Guerra Civil Espanyola

Es denomina Guerra Civil Espanyola a la guerra civil que va tindre lloc en Espanya entre el pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936 i el últim part de guerra firmat per Francisco Franco el 1 d'abril de 1939.

Sol donar-se-li també el nom de guerra d'Espanya, que compartix en atres guerres civils del sigle XIX (les guerres carlines).

Els bandos en lluita es van denominar a si mateixos bando nacional (el vencedor, organisat entorn dels militars sublevats) i bando republicà (el perdedor, que se va anar constituint entorn del govern de la Segona República Espanyola, eixercit pel Front Popular des de les eleccions de febrer de 1936); mentres que rebien del seu contrari els adjectius de fasciste i roig, respectivament. En línies generals, s'identificaven respectivament en la dreta política i la esquerra política, les classes altes (que en zones de chicoteta propietat agrícola -Galícia, Castella la Vella, Navarra- en recolzament més amplis) i el moviment obrer (molt dividit, que va protagonisar durant la guerra una frustrada Revolució espanyola i violents enfrontaments interns), la església catòlica i el anticlericalisme (en significatives excepcions, com el nacionalisme vasc), i en distintes idees d'Espanya i opcions d'organisació territorial, de forma d'Estat o de la seua mateixa existència.

El context internacional passava pels moments crítics anteriors a la Segona Guerra Mundial. Mentres que les democràcies lliberals (Anglaterra i França) van procurar el manteniment d'una política de no intervenció, cada un dels bandos fon clarament recolzat per les potències identificades en el fascisme (la Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini) i el comunisme (la Unió Soviètica de Stalin).

El tema de la Guerra Civil és el de major producció lliterària de tota la historiografia espanyola, així com el més polèmic i generador de debat social i polític (veja memòria històrica). Ni tan sols en les dates hi ha acord total: els denominats revisionistas proponen la revolució de 1934 com a inici de la guerra, mentres que la pròpia declaració del estat de guerra fon divergent en abdós bandos: el govern republicà no va declarar l'estat de guerra fins quasi el seu final (per a mantindre el control civil de totes les institucions), mentres que el govern de Franco no va alçar la declaració fins a diversos anys després d'acabada (per a garantisar el seu control militar).

Les conseqüències de la Guerra civil han marcat en gran manera la història posterior d'Espanya, per l'excepcionalment dramàtiques i duradores: tant les demográficas (augment de la mortalitat i descens de la natalitat que van marcar la piràmide de població durant generacions) com les materials (destrucció de les ciutats, l'estructura econòmica, el patrimoni artístic), intelectuals (fi de la denominada Edat de Plata de les lletres i ciències espanyoles) i polítiques (la repressió en la retaguàrdia de les dos zones -mantinguda pels vencedors en major o menor intensitat durant tot el franquisme- i l'exili dels perdedors), i que es van perpetuar molt més allà de la prolongada posguerra, incloent l'excepcionalitat geopolítica del manteniment del règim de Franco fins a 1975.

Introducció

La Guerra Civil Espanyola ha segut considerada moltes vegades com el preàmbul de la Segona Guerra Mundial, ja que va servir de camp de proves per a les potencies de l'Eix i la Unió Soviètica, a més que va supondre un desenllaç, principalment arran de la crida Revolució social espanyola de 1936, entre les principals ideologias polítiques de caràcter revolucionari i reaccionari (o contra-revolucionari) que llavors es disputaven en Europa i que entrarien en conflicte poc després: el fascisme, el carlisme, el constitucionalisme de tradició lliberal burguesa i el Socialisme d'Estat del PCE i la Komintern (liderada pel règim de Stalin en la URSS), i els diversos moviments revolucionaris: socialistes, comunistes, comunistes llibertaris, anarco-sindicalistes o anarquistes, i poumistas. Els partits republicans no revolucionaris van defendre el funcionament democràtic parlamentari del Estat per mig de la Constitució vigent, la Constitució de la República Espanyola de 1931. Els anarquistes de la CNT (i molts comunistes del POUM) defenien la implantació d'un model llibertari, encara que van haver de renunciar a tot el seu esquema teòric a l'acceptar la participació en el govern a finals de 1936. Els nacionalistes van defendre la seua autonomia. La majoria de revolucionaris buscaven bé implantar la dictadura del proletariat, o be eliminar la coerció de qualsevol estructura jeràrquica, fonamentalment a través d'una economia de caràcter comuniste i autònom, i una organisació política basada en òrguens de base i comités, sintetisat tot això en la consigna del comunisme llibertari. molts militars sublevats i els falangistes van defendre, en paraules del propi Franco, la implantació d'un Estat totalitari. Els monàrquics pretenien la volta de Alfonso XIII. Els carlistes la implantació de la dinastia carlina, etc. En abdós bandos va haver interessos trobats.

De fet, estes divisions ideològiques van quedar clarament marcades a l'esclatar la Guerra Civil: els règims fascistes europeus (Alemanya i Itàlia), Portugal i Irlanda van recolzar des del principi als militars sublevats.

El Govern republicà va rebre el recolzament de l'URSS, únic país comuniste d'Europa, qui en un primer moment va movilisar les Brigades Internacionals i posteriorment va suministrar equip bèlic a la República. També va rebre ajuda de Mèxic, on feya poc havia triumfat la Revolució mexicana.

Les democràcies occidentals, França, el Regne Unit i Estats Units, van decidir mantindre's al marge, segons uns en llínea en la seua política de no-confrontació en Alemanya, segons atres perqué pareixien preferir la victòria dels sublevats. No obstant, el cas de França fon especial, ya que estava governada, igual que Espanya, per un Front Popular. Al principi va intentar tímidament ajudar a la República, a la que va cobrar uns 150 millons de dólars en ajuda militar (avions, pilots, etc.), pero va haver de sometre's a les directrius del Regne Unit i suspendre esta ajuda.

En tot cas, esta alineació dels diferents països no feya més que reflectir les divisions internes que també existien en l'Espanya dels anys 1930 i que només poden explicar-se dins de l'evolució de la política i la societat espanyola en les primeres décades del sigle XX.

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que Antonio Machado va denominar les dos Espanyes. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com Catalunya, Valéncia, País Vasc, Astúries i Andalusia. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot van ser aquelles classes més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents'o chicotets llauradors propietaris, etc.) que després de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

El número de víctimes civils encara es discutix, pero són molts els que convenen a afirmar que la xifra se situaria entre 500.000 i 1.000.000 de persones. Moltes d'estes morts no van ser degudes als combats, sino a les execucions sumàries, passejos, que abdós bans van dur a terme en la retaguàrdia, de forma més o menys sistemàtica o descontrolada. Els abusos es van centrar en tots aquells sospitosos de simpatisar en el ban contrari. En el ban nacional es va perseguir principalment a sindicalistes i polítics republicans (tant d'esquerres com de dretes), mentres en el ban republicà esta repressió es va dirigir preferentment cap als falangistes, burguesos, aristócrates, militars, simpatisants de la dreta o sospitosos de ser-ho, sacerdots'i laics de la Església Catòlica, arribant a cremar convents i esglésies i assessinant a tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants. És incalculable la pèrdua en el patrimoni històric i artístic de l'Església Catòlica, puix es van destruir uns 20.000 temples —Entre ells unes quantes catedrals— Incloent la seua ornamentació (retaules i imàgens) i arxius.

Després de la guerra, la repressió franquiste es va cebar en el bando perdedor, iniciant-se una neteja de que fon crida Espanya Roja i de qualsevol element relacionat en la República, la qual cosa va conduir a molts a l'exili o a la mort. La economia espanyola tardaria décades a recuperar-se.

Els simpatisants republicans van vore la guerra com un enfrontament entre «tirania i democràcia», o «fascisme i llibertat», i molts jóvens idealistes d'atres països van participar en les Brigades Internacionals pensant que salvar a la República Espanyola era la causa idealiste del moment. No obstant, els partidaris de Franco la van vore com una lluita entre les «hordes roges» (comunistes i anarquistes) i la «civilisació cristiana». Pero estes dicotomies són, inevitablement, simplificacions: en els dos bandos hi havia ideologies variades, i moltes vegades enfrontades (per eixemple, anarquistes contra comunistes en u, falangistes contra monàrquics i carlins en l'atre).

Fondo polític

Artícul principal → Segunda República Española.

A l'abandonar Alfons XIII Espanya, vista la falta de suport popular en les eleccions municipals de 1931, es proclama la República i es convoquen eleccions que guanyen les esquerres republicanes i obreres (el PSOE es convertix en el partit en més diputats en les Corts). Comença el cridat Bieni Progressiste, durant el qual El Govern de la República, format per distintes formacions republicanes d'esquerra (Acció Republicana, radicals-socialistes...) i el Partit Socialiste, tracta de posar en marcha una serie de lleis d'alt contingut social. El fracàs i la llentitut en l'aplicació de les mateixes porten a un descontentament popular, que culmina en una sèrie d'alçaments anarquistes (en giner i decembre de 1933), reprimits en duresa i que provoquen un fort escàndal polític, la caiguda del Govern i la celebració d'eleccions anticipades en 1933.

La CEDA, partit derechista, gana estes eleccions, pero el president de la República no els permet formar govern, per la qual cosa ho acaben formant els radicals de Lerroux en l'imprescindible suport de la CEDA. Comença el govern de centre dreta cridat per l'esquerra Bieni Negre, ya que va anular molts dels drets socials i reformes progressistes aprovades durant el govern anterior, bieni progressiste, oposant-se especialment a la reforma agrària. Gran part del poble pla havia esperat grans canvis de la Segona República. Pero la victòria dels conservadors va truncar les esperances de molts i va reverdir l'agitació i les protestes al veure el rumb de marxa arrere que prenia la seua política.

Davant del que consideren mal govern de Lerroux, la CEDA exigix la seua participació en el govern. Es nomenen tres ministres de la CEDA, pero este nomenament (constitucional) no és acceptat ni per l'esquerra ni pels nacionalistes. ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) proclama des de Barcelona el Estat Català dins de la República Federal Espanyola i UGT declara una vaga general revolucionària, la qual cosa provoca la Revolució de 1934 i la proclamació des de Oviedo de la República Socialiste Espanyola. La situació queda ràpidament dominada pel Govern, excepte en Asturias, únic lloc en què els anarquistes s'unixen als partits i sindicats d'esquerres. El Govern reprimix la sublevació d'Astúries en duresa, portant de Àfrica a la Legión i, una vegada finalisada, es produïx una forta repressió.

Els escàndols financers i polítics fan caure al Govern radical-cedista i es convoquen noves eleccions, en les que, per primera vegada en molt de temps, l'esquerra unix forces formant el Frente Popular, i els anarquistes, tradicionalment abstencionistas, a pesar de no formar part de la coalició, li donen el seu suport.

En uns resultats molt ajustats, gana les eleccions el Front Popular. Poc de temps després, basant-se estrictament en una norma sobre la disolució de les Corts, és destituït el president de la República, Alcalá-Zamora; d'atra banda, es destina fora de Madrid als generals que es consideren desafectes a la República.

Durant la Segona República, la polarisació de la política espanyola que es va iniciar a finals del sigle XIX conseguix el seu zenit. Conviuen una esquerra revolucionària i una dreta fascista importants, en una esquerra moderada i una dreta republicana; un centre anticlerical i una dreta de fort component catòlic i monàrquic, una societat secular molt anticlerical i un catolicisme ultraconservador.

Des de 1808, la societat espanyola intentava eixir d'una tradició absolutista que, a diferència de la resta dels països d'Europa, llastava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents'i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de la unitat d'Espanya.

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els caciques i l'Església; uns buròcrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències revolucionarias pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fóra molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei Fernando VII), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.
Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, la inseguretat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

No és estrany, puix, que en una Espanya marcada per la recent dictadura de Primo de Rivera i tentatives fallides, com les de José Sanjurjo, tornara a haver-hi soroll de sabres i es temera un pla per a derrocar al nou Govern establit. Els acontenyiments donarien la raó als pessimistes.

La Revolució Social

Artícul principal → Revolución Española.

Escudo del Consell Regional de Defensa d'Aragó, òrgan creat durant la Revolució Espanyola

Com a conseqüència de la inacció del Govern en els primers moments de la revolta militar, en les àrees controlades pels anarquistes (principalment Aragó i Catalunya), en suma a les temporals victòries militars, es va dur a terme un gran canvi social, en el qual els treballadors i els llauradors colectivizaron la terra i la indústria i van establir consells paralels al ya llavors paralisat Govern. A esta revolució es van oposar els republicans i comunistes recolzats per la Unió Soviètica. La colectivisació agrària havia tingut un considerable èxit a pesar de no tindre els recursos necessaris, quan Franco ya havia capturat les terres en millors condicions per al cultiu. Este èxit va sobreviure en les ments dels revolucionaris llibertaris com un eixemple que una societat anarquista pot florir davall certes condicions com les que es van viure durant la Guerra Civil Espanyola.

Quan la guerra va progresar, El Govern i els comunistes van ser capaços d'accedir a les armes soviètiques per a restaurar el control del Govern i esforçar-se a guanyar la guerra, a través de la diplomàcia i la força. Els anarquistes i els membres del POUM van ser integrats a l'eixèrcit regular, encara que en ressistència; el POUM fon declarat ilegal, denunciat falsament de ser un instrument dels fascistes. En les Jornadas de maig de 1937, les milícies anarquistes i poumistas es van enfrontar a les forces de seguretat republicanes pel control dels punts estratègics de Barcelona, tal com George Orwell ho relata en Homenage a Catalunya.

Vore també: Anarquismo en España

L'Església i la Guerra Civil Espanyola

Canvi: Laicidad de l'Estat

A l'octubre de 1931, Manuel Azaña, que per a llavors ocupava la direcció del Govern republicà, va declarar:

España ha deixat de ser catòlica...

El Sol, 14 d'octubre de 1931

Actuant el seu govern d'acort en això. Desvinculando l'Església de l'Estat, mostrant aixina l'alvanç cap a un Estado Laic, en conseqüència els subsidis que s'atorgaven al clero van quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortización de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorci i l'enterrament civil. Les reformes van ser interpretades com un atac cap a la Iglesia. El cardenal Pedro Segura i Sáenz es va lamentar d'este «sever colp» i va témer per la hegemonia eclessiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclessiàstica i el govern de la Segona República Espanyola s'anirien fent majors.

La guerra civil: una croada

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un caire religiós. La Església Catòlica, el de la qual poder havia sigut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Treze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants van ser asassinats per revolucionarios oposats al colp militar, que equiparaven a l'Església Espanyola en la dreta. Es va saquejar i va agarrar foc a esglésies i monestirs. Davant d'esta barbàrie, l'Església va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «tornar la nació al si de l'Església».

La realitat no era senzilla, puix alguns de què es trobaven en el ban republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi (País Basc), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per la qual cosa els capellans bascos van patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral nàs licet dels bisbes de Vitòria i Pamplona, en la que diuen:

No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...

Menys lícit, millor, absolutament ilícit és, després de dividir, sumar-se a l'enemic per a combatre el germà, promiscuant l'ideal de Crist en el de Belial, entre els que no hi ha reparació possible...

Arriba la ilicitud a la monstruositat quan l'enemic és este monstre modern, el marxisme o comunisme, hidra de set caps, síntesi de tota heregia, oposat diametralment al cristianisme en la seua doctrina religiosa, política, social i econòmica...

El cardenal Isidro Goma, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, va escriure:

La guerra d'Espanya és una guerra civil? No; una lluita dels sense Déu [...] contra la verdadera Espanya, contra la religió catòlica.

La Guerra d'Espanya, 1936–1939, pàgina 261.

Poc després de l'escomençament de la guerra (1936), este mateix cardenal es va referir al conflicte com una lluita entre:

España i l'Antiespanya, la religió i l'ateisme, la civilisació cristiana i la barbàrie.

La Guerra d'Espanya, 1936–1939, pàgina 261.

Al gener de 1937, en el seu Resposta obligada: Carta oberta al Sr. D. José Antonio Aguirre diu:

El amor al Déu dels nostres pares ha posat les armes en mà de la mitat d'Espanya encara admetent motius menys espirituals en la guerra; l'odi ha manejat contra Déu les de l'atra mitat...

De fet no hi ha acte cap religiós d'orde social en les regions ocupades pels rojos; en les tutelades per l'eixèrcit nacional la vida religiosa ha cobrat nou vigor...

...Conte els milers que han sigut grollerament asassinats en les terres encara dominades pels rojos. És feble el seu catolicisme en este punt, senyor Aguirre, que no es rebela davant d'esta muntanya de cossos exànimes, santificats per la unció sacerdotal i que han sigut profanats per l'instint infrahumà dels aliats de vosté; que no li deixa veure més que unisca dozena llarga, catorze, segons lliste oficial —Menys del dos per mil— Que han sucumbit víctimes de possibles pèrdues polítiques, inclús concedint que hi haguera haguera pèrdua en la forma de jujar-los.

El cardenal Francisco Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en 1943.

Quasi un any després d'iniciada la guerra, el 11 de juliol de 1937, després de la cruel persecució patida per l'Església en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en què expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exposant que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic. Entre atres coses Deia el següent:

Que l'Església, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...
Ara com ara, no hi ha a Espanya més esperança per a reconquister la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el ban contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...
Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creiem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava disociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no alliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....
La irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultània en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...
Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les xifres, contem unes 20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mijana del 40 per 100 en les diòcessis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Li ls va caçar en gosos, se'ls va perseguir a través dels montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marxa, sense més raó que el seu ofici social.

«Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya», en la Enciclopèdia Espasa-Calpe, suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Església i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Església activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la Església Ortodoxa Rusa en la URS en Stalin durant la Segona Guerra Mundial), llegitimant el discurs dels sublevats en la idea de la croada, servint els bisbes'i sacerdots com capellanes als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triomf de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va suposar el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.

El 20 de maig de 1939, en la Iglesia de Santa Bárbara (Madrid), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el Moviment Nacional i l'Església van celebrar junts aquell triomf.

En el misage En immens goig, difós per Ràdio Vaticà el 16 d'abril de 1939, el recentment triat papa Pius XII saludava el resultat de la guerra.

Els detonants

Archiu:Ha llegado España.Jpg?

Cartel propagandístic de l'Espanya Nacional.

Abans del Pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936 una sèrie de fets van alarmar a l'opinió pública.

Entre febrer i juliol de 1936 es van produir grans disturbis en el carrer, contabilisant-se centenars de tirotejos i desenes de morts, ademés d'asalts a esglésies, partits polítics o periòdics.

El 14 d'abril de 1936 es produïx la desfilada de commemoració del Quint aniversari de la República, presidit per Manuel Azaña. Durant el pas de la Guàrdia Civil, els aücs i els disturbis van ser abundants, ya que es dubtava de la fidelitat al Govern de la mateixa, i el resultat fon la mort de l'alferes dels Reis durant una baralla.

Pero el 16 d'abril l'enterrament va constituir una excusa perquè la dreta es tirara al carrer per a protestar efusivament; la comitiva, que va voler recórrer molta més distància que la que la separava del cementeri, va acabar per provocar baralles (hi ha fotografies de tirotejos pels carrers) que van fer entrar en joc als Guàrdies d'Assalt. En tot este caos, resulta mort Andrés Sáenz d'Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange), i una multitut, a l'observar com el tinent José del Castillo Sáez de Tejada dispara a un jove tradicionaliste (carlí), José Llaguno Acha, enfurix i intenta linxar-lo. Tant el jove com ell van necessitar atenció mèdica.

I el 12 de juliol, el mencionat José del Castillo Sáez de Tejada mor asassinat mentres passeja tranquilament pel carrer (probablement per falangistes. Castillo era conegut pel seu activisme esquerrà i per negar-se a intervindre contra els rebels de la Revolució d'Astúries, «Yo no tir sobre el poble» van ser les seues paraules, i este acte de rebelia li costaria un any de presó.

La commoció per l'asassinat no va tardar a estendre's entre la pròpia Guàrdia d'Assalt a la que ell pertanyia. I a la matinada següent, en represàlia, un grup de guàrdies, al no trobar en sa casa a Gil-Robles, segresten i maten a José Calvo Sotelo, qui era membre de les Corts i líders de l'oposició al Front Popular i havia sigut ministre de finances durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Este crim va convéncer de la necessitat donar el colp d'Estat als militars que encara estaven indecisos, entre ells i segons Preston, a Franco. Este colp d'Estat estava preparat per Mola (el director) per a mijan o finals de juliol des de feia temps (el Dragó Rapide ya estava en camí), i en el suport de la Falange i dels moviments conservadors i catòlics. L'alçament acabava de començar.

La guerra

Vore també: Cronologia de la Guerra Civil Espanyola

L'insurrecció del 17 de juliol

Artícul principal → Pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936.

El colp d'Estat fon cuidadosament planejat, entre atres militars, pels generals José Sanjurjo, Emilio Mola (el director de l'alçament) i secundat per Francisco Franco, en el que contaven des del principi, pero que no va confirmar la seua participació fins a l'asassinat de Calvo Sotelo. Els plans es van establir ya en la primavera de 1936, i en la conspiració van participar comandaments militars —La Unió Militar Espanyola, anti-republicana, i la Junta de Generals (el coordinador de la qual era el mateix Mola)—, monàrquics, carlins i atres sectors de l'extrema dreta.

El general José Sanjurjo hauria d'haver sigut el futur Cap d'Estat pero va morir en accident d'aviació al traslladar-se a Espanya des de Portugal, on estava exiliat pel seu intent de colp d'Estat en Sevilla el 10 d'agost de 1932.

Els últims detalls de la sublevació es van concretar durant unes maniobres realisades el 12 de juliol en la vall del Pla Groc, en Ketama, El Marroc, estant previst donar el colp d'Estat escalonadament, el 18 al Marroc i el 19 en la resta d'Espanya.

El 17 de juliol al matí en Melilla, els tres coronels que estaven al tant de l'alçament militar es reunixen en el departament cartogràfic i tracen els plans per a ocupar el 18 els edificis públics, plans que comuniquen als dirigents falangistes. Un dels dirigents locals de la Falange informa el dirigent local d'Unió Republicana, arribant esta informació al General Romerars, comandant Militar de Melilla, que al seu torn informa Casares Quiroga. Romerars envia a la vesprada una patrulla de soldats i guàrdies d'assalt a registrar el departament cartogràfic. El coronel al comandament del mateix retarda el registre i flama al quarter de la Llegió, des d'on li envien un grup de llegionaris. Davant d'estos, la patrulla es rendix i els sublevats procedixen a arrestar a Romerars, proclamen l'estat de guerra i inicien anticipadament l'alçament, informant els seus companyers de la resta del Marroc que havien sigut descoberts. Açò va fer que s'alvançara en el Marroc la data prevista.

Mola decidix alvançar les dates previstes, per la qual cosa l'endemà, 18 de juliol, la sublevació es generalisa en quasi tota Espanya, i el 19 de juliol ya és general.

Excepte cassos aïllats, els militars triumfen en les zones on van ser més votades les candidatures de dretes en les eleccions de febrer de 1936, i fracassen on la victòria electoral va correspondre al Front Popular, com en Madrit i Barcelona, on la insurrecció és esclafada sense miraments. Aixina, el 21 de juliol els rebels han pres el control de la zona de El Marroc davall protectorat espanyol, les illes Canàries (excepte La Palma), les illes Balears (excepte Menorca), part de la província de Cadis i el seu capital homònima, junt en les ciutats de Córdova, Sevilla i Granada en Andalusia i la zona situada al nort de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (incloent a Galícia, la regió de Lleó, Castella la Vella -excepte la província de Santander actual Cantàbria-, el nort de Extremadura, Navarra i la part occidental de Aragó), excepte Astúries (excepte el seu capital Oviedo que va quedar en mans nacionals), Cantàbria, Viscaya i Guipúscoa en la costa nort, la part oriental de Aragó, la regió de Catalunya en el norest, Valéncia, part de Castella la Nova i l'orient de Andalusia. El 27 de juliol de 1936 va arribar a Espanya el primer esquadró d'avions italians enviat per Benito Mussolini.

Les forces republicanes, per la seua banda, conseguixen sofocar l'alçament en la major part d'Espanya, incloent totes les zones industrialisades, gràcies en part a la participació de les milícias acabades d'armar de socialistes, comunistes i anarquistes, aixina com a la llealtat de la major part de la Guàrdia d'Assalt i, en el cas de Barcelona, de la Guàrdia Civil. El governador militar de Cartagena, Toribi Martínez Cabrera, era simpatisant del Front Popular i la marineria també era contrària al colp militar, la qual cosa unit als tumults populars dels dies 19 i 20 van fer fracassar el moviment colpiste en Múrcia.

D'atra banda, cauen en mans dels sublevats algunes de les ciutats andaluses més grans, incloent Sevilla (on el general Gonzalo Queipo de Llano es fa en inusitada facilitat en el comandament de la 2a Divisió Orgànica), Cadis, Córdova i Granada. D'estes, les tres primeres es van convertir en centres de l'alçament militar en la regió de Andalusia.

Centres de l'alçament militar

Els centres de l'alçament militar eren 13: Ceuta en el nort d'Àfrica; Cadis, Sevilla i Córdoba en Andalusia; Ferrol (la ciutat natal de Franco), província de La Corunya, en Galícia; Oviedo, capital de Astúries, la qual va soportar un asedio per part dels republicans durant 90 dies, fins a l'entrada de les tropes franquistes el 17 d'octubre; Salamanca i León en la llavors existent regió de León; Valladolit i Burgos en l'antiga Castella la Vella; Vitòria, capital de la província de Àlava, en el País Vasc; Pamplona, capital de Navarra i Saragossa, capital de la província del mateix nom, en Aragó. Els principals núcleus republicans eren 7: Madrit en l'antiga Castella la Nova, Bilbao, capital de Viscaya, en el País Vasc; Barcelona en Catalunya; Valéncia actual capital de la Comunitat Valenciana; Cartagena i Albacete en la regió de Múrcia; i Màlaga a Andalusia.

Dels citats centres de la sublevació partixen les ofensives del Eixèrcit d'Espanya, a fer el que la propaganda nacional va cridar la Reconquiste, per a prendre les ciutats en mans de la República o a lliberar als llocs en mans dels rebels assejats per les tropes governamentals, com són els cassos del setge d'Oviedo i de l'Alcàser toledà. En este context, els nacionalistes i els republicans procedixen a organisar els seus respectius territoris i a reprimir qualsevol oposició o sospita d'oposició. Una estimació mínima senyala que més de 50.000 persones van ser eixecutades, mortes o assessinades en cada bando, la qual cosa nos dona una indicació de la gran durea de les passions que la guerra civil havia deslligat.

El resultat de l'alçament és incert. Aproximadament un terç del territori espanyol ha passat a les mans rebels, en la qual cosa cap dels dos bandos té absoluta supremacia sobre l'atre. La tentativa de derrocar d'un colp a la República havia fracassat estrepitosament. Abdós bans es preparen per a l'inevitable. Un enfrontament que dessagnaria Espanya durant tres llarcs anys. La Guerra Civil Espanyola acabava de començar.

El desenroll de la guerra

Tota esperança d'un ràpit desenllaç desapareix el 21 de juliol, el quint dia de rebelió, quan els sublevats van conquistar el port naval de Ferrol. El triumfo parcial de la sublevació militar anima a les potències fascistes a recolzar els rebels. En els primers dies mor el general Sanjurjo en un accident d'aviació, per la qual cosa el comandament dels rebels queda llavors repartit entre Emilio Mola i Franco.

No obstant, el comandament dels nacionalistes fon asumit gradualment pel general Franco que liderava les forces que havia portat del Marroc. El 1 d'octubre de 1936 fon nomenat Cap de l'Estat i va formar govern en Burgos. El 3 de juny de 1937 mor en un altre accident d'avió el general Emilio Mola, quedant definitivament Franco només al cap de la rebelió militar.

El president de la República Espanyola fins quasi el fi de la guerra fon Manuel Azaña, un liberal anticlerical, procedent del partit Esquerra Republicana. En tant que El Govern republicà estava encapçalament, al començament de setembre de 1936, pel líder del partit socialiste Francisco Llarc Caballero, seguit al maig de 1937 per Juan Negrín, també socialiste, qui va romandre com a cap del Govern durant la resta de la guerra i va continuar com a cap del Govern republicà en l'exili fins a 1945.

La guerra terrestre

1936

Al fracassar el colp d'Estat i prevore's una guerra de llarga duració, el primer problema amb què s'enfronten els sublevats és un problema llogístic. L'Eixèrcit d'Àfrica està al Marroc, i ha de pasar a la península, la flota republicana bloqueja el estret de Gibraltar impedint el seu pas i l'eixèrcit de Mola està escàs de municions. Es posa en marcha immediatament un pont aeri, al principi només en mijans propis, i després recolzat per avions italians i alemans, entre El Marroc i Sevilla. En els pocs avions d'atac i bombardeig disponibles, es fustiga a l'esquadra republicana en l'estret, permetent el pas d'un primer comboi naval pràcticament desprotegit entre Ceuta i Algeciras, i s'inicia la Campanya d'Extremadura per a tractar d'unir les dos zones en poder dels sublevats, la qual cosa es conseguix en la presa de Badajoz a mijan d'agost de 1936, menys d'un mes després de l'alçament militar. La rapidea en que van caure l'una darrere de l'atra les poblacions en l'alvanç per Extremadura i el Tall pot atribuir-se a l'alvanç del Eixercit d'Àfrica de Franco, les tropes millor entrenades i asaonades en combat, potser les úniques verdaderament professionals en els primers caòtics mesos de guerra.
Una vegada unides les dos forces, s'inicia l'alvanç sobre Madrit, com a intent d'esmenar la contienda com més pronte millor. En esta sèrie d'accions, va passar a la mitologia de la guerra la lliberació dels rebels asediados en el Alcázar de Toledo el 28 de setembre, que davall el comandament del coronel José Moscardó suportaven els atacs republicans des del 22 de juliol; al rebre Moscardó a Varela (encapçalant a l'Eixèrcit d'Àfrica) este li va dir la famosa frasse: El meu general, sense novetat en l'Alcàser. Franco va ordenar desviar-se cap a Toledo en contra de l'opinió dels seus consellers que li van recomanar prendre Madrit; hui en dia hi ha els que pensen que d'haver pres Madrid immediatament la guerra s'hauria acurtat substancialment de no haver-se alliberat l'Alcàser toledà, puix de totes maneres les tropes assejadores havien de defendre a la capital, pero el fet va alçar la moral franquiste. El 8 de novembre comença la Batalla de Madrit pero els rebels no conseguixen el seu objectiu (la presa de la capital), estabilisant-se el front el dia 23.
D'atra banda, El Govern de la República passa successivament de les mans de Santiago Casares Quiroga, qui dimitix després de l'alçament, a les de Diego Martínez Barri, que ni tan sols jura el càrrec. Darrere d'ell arriben José Giral, dirigent de Esquerra Republicana, i el membre del PSOE Francisco Llarc Caballero.

En el nort, les tropes nacionals prenen Irun el 5 de setembre i Sant Sebastià el 13 de setembre, quedant el nort republicà rodejat per terra pels nacionalistes. El 17 d'octubre es trenca el cércol de Oviedo.

1937

Entorn de Madrit es produïxen diferents ofensives i batalles, tractant un bando d'aïllar Madrit i l'atre d'alleujar la pressió sobre la capital. Són la batalla del Jarama, del 6 al 24 de febrer, la batalla de Guadalajara, en victòria republicana en part gràcies als plans d'ofensiva contra les tropes italianes de José Miqueta, del 8 al 18 de març; i la batalla de Brunete del 6 al 26 de juliol, en victòria dels nacionals. Les dos primeres són iniciatives dels sublevats i la tercera dels republicans. Cap conseguix el seu objectiu.

A pesar que Llarc Caballero va millorar la coordinació de l'Eixèrcit republicà, fon incapaç de contindre les disputes entre les formacions polítiques de la coalició governamental (que incloïa pensaments tan distants com el socialisme, el comunisme, el republicanisme burgués, el nacionalisme regional i, uns mesos després, l'anarquisme) i, per tant, fon substituït per Juan Negrín, sobre el qual pronte va caure l'acusació d'estar dominat pels comunistes.

En el front d'Aragó, la República inicia a finals d'agost una ofensiva en Belchite, per a intentar alleujar la presió en el front del nort. Quasi al mateix temps, els nacionals trenquen en el nort el cridat Cinturó de Hierro i ocupen Bilbao, Santander i finalment, el 20 d'octubre, Gijón, posant fi al front nort. Els presoners del Front Nort van ser reclosos en el campo de Miranda d'Ebre.
En el sur, prenen Màlaga el 8 de febrer, estabilisant-se el front en la província de Almeria. Al finalisar l'any, la República presa la iniciativa i comença la batalla de Terol seguint els plans del general Vicente Rojo.

1938

Mapa d'Espanya dos anys després de l'inici de la guerra a finals de 1938.

Continua la batalla de Terol, que és pres el 8 de giner pels republicans i tornat a recuperar el 20 de febrer pels nacionals.
En El Govern de la República, Negrín es fa ademés en el ministeri de la Defensa Nacional, substituint a Indalecio Prieto, i proposa als insurrectes els 13 punts de Negrín com a acord de pau, per a restablir una democràcia consensuada sobre principis allunyats del conflicte bèlic.

El 7 de març s'inicia la ofensiva d'Aragó per part dels nacionals, en el ferm propòsit de dividir en dos la zona republicana. Es va realisar en 3 fases, en us intensiu de tàctiques modernes en mijans motorisats i aviació (és probable que en el Davall Aragó s'asajara per primera vegada la "Blitzkrieg" o guerra rellamp alemanya). Alcanyís és bombardejat el 3 de març, i pres poc després, Casp cau el 17 de març i Lleida el 3 d'abril.

Les tropes de Franco prenen Vinaròs el 15 d'abril, partint finalment en dos l'Espanya republicana. La República contraataca el 24 de juliol per mig de la batalla de l'Ebre, que es convertix en una dura guerra de desgast per a abdós bans i acaba el 16 de novembre en la retirada republicana. A partir d'este moment, la ruta d'accés a Catalunya queda aclarida. El 23 de desembre s'inicia la Ofensiva de Catalunya.

1939

Comunicado emés pel Quarter General del Generalísim anunciant el fi de la guerra

Es precipiten els acontenyiments, caient Barcelona el 26 de giner i Girona el 5 de febrer. En dates successives, les tropes nacionals avancen cap a la frontera francesa i prenen els passos des de Puigcerdá fins a Portbou (Girona).

Archiu:GCE front en feb 1939.svg

Situación aproximada al febrer de 1939.

En les últimes Talls republicanes, les de Figueras, Negrín demana entre atres coses que el poble puga decidir sobre el futur del règim, pero davant de la imminència de la victòria els nacionals rebugen les seues peticions.

A Madrid, el Coronel Casat dóna un colp d'Estat anticomuniste al març, creant-se el Consell Nacional de Defensa, mentres que Juan Negrín —Seguint el seu criteri de mantindre la ressistència— I bona part del Govern es refugien en Elda i Petrer, en la crida «Posició Yuste».

La nova institució es fa en el control de Madrid després d'un cruent enfrontament entre les mateixes tropes republicanes i inicia les diligències en El Govern de Burgos en l'objectiu d'acordar la pau. Fracasades estes, el 26 de març cau la ciutat. I El Govern republicà perd ràpidament les últimes capitals de província que mantenia: el 29 de març Conca, Albacete, Ciudad Real, Jaén i Almeria; el 30 de març Valéncia i Alacant, i el 31 de març Múrcia.

Otra versió del comunicat emés pel Quarter General del Generalísim

El primer d'abril Franc emet el último part, que diu el següent:

En el dia de hui, captiu i desarmat l'eixèrcit roig, han conseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat. Burgos, 1r d'abril de 1939, any de la victòria. El Generalísim. Fdo. Francisco Franco Bahamonde.

La guerra naval

Al principi de la Guerra Civil, el repartiment de la flota era el següent:

• En el costat republicà:
  • el Cuirasat Jaume I,
  • els creuers lleugers Llibertat, Miguel de Cervantes i Méndez Núñez,
  • catorze destructorés en servici o a punt d'entregar,
  • set torpediners,
  • doze submarís
  • la quasi totalitat de l'Aeronàutica Naval.

• En el ban nacional,
  • el acorazado Espanya,
  • els creuers pesats Canàries i Balears, en molt avançada fase de construcció en Ferrol,
  • els creuers lleugers almirall Cervera i República (rebatejat com Navarra),
  • el destructor Velasco,
  • cinc torpediners
  • i diversos canoners i guardacostes.

El bloqueig de l'Estret

Archiu:Canàries C21.jpg

El creuer pesat Canàries, ya després de la contesa

L'esquadra republicana, conscient que ha d'impedir el pas de l'Eixèrcit d'Àfrica a la península, bloqueja l'estret de Gibraltar, sent fustigada per uns pocs avions nacionals. Només conseguix pasar un chicotet comboi en uns mil hòmens, la qual cosa s'interpreta des del ban franquiste com un gran èxit. Pero davant de l'alvanç dels nacionals en el Nort d'Espanya, la República decidix enviar l'Esquadra (excepte dos destructors que queden a càrrec del bloqueig de l'Estret) al front Nort, conseguint aixina ajudar a les operacions terrestres i retardar l'alvanç dels sublevats, a l'impedir-los avançar per la costa. Pero este alleugeriment en el front nort és fatal per a la República, ya que els creuers Canàries i Cervera acudixen a l'Estret, i el 29 de setembre de 1936 afonen un dels destructors (el almirall Ferrándiz) de la classe Churruca després d'inutilisar una de les calderes en un tir quasi imposible (la tercera salva a 20 km) i fan fugir a l'atre, el Gravina, que es refugia en Casablanca, deixant lliure el pas a l'Eixèrcit d'Àfrica.

La Campanya del Cantàbric

Al setembre, la República decidix enviar al Cantàbric al Cuirasat Jaume I, dos creuers, sis destructors i cinc submarins, deixant en l'Estret només dos destructors i un submarí.
El 24 de setembre, l'Esquadra republicana arriba al Cantàbric i paralisa o retarda les operacions en terra dels sublevats. Impedix les operacions a Guipúscoa i retarda l'alvanç de les columnes gallegues cap a Oviedo, obligant-los a anar per l'interior.
La seua superioritat és absoluta, i durant l'estada de la flota republicana en el Cantàbric, no hi ha activitat en el mateix de la marina rebel. Pero este triomf relatiu permet, al tindre abandonat el bloqueig del Estret de Gibraltar, el pas del gros de les tropes d'Àfrica a la península.
El 13 d'octubre de 1936, el gros de l'esquadra republicana torna al Mediterrani.
Les accions navals en el ban nacional la resta de l'any 1936 es llimiten a les protagonisades pel Espanya, el Velasco, els bous i alguns mercants armats pel ban nacional, dedicant-se al bloqueig, a minar els ports republicans i al bombardeig de costa. La República només havia deixat en el Cantàbric al destructor José Luis Díez (conegut a Bilbao per «Pepe el del port», per la seua poca agressivitat) i dos submarins.

El Govern basc, nacionalistes aliats al ban republicà, crega la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi, al comandament de Joaquín Eguía, en alguns bous armats (quatre bacallaners en canons de 101,6 mm), nou bous en misió de pescamines i fins a 24 pesquers chicotets més com a pescamines costaners o de port. Estes unitats del Govern nacionaliste basc, a diferència de les unitats aliades republicanes, demostren un alt grau de preparació i esperit combatiu, interceptant mercants alemanys en carregament per als franquistes i arribant a enfrontar-se al Velasco el 15 de novembre de 1936.

Es tanca l'any en la desaparició del submarí C5.

L'any 1937, la misió de la flota rebel és recolzar les operacions de terra encaminades a acabar en el front Nort, bloquejant i minant els ports del Cantàbric per a evitar l'aprovisionament de les forces republicanes i recolzar en foc naval l'alvanç de les tropes de terra. Van intervindre en base principal en Ferrol, recolzant-se en Pasages, Bilbao i Santander, a mesura que anaven sent conquistades.

Van participar el Espanya, el Velasco, els minadors besons Vulcà i Júpiter, tres mercants armats i unes flotilles de bous. Esporàdicament es van incorporar els creuers Canàries i almirall Cervera.
La República va reforçar les seues forces en el destructor Embrutar i els submarins C6 i C4. Pero s'enfronta en el problema de falta de comandament únic. Els nacionalistes bascos no accepten que els seus barcos siguen manats per la República. Açò, unit a la baixa moral de les dotacions republicanes, fa que els nacionals tinguen pràcticament el domini del mar.
Les operacions de bloqueig impost es van vore dificultades per la Marina britànica, que tenia en estes aigües al creuer de batalla HMS Hood, els cuirasats HMS Royal Oak i HMS Resolution, i diversos creuers i destructors que protegien als mercants britànics fins aigües territorials espanyoles, en la qual cosa arribaven en facilitat (només quedaven tres milles) als ports republicans queviures i suministraments militars. Açò va permetre la ressistència republicana a l'avanç nacional, a pesar del relatiu domini del mar.
El 5 de març de 1937, el Canàries arriba a la Cantàbrica i captura al mercant Galdames, a l'altura del cabo Machichaco. Per a això va haver d'enfrontar-se als bous nacionalistes bascos que, pese la seua inferioritat manifesta, li van fer front en gran valor i abrivament, sent afonat un d'ells (el Navarra) i avariats els atres dos.
El 30 d'abril, enfront de Santander, el acorazado Espanya s'afona després de tocar en una mina pròpia. La tripulació és rescatada pel Velasco.
Al finalisar la campanya del nort, la República havia perdut al destructor Embrutar, afonat per l'aviació en el port de Gijón, i al submarí C6. Els submarins C4 i C2 es van refugiar a França, des d'on van tornar a les mans republicanes a mijan de 1938, i el José Luis Díez es va refugiar a Anglaterra, després a França i a l'agost de 1938 va intentar pasar al Mediterrani camuflat com el destructor anglés HMS Grenville (D 19), sent interceptat pel Canàries. Es va refugiar a Gibraltar, i al desembre de 1938, a l'intentar unir-se a la flota republicana, fon inutilisat pel minador Vulcà.

Guerra naval en el Mediterrani

Archiu:Proves de mar Cervera.jpg

El creuer almirall Cervera

En el Mediterrani, la guerra naval es va centrar en el bloqueig dels ports enemics, la protecció de combois, el bombardeig de costa i el suport a operacions terrestres.

El 20 de juliol de 1936, el Llibertat i diversos destructors bombardegen Ceuta, i el dia 22 en el Cervantes, Algessires i La Llínea.
El 5 d'agost, els nacionals fan pasar un comboi en èxit a través de l'Estret. El dia 7 d'agost de 1936, el Llibertat i el Jaume I bombardegen Algessires (on van afonar al canoner Dada) i Cadis.

A l'agost de 1936, la Generalitat de Catalunya i el Comité Central de Milícies Antifascistes intenten recuperar Mallorca enviant a un conglomerat de forces de milícies, al comandament del capità d'aviació Alberto Bayo, en el suport d'unitats de submarins i de l'Esquadra republicana basada a Tànger. L'intent de toma de Mallorca, mal organisat i pijor dirigit, fon un rotund fracàs, havent de retirar-se després del fallit intent de desembarcament en l'illa per la costa este.

El 12 de desembre de 1936, el Canàries va afonar el vapor soviètic Konsomol enfront d'Orà, afonament que va tindre repercusió internacional i va fer als soviètics més reticents a utilisar els seus mercants en suport dels republicans.
La flota franquiste recolza l'alvanç sobre Màlaga, en bombardejos en la costa.
El 7 de setembre de 1937, el creuer Balears es troba en els creuers republicans Llibertat, Méndez Núñez i diversos destructors escortant un comboi enfront del cap Cherchel. Entaula combat i, a pesar de patir avaries, obliga als barcos de guerra republicans a retirar-se i als mercants del comboi a refugiar-se en el port de Cherchell.
El 23 d'abril de 1938, el Llibertat, Jaume I, Méndez Núñez i alguns destructors republicans van bombardejar Màlaga. El 25 d'abril de 1937, el Canàries i el Balears acacen a l'esquadra republicana quan entra a Cartagena després de bombardejar Màlaga. Després d'un curt intercanvi de tirs, els creuers nacionals s'allunyen per a evitar a les bateries de costa (380 mm).
El 6 de març de 1938 és torpedinat i afonat el creuer Balears, després d'una trobada nocturna de les dos esquadres en la Batalla de Cap Pals. Les esquadres se separen i els destructors anglesos Bòrees i Kempenfelt acudixen a ajudar al salvament dels nàufrags. Rescaten a 435 hòmens i desapareixen 786. Durant el salvament, avions republicans bombardegen als destructors anglesos, causant-los baixes (un mort i quatre ferits en el Bòrees).
Al gener de 1938, el Canàries bombardeja Barcelona, i al febrer els creuers nacionals bombardegen diversos ports de la costa republicana i escorten diversos combois.

Participació estrangera en la guerra naval

Archiu:C3y cangur.jpg

El submarí republicà C-3.

Fins a febrer del 38, la marina franquiste va tindre un fort suport de l'Armada Italiana, que participa en creuers auxiliars i submarins en el bloqueig dels enviaments d'armament rus. L'escàndol produït a l'afonar per error un submarí italià a un destructor britànic, fa que els italians deixen de participar directament, cedint quatre «submarins llegionaris» i venent quatre destructors i dos submarinos a Franco.

Els alemanys van enviar dos submarins al Mediterrani en la coneguda com Operació Úrsula, afonant el U-34 al submarí republicà C3 enfront de Màlaga.
També van aportar creuers, pero estos no van intervindre, excepte en el bombardeo d'Almeria pel Admiral Scheer el 31 de maig de 1937, efectuat en represàlia per l'atac aeri que havia patit el 28 de maig de 1937 el cuirasat de butaca Deutschland a Eivisa. Este atac fon efectuat probablement per tripulacions ruses, sense coneiximent per part del comandament republicà. Pero l'escàndol internacional que va provocar va fer que la República diguera que era un error i que es tractava d'avions republicans que creien atacar al Canàries. El bombardeig d'Almeria, que s'havia produït obertament (exhibint el pavelló alemany), va arribar a ser considerat com a motiu perquè la República declarara la guerra a Alemanya (posició defesa pel coronel Rojo i Indalecio Prieto, a la recerca de la generalisació del conflicte a tot Europa), pero finalment es va impondre la postura contrària de Negrín i Azaña.
L'aportació dels URS fon mínima. Van aportar uns pocs comandaments i especialistes als submarins i a algun barco de superfície.
França i Gran Bretanya van participar en diverses unitats per a evitar el presa de barcos propis per la flota nacional, sent la participació francesa pràcticament testimonial.

La guerra aèria

Archiu:Pipistrellobombing.jpg

Savoia-Marchetti SM.81 durant un bombardeig en la guerra civil.

Archiu:Bundesarchiv Bild 183-C0214-0007-013, Spanien, Flugzeug Der Llegió Còndor.jpg

Soldados alemanys rearmant un Heinkel He 111 E.

Durant la guerra civil espanyola s'utilisa masivament l'aviació de combat, de manera que algunes de les seues accions arriben a ser fites en la història de l'aviació militar.

• S'efectua el primer pont aeri de la història.
• En el cas del bloqueig de l'Estret, la superioritat aèria local dels sublevats va compensar la seua inferioritat naval.
• En la utilisació de l'aviació de caça, hi ha un canvi important, primant sobre les capacitats maniobreres d'avions i pilots, el sostre i la velocitat. Açò significa el fi dels biplans com a avions de caça.
• Per part d'abdós bans es bombardegen poblacions indefenses, partint de basses aèries o improvisats camps de vol (com el aeròdrom de Càceres o el aeròdrom dels Plans). Els primers van ser els avions de la República, al bombardejar la mesquita de Tetuan el mateix 18 de juliol. Pero estos atacs van ser molt poc efectius. El més famós fon el de Guernica, i els que van produir més danys i baixes van ser probablement els de Madrid i Barcelona. Atres ciutats bombardejades van ser Alacant, Bilbao, Càceres, Cartagena, Còrdova, Gijón, Granollers, Màlaga, Santander, Sevilla, Valéncia i Valladolid.
• Abdós bans van efectuar atacs aeris a unitats navals, en port i en la mar.
• Quasi totes les operacions terrestres van ser prèviament preparades per bombardejos aeris i metrallaments de les unitats enemigues.
• Es va demostrar la importància de l'aviació de caça per al domini de l'aire. Una aviació de caça eficaç evitava els bombardejos enemics. Es va començar a utilisar la caça nocturna.
• Encara que anecdòtic, es van utilisar avions de bombardeig en picat per a llançar queviures i misages d'ànim a posicions assejades, com l'Alcàser de Toledo o el santuari de Santa Maria del Cap.
• I una altra anècdota van ser els bombardejos ideològics, per mig d'octavilles i flametes a les ciutats que estaven en la rereguarda, com el bombardeig del pa sobre Alacant.

Els mijans aeris en l'Estret de Gibraltar

• El 19 de juliol, una vegada que les tropes de Queipo de Pla dominen l'aeroport de Cleda, Kindelán organisa en tres avions Fokker V.VII el primer pont aeri de l'historia^{cita requerida}, portant a chicotets grups de llegionaris (10 a 15 per vol) de Tetuan a Cleda. Este pont aeri es prolonga, ya en més mijans, a l'haver-se rebuts avions de transport italians i alemanys, fins a finals de setembre. Va efectuar un total de 677 vols i va transportar 12.000 hòmens en el seu material.
• El 29 de juliol arriben al Marroc els primers avions alemanys i italians. L'enviament inicial és de 12 Savoia 81 italians, dels que arriben 9, ya que tres es perden en el viage des d'Itàlia, 20 Junkers 52 (transport i bombardeig) i 6 Heinkel 51 (caces) per part alemanya. Hitler manifesta que presta esta ajuda a Franco, no als sublevats.
• El 5 d'agost, cinc bombarders Savoia 81 conseguixen allunyar de l'Estret a l'esquadra republicana, permetent el pas d'un comboi en uns 1.000 hòmens i els seus pertrets.
• Participen en la campanya aèria per a impedir el bloqueig de l'Estret per la Flota Republicana 8 Savoia 81 i 9 Junkers.
• Les operacions aèries en l'Estret es poden considerar acabades a l'octubre de 1936, quan la flota de Franco conseguix el domini de l'Estret.

La campanya d'Extremadura

En els avions que la República va comprar a França, André Malraux forma l'Esquadrilla Espanya i passa a actuar a Extremadura al principi obté èxits relatius, retardant a les tropes nacionalistes en el seu alvanç per a unir les dos zones sublevades. A mijan d'agost de 1936, al rebre's en el ban nacional els caces italians Fiat, estos comencen a recolzar l'alvanç a Extremadura, proporcionant a les tropes sublevades el domini de l'aire i impedint l'actuació de l'aviació republicana.

La guerra aèria en la batalla de Madrid

• El 23 i 25 d'agost de 1936, els nacionalistes bombardegen els aeroports de Getafe i Quatre Vents, i a partir del 27, comencen a bombardejar Madrid. Este és el primer bombardeig d'este tipos, en el que es força a la població civil a viure pendent de les alarmes aèries, no encendre llums de nit, etc., situació que després patirien moltes ciutats europees en la Segona Guerra Mundial. Madrid té el trist privilegi d'haver sigut la primera.
• Avions republicans bombardegen el Alcàser de Toledo, i un avió Junker alemany llança sobre l'Alcàser aliments i dos cartes d'ànim, una de Mola i una altra de Franco.
• A l'octubre de 1936 arriben a Cartagena els primers avions rusos i donen un bolcada a la situació. Els Chatos i els Mosques proporcionen a la República la superioritat aèria i fan que Franco es replantege els seus plans de l'assalt definitiu a la capital.
• Del 23 al 30 d'octubre, aumenta el ritme dels bombardejos per Junkers Ju 52. El 4 de novembre comencen a actuar els Xatos i dispersen als Fiat que escortaven als Ju 52 que bombardejarien Madrid. En els primers dies derroquen sis avions.
• El 13 de novembre s'enfronten 14 Fiat CR.42 contra 13 Xatos sobre el cel de Madrid. Combaten sobre el passeig de Rosers i, a pesar de la seua major velocitat, els avions rusos no conseguixen eliminar del cel als avions rebels.
• Els avions de la Llegió Còndor, en la seua primera intervenció, recolzen l'alvanç de Varela i Asensio, conseguint aixina Asensio pasar el Pomerars i ocupar part de la Ciutat Universitària.

El 20 de novembre de 1936 es dóna per acabada la primera ofensiva sobre Madrid, encara que continuen els bombardejos aeris i artillers sobre la capital.

• Al febrer de 1937, en la batalla del Jarama, els Xatos rusos impedixen els atacs dels Ju52 alemanys. La República té el domini de l'aire. Pero el 18 de febrer, després d'un combat aeri dirigit per Joaquín García-Morato al capdavant de la Patrulla Blava, els nacionals recuperen el domini de l'aire. En un combat entre Fiat i Xatos, a pesar de la seua menor velocitat, els Fiat derroquen huit Xatos. A partir d'este moment, els rusos, per precaució, decidixen no enviar més Xatos a la batalla del Jarama.
• El 8 de març, en la batalla de Guadalajara, els aeroports de fortuna dels nacionals estan enfangats a causa de les fortes pluges i no permeten que envol l'aviació. Els republicans tenen el domini de l'aire i fustiguen a les forces italianes, utilisant els avions inclús per a la guerra psicològica, bombardejant a les tropes en pasquins que els inviten a desertar. El dia 12, l'aviació recolza l'alvanç de les tropes republicanes.

La campanya del Nort

• En agost de 1936, Junkers alemanys bombardegen Irun i Sant Sebastià.
• El 27 de desembre de 1936 18 avions rebels bombardegen el Barri Obrer de Santander i atres punts de la ciutat, produint uns 70 morts i 50 ferits entre població civil inocent. La rèplica no es va fer esperar i eixe mateix dia eren asassinats 156 presos del barco-presó "Alfonso Pérez", assortixc en la dàrsena de Maliaño. Ya en anterioritat la ciutat havia sigut bombardejada.
• El 4 de giner de 1937, Ju52 de la Llegió Còndor bombardegen Bilbao. Dos són derrocats, i un dels pilots, linxat. Es produïx una revolta popular que asalta les presons, asassinant a més de 200 presoners polítics. La revolta, recolzada per un batalló de milícies de UGT, és reprimida per la força de les armes dels gudaris, que conseguixen aixina salvar la vida de part dels presoners polítics.
• El 22 de març de 1937, els nacionals concentren la seua aviació en el front nort. Es reunixen a Vitòria 80 avions alemanys i 70 italians.
• El 31 de març, els alemanys bombardegen Durango, causant 127 morts (segons Hugh Thomas 258, o 500 segons atres fonts). Este és, en el front nort, el primer bombardeig aeri a una ciutat indefensa.
• Fins al 4 d'abril, de 40 a 50 avions bombardegen diàriament Ochandiano.
• El 20 d'abril comença l'alvanç dels nacionals a Biscaia, precedit per bombardeig aeri i artiller.
• El 26 d'abril, la Llegió Còndor bombardeja Guernica. El resultat és d'uns 1.000 morts (150 a 1.600 segons fonts), el 70% de les cases destruïdes i el 20% danyades. S'estima que es van llançar uns 50.000 kg de bombes des de 43 avions. Els caces Messerschmitt-109, en vol rasant, van metrallar als que fugien del poble.
• El 30 d'abril l'aviació republicana ataca al acorazado Espanya i al destructor Velasco tractant de dificultar el rescat per part del destructor rebel de la marineria del cuirasat, que se n'anava a pic enfront de les costes de Santander.
• Al maig la Llegió Còndor bombardeja els boscos en bombes incendiàries, per a obligar a retirar-se als republicans.
• A partir del 22 de maig, la República envia als aeroports bascos, travesant el territori en poder de Franco, uns 50 Mosques, Xatos i Katiuskes, dels que es perden 5.
• L'11 i 12 de juny es produïxen bombardejos masius sobre el Cinturó de Hierro de Bilbao, previs a l'atac artiller i a l'alvanç de les tropes.
• El 14 de juny la caça efectua atacs rasants sobre la carretera de Bilbao a Santander, atacant el personal nacionaliste i republicà que fuig de Bilbao.
• El 6 d'agost l'aviació republicana perd 12 caces en una batalla aèria sobre Torrelavega (Cantàbria).
• La Llegió Còndor deixa el front nort per a recolzar a les tropes en Brunete.
• Continua l'alvanç dels nacionals per Santander cap a Astúries, en el suport d'uns 250 avions, a pesar de l'absència de la Llegió Còndor.
• Ya a Astúries, reincorporats els alemanys, estos estrenen tàctiques de bombardeig masiu sobre les tropes asturianes (Astúries s'havia proclamat independent el 28 d'agost). No hi ha indicis d'aviació asturiana.
• El 21 d'octubre, avions franquistes afonen al destructor Embrutar en el port de Gijón.

Batalla de Brunete

• El 18 de juliol de 1937, la Llegió Còndor derroca 21 aparells republicans, tornant a donar als nacionals el domini de l'aire.
• Mos el 19 i el 22 de juliol, la República perd uns 100 avions, i els nacionals 23.

La guerra aèria a Andalusia

• En agost de 1936, Savoia italians fustiguen a les tropes republicanes que pretenen recuperar Córdoba.
• El 29 d'octubre de 1936, una esquadrilla de Katiuska rusos bombardeja Sevilla.
• El 8 de febrer de 1937, avions nacionals ataquen a les tropes que es retiren de Màlaga. En la seua última actuació, l'esquadrilla de Malraux protegix eixa retirada.
• A primers d'abril de 1937 cau en mans republicanes el santuari de Santa Maria del Cap, en la provincia de Jaén. Durant el seu assejament fon aprovisionat per aire, havent rebut unes 70 tones d'aliments des de Còrdova i unes 80 des de Sevilla. Els nacionals utilisaven per a l'aprovisionament tècniques de bombardeig en picat, i, per al material delicat (com a medicines), la “tècnica del titot”, que consistia a llançar en la vertical del santuari un titot viu a què se li lligava el material delicat.
• El 7 de novembre de 1938 és bombardejada la ciutat de Cabra acció considerada el Guernica republicà.

La guerra aèria en el Mediterrani

• El 5 de novembre de 1936 és bombardejada per primera vegada Alacant i tornaria a ser-ho el dia 28 durant 8 hores.
• El 25 de novembre de 1936, avions alemanys de la Llegió Còndor efectuen un bombardeig nocturn sobre Cartagena.
• En giner de 1938 i com a represàlia a diversos atacs republicans, nou Savoia 79 de l'aviació Llegionària italiana basats en Palma de Mallorca bombardegen Barcelona, en un atac masiu d'uns pocs minuts de duració, que produïx 150 morts i 500 ferits, tots civils.
• Des del 16 fins al 18 de març de 1938, durant l'ofensiva sobre Catalunya i llevant, Heinkel «Sabatots» bombardegen a baixa altura i baixa velocitat el nucli urbà de Barcelona en dèsset misions separades unes tres hores, deixant caure les bombes deliberadament espaiades. La població civil comença a fugir de Barcelona. Segons Hugh Thomas, va haver-hi uns 1.300 morts i 2.000 ferits. Des del primer dia, García Lacalle, cap de la caça, solicita l'enviament de I-16, i quan va conseguir que li enviaren tan sols quatre «Xatos», els bombardejos van cesar.
• En maig de 1938 es reprenen els bombardejos sobre Barcelona i la seua província, Valencia i Alacant. Especialment durs van ser els bombardejos d'Alacant i Granollers. A Alacant, el 25 de maig, a les 11:05, 9 avions van deixar caure 90 bombes sobre el Mercat Central, matant a 313 persones en el que fon qualificat com «Atac deliberat a una zona civil». A Granollers fon el 31 de maig quan, a les 9:05 i sense alarma prèvia, 5 Savoia-S 79 italians llancen en un minut 30 bombes explosives i almenys 10 incendiàries en el centre de la ciutat. Va haver-hi un mínim de 224 morts, uns 200 en l'acte, quasi tots dones i chiquets.
• El 6 d'octubre de 1938 es va produir a Alacant el «bombardeig del pa», per mig del qual es van tirar panets blancs embolicats en la famosa flameta «ni un llar sense foc, ni un espanyol sense pa. Franco».

Bombardejos sobre poblacions fora de les campanyes terrestres

• El 18 de juliol de 1936, els republicans bombardegen el barri moro i la Mesquita de Tetuan, provocant una manifestació de marroquins contra els espanyols, que es dissol al presentar-se el Gran Visir i explicar-los que els culpables no han segut els sublevats, sino els seus enemics. Franco va concedir al Gran Visir la Cruz Llorejada de Sant Ferran per esta intervenció.
• El 23 d'agost de 1936 desapega de l'aeròdrom del Prat de Llobregat un Fokker, i després de donar diverses passades, llança quatre bombes en les proximitats de la basílica del Pilar de Saragosa. Dos impacten en el temple, pero cap fa explosió. Els saragossans s'ho atribuïxen a un milacre de la Mare de Deu del Pilar, si be pareix que van ser sabotejades per personal de terra afecte els rebels, o llançades per davall de l'altura mínima d'armat de les espoletes.
• A finals de giner de 1938, avions republicans bombardegen Sevilla i Valladolid.
• El 7 de novembre de 1938 , tres avions de la aviació republicana van bombardejar la localitat de Cabra, a prou distància de les llínees del front, en la zona franquiste.

Participació estrangera

Les principals potències democràtiques d'Europa, França (excepte un periodo inicial en què va vendre avions i va proporcionar pilots a la República) i Gran Bretanya es van mantindre oficialment neutrals, pero la dita neutralitat era enganyosa, ya que van impondre un embargament d'armes i un bloqueig naval (poc efectiu, ja que els dos bans van rebre armament i municions per via marítima) a Espanya, ademés d'intentar descorajar a la participació antifasciste dels seus ciutadans en suport de la causa republicana. Pero a pesar d'estos intents, molts francesos i anglesos (Malraux, Orwell, etc.) van participar individualment com a voluntaris en la lluita. Dos temors alimentaven esta política: el triomf de la revolució a Espanya i una confrontació total en l'àmbit europeu.

La neutralitat de les democràcies occidentals va tindre la seua justificació oficial a través de la seua participació en el denominat Comité de No Intervenció, del qual formaven part, ademés de França i Anglaterra, Itàlia, Alemanya, la URS i atres països menors. Si la misió del comité era impedir el suministrament d'armes a qualsevol dels dos bans enfrontats, és fàcil suposar, veient la seua composició, que la seua gestió necessàriament hauria de ser un complet fracàs, com aixina va ocórrer.

A pesar de tot, el fet cert és que mentres els nacionals van rebre armament, equip i efectius de les potències fascistes, la República només va rebre ajuda important des dels llunyans URS i, en molta menor mesura, de Mèxic. Les principals democràcies occidentals (Gran Bretanya, França o els Estats Units), no li van prestar ajuda, temoroses del seu caràcter revolucionari i d'un enfrontament obert en Alemanya i Itàlia.

Les potències democràtiques, concentrades en la seua política d'apaivagament dels règims fascistes, no miraven en bons ulls l'oposició frontal de les esquerres revolucionàries, en les que veien una certa amenaça que s'estenguera el mal eixemple soviètic. Per això, la República era vista per eixos països com un règim inclinat a un comunisme a què no tenien gran simpatia.

La Guerra Civil Espanyola fon una guerra total en què abdós bans es van bolcar en tots els recursos disponibles i van fer ús fins a de l'últim home. Per tant, qualsevol ajuda era poca, sent esta significativament major per al ban sublevat, la qual cosa resultaria decisiu en el transcurs de la guerra.

Alemanya

Va ajudar Franco enviant a Espanya la Llegió Còndor, i milers de tècnics i assessors militars.
Va aprofitar la guerra per a provar els seus nous models d'armes i tàctiques. Es van provar els caces Messerschmitt Bf 109 Junkers Ju 87 A/B i els bombarders Junkers Ju 52 i Heinkel He 111.
Va estrenar a Espanya les seues tàctiques de bombardeig sobre ciutats. Encara que no fon l'únic, el més famós fon el bombardeig de Guernica representat per Picasso en el seu quadro Guernica, exposat en el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937.
La Llegió va fer el seu última desfilada oficial a Espanya el 22 de maig de 1939, quatre dies després 5.136 oficials i soldats alemanys van eixir per barco per a Alemanya, emportant-se en ells unes 700 tones d'equip i la major part dels avions que quedaven. Des de la seua arribada a Espanya al juliol de 1936 havien reivindicat la destrucció de 386 avions enemics (313 d'ells en combat aeri), en la pèrdua de 232 dels seus ( dels quals només 72 van ser destruïts per l'acció enemiga). Ademés, els avions de la Llegió Còndor havien llançat unes 21.000 tones de bombes, contribuint en no escasa mesura a la victòria final dels nacionals. 226 membres de la Llegió van perdre la vida a Espanya.

Itàlia

Va enviar a Espanya al Corpo Truppe Volontarie i la aviació Llegionària.
Va ajudar al bloqueig de l'armament enviat des dels URS a Espanya en accions puntuals de la seua pròpia Armada.
Va aportar quatre «submarins llegionaris» a la flota de Franco i li va vendre quatre destructors i dos submarins. L'ajuda italiana fon, en paraules de R. Serrano Suñer, l'ajuda més «gran, delicada i dessinteresada», puix és de mencionar que Itàlia tenia a Espanya tres divisions completes i que, mentres Alemanya cobrava immediatament l'ajuda material, Itàlia oferia l'ajuda pràcticament gratuïta. Ademés, Itàlia va colaborar en prop de 300 avions a la causa rebel.

URSS

Van provar tàctiques i comportament en combat dels I-15 («Mosques») i I-16 («Xatos»), així com tàctiques de carros i bombardejos a objectius navals. Van aportar assessors militars, i inclús oficials de marina per a manar alguns submarins republicans. El 29 d'octubre de 1936, 15 tancs rusos T-26 tripulats per rusos i manats per Paul Armen (a Greiser), ataquen a la cavalleria franquiste asajant les tàctiques de Blitzkrieg alemanya tan admirades a Rúsia. En 1937 hi havia 125 carros de combat rusos al comandament del general rus Rudolf.

La majoria dels Xatos i tots els Mosques estaven pilotats per pilots rusos.

El 26 de de 1937, dos avions pilotats per rusos bombardegen al cuirasat alemany Deustchland en aigües de Eivisa, matant a 22 mariners i ferint a 75, dels que més tard moririen 9.

La Unió Soviètica va vendre a la República una quantitat indeterminada d'armes, vehiculs i material. Alguns autors parlen de 680 aviones, 331 carros de combat, 1.699 peces de artilleria, 60 cotes blindats, 450.000 fusells Mosin Nagant, 20.486 metralladores i fusells metralladors DPM i 30.000 tones de munició. La República presuntament va pagar estos i un altre enviaments en les reserves d'or del Banc d'Espanya. Cal tindre en conte que, llavors, Espanya poseïa la quarta reserva d'or més gran del món, en un valor aproximat de 783 millons de dòlars, dels que es van pagar als URS uns 500 millons de dòlars. Alguns han condemnat, possiblement en raó, als URS d'abusar de la precària situació republicana per a vendre'ls armes a preus excessius, arribant alguns (Gerald Howson) a parlar d'una verdadera estafa. Els soviètics també van enviar molts assessors militars, els quals van participar activament, inclús en els combats. Tant el ban nacional com els propis republicans van criticar l'eixida de reserves d'or, realisada en secret, sostenint que havia sigut un espoli, i es va encunyar l'expressió «Oro de Moscou», alegant que era una espècie de conte del Govern republicà, depositada a Moscou i no un pagament pel material bèlic adquirit.

COMINTERN

El Comintern va organisar i va dirigir a través del NKVD una tropa de voluntaris perquè foren a lluitar en favor de la República, les popularment conegudes com Brigades Internacionals. Els voluntaris americans van formar el Batalló Lincoln i els canadencs el Batalló Mackenzie-Papineau (els Mac-Paps). També va haver-hi un chicotet grup de pilots nort-americans que van formar el Esquadró Yankee, liderat per Bert Acosta. Va haver-hi brigadistes famosos, escriptors i poetes com Ralph Fox, Ernest Hemingway, Charles Donelly, John Cornford i Christopher Caudwell que descriurien les seues experiències en el front. Van lluitar al voltant de 40.000 brigadistes i atres 20.000 van servir en unitats mèdiques o auxiliars. El 23 de setembre de 1938 es va ordenar la seua retirada total, a fi de modificar la posició de no-intervenció mantinguda pel Regne Unit i França.

atres països

• Van ajudar als sublevats Irlanda, en la brigada del general Eoin Duffy i Portugal, en tropes de voluntaris, denominades Os Viriatos i permetent el pas de suministraments alemanys pels seus ports.
• Mèxic va recolzar la causa republicana de forma militar, diplomàtica i moral: proveint a les forces lleials de 20.000 rifles, municions (es parla d'un aproximat de 28 millons de cartutos), 8 bateries, alguns avions i menjar així com creant asils per a intelectuals, famílies i chiquets que van arribar al port de Veracruz.
• França va facilitar a la República al principi de la guerra avions i pilots, pels que va cobrar uns 150 millons de dòlars.
• EE. UU. va vendre avions a la República i gassolina a Franco.
• La majoria de les embajadas i llegacions estrangeres de Madrid i alguns consolats de capitals de província van eixercir una important labor humanitària donant asil polític a milers d'espanyols d'abdós bans que es trobaven en perill de mort. Argentina va cooperar en l'evacuació d'asilats cap a França en dos barcos de la Armada Argentina, el 25 de maig i el Tucumán

La repressió en rereguarda

Durant els primers dies, unes 50.000 persones que van quedar atrapades en el ban contrari van ser executades per mig dels cridats passejos. Estos eren realisats per grups armats que buscarien la gent a les seues cases o les presons on es trobaven presos i davall l'eufemisme de vamos a fer un passeig els portaven a qualsevol carretera o a les tàpies del cementeri i els executaven.

Possiblement el més divulgat, per la personalitat de l'executat, de tals ajusticiaments, entre els duts a terme pel ban nacionaliste, siga el del poeta i dramaturg Federico García Lorca en el barranc de Víznar a Granada. També va adquirir gran rellevància la masacre de Badajoz, perpetrada per les tropes sublevades després de la presa de la ciutat. Per part del ban republicà es pot citar el cas dels presos trets de les presons de Madrid (entre els que es trobava el dramaturg Pedro Muñoz Seca) i executats en la localitat de Paracuellos, fet que s'associa en la figura de Santiago Carrillo, responsable d'Orde Públic en aquells dies.

En el context de la guerra van ser molts els que es van aprofitar per a realisar tan macabres actes, a vegades per venjança sense relació en la pròpia contesa, i quan una zona queia en mans d'un o atre ban, no tardaven a arribar els passejos. Especialment cruel per a la població fon el cas de les localitats que van ser intermitentment ocupades per abdós bans, en les consegüents i repetides execucions i venjances.

En la zona baix control de la República, els enfrontaments entre milícies i faccions oposades també van servir de coartada a episodis de repressió sagnants, com en el cas dels levantamientos populars de Barcelona al maig de 1937.

El militar Ramón Salas Larrazábal va estudiar les xifres de víctimes que van poder morir en estes rereguardes. Va considerar, segons els seus estudis que totes les víctimes van ser inscrites en els Registros Civils, fent un càlcul aproximat de les morts de la Guerra. En el Annex:Mortalitat en la Guerra Civil Espanyola, per inscripció en jujats, es pot veure un resum de les seues conclusions. No obstant en estudis posteriors, i per eixemple, en Navarra que el considerava lloc testimoni, s'ha pogut comprovar que les víctimas de la repressió eren molt superiors a les xifres que ell havia calculat.

Conseqüències

Archiu:Guareña, 1936.jpg

Desfile de l'eixèrcit sublevat en 1937 en la localitat extremenya de Guareña.

El nombre de morts en la Guerra Civil espanyola només pot ser estimat de manera aproximada. Les forces nacionalistes van posar la xifra de 500.000, incloent no sols als morts en combat, sino també a les víctimes de bombardejos, execucions i asassinats. Estimacions recents donen així mateix la xifra de 500.000 o menys. Açò no inclou a tots aquells que van morir de malnutrició, fam i malalties engendrades per la guerra. La xifra de 1.000.000, a vegades esmentada, procedix d'una novela de Gironella, que la justifica entre els 500.000 reconeguts i atres tants la vida del qual va resultar irremeiablement destrosada. L'exili forçós de molts represaliats abans,durant i després de la guerra és difícil de quantificar. Segons la seua situació geogràfica i les seues preferències polítiques s'opte entre eixir per mar, creuant l'oceà per a pasar a països sud-americans majoritàriament o el mar els més benestants per a anar a Anglaterra o França. O per terra creuant els Pirineus al costat Gal.País este ultime que molts van triar per la seua proximitat en Espanya i la seua creença de bona acollida. Demostrant-se el seu error en fets com els camps de concentració de Bram .

Les repercusions polítiques i emocionals de la guerra van transcendir del que és un conflicte nacional, ya que, per molts atres països, la Guerra Civil espanyola fon vista com a part d'un conflicte internacional que s'alliberava entre la religió i el ateisme, la revolució i el fascisme. Per als URS, Alemanya i Itàlia, Espanya fon terreny de prova de nous mètodos de guerra aèria i de carros de combat. Per a Gran Bretanya i França, el conflicte va representar una nova amenaça a l'equilibri internacional que tractaven dificultosament de preservar, el qual es va afonar en 1939 (pocs mesos després del fi de la guerra espanyola) en la Segona Guerra Mundial. El pacte d'Alemanya en la Unió Soviètica va suposar el fi de l'interés d'esta a mantindre la seua presió revolucionària en el sur d'Europa.

Quant a la política exterior, la GCE va suposar l'aïllament d'Espanya i la retirada d'enaixadors de quasi tot el món. Només uns pocs països van mantindre relacions diplomàtiques en Espanya des del final de la II Guerra Mundial fins a l'inici de la Guerra Freda. A partir dels anys 50, les relacions internacionals espanyoles, en el suport d'EE.UU pasen a ser quasi normals, excepte en els països del Bloc Soviètic.

Direcció General de regions Devastades

Durant la Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939, molts pobles i ciutats, al llarc de la geografia espanyola, van ser totalment o parcialment destruïts. Una vegada finalisada la guerra, es va constituir la Direcció General de regions Devastades que va asumir la funció de reconstruir-los.

Entre moltes poblacions devastades, es van trobar les següents:

• Astúries: La Foz, Oviedo, Pendons, Tarna, Villamanin.
• Biscaia: Guernica.
• Cantàbria: Les Regates de Valdearroyo.
• Castelló: Benafer, Chilches.
• Guadalajara: Gajanejos, Clavilla, Masegoso de Tajuña.
• Guipúscoa: Éibar.
• Osca: Banariés, Banastes, Huerrios, Igriés, Lascascas.
• Madrid: Brunete, L'Hiruela, Prádena del Racó, Vilanova de la Canal, Vilanova del Passerell.
• Terol: Híjar.
• Saragosa: Belchite.

Les banderes de la guerra

Ban Republicà

Bandera oficial de la República

Al suprimir-se tots els regiments de l'Eixèrcit, es va deixar temporalment d'utilisar, sent substituïda per les de les diferents milícies, que van adoptar banderes roges o rojinegras, en molts cassos en emblemes partidistes, com la falç i el martell, un puny tancat, o l'escut d'algun sindicat.

A primers d'octubre de 1936 es crega el Eixèrcit Popular Republicà, disposant-se que es torne a usar la tricolor.

Banderes d'unitats

• 

  Bandera oficial de les Brigades Internacionals. Moltes unitats van continuar usant les seues pròpies banderes i estendards

• 

  Bandera de la CNT-FAI, utilisada per les milicias anarquistes

• 

  Bandera utilisada pel Euzko Gudarostea

• 

  Bandera del Batalló Lincoln (nort-americà)

• Bandera de les brigades.jpg

  Bandera del Batalló Dabrowsky (polonés)

• 

  Bandera del Grup Rakosi (hongarés)

• Flag of the 44 Divisió Spanish Popular Army.svg

  Bandera de la 44 Divisió de l'Eixèrcit Popular

Ban Nacional

Banderes oficials

• 

  Al començar la sublevació, s'utilisa la bandera de la II República a excepció d'algunes regions com Navarra.

• 

  Por el Decret de 29 d'agost de 1936 es va restablir la bandera bicolor com a oficial, sense especificar escut.

• Bandera del ban nacional 1936-1938.svg

  Por l'Orde de 13 de setembre de 1936 s'establia com a escut el de la República. Els regiments existents, sense possibilitats de renovar les banderes van tapar en una franja roja el domicili, per la qual cosa van utilisar banderes rojigualdas en les seues tres franges de la mateixa amplària. No obstant les unitats noves sí que van utilisar la representada.

• 

  El 2 de febrer de 1938, encara sense acabar la guerra civil, s'establix de forma oficial la bandera rojigualda, en banda groga de doble ample que les roges laterals. Com a escut central s'establix un inspirat per Falange en elements de l'heràldica dels Reis Catòlics, és dir, el àguila de Sant Joan, les fletes i el jou.

Banderes d'unitats

• Llegió Còndor Links.svg

  Parte esquerra de l'estendard d'honor de la Llegió Còndor

• Llegió Còndor Rechts.svg

  Parte dreta de l'estendard.

• 

  Bandera de Falange Espanyola de les JONS

• 

  Bandera imperial en la Creu de Borgonya o de Sant Andreu. Es va utilisar per algunes unitats carlines en banderes, guions i banderins. La majoria de les unitats van utilisar la bandera bicolor en diferents amplàries de cada color i en diferents escuts i texts.

• 

  Bandera dels voluntaris rusos blancos integrats en unitats carlines.

La guerra civil en l'art

Cine

Veja Categoria:Películes sobre la Guerra Civil Espanyola

Realisades durant la pròpia guerra, encara que també va haver-hi películes de ficció (les republicanes Aurora d'esperança -Antonio Sau, Barcelona, 1937-, Barris baixos -Pedro Puche, Barcelona, 1937- i El nostre culpable -Fernando Mignoni, 1938- i cinc películes nacionals de Benito Perojo i Florián Rei rodades en els estudis alemanys de la UFA, de gènero folklòric -ambient reconstruït en La chiqueta dels teus ulls, Fernando Trueba, 1998-), van ser fonamentalment de gènero documental:

Ban republicà:

Espanya 1936 (Luis Buñuel)

Serra de Terol (L'Esperanza o l'Espoir, de André Malraux, que també va escriure una novela en eixe mateix títul).

Terra d'Espanya (Joris Ivens) producció nort-americana.

Ban nacional:

Noticiari Espanyol, 32 documentals (precedents del NODE)

Visquen els hòmens lliures! (Edgar Neville, 1939)

Romancer marroquí (1938-39), sobre la intervenció de tropes marroquines

Van ser molt menys numeroses, a causa de la menor quantitat de productores (huit enfront de més de cinquanta republicanes); encara que hi ha documentals portuguesos (O caminho de Madrid), italians (Dalt Spagna. Scene della guerra civile in Spagna) i alemanys (In Kampf Gegen donen Weltfeind o llegió Còndor).

Durant el franquisme (fins a 1975):

Front de Madrid (Edgar Neville, 1939), adaptació de la novela homònima del mateix autor

Sense novetat en l'Alcàser (August Genina, 1940) italoespañola

Raza (José Luis Sáenz d'Heredia, 1941) en guió del propi Franco

Rojo i negre (película) (Carlos -ho, 1942) censurada per la seua cruesa, a pesar de la seua orientació falangiste

El santuari no es rendix (Arturo Ruiz Castillo, 1949)

Des de 1975:

Ficció:

Les llargues vacacions del 36 (Jaime Camí, 1975); del mateix autor:

Dragó Rapide (película), que utilisa com a títul el nom del avión en el que Franco va eixir de Canàries

El llarc hivern

Els chiquets de Rúsia

Una vita venduta (Aldo Florio, 1976)

Les bicicletes són per a l'estiu (película) (Jaime Chávarri, 1984) adaptació de l'obra de Fernando Fernán Gómez

La vaqueta (Luis García Berlanga, 1985)

Rèquiem per un llaurador espanyol (película) (Francesc Betriu, 1985) adaptació de la novela de Sender

Ai, Carmela! (Carlos Saura, 1990)

Terra i llibertat (Ken Loach, 1995)

Llibertàries (Vicente Aranda, 1996)

L'hora dels valents (Antonio Mercer, 1998)

La llengua de les palometes (José Luis Corda, 1999)

Soldats de Salamina (película) (David Trueba, 2003)

Documental:

La vella memòria (Jaime Camí, 1976)

Retaule de la guerra civil espanyola (Basilio Martín Patino, 1980); el mateix autor prèviament hi havia tractat la posguerra en Cançons per a després d'una guerra, 1971) i la figura de Franco en Cabdill (película) (1974).

La Guerra Civil Espanyola (Granada Televisió, 1983)

L'honor de les injúries (Carlos García Alix, 2007)

El Gos Negre (Històries de la Guerra Civil espanyola) (Péter Forgács, 2005)

Novela

• La guerra civil espanyola en la novela

Per qui dobleguen les campanes (Ernest Hemingway), es va fer [[adaptación cinematogràfica.

Front de Madrid (Edgar Neville)

La forja d'un rebel (Arturo Barea)

Rèquiem per un llaurador espanyol (Ramón J. Sender)

Contraatac (Ramón J. Sender)

La fidel infanteria (Rafael García Serrano)

Plaça del castell (Rafael García Serrano)

Cimes d'Extremadura (José Herrera)

Boira de banyes (José Herrera)

De cara a terra (Ricardo Fernández del Regueró)

La rereguarda (Concha Espina)

Ales invencibles (Concha Espina)

Madrid, de tall a teca (Agustín de Foxá)

Els ciprers creuen en Déu (José María Gironella)

Un milló de morts (José María Gironella)

Ha esclatat la pau (José María Gironella)

El laberint màgic (Max Aub), sèrie de cinc noveles:

Camp tancat,

Camp de sang,

Camp obert,

Camp del moro,

Camp francés i

Camp dels ametlers.

Les últimes banderes (Ángel María de Tumoret)

Els que vam perdre (Ángel María de Tumoret)

La mona blava (Aquilí Duc)

Tanguy (Michel del Castillo)

Dolc en el Paradís (Juan Goytisolo)

La novela número 13 (Wenceslao Fernández Flórez)

Farinetes Panco (Salvador de Madariaga)

Tornaràs a regió (Juan Benet)

Rovellades llances (Juan Benet)

Les germanes rojes (Francisco García Pavó)

L'atre arbre de Guernica (Luis de Castresana)

Els anys únics (Carmen Díaz Garrido)

Sant Camil, 1936 (Camilo José Zela)

Soldats de Salamina (Javier Tanques)

Temps de memòria (Carlos Fonseca)

• Un cas de narració contrafactual és la novela En el dia de hui de Jesús Torbado.

• Relats autobiogràfics de gran valor literari i històric són:

Homenage a Catalunya (George Orwell)

l'Espoir o L'Esperanza, (André Malraux, que també va dirigir la película homònima)

Els grans cementeris davall la lluna (Georges Bernanos)

Conte i relat

És inenarrable el nombre de contes i relats basats en la Guerra Civil espanyola. Es tracta, com diu l'escriptor Ignacio Martínez de Picó, de "relats concebuts des del compromís explícit en un o atre ban, i no està de més recordar que els autors d'alguns d'eixos relats van colaborar molt activament en labors de propaganda: Arturo Barea i María Teresa Lleó per a l'Espanya republicana; Edgar Neville per a la nacional. Sens dubte, en el fragor de la contesa van ser molts els escriptors que es van adaptar a la situació d'emergència i van alterar el seu sistema de prioritats: contribuir a la victòria bèlica, encara que fora en alguna cosa tan modest com una narració o un poema, estaria sempre per damunt de qualsevol atra consideració"</ref> Una de les principals antologies de relats que aborden diferents perspectives sobre la Guerra Civil espanyola és Parts de guerra (RBA, 2009) d'Ignacio Martínez de Picó (Saragosa, 1960).

Sobre esta antologia, diu l'autor: “Quan vaig reunir els 35 contes de 31 autors de diferents generacions, diferents llocs, que parlen del camp i en la ciutat, des del front i en la rereguarda, la idea era que l'antologia comprenguera la guerra en la seua totalitat; i que este llibre de relats arribara a substituir a eixa novela colectiva sobre la Guerra Civil que no s'ha escrit; i no sabem si alguna vegada s'escriurà”.

Ignacio Aldecoa,

Bernardo Atxaga,

Max Aub,

Francisco Ayala,

Arturo Barea,

Pere Calders,

Juan Campos Reina,

Manuel Chaves Anouers,

Miguel Delibes,

Jesús Fernández Santos,

Juan García Hortolà,

Francisco García Pavó,

Rafael García Serrano,

Xosé Luis Méndez Ferrín,

Ana María Matuta,

Edgar Neville,

Lli Noves Calvo,

Ramiro Pinilla,

Fernando Feixes,

Manuel Rivas,

Mercè Rodoreda,

Tomás Segòvia,

Ramón J. Sender,

Manuel Talens,

Andrés Trapiello,

Juan Eduardo Zúñiga.

Teatre

Ban nacional:

Cruz i espasa, "romanç patriòtic en cinc retaules" (José Gómez Sánchez-Reina, Granada, 1938)

A Madrid: 682, "escenes de guerra i amor" (presentat com a guió per a una película, Juan Ignacio Lucca de Tena)

d'ells és el món (José María Pemán, Sevilla i Saragosa, 1938)

Algunes obres teatrals eren radiades, com Miqueta defén la Vila i rendix culte a Zorrilla (Joaquín Pérez Madrigal, per Ràdio Nacional des de Salamanca).

Ban republicà:

Vetlada a Benicarló (Manuel Azaña, no representat fins a 1980)

Nit de guerra en el Museu del Prado (Rafael Alberti, 1956)

Ràdio Sevilla (del mateix autor, peça satírica breu representada durant la pròpia guerra)

Posteriors a 1975:

Les bicicletes són per a l'estiu (teatre) (Fernando Fernán Gómez)

Poessia

Ban nacional

Poema de la Bèstia i el Ángel (José María Pemán, el joglar de la Croada)

Ban republicà

Cançons de guerra (Antonio Machado)

Vent del poble. Poessia en la guerra (Miguel Hernández)

Espanya, aparta de mi este calze (Cèsar Vallejo)

Espanya en el cor: himne a les glòries del poble en la guerra (Pablo Neruda)

Revistes satíriques

Ban nacional

La metralladora (pels que posteriorment treballaran en La Guatla)

Ban republicà

Be negre, Papitu (les dos catalanes); dibuixants: Tísner, Kalders (en Diari de Barcelona), Puyol (en Front Rojo).

La Traca (valenciana); dibuixants: Bluff (afusellat després de la guerra), Carniser, Méndez Álvarez, Palmer

En les trinxeres van arribar a circular més de 500 capçaleres

Historieta

Ban nacional

Fletes

Pelayos (dibuixant: Valentín Castany)

Fletes i Pelayos (producte de la fusió de les dos, paralela a la fusió de les distints partits en FET i de les JONS)

Xics (Jesús Blasco, Emilio Freixas, Alcaid, Tomás)

Ban republicà

Pioner Rojo

En la democràcia

Eloy o Riu Pomerars de Antonio Hernández Palacios

36-39 Mals temps de Carlos Giménez

Les serps cegues de Felipe Hernández Cava i Vaig seguir

L'art de volar (2009) de Antonio Altarriba/Kim.

Pintura i escultura

La Exposició Internacional de París de 1937 va allojar un pavelló d'Espanya gestionat pel govern de la República en què, entre atres testimonis de la guerra, es va presentar el Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri de Alexander Calder, La Montserrat de Juliol González, El Llaurador català en rebelia de Joan Miró o El Poble Espanyol té una estrela de Alberto Sánchez.

Arts gràfiques, cartelismo i revistes ilustrades

Ban nacional:

Vèrtex (reviste)

Jerarquia (reviste)

Ilustradors: Teodoro i Álvaro Delgado, José Caballero, J.J. Acha, J. Olasagasti i Carlos Sainz de Tejada.

Ban republicà

Hora d'Espanya

Mona Blava

Fotomontador: Josep Renau.

Cartelista: Carles Fontseré.

Gran difusàs va tindre el segell d'ajuda internacional Aidez l'Espagne, de Joan Miró.

Fotografia

Robert Capa, autor, entre moltes atres, de la polèmica instantània Mort del milicià (identificat com Federico Borrell, pero que podria ser un altre dels morts en Turó Muriano el 5 de setembre de 1936), convertida en icona del sigle XX.

Agustí Centelles

Pelai Més, compilador de la sèrie de 169 fotos Martiri de l'Art i la destrucció de l'Església en l'Espanya roja (80 d'elles de Toledo).

Guglielmo Sandri, tinent de l'eixèrcit italià, va prendre 4000 fotografies, recuperades en 1992.

Videojocs

En la indústria dels videojocs només es poden trobar per ara tres eixemples:

1936, Espanya en flames, un mod del joc de la II Guerra Mundial Medal of Honor

el joc complet Ombres de Guerra

les dos parts del joc Hearts of Iron, encara que s'aprofundix més en el conflicte espanyol en la segona part.

En el famós simulador de vol ILTRE-2 Sturmovik t'oferix pilotar avions de la guerra civil i pots jugar en batalles com la de l'Ebre en misions no oficials.

Referències

Bibliografia

• Mª Carmen García-Nét, Guerra civil espanyola, 1936-1939. Salvat Editors, Barcelona, 1982. ISBN 84-345-7996-0
• MARTÍNEZ BCAMINE, J. La batalla de Terol. Ed. Sant Martí (Madrid). ISBN 84-7140-088-X
• MALDONADO MOYA, José Mª. El Front d'Aragó. La Guerra Civil a Aragó (1936-1938). Mira Editors. ISBN 978-84-8465-237-3
• THOMAS, Hugh, Història de la Guerra Civil Espanyola. Cercle de Lectors, Barcelona, 1976. ISBN 84-226-0874-X.
• THOMAS, Hugh. La Guerra Civil Espanyola. Ed. Grijalbo (Barcelona), 1976. ISBN 84-253-2767-9
• TUÑÓN DE LARA, Manuel. La batalla de Terol. Institut d'Estudis Turolenses. (Saragosa), 1986. ISBN 84-505-5073-4

Veja també

• Personages rellevants de la Guerra Civil Espanyola
• Cronologia de la Guerra Civil Espanyola
• Ban nacional
• Ban republicà
• Eixèrcit d'Espanya
• Eixèrcit Popular Republicà
• Federico García Lorca
• Fascisme
• Francisco Franco
• Franquisme
• Operació Úrsula
• Ofensiva de Catalunya
• Segona Guerra Mundial
• Segona República Espanyola
• Simbologia del franquisme
• Annex:Imputats pel juge Garzón en la causa contra el Franquisme

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra Civil Espanyola.

• Constitució de la República Espanyola
• La Guerra Civil, 70 anys després
• Història d'Espanya — La Guerra Civil Espanyola (1931–1936) en -ho20.Org
• Memòria republicana: «Objectivitat i neutralitat en l'estudi de la Guerra Civil Espanyola»
• La intervenció alemanya en la guerra civil espanyola, per Walther L. Bernecker
• En la pàgina web de The Europeten Library Harvest es troba material referit al tema
• La República en la pau com en la guerra per Paul Preston. Lletres Lliures, maig del 2003.
• Ebre 38 : reviste internacional de la Guerra Civil 1936-1939 a text complet.