Província de Pichincha
Pichincha és una de les vintiquatre províncies que conformen la República de l'Equador, situada en el centre nort del país, en la zona geogràfica coneguda com regió interandina o serra, principalment sobre la hoya de Guayllabamba en l'est i ramificacions subandinas en el noroccidente. La seua capital administrativa és la ciutat de Quito, la qual ademés és la seua urbs més poblada i la capital del país. És també el principal centre comercial del país. Ocupa un territori d'uns 9535,91 km², sent l'undècima província del país per extensió. Llimita al nort en Imbabura, al sur en Cotopaxi, per l'occident en Sant Dumenge dels Tsáchilas, al noroccidente en Esmeraldes, al noreste en Sucumbiu-vos i a l'est en Napo.
En el territori pichinchano, habiten 3 316 636 persones, sent la segona província més poblada del país despuix de Guayas. La província de Pichincha està constituïda per huit cantones, en les seues respectives parròquies urbanes i rurals. Segons l'últim ordenament territorial, la província de Pichincha pertanydrà a una regió 2 compresa per les províncies de Napo i Orellana, denominada Regió Centre Nort, en excepció del Districte Metropolità de Quito.
És el major centre administratiu, econòmic, financer i comercial de l'Equador, puix és sèu de casi tots els organismes governamentals, bancs i xixanta de les cent empreses més grans del país.[1] La província adquirix el seu nom del estratovolcán actiu homònim, ubicat al centre nort d'esta.
Els primers assentaments registrats daten de dèu mil anys d'antiguetat prop del sector del Inga. Va tindre distints periodos migratoris provinents de la serranía com la cayambis, quitus, yumbos i de la regió costa com els cares. Més alvance, va ser conquistada pels incas al mando d'Huayna Cápac. La colonisació espanyola es va donar el 6 de decembre de 1534 en la fundació de la ciutat de Quito. Durant eixe periodo, l'entitat màxima i precursora de la província seria el corregimiento de Quito. Despuix de la guerra independentista i l'anexió d'Equador a la Gran Colòmbia, es crea Pichincha el 25 de juny de 1824, lo que la fa una de les 7 primeres províncies de l'Equador. Esta província és el corolari de la subdivisió de l'extint departament d'Equador.
Història
[editar | editar còdic]El Inga, que deu el seu nom a una facenda i a un riu situat al noroest del volcà Ilaló, al surest de Quito, a on es varen descobrir abundants vestigis de talla obsidiana i basalt que varen ser la raó d'intenses investigacions arqueològiques. El Inga ha presentat molts problemes per al seu estudi i en l'actualitat encara no ha segut possible determinar com va ser la seua organisació social, puix per les condicions climatològiques del lloc no s'han pogut trobar restants òsseus dels seus primitius habitants. Despuix al voltant del 4200 abans de Crist apareix la cultura de la Chimba, est és el lloc ceràmic més primerenc dels Vages septentrionals, al nort de Quito, i és representativa del Periodo Formatiu en la seua última etapa. Els seus habitants varen establir contacte en varis pobles de la costa i de la serra, mantenint íntima rodalia en la cultura Cotocollao, localisada en el replanell de Quito i les seues valls aledaño. La cultura de Cotocollao també va florir en estes époques.
Més vesprada apareixen els Caranquis, varen viure en el nort de Pichincha i en el sur d'Imbabura, ells varen ser una de les cultures més interessants de l'Equador, varen fer grans centres ceremoniales que estaven conformats per piràmides escalonades i truncades, la funció de les quals seria ceremonial, astronòmica i vivencial. Ademés de les piràmides varen fer tolas o montículs de terra artificials, que varen tindre funcions ceremoniales, vivenciales i funeràries. Finalment cal destacar que esta cultura tenia la tradició de deformar-se el cràneu d'una manera molt semblada als egipcíacs. Uns eixemples d'estos llocs són: Zuleta, Cochasquí, Socapamba, Perugachi i Pinsaqui.
Els Yumbos de la mateixa manera que els Caranquis tenien la costum de fer tolas, encara que estos moltes voltes les solien fer en doble rampa en costats oposts i de formes geomètriques diferents dels Caranquis. No obstant l'importància d'esta cultura destaca en el lloc de Tulipe, en este gran centre ceremonial existixen un conjunt de 7 piscines fetes en pedra de les quals es diu que servirien per a l'observació astronòmica.
Els Quitus, varen ser una cultura que es diferencia dels seus veïns del nort (Caranquis i Yumbos) perque estos solien enterrar als seus morts en la terra cavant profunts pous circulares. Sobre l'arquitectura, esta cultura va utilisar la tècnica del bahareque per a les seues construccions, ademés llocs arqueològics com Rumipamba mostren que utilisaven la pedra per a edificar llocs ceremoniales.
Els Panzaleos no varen deixar grans vestigis arqueològics, pero en canvi varen deixar una profunda chafada cultural en la ceràmica, el seu treball en l'alfarería va ser tan famós en el món andino equatorià que les seues peces les podem trobar difoses en llocs ceremoniales de les atres cultures de la serra.
Despuix apleguen els cares, de la costa i es varen assentar en Quito mesclant-se en els Quitus. Ells eren governats per un Cacic Cara, el Cacic Caran XI, i el cap dels purúhaes Condorazo, varen fer un pacte per a unir els seus dominis.
El jaciment arqueològic de Rumipamba (1500 a. C. fins a 900 d. C.), un llogaret i necròpolis ubicada en la parròquia homònima de la ciutat la qual va ser abandonada en vàries ocasions per les erupció dels volcans Pululahua i Guagua Pichincha,[2] és un dels pocs vestigis remanentes que pertanyen a la cultura Quitu. Durant este periodo ( formatiu) es dona un dels capítuls més interessants -pero també un dels més controversiales- de l'història de la urbs, El Regne de Quito, mencionat pel Pare jesuïta Juan de Velasco en la seua «Història del Reyno de Quito» publicada en el sigle XVIII.[3]
En ella es parla d'un Regne (paraula que s'utilisava en aquella época per a definir al país de Quito pels espanyols)[4] conformat per les ètnia Quitu i Cares, les quals varen integrar un extens territori en la serra central i nortenya equatoriana. L'història va ser negada aproximadament un sigle arrere per l'historiador Gonzales Suárez.[5] Pese a les controvèrsia, se sap que una important confederació com els Quitu, es varen assentar en les ales del Pichincha i varen habitar la zona abans de l'arribada dels incas.
La conquista Inca d'esta regió va ser iniciada en el sigle XV per Túpac Inca Yupanqui, fill de Pachacútec el fundador del imperi incaico. El seu fill, Huayna Cápac, va anar el primer sobirà naixcut en l'actual territori equatorià i el que va establir la seua residència en terres quiteñas en Tomebamba, l'actual ciutat de Conca. Conquistaria el territori dels Quitus per mig de cruentes guerres lliurades en els territoris caranquis (actualment Pichincha i Imbabura) i la seua victòria definitiva la conseguiria després de la massacre ocorreguda en l'estany de Yaguarcocha («llac de sanc», en quichua) en l'any de 1532.[6][7]
Periodo hispànic (1534-1808)
[editar | editar còdic]
Quan varen aplegar els espanyols al Tahuantinsuyo, l'imperi inca estava sumergit en una guerra civil provocada per la pugna de poder entre Atahualpa i el seu germà Huáscar.[8] El primer defenia la seua hegemonia des de Quito, el segon des de Cuzco. Atahualpa i el seu eixèrcit varen véncer a Huáscar en les rodalies del riu Apurimac i est li va donar a elegir a Huáscar, viure i que es quede en l'imperi de Cuzco o morir. Huáscar indignat per la derrota va acceptar la mort.[8] Pero en l'any de 1533, després de pacificar l'imperi, Atahualpa va acceptar una reunió en Francisco Pizarro, en la qual va ser capturat i dies despuix assessinat per órdens de l'espanyol.[9]
La conquista dels Vages septentrionals va ser motivada principalment pel rumor de que en Quito es trobava el tesor de Atahualpa.[10] Es varen formar dos expedicions, la de Pedro de Alvarado, des de Guatemala, i la de Sebastián de Benalcázar procedent del sur. Va ser este últim el que va conseguir aplegar primer i qui, el 6 de decembre de 1534, va fundar la ciutat de Sant Francisco de Quito junt a les faldes orientals del volcà Pichincha. La ciutat es trobava sobre cendres, ya que dies abans va ser incendiada pel general Inca Rumiñahui en l'objecte de que els espanyols no troben res a la seua arribada.[11] En agost, la vila havia segut fundada per Diego d'Almagro prop de la ciutat de Riobamba en el nom de Santiago de Quito.
L'urbs va ser establida en aproximadament doscents habitants. Immediatament es varen senyalar els llímits, es va establir el cabildo, es varen repartir solars i es varen delimitar àrees comunals.[12] La fundació de la ciutat en este lloc sembla haver respost més que res a raons estratègiques. A pesar de la seua topografia accidentada, la seua ubicació en un replanell presentava ventages sobre les valls aledaño, més propicis per al desenroll urbà. Este últim factor va ser també el que va primar en la determinació del lloc per part dels pobles originaris.[13] En l'àmbit arquitectònic, varen escomençar a construir-se els primers monuments de la vila, destacant-se l'inici de la construcció de l'iglésia de Sant Francisco, en 1536.[14]
Aproximadament, sèt anys despuix de la fundació de Quito, Francisco de Orellana partint des d'esta ciutat junt a numerosos indígenes, en busca del país de la canella, va descobrir el ric Amazones el 12 de febrer de 1542.[15] Per este succés històric, es va crear la célebre frase: "És Glòria de Quito el Descobriment del Ric Amazones". El 8 de giner de 1545, el Papa Alessandro Farnese (Pablo III) va fundar la Diòcesis de Sant Francisco de Quito en la finalitat de millorar el procés de evangelización als indígenes, el qual era difícil per l'extensió del territori.[16]
Pels problemes de comunicació i transport, aixina com també per l'explosió demogràfica, el cabildo de la ciutat va solicitar al rei Felipe II la creació de l'Audiència i Presidència de Quito. El 29 d'agost de 1563, ell va firmar la cèdula real que va donar naiximent a esta.[17] La jurisdicció va establir els seus llímits geogràfics, els quals comprenien una superfície cinc voltes major que la de l'actual República de l'Equador.
El virrey Pedro Mesía de la Cerda va otorgar el títul de president interí de Quito, en data de 17 de maig de 1766, a Juan Antonio Zelaya i Vergara, que durant este periodo va eixercir les seues responsabilitats en calitat de duc de Quito com a comandant general militar i polític de dita província.
Enriquida per l'explotació minera i la producció textil, va poder construir temples barrocs i mudéjares adaptats en originalitat a l'ambient local i els ornamentó en gran profusió de pintures i talles, d'innegable valor didàctic religiós. Va ser l'época de la afamada Escola Quiteña, obra del mestiçage indi i espanyol.
Els geodèsics francesos del sistema decimal varen introduir en Quito l'esperit racionaliste modern i varen usar la magnífica biblioteca de l'Universitat Jesuïta de Sant Gregorio. Quito va alimentar l'extraordinària empresa de les missions de Jaén i Mainas. En Quito va nàixer i va viure Mariana de Jesús, santa i patriota. D'esta ciutat va eixir el més ilustre dels precursors de l'independència hispanoamericana, el mestizo Xavier Chusig qui va canviar el seu nom a Eugenio de Santa Creu i Espill per a evitar la discriminació. Espill va ser el fundador del primer periòdic de Quito. També hi ha atres històries com la de Manuela Sáenz, la primera dòna enrolada al eixèrcit bolivariano qui es va convertir en la fidel companyera i nóvia del libertador Simón Bolívar.
Independència (1808-1822)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Primera Junta de Govern Autònoma de Quito.
Alguns dels successos internacionals com la Declaració d'Independència dels Estats Units en 1776 de Gran Bretanya i la Revolució francesa de 1789, varen servir d'eixemple als criollos en mostrar-los que un sistema de govern autònom o inclús independent era possible. Les influències de varis acontenyiments locals tals com la visita dels geodèsics francesos els qui varen impulsar les idees de l'ilustració en l'urbs,[19] l'alt índex d'empobriment de l'Audiència[20] i els creixents sentiments nacionalistes, estimulats per l'interés dels criollos de tot el continent per obtindre el poder,[21] varen ser també algunes de les causes principals, que varen motivar l'inici del procés revolucionari que va donar fi al colonialisme espanyol en la ciutat.
Durant el sopar de Nadal, el 25 de decembre de 1808 en la facenda Chille Companyia, propietat de Juan Pío Montúfar i Larrea II Marqués de Selva Alegre, es va celebrar una reunió coneguda com «La conspiració de Chille» o «La Conjura Nadalenca» que va discutir l'establiment d'una Junta Autònoma que s'encarregaria de governar la Presidència de Quito.[22] A ella varen assistir Juan de Deu Morales, José Riofrío, Juan Pablo Arenes, Manuel Quiroga, Nicolás de la Penya, Francisco Javier de Ascázubi i el capità Juan de Salines i Zenitagoya.
Mesos despuix el complot va ser descobert pel llavors president de la Real Audiència de Quito Manuel Urríez, comte Ruiz de Castella, degut a que Salines va comentar a Andrés Torresano, sacerdot del convent de la Mercéd, el tema de la reunió. Va ser capturat el primer de març de la mateixa manera que els seus companyers Juan Pío Montufar, el dia cinc i Juan de Deu Morales el sis. Pocs dies despuix tots varen ser lliberats degut a que les proves indagatorias varen ser sostretes.[23]
El 8 d'agost es varen reunir en la llar del Dr. Francisco Javier de Ascázubi, a on es va prendre la decisió d'integrar la junta el dia 10. El 9 d'agost, este grup d'ilustrats criollos, es va reunir novament en la residència de Manuela Cañizares. El 10 d'agost de 1809, es va firmar l'acta que va cessar en les seues funcions al llavors president de la Real Audiència de Quito, comte Ruiz de Castella, i varen instaurar en la ciutat la Primera Junta Autònoma de Govern,[23] en autoritats quiteñas i en l'estratègia de les caraces de Fernando VII que consistien en fingir llealtat al depost rei Fernando VII en l'objectiu de mantindre l'autonomia.
El rebuig d'adheriment a la junta de Guayaquil, Conca, Popayán, Pastura, Barbacoa i Panamà[24] aixina com el dèbil interés que posseïen alguns dels seus membres, entre ells el president, Juan Pío Montufar, va ocasionar que el 5 d'octubre es declarara una contrarrevolución i que el 24 del mateix més es firmara la capitulació.[23] Despuix d'estos fets, la majoria dels membres de la junta varen ser perseguits i encarcerades; en el Quarter de Lima en Quito, lloc en el que entre el 2 i el 10 d'agost de 1810 varen ser assessinats; al voltant de 300 ciutadans de Quito varen acodir a rescatar als próceres, enfrontant-se a les tropes reals en l'objectiu de conseguir este fi no obstant en l'enfrontament varen ser derrotats i assessinats. Esta matança de 300 persones va significar en aquell moment la mort de l'1 per cent de la població de la urbs. Una massacre d'iguals característiques hui, representaria prop de 17 mil víctimes. El poder torna a mans del Comte Ruiz de Castella. Els virreyes de Lima i Bogotà envien tropes per a sitiar la ciutat. En 1812 aplega com Comissionat Regio d'Espanya Carlos Montúfar, fill del Marqués de Selva Alegre per a pacificar als sublevats, pero lo que va ocórrer va ser que este es va unir a la lluita que s'estava disputant en Amèrica, açò va ocasionar que en 1816 perga la vida; defenent els ideals de llibertat.[25]
El 9 d'octubre de 1820, Guayaquil va declarar la seua independència d'Espanya, marcant l'inici del procés d'emancipació. El 24 de maig de 1822, en la denominada batalla de Pichincha, la Divisió Protectora de Quito, creada en Guayaquil i baixe el mando del mariscal Antonio José de Sucre, va ingressar a la ciutat des de Chillogallo, al sur. Després, en la matinada, varen tindre que pujar les ales del volcà PIchincha, la companyia va estar formada de 1701 hòmens en giner de 1822, després dels quals les persones reclutades eren de Guayaquil i regió de la Serra va terminar l'eixèrcit en la matinada del 24 de maig sent 2900, en 200 colombians de l'Alta Magdalena en la vanguarda i britànics de Albión en la protecció del tren de municions. En la matinada va haver un fort purneig en la pujada per les ales del volcà i a pesar dels esforços dels soldats va ser difícil la pujada per la raó que les senderes es varen convertir en ciènages, després varen vorejar el flanc occidental de les faldes del Pichincha, per a rodejar a les forces realistes a càrrec de Melchor d'Aymerich. Es va donar un disputat combat, en el qual l'eixèrcit grancolombino va conseguir la lliberació de la ciutat i l'independència de les províncies pertanyents a la Real Audiència. El 25 de maig Melchor d'Aymerich va capitular i l'antiga Presidència de Quito va passar a formar part de la Gran Colòmbia.
La Gran Colòmbia (1822-1830)
[editar | editar còdic]En juny de 1822 aplega el Libertador Simón Bolívar per a anexionar els territoris de l'antiga audiència a la República de la Gran Colòmbia, conformada llavors pels actuals Colòmbia, Equador, Panamà i Veneçola, en capital en la ciutat de Santa Fe de Bogotà. La Real Audiència es transforma en Districte del Sur. El 25 de juny de 1824 es funda la província de Pichincha, tenint a Quito com a capital i formada pels cantones: Quito, Machachi, Latacunga, Quijos i Esmeraldes. El 18 de març de 1826 s'inaugura l'Universitat Central de l'Equador.........
Geografia
[editar | editar còdic]
La província de Pichincha llimita al nort en les províncies d'Imbabura i Sucumbiu-vos, al sur en la província de Cotopaxi, a l'est en la província de Napo, i a l'oest en Sant Dumenge dels Tsáchilas i al noroest en la província d'Esmeraldes. En extensió territorial és undècima, en 9535,91 km².
En la província existixen dos zones diferenciades: l'est, un àrea dominada pels Vages orientals i occidentals; l'oest, un àrea que pertany a la regió Costa, que es troba poblada per ramificacions subandinas. El Cayambe, en 5790 m, és l'elevació més alta. Els cursos fluvials més importants són el Guayllabamba, el Blanco, l'Pita, el Pisque i el Sant Pedro, tots de la conca del Pacífic.
La província s'ubica principalment sobre la Hoya de Guayllabamba,[26] per estar en plena cordillera posseïx la falla geològica EC-31 (coneguda com falla de Quito-Ilumbisi o falla de Quito).
Centenes de millons d'anys arrere, durant el periodo Paleozoico, es varen desenrollar les bases de lo que serien Els Vages quan va escomençar la subducción de la placa de Naixca baixe la placa suramericana, la que pertanyia a l'antic continent de Gondwana. La major activitat telúrica es va registrar durant el periodo cuaternario en l'época del pleistoceno, la qual va formar el paisage accidentat de la província.[27]
Més alvance la morfologia va continuar transformant-se, els periodos glaciars varen cobrir la regió en gèl, el qual es derritió progressivament pel canvi climàtic natural que va experimentar el planeta despuix de l'última glaciació, aixina com també a una série d'erupció volcàniques que varen provocar el derretimiento glaciar. Açò va formar vàries ciènages i estanys en tot el territori, algunes de les quals eren alimentades per rius formats pel desgel dels picos nevats.[28] S'ha registrat que els habitants d'aquell periodo varen establir les seues llars prop d'un dels llac més grans del cridat iñaquito,[26] que va desaparéixer pel drenado que varen realisar els espanyols a la seua arribada, en la finalitat d'ocupar els terrenys per a usar-los com a zones comunes.[28]
Actualment la capital s'ubica en la vall de Quito, el terreny irregular de la qual té una altitut que oscila entre els 2700 m s. n. m. en els llocs plans en un promig de 2800 i 3100 m s. n. m. en els barris més elevats. Algunes estribaciones despreses de la cordillera dels Vages han format un paisage enclaustrado, dividit en la seua part central pel cerro d'El Panet (3035 m s. n. m.). A l'est per les lomas de Puengasí, Guanguiltagua i Itchimbía.[26] Aixina com també, la principal cadena montanyosa pertanyent al volcà Pichincha, el que es troba emplaçat en la Cordillera dels Vages, tanca a la urbs cap a l'oest en els seus tres diferents elevació, Guagua Pichincha (4794 m s. n. m.),[29] Rucu Pichincha (4.698 m s. n. m.)[30] i Còndor Guachana. Debido a ello la ciutat posseïx una forma allargada, que el seu ample no supera els 4 km, mentres que el districte ocupa la vall de 12 000 km² de llarc. El punt més baix de la vall es troba a 2680 m s. n. m. en el sector del Comtat, mentres que el més alt és La Llibertat, a 3432 m s. n. m.
| N.º | Nomene | Altitut (m) | Cantón | Classificació | Cordillera | Coordenades |
| 01 | Cayambe | 5790 | Cayambe | Estratovolcán | Oriental | </noinclude> |
| 02 | Illiniza Nort | 5126 | Mejía | Estratovolcán | Occidental | </noinclude> |
| 03 | Sincholagua | 4873 |  Districte Metropolità de Quito |
Estratovolcán | Oriental | </noinclude> |
| 04 | Cor | 4790 | Mejía | Estratovolcán | Occidental | </noinclude> |
| 05 | Guagua Pichincha | 4794 | Districte Quito DM |
Estratovolcán - caldera | Occidental | </noinclude> |
| 06 | Rumiñahui | 4721 | Mejía | Estratovolcán - caldera | Oriental | </noinclude> |
| 07 | Ruco Pichincha | 4696 | Quito DM |
Estratovolcán - caldera | Occidental | </noinclude> |
| 08 | Sarahurco | 4677 | Cayambe | ? | Oriental | </noinclude> |
| 09 | Chacana | 4643 | Quito DM |
Caldera | Oriental | </noinclude> |
| 10 | Chusalongo Chic | 4561 | Quito DM |
? | Oriental | </noinclude> |
| 11 | Pare Encantat | 4520 | Quito DM |
? | Occidental | </noinclude> |
| 12 | Rajoles | 4500 | Quito DM |
? | Occidental | </noinclude> |
| 13 | Puntes | 4460 | Quito DM |
Estratovolcán - caldera | Oriental | </noinclude> |
| 14 | Atacazo | 4455 | Quito DM |
Estratovolcán | Occidental | </noinclude> |
| 15 | Arenal | 4384 | Mejía | ? | Occidental | </noinclude> |
| 16 | Cerro Chuquiragua | 4374 | Quito DM |
? | Occidental | </noinclude> |
| 17 | Juña | 4357 | Quito DM |
? | Oriental | </noinclude> |
| 18 | Pishanga | 4335 | Quito DM |
? | Oriental | </noinclude> |
| 19 | Fuya Fuya | 4279 |  Pedro Moncayo |
? | Occidental | </noinclude> |
| 20 | Cerro Negre | 4263 | Pedro Moncayo |
? | Occidental | </noinclude> |
Clima
[editar | editar còdic]El clima pot ser variable per l'altura, des del tropical fins al glacial, per la presència de la cordillera dels Vages i la presència del Va chocar biogeográfico al noroccidente; la província es troba climatológicamente fragmentada en diversos sectors. Ademés, a causa de la seua ubicació tropical, cada zona climàtica presenta només dos estacions definides: humida i seca. En el noroccidente la temperatura oscila entre els 25 °C i 15 °C, mentres que en la zona andina, esta sol estar entre els 10 °C i −3 °C.
Demografia
[editar | editar còdic]La major part de la població de la província està concentrada en la seua capital, Quito. La població té un ràpit creiximent, especialment l'urbana, per les importants corrents migratòries internes, de distintes zones (rurals en la seua majoria) del Equador, que emigren cap a la capital. Dels 2 798 842 habitants que té la província de Pichincha, uns 2 415 243 viuen en la conurbación de Quito, que representa el 90 % de tota la població pichinchana. S'estima que per a 2020 la població conurbada de Quito seria de casi 3 millons d'habitants si seguix creixent al ritme actual.
Cal destacar que des d'inicis de la República s'han establit immigrants d'Europa, Àsia, Colòmbia i EE. UU. que el seu aporte al desenroll de les activitats econòmiques, artístiques i culturals han segut importants. Pichincha és la segona província més poblada d'Equador, despuix de la província del Guayas. La població de la regió és principalment mestiza i castiça, en una considerable i creixent població Indígena, asiàtica i una casi nula població afrodescendiente.
Administració
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Governadors de Pichincha.
- Artícul principal → Anex:Alcaldes de Pichincha.
.svg)
La província és administrada pel Consell Provincial de Pichincha des de la seua capital, la ciutat de Sant Francisco de Quito, que també és capçalera del districte metropolità de Quito i capital d'Equador.
La següent taula reflectix els cantones i les seues localitats capçaleres:
Economia
[editar | editar còdic]
L'economia de Pichincha se centra en Quito, puix en la ciutat viu la majoria de la població. La ciutat és el centre polític de la província; alberga els principals organismes governamentals, culturals i comercials del país. L'economia rural se centra en l'agricultura.
Producte Intern Brut
[editar | editar còdic]Quito és la ciutat que més aporta al PIB Nacional i la de major Renda per càpita. Quito és la de major grau de recaptació d'imposts en l'Equador per concepte de gravàmens segons el Servici de Rendes Internes (S.R.I.), superant el 57 % nacional a l'any 2009,[31] sent en l'actualitat la regió econòmica més important del país,[32] segons l'últim estudi realisat pel Banc Central de l'Equador, en l'any 2006, l'aporte va ser del 18,6 % a el PIB, generant 4106 millons de dólars, no obstant el seu valor d'adjudicació permet que este PIB siga encara major aplegant a adquirir en térmens reals el 27 %[33] de el PIB país gràcies a les aportacions de la producció petrolera i predial.[34] Actualisat: al 2009 el PIB de Quito va ser de 10 650 millons de dólars aproximadament per concepte de producció (19 % d'aportació), 4112 millons de dólars per concepte d'adjudicació (8 % d'adjudicació) i 14 762 millons de dólars per concepte total de PIB (27 % procedent del 8 % adjudicat, 19 % produït).
La zona rural de Pichincha posseïx grans extensions agrícoles, i estos productes són usats principalment per al consum nacional. Els principals cultius de les terres altes són: blat, ordi, dacsa, papes, avena, tomates i ceba; mentres que en el noroccidente es cultiva: banana, canya de sucre, palma africana, café, cacao, margallonera, entre unes atres.
Despuix de l'agricultura, és una de les activitats principals del sector rural, la majoria de ganado és: vacú, porcí, caballar, oví i caprino.
Turisme
[editar | editar còdic]
Centre històric de Quito
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Centre històric de Quito.
En els últims anys el turisme ha creixcut enormement en la ciutat i ha significat un nou rubro en els ingressos de capital. La majoria d'estrangers que visiten Quito procedixen dels Estats Units i pertanyen a una població generalment jove, el promig de la qual d'edat no alcança els 28 anys. També visiten la ciutat europeus provinents d'Itàlia, França o Alemània. Fa uns anys la majoria de turistes que es quedaven en la ciutat uns dies ho feyen perque el seu destí principal era l'Archipèlec de Galápagos pero en l'actualitat això ha canviat. Dins de les principals anotacions que destaquen els turistes estan l'amabilitat de la gent quiteña, la majestuosidad d'un paisage ple de volcans nevats, i la fredor humida de montanya, que estranya molt als estrangers puix s'acompanya d'una sensació tèrmica molt baixa sobretot per les nits.
Tota la ciutat i el districte metropolità es troben entre els estils Contemporàneu i Colonial. L'estructura moderna es mescla en la colonial a on els residents nacionals i els visitants estrangers troben sempre un lloc per a treballar, gojar i recordar. Ademés, la ciutat està rodejada pels volcans Pichincha, Antisana, Cotopaxi, i Cayambe que conformen el contorn andino majestuós. Quito esta caramullada de significats que l'identifiquen i definixen, ocupa ales o baixa a les valls, serpentea a través de carrerons i s'obri en àmplies avingudes; zigzaguea, sortejant tossals i quebrades. Per esta bellea física, les seues tradicions, racons de misticisme i llegendes vigents, és considerada «Relicario de l'Art en Amèrica». Estes varen ser les característiques principals per a que, en novembre de 1978, Quito fora declarada per l'UNESCO «Patrimoni Cultural de la Humanitat».
En l'any 2008 Quito, es va incloure per primera volta en la secció de viages del New York Claves, tradicional llista de les 53 ciutats que els nortamericans podrien visitar. El lloc web d'eixe conegut diari va presentar a Quito com un dels millors i més recomanables destins turístics del món. «El creiximent turístic va ser del 12 % anual, quan el promig abans del 2002 era de tan sol del 8 %», sosté una publicació del Cabildo.cita requerida La capital viu les seues festes i, hereua d'una rica història i cultura, mostra el seu llegat a els qui la recorren.
Per una atra part, en la tanda de Quito en els mijos de comunicació, «Passaport cap a Amèrica Llatina en Samantha Brown» que es va estrenar en l'estiu i continua en l'aire va ser tal volta el major guany en televisió per a la ciutat. Samantha Brown va dir del Equador que era «el lloc perfecte per a visitar quan es vol descobrir Amèrica del Sur». La ciutat també va rebre a un equip de les cadenes nortamericanes CBS i NBC recentment. Ademés ha rebut resenyes tremendament entusiastes de publicacions com Condé Nast Traveller, Frommer’s ‘Top Destinations for 2008’ (Els millors destins per a 2008 de Frommer’s), la revista Nexes d'American Airlines, la revista Geographical, el diari Sant Francisco Chronicle i la revista alemana Merian, entre uns atres.
Ciutat Mitat del Món
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Ciutat Mitat del Món és un terreny propietat de la prefectura de la província de Pichincha, Equador. Està situat en la parròquia de Sant Antonio del Districte Metropolità de Quito, al nort del centre de la ciutat de Quito.
En el terreny es troba la sèu de l'Unió de Nacions Suramericanes. També es troba el Museu Etnogràfic Mitat del Món, un museu sobre l'etnografia indígena d'Equador. Entre 1979 i 1982 va ser construït un monument de 30 metros d'altura per a marcar el punt a on es creïa que l'equador travessava el país en aquell moment. De fet, es va traçar una llista des del centre de l'escala que dona a l'est, travessant la plaça per a marcar l'equador.
No obstant, realment tota l'estructura es troba a 240 m al sur del verdader equador, la qual cosa va ser confirmat per mig de l'aplicació de la tecnologia GPS.
El monument piramidal, en cada costat apuntant a una direcció cardinal, està arrematat per un globo de 4,5 m de diàmetro i 5 tonellades. Dins del monument hi ha un chicotet museu que mostra elements de la cultura indígena d'Equador, com a vestimenta, descripcions dels diversos grups ètnics, i mostres de les seues activitats. Mitat del Món conté atres atraccions com un Planetari, i en la Plaça Central es realisen vàries representacions musicals i culturals. Una menuda ciutat que rodeja el monument entorn al Museu Etnogràfic actua com a centre turístic, oferint una rèplica d'una ciutat colonial espanyola anomenada «Ciutat Mitat del Món».
Mindo
[editar | editar còdic]Mindo és una regió en el nort del Equador i una de les dos Parròquies del cantón Sant Miguel dels Bancs en la província de Pichincha, a uns 80 km al noroest de Quito.
La capçalera parroquial és un chicotet poblat ubicat a 1250 m d'altura, la regió en total posseïx uns 2500 habitants que es dediquen a la crío de ganado, agricultura, i turisme. La temperatura en la zona oscila entre 15 i 24 °C durant tot l'any. Les pluges són comunes, pero durant els mesos de juny – novembre el clima es torna més sec.
Mindo és especialment renombrado per les seues bellees naturals que convoquen a amants de naturalea atrets per la seua flora excepcional i fauna. Està localisat en una vall, del com unes 19 000 hectàrees estan protegides en lo que es denomina el Bosc Protector Mindo Nambillo, ecosistema en el qual habiten unes 500 varietats d'aus i 90 espècies de palometas. Igualment en el parc de reserva de Mindo s'han identificat més de 170 espècie d'orquídeas i abunden bromelias, heliconias, falagueras, vinyes, verdets i líquenés. Per a poder gojar de la seua fauna i flora, podem anar a vore en els nostres propis ulls ya que podem viajar via terrestre per mig de busos, des de la capital de Pichincha (Quito) estem a 78km, açò vol dir que estem a una hora i mija per a aplegar al nostre destí turístic (G.CH)
Basílica de La nostra Senyora del Quinche
[editar | editar còdic]L'iglésia va ser construïda pels espanyols, despuix de la fundació de Sant Pedro del Quinche, més vesprada va ser elegida sèu de la Verge de la Cova o Verge de Oyacachi, que més vesprada es cridaria Verge del Quinche.
La segona semana de novembre es realisa el pelegrinage al santuari de la Verge del Quinche que partix des del poble de Calderón en destí a El Quinche; la caminada li la realisa durant la nit, i s'aplega en amanecer del següent dia a l'iglésia del Quinche.
Sangolquí
[editar | editar còdic]
Els seus habitants ho descriuen com un lloc màgic i multicolor, per una àmplia gama d'atractius naturals i paisages andinos. En l'entorn es destaquen 18 cascades a lo llarc del riu Chiula, entre les que resalten La Chorrera, Vilatuña, Còndor Machay, Rumibosque i Pare Urco; també atrauen les cases de facenda, plenes d'història i llegendes, que encara conserven la riquea arquitectònica colonial. Entre totes es destaca la facenda Chille Companyia, considerada com el ‘Santuari cívic de la Pàtria’. Els habitants de Rumiñahui senyalen que en este lloc es varen realisar les reunions dels próceres de l'Independència, els qui varen protagonisar el Primer Crit de l'Independència, el 10 d'agost de 1809. En l'entorn es destaquen també els seus monuments i parcs botànics.
Sangolquí és famós, sobretot, per la seua rica i variada gastronomia, entre la que es destaca el hornado, el plat típic de Sangolquí, famós a escala nacional. És més, li la coneix com la «capital mundial del hornado». Atres delícies de la cultura gastronòmica local són el caldo i sec de gallina, el malnom en chicharrón, la fritada, el cuy torrat, ville, morocho, la chicha de dacsa i el menut, entre uns atres. Existixen també opcions de menjada gourmet en el Restaurant La Provence, que ve desenrollant una nova cuina d'autor en insumos de la regió.
Volcà Cayambe
[editar | editar còdic]El Cayambe és un volcà en la Cordillera Central del nort d'Equador. És el tercer volcà més alt d'Equador darrere del Cotopaxi, té una altitut d'aproximadament 5790 m sobre el nivell de l'mar. Al peu occidental del volcà es troba la ciutat de Cayambe, nomenada aixina pel volcà. El Cayambe és el secret de molts andinistas en Equador. Molt manco popular que el Cotopaxi, oferix una ascensió igual de bella, pero per una ruta molt manco transitada.
Humboldt despuix de la seua visita a Equador va escriure sobre este volcà: «Esta montanya pot ser considerada com un dels monuments en els quals la Naturalea ha fet una gran diferència en la Terra».
El Cayambe, que correspon als restants d'un antic volcà apagat (encara es poden sentir prop del seu cim algunes emanació de gas), es troba a uns 20 km al nort del poble del mateix nom i el seu cim està a penes 3 km al nort de la Llínea de l'Equador. Esta travessa un dels glaciars del volcà, alcançant en ell el seu punt més alt i l'únic en el que té gèl permanent.
El Cayambe forma part de la cordillera Central del nort (també cridada Cordillera Real), que inclou atres importants nevats, com el Cotopaxi. La cordillera Central és un de les cordoneres principals que rodeja la hoya de Quito, la capital d'Equador (l'atra cordonera correspon a la cordillera Occidental).
A 4600 m d'altura es troba el refugi Ruales-Oleas-Berge, accessible en vehícul per un camí que normalment està en males condicions. El refugi va ser anomenat aixina despuix de la mort per remugada de tres andinistas equatorians, accident que ha alimentat la fama de perillós del Cayambe. No obstant, a pesar de la gran cantitat de clavills que es poden trobar, el Cayambe no és més perillós que atres volcans propencs, com el Cotopaxi o el Antisana. Des del refugi es pot contemplar i accedir fàcilment al «Glaciar Bell», lloc ideal per a realisar pràctiques de andinismo
La primera ascensió del Cayambe la va realisar l'expedició formada pel britànic Whymper (el mateix que va conseguir la primera ascensió del Matterhorn) i dos guies alpins italians, els Carrel (tio i nebot). Durant el seu estadía en Equador, estos eximios montañistas varen ascendir pràcticament tots els volcans d'este país, sumant numeroses primeres ascensions.
Deport
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La Concentració Deportiva de Pichincha és l'organisme rector del deport en tota la província de Pichincha. El deport més popular en la província, de la mateixa manera que en tot el país, és el fútbol, sent el deport en major convocatòria. Els equips professionals de fútbol de la primera divisió equatoriana que tenen a ciutats de Pichincha, com a sèu són:
Vore també
[editar | editar còdic]- Províncies d'Equador
- Regió Interandina d'Equador
- Anex:Prefectos de Pichincha
- Quito
- Districte Metropolità de Quito
- Conurbación de Quito
- Volcà Pichincha
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ekos Neogcios. «Les 500 empreses més grans de l'Equador». Consultat el 6 de juny de 2012.
- ↑ FONSAL. «Rumipamba Parc arqueològic». Archivat des d'el original, el 31 de maig de 2009. Consultat el 26 de juny de 2009.
- ↑ Equador Online. «Juan Manuel de Velasco Petroche Biografia». Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2008. Consultat el 26 de juny de 2009.
- ↑ Velasco i Pérez Petroche (1981). «Introducció: d'Alfredo Parella Diezcanseco», Història del Regne de Quito en l'Amèrica meridional., Caracas, Veneçola: Ayacucho, pp. 706. ISBN 84-660-0069-0.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ José Echeverría Almeida. «Arqueologia d'una batalla: L'estany de Yaguarcocha». Consultat el 26 de juny de 2009.
- ↑ Explored. «Hòmens Notables d'Equador: Atahualpa». Archivat des d'el original, el 12 de juny de 2011. Consultat el 22 d'octubre de 2009.
- ↑ 8,0 8,1 Marta Matamoros. «Atahualpa i Huascar». Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2009. Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Ret Pissarra. «La Captura De Atahualpa I La Violència En Cajamarca». Archivat des d'el original, el 5 de juliol de 2009. Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Francisco López de Gómara. «Història General de les Índies». Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Aracno. «Aplegada de Benalcázar a Quito». Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Germán Arteta Vargas. «Especial: Fundació de Quito». Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2009. Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ FAO. «El context de Quito: 2.3.1. Característiques biofísiques». Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ In-Quito. «Artícul sobre l'iglésia de Sant Francisco». Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ Viagers. «Francisco de Orellana descobridor del gran riu». Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ Arquidiócesis de Quito. «Erecció del bisbat de Quito». Archivat des d'el original, el 30 de maig de 2009. Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ Edufuturo. «Creació de la Real Audiència de Quito». Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ Recopilació de les Lleis d'Índies (1680). Titule Quinze. De les Audiències i Chancillerias Reals de les Índies.
- ↑ Explored: Archius digital de notícies. «Plenitut Barroca i Ilustració». Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2011. Consultat el 5 de novembre de 2009.
- ↑ Christiana Renate Borchart de Moreno. «el+Pa%C3%ADs+de+Quito&source=bl&ots=87RTjLA9uO&sig=Z6LavVXhcxmNurU-EDBzEdMNXc4&hl=és&ei=9EHzSqzQAtP-kaWF2J2yAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&vore=0CBMQ6AEwBA#v=onepage&q=La%20Societat%20Patri%C3%B3tica%20de%20Amics%20de el%20Pa%C3%ADs%20de%20Quito&f=false La pastoral Quiteña». Consultat el 5 de novembre de 2009.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Diari Hui. «Festege del Bicentenario inicia en Facenda Chille». Archivat des d'el original, el 20 de maig de 2009. Consultat el 2 de novembre de 2009.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Rodolfo Pérez Pimentel. «Juan de Salines i Zenitagoya». Archivat des d'el original, el 19 de febrer de 2010. Consultat el 2 de novembre de 2009.
- ↑ Juan J. Pau i Miño Cepeda. «La revolució del 10 d'agost de 1809». Consultat el 5 de novembre de 2009.
- ↑ «Sobre héroes i tombes» (en és-la). El Comerç. Consultat el 10 d'agost de 2018.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 María del Carmen Molestina Zaldumbide per al Bolletí de l'Institut Francés d'Estudis Andinos.. «Ubicació geogràfica de Quito, en l'introducció del text». Archivat des d'el original, el 20 d'agost de 2011. Consultat el 29 d'octubre de 2009.
- ↑ Edufuturo. «Geologia de Pichincha». Consultat el 26 de juliol de 2009.
- ↑ 28,0 28,1 Restrepo Arcila (2004). Sabers de vida pel benestar de les noves generacions, Sigle de l'Home editors, pp. 223-224-156-108. ISBN 958-665-070-7.
- ↑ Institut geogràfic militar. «Guagua Pichincha senyes bàsiques». Archivat des d'el original, el 30 de març de 2009. Consultat el 29 d'octubre de 2009.
- ↑ Viveecuador. «Rucu Pichincha elevació». Consultat el 29 d'octubre de 2009.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Banc central de l'Equador, informe 2006 (Consultat el 29/10/09)
- ↑ Informe Institut Equatorià d'Estadística i Censos any 2006
- ↑ Ídem (Consultat el 29/10/09)
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Província de Pichincha.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «provincia de Pichincha» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.