Tesor dels sifnios
El '___protected_title_0___' () era un edifici del centre de cult grec antic de Delfos, erigit per a albergar les ofrenes de la polis, o ciutat-estat, de Sifnos. Era un dels tesors que vorejaven la "Via Sagrada", la ruta procesional a través del Temple d'Apolo, erigit per a guanyar el favor dels deus i aumentar el prestigi de la polis donant. Es tracta d'un dels primers edificis d'este tipo que es conserven, i la seua datació seguix sent objecte de debat, sent la data més plausible la d'al voltant de l'any 525 a. C.[1] Fins fa poc es confonia en el veí Tesor dels cnidios, un edifici similar pero menys elaborat, ya que els restants d'abdós s'havien mesclat i les primeres reconstrucció teòriques utilisaven parts d'abdós.[2]
Els habitants de Sifnos havien obtingut una enorme riquea de les seues mines d'argent i or en el periodo arcaic (Heródoto III.57) i varen utilisar el diezmo dels seus ingressos per a erigir el tesor, la primera estructura religiosa feta completament de marbre. L'edifici es va utilisar per a albergar numeroses i suntuosas ofrenes votivas entregades als sacerdots per a ser oferides a Apolo.
El Tesor va quedar en ruïnes a lo llarc dels sigles, encara que es va mantindre en peu durant molt més temps que atres monuments, provablement per la seua decoració, que va ser venerada per les generacions següents. Actualment, l'escultura i una reconstrucció del Tesor poden vore's en el Museu Arqueològic de Delfos.
Datació de la fundació
L'única font clàssica que aporta informació sobre este edifici és Heródoto (3:57-8). Si es considera que Heródoto és una font fiable, açò seria suficient per a verificar la data. En el seu relat, Heródoto afirma que els sifnios havien fundat recentment un temple en Delfos quan va aplegar un grup de samios demanant respal contra el tirà Polícrates de Samos. Sobre açò, tant Heródoto com Tucídides afirmen que Polícrates va governar durant el regnat del rei persa Kambyses (c. 529-522 a. C.).[3] Açò dataria el monument entorn a l'any 525 a. C.,[4] una font considera més provable la data de construcció en algun moment absolutament llimitat a despuix del 480 a. C. (Whitley).[5]
Disseny i decoració
El croquis del tesor es desenrolla en dos parts: un pronaos, o pòrtic, i una cella, o recint. El pronaos és dístilo in antis, és dir, les parets laterals s'estenen fins a la part davantera del porche, i el frontón està sostingut per dos cariátides en lloc de pilastras planes. Baix del frontón hi ha un friso continu. L'edifici medix 8,27 metros de llarc i 6,09 d'ample.[6][7][8]
El frontón del tesor mostra l'incident d'Heracles furtant el trípode d'Apolo, que estava fortament associat a la seua inspiració oracular. El tesor va ser també un dels primers edificis grecs en utilisar figures caigudes i reclinadas per a omplir els cantons del frontón. Els frisos escultòrics que recorren l'edifici representen diverses escenes de la mitologia grega. En el fondo s'inscrivien els noms dels personages que actuaven, la majoria dels quals encara són visibles baix la llum rasante.[9] El costat oriental representa una assamblea dels 12 deus olímpics assentats. En el centre, perdut de l'assamblea, es representa a Hermes sostenint la balança plena de les ànimes d'Aquiles i Memnón —pesaje d'ànimes/la cridada psicostasis—. A l'esquerra estan assentats els deus que protegixen a Memnón i als troyanos: Apolo, Llaures, Afrodita i Artemisa. En el centre està assentat Zeus en el seu tro. En l'atra mitat d'este friso es veu a Aquiles i a Memnón lluitant pel cos d'Antiloco mort. El costat oest pot mostrar el història del Juí de Paris, la mort d'Orión o més be a Atenea traslladant a Heracles al Olimp.[10] El costat nort mostra la Gigantomaquia. El friso sur és el més desgastat; encara que es discernixen clarament les chafades d'uns cavalls bellamente tallats; i s'ha sugerit que l'escena representava el rapte d'Hipodamía per Pélope o de les filles de Leucipo pels Dioscuros o el rapte de Perséfone per Hades. Els relleus varen ser pintats en vius tons de vert, blau, roig i dorat, creant aixina una sensació única de policromía.
La frontera
En la frontera del Tesor dels sifnios hi ha dos korai (donzelles), en lloc de columnes, entre les pilastres, que constituïxen bells soports del arquitrau jónico. Este tipo de decoració opulenta en figures femenines plenes de moviment i plasticitat en lloc de les formes arquitectòniques abstractes habituals dels temples, presagia la rara bellea de les cariátides erigides posteriorment en l'Erecteón de l'Acrópolis d'Atenes.
Frontón oriental
És l'únic frontón que es conserva del Tesor dels sifnios i representa un famós tema délfico. En el centre del frontón apareix Zeus —atres fonts afirmen que és Atenea o Hermes—, a l'esquerra Apolo i a la dreta Hércules. Els dos jóvens deus competixen pel trípode délfico i Zeus, en el centre, intenta separar-los. L'escultura mostra l'enfade de Hércules perque Pitia es va negar a donar-li un oràcul, ya que no s'havia netejat de l'assessinat d'Ífito. Un Hércules indignat ya ha conseguit apoderar-se del trípode sagrat i Apolo intenta apartar-ho d'ell.
Friso oriental
.jpg)
El costat este del frontón representa una escena de l'Assamblea dels Deus durant la guerra de Troya, en la que els deus es representen en gests animats com si estigueren discutint. A la dreta veem a Atenea com a cap dels deus que es posen del costat dels grecs. A l'esquerra veem els deus que protegixen i defenen als troyanos: Apolo, Llaures, Afrodita i Artemisa. En el centre veem a Zeus en un fastuoso tro. En una atra part del frontón veem una escena de la guerra de Troya: l'escena és un duel sobre el cadàver d'un guerrer, a on els dos adversaris estan flanquejats pels héroes dels aqueos a la dreta i els dels troyanos respectivament a l'esquerra. La figura del vell Néstor anima als grecs.
Friso nort
El tema del friso nort és la Batalla dels Jagants (Gigantomaquia), és dir, la lluita dels fills de la Terra, els Jagants, en els deus olímpics pel poder. És un mit molt estés sobre el conflicte entre el vell i el nou orde mundial, representat en molta freqüència en l'art de l'Antiga Grècia. Simbolisa el triumfo de l'orde i la civilisació sobre el salvajisme, la barbàrie i l'anarquia. D'un costat estan els Jagants. Fortament armats en caixcos, escuts, corazas i grebas, ataquen als deus des de la dreta en llances, espases i pedres. En el costat opost estan els deus. En primer lloc destaca Hefesto en el seu quitón curt, de peu front a la seua mancha. Li seguixen dos dònes lluitant contra dos jagants, després Dionisio (o possiblement Heracles), i Temis en el seu carro tirat per lleons. Una parella de deus que llança les seues fleches contra els Jagants deuen ser Artemisa i Apolo. Els seguixen els demés deus, pero estes escultures no es conserven en bon estat.
Esta part del friso podia vore's des de la «via sagrada», quan els peregrins ascendien cap a l'Oràcul. Aixina tenien l'oportunitat d'admirar l'escena de la Gigantomaquia, que es transforma a través del relleu artístic en una narració, que es desenrolla en múltiples nivells, i que no obstant manté la seua visibilitat, consistència i caràcter figuratiu a pesar de les figures entrellaçades i les diverses escenes d'acció.
Friso occidental
Desgraciadament, únicament es conserven algunes figures en relleu del friso occidental. Tradicionalment es considera que el tema representat ací és el Juí de Paris, en el que s'elegia a la deesa més bella entre Afrodita, Hera i Atenea. La primera deesa que aplega per a ser jujada és Atenea, que s'alça orgullosa en el carro alado en Hermes com auriga. En un atre lloc, veem a Afrodita descendint del seu carro, en una gràcia particular, subjectant les cordes de lo que alguns interpreten com un collar. En la part del friso que s'ha perdut, es podria imaginar a Hera montant el seu carro en ràbia per a partir despuix del seu rebuig.
No obstant, esta interpretació ha segut qüestionada. Neer escriu que la narració del «Juí» s'ha forçat una miqueta en este friso, dedicant massa temps als espais en blanc evidents i no analisant lo suficient les escasses proves presents.[11] Una qüestió important residix en l'identitat de la deesa que tradicionalment s'ha considerat Afrodita. Encara que alguns bronzes helenístics sí representen a Afrodita en un collar, no hi ha eixemples d'això en l'art arcaic, lo que sugerix que es tracta d'una atra cosa lo que sosté. Neer propon que estes llínees no són un collar, sino la corda tensada d'un arc. Esta interpretació sugerix que la figura en qüestió és en realitat Artemisa, canviant per complet la narrativa del friso. Esta identificació es veu reforçada pel fet de que els sifnios adoraven a Artemisa «del desembarc».[11] Seguint esta afirmació, es pot supondre que la figura desapareguda no és Hera, sino una víctima de l'ira de Artemisa. Encara que poc pot confirmar l'identitat d'esta figura, hi ha un indici significatiu: darrere dels cavalls de Artemisa es veuen palmeres, un recurs habitual en la pintura ática per a indicar un lloc desolat. Les palmeres estan especialment relacionades en l'illa de Delos, ya que va ser baix una palmera d'esta illa a on varen nàixer Artemisa i Apolo. Segons el mit homérico, Artemisa únicament va matar a una persona en Delos: Orión. Encara que esta identificació no pot demostrar-se de forma rotunda, a lo manco explica les palmeres, l'inusual "collar" i la forma en que les deeses apareixen eixint, una postura molt poc comuna en les representacions del Juí de Paris.
Friso sur
Falten parts importants del friso sur, per lo que únicament es pot imaginar el tema que representava. Provablement siga el també popular tema del rapte de dònes. No obstant, els fragments que es conserven són els relleus de cavalls ben esculpidos i retratats plens d'energia, que demostren el mestrage de l'artiste. Sobre els artesans que varen treballar en el friso, les opinions dels investigadors i erudits que ho han estudiat són contradictòries. Al principi es creïa que era obra de dos tallers artístics diferents. No obstant, poc a poc s'ha anat abandonant esta opinió. Lo més provable és que hi haguera dos escultors principals, entorn als quals varen treballar dos grups d'artesans. L'artiste dels costats nort i este del friso sembla més progressiste, ya que les seues representacions són més actives, imaginatives i vibrants. Pel contrari, l'artiste del costat sur i oest del friso va insistir en opcions més conservadores, sense l'audaç inspiració i artesania del primer, pero en un fort caràcter pictòric i un icònic «color».[12][13][14]
Referències
- ↑ Bommelaer, J.-F., Laroche, D., Guide de Delphes: li Site, París 1991
- ↑ (1973) The Architecture of Ancient Greece: An Account of Its Historic Development. ISBN 9780819602831.
- ↑ JM Hall - Artifact and Artifice: Classical Archaeology and the Ancient Historian (p.48) University of Chicago Press, 10 de giner de 2014 ISBN 022608096X [Retrieved 19 de març de 2015]
- ↑ J K Darling -Architecture of Greece Greenwood Publishing Group, 2004 ISBN 0313321523 Retrieved 16 de juny de 2012
- ↑ J Whitley – The Archaeology of Ancient Greece Cambridge University Press, 4 d'octubre de 2001 ISBN 0521627338 Retrieved 25 de juny de 2012
- ↑ J K Darling – Retrieved 2012-06-16
- ↑ University of North Carolina – Length Converter
- Archivat el 5 de novembre de 2012 archivat en Wayback Machine. – Retrieved 16 de juny de 2012
- ↑ University of Oxford Classical Art Research Centre & The Beazley Archive [1] archivat en Wayback Machine. showing reconstructed drawing – Retrieved 16 de juny de 2012
- ↑ Brinkmann, Vinzenz. “Die aufgemalten Namensbeischriften an Nord- und Ostfries dones Siphnierschatzhauses”. Bulletin de correspondance hellénique 109 (1): 77–130. doi:. ISSN 0007-4217.
- ↑ Brinkmann, Vinzenz.. Beobachtungen zoom formalen Aufbau und zoom Sinngehalt der Fregira dones Siphnierschatzhauses, Biering & Brinkmann. OCLC 995118886. ISBN 3930609002.
- ↑ 11,0 11,1 Neer, Richard T. (2001). “Framing the Gift: The Politics of the Siphnian Treasury at Delphi”. Classical Antiquity 20 (2): 273–344. doi:.
- ↑ Υπουργείο Πολιτισμού και Αθλητισμού: Μόνιμη Έκθεση Αρχαιολογικού Μουσείου Δελφών - Ζωφόρος του θησαυρού των Σιφνίων.
- ↑ Βαγγέλη Πεντάζου - Μαρίας Σαρλά, Δελφοί, Β. Γιαννίκος - Β. Καλδής Ο.Ε., 1984, p. 42
- ↑ Ροζίνα Κολώνια, Το Αρχαιολογικό Μουσείο Δελφών, Αθήνα, Υπουργείου Πολιτισμού – Ταμείο Αρχαιολογικών Πόρων και Απαλλοτριώσεων, 2009, pp. 29–35
Bibliografia
- Li trésor de Siphnos: Fouilles de Delphes. Prenga 2 , Topographie et architecture, Paris: Be Boccard, pp. 471.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tesoro de los sifnios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.