.

L'alfabet

Artícul principal → Alfabet valencià.

L'alfabet valencià se compon de 26 lletres simples. Ademés, existix la variació de la cedeta.

• Respecte a las lletres F, L, M, N, R y S, els noms ef, el, em, en, er, es, són els preferits per la RACV per ser els noms tradicionals valencians per a estes lletres, ademés de coincidir en el seu nom en llatí. Igualment, s'admeten efe, ele, eme, ene, erre, esse, presents en la llengua oral encara que per influència del castellà. Les formes efa, ela, ema, ena, essa, erra, essa, no s'admeten per ser una adaptació de les formes castellanes a la fonètica del catalá oriental.

Lletra		Nom en les Normes d'El Puig (RACV)		Nom segons la AVL
		Preferit	No preferit
Ç	ç	cedeta ce trencada		ce trencada
F	f	ef efe		efe, efa ef
H	h	hac	haig	hac
K	k	ka		ca
L	l	el ele		ele, ela el
M	m	em eme		eme, ema em
N	n	en ene		ene, ena en
R	r	er erre		erre, erra er
S	s	es esse		esse, essa es
X	x	eix xe	equis	ics, xeix

• Se manté l'us de la y (i grega) de l'ortografia clàssica i tradicional, representant el fonema /j/ com y. També se representa aixina la vocal final de diftonc per tradició soles en els topònims. Les Normes de Castelló representen tots estos cassos en i, més algunes paraules que s'escriuen en j.

• Normes de El Puig: yo, ya, proyecte, epopeya, yaya, joya, Alboraya. Al final de paraula rei, comboi, pero topònims Alcoy, Llombay.
• Normes de Castelló: jo, ja, projecte, pero epopeia, iaia, joia, Alboraia, rei, comboi, Alcoi, Llombai.

• L'us de la h muda, la distinció c-q (cuina, quatre) i la distinció b-v (cavall, biga), és similar en les dos ortografies.

• Manteniment, segons l'ortografia tradicional i la pronunciació, de les oclusives al final de paraula /t/, /k/, /p/ representades sempre per t, c, p; sense la distinció moderna adoptada per Pompeu Fabra y les Normes de Castelló (entre t-d, c-g, p-b, respectivament) per a l'idioma escrit, pero que no se reflexa en el parlat:

So /t/:

• Normes d'El Puig: pot, buit, salut, nebot, sòrt, fret, vert, almut, Davit, Madrit, Bellreguart.
• Normes de Castelló: pot, buit, salut, nebot, sort, pero sord, fred, verd, almud, David, Madrid, Bellreguard.

So /p/:

• Normes d'El Puig: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, aljup, Alfarp, verp, àrap
• Normes de Castelló: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, pero aljub, Alfarb, verb, àrab.

So /k/:

• Normes d'El Puig: amic, dic, sec, prec, groc, foc, fanc, sanc, amarc, pròlec, castic. En estos cassos, l'antic dígraf ch, pronunciat /k/ soles se manté per a llinages i toponimia per tradició (per tant, Albuixech, Benlloch, Alfinach, Torre d'En Doménech, March, Bosch, Alborch, Albiach).
• Normes de Castelló: amic, dic, sec, prec, groc, foc, pero fang, amarg, pròleg, càstig (o castic); eliminant-se l'antic dígraf ch també en la toponimia (Albuixec, Bell-lloc, Alfinac, Torre d'En Doménec) i en tendència a eliminar-lo en els llinages.

• Les Normes d'El Puig mantenen en l'escritura la -d- intervocàlica en paraules com vesprada, mocador, acabades, per etimologia, encara que propugnen la seua no pronunciació en tot moment, segons ocorre en el valencià genearal (/vesprà/, /mokaor/), llevant excepcionalment esta -d- en algunes paraules com fideuà, mascletà o cremà. Les Normes de Castelló preferixen pronunciar esta d lo qual resulta extrany en la fonètica valenciana.

Els dígrafs

Artícul principal → Dígraf.

El valencià presenta dígrafs que combinen dos lletres que representen un mateix so.

Dígraf	Nom
ch	che, ce hac
gu	ge u
ig	ig
ll	ell, elle, doble el
ny	eny, enye, en i grega
qu	cu u
rr	doble er, doble erre
ss	doble es, doble esse

• Adaptació de l'ortografia a la pronunciació valenciana de la palatal fricativa sorda /ʃ/ i la palatal africada sorda /tʃ/ (present en totes les varietats valencianes), front a la confusió existent en les Normes de Castelló. Per això, se manté el dígraf ch, que ya apareix en l'época clàssica, en tots els cassos en que se pronuncia /tʃ/. La lletra x se pronuncia palatal fricativa sorda /ʃ/ en la majoria de cassos, si be se manté la pronunciació /ks/ en paraules com fixar o excursió. Les Normes de Castelló, en canvi, opten per utilisar la x i tx per a representar el so africat sort /tʃ/ (a on /ʃ/ no se dona). En posició final de paraula, segons les Normes d'El Puig se grafia ig en tots els cassos:

A principi de paraula:

• Normes d'El Puig: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia, pronunciades en /ʃ/, pero chiquet, chocolate, choc (castellà choque; diferent de joc, castellà juego), chulla, charrar, Chirivella, checoslovac, Chechènia, pronunciades en /tʃ/.
• Normes de Castelló: la x inicial és pronunciada per defecte /tʃ/, com en xiquet, xoc, xulla, xarrar, Xirivella, pero també se manté la pronunciació fricativa /ʃ/ en: Xàtiva, Xeresa, xarop, xaloc, xenofòbia a on sí se pronuncia. En el restant de paraules, en canvi, el so /tʃ/ inicial se representa en tx: txecoslovac, Txetxènia.

A mitan paraula:

• Normes d'El Puig: caixa, patixes, meréixer, pronunciades en /ʃ/, pero pancha, archiu, coche, brocha, cliché, pronunciades totes en /tʃ/.
• Normes de Castelló: caixa, patixes, meréixer, pronunciades en /ʃ/, i cotxe, brotxa, pronunciades en /tʃ/. Darrere de consonant, i donat que estes normes no accepten la grafia del so /ʃ/ en esta posició, s'opta per representar /tʃ/ en una x: panxa, arxiu.

A final de paraula:

• Normes d'El Puig: Puig, maig, mig, despaig, Elig, Barig, pronunciades totes en /tʃ/.
• Normes de Castelló: Puig, maig, mig, pero despatx, Elx, Barx.

• Les Normes d'El Puig eliminen els dígrafs l·l, tl, tll, tm i tn, aixina com el grup de lletres -mpt-, per les lletres que ya representen el seu so. D'esta manera, s'escriu sílaba, aquarela, alicient, guala, mole, billet, semana, cona, conte, redenció, en conte de síl·laba, aquarel·la, al·licient, guatla (o guatlla), motle (o motlle), bitllet, setmana, cotna, compte, redempció segons les Normes de Castelló.

• Simplificació, en les Normes d'El Puig, de la representació gràfica del so palatal africat sonor /dʒ/, grafiat sempre com g o j, eliminant per tant els dígrafs tg, tj de les Normes de Castelló (com en metge, platja), que se pronuncien igual que les g, j simples (com en veges, pujar):

• Normes d'El Puig: veges, pujar, majestat, orige, marge, franja, jove, gerani, i també mege, plaja, formage, desijar.
• Normes de Castelló: veges, pujar, majestat, origen, marge, franja, jove, gerani, pero metge, platja, formatge, desitjar.

• L'ortografia de la s sorda /s/ (s, ss, c, ç segons etimologia) i la s sonora /z/ (s, z segons etimologia)) és similar en algunes particularitats:

• Les Normes d'El Puig mantenen, com en les primeres Normes de Castelló, l'us de s en el sufix -isar y derivats: organisar, castellanisació, normalisat, mantenint l'us de tz soles en certes paraulas a on sí que és pronunciat i per tant no és un dígraf (dotze, setze, l'Atzúvia); front a organitzar, castellanització, normalitzat, segons la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
• Certes paraules en s sorda, representada en ss en les Normes de Castelló, se representen en ç o c en les Normes d'El Puig: en paraules com engatuçar, escabuçó, o els sufixes -aç, -iç, -uç (grandaç, manaça, canyiç, pobruç, gentuça, menjuça, pastiç, hortaliça).

L'apòstrof

Artícul principal → Apòstrof.

L'apòstrof és un signe ortogràfic que s'utilisa davant o darrere d'una paraula. S'apostrofen els pronoms dèbils davant o darrere d'un verp, els artículs definits i la preposició de quan la següent paraula comence (en els pronoms també quan acabe) per vocal o hac.

Els artículs definits el/lo, la, i la preposició de, s'apostrofen sempre davant d'una paraula que comença per vocal o hac muda. Per eixemple: d’albargina, l’home, l’universitat. Les excepcions són les paraules que comencen per una semiconsonant: el huit, de hui; i el nom de les lletres: la em. La principal diferència respecte a la AVL és que esta incorpora l'excepció de no apostrofar l'artícul la davant d'una paraula femenina que comence per i, u àtona; lo qual les Normes d'El Puig consideren un afegit artificiós i també apostrofen en este cas: l'indústria, l'humanitat.

L'accentuació

Artícul principal → Accentuació del valencià.

Des de la reforma de juliol de 2003, les regles d'accentuació gràfica són iguals en les dos ortografies, llevant de les paraules agudes acabades en -in (com roïn), que no s'accentuen en les Normes d'El Puig, i els accents diacrítics, presentant-se més cassos d'accentuació diacrítica en les Normes d'El Puig, aixina com certes diferències (com dòna/dona, còbra/cobra, dèu/Deu). Els pronoms interrogatius i exclamatius també s'accentuen en les cuestions i exclamacions: ¿Qué? ¿Cóm? ¿A ón? ¿Per qué? ¿Quàn?

Respecte a la diferenciació gràfica entre vocals obertes i tancades, les Normes d'El Puig seguixen estrictament el sistema vocàlic del valencià, accentuant de forma tancada, no soles paraules com café, séquia, francés, depén, pésol, que uns quants usuaris de les Normes de Castelló accentuen de forma oberta (cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol) seguint el vocalisme del català oriental, sino també paraules com Valéncia, qué, série o época.

Doctrina gramatical asociada a les Normes d'El Puig

Diccionari General de la Llengua Valenciana

Artícul principal → Gramàtica del valencià.

L'ortografia de les Normes d'El Puig ha generat de forma paralela una doctrina morfològica, gramatical i lèxica que priorisa per complet les formes tradicionals valencianes, especialment les del valencià del sigle XIX. En ella, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana rebuja formes extranyes a la tradició llingüística valenciana, pero popularisades recentment per l'ensenyança i els mijos de comunicació, com mullar (per banyar), defensar (per defendre), cargol (per caragol), rellotge (per rellonge), o difosses gràcies a la pèrdua de la corresponent paraula valenciana per castellanisació: fardeta front a esquirol (caletllà ardilla), galfí front a dofí (castellà delfín), folga front a vaga (castellà huelga), primavera d'hivern front a tardor (castellà otoño), etc. En atres cassos, se propugna l'us exclusiu de les paraules valencianes com: servici, defendre, huit, dèsset, díhuit, hui, etc. que ya existien en l'época clàssica, rebujant atres formes paraleles que caigueren en desús, i que s'han mantés i evolucionat en l'idioma català. També, s'utilisen exclusivament els plurals tradicionals: hòmens, jóvens, màrgens, ràvens, boscs, gusts, texts, etc.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no ha acceptat ninguna de les variants ortogràfiques de les Normes d'El Puig, pero sí ha acceptat progressivament alguns dels seus ussos gramaticals i lèxics, com l'us de: este, eixe front a aquest, aqueix o mitat front a meitat, i ha acceptat les formes bellea, pobrea, riquea, etc. (ya existents en la llengua clàssica, pero no acceptades prèviament per la normativa oficial) o l'us de la variació masculí-femení en el sufix -iste/-ista. No obstant, estes formes que admet la AVL no deixen de ser una chicoteta part de la gramàtica valenciana, deixant fòra de recoeiximent la major part de les formes genuïnes valencianes; mentres que les particularitats valencianes que reconeix la AVL són normalment relegades a un segon pla, com formes coloquials o vulgars, i són substituïdes per les paraules i formes catalanes. Ademés, a pesar de que la AVL faça algunes recomanacions per al territori valencià, no deixa d'admetre com vàlida la totalitat de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) en el seu estàndart, la qual és amprada sense matissos pels sectors filològics més pancatalanistes. En esta secció, se comparen les diferències principals entre la gramàtica valenciana codificada per la RACV i el model llingüístic híbrit fabricat per la AVL, sense entrar a comparar la gramàtica valenciana respecte al model català pur.

L'artícul

Artícul principal → Artícul en valencià.

Els artículs valencians funcionen com actualisadors i tenen la següent forma:

ARTÍCULS	Definit	Indefinit
Masculí	el, lo / els, los	un / uns
Femení	la / les	una / unes
Neutre	lo

• L'artícul masculí el és la forma general del valencià: el dia, el fardacho. Ademés, es manté la forma lo que és una forma clàssica que soles ha permaneixut àmpliament usada en la zona més septentrional de la Comunitat Valenciana. En el valencià general l'artícul lo ha permaneixcut viu en alguns cassos utilisat darrere de les preposicions en, per, i els adverbis tot, dins i damunt: en lo camp, en lo llit, tot lo món. La RACV, a diferència de la AVL, recomana que se potencie el seu us en aquells cassos a on s'ha mantés.

• El lo neutre és una forma clàssica i actual del valencià usada molt frqüentment. La RACV manté l'us del lo neutre i el considera correcte en tots els registres: Lo millor és que hages vingut. Lo més bo es la bajoqueta. He trobat lo que buscava. Ademés, si no es gastara, se generaria confusió: lo bo (algo bo), el bo (algú bo). La AVL, en canvi, no l'admet en un registre estàndart i usa generalment soles el en estos cassos.

Els demostratius

Artícul principal → Demostratius en valencià.

Els determinats demostratius tenen la funció de senyalar la posició de l'objecte respecte al parlant. Presenten la següent forma:

Demostratius	Prop	Distància mija	LLunt
Masculí singular	este, est	eixe, eix	aquell
Femení singular	esta	eixa	aquella
Masculí plural	estos	eixos	aquells
Femení plural	estes	eixes	aquelles
Neutre	açò	això	allò

• No s'accepten les formes aquest (este) i aqueix (eixe) impròpies del valencià, les quals la AVL també inclou.

• Se permeten les variacions est i eix quan la paraula que les seguix comença per vocal o hac i són recomanades si la paraula comença per una e o una vocal tònica mostrant la seua pronunciació habitual: est estiu, eix home, est atre chic.

Els possessius

Els determinants possessius indiquen la relació de pertenència del l'objecte designat. Els possessius tònics s'utilisen per a l'us general. Si van davant de l'objecte sempre porten artícul.

Persona	Masculí singular	Femení singular	Masculí plural	Femení plural
1º singular	meu	meua	meus	meues
2º singular	teu	teua	teus	teues
3º singular	seu	seua	seus	seues
1º plural	nostre	nostra	nostres	nostres
2º plural	vostre	vostra	vostres	vostres
3º plural	seu	seua	seus	seues

També existixen els possessius àtons que s'utilisen davant de paraules que indiquen parentesc: ma mare, mon yayo, sos tios. També s'utilisen davant de les paraules casa i vida, en alguns refrans i davant d'alguns títuls: ta casa, vostra vida, Sa Santitat, Sa Majestat, Nostra Senyera.

Persona	Masculí singular	Femení singular	Masculí plural	Femení plural
1º singular	mon	ma	mos	mes
2º singular	ton	ta	tos	tes
3º singular	son	sa	sos	ses
1º plural	nostre	nostra	nostres	nostres
2º plural	vostre	vostra	vostres	vostres
3º plural	son	sa	sos	ses

A diferència de la AVL, la RACV:

• Admet els possessius àtons per a més d'un poseïedor, en les persones del plural: sos tios (d'ells), nostra casa; mentres que la AVL soles admet els possessius àtons en les persones del singular.

• No s'accepta la possibilitat de formar el femení dels possessius tònics en -v-, sino que sempre se formen en -u-: (la) meua, teua, seua, etc. Si be, la AVL els admet com de fòra de la Comunitat Valenciana.

• No s'admet el possessiu per a la tercera persona llur(s) per considerar-se arcaic.

Els numerals

Els numerals expressen càlcul numèric i poden ser cardinals i ordinals (en variació de gènero i número). Al contrari de la AVL, les Normes de la RACV repleguen les formes genuïnes valencianes:

• El numeral cardinal '1' (no l'indefinit) soles s'escriu com u sense afegir la posibilitat de u/un.

• El numeral cardinal '2', dos, és invariable i no s'accepta la variació en femení dos/dues.

• Soles s'accepta huit '8', díhuit '18' junt en els seus derivats, i no s'accepten les formes vuit, dívuit.

• Preferència de la forma dèneu front a dènou per al numeral cardinal '19', reflexant millor la pronunciació valenciana.

• Escritura del numeral cardinal '60' com xixanta, i també de '1.000.000' com milló, en conte de seixanta i milió.

• També existixen els partitius: ½ un mig/mija, 1/3 un terç/a, 1/8 un octau, 2/7 dos sèptims.
  En particular, els determinants partitius i adjectius mig i mija (en castellà medio, media) són les formes valencianes per a algo situat en lo mig de dos coses, mentres que els adjetius mijà / mijana equivalixen al castellà mediano, mediana en un sentit de magnitut. Per eixemple: grau mig (grado medio), Edat mija (Edad media), plat mijà (plato mediano), casa mijana (casa mediana). També s'utilisa mig (medio) com substantiu: mig de comunicació (medio de comunicación), mig ambient (medioambiente).
  A part de la diferència ortogràfica, la principal diferència en la AVL és que esta preferix mitjà per a termes de nova creació com mitjans de comunicació o reemplaçant a mig sense fer distinció entre mig i mijà (Edat Mitjana, germana mitjama). Igualment, la AVL opta pel catalanisme medi com substantiu en conte de mig com en medi ambient.

• En els ordinals, el femení de segon ('2º') presenta dos formes, sense a: segon tirada, segon volta, que és la més habitual; i en a final: segona part.

• Els ordinals a partir del cinq se construixen seguint la seua forma llatina (quint, sext, etc.). Les construccions d'estos ordinals afegint una é final al nom del número (cinqué, sisé, etc.) són una forma extranya en la tradició valenciana. La AVL preferix de manera general les formes afegint una é al cardinal, encara que de manera secundària admet les formes llatines.

	Ordinals de la RACV	Ordinals de la AVL
1º	primer, primera	primer, primera
2º	segon(a)	segon, segona
3º	tercer, tercera	tercer tercera
4º	quart, quarta	quart, quarta
5º	quint, quinta	quint, quinta
6º	sext, sexta	sisé, sisena (forma secundària: sext, sexta)
7º	sèptim, sèptima	seté, setena (forma secundària: sèptim, sèptima)
8º	octau, octava	huité, huitena (forma secundària: octau, octava)
9º	nové, novena	nové, novena
10º	dècim, dècima	desé, desena (forma secundària: dècim, dècima)
11º	undècim, undècima	onzé, onzena
12º	duodècim, duodècima	dotzé, dotzena
13º	dècim tercer, dècima tercera	tretzé, tretzena
20º	vigèsim, vigèsima	vinté, vintena (forma secundària: vigèsim, vigèsima)

Pronoms personals

En valencià hi ha dos tipos de pronoms personals els pronoms personals forts que poden actuar com a subjecte i els pronoms personals dèbils que sempre acompanyen al verp.

Els pronoms personals forts tenen la següent forma:

Pronoms personals forts
PERSONA	SUBJETE	DARRERE DE PREPOSICIÓ
1.º pers.	yo	mi
2.º pers.	tu, vosté	tu, vosté
3.º pers.	ell/ella	ell/ella
1.º pers. pl.	nosatros	nosatros
2.º pers. pl.	vosatros, vostés	vosatros, vostés
3.º pers. pl.	ells/elles	ells/elles

• Us de nosatros i vosatros com les formes estàndart generals, la presència dels quals se registra des de la llengua antiga.
  Per a la primera persona del plural se reconeixen tres posibilitats: nosatres (o en segon persona vosatres) per a el context formal i lliterari; nosatros com forma estàndart i mosatros com forma coloquial. En la llengua oral nosatros està present en alguns dialectes, encara que la forma més utilisada en la Comunitat Valenciana és mosatros. Lo mateix s'aplica als pronoms dàbils nos i mos. Les formes de les Normes de Castelló nosaltres i vosaltres, junt en nosaltros i vosaltros, són variants arcaiques.

Persona	Tipo	Forma	Registre
1º pl.	Fort	nosatres	formal
		nosatros	general
		mosatros	coloquial
	Dèbil	nos / mos	general / coloquial
2º pl.	Fort	vosatres	formal
		vosatros	general
	Dèbil	vos	general

• Us general de vosté i vostés en conte de vós, el qual se considera arcaic i soles s'utilisa en contexts religiossos o en referència a persones en molt alt estatus.

• Us habitual del pronom mateixa invariable en femení singular, quan és usat com pronom i no com adjetiu, inclús quan l'objecte és masculí o plural: Ell mateixa, Ells mateixa.

• La RACV admet soles tot lo món / tot el món; mentres que la AVL afegix tothom i l'impersonal hom, els quals son formes impròpies en valencià i en tot cas arcaïsmes.

• Igualment, cada u és la forma general valenciana; mentres que la AVL tendix a preferir cadascú.

• Els pronoms personals dèbils davant del verp presenten dos formes igual de vàlides, la principal començant per consonant me, te, se o ne, i l'inversa començant per vocal em, et, es, en: me caic / em caic. La AVL soles preferix la forma inversa.

• Us sempre del pronom dèbil nos (o mos segons contexte); mentres que la AVL utilisa ens / 'ns. De fet, la RACV considera ens / 'ns com formes arcaiques paraleles i extranyes en el valencià actual.

• La RACV soles admet vos com pronom dèbil per a la segon persona del plural. La AVL accepta l'alternancia vos / us.

• El pronom adverbial hi és una forma obsoleta que no s'inclou en l'estàndart de la RACV. Soles se troba com impersonal acompanyant al verp haver.

• Us del pronom i adjectiu atre com una forma clàssica i actual del valencià i l'exclussió de altre que és una variació arcaica paralela, la qual es preferida per la AVL.

El verp

Artícul principal → Verp.

Els verps en valencià constituixen el núcleu de l'oració. Es dividixen en tres conjugacions, la primera conjugació acabada en -ar: donar, parlar; la segon conjugació acabada en -er, -re, -r: témer, defendre; la tercera conjugació acabada en -ir: sentir, dormir. La AVL ha iclós parcialment les formes verbals valencianes en el seu estàndart. Encara aixina, la RACV va prou més allà en la representació dels verps valencians i arreplega (entre atres):

• Us exclusiu de la flexió verbal valenciana més tradicional, rebujant formes que convixqueren en el valencià antic i modernament extintes, com tenir (tindre), venir (vindre) o veure (vore) o els pretèrits imperfectes de subjuntiu en -às, -és, -ís.

• Els verps valencians utilisen en diversses formes verbals de l'infinitiu, participi, present, pasat, subjuntiu e imperatiu la x (pronunciada /ʃ/) seguida de consonant, reflexant su pronunciación habitual, com en peixcar, creixcut, consumixc, naixquí, (que tu) ixques, vixca. Per la seua banda, la normativa de la AVL utilisa la s en conte de x com en pescar, consumisc o visca. No obstant, la AVL reconeix la tradició de l'escritura de la x i admet la pronunciació de dita s com /ʃ/. La seua ortografia te problemes en les eixs (x) seguides de consonant.

• Manteniment invariable de la raïl en la conjugació d'alguns verps com nàixer o créixer com: naixcut, naixqué o (que ell) creixca; en conte de la variació de la raïl eliminant la i (ademés del canvi la x per s) com fan les Normes de Castelló: nascut, nasqué, (que ell) cresca.

• En la segon y tercera conjugació, la primera y segon persona del plural en subjuntiu i imperatiu se formen freqüentement en a com: (que vosatros) digau, vingau; en lloc de en e com indiquen les Normes de Castelló: digueu, vingueu.

• Els verps incoatius soles se formen en els morfemes -ix-, -ix en la tercera conjugació com en produïxen, (que ells) construïxquen o (ell) consumix. La normativa de la AVL els conjuga en múltiples formes utilisant -eix-, -eix, -is-, com en: produeixen, consumeix, construisquen. Aixina mateix, la AVL també accepta -ix-, -ix com la RACV, sempre que no vagen seguits de consonant, com ocurrix en (ell) consumix.

• Els verps valencians no agreguen una a davant la seua raïl: conseguir, lliberar, baixar; front a les deformacions de AVL com: aconseguir, alliberar, abaixar.

• Recomanació de les formas del pretèrit imperfecte sense y (ni i) com en fea (fer), encara que en i grega també s'admet, com en feya .

• Preferència de les formes vares, vàrem, vàreu, varen en el pretèrit perfecte perifràstic sobre els seus homòlecs vas, vam, vau, van.

L'adverbi

Els adverbis són una categoria gramatical heterogènea que sol actuar en l'acció verbal. Entre les singularitats valencianes que reconeix la RACV i no la AVL se troben:

• Us de aixina com la forma estàndart valenciana en lloc de així.

• Existix divergència en els adverbis temporales: ans (castellà antes), despuix (castellà después), pronte, tart, mentres, en això (castellà entonces), etc. Si be, les dos acadèmies admitixen adés (antes), en acabant (después) i llavors (entonces). Els adverbis de la AVL abans, després, prompte, tard, mentre, aleshores no s'admeten o no es recomanen.

• Soles se gasten els adverbis genuïns valencians temporals relacionats en el dia: hui, despusahir, despusdemà; front a les formes que també accepta la AVL i que freqüentment se promocionen per ser les pròpies del català: avuí, abans d'ahir, demà passat.

• Atres adverbis com els de lloc: avant (castellà adelante), arrere (castellà atrás), llunt; o els adverbis de cantitat: prou, casi, massa són les formes genuïnes valencianes. Per contra, la AVL també admet o preferix: endavant (castellà adelante), enrere (castellà atrás), lluny, bastant, quasi, gaire.

Les preposicions i les conjuncions

Les preposicions tenen la funció de fer de nexe entre els elements de l'oració i son invariables. Entre les característiques de les Normes d'El Puig estan:

• Utilisació de la preposició en fusionant en ella els diverssos ussos en valor de situació, companyia, adició, temporal corresponents en espanyol a les preposicions con i en, reflexant la pronunciació valenciana i el seu us tradicional: ve en son pare, està en l'andana. No s'admet la paraula amb, que és un catalanisme modern, careix de tota tradició clàssica i és completament aliena en valencià.

• La preposició a se tendix a transformar en ad davant d'un pronom o determinant que comença per vocal en tots els registres: ad ell, ad això.

• La preposició per a se gasta també seguida d'un verp: per a guanyar has de conseguir dotze punts. La AVL tendix a utilisar soles per en estos cassos.

• Soles s'admet la forma valenciana de les conjuncions com: pero, puix, encara que; front a les formes de la AVL però, dons, malgrat que són catalanismes aliens en valencià.

Sobre els dialectes

Artícul principal → Dialectes del valencià.

Les Normes d'El Puig - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del món pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que són regles ortogràfiques fetes en base al valencià apichat, quan és precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general. En tot cas, les formes dialectals se repleguen en una entrada a banda en el diccionari i se redirigixen a les formes del valencià general. Estes formes són per a ussos en un context dialectal. Les Normes de la RACV no mantenen en el valencià general les senyes exclussives de l'apichat com són:

• Transformació de la G i J en Ch: mege /meche/, plaja /placha/, orage /orache/.

• No reconeiximent de les pronunciacions de "au" en conte de "o" al principi de certes paraules com: olor, ofegar, olorar...

• No reconeiximent de verps com per eixemple: péndrer.

• Distinció entre b-v i entre ese sorda i sonora, que normalment l'apichat obvia.

• No reconeix l'utilisació de 'se' per a la primera i segon persona del plural, s'alcem (nosatros), se voleu (vosatros); sino que se gasten les formes generals nos / mos i vos.

• No reconeix els veps començant per a- en conte de per e: ascomençar, anrecordar... (escomençar, enrecordar) (Que se diu en certes zones de l'Horta).

• Reconeiximent de: em, et, es que son poc comuns en les zones de l'apichat.

Respecte als atres dialectes

• No admet la forma ixe, ixes, ixa...

• No admet la desinència -o de la primera persona del valencià tortosí (Yo parle > Yo parlo)

• No admet la forma de la tercera persona del castellonenc i del tortosí (Ell parla > Ell parle, Ell parlava > Ell parlave)

• No admet la no pronunciació de la "i" seguides per -x com: això, aixina, caixa...

Vore també

• Normes d'El Puig. XL Aniversari. 40 anys de resistencia valenciana
• XL Aniversari Normes d'El Puig
• Llengua Valenciana
• Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Proyecte:Escriure en valencià
• Sigle d'Or Valencià

Bibliografia

• Documentació de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Ortografia del valencià en L'Enciclopèdia
• Ortografia de la llengua valenciana, en Valencian.org
• Els verps, els pronoms i els numerals en llengua valenciana
• Documentacio formal de l’ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia. Valencia 1994.
• NEBOT PÉREZ, J. Tratado de ortografía valenciana clásica. Ed. Angel Aguilar, Editor. Valencia 1910.
• Normes d’ortografia valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia 1933 (edicio facsimil de 1981).
• Ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia. Valencia 1994.
• FULLANA MIRA, Lluis (1914) Normes ortogràfiques
• FULLANA MIRA, Lluis (1921) Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà
• FULLANA MIRA, Lluis (1932) Ortografia Valenciana

Enllaços externs

• Documentació de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Diccionari de valencià de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Ortografia de la Llengua Valenciana, en Valencian.org
• Discurs de En Juli Moreno el 5 de Març de 2006 en el XXV Aniversari de les Normes d'El Puig
• Els verps, els pronoms i els numerals en Llengua Valenciana
• Artícul d'opinió que compara les Normes d'El Puig en les de Castelló
• Fa 22 anys mig milló de valencians demanaren les Normes d'El Puig - Cultura Valenciana