Remugant
Els remugants són mamífers de l'orde Artiodactyla que es caracterisen per digerir els aliments en dos etapes: en la primera, consumixen i almagasenen el material vegetal ingerit; en la segona, ho regurgitan per a mastegar-ho novament en un procés conegut com rumia. Este mecanisme els permet aprofitar de manera més eficient la celulosa present en els vegetals per mig de l'acció de microorganismes simbiòtics que habiten en el seu estòmec poligástrico.[1]
El grup taxonòmic Ruminantia inclou espècies com bóvidos (vaques, cabres, ovelles), cérvidos (cérvols), girafes i antílops. No obstant, existixen atres mamífers que també realisen la rumia pero no pertanyen a este tàxon. Tal és el cas dels camélidos —camellos, dromedaris, flames, alpacas, entre uns atres—, agrupats en el suborden Tylopoda i en la família Camelidae.
En ocasions, a estos animals li'ls denomina pseudorrumiantes, ya que, encara que rumian els aliments, el seu estòmec es compon de tres compartiment en lloc dels quatre característics dels remugants verdaders.[2]
Dins del tàxon Ruminantia es troben sis famílies: els tragúlidos (Tragulidae), els antilocápridos (Antilocapridae), els jiráfidos (Giraffidae), els mósquidos (Mosquidae), els cérvidos (Cervidae) i els bóvidos (Bovidae). Tots ells, a excepció dels tragúlidos, pertanyen al infraorden Pecora i, dins d'ells, podem destacar als bóvidos com la família més rica en espècies, entre les quals podem trobar el bou, la cabra (Capra aegagrus hircus), l'ovella (Ovis orientalis aries) o el búfalo.
Els remugants, ademés de per realisar la rumia, es caracterisen per tindre els dits segon i quint molt reduïts, mentres que els metacarpianos i metatarsianos del tercer i quart dit estan fosos en una sola peça, que rep el nom de canya. Per un atre costat, la seua mandíbula superior carix d'incisius, mentres que la seua mandíbula inferior posseïx incisius en forma de espátula. Ademés, els seus molar i premolars presenten corones elevades, fet que es coneix en el nom d'hipsodoncia, podent ser una adaptació a dietes abrasivo com el herba.
En estudiar les històries demogràfiques de diferents espècies de remugants, s'ha pogut establir un descens de la població de moltes d'estes espècies fa aproximadament 100.000-50.000 anys, lo que coincidix en l'aument del tamany de la població humana. Com la dinàmica del tamany de la població de remugants no s'ha correlacionado en les glaciacions ocorregudes durant el Pleistoceno, estos resultats sugerixen un possible paper humà en la disminució massiva d'espècies de mamífers durant este periodo.
Els remugants viuen en grans pasturages, pastan les plantes herbàcees i es traslladen de lloc en lloc d'acort a l'época de l'any. Ademés, actualment són considerats els herbívors terrestres que més contribuïxen a l'efecte hivernàcul, pel gas metà que produïxen com a resultat del metabolisme dels àcit grassos volàtils.
La separació filogenético d'ovelles i cabres, aixina com la diversificació dels bóvidos, ocorre en l'expansió de les pastures en l'última etapa del neógeno.
Les girafes (família Giraffidae) tenen una estatura distinta i una morfologia corporal que provablement siguen adaptacions al seu hàbitat, la sabana. En este sentit, s'han identificat 115 gens en mutacions específiques en la girafa, dels quals onze poden estar relacionats en l'allargament extrem de les seues estructures corporals, ya que formen part de les vies de desenroll òsseu: TGF-β (CHRD i LTBP1), Wnt (APC, APC2, i CREBBP), Notch (NOTCH1, NOTCH3 i NOTCH4), Hedgehog (GLI2 i GLI3) i FGF (FGFRL1).[3]
Característiques
Els remugants de l'infraorden Pecora (antilocápridos, jiráfidos, mósquidos, cérvidos i bóvidos) tenen un estòmec format per quatre cambres (rumen, retícul, omaso i abomaso), en contraposició en els tragúlidos, que carixen de omaso.
Els perfils d'expressió gènica del rumen, el retícul i el omaso estan més prop d'aquells que ho fan per al esòfec, lo que implica que estes tres cambres podrien haver-se originat a partir de l'esòfec. Encara que el abomaso és anàlec al verdader estòmec en atres mamífers, es creu que el abomaso del remugant ha adquirit adaptacions particulars per a digerir el contingut ric en microorganismes. Un element que recolza esta teoria és l'expansió a 10 o més còpies de la família de gens de la lisozima C en els remugants, en comparació a atres mamífers, en els que solament existixen una o poques còpies d'esta família de gens. Per un atre costat, a pesar de que el omaso és adjacent al retícul, el seu perfil d'expressió és més propenc al del rumen, lo que pot estar relacionat en la semblança en estructura i funció del rumen i el omaso.[3]
El rumen, panza o herbario està unit al retícul, formant el retícul-rumen. Una característica anatòmica del retícul-rumen vigent solament durant unes poques semanes a partir del naiximent és la presència d'una gotera esofágica, un plec funcional de la paret d'estos compartimientos que permet la comunicació directa de l'esòfec en el omaso i el abomaso. Aixina, els líquits que ingerixen les cries (especialment la llet materna) poden evadir l'acció bacteriana del compartimiento ruminal i els moviments del retícul. Esta gotera es forma per un reflex relacionat en l'acció de mamar per lo que, una volta que ocorre el desmame, es pert l'importància d'esta estructura.
Despuix del desmame, en el retícul-rumen els microorganismes (bactèrias, protozous i fongos) anaerobio obtenen energia gràcies a la fermentació de la fibra (especialment celulosa i hemicelulosa). Les parets d'esta estructura tenen una musculatura forta, podent realisar moviments que mesclen el contingut present en la cavitat, facilitant aixina la fermentació dels aliments ingerits. En este procés és important la génesis d'una massa fibrosa flotant en les parts mija i superior del retícul-rumen, ya que estimula els moviments ruminales.
Les substàncies fibrosas es degraden fins a glucosa, que és usada per les bactèries. Com a conseqüència d'açò, es generen àcit carboxílics volàtils, principalment àcit acètic, àcit propiónico i àcit butírico, els quals constituïxen la principal font d'energia dels remugants, ya que dins del seu organisme s'absorbixen i metabolizan.
Els microorganismes presents en el rumen degraden l'àcit fítico (font important de fòsfor vegetal) per mig de les enzimas fitasas.
En el abomaso, als microorganismes ruminales, que en bona part estan constituïts per proteïna d'alta calitat, se'ls somet a digestió fins a aminoàcits i pèptids, que posteriorment són absorbits en l'intestí prim. Este procés pot convertir la proteïna que no continga suficients aminoàcits essencials en proteïna completa, ademés de transmutar el NNP en proteïnes útils per a l'animal.
La fermentació ruminal proveïx també al remugant totes les vitamines del complex B, aixina com vitamina K. Per això, els remugants solament requerixen en la seua dieta les vitamines liposolubles A, D i I.
L'estimulació causada per una cantitat alta de fibra burda propenca al cardias provoca un moviment adicional antiperistáltico, per mig del qual l'animal regurgita el contingut ruminal al paladar i propicia la remasticaació o rumia.
L'objectiu de la remasticaació del birla és reduir el tamany de les partícules fibrosas per a facilitar el seu pas al restant del tracto gastrointestinal i a l'exterior, ya que una porció de la fibra està lignificada, per lo que, encara per als microorganismes ruminales, resulta indigerible.
El sistema digestiu dels remugants es compon de:[4]
- Boca
- Llengua
- Esòfec
- Estòmec
- Fege (glándula adjunta)
- Pàncrees (glándula adjunta)
- Intestí gros
- Intestí prim
- Recte
- Anus
-
Cavitat bucal vacuna. -
Fege d'ovella. -
Papila duodenal vacuna. -
Fege de cabra. -
Estòmec oví. -
-
-
Fege vacú.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Alguns grups de remugants
Referències
- ↑ Van Soest, Peter J. (1994). Nutritional Ecology of the Ruminant, Cornell University Press. ISBN 978-0-8014-2772-5.
- ↑ Church, David C. (1993). The Ruminant Animal: Digestive Physiology and Nutrition, Waveland Press. ISBN 978-0-88133-740-2.
- ↑ 3,0 3,1 Chen, Lei; Qiu, Qiang; Jiang, Yu; Wang, Kun(2019).«Large-scale ruminant genome sequencing provides insights into their evolution and distinct traits».Science.364(6446)doi:10.1126/science.aav6202.
- ↑ «Ruminant anatomy and physiology : Dairy Extension : University of Minnesota Extension» (en en). www.extension.umn.edu. Archivat des de l'original, el 7 de maig de 2017. Consultat el 8 de maig de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rumiante» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.