Poble (població rural)
Un poble (llatí populus) o poblat és una població o comunitat rural,[1] una localitat o entitat de població de menor tamany que la ciutat i dedicada principalment a activitats econòmiques pròpies del mig rural (el sector primari), lligades a les característiques físiques i els recursos naturals del seu entorn pròxim (agrícola, ganader, forestal, peixquer o a voltes miner); encara que en l'actualitat han aumentat molt les activitats terciarias, i en alguns casos el turisme rural.
Es distinguix d'assentaments menors (llogarets, llocs, cortijadas, etc.)[2] no solament pel tamany, sino per tindre jurisdicció pròpia;[3] habitualment, el municipi, encara que hi ha municipis en varis núcleus de població que es consideren pobles diferenciats: (pedanias, parròquies, etc.). Condició intermija entre poble i ciutat té el concepte de vila ("població que té alguns privilegis en que es distinguix dels llogarets i llocs").[4]
La rusticidad com a condició dels pobles i els seus habitants ("pueblerinos", "llauradors" o despectivament, "tòfols") front a la "urbanitat" o condició de les ciutats i els seus ("ciutadàs", "urbans", "urbanitas"[5]), ha segut un tòpic cultural i lliterari des d'antic, i la diferenciació de les característiques objectives i subjectives de pobles i ciutats ha segut tractada per diferents ciències socials.
l'èxodo rural consegüent a les revolucions industrial i urbana despobló molts pobles, quedant alguns com pobles abandonats. La recuperació de la vida rural en atres supòsits sociològics és característica del moviment neorruralista.
Geografia i antropologia
.jpg)
Els núcleus de població es classifiquen en urbans (ciutats) o rurals (pobles) en funció de traces objectives o subjectius.
Entre les traces objectives que determinen la calificació de núcleu rural està en primer lloc la població. El número d'habitants que es considera llímit entre els núcleus rurals i urbans varia segons cada país (entre 1000 i 20.000 habitants)[6] l'Institut Nacional d'Estadística espanyol considera rurals les entitats singulars de població de menys de 2000 habitants, urbanes les de més de 10 000 i intermiges les que es troben entre una i una atra cantitat[7] (en la mitat sur de la península ibèrica -de la mateixa manera que en el Mezzogiorno italià- són habituals les agrociudadés en decenes de mils d'habitants, i en la mitat nort localitats d'importància -inclús en el "títul de ciutat", funcions administratives com el partit judicial o la capitalitat d'àmplies comarques- pero en molt escassa població[8]); en Alemània reben la denominació de landstadt ("ciutat de camp") o zwergstadt ("ciutat nana") les ciutats de menys de 5000 habitants.[9] Les dos localitats en menys habitants de les que tenen en el Regne Unit la condició de ciutat (city) són Saint David's (1.797 hb.) i Saint Asaph[10] (3.491 hb.), abdós en Gales, mentres que la tercera, paradòxicament, és la City de Londres (7.185 hb.), el districte financer de Londres, que conserva la seua jurisdicció particular.[11] Adamstown (Illes Pitcairn), en 48 habitants, seria la ciutat-capital menys poblada del món.[12]
Una atra traça objectiva és la funció principal, que, a banda de la residencial, deuria teòricament ser l'ocupació en el sector primari, encara que este fet ha deixat de ser comú en bona part dels núcleus rurals, que s'han industrialisat i terciarizado.
Entre les traces subjectives estan els referits al modo de vida rural en contraposició a l'urbà, més difícils de quantificar i que tenen que vore més be en pervivencias de la societat preindustrial que han quedat molt difuminados en la societat postindustrial, produint-se inclús una inversió del tradicional èxodo rural per a les activitats subjectes a la deslocalisació i al teletreball. No obstant, a banda de qüestions antropològiques, morals o inclús espirituals de difícil quantificació (conservadurisme social, endogàmia), atres traces sí són quantificables: l'altura dels edificis, la densitat d'utilisació la ret de transport, el tipo i ranc de servicis oferits a la població, etc.[13]
Tractament lliterari
Idealisació bucólica
La valoració de la vida en els pobles front a la vida en les ciutats, des d'un punt de vista elitista i purament intelectual, sense efectes pràctics, és un tòpic lliterari (vida senzilla) que pot remontar-se a la lliteratura llatina clàssica (Anacreónticas, Beatus Ille, Bucólicas) i que es recupera en el Renaixença (Arcàdia de Sannazaro, que inicia la novela pastoril, Menyspree de Tall i Alabanza de Llogaret,[14] d'Antonio de Guevara, Oda a la vida retirada[15] de Fra Luis de León -ya en el XVII, El vilà en el seu racó de Lope de Vega, o les referències paródicas que fa Cervantes en El Quixot-). Des de el XIX, el Romanticisme i el costumbrisme[16] es varen interessar d'una manera més profunda pel folclore, o siga, per la part de la cultura popular que es presenta de forma més pura o genuïna en els pobles, i més quant més atrassats econòmicament o desconectats de l'entorn urbà. León Tolstói va intentar convertir Yásnaia Poliana en una comunitat utòpica, a on els valors rurals tradicionals russos es conjugaren en la pedagogia progressista.
El realisme màgic de Gabriel García Márquez es desenrolla en una comunitat rural imaginària (Macondo). Entorns similars varen crear William Faulkner (Yoknapatawpha) o Juan Benet (Regió).
Despreci al rústic
La valoració contrària té també lluntans eixemples, com el despreci en el que eren considerats els llauradors (i el temor als seus tumults) en una adició a la llitúrgia eclesiàstica migeval: A fúria rusticorum llibera nos, Domine.[17] Les sàtira contra el rústic eren manifestacions de la mescla de despreci i desconfiança en que clercs i nobles veen el siervo, reduït a un mònstruo deforme, ignorant i violent, capaç de les majors atrocitats, sobretot quan s'agrupava.[18] La mateixa expressió rústic, que significa habitant del camp, o d'un poble, era equivalent a persona inculta i brutal (com més modernamente l'expressió tòfol, que s'utilisa com a insult), o inclús a les coses bastes i menys valioses (per eixemple, l'edició en rústica d'un llibre). L'identificació del vilà (habitant d'una vila) en una persona sense honor, té el mateix sentit. De fet, no es concep en el sistema feudal que un no privilegiat puga tindre honor, com es debat en dos obres mestres del teatre clàssic espanyol, ambientades en sengles pobles que es rebelen davant una injustícia: L'Alcalde de Zalamea (Calderón de la Barca) i Fuenteovejuna (Lope de Vega).
Denúncia del retart rural
La denúncia dels regeneracionistas a la situació dels pobles subjectes al caciquisme i el retart de l'Espanya de finals de el XIX i començos de el XX, es veu en la frase feta: el que s'instala en un poble es embrutece, es envilece i s'empobrix.[20] Lo mateixa ocorre en el clima opresivo i decadent dels pobles de principis de XX que varen descriure els autors de la generació del 98 en noveles com L'arbre de la ciència de Pío Baroja o en poesies com La terra de Álvar González d'Antonio Machado (en Campos de Castella). La película de Luis Buñuel Les Hurdes, terra sense pa (1932) reflectix una de les comarques de retart més tòpic, dèu anys despuix de la visita d'Alfonso XIII en el doctor Gregorio Marañón i el hispanista Maurice Legendre. El tremendisme de Camilo José Cela en la posguerra va produir Viage a la Alcarria[21] (1948) o La família de Pascual Duarte (novela, 1942).
Més recentment, a finals del franquisme Joan Manuel Serrat utilisa eixos mateixos tòpics de lo que s'ha vingut a denominar Espanya profunda, ya despoblada i envellida per l'emigració,[22] en la seua cançó Poble Blanco.[23]
La denúncia social està present en les obres de Miguel Delibes, moltes d'elles dutes al cine (Les rates, Els sants inocents, El disputat vot del Sr. Cayo); en esta última es tracta el tema del envelliment i la despoblació rural.[24]
Referències
- ↑ "Poble - Del llatí popŭlus." Particularment l'accepció 2: "Població de menor categoria." Diccionario de la lengua española "Poblat - (Del participi de poblar) - Població, ciutat, vila o lloc." Diccionario de la lengua española. "Poblar - Del llatí popŭlus 'poble'" en els seus dos primeres accepcions es definix com "Fundar un o més pobles - Ocupar en gent un lloc per a que habite o treballe en ell." Diccionario de la lengua española. En canvi, entre les accepcions de "població" només arreplega el DRAE: "Acció i efecte de poblar - Conjunt de persones que habiten en un determinat lloc - Conjunt d'edificis i espais d'una ciutat - Conjunt d'individus de la mateixa espècie que ocupen determinada àrea geogràfica - Conjunt dels elements somesos a una evaluació estadística per mig de mostreig." Diccionario de la lengua española
- ↑ Els assentaments o núcleus de població en una sola vivenda, o en edificacions agrupades que estagen a un sol grup familiar ("llar" -pel lloc a on es manté un fòc encés, orige de l'impost denominat "fogaje" -també us fiscal té l'hórreo-, "casa" -"el casat casa vol"-, encara que siga extens -com el que es reunia entorn al megaron micénico, orige de la polis grega, o entorn al hall germànic-) es denominen, segons les zones, mas, caseriu o mas; en atres idiomes cottage (Online Etimology Dictionary), hut (Online Etimology Dictionary), chalet (Online Etimology Dictionary), etc. Manor (Online Etimology Dictionary) o manor house -manor house- referix una mansió aïllada, de caràcter nobliliario, com la casa solariega espanyola, el chateau francés o la dacha russa. També tenen use térmens d'orige defensiu, com torre, castell (incastellamento), castre o burc, o el terme alquería, d'orige àrap (qasr, qalat, qarya).
- ↑ Es definix "llogaret" precisament com "poble d'escàs veïnat i, per lo comú, sense jurisdicció pròpia" Diccionario de la lengua española; mentres que "lloc", més ambiguament, com "ciutat, vila o llogaret" i com "població menuda, menor que vila i major que llogaret" (accepcions 3 i 4) Diccionario de la lengua española
- ↑ Accepció 2 Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ "Existix una gran disparitat de criteris i ... és impossible establir un llímit de caràcter universal. Cloke i Park (1985) [Cloke, P. J. i Park, C. (1985): Rural resource management. Londres, Croom Helm.] realisen una minuciosa comparació de distints països trobant una gran disparitat que va des dels 1.000 als 20.000 habitants com a llindar de lo urbà." (José Sancho Comíns i Daniel Reinoso Moreno, [La delimitació de l'àmbit rural: una qüestió clau en els programes de desenroll rural], en Estudis Geogràfics 273, juliol-decembre de 2012, pg. 603).
- ↑ Comíns i Reinoso, 0p. cit., nota 3 pg. 605. Vore també Gràcia, Azucena; Gil, José María; i Angulo, Ana María (1998) El consum d'aliments en Espanya: El consumidor rural vs urbà [1] archivat en Wayback Machine.. Revista d'estudis regionals, ISSN 0213-7585, Nº. 50, pags. 111-130
- ↑ Entre les poblacions espanyoles d'eixe orde d'importància, pero en menys de quatre mil habitants es troben: Mondoñedo (3.876), Olmedo (3.744), Molina d'Aragó (3.468), Cistierna (3.351), Lerma (2.703), Vitigudino (2.700), Morella (2.575), Cervera de Pisuerga (2.442), Carrión dels Comtes (2.177), Cendrer (2.176), Daroca (2.113), Sales dels Infants (2.091), Piedrahíta (1.884), Villalpando (1.523), Pobla de Sanabria (1.484), Albarracín (1.049), Boltaña (981). Viella en 1970 no aplegava als 2.000 habitants, encara que actualment ha duplicat la seua població. Els casos més extrems són "ciutats" que tenen en l'actualitat menys de cinccents habitants: Atienza (458), Pedraza (416), Fredes (265). Molt manco numerosos són els casos equivalents en la mitat sur d'Espanya: Boira (3.999), Alcaraz (1.529). L'escassa població dels núcleus de naturalea urbana en el centre-nort peninsular s'evidencia en les províncies que la seua "segona ciutat" té menys habitants: Soria, Àvila i Segòvia (Almazán, 5.795, Arévalo, 7.446 i Cuéllar, 9.044 habitants, respectivament), afegint-se aquelles que la seua "tercera ciutat" té menys de dèu mil habitants (encara que el seu "segona ciutat" supere eixa cantitat): Zamora, Terol i Guadalajara (Bou, 9.325, Andorra, 8.000 i Sigüenza, 4.594 habitants respectivament). Basilio Calderón, Menudes ciutats en grans territoris marginals, en Trobada sobre chicotetes ciutats.
- ↑ Heineberg, font citada en Landstat
- ↑ St Asaph
- ↑ List of smallest cities in the United Kingdom
- ↑ Microcities.
- ↑ Concepció Muñoz Prim Geografia. Anaya
- ↑ Text complet en pdf. Són significatius els títuls dels capítuls:
- ↑ Isabel Uría Maqua, L'amagada senda i l'hort del poeta en l'Oda I de Luis de León, en Criticón 105, 2009:
La Oda I, sense dubte la més popular de les Odes de fra Luis, es coneix comunament pel nom «Vida retirada», pero no és l'únic; atres manuscrits la titulen Vida solitària, Cançó a la vida solitària, Vida del camp, i la cridada «Copia de Palau» du per títul Desprecie del món. Al recolliment de Carlos V. No se sap la data exacta de la seua composició, i s'han propost vàries. Adolphe Coster i Aubrey Bell la situaven en 1556-1557, coincidint en l'abdicació de Carlos V i el seu retir a Yuste. Es basaven en el citat manuscrit de Palau. Per eixos anys fra Luis estudiava en Alcalà, i alguns pensen que, tal volta impressionat per l'acontenyiment del retir de l'Emperador, va escriure llavors una primera redacció de la Oda I. Pero eixe supòsit no està provat, i atres crítics assignen dates més tardanes al poema.
- ↑ En Espanya, la novela regionalista, de molt distinta orientació ideològica, de José María de Pereda (Penyes dalt) o Vicente Blasco Ibáñez (La barraca, Canyes i fanc).
- ↑ Citat per E. Pablo Molina El clapit impetuoso de la lletra. Violència i Lliteratura en alguns texts hispanoamericans
- ↑ Umberto Eco (2008) Història de la Llegea, Madrit: Nerea.
- ↑ Ficha en la web del Museu del Prat. Goya va tractar atres escenes localisades en pobles, com L'era (1786-1787) o Correguda de bous en un poble (1808-1812, Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando).
- ↑ Vicente Peset ho atribuïx a Fernandito de Vida, mestre d'Ayora, citant com a font oral a Felipe Comprén Lázaro. El meu condiscípulo Comprén i Lázaro [2] archivat en Wayback Machine., revista Cultura del 6 d'agost de 1933.
- ↑ Programa de TVE, 1976
- ↑ Vore l'estudi clàssic sobre l'agricultura en Espanya de José Manuel Naredo, L'evolució de l'agricultura en Espanya, 1971 (en el subtítul Desenrolle capitaliste i crisis de les formes de producció tradicionals) i ss. (fins al subtítul 1940-2000); en Ramón Garrabou, El paisage en perspectiva històrica: formació i transformació del paisage en el món mediterràneu, 2008. Des d'una perspectiva antropològic-lliterària, Luis Carandell Celtiberia Show, 1970 i ss. Documentals de TVE (Raïls, Els Rios, recentment, Imprescindibles -documentals TVE-), també séries de ficció o docudrama (Cròniques d'un poble, L'Espanya dels Botejara).
- ↑ Mediterràneu (àlbum), 1971. Vore la lletra completa comentada [3]
- ↑ Vegen-se també les obres citades en sengles artículs d'Antonio Muñoz Molina (L'extinció oblidada) i Elvira Lindo (Deu de la mort pacífica), giner de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pueblo (población rural)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.