Anar al contingut

Separatisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Manifestació d'independentistes catalans.

El separatisme[1] és una ideologia política que propugna la separació d'un territori respecte de l'estat al que pertany, per a alcançar la seua independència o integrar-se en un atre país, similar al secessionisme.[2] El separatisme s'articula a través dels moviments separatistes, que pretenen l'autonomia política respecte al territori en el que s'integren.


Orige religiós del separatisme

Segons l'historiador espanyol Enric Ucelay-Dona Calç el «separatisme» té un orige protestant —en este sentit els puritanos de l'Anglaterra del XVII serien els primers «separatistes»— i fa referència al dret d'una comunitat religiosa, de «una «congregació», a «separar-se», a constituir-se com a grup independent i regir-se per les seues pròpies regles, diferenciades de l'Iglésia «oficial». L'idea es secularizó en el XVIII en l'Ilustració.[3]


Separatisme polític-administratiu

El separatisme polític perseguix la sobirania i independència d'un territori o comunitat (normalment, formada per persones en una consciència nacional) d'un atre major. Un eixemple ho constituïxen les colónies en independisar-se de el seu metròpolis. Els propis grups separatistes a voltes rebugen dita denominació, creent-ho pijoratiu.

Els moviments separatistes comunament ampren métodos estrictament pacífics i dins de la llegalitat constitucional. La província de Quebec en Canadà alberga un moviment separatiste absolutament pacífic des d'aproximadament els anys 1960´ excepció feta de la Crisis d'Octubre de 1970. Atres grups pacífics varen conseguir els seus objectius en Checoslovàquia i l'Unió Soviètica. Singapur també es va escindir pacíficament de la Federació de Malaysia. Els Estats Confederados d'Amèrica solament varen acodir a la guerra en 1861 despuix d'una série de secessions constitucionalment llegals. En Mèxic va haver varis moviments separatistes, alguns d'ells exitosos, permetent l'existència de la República de Califòrnia, la República de Texas, la República del Riu Gran, la República del Yucatán, la República de Tabasco i la República de Sonora. També varen existir moviments en l'estat de Chiapas.

El separatisme també pot prendre la forma d'una reacció violenta a un colp militar passat, responent en l'ocupació del terrorisme. Per tot lo món, diversos moviments promouen el separatisme com» la «única» manera de conseguir el seu objectiu de lliberació nacional. Entre ells s'inclouen a l'organisació terrorista ETA en Espanya i França, als separatistes Sij en Índia durant la década dels 80, l'IRA en Irlanda des de la década de 1910, i el Front de Lliberació de Quebec en els anys 1960. La seua estratègia de guerrilla pot degenerar en guerres civils, tal i com ocorreguera en Chechènia.

La violència disminuïx normalment quan existixen mijos polítics que els separatistes poden amprar per a conseguir major poder polític i econòmic dins d'orde constitucional. Unes eleccions lliures i referèndum poden ser una via per a reduir la tensió. No obstant molt pocs països són conscients del seu potencial divisibilidad .[4]


Orígens i eixemples de separatisme

Celebració de l'independència de Kosovo

Els moviments separatistes, per lo general, se sustenten en el nacionalisme de tal forma que el separatisme pot ser una part d'alguns moviments nacionalistes que poden oscilar ideològicament des de concepcions autonomistes o federalistes a posicions obertament separatistes.

Igualment, una sensació d'ineficàcia política i una desventaja (o ventaja) econòmica eixerciten un paper important. Aixina, la ruptura de Checoslovàquia va estar motivada en certa mida per factors econòmics: Eslovàquia era contrària a abandonar part de la seua indústria pública, el gros de la seua economia regional. Bohemio i Moravia, les regions de la futura República Checa, desijaven experimentar en l'idea del lliure mercat.

Una atra causa important, és l'actitut centralizadora de les capitals dels països, que a través de lleis i procediments someten a les seues províncies o estats a una espècie de colónies productores de riquees i llevant-li-les de manera, presuntament llegal, lo que podria derivar en un separatisme per causes econòmiques, ya que la majoria de les lleis emeses per la capital centralista, disminuïxen cada volta més les facultats dels Estats o els donen molt poques facultats, i per lo tant, la llibertat de la regió separatista per a actuar segons els seus interessos és cada volta més llimitada.

Quebec també supon un eixemple de cóm la marginació política pot derivar en ambicions separatistes. Durant tot el primer sigle d'existència de la Confederació Canadenca, des de 1867, una menuda minoria d'habitants anglófonos de Montreal va dominar la política i l'economia de la província. El rebuig a este statu quo va culminar en la creació dels primers grups separatistes en els anys 1960 i 70. La secessió del Regne Unit de l'Unió Europea, més conegut com brexit, és un eixemple nou de separatisme. Els motius euroescépticos que varen dur a tal situació varen ser sobre la suposta pèrdua de sobirania, el carpiment de l'Estat-nació, el supòsit dèficit democràtic en les institucions comunitàries i el factor econòmic, sent este últim el principal motiu prom ovido pels partits euroescépticos. Els Tractats constitutius de l'Unió Europea, i particularment des de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, reconeixen el dret de secessió d'un Estat en el seu artícul 50 del Tractat de l'Unió, d'acort en els seus propis requisits constitucionals (principalment el de referèndum),

Espanya també és un país a on trobem diferents separatisme. El nacionalisme vasc i el nacionalisme català reivindiquen el separatisme front a Espanya i França, reclamant territoris pertanyents actualment a estos dos estats com a part d'Euskal Herria i Catalunya respectivament. Sobre el sentiment separatiste vasc, al voltant dels anys 70, varen sorgir una série de moviments a favor de conseguir el separatisme per mijos armats, incloent el terrorisme, com l'organisació terrorista ETA o la seua antiga branca política ETA-PM, eixe grup terroriste, ETA, no opera mijos armats en l'actualitat. En Catalunya varen sorgir dos grups terroristes armats cridats EPOCA i Terra Lliure, este últim es va dissoldre en 1995 despuix de 15 anys d'activisme. Destaquen també el nacionalisme gallec i l'aragonés pero en menor mida, ademés en Espanya existixen atres nacionalisme històrics com l'andalús, el castellà, el nacionalisme canari i el valencià.

Les nacions del nort de la península itálica varen mantindre la seua independència durant sigles (per eixemple, el Véneto va tindre una identitat separada des del X fins a el XIX com República de Venècia; Ligúria es va mantindre independent durant casi sèt sigles com República de Gènova). El separatisme de l'Itàlia septentrional no solament té raïls econòmiques, sino també llingüístiques i culturals. Existixen també moviments separatistes en Sicília i Cerdenya.

En Amèrica Llatina un eixemple d'açò va ser La Cosiata, un moviment polític que va esclatar en la ciutat de Valéncia (Veneçola) portat a terme pel general José Antonio Páez el 30 d'abril de 1826, en la finalitat de separar a Veneçola de la Gran Colòmbia. [[Archiu:2014-05-09. День Победы в Донецке 2 31.jpg|210px|miniatura|República Popular de Donetsk]] En Bolívia varen sorgir també grups separatistes, sobretot en el departament de Santa Creu al cap i el restant de la regió de l'orient de Bolívia, puix dites regions han segut denominat per alguns grups com la Nació Camba. Quan segons analistes bolivians en exigir l'autonomia, és separar-se de Bolívia i formar una nació excloent a les regions d'occident. Pero no s'ha de confondre autonomia en la Nació Camba, ya que l'autonomia és alguna cosa similar a les comunitats autònomes espanyoles mentres la Nació Camba és una secessió de facto o directa de l'Estat de Bolívia.

En Equador hi ha grups separatistes que reclamen els territoris de la costa Equatoriana com a parts de l'antiga Província Lliure de Guayaquil, República independent des de 1820 a 1822 els territoris de la qual comprenien des de la regió d'Esmeraldes fins a Tombes en Perú incloent les illes Galápagos, estos grups guayaquileños reclamen la seua independència argumentant que la seua anexió a la Gran Colòmbia va ser "manu militara" és dir per la força gràcies a una invasió militar de Simón Bolívar per lo tant l'entitat jurídica Província Lliure de Guayaquil encara existix i segons el principi d'uti possidetis iure els seus territoris seguixen sent els mateixos que durant el periodo presidencial de José Joaquín d'Olmedo, ademés, es basen en artículs aprovats en una constitució realisada per Olmedo a on s'establix que els guayaquileños com a nació es reserven el dret de pertànyer i formar part a qualsevol gran associació suramericana que trien i per lo tant està implícit el dret a deixar de pertànyer i formar part de l'Equador quan agraden.[5] La separació de Panamà va ser un moviment sorgit com a conseqüència de la no ratificació per part del senat de Colòmbia del Tractat Herrán-Hi ha, Estats Units va recolzar als separatistes panamenys con miras a la construcció del canal en l'istme.

Bandera independentista bajacaliforniana (1854-present).

En [[Mé xico]] sorgixen grups separatistes, com els intents de l'independència o el anexionisme en la regió noreste de Mèxic que té antecedents molt remots. En els anys 1750, una família terratinent de l'estat de Coahuila, els Sánchez Navarro, promovia la creació d'una república en esta zona i les aledaño, aplegant a la seua influència fins als actuals estats de Durango, Zacatecas, Tamaulipas, Sant Luis Potosí, Nou León, Coahuila i Texas en els Estats Units, en este últim estos grups han denominat la República de Texas. Esta idea independentiste naix en conseguir convertir els antics regnes en províncies autònomes davant les corts de Càdis.

En Àsia un eixemple és el cas del Tibet, que en 2008 va demanar la seua independència i va acusar a China de repressió, inclús va haver enfrontaments que varen provocar lesions físiques severes, i varen amenaçar en bloquejar el recorregut de l'antorcha olímpica dels Jocs Olímpics de Pequín 2008.


Tipologia

L'història nos mostra un ampli aspecte d'activitats i sentiments separatistes:

  • Alguns moviments es varen alçar en armes per mig de guerra convencional. Molts països americans varen conseguir aixina la seua independència des d'aproximadament 1780 a 1830.
  • En atres ocasions, a falta de recursos suficients per a mamprendre una guerra oberta, els moviments separatistes recorren a tàctiques de guerrilla. El separatisme cheché va derivar en esta direcció despuix del fracàs de la guerra oberta en el Caucas. Els espanyols varen recuperar la seua independència d'esta manera despuix de l'invasió napoleònica de 1812.
  • Els moviments separatistes violents i minoritaris recorren a tàctiques de terrorisme, diferents de les anteriors (guerrilla) en que l'actuació violenta no es desenrolla en el terreny contra forces oponents, si no entre la població civil del territori, i, en ocasions, contra esta població civil mateixa. Eixemples d'este terrorisme separatiste són el vasc d'ETA o el norirlandés de l'IRA.
Referèndum sobre l'independència de Suen del Sur de 2011
  • En els casos en que una força invasora ostenta un poder férreu i unes capacitats molt superiors, els moviments separatistes tenen poques opcions llevat la d'ocultar-se en forma de resistència. Les autoritats zarista en Polònia durant el XIX varen donar molt poques possibilitats als rebels polacs d'usar armes, ademés de reprimir l'ús de la seua llengua i la pràctica de les seues activitats culturals en públic. No obstant, el separatisme polac en sol rus no va decaure, sino que va esperar a temps més favorables.
  • En ocasions, el separatisme pot perseguir els seus objectius a través de la llegalitat constitucional, normalment en una representació parlamentària. L'Índia és el clàssic eixemple d'ús de la resistència passiva per a promoure el separatisme i l'independència política. La filosofia i metodologia de Mahatma Gandhi va demostrar el seu valia en este camp.
  • El separatisme a través de la distinció cultural pot foradar una hegemonia supranacional. El separatisme de Cornualles ha obrat aixina a sovint, i va demostrar ser eficaç en la regió bàltica tra

s la I Guerra Mundial

  • El separatisme recolzat per intelectuals ha sorgit en diversos llocs com Cascadia, una porció de la costa oest de Norteamérica particularment rica en diversitat natural.
  • Un sentiment temporal o intermitent de desafecció en una situació nacional o regional pot desembocar en un separatisme oscilante que aflora i decau en popularitat. La regió de Nova Anglaterra en Nova Gales del Sur ilustra un cas d'este tipo.
  • El separatisme de micronacins no és considerat una amenaça séria per a l'unitat dels territoris. Llocs com la Província del Riu Hutt o Sealand varen declarar la seua independència formant parlaments i promulgant constitucions, varen emetre sagells i paper moneda, passaports,... sense realment ser presos en sério pel poder metropolità o canviar l'equilibri de vots en les Nacions Unides. Estos casos varen poder servir com a vehícul de protesta econòmica o política sense necessàriament amenaçar l'integritat de facto de l'estat nació.
  • En Filipines també han sorgit moviments separatistes com el FMLI i l'agrupació musulmana dels xeics en l'illa de Mindanao. La qual cosa es tracta de separar algunes regions o províncies de dita illa.


Separatisme oscilantes

El separatisme varia en forma, força i direcció a lo llarc del temps. Bèlgica va lluitar una sanguinosa guerra per la seua independència en 1830, pero en la segona mitat del XX va ser un dels països fundadors de la multinacional Unió Europea. El separatisme texano va ser una realitat en 1836, i va declinar en l'anexió als Estats Units en 1845, pero el grup República de Teixixques manté vixca la pretensió d'independència hui dia. Els indis, abans de 1947, reivindicaven el seu propi rajá, solament per a més tart experimentar el separatisme islàmic en la formació de Pakistan, que a la seua volta va ser víctima del separatisme bengalí i l'independència de Bangladés (Pakistan Oriental). El romanticisme del desig constant i inherent d'alcançar la consolidació nacional no sempre reflectix el curs dels acontenyiments, a lo manco fins al present, com és el cas encara latent de Puerto Rico i l'objectiu de l'independència nacional que busca alcançar el Partit Independentista de Puerto Rico.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ RAE (2024). «Separatismo». Diccionario de la lengua española. Consultat el 20 de abril de 2024.
  3. ↑ Ucelay-Da Cal, 2018, pp. 28-29.
  4. ↑ Welle (www.dw.com), Deutsche. «Movimientos separatistas en todo el mundo | DW | 05.10.2017» (en es-es). DW.COM. Consultat el 2022-04-05.
  5. ↑ Reglamento provisorio de la Provincia Libre de Guayaquil

Enllaços externs