Centre històric de Quito
El centre històric de Quito es troba ubicat en el centre sur de la ciutat de Quito, en Equador, sobre una superfície de 375,2 hectàrees (3,75 km²), i és considerat el conjunt històric millor conservat[1] i un dels més importants d'Hispanoamèrica.[2] Té al voltant de 130 edificacions monumentals (a on s'estaja una gran diversitat d'art pictòric i escultòric, principalment de caràcter religiós inspirat en un multifacética gama d'escoles i estils) i cinc mil immobles registrats en l'inventari municipal de bens patrimonials. Ademés es tracta d'una de les 85 parròquies que conformen l'àrea metropolitana de la capital d'Equador.
Va ser declarat per l'Unesco, junt en Cracovia (Polònia), el primer Patrimoni Cultural de la Humanitat el 8 de setembre de 1978. El centre històric de Quito va ser inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial baix els criteris (ii) i (iv) per representar un important intercanvi de valors socials entre els espanyols i les poblacions indígenes, lo que va resultar en el desenroll d'un conjunt arquitectònic i monumental únic. Fundada en el XVI sobre les ruïnes d'una ciutat inca, i a una altitut de 2850 m, la ciutat va ser considerada per la comunitat del Patrimoni al moment de la seua inscripció com el centre històric millor conservat i menys alterat en Amèrica Llatina.[3] El text senyala: “Quito forma un ensamble sui generis harmònic a on les accions de l'home i la naturalea s'han juntat per a crear una obra única i transcendental en la seua categoria”.[2] Es tracta del menys alterat i el millor preservat d'Amèrica.[4]
Història
El centre històric de Quito ha segut, des de fa quatre sigles, l'espai de major importància simbòlica de la nació equatoriana. Ací l'espanyol Sebastián de Belalcázar va fundar la vila de Sant Francisco de Quito en 1534.[5] Advertint el ràpit creiximent, els conquistadors varen convertir a este punt en Bisbat (1545) i en Real Audiència (1575). D'esta época daten convents com la Concepció, Sant Agustín, Sant Francisco, La Mercé i Sant Dumenge que es conserven fins a hui, junt a atres cent edificacions monumentals.
Esta, la sèu de la Real Audiència de Quito, es va convertir en 1830 en la capital de la República de l'Equador. A partir de llavors esta població construïda en estil colonial espanyol, va sofrir algunes modificacions sobretot en el periodo presidencial de Gabriel García Moreno, qui en 1870 va ordenar la construcció de nous edificis de cort neoclàssic.
Llamentablement durant varis anys va estar alguna cosa descuidat, lo que va contribuir a la deterioració de moltes de les seues edificacions i a que els seus carrers circumdants es veren invadides pel comerç informal. Açò no solament li va restar bellea sino que va contribuir a que el sector siga poc segur. La deterioració del lloc va escomençar en 1930, quan el trasllat de la residència dels habitants del Centre cap a nous llocs en el nort, va fer que moltes edificacions del centre històric quedaren abandonades per a ser posteriorment habitades per pobladors pobres i migrants del camp. Pero açò va canviar des de l'any 1997, quan va iniciar el programa que l'Empresa de Desenroll del Centre Històric va impulsar per a tornar a este lloc maravellós el seu esplendor d'antany i del que es pot gojar en l'actualitat.
En 1987 va ser sacsada per un terremot que va afectar les edificacions. El congrés va crear el Fondo de Salvament del Patrimoni Cultural (FONSAL) per a que treballe en la restauració, conservació i manteniment del patrimoni de Quito i de les seues afores, per mig de diversos proyectes. Aixina com conservar vives les costums i tradicions que reflectixen l'identitat dels quiteños.[2]
_-_AHG.jpg)
Caminar pel centre històric de Quito en l'actualitat, ara que ha segut recuperat casi per complet, s'ha convertit novament en una experiència molt plaentera. L'Empresa de Desenroll del Centre Històric, és l'encarregada de la restauració i conservació d'iglésies, carrers i places d'este lloc. S'han implementat varis llocs turístics que inviten a propis i estranys a visitar-ho en un viage al passat, que no solament és turístic sino didàctic. Per a este efecte, els membres de la Policia Municipal han segut capacitats per a també servir de guies en els mencionats recorreguts. De nit, quan les llums s'encenen en la ciutat, és possible donar una passejada pel centre històric en un coche tirat per cavalls, al més pur estil de l'época colonial.
Administració
Dins del Districte Metropolità de Quito, i administrativamente parlant, el Centre Històric correspon a la parròquia del mateix nom, una de les 32 que componen el Districte, i és part de l'administració zonal Manuela Sáenz. Està rodejada per les parròquies de Sant Joan i Itchimbía al nort, La Llibertat a l'oest, La Magdalena al sur, i Chimbacalle i Itchimbía a l'est.
Es tracta de la tercera divisió administrativa més chicoteta de la urbs i la primera sobre densitat de població es referix; encara que és també la més important de totes puix reflectix la capitalitat del país. Des del punt de vista polític, resumix la condició de ser assent del govern central, sèu del govern local, i jurisdicció primada de l'Iglésia Catòlica; des del punt de vista simbòlic, el Centre Històric de Quito condensa un sentit d'identitat local i nacional; i finalment, des d'una perspectiva econòmica, ha devingut en un gran centre de comerç de caràcter popular.[6]
Demografia
La parròquia té una població que en l'any 2010 alcançava els 40.587 habitants, menor a la registrada a penes nou anys abans, en 2001, quan contava en 50.982 habitants. A pesar de tot, el Centre Històric presenta una taxa de densitat poblacional sumament alta de 10.823,2 hab/km², i un total de 15.570 vivendes ocupades sobre les 16.313 del 2001.
La taxa de creiximent demogràfic de la parròquia és de -2,5%, lo que demostra la tendència de la gent a abandonar el lloc com a lloc de vivenda permanent; representant a penes l'1,8% del total d'habitants de la ciutat de Quito, en comparació al 4,2 que representava en 1990. El grup d'edat en major presència està comprés entre els 19 a 35 anys d'edat, en prop de 12.222 persones, seguit pel grup de 36 a 64 anys, en 11.342 persones. La presència femenina és major que la masculina, en un número de 20.536 i 20.051 habitants respectivament.
Patrimoni
En els seus 3,75km² el Centre Històric de Quito conta en 4.286 immobles inventariats com a patrimonials, dels quals sesenta y cuatro estan catalogades com a monumentals, equivalents al 42% de l'arquitectura religiosa i 58% de l'arquitectura civil de la parròquia.[6] A la sèu de la Presidència de la República i atres edificis governamentals, se sumen dèu museus, vintidós temples, varis convents en casi cinc sigles d'antiguetat i atres edificacions de valor patrimonial.[6] cal resaltar que el Palau de Cristal, encara que hui està ubicat en una atra parròquia, és part d'este inventari perque va estar fins a 2001 en el sector.
La religiositat popular és una de les manifestacions culturals que es mantenen més fortament vives en l'entorn del Centre Històric de Quito; este fenomen es reforça per la presència del seu conjunt de temples i convents monumentals, aixina com la del Palau Arzobispal de l'Iglésia catòlica. Estes edificacions religioses i les seues activitats generen a lo llarc de tot l'any l'afluència de visitants de totes les latitut.[6]
Iglésies
Durant sigles coneguda com el claustre d'Amèrica per la seua gran concentració d'iglésies i monasteris en un espai reduït, el Centre Històric de Quito es precia de tindre tres de les construccions més emblemàtiques de l'arquitectura clacista del continent: la Basílica del Vot Nacional, l'iglésia de Sant Francisco i la de la Companyia de Jesús.
Basílica del Vot Nacional
- Artícul principal → Basílica del Vot Nacional.
Esta monumental basílica és l'obra més important de l'arquitectura neogótica equatoriana i una de les més representatives del continent americà, sent a la seua volta la més gran en terres del nou món.[7] S'ubica en el sector cèntric de la ciutat de Quito, en els carrers Carchi i Veneçuela junt al Convent dels pares Oblatos. Este temple religiós va ser edificat per a rememorar la consagració de l'Estat Equatorià al Sagrat Cor de Jesús, celebrada durant la presidència de Gabriel García Moreno en 1873.[7] Té 115 m d'altura i està conformada per 24 capelles internes que representen a les províncies de l'Equador. Este santuari va ser inaugurat i beneït pel Papa Juan Pablo II en la seua visita a l'Equador el 18 de giner de 1985.[7] La Basílica, tant per la seua estructura com pel seu estil, és comparada en dos grans catedrals del món: la Basílica de Saint Patrick en Nova York i la Catedral de Notre Dona'm en París.
Un detall que distinguix a l'obra és la substitució de les clàssiques gàrgoles per reptils i amfibis propis de la fauna equatoriana; ademés estan disposts rosetones pétreos que representen a la flora de l'Equador.[7] En el punt més alt de la torre principal es pot observar la ciutat i les montanyes que la rodegen. La nau central del temple té 140 m de llarc, 35 d'ample i 30 d'alt a on estan dispostes 14 imàgens de bronze que representen 11 apòstols i 3 evangelistes.[7] A lo llarc de l'història de la seua construcció varen ser varis els aportes realisats per a que esta obra es porte a terme. Els pares Oblatos donaron el terreny a on s'erigix la Basílica; per a proseguir en la construcció es varen acceptar donacions de creents els qui varen proporcionar pedres a canvi de gravar els seus noms en les mateixes. En 1985, l'Estat va implantar un impost per les compres de la sal per a continuar en l'edificació i es va conseguir terminar la construcció luego que vàries generacions de pica pedrers dedicaren les seues vides per a edificar cada paret del recint.[7] Un atre dels atractius de la Basílica del Vot Nacional és el panteón de caps d'Estat de l'Equador.
Catedral Metropolitana
- Artícul principal → Catedral Metropolitana (Quito).
La Catedral Metropolitana, per la seua ubicació en el cor de la ciutat històrica i el fet de que en l'any 1995 va ser elevada a Catedral Primada d'Equador, lo que la convertix en el temple catòlic de major jerarquia en el país, és un dels símbols religiosos de major valor espiritual per a la comunitat catòlica de la ciutat.[8] Està ubicada sobre el carrer Espill, entre García Moreno i Veneçuela, en el costat sur de la Plaça Gran o Plaça de l'Independència.
Despuix de la fundació de la vila de Sant Francisco de Quito, el 6 de decembre de 1534, el presbítero Juan de Rodríguez, nomenat retor de la novella vila, va alçar el primer temple provisional. es tractava d'una construcció d'atobó, fusta i sostre de palla per a albergar als fidels durant la primera década.[9][10] En l'erecció de la parròquia quiteña a Bisbat, en giner de 1545, es nomena bisbe a García Díaz Arias i est aplega a Quito el 13 d'abril de l'any següent, junt al vicari general Pedro Rodríguez de Aguayo, que varen iniciar oficialment la construcció d'un temple major en millors condicions; lo que convertix a esta Catedral en la més antiga de Sudamérica.[10]
De totes formes, la catedral que hui coneixem és el resultat de diverses aportacions a lo llarc del temps. Juliol Pazos Barrera detalla esta evolució del seu traçat: «Els fonaments i una part dels murs són construccions del sigle xvi. El pla general mostra tres naus separades per pilars i arcs apuntats. Cap al costat sur s'òbrin algunes capelles. El costat nort és una sola paret. La porta principal no dona a la plaça de l'Independència. No obstant un ampli atri i un domo en una escalinata circular comuniquen la porta lateral de l'edifici en la plaça. Junt a la porta principal s'alça un voluminós campanar, que culmina en una curiosa ornamentació edificada en el sigle XX».[11] Segons historiador Carlos Gustavo Argüello Silva en la part superior del rebanc es troben ubicats les figures dels 12 apòstols.
Sobre els seus interiors, el mateix Pazos Barrera els descriu en les següents paraules: «el cor baix és semicircular i en la seua part inferior s'han adossat assents tallats i dorats que els ocupen els membres del cabildo diocesà. El púlpit i els retaules de les capelles són barrocs. Guarda la catedral frescs de Bernardo Rodríguez i Manuel Samaniego. La gran pintura de la "Asunción de la Verge", ubicada en la part alta del cor, és obra de Samaniego, i en un altar del trascoro s'exhibix la singular escultura de la "Llançol Sant" de Caspicara. A estes peces, obra dels artistes més connotados de l'art quiteño, cal sumar aquella que va realisar el pare Carlos, "La negació de Sant Pedro". Sense dubte, en esta i en les demés creacions citades es posa de manifest l'alt grau de sofisticació i bellea que havia alcançat l'art quiteño, resaltant les qualitats dels seus grans mestres i el nivell artístic insuperable a que havien aplegat les arts plàstiques en Quito».[11]
Entre els acontenyiments més importants, i al mateix temps macabres, que es varen suscitar en este temple, es troben la mort del bisbe José Ignacio Checa i Barba, qui en la missa del Divendres Sant del 30 de març de 1877 va ser enverinat en estricnina dissolta en el va vindre de consagrar. Posteriorment, el 6 d'agost de 1875, el president Gabriel García Moreno va donar el seu últim sospir en l'altar d'esta Catedral, despuix d'haver segut atacat a machetazos en les escales del veí Palau de Carondelet mentres es dirigia a missa.
La Catedral Metropolitana guarda ademés, en un mausoleu, els restants del Mariscal Antonio José de Sucre,[9] ademés dels restants de varis ex Presidents de la República, aixina com també d'importants bisbes i sacerdots.
Iglésia de la Mercé
- Artícul principal → Iglésia de la Mercé (Quito).
L'orde mercedaria va aplegar a Quito a finals de l'any 1534, de mà del Pare Hernando de Granada i el Pare Martín de Victoria, estos religiosos varen ser clau en la fundació del convent de la Mercé eixe mateix any, el qual seria important per a la evangelisació del territori equatorià.[12]
La construcció de l'iglésia va escomençar en l'any 1701, la torre de l'iglésia es va completar en 1747, la qual alberga el campanar més gran de tota la ciutat de Quito, aixina mateix, l'interior de l'iglésia conta en inscripcions d'estil mudéjar que combina inscripcions incas i moriscas.
A la seua volta, l'iglésia conta en quadros tant en la part de l'iglésia com en la sacristia de l'artiste equatorià Víctor Mideros.
Manté una de les biblioteques històriques més importants de la ciutat, tant pel seu contingut com pel seu estat de conservació. La biblioteca de la Mercé es desplega en dos plantes de l'ala nort de Convent i té accés pel pis inferior, com pel superior.
En les voltes de l'iglésia estan sepultats personages ilustres de l'Equador, tals com el Marqués de Selva Alegre Juan Pío de Montúfar i Frasso, la pintora Isabel de Santiago, el General patriota Isidoro Ventre entre uns atres.
El retaule major va ser tallat i construït per l'artiste Bernardo de Legarda.
Iglésia de la Companyia
- Artícul principal → Iglésia de la Companyia (Quito).
L'iglésia i convent de La Companyia de Jesús de Quito, també coneguts en el acervo popular equatorià simplement com La Companyia, és una complex clerical catòlic ubicat en el cantó format pels carrers García Moreno i Sucre. La portada del seu temple major, llaurada totalment en pedra volcànica andesita, està considerada com una de les més importants expressions de l'arquitectura barroca en el continent americà i el món.[13][14][15]
A lo llarc del temps, esta iglésia ha segut cridada ademés: Temple de Salomón d'Amèrica del Sur.[16] El pare Bernardo Recio, jesuïta viager, la va cridar Ascua d'or. Mentres que Ernesto L'Orde, Embaixador d'Espanya en Equador, la descriuria com «el millor temple jesuítico del món».[15]
El complex ademés constituïx la sèu oficial dels Jesuïtes en Equador, alberga el Colege Màxim de Noviciado de l'orde, i en el passat també va acaronar entre les seues parets al Colege Sant Gabriel (abans Sant Luis), que hui es troba en modernes instalacions al nort de la ciutat construïdes en la década de 1970, i a l'Universitat Sant Gregorio, hui Universitat Central de l'Equador.[13][16]
L'iglésia, i la seua rica ornamentació interna, totalment coberta en làmines d'or, és una de les majors atraccions turístiques de la ciutat i un patrimoni inevaluable, tant artístic com a econòmic, per al país. Va ser visitada pel Papa Juan Pablo II, qui va presidir una missa en el temple el 30 de giner de 1985, dins del marc de la seua visita de tres dies a Equador.
Va iniciar la seua construcció en 1605, i va demorar 160 anys en ser edificada.[17] Per a 1765 es va finalisar l'obra en la construcció de la frontera del temple, inaugurada oficialment el 24 de juliol d'eixe any.[18] El treball en la seua majoria va ser realisat per indígenes seguint els plans i bosqueig dels jesuïtes europeus, els qui cuidadosadament varen plasmar l'estil barroc en un dels eixemples més complets de l'art en Amèrica.
Per a 1767 l'iglésia va ser tancada a causa de l'expulsió dels jesuïtes de l'Equador.[17] Quaranta anys més vesprada en 1807, este temple va ser reobert pel flare chilé Camilo Henríquez, de l'orde de la Buenamuerte, qui posteriorment formaria part de les lluites d'independència en el seu propi país.
Es diu popularment que La Companyia de Quto està inspirada en l'Iglésia del Gesù de Roma, Itàlia, pero en realitat guarden poques similituts entre sí.[19] Les columnes són una còpia de les fetes per Bernini per al Baldaquino de Sant Pedro. En l'interior, conta en bellíssims retaules i púlpits coberts en pa d'or. En el retaule de l'altar major, obra de Bernardo de Legarda, s'ha repres/représ com a principal motiu de composició les columnes salomòniques de la frontera i els rebancs que s'estiren al centre en arc, i s'ha fet culminar el conjunt, abigarrado i enlluernant, en una corona sostinguda per àngels.
Iglésia de Sant Francisco
- Artícul principal → Iglésia de Sant Francisco (Quito).
Sant Francisco, és el més gran dels conjunts arquitectònics existents en els centres històrics de les ciutats d'Amèrica Llatina. La construcció de l'iglésia es va iniciar en 1536, en terrenys aledaño a la plaça a on els indígenes realisaven els trueques de productes. L'obra va estar a càrrec del franciscano flamenc Jodoco Rique.
L'iglésia, conclosa definitivament cap a 1650 és el resultat armonioso d'influències mudéjares, manieristas i barroques.[20] Els flares franciscanos varen ser els primers que es varen establir en Quito. Atractius com l'altar major del temple, les capelles laterals i el púlpit són d'excepcional bellea. En l'altar major es troba l'image de la Verge de Quito, tallada per Bernardo de Legarda, un dels grans mestres de l'Escola Quiteña.
Conta la llegenda que un indi apellidar Cantuña es va comprometre a construir l'atri d'este temple; el temps d'entrega era curt i Cantuña no anava a finalisar l'obra en el determini acordat, de tal manera que al vore's perdut va fer un pacte en el Diable. Este a canvi, li va demanar el seu ànima i Cantuña va acceptar. Els diablillos varen escomençar la construcció que va demorar una nit. Complida l'obra, Cantuña va resar a la Verge per a que li salvara de ser dut pel dimoni, i quan Lucifer va vindre a buscar l'ànima de Cantuña, va descobrir que faltava una pedra per colocar i per tal motive el pacte va quedar anulat. D'esta forma va salvar la seua ànima.[20]
El temple està localisat en l'intersecció dels carrers Benalcázar, Bolívar, Sucre i Conca. Es troba una quadra més alvance de l'iglésia de la Companyia.
Iglésia del Sagrario
- Artícul principal → Iglésia del Sagrario (Quito).
En temps de la Colónia, l'iglésia del Sagrario va constituir un dels majors baluarts arquitectònics de Quito. L'orige de l'advocació religiosa d'esta iglésia, consagrada al Santíssim Sacrament o sagrario, és el de la tradicional capella sacramental de les Catedrals hispanes, com la de la Catedral de Sevilla, a les quals estan anexes i comunament compartint frontera.
La construcció d'este edifici es va donar en el periodo comprés entre els sigles XVII i XVIII,[21] gràcies a la contribució de la Confraria del Sagrat Sacrament, que va iniciar en els treballs de fonamentació en l'any 1617.[22] L'iglésia es va edificar sobre una arquería que va tancar l'antiga quebrada de Zanguña.[21] La frontera es va terminar de construir en l'any 1706, mentres que el restant de l'edificació va concloure en 1715, i entre 1731 i 1747 es varen acabar els retaules de l'interior del temple.[23] L'escritor equatorià Juliol Pazos Barrera descriu al temple de la següent forma:[24]
La mampara de la nau principal, obra de Legarda, és considerada una de les manifestacions més riques del barroc quiteño.[22]
Iglésia de Sant Dumenge
- Artícul principal → Iglésia de Sant Dumenge (Quito).
Encara que varen aplegar a Quito en 1541, recent en l'any 1580 els dominicos varen escomençar a construir el seu temple, en plans i direcció de Francisco Becerra. L'obra total va concloure en la primera mitat del XVII. En l'interior del temple es troben valioses estructures, com l'altar major neogótico que va ser colocat a finals del XIX per dominicos italians. El sostre de l'iglésia d'estil mudéjar, conta en pintures de màrtirs de l'Orde de Sant Dumenge. La coberta de la nau central està composta per una armadura apeinazada de parell i nuguet, recoberta en l'interior per peces de lacería. En el museu situat al costat nort del claustre baix, es troben estupendes peces dels grans escultors quiteños tals com: el Sant Dumenge de Guzmán del Pare Carlos, el Sant Joan de Deu de Caspicara, i el Sant Tomás d'Aquino de Legarda. Una de les joyes barroques del XVIII que es cuida celosament és la Capella de La nostra Senyora del Rosario, la qual constituïx un baluart de l'arquitectura de Quito. Esta capella va ser construïda junt a l'iglésia, del costat de l'evangeli. En ella es va fundar la més important confraria de la ciutat de Quito.
Atres iglésies
Ademés de les ya mencionades també es pot destacar les iglésies de Santa Bàrbara, María Auxiliadora, Sant Marcos i Sant Roque. Aixina com les iglésies dels monasteris del Carmen Alt i Baix, La Mercé, Santa Clara, Santa Catalina, i de la Recoleta de Sant Diego. A les afores del centre històric també es poden trobar les Iglésies de Sant Blas i El Belén, al nort.
Edificis civils
Corresponen a la majoria d'immobles patrimonials, entre ells es troben edificis públics i privats, palaus, senyorials mansions, casonas i edificis culturals i comercials.
Palau de Carondelet
- Artícul principal → Palau de Carondelet.
El Palau de Carondelet és la sèu del Govern i residència oficial del president de la República del Equador. És l'eix neuràlgic de l'espai públic conegut com Plaça de l'Independència o Plaça Gran (nom colonial). Va ser conegut durant la colónia espanyola com a Palau Real de Quito puix era la sèu de la Real Audiència de Quito i de la governació civil i militar de la regió. La tradició conta que hauria segut el libertador Simón Bolívar qui li va cridar Palau de Carondelet sorprés pel bon gust que va tindre Francisco Luis Héctor, baró de Carondelet, qui va ordenar la construcció de la seua frontera, el principal element de la qual, una columnata, es manté fins a l'actualitat.
.jpg){kind=link}
El periodiste Raúl Andrade, va escriure en el número 288 de la Revista Ullada, que la distribució de l'espai en el Palau de Govern era la següent abans de la remodelació de 1956: "Dos pabellons varen ser construïts com per a fixar l'equilibri: un al sur, un atre al nort: el del costat sur aposentaba al President, dictador o encarregat del poder o lo que anara; el del costat nort a qui feya les voltes de Secretari d'Estat. Un llarc terrat, pendent sobre el quadrilàter de la Plaça Major -hui de l'Independència- servia de passera descobert entre un i un atre pabelló...". Durant la reedificació de 1996 es va mantindre l'us presidencial de l'ala sur del Palau, mentres que l'ala nort es va convertir íntegrament en el Saló de Convits i cuines, conectats en el Saló Groc.
Palau de la Vicepresidència
Ubicat en el carrer Benalcázar, entre Chile i Espill; forma junt al Palau de Carondelet o de Govern (al que està adossat per la part atrassera) el cridat "Complex de Carondelet". La seua construcció va iniciar en 1827 i va culminar en 1928 baix la direcció de l'arquitecte italià Augusto Ridder. Després de varis intents fracassats per a centralisar l'administració de les comunicacions, es va decidir encarregar el proyecte a Ridder, consultor de la Junta del Centenari de la Batalla de Pichincha.[25]
L'edifici té un basamento de pedra i dos pisos en columnes cilíndriques de doble altura exentes del pla de la frontera. La frontera està organisada en tres cossos separats per quatre resaltos. Un rebanc que seguix el moviment de murs i columnes dona terminació forta i dinàmica al conjunt que expressa austeritat i solidea. El disseny de la fusteria seguix la forma del va. Organisat en frontera i plantes simètriques, l'edifici té un pla central octogonal cobert i rodejat d'oficines.[25]
L'interior de gran liviandad per l'estructura de ferro i coberta de vidre, contrasta en la monumentalitat exterior. Els murs són de rajola i pedra, la coberta de asbesto, teixixques i vidre. Es varen usar antigues rieles del tren per a l'estructura reblida en formigó. Per als tancaments i revestiment es varen usar casetones metàlics, parquet enrollable i pintures en pols. Varis materials varen ser importats d'Europa i Estats Units. Des de 19750 les oficines de correus, que varen ocupar este Palau des dels seus inicis, varen ser traslladades al nort de la ciutat, i l'edifici va ser convertit en el Palau de la Vicepresidència, en conexions al Palau de Carondelet a través de les cocheres que compartixen.[25]
Palau Arzobispal
- Artícul principal → Palau Arzobispal (Quito).
.JPG){kind=link}
El Palau Arzobispal està ubicat en el cantó oriental dels carrers Chile i Veneçuela, és un dels quatre edificis que flanquegen la Plaça de l'Independència pel seu costat nort. És la sèu de l'Arquidiócesis Metropolitana de Quito i residència oficial de l'Arquebisbe de Quito i Primat de l'Equador.[8]
Durant varis anys despuix de la fundació de la ciutat, els retors de Quito varen viure en diferents cases de les afores de la Catedral. Va ser sol fins que es va erigir el Bisbat de Quito en 1546, que es va autorisar la compra del solar assignat al conquistador Núñez de Bonilla i els seus hereus en el flanc nort-oriental de la Plaça Major, que es va establir el Palau del Bisbe de Quito en el cantó en la que es troba fins al dia de hui.[26]
El palau presenta formes neoclàssiques, expressades en els arcs i galeries de l'interior i en la columnata del gran balcó ubicat en la planta alta de la frontera, sobre el portal que arremata en entablamento. En els dos extrems de la frontera existixen dos cossos massiços en finestres ortogonals en la planta alta i arc cap al portal en la planta baixa, s'arrematen en dos coronamientos triangulars i talles de les armes de la Santa Sèu (der) i la arquidiócesis de Quito (izq). Entre estos resaltos es va dispondre una galeria exterior a modo de balcó cobert, en columnata doble de fustes cilíndrics i capitells jònics.[26]
En la part baixa destaca un portal de arquería cobert que servix d'espai de comunicació entre el palau i la plaça, ademés de com un corredor exterior i cobert en les atres edificacions veïnes per l'occident. S'accedix per un zaguán fins a un gran pati de pedra, en una font de pedra tallada en el centre. Quatre crujir de dos pisos rodegen el pati, ubicant-se la grada i la Capella Arzobispal (d'accés restringit) en el costat occidental.[26] Conte ademés en una completa biblioteca dividida en quinze seccions, els llibres de les quals i actes es remonten fins a l'any 1545.
Palau de la Recoleta
- Artícul principal → Palau de la Recoleta.
.jpg){kind=link}
Ubicat en l'extrem suroriental de la parròquia, en el barri de la Recoleta (pel que va prendre el seu nom actual), este edifici alberga en l'actualitat les dependències del Ministeri de Defensa d'Equador, nom en el que se li coneix comunament hui en dia. El Palau d'estil neoclàssic va ser construït en 1908 per encàrrec del llavors president de la República, el Gral. Eloy Alfaro, per a albergar l'Exposició Nacional de Mostres que commemoraria el centenari del Primer Crit de l'Independència del país, donat el 10 d'agost de 1809.[13] Els plans varen ser concebuts per l'arquitecte José María Pereira per encàrrec personal d'Alfaro.[27]
El 10 d'agost de 1909 es va inaugurar formalment l'edifici en un acte oficial que va contar en la presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, ademés de l'aristocràcia quiteña de l'época. El 8 de setembre del mateix any, és dir casi un més despuix de l'acte inaugural, va obrir les seues portes al públic donant pas a "L'Exposició Internacional de Mostres", motiu per al que s'havia construït en primera instància,[27] en la que varen participar: Chile, Colòmbia, Perú, França, Estats Units, Espanya, Itàlia, Japó i per supost Equador.[13]
Cap a fins de 1912 el govern va cedir el Palau de la Recoleta a l'Escola Militar, que ho va ocupar fins a 1937 quan va ser cedida al Ministeri de Defensa. En l'actualitat, ademés del mencionat ministeri, el palau acull les dependències del Comando Conjunt de les Forces Armades, les Forces Terrestre, Naval i Aérea i també l'Honorable Junta de Defensa Nacional.[27]
Palau de Pizarro
- Artícul principal → Palau de Pizarro.
_02.JPG){kind=link}
Actualment conegut com a Hotel Plaça Gran; el lloc a on hui s'alça l'edifici va ser assignat a Francisco Pizarro durant el primer traçat de solars de la ciutat en 1534, pocs dies despuix de la fundació de la vila de Sant Francisco de Quito.[28][29] En el temps el lot es va anar frangmentando, i la secció del cantó va passar a mans de la família Guarderas.[30]
L'edifici va sofrir varis canvis a lo llarc dels següents tres sigles, entre ells la seua característica ornamentació exterior d'estil eclèctic que tant crida l'atenció dins del conjunt d'estructures històriques que emmarquen la plaça més important de la ciutat de Quito, el comú denominador de la qual és més be l'austeritat del neoclàssic.
Després de varis propietaris i adequació a lo llarc de tres sigles, a inicis del XX passa a mans de la família Andino,[30] aumentant-li un pis més, el terrat i vàries adequació interiors a càrrec de l'arquitecte Antonio Russo, en 1930.[31] Despuix de varis anys, els Andino i un inversioniste francés, decidixen convertir el palau en el primer hotel de lux de la ciutat capital d'Equador, naixent aixina l'Hotel Majestic, lloc de reunió de l'èlit quiteña i dels més importants visitants del país entre 1943 i 1960.[32]
Entre 1962 i 1970 l'edifici va ser sèu d'una entitat bancària privada.[33] En 1990 va ser comprat pel Municipi de Quito que ho use fins a 2005 com a part de les seues oficines, quan va entregar l'immoble en comodato a una empresa hotelera per a que li torne el seu esplendor d'antany baix el nom en el que se li coneix al palau actualment: Hotel Plaça Gran. La frontera es compon de nivells horisontals sobre un basamento sòlit de arquería que servix de pas cap a la plaça, i que va guanyant liviandad expressiva en els seus nivells superiors.[31]
Palau Gangotena
- Artícul principal → Palau Gangotena.
Junt a la Plaça de Sant Francisco s'ubica un antic palau de tres plantes i rica frontera neoclàssica, ubicat en el cantó de les calles Bolívar i Conca, que va pertànyer a la família Gangotena, pero va quedar en soletas despuix de la mort de l'última germana de la primera generació. En l'época republicana, els Gangotena varen cedir a Quito un dret d'aigua d'una séquia que travessava per la casa; en conseqüència, des d'eixa época, el Cabildo va resoldre que la propietat no pagaria el servici d'aigua potable de per vida.
El Palau Gangotena va ser construït en 1926 i pertanyia a Dolores Gangotena i Camilo Ponce Enríquez; la primera casa va ser consumida per un incendi en 1915. L'edifici va ser rehabilitat durant cinc anys pel Grup Futur per a convertir-ho en un hotel de lux, que va ser inaugurat en octubre del 2011.
El seu interior està bellamente restaurat i eclécticamente decorat, en tocs contemporàneus, de Art Nouveau i art déco que es combinen armónicament. S'ha posat un gran esforç per a conservar i restaurar els detalls originals de la mansió –els cielorrasos bellamente decorats, els atractius edículos i les molduras d'estuc, assegurant aixina un aire d'història i sofisticació i un lux inconspicuo.
El Hotel Casa Gangotena posseïx 31 habitacions, cada una diferent i en estil propi, disseny contemporàneu, moderna tecnologia i model de confort, per a satisfacció dels hostes més exigents. L'hotel brinda un servici personalisat, en els màxims estàndarts d'excelència i l'hospitalitat tradicional dels equatorians. El personal, a tot nivell, ha segut altament capacitat per a cuidar cada detall i fer que la estadía dels visitants en este exclusiu palau, siga una experiència inoblidable.
Palau de Cristal
.jpg){kind=link}
- Artícul principal → Centre Cultural Itchimbía.
Encara que hui en dia es troba ubicat en la veïna parròquia de Quito, es tracta d'una estructura que fins a l'any 2000 va estar ubicada en el Centre Històric, i per això forma part de l'inventari de la UNESCO, pel que va declarar a la ciutat Patrimoni de la Humanitat.
L'estructura de ferro i cinc va ser importada originalment d'Hamburc, en Alemània, durant el govern del Gral. Eloy Alfaro en 1889. Per la seua increible similitut en el famós mercat de les Trobes, en París, va ser destinat al mateix propòsit i es va convertir en el Mercat de Santa Clara, ubicat en una chicoteta plaça front al monasteri del mateix nom, entre els carrers Benalcázar, Conca i Rocafuerte.
L'armadura de ferro està composta per un cos central que sosté una cúpula de verticilos, de la que partixen dos voltes d'arcs rebaixats, formant una creu llatina les parets de la qual estan recobertes totalment per vidre d'alta resistència, que permet al lloc un gran allumenament sense necessitat de l'us d'electricitat durant el dia. Va ser meticulosament restaurada i reforçada pels experts del Fondo de Salvament) del municipi de Quito abans de ser traslladada al seu lloc final, sobre una plaça de granit disposta especialment per a l'efecte.
Casa de Sucre
- Artícul principal → Museu Casa de Sucre.
Originalment coneguda com a Mansió Carcelén o Casa Blava, l'edificació formava part d'una sola construcció que comprenia la major part de la poma, i que per a l'any 1714 pertanyia a Sebastián Pérez de Ubillús, qui en morir sense hereus li la va deixar al seu nebot José Carcelén de Guevara i Pérez de Ubillús, V marqués de Villarocha. Convertida en museu del Ministeri de Defensa des de 1972, la hui cridada Casa de Sucre és una institució cultural dedicada a la memòria de les seues més célebres ocupants: el mariscal veneçolà Antonio José de Sucre, héroe independentiste llatinoamericà i la seua esposa, la dama quiteña Mariana Carcelén, marquesa de Solanda i Villarocha. En el museu es poden trobar objectes personals de la parella, mobles originals que es varen ocupar en les diferents estàncies de la mansió, artículs d'us diari, i inclús mapes i documents de l'época d'independència.
Mansió Landázuri
Dissenyada per l'arquitecte Italo-Suís Francisco Durin Càceres i terminada de construir en l'any de 1995. Una magnífica i senyorial construcció historicista de la década dels 30. Ubicada en el cantó dels carrers Vargas i Caldas, a pocs metros de la Basílica del Vot Nacional, esta mansió ha segut la residència de la família Landázuri des de fa quatre generacions de Quito etc.
Centre Cultural Metropolità
- Artícul principal → Centre Cultural Metropolità (Quito).
El Centre Cultural Metropolità és una de les més importants institucions culturals de la ciutat. Adscrita a la Secretaria de Cultura del Municipi de Quito, administra el Centre Cultural Metropolità en sí mateixa, integrat pel Museu Alberto Mena Caamaño i la Biblioteca Federico González Suárez; el Centre Cultural Itchimbía, destinat principalment a la realisació d'exposicions temàtiques i artístiques; i la Casa d'Arts La Ronda, destinada a exposicions d'artistes emergents i de mijana trayectòria.
L'edifici que ocupa l'institució va ser l'Universitat Sant Gregorio Magne, regentada pels jesuïtes entre 1622 i 1767. Es va convertir en la Real Universitat Pública Sant Tomás d'Aquino, regentada per la corona espanyola entre 1767 i 1826. Finalment, durant l'época republicana va ser ocupada per l'Universitat Central de l'Equador, que en 1945 es trasllada a la ciutadella universitària de Miraflores, i el Congrés Nacional, que li va conferir el seu aspecte palatí actual despuix d'una exhaustiva renovació que va tindre lloc entre 1914 i 1930. L'edifici passa a mans del Municipi de Quito, que ho convertix en la seua sèu provisional entre 1970 i 1994, després de lo que es trasllada al nou Palau Municipal, deixant l'edifici per a fins culturals i museístics.
Museu de la Ciutat
- Artícul principal → Museu de la Ciutat (Quito).
_pic_b1.JPG)
El Museu de la Ciutat de Quito (Museu de la Ciutat) va obrir les seues portes en juliol de 1998 en un edifici que va anar històricament actiu des de 1565. En el XVI l'hospital proporciona estage per a la mort en espera de malalts i també per als viagers. Despuix dels Germans Betlemitas va adquirir l'hospital al voltant de 1700, varen afegir un mege, capellà, iglésia, farmàcia, horta i dos fonts d'aigua dolça. Una capella ricament decorada, que conta en nou altars espléndidamente tallats representatius de l'Escola Quiteña. Alguns dels sculpures en l'Iglésia són de la millor calitat representada per l'Escola Quiteña.
Una vista des del pati interior del Museu de la Ciutat, Quito. El primer mèdic equatorià, Eugenio de Santa Creu i Espill, va nàixer en l'hospital en 1747 i més vesprada practica allí. La Facultat de Medicina i una sala de conferències es varen afegir en 1826. Científics francesos varen vindre a donar classes en l'hospital en 1872. Les habitacions de les característiques científics francesos i alemans del XVIII que varen estudiar l'ubicació exacta de la llínea de l'Equador en els Andes i de la flora i fauna de la zona, vestits d'época, el rígit sistema de classes, una cuina típica i un ambient a on les dònes s'assentaven en la moda àrap sobre estores i els coixins per a charrar, coser, brodar o fumar. La sala del XIX mostra l'influència dels francesos, la lluita per l'independència d'Espanya i escenes de la vida quotidiana.
Barris del Centre Històric (parròquia)
En térmens de divisió política el Centre Històric és denominat una parròquia del cantó Quito. Esta es troba constituïda pels següents barris:
- La Mercé
- Sant Roque
- La Victòria
- Sant Diego
- González Suárez
- Sant Sebastià
- Panet
- Sant Blas
- La Tola
- Sant Marcos
- La Loma
- La Recoleta
- La Sena
Ciclopaseo
El Ciclopaseo és un proyecte organisat per l'organisació local Ciclópolis com a promoció del ciclisme urbà, transport sostenible, i la construcció de la comunitat en la ciutat.[34] Una ruta de 30 quilómetros que va de nort a sur de la urbs es tanca al trànsit rodat tots els dumenges de 08:00 a 14:00 per a donar prioritat als ciclistes i peatons. El centre històric de Quito és un dels més importants llocs de trobada d'esta activitat, a on es proporciona reparació de bicicletes i aigua de manantial gratuïta.[1] [2] archivat en Wayback Machine.
Referències
- ↑ «Vell pero ben conservat» (web). Date del Dia. National Geographic. Consultat el 12 d'agost de 2015.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Municipi de Quito. «Patrimoni de la ciutat». Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2010.
- ↑ «Artícul fet per la UNESCO».
- ↑ UNESCO. «City of Quito». World Heritages plaus.
- ↑ Municipi de Quito. «Història de la ciutat». Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2010.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 [enllaç trencat]
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Misionarte. «La Basílica del Vot Nacional, sèu del festival internacional de cors». Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2011. Consultat el 5 d'octubre de 2010.
- ↑ 8,0 8,1 Arquidiócesis de Quito i Primada de l'Equador. «La Arquidiócesis de Quito en l'història (1545-2009)». Archivat des d'el original, el 20 de giner de 2012. Consultat el 25 de giner de 2013.
- ↑ 9,0 9,1 PERALTA, Evelia (1991). Direcció de Planificació de l'Ilustre Municipi de Quito (ed.). Guia Arquitectònica de Quito, Editorial Fraga, pp. 40-41.
- ↑ 10,0 10,1 ÁLVAREZ MOYANO Franc. «La catedral, iglésia i museu d'art religiós». Agència Pública de Notícies de Quito. Archivat des d'el original, el 22 de febrer de 2016. Consultat el 26 de giner de 2013.
- ↑ 11,0 11,1 Centre Virtual Cervantes. «Catedral de Quito». Ciutats Patrimoni/Quito. Consultat el 26 de giner de 2013.
- ↑ Redacció L'Hora. «Història de l'Orde dels Mercedarios en Quito». Consultat el 2026-04-01.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 PERALTA, Evelia (1991). Guia Arquitectònica de Quito, Editorial Trama, p. 75.
- ↑ Secretaria de Comunicació. «Notícies Quito». Archivat des d'el original, el 19 de febrer de 2013. Consultat el 28 de giner de 2013.
- ↑ 15,0 15,1 ALTAMIRANO H., Gerónimo. «Iglésia de la Companyia, joya de l'art religiós». Diari PP, el verdader. Archivat des d'el original, el 10 de juliol de 2015. Consultat el 29 de giner de 2013.
- ↑ 16,0 16,1 BUCHÓN, JL Micó (2003). L'Iglésia de la Companyia de Quito, Fundació Pedro Arrupe, Residència de Sant Ignacio. ISBN 9978-42-702-3.
- ↑ 17,0 17,1 Municipi de Quito. «Atractius: La Companyia». Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2010. Consultat el 5 d'octubre de 2010.
- ↑ AVILÉS PINO, Efrén (2012). Enciclopèdia de l'Equador, Guayaquil.
- ↑ 20,0 20,1 Municipi de Quito. «Atractius: Sant Francisco». Archivat des d'el original, el 17 d'abril de 2010. Consultat el 5 d'octubre de 2010.
- ↑ 21,0 21,1 Artbrand.ec. «Iglésia El sagrario». Quito, Capital Americana de la Cultura 2011. Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2014. Consultat el 3 de març de 2013.
- ↑ 22,0 22,1 Pàgina web turística del Municipi de Quito. «L'Iglésia del Sagrario». Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2013. Consultat el 3 de març de 2013.
- ↑ Conega Lleve. «Iglésia El Sagrario». Consultat el 3 de març de 2013.
- ↑ Pazos Barrera, Juliol. «Iglésia del Sagrario». Centre Virtual Cervantes - Ciutats patrimoni: Quito. Consultat el 3 de març de 2013.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 PERALTA, Evelia (1991). Direcció de Planificació de l'Ilustre Municipi de Quito (ed.). Guia Arquitectònica de Quito, Editorial Trama, p. 58.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Viajandox.com. «Palau Arzobispal». Archivat des d'el original, el 22 de setembre de 2020. Consultat el 14 d'agost de 2020.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 VÁSQUEZ HAHN, María Antonieta (1989). El Palau de l'Exposició 1909-1989, Quito, Equador: Casa de la Cultura Equatoriana Rebuig Carrión.
- ↑ «L'Hotel - La nostra Història». Pàgina web de l'Hotel Plaça Gran. Consultat el 1 de juny de 2016.
- ↑ (2008) Calles, cases i gent del Centre Històric de Quito, tom IV, Quito, pp. 267-401. ISBN 978-9978-366-01-1.
- ↑ 30,0 30,1 Plaça Gran Quito.com. «Història Hotel Plaça Gran». Consultat el 28 de giner de 2013.
- ↑ 31,0 31,1 PERALTA, Evelia (1991). Direcció de Planificació de l'Ilustre Municipi de Quito (ed.). Guia Arquitectònica de Quito, Editorial Trama, p. 44.
- ↑ Redacció Lleve. «Tres hotels boutique en història colonial». Diari Hui. Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2012. Consultat el 28 de giner de 2013.
- ↑ Pàgina Web de l'Hotel Plaça Gran. «Història». Archivat des d'el original, el 4 d'abril de 2012. Consultat el 28 de giner de 2013.
- ↑ «».
Vore també
Enllaços externs
- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Centre històric de Quito.- www.quitobicentenario.com Revista Quito Bicentenario
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Centro histórico de Quito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.