El formalisme ADM, nomenat pels seus autors Richard Arnowitt, Stanley Deser i Charles W. Misner, és una formulació hamiltoniana de la relativitat general que juga un paper important en la gravetat quàntica i en la relativitat numèrica. Va ser publicat per primera volta en 1959.[2]

Richard Arnowitt, Stanley Deser i Charles Misner en la conferència ADM-50: A Celebration of Current GR Innovation celebrada en novembre de 2009 a honor el 50º aniversari del seu artícul.[1]


La revisió completa del formalisme que els autors varen publicar en 1962[3] va ser reeditada en la revista General Relativity and Gravitation,[4] mentres que els artículs originals es poden trobar en els archius de Physical Review.[2][5][6][7][8][9][10][11][12]

Visió general

El formalisme supon que l'espai-temps està foliado en una família de superfícies tipo espai Σt, etiquetades per la seua coordenada temporal t, i en coordenades en cada secció donades per xi. Les variables dinàmiques d'esta teoria són el tensor mètric de les seccions espacials tridimensionals γij(t,xk) i les seues moments conjugats πij(t,xk). Utilisant estes variables és possible de definir un hamiltoniano, i aixina escriure les equacions de moviment per a relativitat general en la forma de les equacions de Hamilton.

Ademés de les dotze variables γij i πij, hi ha quatre multiplicadors de Lagrange: la funció de lapsus, N, i les components del camp vectorial desplaçament, Ni. Estos descriuen cóm estan unides cada una de les "fulls" Σt de la foliaació de l'espai-temps. Les equacions del moviment per a estes variables pot es poden especificar lliurement; esta llibertat correspon a la llibertat per a especificar l'elecció del sistema de coordenada en espacial i temps.

Deducció

Notació

La majoria de les referències adopten la notació en la que els tensors cuadridimensionales s'escriuen en la notació d'índexs abstractes, i que els índexs grecs són índexs d'espai-temps que prenen valors (0, 1, 2, 3) i els índexs llatins són índexs espacials que prenen valors (1, 2, 3). En esta secció, un superíndex (4) s'antepon a les cantitats que típicament tenen versions tant tridimensionals com cuadridimensionales, com el tensor mètric per a les seccions tridimensionalsgij i el tensor mètric per a l'espai-temps cuadridimensional complet (4)gμν.

Este text utilisa la notació d'Einstein en la que s'assumix sumaació en els índexs repetits.

S'usen dos tipos de derivades: les derivades parcials es denoten per l'operador ∂i o per subíndexs precedits per una menge. Les derivades covariants es denoten per l'operador ∇i o pel subíndex precedit per un punt i menge.

El valor absolut del determinant de la matriu de coeficients de tensor mètric està representada per g (sense índexs). Atres símbols de tensors escrits sense els índexs representen la traça del tensor corresponent, com π=gijπij.

Formulació lagrangiana

El punt de partida per al ADM la formulació és el lagrangiano

ℒ=(4)R(4)g

que és un producte de la raïl quadrada del determinant del tensor mètric cuadri-dimensional de l'espai-temps complet i el seu escalar de Ricci. Açò és el lagrangiano de l'acció de Hilbert-Einstein.

El resultat desijat de la deducció és definir un embebimiento de seccions tridimensionals en el espaciotiempo cuadridimensional. La mètrica de les seccions tridimensionals

gij=(4)gij

seran les coordenades generalisades per a la formulació hamiltoniana. Els moments conjugats es calculen com

πij=(4)g((4)Γpq0−gpq(4)Γrs0grs)gipgjq

utilisant definicions i tècniques estàndars. Els símbols (4)Γij0 són els símbols de Christoffel associats en la mètrica de l'espai-temps cuadridimensional complet. El lapsus

N=(−(4)g00)−1/2

i el vector desplaçament

Ni=(4)g0i

són els elements restants del tensor mètric cuadri-dimensional.

Havent identificat les cantitats per a la formulació, el pròxim pas és reescriure el lagrangiano en térmens d'estes variables. L'expressió nova per al lagrangiano

ℒ=−gij∂tπij−NH−NiPi−2∂i(πijNj−12πNi+∇iNg)

s'ha escrit oportunament en térmens de les dos cantitats noves

H=−g[(3)R+g−1(12π2−πijπij)]

i

Pi=−2πij;j

que són coneguts com la lligam del hamiltoniano i la lligam del moment respectivament. Notar també que el lapsus i el desplaçament apareixen en el lagrangiano com multiplicadors de Lagrange.

Equacions de moviment

A pesar de que les variables en el lagrangiano representen el tensor mètric en espais tridimensionals embebidos en l'espai-temps cuadridimensional, és possible i desijable utilisar els procediments habituals de mecànica lagrangiana per a derivar "equacions de moviment" que descriguen l'evolució temporal de la mètrica gij i el seu moment conjugat πij. El resultat

∂tgij=2Ng−1/2(πij−12πgij)+Ni;j+Nj;i

i

∂tπij=−Ng(Rij−12Rgij)+12Ng−1/2gij(πmnπmn−12π2)−2Ng−1/2(πinπnj−12ππij)
−g(∇i∇jN−gij∇n∇nN)+∇n(πijNn)−Ni;nπnj−Nj;nπni

és un conjunt no llineal d'equacions diferencials parcials.

Prenent variacions en respectar al lapsus i el desplaçament s'obtenen equacions de lligam

H=0

i

Pi=0

i el lapsus i el desplaçament es poden especificar lliurement, reflectint el fet que hi ha llibertat d'elecció de sistemes de coordenades en espai i temps.

Aplicació a gravetat quàntica

Utilisant la formulació ADM, és possible d'intentar per a una teoria quàntica de la gravetat, en la mateixa manera que es construïx l'equació de Schrödinger que correspon a un hamiltoniano en mecànica quàntica. Açò és, es reemplacen els moments canònics πij(t,xk) i les funcions mètriques espacials per operadors diferencials funcionals llineals

g^ij(t,xk)→gij(t,xk)
π^ij(t,xk)→−iδδgij(t,xk)

Més precisament, la substitució de les variables clàssiques per operadores està dictada per les relacions de conmutaació. Els capells representen operadors en la teoria quàntica. Açò comporta l'equació de Wheeler–DeWitt.

Aplicació a solucions numèriques de les equacions d'Einstein

Hi ha relativament poques solucions exactes a les equacions de camp d'Einstein. Per a trobar atres solucions, hi ha un camp actiu d'estudi coneguda com relativitat numèrica, en la que s'ampren supercomputadores per a trobar solucions aproximades a les equacions. Per a construir tals solucions numèricament, la majoria dels investigadors escomencen en una formulació de les equacions d'Einstein estretament relacionades en la formulació ADM. Els enfocaments més comuns escomencen en un problema de valors inicials basat en el formalisme ADM.

En les formulació hamiltonianas, el punt bàsic és la substitució d'un conjunt d'equacions de segon orde per un atre conjunt d'equacions de primer orde. Naturalment, açò és molt útil per a la física numèrica, perque la reducció de l'orde d'equacions diferencials és necessària en preparar les equacions per a un ordenador.

Energia ADM

L'energia ADM és una manera especial de definir l'energia en relativitat general que solament és aplicable a algunes geometria especials de l'espai-temps que tendixen asintóticament a un tensor mètric ben definit en l'infinit — per eixemple un espai-temps que s'aproxime asintóticament a l'espai de Minkowski. L'energia ADM en estos casos està definida com una funció de la desviació del tensor mètric respecte de la seua forma asintòtica. En atres paraules, l'energia ADM es calcula com l'intensitat del camp gravitacional en l'infinit.

Si la forma asintòtica requerida és independent del temps (com el espaciotiempo de Minkowski), llavors respecta la simetria baix translacions temporals. El teorema de Noether implica que l'energia ADM es conserva. Segons la relativitat general, la llei de conservació per a l'energia total no és vàlida en espai-temps més generals, dependents del temps – per eixemple, es viola completament en la cosmologia física. L'inflació còsmica en particular és capaç de produir energia (i massa) de "el no res" perque la densitat d'energia del buit és aproximadament constant, pero el volum de l'Univers creix exponencialment.

Vore també

Referències

  1. ↑ «ADM-50: A Celebration of Current GR Innovation». Archivat des de l'original, el 20 de juliol de 2011. Consultat el 3 d'abril de 2021.
  2. ↑ 2,0 2,1 Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1959).«Dynamical Structure and Definition of Energy in General Relativity».Physical Review.116(5): 1322–1330.doi:10.1103/PhysRev.116.1322.
  3. ↑ Chapter 7 (pp. 227–265) of Louis Witten (ed), Gravitation: An introduction to current research, Wiley: New York, 1962.
  4. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(2008).«Republication of: The dynamics of general relativity».General Relativity and Gravitation.40(9): 1997–2027.doi:10.1007/s10714-008-0661-1.
  5. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.(1959).«Quàntum Theory of Gravitation: General Formulation and Linearized Theory».Physical Review.113(2): 745–750.doi:10.1103/PhysRev.113.745.
  6. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1960).«Canonical Variables for General Relativity».Physical Review.117(6): 1595–1602.doi:10.1103/PhysRev.117.1595.
  7. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1960).«Finite Self-Energy of Classical Point Particles».Physical Review Letters.4(7): 375–377.doi:10.1103/PhysRevLett.4.375.
  8. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1960).«Energy and the Criteria for Radiation in General Relativity».Physical Review.118(4): 1100–1104.doi:10.1103/PhysRev.118.1100.
  9. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1960).«Gravitational-Electromagnetic Coupling and the Classical Self-Energy Problem».Physical Review.120: 313–320.doi:10.1103/PhysRev.120.313.
  10. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1960).«Interior Schwarzschild Solutions and Interpretation of Source Terms».Physical Review.120: 321–324.doi:10.1103/PhysRev.120.321.
  11. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1961).«Wave Zone in General Relativity».Physical Review.121(5): 1556–1566.doi:10.1103/PhysRev.121.1556.
  12. ↑ Arnowitt, R.; Deser, S.; Misner, C.(1961).«Coordinate Invariance and Energy Expressions in General Relativity».Physical Review.122(3): 997–1006.doi:10.1103/PhysRev.122.997.