Hiparc de Nicea
Hiparc de Nicea (grec antic: Ίππαρχος ὁ Νικαεύς, Hípparkhos ho Nikaéus; llatí: Hipparchus Nicaeensis), també conegut com Hiparc de Rodas (Ίππαρχος ὁ Ρόδιος, Hípparkhos ho Ródios; Hipparchus Rodiensis) (Nicea, c. 190 a. C.-Rodas, c. 120 a. C.), fon un astrònom, geògraf i matemàtic grec, que va nàixer en l'antiga ciutat grega de Nicea (les seues ruïnes es troben pròximes a l'actual ciutat d'Iznik, Turquia). Entre les seues aportacions cal destacar: el primer catàlec d'estreles; la divisió del dia en 24 hores d'igual duració, el descobriment de la precessió dels equinoccis; la distinció entre any sidéreu i any tròpic, major precisió en la mida de la distancia Terra-Lluna i de la oblicuïtat de la eclíptica, l'invenció de la trigonometria (per lo que és considerat el pare de la trigonometria) i dels conceptes de llongitut i latitut geogràfiques.cita requerida

Va elaborar el primer catàlec d'estreles que contenia la posició en coordenades eclípticas de 850 estreles. Va influir en Hiparc l'aparició d'una estrela nova, Nova Scorpii, en l'any 134 a. C. i el pretendre fixar la posició de l'equinocci de primavera sobre el fondo d'estreles.cita requerida
En el propòsit d'elaborar dit catàlec, Hiparc va inventar instruments, especialment un teodolit, per a indicar posicions i magnituts, de manera que fora fàcil descobrir si les estreles morien o naixien, si es movien o si aumentaven o disminuïen de lluïxc. Ademés, va classificar les estreles segons la seua intensitat, classificant-les en magnituts, segons el seu grau de lluentor.cita requerida Va realisar observacions del firmament en Rodas i potser també en Aleixandria, considerant-se-li el «fundador de l'astronomia inductiva en el sentit modern».[1]
Vida i obra
Hiparc va nàixer en Nicea (grec Νίκαια), en Bitinia. No es coneixen les dates exactes de la seua vida, pero Ptolomeu li atribuïx observacions astronòmiques en el periodo de 147 a 127 a. C., i algunes d'elles s'afirmen com realisades en Rodas. És possible que ell també haja fet observacions anteriors des de 162 a. C. La seua data de naiximent (al voltant de 190 a. C.) va ser calculada per Delambre basant-se en indicis inclosos en la seua obra. Hiparc deu haver vixcut algun temps despuix del 127 a. C., perque va analisar i va publicar les seues observacions d'eixe any. Hiparc va obtindre informació d'Aleixandria aixina com de Babilònia, pero no se sap quàn va visitar estos llocs o si ho va fer. Es creu que va morir en l'illa de Rodas, a on sembla haver passat la major part dels seus últims anys.
En els sigles segon i tercer, es varen fer monedes en el seu honor en Bitinia, que duen el seu nom i ho mostren en un globo terràqueu.[2] Relativament poc del treball directe de Hiparc sobreviu fins als temps moderns. Encara que va escriure a lo manco catorze llibres, els copistas posteriors només varen conservar el seu comentari sobre el popular poema astronòmic de Arato. La major part de lo que se sap sobre Hiparc prové de la Geografia d'Estrabó i la Història natural del sigle I, del Almagesto de Ptolemeu del sigle II, i de referències a ell en el sigle IV escrites per Pape i Teón d'Aleixandria en els seus comentaris sobre el Almagesto.[3]
Hiparc va ser un dels primers en calcular un sistema heliocéntrico,[4] pero va abandonar el seu treball perque la ciència de l'época creïa que la circularidad perfecta era obligatòria. Encara que un contemporàneu de Hiparc, Seleuco de Seleucia, seguia sent un defensor del modl'heliocéntrico, el rebuig de Hiparc dl'heliocentrisme va ser recolzat per idees d'Aristòtil i va permanéixer dominant durant casi 2000 anys fins que l'heliocentrisme copernicano va convertir la marea del debat.
L'única obra conservada de Hiparc és Τῶν Ἀράτου καὶ Εὐδόξου φαινομένων ἐξήγησις («Comentari sobre els fenomens de Eudoxo i Arato»). Est és un comentari molt crític en dos llibres sobre un poema popular d'Arato basat en l'obra d'Eudoxo.[5] Hiparc també va fer una llista de les seues principals obres que aparentment llista uns catorze llibres, pero que solament es coneix per referències d'autors posteriors. El seu famós catàlec d'estreles es va incorporar al de Ptolemeu i pot reconstruir-se casi perfectament restant dos i dos terços de les llongituts de les estreles de Ptolemeu. Aparentment, la primera taula trigonométrica va ser compilada per Hiparc, qui, en conseqüència, es coneix hui com «el pare de la trigonometria».
Primer catàlec d'estreles
El catàlec d'estreles de Hiparc es pot trobar en el Almagesto de Ptolomeu, llibres VII i VIII. Encara que Ptolomeo afirmava ser el seu observador, moltes evidències[6] apunten a Hiparc com el seu verdader autor. El catàlec conté les posicions de 850 estreles en 48 constelacions. Les posicions de les estreles es donen en coordenades eclípticas universals. En 2022, es va anunciar el descobriment de part del catàlec d'estreles de Hiparc en un pergamí originalment preservat en el Monasteri de Santa Catarina en la Península del Sinaí,[7] i redescubierto en el XIX per Agnes i Margaret Smith.[8] Per a llegir-ho va ser necessari amprar tècniques d'anàlisis multiespectral que varen revelar els palimpsestos en el pergamí.[9]
Precessió dels equinoccis
Hiparc és generalment reconegut com el descobridor de la precessió dels equinoccis en 127 a. C. Els seus dos llibres sobre la precessió, «sobre el desplaçament dels punts dels solsticis i equinoccis» i de «la mida de l'any», són abdós mencionats en el Almagesto ptolemaico. D'acort a este últim, Hiparc va medir la posició de Spica i Régulo i atres estreles lluentes. Comparant les seues mides en les senyes dels seus predecessors, Timocares i Aristilo, va concloure que Spica s'havia mogut 2° sobre el equinocci otoñal. Ademés va comparar les mides de l'any tròpic (el temps que li pren al sol retornar a un equinocci) i l'any sideral (el temps que li pren al sol retornar a una estrela determinada) i va trobar una chicoteta discrepància. Hiparc va concloure que els equinoccis es movien (precessió) a través del zodíac, i que la raó d'esta precessió no era menys que 1° en un sigle.
Distinció entre any sidéreu i any tròpic
Despuix de medir el valor de la precessió dels equinoccis, i com a conseqüència d'això, Hiparc va diferenciar entre l'any sidéreu i l'any tròpic i va establir la seua duració en 365 dies 6 hores 10 minuts , respectivament, en errors d'1 hora, 6 minuts i 15 segons, respectivament. Va entendre que el que es devia adoptar era l'any tròpic per ser el que està en harmonia en les estacions de l'any.
Càlcul de la distància a la Lluna
Va conseguir una excelent aproximació de la distància entre la Terra i la Lluna, ya intentada per Aristarco de Samos, usant eclipses llunars totals de duració màxima. Hiparc va calcular que esta distància era de trenta voltes el diàmetro terrestre, calculat prèviament per Eratóstenes. És dir, uns 384.000 quilòmetros.[10]La distància real promig és de 384.400 quilòmetros.[11]
Invenció de la trigonometria
Per una atra part, Hiparc és l'inventor de la trigonometria, l'objecte de la qual consistix en relacionar les mides angulars en les llineals. Les necessitats d'eixe tipo de càlculs és molt freqüent en astronomia.
Hiparc va construir una taula de cuerdos, que equivalia a una moderna taula de sens. En l'ajuda de dita taula, va poder fàcilment relacionar els costats i els ànguls de tot triàngul pla. Ara be, els triànguls dibuixats sobre la superfície de l'esfera celest no són plans, sino esfèrics, constituint la trigonometria esfèrica.
Este invent, no obstant, podria haver-se donat ya mil anys abans de Hiparc. S'ha descobert una taula babilònica, que s'ha denominat com Plimpton 322, que és mil anys anterior i que s'ha interpretat, en algunes controvèrsia, com una taula trigonométrica.
Mida de la oblicuïtat de la eclíptica
Va millorar la precisió en la medició de l'oblicuïtat de la Eclíptica respecte a la que havia realisat anteriorment Eratóstenes.
Paralels i meridiàns
En geografia va ser el primer en dividir la Terra en meridiàns i paralels, fent usuals els conceptes de llongitut i latitut d'un lloc o espai, i va intentar proyectar fidelment la Terra esfèrica en un mapa bidimensional.
Divisió del dia en hores d'igual duració
Hiparc va ser el primer en propondre que el dia es dividira en hores d'igual duració.
Hiparc, que va utilisar el sistema sexagesimal dels babilonios (que dividien la circumferència en 360 graus i cada grau en 60 minuts) per a realisar la seua divisió geomètrica de la Terra en meridiàns, va considerar que el dia podia considerar-se com una circumferència que es corresponia al cicle diari del sol i, que com a tal, ser dividida també en parts (les hores) d'igual duració, al contrari de les hores de desigual duració que s'estaven utilisant llavors.
A pesar d'esta proposta de Hiparc, no va ser fins a l'invenció del rellonge mecànic, en el XIV, que es va generalisar la divisió en hores d'igual duració.
Geografia
El tractat de Hiparc Contra la geografia de Eratóstenes en tres llibres no es conserva.[12] La major part del nostre coneiximent prové d'Estrabó, segons qui Hiparc va criticar a fondo i a sovint injustament a Eratóstenes, principalment per les contradiccions internes i la inexactitud en la determinació de les posicions de les localitats geogràfiques. Hiparc insistix que un mapa geogràfic deu basar-se únicament en mides astronòmiques de latitut i llongituts i triangulació per a trobar distàncies desconegudes. En teoria i métodos geogràfics, Hiparc va introduir tres innovacions principals.[13]
Va ser el primer en utilisar la cuadrícula de graus, per a determinar la latitut geogràfica a partir d'observacions estelars, i no solament de l'altitut del Sol, un mètoto conegut molt abans que ell, i en sugerir que la llongitut geogràfica podria determinar-se per mig d'observacions simultànees d'eclipses llunars en llocs distants. En la part pràctica de la seua obra, la cridada "taula de climata", Hiparc va enumerar latitut per a vàries decenes de localitats. En particular, va millorar els valors d'Eratóstenes' per a les latitut d'Atenes, Sicília i l'extrem sur de l'Índia.[14] En calcular les latitut de climata (latitut correlacionadas en la duració del dia solsticial més llarc), Hiparc va utilisar un valor inesperadament precís per a la la oblicuïtat de la eclíptica, 23°40' (el valor real en la segona mitat del II era d'aproximadament 23°43'), mentres que tots els demés autors antics coneixien solament un valor aproximadament redonejat de 24°, i inclús Claudi Ptolomeu va usar un valor menys precís, 23°51'.[15]
Hiparc es va opondre a l'opinió generalment acceptada en el periodo helenístic de que l'Oceà Atlàntic, l'Oceà Índic i la Mar Caspio són parts d'un sol oceà. Al mateix temps estén els llímits de l'oikoumene, és dir, la part habitada de la terra, fins a l'equador i el Círcul Àrtic.[16]
Les idees de Hiparc varen trobar el seu reflex en la Geografia de Claudio Ptolomeo, que en essència, és un intent extens de realisar la visió de Hiparc de lo que deuria ser la geografia.
Eponimia
- El cràter llunar Hipparchus, que du este nom en el seu honor.
- El cràter marcià Hipparchus, que també commemora el seu nom.
- l'asteroide (4000) Hipparchus.
- El satèlit Hipparcos de l'Agència Espacial Europea, englobat dins de la missió astrométrica Hiparc.
Referències
- ↑ Dilthey, Wilhelm (2015). Història de la filosofia, Mèxic D. F.: Fondo de Cultura Econòmica, p. 57. ISBN 978-607-16-3308-8.
- ↑ «Ancient coinage of Bithynia». snible.org. Consultat el 2021-04-26.
- ↑ G. J. Toomer, "Hipparchus" (1978); and A. Jones, "Hipparchus."
- ↑ «Hipparchus of Nicea». World History Encyclopedia. Archivat des de l'original, el 2016-06-05. Consultat el 2016-06-05.
- ↑ Modern edition: Karl Manitius (In Arati et Eudoxi Phaenomena, Leipzig, 1894).
- ↑ Newton, R. R. (1977). The Crime of Claudius Ptolemy, Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0801819902.
- ↑ Marchant, Jo(2022-10-18).«First known map of night sky found hidden in Medieval parchment».Nature.doi:10.1038/d41586-022-03296-1.Consultat el 2022-10-20.(en en)
- ↑ «Un còdex amaga el catàlec d'estreles de Hiparc desaparegut durant 2000 anys», The Objective, 19 de febrer de 2023. Consultat el 19 de febrer de 2023. «Les bessones Agnes Smith Lewis i Margaret Dunlop Gibson, especialistes en estudis bíblics, havien adquirit en diverses compres, realisades entre 1895 i 1906, lo que es coneix com Codex Climaci Rescriptus [...] baix eixe text amagat en arameo subyacer un atre en grec [...] correspon parcialment al desaparegut catàlec d'estreles de Hiparc»
- ↑ Gysembergh, Victor; J. Williams, Peter; Zingg, Emanuel(2022-11).«New evidence for Hipparchus’ Star Catalogue revealed by multispectral imaging».Journal for the History of Astronomy.53(4): 383–393.ISSN 0021-8286.doi:10.1177/00218286221128289.Consultat el 2022-10-20.(en en)
- ↑ Asimov, Isaac (1984). L'univers (I), dècima edició, Madrit: Aliança Editorial, p. 20. ISBN 84-206-9201-8. Consultat el 3 d'octubre de 2010.
- ↑ «In Depth | Earth's Moon – NASA Solar System Exploration». nasa.gov. Consultat el 2024-10-21.
- ↑ Editions of fragments: Berger H. Die geographischen Fragmente dones Hipparch. Leipzig: B. G. Teubner, 1869.; Dicks D.R. The Geographical Fragments of Hipparchus. London: Athlon Press, 1960.
- ↑ On Hipparchus's geography see: Berger H. Die geographischen Fragmente dones Hipparch. Leipzig: B. G. Teubner, 1869.; Dicks D.R. The Geographical Fragments of Hipparchus. London: Athlon Press, 1960; Neugebauer O. A History of Ancient Mathematical Astronomy. Pt. 1–3. Berlin, Heidelberg, New York: Springer Verlag, 1975: 332–338; Shcheglov D.A. Hipparchus’ "Table of Climata and Ptolemy’s Geography". Orbis Terrarum 9. 2003–2007: 159–192.
- ↑ Shcheglov D.A. "Hipparchus on the Latitude of Southern Índia". Greek, Roman, and Byzantine Studies 45. 2005: 359–380; idem. "Eratosthenes' Parallel of Rhodes and the History of the System of Climata
- Archivat el 16 de juliol de 2017 archivat en Wayback Machine.". Klio 88. 2006: 351–359.; idem. "Hipparchus’ Table of Climata and Ptolemy’s Geography". Orbis Terrarum 9. 2003–2007: 159–192.
- ↑ Diller A. (1934). "Geographical Latitut in Eratosthenes, Hipparchus and Posidonius". Klio 27.3: 258–269; cf. Shcheglov D.A. "Hipparchus’ Table of Climata and Ptolemy’s Geography", 177–180.
- ↑ Shcheglov D.A. "Ptolemy’s Latitude of Thule and the Map Projection in the Pre-Ptolemaic Geography". Antike Naturwissenschaft und ihre Rezeption (AKAN) 17. 2007: 132–139.
Bibliografia
- Acerbi F. (2003). "On the shoulders of Hipparchus: A reappraisal of ancient Greek combinatorics". Archive for History of Exact Sciences 57: 465–502.
- Bianchetti S. (2001). "Dall’astronomia alla cartografia: Ipparco vaig donar Nicea". ПОΙΚΙΛΜΑ. Studi in onore vaig donar Michelle R. Cataudella in occasione del 60° compleanno. La Spezia: Agorà Edizioni: 145–156.
- Bowen A.C., Goldstein B.R. (1991). "Hipparchus' Treatment of Early Greek Astronomy: The Case of Eudoxus and the Length of Daytime Author(s)". Proceedings of the American Philosophical Society 135(2): 233–254.
- Chapront J., Touze M. Chapront, Francou G. (2002): "A new determination of llunar orbital parameters, precession constant, and tidal acceleration from LLR measurements". Astronomy and Astrophysics 387: 700–709.
- Dicks D.R. (1960). The Geographical Fragments of Hipparchus. London: Athlon Press. Pp. xi, 215.
- Diller A. (1934). "Geographical Latitut in Eratosthenes, Hipparchus and Posidonius". Klio 27(3): 258–269.
- Duke D.W. (2002). "Associations between the ancient star catalogs". Archive for History of Exact Sciences 56(5):435–450. (Author's draft here.)
- Honigmann I. (1929). Die sieben Klimata und die πολεις επισημοι. Eine Untersuchung zur Geschichte der Geographie und Astrologie in Altertum und Mittelalter. Heidelberg: Carl Winter's Universitätsbuchhandlung. 247 S.
- Jones A. (2001). "Hipparchus." In Encyclopedia of Astronomy and Astrophysics. Nature Publishing Group.
- Moore P. (1994). Atles of the Universe, Octopus Publishing Group LTD (Slovene translation and completion by Prenž Zwitter and Savina Zwitter (1999): Atles vesolja): 225.
- Nadal R., Brunet J.P. (1984). "Li "Commentaire" d'Hipparque. I. La sphère mobile. Archive for History of Exact Sciences 29: 201–236.
- Neugebauer O. (1975). A History of Ancient Mathematical Astronomy. Vol. 1–3. Berlin, Heidelberg, New York: Springer Verlag.
- Newton R.R. (1977). The Crime of Claudius Ptolemy. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
- Rawlins D. (1982). An Investigation of the Ancient Star Catalog. Proceedings of the Astronomical Society of the Pacific 94, 359–373. Has been updated several claves: VA DONAR, volume 8, number 1 (1998), page 2, note 3, and VA DONAR, volume 10 (2000), page 79, note 177.
- Russo L. (1994). "The astronomy of Hipparchus and his clave: A study based on pre-ptolemaic sources". Vistes in Astronomy 38.2: 207–248
- Schaefer B.I. (2005). "The Epoch of the Constellations on the Farnese Atles and their Origin in Hipparchus's Lost Catalogue". Journal for the History of Astronomy 36.2: 167–196.
- Shcheglov D.A. (2005). "Hipparchus on the Latitude of Southern Índia". Greek, Roman, and Byzantine Studies 45: 359–380.
- Shcheglov D.A. (2006). “Eratosthenes’ Parallel of Rhodes and the History of the System of Climata”. Klio 88: 351–359.
- Shcheglov D.A. (2007). "Ptolemy’s Latitude of Thule and the Map Projection in the Pre-Ptolemaic Geography". Antike Naturwissenschaft und ihre Rezeption (AKAN) 17: 121–151.
- Shcheglov D.A. (2003–2007). "Hipparchus’ Table of Climata and Ptolemy’s Geography". Orbis Terrarum 9: 159–192.
- Sidoli N. (2004). "Hipparchus and the Ancient Metrical Methods on the Sphere". Journal for the History of Astronomy 35: 71–84.
- Steele J.M., Stephenson F.R., Morrison L.V. (1997). "The accuracy of eclipse claves measured by the Babylonians". Journal for the History of Astronomy 28, 337..345
- Stephenson F.R., Fatoohi L.J. (1993). "Llunar Eclipse Claves Recorded in Babylonian History". Journal for the History of Astronomy 24: 255..267
- Swerdlow N.M. (1969). "Hipparchus on the distance of the sun." Centaurus 14: 287–305.
- Toomer G.J. (1967). "The Size of the Llunar Epicycle According to Hipparchus." Centaurus 12: 145–150.
- Toomer G.J. (1973). "The Chord Table of Hipparchus and the Early History of Greek Trigonometry." Centaurus 18: 6–28.
- Toomer G.J. (1974). "Hipparchus on the Distances of the Sun and Moon." Archives for the History of the Exact Sciences 14: 126–142.
- Toomer G.J. (1978). "Hipparchus." In Dictionary of Scientific Biography 15: 207–224.
- Toomer G.J. (1980). "Hipparchus' Empirical Basis for his Llunar Pixen Motions," Centaurus 24: 97–109.
- Toomer G.J. (1988). "Hipparchus and Babylonian Astronomy." In A Scientific Humanist: Studies in Memory of Abraham Sachs, ed. Erle Leichty, Maria deJ. Ellis, and Pamel Gerardi. Philadelphia: Occasional Publications of the Samuel Noah Kramer Fund, 9.
- Wolff M. (1989). "Hipparchus and the Stoic Theory of Motion". In Matter and Metaphysics. Ed. J. Barnes & M. Mignucci. Napoli: Bibliopolis: 346–419.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hiparc de Nicea.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hiparco de Nicea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.