Anar al contingut

James Clerk Maxwell

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
James Clerk Maxwell
«Maxwell» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Maxwell (desambiguació).

James Clerk Maxwell (Edimburc, 13 de juny de 1831-Cambridge, 5 de novembre de 1879)[1] va ser un matemàtic[2][3] i científic britànic. El seu major guany va ser la formulació de la teoria clàssica de la radiació electromagnètica, que va unificar per primera volta la electricitat, el magnetisme i la llum com a manifestacions distintes d'un mateix fenomen. Les equacions de Maxwell, formulades per al electromagnetisme, han segut àmpliament considerades la “segona gran unificació de la física”, sent la primera aquella realisada per Isaac Newton.[4][5]

En la publicació de A Dynamical Theory of the Electromagnetic Field en 1865, Maxwell va demostrar que el camp elèctric i el camp magnètic viagen a través de l'espai en forma d'ones que es desplacen a la velocitat de la llum. Maxwell va propondre també que la llum era una ondulació en el mateix mig pel que es propaguen els fenomens electromagnètics.[6] L'unificació dels fenomens lluminosos i elèctrics li va dur a predir l'existència de les ones de radi.[7] Maxwell també està considerat com el fundador del camp modern de la ingenieria elèctrica.[8]

Maxwell va contribuir al desenroll de la distribució de Maxwell-Boltzmann, un mig per a descriure de forma estadística certs aspectes de la teoria cinètica dels gasos. També és conegut per haver presentat, en 1861, la primera fotografia en color duradora. En el camp de les estructures destaca el seu treball sobre l'optimisació de les celosías empleades en molts ponts i estructures de coberta. El número de Maxwell és la base de la teoria de Michell d'optimisació d'estructures desenrollada al començament del XX. Els seus descobriments varen ser claus per a entrar en l'era de la física moderna, assentant els fonaments de camps com la relativitat especial o la mecànica quàntica. Molts físics consideren a Maxwell el científic del XIX en major influència en la física del sigle XX. La seua contribució a la ciència és valorada per molts com a comparable a la realisada per científics com Isaac Newton o Albert Einstein.[9] En la votació del mileni —una enquesta sobre els 100 majors físics de l'época—, Maxwell va acabar en tercer lloc, solament darrere dels dos científics anteriorment mencionats.[10] En el centenari del naiximent de Maxwell, Einstein va descriure el seu treball com el «més profunt i fructífer que la física haguera experimentat des dels temps de Newton».[11] Quan Einstein va visitar l'Universitat de Cambridge en 1922, el seu amfitrió li va dir que hi havia fet grans coses perque s'havia pujat als muscles de Newton; Einstein va respondre: "No, no és aixina. Em recolze en els muscles de Maxwell".[12] Va ser membre de la Royal Society de Londres i de la d'Edimburc.

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Casa natal de James Clerk Maxwell (Edimburc)

James Clerk Maxwell va nàixer el 13 de juny de 1831 en el número 14 del carrer Índia, en Edimburc, sent fill de John Clerk Maxwell de Middlebie, un advocat, i Frances Cay (la filla de Robert Hodshon Cay, i germana de John Cay). El seu pare era un home de família acomodada, sent el sext baró de Clerk de Penicuik. De naiximent, el seu nom va ser sol John Clerk, afegint el Maxwell despuix d'heretar la facenda de Middlebie gràcies a les seues conexions en la pròpia família Maxwell. James era primer de la artista Jemima Blackburn,[13] aixina com del ingenier civil William Diu Cay, en qui tenia una molt bona relació i que seria la seua padrí quan James es va casar. Els pares de Maxwell es varen conéixer i varen casar en la trentena d'edat, i la seua mare tenia casi quaranta anys quan ell va nàixer. Abans ya havien tingut un atre refill, una chiqueta anomenada Eli. Quan Maxwell era encara jove, la seua família es va mudar a la casa Glenlair, que els seus pares havien construït en les 610 hectàrees de terreny que comprenia la facenda Middlebie.[14] Tot apunta a que Maxwell va mostrar una insaciable curiositat des de molt curta edat. Ya als tres anys, preguntava sobre el funcionament i utilitat de qualsevol cosa que es moguera, lluïra o emetera soroll. Tal i com va descriure la seua mare en un passage afegit a una de les cartes del seu marit:

«És un hombrecito molt feliç, i la seua condició ha millorat molt des de que es va moderar el temps; s'interessa molt per portes, claus i panys, i el “ensenya'm cóm funciona” mai ix de la seua boca. També investiga les parts amagades del cablejat, la forma en la que l'aigua aplega de la paret a l'estany…».[15]

La seua família pertanyia a la chicoteta noblea de terratinents escocesos. El seu tio era el 6º baró de Clerk de Penicuik. El seu pare, John Clerk Maxwell, es va dedicar a la abogacía en Edimburc i posteriorment va passar a encarregar-se de l'administració de les seues propietats. John va ser un home ávido de conéixer els alvanços de la ciència. Va inculcar al seu fill'amor per la naturalea i les ciències. Un eixemple d'això és que entre els seus joguets infantils es trobava un fenaquistiscopio, antepassat del cine, inventat pel belga Joseph Plateau. James va ser instruït en la finca familiar per un jove professor que, en la seua agressivitat, no va conseguir motivar-ho. I als 10 anys James va ser enviat a l'Acadèmia d'Edimburc, a on els seus companyers es mofaban d'ell pel seu accent rural i les seues vestimentes estrafalarias. Quatre anys més vesprada, no obstant, rebia la medalla al mèrit en matemàtiques. Acompanyant al seu pare, i a partir dels 12 anys, assistia en freqüència a les reunions en la Edinburgh Royal Society, que va marcar la seua trayectòria. En 1845 va escriure la seua primera ponència científica, que davant la seua joventut va tindre que ser presentada a la Edinburgh Society per un professor de la Universitat d'Edimburc. Descrivia un método per a dibuixar elipses i figures en més de dos focs, les propietats dels quals explicava de forma més senzilla que ho havia fet René Descartes dos sigles abans. La ponència va ser publicada per la Edinburgh Society, lo que li va valdre per a incorporar-ho com a membre a les seues 14 anys.

Estudis bàsics

[editar | editar còdic]
Acadèmia d'Edimburc

Al vore el gran potencial innat del jove, la seua mare Frances va prendre com a seua la responsabilitat d'educar-li. Açò era alguna cosa llògic en la seua época, puix l'educació dels chiquets acostumava a recaure sobre la dòna. Als sèt anys, Maxwell ya havia llegit llarcs passages de Milton i el Salm CXIX. El seu coneiximent sobre les Sagrades Escritures era ya molt extens i coneixia numerosos versículs del Psalterio, alguna cosa molt inusual per a un chiquet a tan primerenca edat. Després, la seua mare va ser diagnosticada de càncer abdominal, similar a lo que tindria Maxwell 4 décades més vesprada. Va morir en decembre de 1839, despuix d'una operació infructuosa. Maxwell contava solament huit anys i, des d'eixe moment, la seua educació va ser dirigida pel seu pare i la seua tia Jane, els qui es varen convertir en les figures clau de la seua vida. El seu escolarisació formal va començar, de forma poc fructífera, baix la tutela d'un chicon de setze anys. D'ell solament se sap que tractava a James en rudeza i ho considerava llent i caprichós; el pare de Maxwell ho va despedir en novembre de 1841 i, despuix d'un madur procés de reflexió, va enviar a Maxwell a la prestigiosa Acadèmia d'Edimburc. Durant el curs es va estajar en casa de la seua tia Isabella.[15] Allí va desenrollar, recolzat per la seua prima Jemima, un especial gust pel dibuix. El portentós chic de dèu anys, criat en la facenda campestre del seu pare, no va encaixar en el colege. Ya que en el primer curs no hi havia més places, Maxwell es va vore obligat a entrar en el segon en companyers un any majors. Els seus modals i peculiar accent (propi de Galloway), resultaven massa rústics per als demés chics. Ya que en el primer dia de classe havia assistit en un uniforme i un parell de sabates fetes en casa, els seus companyers li varen posar el poc amistós renom de «Dafty»[15] (una paraula derivada de l'anglés antic que el seu equivalent actual seria infeliç).[16] A pesar del poc aprecie que denotava eixe tractament, a Maxwell mai va semblar importar-li i va deixar que li'l cridaren durant molts anys sense queixa alguna. El seu aïllament social es va acabar quan va conéixer a Lewis Campbell i a Peter Guthrie Tait, els qui acabarien sent erudits de renom, i en els qui mantindria l'amistat a lo llarc de tota la seua vida. La geometria va fascinar a Maxwell des de molt curta edat i va descobrir per sí mateixa els poliedres regulars abans de rebre cap tipo d'instrucció formal sobre ells.[17] Pese a guanyar tempranamente el premi escolar d'escritura biogràfica, el seu restant treballe acadèmic va passar totalment desapercebut fins que als 13 anys va guanyar la medalla escolar de matemàtiques i el primer premi tant en anglés com en poesia. Pero els interessos del jove estaven molt més allà de les matèries escolars acadèmiques i mai es va esforçar massa en les seues calificacions, pese a que en tot foren molt bones. Va escriure el seu primer artícul científic als catorze anys per a descriure un método mecànic per a dibuixar còniques generalisades usant un tros de fil, aixina com les propietats de les elipses, els óvals cartesianos i les seues curves relacionades (sempre que estes tingueren més de dos focs). El seu treball, Oval Curves,[18] va ser presentat a la Societat Real d'Edimburc per James Forbes, professor de filosofia natural en la Universitat d'Edimburc, ya que es va considerar a Maxwell massa jove per a presentar-ho ell mateixa.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

Encara que el treball no era completament original, ya que René Descartes ya havia examinat les propietats de les elipses multifocals en el sigle XVII, la contribució de Maxwell va ser haver simplificat el seu método reduint el número de passos.

Universitat d'Edimburc (1847–1850)

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Old College, Universitat d'Edimburc

Maxwell va deixar l'Acadèmia en 1847 als 16 anys i va començar a assistir a classes en la Universitat d'Edimburc. Va tindre l'oportunitat d'assistir a la Universitat de Cambridge, pero, despuix del seu primer trimestre, va decidir completar el curs dels seus estudis de pregrado en Edimburc. El personal de l'acadèmia de l'Universitat d'Edimburc incloïa alguns noms de gran prestigi. Els seus tutors de primer any varen incloure a sir William Hamilton, qui li va donar classes sobre llògica i metafísica, Philip Kelland[15] sobre matemàtiques i James Forbes sobre filosofia natural. Les classes en l'Universitat no li varen semblar molt difícils i, per tant, va poder dedicar-se a l'àmbit privat durant el temps lliure que li deixava l'universitat i, en particular, quan retornava a la mansió de Glenlair. Allí solia improvisar experiments en materials químics, elèctrics i magnètics que ell reunia; les seues principals preocupacions llavors tenien que vore en la llum polarisada. Va utilisar gelatina en forma de blocs: els va sometre a vàries tensions i, en un parell de prismas polarizantes que William Nicol li havia donat, va contemplar els colors de les vores que s'havien desenrollat dins de la gelatina. Per mig d'esta pràctica va descobrir la fotoelasticidad, una manera de determinar la distribució de la tensió mecànica de les estructures físiques.[19]

Als 18, va contribuir en dos artículs científics més a la Royal Society d'Edimburc. Un d'estos artículs científics, "On the Equilibrium of Elastic Solids",[20] assentava el fonament per a lo que seria un important descobriment posterior en la seua vida, la doble refracció temporal produïda en líquits viscosos per mig de tensió mecànica. El seu atre artícul científic va ser "Rolling Curves" el qual, junt a l'artícul científic "Oval Curves" que havia escrit per a l'Acadèmia d'Edimburc, també va ser considerat massa jove per a poder presentar i defendre en un estrado. L'artícul científic se li va entregar a la Royal Society per mig del seu tutor.

Universitat de Cambridge

[editar | editar còdic]

En octubre de 1850, ya com a matemàtic, Maxwell va abandonar Escòcia per a ingressar en la Universitat de Cambridge. Inicialment, va assistir a Peterhouse, pero abans d'acabar el seu primer trimestre allí, va ser transferit al Trinity College, a on esperava conseguir una beca d'investigació. En el Trinity va ser elegit com a membre per l'elitista societat secreta coneguda com els Apòstols de Cambridge. L'enteniment intelectual de la seua fe cristiana i sobre la ciència es varen incrementar ràpidament en els anys de Cambridge. La seua pertinença als Apòstols, una elitista societat de debat intelectual, va permetre obrir la seua ment i escrits a atres àmbits:[21]


El grau en el que Maxwell hi havia "llaurat damunt" de les seues creències cristianes, sometent-les a la prova intelectual, pot ser jujat solament de forma incompleta partint dels seus escrits. Pero hi ha moltes proves, sobretot a partir dels seus dies d'estudiant, de que realment va examinar profundament la seua fe. Segurament, el seu coneiximent de la Bíblia era notable, per lo que la seua confiança en les Escritures no estava basada en l'ignorança. En l'estiu del seu tercer any, Maxwell va passar algun temps en Suffolk, en la casa del reverent C. B. Tayler, tio d'un companyer de classe, G. W. H. Tayler. L'amor de Deu mostrat per la família va impressionar a Maxwell, en particular despuix d'una maltia durant la que va ser atés pel ministre i la seua esposa. Sobre el seu regrés a Cambridge, Maxwell escriu al seu amfitrió recent una carta eloqüent i carinyosa, incloent el testimoni següent:[22]

« ... Tinc la capacitat de ser més perverso que qualsevol eixemple que ningú puga posar-me, i ... si m'escape, és solament per la gràcia de Deu que m'ajuda a desfer-me de mi, parcialment en la ciència, més completament en la societat —pero no perfectament llevat per encomanar-me a Deu...»

En novembre de 1851, Maxwell estudiava baix la tutela de William Hopkins, l'èxit de la qual en nutrir el geni matemàtic li havia granjear el renom de “el fabricant de números un”[23] (en referència als wrangler, els alumnes més lluents en cada prova d'ingrés). En 1854, Maxwell es va graduar en el Trinity en un grau en matemàtiques. Va ser el segon més alt en l'examen final, darrere d'Edward Routh, guanyant-se el títul de “Segon wrangler”. Més alvance va ser declarat igualat en Routh en la prova més exigent del Premi Smith.[24] Immediatament despuix d'obtindre el seu grau, Maxwell va llegir el seu escrit "Sobre la Transformació de Superfícies per Doblat" en la Societat Filosòfica de Cambridge.[25] Est és un dels pocs artículs purament matemàtics que havia escrit, demostrant el seu creiximent com a matemàtic.[26]

Maxwell va decidir permanéixer en el Trinity despuix de la graduació i va solicitar una beca, que era un procés que podia durar un parell d'anys. Sostingut pel seu èxit com a estudiant d'investigació, seria lliure, a banda d'alguna formació i imposts d'examen, per a perseguir interessos científics en el seu propi oci. La naturalea i la percepció del color eren un interés que havia començat a abraçar en l'Universitat d'Edimburc mentres era un estudiant de Forbes.[27] En les trompes coloreados inventats per Forbes, Maxwell va ser capaç de manifestar que la llum blanca seria resultat d'una mescla de llum roja, verda i blava. El seu escrit "Experiments sobre el Color" va presentar els principis de combinació en color i va ser presentat a la Real Societat d'Edimburc en març de 1855. Maxwell va ser esta volta capaç d'entregar-ho ell mateixa. Va ser admés en el Trinity el 10 d'octubre de 1855, abans de lo marcat en la norma, i li varen demanar preparar conferències sobre l'hidrostàtica i l'òptica, i presentar-se a un examen. En febrer següent Forbes ho va impulsar a solicitar la plaça recent vacant de Filosofia Natural en el Marischal College, en Aberdeen. El seu pare li va ajudar en la tasca de preparar les referències necessàries, pero va morir el 2 d'abril en Glenlair abans de conéixer el resultat de la candidatura del seu fill. Maxwell va acceptar el professorat en Aberdeen, abandonant Cambridge en novembre de 1856.[15]

Marischal College, Aberdeen, 1856–1860

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Maxwell va demostrar que els anells de Saturn estan formats de numeroses partícules chicotetes.
James C. Maxwell als 23 anys
James i Katherine Maxwell, 1869

Als 25 anys d'edat, Maxwell va ser 15 anys més jove que qualsevol atre professor de l'escola del Marischal College. Es va comprometre en noves responsabilitats com ser cap de departament, traçant els programes i preparant les classes. Es va comprometre a impartir 15 hores a la semana, incloent una classe pro abonament semanal dirigida als treballadors de l'escola. Va viure en Aberdeen durant els 6 mesos del curs acadèmic i va passar els estius en Glenlair, lloc que havia heretat del seu pare. Va centrar la seua atenció en un problema que se li havia escapat als científics durant 200 anys: la naturalea dels anells de Saturn. Es desconeixia com podien permanéixer estables, sense trencar-se, sense anar a la deriva o colisionar en el planeta. El problema va tindre una repercussió especial en eixe moment degut a que el St Jonh’s College de Cambridge lo havia elegit com a tema per al premi Adams de 1857. Maxwell va dedicar dos anys a estudiar el problema, provant que un anell sòlit normal no podia ser estable, mentres que un líquit es voria forçat per l'acció de l'ona en trencar-se en una massa amorfa. Ya que cap va ser observat, Maxwell va concloure que els anells estaven composts per numeroses partícules a les que va cridar «brick-bats», cada una orbitando independentment al voltant de Saturn. Maxwell va ser guardonat en £130 del premi Adams en 1859 pel seu ensaig On the stability of the motion of Saturn’s rings. Va ser l'únic que concorria en haver fet un alvanç sobre el tema. El seu treball va ser tan detallat i convincent que quan George Biddell Airy ho va llegir, va comentar «És una de les aplicacions més memorables de les matemàtiques a la física que jamai he vist».[15] Va ser considerat lo últim en el tema fins a les observacions directes dels vols de reconeiximent del Voyager, que varen vindre a confirmar les prediccions de Maxwell. En 1857 Maxwell es va fer amic del reverent Daniel Dewar, que es convertiria més vesprada en el director del Marischal College. A través d'ell va conéixer a la seua filla, Katherine Mary Dewar. Es varen comprometre en febrer de 1858 i es varen casar en Aberdeen el 2 de juny d'eixe mateix any. En el registre del matrimoni, Maxwell apareix com a professor de filosofia natural en el Marischal College d'Aberdeen. Si es compara el periodo de sèt anys com senior de Maxwell en els de Katherine, poc es coneix d'ella, encara que se sap que ajudava en elaboratori i treballava en experiments de viscosidad. El biógraf i també amic de Maxwell, Lewis Campbell, va adoptar una inusual reticència en el tema de Katherine, encara que descrivint la seua vida matrimonial com «una de devoció sense precedents».[28]

En 1860 el Marischal College es va fusionar en el King’s College, que es va traslladar prop d'est, formant la Universitat d'Aberdeen. Allí no hi havia lloc per a dos professors de filosofia natural, aixina que Maxwell, a pesar de la seua reputació científica, es va vore sense treball. No va tindre èxit solicitant la plaça que va deixar vacant Forbes en Edimburc, puix varen preferir a Tait. En lloc d'açò, a Maxwell se li va concedir la càtedra de filosofia natural en el King's College de Londres. Despuix de recuperar-se d'un episodi de pigota casi mortal de 1860, Maxwell es va mudar a Londres en la seua esposa.[29]

King’s College, Londres, 1860–1865

[editar | editar còdic]

El temps que Maxwell va passar en el King’s College va ser provablement el més productiu de la seua carrera. Va rebre la Medalla Rumford de la Royal Society en 1860 pel seu treball sobre el color i va anar posteriorment acceptat en la Societat en 1861.[30] En este periodo de la seua vida va presentar la primera fotografia en color del món, va desenrollar les seues idees sobre la viscosidad dels gasos i va propondre un sistema per a definir cantitats físiques (ara conegut com anàlisis dimensional). Maxwell a sovint va assistir a conferències en la Royal Institution, a on va coincidir de forma regular en Michael Faraday. La relació entre abdós no podia descriure's com a propenca, perque Faraday era 40 anys major que Maxwell i mostrava signes de demència senil. No obstant, sentien un fort respecte cap als seus mutus talents.[31]

Este periodo és especialment reseñable pels alvanços de Maxwell en els camps de l'electricitat i el magnetisme. Va estudiar la naturalea dels camps elèctrics i magnètics en el seu artícul científic de dos parts “On physicalines of force", el qual va ser publicat en 1861. En ell va proporcionar un model conceptual per a la inducció electromagnètica, compost per chicotetes cèlules giratòries de fluix electromagnètic. Posteriorment, va afegir dos parts més i les va publicar en el mateix artícul científic en 1862. En la primera part adicional va explicar la naturalea de la electrostàtica i la corrent de desplaçament. En la segona va analisar la rotació del pla de polarisació de la llum en un camp magnètic, un fenomen que va ser descobert per Faraday i que ara és conegut com el efecte Faraday.[32]

Últims anys, 1865–1879

[editar | editar còdic]

En 1865, Maxwell va abandonar el King’s College, en Londres, i va tornar a Glenlair en Katherine. En el seu artícul científic “On reciprocal figures, frames and diagrams of forces” (1870) va estudiar la rigidea de varis dissenys d'entramat. Va escriure ellibre de text Theory of Heat (1871) i el tractat Matter and Motion (1876). Maxwell també va ser el primer en fer us explícit del anàlisis dimensional, en 1871.[33]

En 1871 es va convertir en el primer Professor Cavendish de Física en Cambridge. Maxwell va ser posat a càrrec del desenroll del Laboratori Cavendish, supervisant cada pas del progrés de l'edifici i de la compra del material de laboratori.[34] Una de les últimes grans contribucions a la ciència realisades per Maxwell va ser l'edició (en quantioses anotacions originals) de l'investigació d'Henry Cavendish, segons la qual sembla que Cavendish va investigar, entre atres coses, qüestions com la densitat de la Terra i la composició de l'aigua.[35]

Maxwell va morir en Cambridge de càncer abdominal el 5 de novembre de 1879 als 48 anys.[36] La seua mare havia mort a la mateixa edat per culpa de la mateixa classe de càncer.[37] El ministre que anava a visitar-ho regularment en les seues últimes semanes de vida estava sorprés davant la seua lucidea i l'immens poder i l'alcanç de la seua ment, pero comenta particularment:

... la seua maltia va traure a relluir el seu gran cor, ànima i esperit: el seu ferm i indubtable fe en l'encarnació i tots els seus resultats; en la total suficiència del resarcimiento; en el treball de l'Esperit Sant. Ell havia medit i comprés tots els dissenys i sistemes de la filosofia, i els hi havia jujat buits i insatisfactoris -“unworkable” (impracticables) era lo que dia sobre ells- i va canviar en simple fe al Evangelio del Salvador.

Quan estava a punt de morir, Maxwelli va contar a un companyer de Cambridge:

He estat pensant en quanta delicadea he segut tractat sempre. Mai he segut espentat violentament en tota la meua vida. L'únic desig, com David, és servir a la meua generació per la voluntat de Deu, i després caure dormit.

Maxwell va ser enterrat en Parton Kirk, pròxim a Castle Douglas en Galloway, prop d'a on es crie.[38] L'extensa biografia The life of James Clerk Maxwell, pel seu antic companyer de classe i etern amic el professor Lewis Campbell, va ser publicat en 1882. Els seus treballs varen ser inclosos en volums de la Cambridge University Press en 1890.[39]

Vida personal

[editar | editar còdic]

Estava casat en Katherine Clerk Maxwell, majorment coneguda per mostrar observacions que varen contribuir als descobriments del seu marit. Gran amant de la poesia escocesa, Maxwell va escriure els seus propis poemes, el més conegut és Rigid Body Sings, molt similar a “Comin’ through the rye” de Robert Burns, que solia cantar acompanyat d'una guitarra i escomença d'esta manera:[40]

Gin a body meet a body Flyin' through the air. Gin a body hit a body, Will it fly? And where?

El seu amic Lewis Campbell va publicar una colecció dels seus poemes en 1882.[41]

Les descripcions de Maxwell observant les seues notables qualitats intelectuals estan acompanyades d'una dificultat social. Maxwell era un evangèlic presbiteriano i en els seus últims anys es va convertir en un vell de l'iglésia d'Escòcia. Les creències religioses de Maxwell i activitats relacionades varen ser el foc d'un gran número de papers. Va assistir a l'Iglésia Episcopal d'Escòcia quan era un chiquet per a portar a terme una conversió evangèlica en abril de 1853. Una faceta d'esta conversió podria ser l'alliniació en una postura antipositivista.[42]

Llegat científic

[editar | editar còdic]

Electromagnetisme

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Equacions de Maxwell.
Carta dirigida per Maxwell a Peter Tait

Maxwell va estudiar i va realisar comentaris sobre l'electricitat i el magnetisme per primera volta en 1855, quan el seu ensaig “On Faraday’s lines of force” va ser llegit davant la Societat Filosòfica de Cambridge. L'ensaig presentava un model simplificat del treball de Faraday, i certs comentaris sobre la relació entre electricitat i magnetisme. Maxwell va reduir tot el coneiximent referent a la matèria que en eixe moment es tenia a un conjunt particular de vint equacions diferencials, en vint variables. Este treball es publicaria baix el nom de “On Physicalines of Force”, en març de 1861.[43]

Al voltant de 1862, mentres impartia classes en el King’s College, Maxwell va calcular la velocitat de propagació d'un camp electromagnètic, descobrint que era aproximadament equivalent a la de la llum (vejau constants electromagnètiques, en l'artícul sobre la velocitat de la llum). Va considerar açò més que una simple coincidència, comentant que: “Difícilment podem evitar la conclusió de que la llum consistix en ondulacions travesseres del mateix mig que és causa dels fenomens elèctrics i magnètics.”[15]

Buscant afondar en el problema, Maxwell va demostrar que les seues equacions predien l'existència d'ones de camps elèctrics/magnètics oscilantes, que viajaven pel buit a una velocitat que era possible predir sobre la base d'experiments elèctrics simples; amprant els mijos i senyes disponibles en l'época, Maxwell va obtindre una velocitat de 310 740 000 metros per segon.[44] En el seu artícul “A Dynamical Theory of the Electromagnetic Field”, de 1864, declara que: “Este acort de resultats sembla mostrar-nos que la llum i el magnetisme són efectes de la mateixa substància, i que la llum és un destorbament electromagnètic propagat a través d'un camp d'acort en les lleis electromagnètiques”.[45]

Les seues famoses vint equacions varen aparéixer per primera volta en la seua versió moderna (quatre equacions en derivades parcials) en ellibre A Treatise on Electricity and Magnetism (1873).[46] La major part d'este treball ho va realisar durant la seua estància en Glenlair, mentres mantenia el seu lloc en Londres i conseguia la càtedra Cavendish.[15] Maxwell va expressar els seus treballs sobre electromagnetisme basant-se en tensors, i en el potencial electromagnètic com a centre de la teoria.[47] En 1881, Oliver Heaviside va reemplaçar el camp de potencial electromagnètic de Maxwell per “camps de força”, reduint la complexitat de la teoria de Maxwell i fent possible la seua reducció a quatre equacions, que ara coneixem en Lleis de Maxwell o Equacions de Maxwell. Segons Heaviside, el camp de potencial electromagnètic resultava arbitrari i devia ser "assessinat". Actualment, l'us de potencials (en forma escalar o vectorial) és l'estàndart per a resoldre dites equacions. Alguns anys despuix, Heaviside i Peter Guthrie Tait varen mantindre un debat sobre els mèrits relatius del anàlisis vectorial i dels tensors. El resultat va ser l'acceptació de que no hi havia necessitat de tindre les senyes i el coneiximent físic profunt que proveïen els tensors si la teoria era purament local, per lo que l'anàlisis vectorial es va convertir en lo comú.[48] Es va provar que Maxwell estava en lo correcte, i la seua conexió (quantitativa) entre llum i electromagnetisme es considera un dels majors guanys de la física matemàtica del XIX.[49]

Maxwell també va introduir el concepte de camp electromagnètic, en comparació al concepte de llínees de força descrit per Faraday.[50] Entenent la propagació de l'electromagnetisme com a camp emés per partícules actives, Maxwell va poder realisar alvanços en el seu treball sobre la llum. En eixos anys, la seua teoria sobre la propagació de la llum requeria un mig per a les ones, cridat éter lumínico.[50] A lo llarc del temps, l'existència de tal mig, que teòricament permeaba tot espai i era indetectable per mig de métodos mecànics, va ser catalogada com a impossible al no poder compatibilisar-se en experiments com el de Michelson-Morley.[51] Ademés, semblava requerir un marc de referència absolut per a que les seues equacions anaren vàlides, alguna cosa que provocava que la seua forma canviara respecte a un observador en moviment. Tals dificultats inspirarien a Albert Einstein a l'hora de formular la seua teoria de la relativitat especial; cosa que a la seua volta va terminar en la necessitat d'un éter lumínico estacionario.[52]

Percepció del color

[editar | editar còdic]
Image d'una banda de tela escocesa, la primera fotografia en color duradora. Va ser presa en una demostració realisada per James Clerk Maxwell en una conferència de 1861

Com la majoria de físics del seu temps, Maxwell tenia un gran interés per la psicologia. Es va interessar particularment, seguint els passos d'Isaac Newton i Thomas Young, en l'estudi de la percepció del color. Des de 1855 fins a 1872, va publicar irregularment séries d'investigació que tractaven de la percepció del color, el daltonisme, i la teoria del color, otorgant-se-li la Medalla Rumford per On the Theory of Colour Vision.[53]

Isaac Newton havia demostrat, usant prismes, que la llum blanca, com per eixemple la llum solar, es compon d'un número de components monocromàtics que podrien tornar a combinar-se en la llum blanca.[54] Newton també va demostrar que un color taronja fet de groc i roig podria vore's igual que una llum taronja monocromàtica a pesar de que estiguera composta de dos llums monocromàtiques grogues i roges. D'ahí la paradoxa que va deixar perplexos als físics del moment: dos llums complexes (compostes de més d'una llum monocromàtica) podrien semblar-se pero ser físicament diferents, cridades metamerisme. Thomas Young va propondre anys despuix que esta paradoxa podria explicar-se en ser percebuts els colors a través d'un número llimitat de canals en els ulls, que podrien ser tres, la teoria del color tricromática.[55] Maxwell va utilisar la recentment desenrollada àlgebra llineal per a provar la teoria de Young. Qualsevollum monocromàtica que estimule a tres receptors deuria ser capaç igualment de ser estimulada per un conjunt de tres llums monocromàtiques diferents (de fet, per qualsevol conjunt de tres llums diferents). Va demostrar que eixe era el cas,[56] inventant experiments de combinació de colors i colorimetria. Maxwell també va estar interessat en aplicar la seua teoria del color, concretament en la fotografia en color. Partint directament del seu treball en psicologia sobre la percepció del color: si una suma de tres llums poguera reproduir qualsevol color perceptible, llavors les fotografies en color podrien ser produïdes en un conjunt de filtres de tres colors. En el seu artícul científic de 1855, Maxwell va propondre que si tres fotografies en blanc i negre anaren preses a través de filtres rojos, verts i blaus i còpies transparents de les imàgens anaren proyectades en una pantalla usant filtres similars, quan se sobrepongueren en la pantalla, el resultat seria percebut per l'ull humà com una reproducció completa de tots els colors en l'escena.[57]

Durant una conferència de la Real Institució de 1861 sobre teoria del color, Maxwell va presentar la primera demostració de fotografia en color del món per este principi d'anàlisis i síntesis de tres colors. Thomas Sutton, inventor de la cambra réflex d'una sola lent, va prendre la fotografia. Va fotografiar una cinta de tela escocesa tres voltes, a través de filtres rojos, verts i blaus, i també va fer una quarta fotografia a través d'un filtre groc que, segons el relat de Maxwell, no va ser utilisat en la demostració. Degut a que les plaques fotogràfiques de Sutton eren insensibles al roig i a penes sensibles al vert, els resultats d'este experiment pioner estaven llunt de ser perfectes. En el relat publicat de la conferència, es dia que «si les imàgens en roig i en vert hagueren segut fotografiades tan perfectament com el blau», hauria segut una image verdaderament coloreada de la cinta de tela. «Trobant materials fotogràfics més sensibles als rajos menys refractius, la representació dels colors dels objectes podria millorar molt».[30][58][59] Els investigadors en 1961 varen concloure que l'aparent impossible èxit parcial de l'exposició pel filtre roig va ser per la llum ultravioleta, que és fortament reflectida per alguns colorants rojos, no totalment bloquejada pel filtre roig usat, i dins del ranc de sensibilitat del procés de colodión humit empleat per Sutton.[60]

Teoria cinètica i termodinàmica

[editar | editar còdic]
Dimoni de Maxwell, un experiment mental a on la entropía disminuïx

Maxwell també va treballar sobre la teoria cinètica dels gasos. Originada en els treballs de Daniel Bernoulli, la seua hipòtesis va alvançar (gràcies a l'esforç de científics com John Herapath, John James Waterston, James Joule i especialment Rudolf Clausius) fins a tal punt que la seua precisió estava considerada fòra de tot dubte. De tots modos, Maxwell va poder desenrollar-la enormement, en un camp a on era al mateix temps experimentador (en les lleis de fricció per a gasos) i matemàtic.[61]

Entre 1859 i 1866, va desenrollar una teoria sobre la distribució de velocitats dins de les partícules d'un gas. Esta va ser generalisada, més vesprada, per Ludwig Boltzmann.[62][63] La seua fòrmula, que rep el nom de distribució de Maxwell-Boltzmann, permet quantificar la fracció de partícules sobre el total del gas que es mouen a una determinada velocitat per a qualsevol temperatura donada. En la teoria cinètica, les temperaturas, i en general el calor, solament causen moviment molecular. Este enfocament generalisava les lleis de la termodinàmica prèviament establides, i explicava certs experiments i observacions molt millor que les ferramentes anteriors. El treball de Maxwell en la termodinàmica li va dur a dissenyar el famós experiment mental del dimoni de Maxwell, a on la segona llei de la termodinàmica és violada, en existir un ser capaç de separar les partícules segons el seu nivell energètic.[64]

En 1871 va establir les relaciones termodinàmiques de Maxwell, igualtats entre les derivadas segones dels potencials termodinàmics i diferents variables pròpies de la termodinàmica. En 1874, Maxwell va construir un model d'algeps per a visualisar els canvis de fase des d'un punt de vista termodinàmic, basant-se en l'idea que el científic americà Josiah Willard Gibbs havia publicat en els seus artículs científics sobre termodinàmica gràfica.[65][66]

Teoria del control

[editar | editar còdic]

En el seu artícul científic "On governors", publicat en els Proceeding of the Royal Society,[67] Maxwell va assentar algunes de les bases de l'actual teoria del control. En este artícul, l'autor discutia alguns aspectes sobre els reguladors centrífugos que s'usaven per a controlar les màquines de vapor de l'época.[68]

Llegat

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Monument dedicat a James Clerk Maxwell en Edimburc, per Alexander Stoddart, realisat per encàrrec de la Royal Society d'Edimburc (2008)

El nom de James Clerk Maxwell ha segut homenajat en múltiples ocasions, tals com:

  • El maxwell (Mx), una unitat composta per a la medició de fluix magnètic.
  • El Premi James Clerk Maxwell en física de plasmes de la Societat Americana de Física.
  • Premie Maxwell del IEEE.
  • El cràter llunar Maxwell du este nom en la seua memòria.[69]
  • L'asteroide (12760) Maxwell també commemora el seu nom.
  • Aixina mateix, els Maxwell Montes de Venus duen el seu nom.[70]
  • La brecha Maxwell dins dels anells de Saturn.
  • El telescopi James Clerk Maxwell, el major telescopi astronòmic del món (15 metros) per a llongituts d'ona per baix del milímetro.
  • L'Edifici James Clerk Maxwell de l'Universitat d'Edimburc, a on se situen les facultats de meteorologia, matemàtiques i física.
  • L'edifici James Clerk Maxwell en el campus Waterloo del King’s College londinenca. En l'universitat també reben el seu nom una càtedra i una societat per a físics sense graduar.[71]
  • El Centre James Clerk Maxwell de l'Acadèmia d'Edimburc.[72]
  • El Centre Maxwell de la Universitat de Cambridge, dedicat a les relaciones acadèmia-indústria en l'àmbit de les ciències físiques i la tecnologia.
  • Una estàtua en el Carrer George d'Edimburc.[73]
  • L'empresa de fabricació de GPUs Nvidia va nomenar l'arquitectura de la seua série GeForce 900 en honor a Maxwell.[74]
  • La Star of Caledònia, una escultura proposta, pero encara no construïda, rendix tribut a Maxwell.[75]
  • Maxwell, el software d'anàlisis electromagnètic d'ANSYS.
  • Creen el Colege James Clerk Maxwell en Arequipa.

Publicacions

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «britannica. com/biography/James-Clerk-Maxwell James Clerk Maxwell; Scottish mathematician and physicist» (en en). Encyclopedia Britannica. Consultat el 9 de giner de 2019.
  2. ↑ «st-andrews. ac. uk/Biographies/Maxwell/ James Clerk Maxwell». School of Mathematical and Computational Sciences University of St Andrews.
  3. ↑ «mcs. st-and. ac. uk/HistTopics/Knots_and_physics. html Topology and Scottish mathematical physics». University of St Andrews.
  4. ↑ «ieee-virtual-museum. org/exhibit/exhibit. php? id=159265&lid=1&seq=3 Electromagnetism, Maxwell’s Equations, and Microwaves». IEEE Virtual Museum. Consultat el 2 de juny de 2008.
  5. ↑ Nahin, P. J. (1992). “Maxwell's grand unification”. IEEE Spectrum 29 (3). doi:10.1109/6.123329.
  6. ↑ Maxwell, James Clerk (1865). “wikimedia. org/wikipedia/commons/1/19/A_Dynamical_Theory_of_the_Electromagnetic_Field.pdf A dynamical theory of the electromagnetic field”. Philosophical Transactions of the Royal Society of London 155: 459–512. doi:10.1098/rstl.1865.0008. Bibcode: 1865RSPT..155..459C. (This artícul accompanied an 8 December 1864 presentation by Maxwell to the Royal Society. His statement that "light and magnetism llaure affections of the same substance" is at page 499.)
  7. ↑ Eddy L Molina. «org/AFLB-472/aflb472m972. htm On the direct solution of Maxwell’s equations for electromagnetic waves». fondationlouisdebroglie. org. Consultat el 2023-10-09.
  8. ↑ Tapen K. Sakar, Magdalena Salazar-Palma, Dipak L. Sengupta; James Clerk Maxwell: The Founder of Electrical Engineering; 2010 Second Region 8 IEEE Conference on the History of Communications;IEEE
  9. ↑ Tolstoy, Ivan (1981). James Clerk Maxwell : a biography, Chicago: University of Chicago Press, p. 2. OCLC 8688302. ISBN 0-226-80785-1.
  10. ↑ «bbc. co. uk/2/hi/science/nature/541840. stm Einstein, the greatest» (en en). BBC News. Consultat el 9 de giner de 2019.
  11. ↑ Abraham Pais (1982). google. es/books? id=KdaiZDaB7TgC&pg=PA319#v=onepage&q&f=false Subtle is the Lord : The Science and the Life of Albert Einstein: The Science and the Life of Albert Einstein, Oxford University Press, USA, pp. 319 de 576. ISBN 9780191524028.
  12. ↑ Mary Shine Thompson, 2009, The Fire l' the Flint, p. 103; Four Courts
  13. ↑ Marilyn Ogilvie, Joy Harvey (2003). google. es/books? id=rUCUAgAAQBAJ&pg=PT652#v=onepage&q&f=false The Biographical Dictionary of Women in Science: Pioneering Lives From Ancient Claves to the Mid-20th Century, Routledge, pp. 798. ISBN 9781135963439.
  14. ↑ Basil Mahon (2004). google. es/books? id=mGo_jtHwL0sC&pg=PT23#v=onepage&q&f=false The Man Who Changed Everything: The Life of James Clerk Maxwell, John Wiley & Sons, pp. 246. ISBN 9780470861714.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 15,7 O'Connor, John J.
    Robertson, Edmund F.. "MacTutor History of Mathematics archive"{{#if
    |, episodi {{{numero}}}}..
  16. ↑ «merriam-webster. com/dictionary/daft Daft» (en en). Merriam Webster. Consultat el 9 de giner de 2019. «Daft: 3 Scotland : frivolously merry»
  17. ↑ R. T. Glazebrook (2018). google. es/books? id=M3VvDwAAQBAJ&pg=PA16&#v=onepage&q&f=false James Clerk Maxwell and Modern Physics, pp. 16 de 226. ISBN 9780359071104.
  18. ↑ Harman, google. es/books? id=qf6jtc4nZisC&pg=PA14#v=onepage&q&f=false pàgina 14
  19. ↑ R. B. Heywood (2013). google. es/books? id=5ckgBQAAQBAJ&pg=PA1&#v=onepage&q&f=false Photoelasticity for Designers: International Series of Monographs in Mechanical Engineering, Elsevier, pp. 1 de 458. ISBN 9781483151953.
  20. ↑ P. M. Harman, Peter Michael Harman (2001). google. es/books? id=qf6jtc4nZisC&pg=PA18#v=onepage&q&f=false The Natural Philosophy of James Clerk Maxwell, Cambridge University Press, pp. 18 de 232. ISBN 9780521005852.
  21. ↑ Glazebrook 1896, p. 30
  22. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada MIT IAP Seminar
  23. ↑ Warwick 2003, pàg. 84–85
  24. ↑ Tolstoy 1982, p. 62
  25. ↑ Harman 1998, p. 3
  26. ↑ Tolstoy 1982, p. 61
  27. ↑ Mahon, Basil, The Man Who Changed Everything – the Life of James Clerk Maxwell ed. Hoboken, Nova Jersey, 2003, p. 51.
  28. ↑ Tolstoy 1982, pàg. 88–91
  29. ↑ Tolstoy 1982, p. 98
  30. ↑ 30,0 30,1 Tolstoy 1982, p. 103
  31. ↑ Tolstoy 1982, pàg. 100–1
  32. ↑ Mahon 2003, p. 109
  33. ↑ Lestienne, Rémy (1998). google. com/books? id=uzXUmwp9um4C&pg=PA20#v=onepage&q&f=false The Creative Power of Chance, pp. 20–21. ISBN 9780252066863.
  34. ↑ Moralee, Dennis. «archive. org/web/20130915013523/http://www. phy. cam. ac. uk/history/old_maxwell. php The Old Cavendish – "The First Tingues Years"». University of Cambridge Department of Physics. Archivat des d'el phy. cam. ac. uk/history/old_maxwell. php original, el 15 de setembre de 2013. Consultat el 30 de juny de 2013.
  35. ↑ Jones, Roger (2009). google. com/books? id=46Rx1U5x70QC&pg=PA40#v=onepage&q&f=false What's Who?: A Dictionary of Things Named After People and the People They llaure Named After, p. 40. ISBN 9781848760479.
  36. ↑ Harman 2004, p. 662
  37. ↑ «archive. org/web/20130827222612/http://clerkmaxwellfoundation. org/JCMF_brochure_v2.pdf James Clerk Maxwell Foundation». Archivat des d'el clerkmaxwellfoundation. org/JCMF_brochure_v2.pdf original, el 27 d'agost de 2013. Consultat el 30 de juny de 2013.
  38. ↑ «archive. org/web/20130602221421/http://www. clerkmaxwellfoundation. org/html/parton. html Parton & Sam Callander». James Clerk Maxwell Foundation. Archivat des d'el clerkmaxwellfoundation. org/html/parton. html original, el 2 de juny de 2013. Consultat el 30 de juny de 2013.
  39. ↑ (2011) google. com/books? id=Jrzq_7NhGRkC The Scientific Papers of James Clerk Maxwell. ISBN 9781108012256.
  40. ↑ «archive. org/web/20130404194532/http://www. haverford. edu/physics-astro/songs/rigid. htm Rigid Body Sings». Haverford College. Archivat des d'el haverford. edu/physics-astro/songs/rigid. htm original, el 4 d'abril de 2013. Consultat el 26 de març de 2013.
  41. ↑ «library. utoronto. ca/html/1807/4350/poet400. html Selected Poetry of James Clerk Maxwell (1831–1879)». University of Toronto Libraries. Consultat el 27 d'agost de 2013.
  42. ↑ “James Clerk Maxwell and religion” (1986). American Journal of Physics 54 (4): 312–317. doi:10.1119/1.14636. Bibcode: 1986AmJPh..54..312T.
  43. ↑ «archive. org/web/20130622095747/http://www. kcl. ac. uk/newsevents/news/newsrecords/2011/04Apr/JamesClerkMaxwell. aspx 1861: James Clerk Maxwell's greatest year». King's College London. Archivat des d'el kcl. ac. uk/newsevents/news/newsrecords/2011/04Apr/JamesClerkMaxwell. aspx original, el 22 de juny de 2013. Consultat el 28 de març de 2013.
  44. ↑ «archive. org/web/20140317170802/http://ecee. colorado. edu/~ecen3410/ECEN3410-FirstClass.pdf ECEN3410 Electromagnetic Waves». University of Colorat. Archivat des d'el colorado. edu/~ecen3410/ECEN3410-FirstClass.pdf original, el 17 de març de 2014. Consultat el 30 de juny de 2013.
  45. ↑ Plantilla:Cite journalast=Maxwell (Este artícul va acompanyar una presentació del 8 de decembre de 1864 de Maxwell a la Royal Society. La seua declaració de que «la llum i el magnetisme són afeccions de la mateixa substància» es troba en la pàgina 499.)
  46. ↑ «archive. org/web/20130707121529/http://libraries. mit. edu/150books/2011/01/19/1873/ Year 13 – 1873: A Treatise on Electricity and Magnetism by James Clerk Maxwell». MIT Libraries. Archivat des d'el mit. edu/150books/2011/01/19/1873/ original, el 7 de juliol de 2013. Consultat el 30 de juny de 2013.
  47. ↑ «archive. org/web/20130304022724/http://www. cheniere. org/books/aids/ch4. htm Extraordinary Physics». The Tom Bearden Website. Archivat des d'el cheniere. org/books/aids/ch4. htm original, el 4 de març de 2013. Consultat el 30 d'abril de 2013.
  48. ↑ Barrett & Grimes 1995, pàg. 7–8
  49. ↑ Wheen, Andrew (2010). google. com/books? id=B6shu_hAiGkC&pg=PA86#v=onepage&q&f=false Dot-Dash to Dot. Com: How Modern Telecommunications Evolved from the Telegraph to the Internet, p. 86. ISBN 9781441967602.
  50. ↑ 50,0 50,1 Johnson, Kevin (May 2002). «archive. org/web/20110827131533/http://www-history. mcs. st-and. ac. uk/Projects/Johnson/Chapters/Ch4_4. html The Electromagnetic Field». University of St Andrews. Archivat des d'el mcs. st-and. ac. uk/Projects/Johnson/Chapters/Ch4_4. html original, el 27 d'agost de 2011. Consultat el 30 de juny de 2013.
  51. ↑ “On the Relative Motion of the Earth and the Luminiferous Ether” (1887). American Journal of Science 34 (203): 333–345. doi:10.2475/ajs. s3-34.203.333.
  52. ↑ Einstein, Albert. «archive. org/web/20131121211828/http://www-history. mcs. st-and. ac. uk/Extras/Einstein_ether. html Ether and the Theory of Relativity». Archivat des d'el mcs. st-and. ac. uk/Extras/Einstein_ether. html original, el 21 de novembre de 2013. Consultat el 19 de decembre de 2013.
  53. ↑ Johnson, Kevin (May 2012). «archive. org/web/20121111044045/http://www-history. mcs. st-and. ac. uk/Projects/Johnson/Chapters/Ch4_2. html Colour Vision». University of St Andrews. Archivat des d'el mcs. st-and. ac. uk/Projects/Johnson/Chapters/Ch4_2. html original, el 11 de novembre de 2012. Consultat el 20 May 2013.
  54. ↑ Newton, Isaac (1704). org/details/opticksortreatisnewt Opticks: or a treatise of the reflexions, refractions, inflexions and colours of light, London: Printed for Sam. Smith, and Benj. Walford, Printers to the Royal Society, at the Prince's Arms in St. Paul's Church-yard.
  55. ↑ Plantilla:Cite journalast=Young
  56. ↑ Plantilla:Cite journalast=Maxwell
  57. ↑ “Experiments on Colour, as Perceived by the Eye, with Remarks on Colour-Blindness” (1855). Transactions of the Royal Society of Edinburgh 21 (2): 275–298. doi:10.1017/S0080456800032117. (This thought-experiment is described on pages 283–4. The short-wavelength filter is specified as "violet", but during the 19th century "violet" could be used to descriu a deep violet-blue such as the colour of cobalt glass.)
  58. ↑ Maxwell, J. Clerk (2011). «On the Theory of Three Primary Colours», org/index. php? title=Maxwell,_J._Clerk._%22On_the_Theory_of_Three_Primary_Colours.%22 The Scientific Papers of James Clerk Maxwell (vol. 1), Cambridge University Press, pp. 445–450. ISBN 9780511698095. Consultat el 28 de març de 2013.
  59. ↑ Maxwell, J. Clerk (1861). “org/index. php? title=%22The_Theory_of_the_Primary_Colours.%22_The_British_Journal_of_Photography,_August_9,_1861 The Theory of the Primary Colours”. The British Journal of Photography. Recuperate le 28 de març de 2013.
  60. ↑ “Maxwell's Color Photography” . Scientific American 205 (5): 117–128. doi:10.1038/scientificamerican1161-118. Bibcode: 1961SciAm.205i.118I.
  61. ↑ «archive. org/web/20130627090441/http://www. theiet. org/resources/library/archives/biographies/maxwell. cfm Archives Biographies: James Clerk Maxwell». The Institution of Engineering and Technology. Archivat des d'el theiet. org/membership/library-archives/the-iet-archives/biographies/james-clerk-maxwell/ original, el 27 de juny de 2013. Consultat el 13 d'agost de 2021.
  62. ↑ Hill, Melanie. «archive. org/web/20140103232904/http://users. ece. gatech. edu/~alan/ECE6451/Lectures/StudentLectures/Hill_5p4_MaxwellBoltzmannDistribution.pdf The Maxwell–Boltzmann distribution». Geòrgia Institute of Technology. Archivat des d'el ece. gatech. edu/~alan/ECE6451/Lectures/StudentLectures/Hill_5p4_MaxwellBoltzmannDistribution.pdf original, el 3 de giner de 2014. Consultat el 28 d'agost de 2013.
  63. ↑ (2005) google. com/books? id=DWRkfjIFdOIC&pg=PA51#v=onepage&q&f=false The Corresponding-States Principle and its Practice: Thermodynamic, Transport and Surface Properties of Fluids, p. 51. ISBN 9780080459042.
  64. ↑ nature. com/news/2010/101114/full/news.2010.606. html Demonic device converts information to energy (in (en)), Nature News.
  65. ↑ West, Thomas G.. “siggraph. org/publications/newsletter/v33n1/columns/west. html James Clerk Maxwell, Working in Wet Clay”. SIGGRAPH Computer Graphics Newsletter 33 (1): 15–17. doi:10.1145/563666.563671.
  66. ↑ Cropper, William H. (2004). google. com/books? id=UqbxZpELwHYC Great Physicists: The Life and Claves of Leading Physicists from Galeo to Hawking, Oxford University Press, p. 118. ISBN 9780195173246.
  67. ↑ Maxwell, James Clerk (1868). “On Governors”. Proceedings of the Royal Society of London 16: 270–283. doi:10.1098/rspl.1867.0055.
  68. ↑ Mayr, Otto (1971). “Maxwell and the Origins of Cybernetics”. Isis 62 (4): 424–444. doi:10.1086/350788.
  69. ↑ «Cràter Maxwell» (en inglés). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Flagstaff: USGS Astrogeology Research Program.
  70. ↑ «Maxwell Montes» (en inglés). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Flagstaff: USGS Astrogeology Research Program.
  71. ↑ «archive. org/web/20130626185729/https://www. kcl. ac. uk/aboutkings/history/famouspeople/jamesclerkmaxwell. aspx James Clerk Maxwell». King's College London. Archivat des d'el kcl. ac. uk/aboutkings/history/famouspeople/jamesclerkmaxwell. aspx original, el 26 de juny de 2013. Consultat el 1 de juliol de 2013.
  72. ↑ «archive. org/web/20160131202712/http://www. scotsman. com/news/education/dafty-genius-honoured-at-last-by-his-alma-mater-1-724315 'Dafty' genius honoured at last by his ànima mater». The Scotsman. Archivat des d'el scotsman. com/news/education/dafty-genius-honoured-at-last-by-his-alma-mater-1-724315#axzz3qtY34nFS original, el 31 de giner de 2016. Consultat el 12 de juny de 2017.
  73. ↑ «archive. org/web/20081203102556/http://news. bbc. co. uk/1/hi/scotland/south_of_scotland/7746365. stm The science world's unsung hero?». BBC. Archivat des d'el bbc. co. uk/1/hi/scotland/south_of_scotland/7746365. stm original, el 3 de decembre de 2008. Consultat el 27 de març de 2013.
  74. ↑ Shilov, Anton. kitguru. net/components/graphic-cards/anton-shilov/nvidia-to-skip-geforce-gch-800-series-to-introduce-geforce-gch-970-gch-980-in-mid-september/ Nvidia to skip GeForce GCH 800 séries, to introduïx GeForce GCH 970, GCH 980 in mid-September.
  75. ↑ «archive. org/web/20190213013824/http://www. gretnalandmark. com/index. php? page=star-of-caledonia Star of Caledònia» (en en). Archivat des d'el gretnalandmark. com/index. php? page=star-of-caledonia original, el 13 de febrer de 2019. Consultat el 9 de giner de 2019.
  76. ↑ See also: Maxwell, James Clerk (2001). google. com/? id=qE50pbHfQtgC Theory of Heat, 9th edició, Courier Dover Publications. ISBN 978-0-486-41735-6.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

James Clerk Maxwell en Viquidites.

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=James_Clerk_Maxwell&oldid=1308439»