Iglésia de Santa Creu (Écija)
L'iglésia parroquial major de Santa Creu d'Écija (província de Sevilla, Espanya) es troba situada en la plaça de La nostra Senyora del Valle. La seua importància jeràrquica en époques passades ho revela el títul canònic en que antany s'advocava, de Santa Creu de Jerusalem, reservat a les iglésies majors o caps de Sèu. És la sèu canònica de les Germandats que se citen avall.
Història
Els restants més antics es remonten a l'época visigoda, quan era la sèu dels Prelats Astigitanos, de la que es conserven dos capitels en el pati nort i un interessant sarcòfec en l'altar major de el V en escenes bíbliques tallades en la pedra.
Este sarcòfec, trobat en 1885, medix 2,17 m de llarc per 0,60 m d'ample i 0,64 m d'altura, faltant-li la pedra de coberta. Va ser trobat buit a 5 o 6 metros de profunditat en fer-se l'excavació per als fonaments d'una capella adossada al mur nort de l'iglésia. Solament presenta decorada la cara anterior en la que apareixen tres escenes del Antic i del Nou Testament que simbòlicament fan referència a Jesucristo.[1]
En l'época musulmana, entre els sigles VIII i XIII va estar ubicada en este solar una de les mesquitas d'Écija, construint-se la torre actual sobre l'antic alminar.
Despuix de la Reconquista i en el repartimiento de la ciutat efectuat per Alfonso X en 1263, va ser designada Parròquia Major baix la advocació de Santa Creu en Jerusalem. En esta época varen escomençar les obres de construcció d'una nova iglésia mudéjar, de la que es conserva en el pati nort un arc en decoració de yeserías.
En 1730 es fan importants obres en la torre.
Despuix del terremot de 1755 s'aprova la construcció d'una nova iglésia d'estil. En 1775 es derriba part de l'edifici con miras a construir l'iglésia de nova planta. Les obres s'inicien el 2 de giner de 1776, colocant-se l'iglésia pedra el 9 d'abril de 1778 i acabant en 1836, quedant inconclusa per necessitats econòmiques. Les traces varen ser encarregades inicialment a José Álvarez, Mestre Major d'obres del arzobispado de Sevilla, en posteriors reformes d'Antonio Figueroa. No obstant, el ruïnós estat de l'ambiciós proyecte edificatorio, en va dur encarregar en 1791 un nou alçat de l'edifici a l'arquitecte acadèmic Ignacio Tomás, que va disminuir considerablement l'altura de l'edifici otorgant-li en gran mida el seu aspecte actual. No obstant, Tomás va tindre que reformar materialment el seu proyecte, ya que el mestre major de la Catedral de Sevilla, Manuel Núñez, va advertir que els pilars devien estar composts per pedra i no per la mescla proposta per Tomás. Una diferència compositiva que pot advertir-se en els trams inacabats de l'iglésia, a on s'aprecia la mescla indicada per l'arquitecte acadèmic; i els pilars de l'interior, composts de pedra a partir de les indicacions de l'arquitecte catedralicio. Per tant, l'aspecte actual de l'iglésia (a excepció de la frontera, corresponent al proyecte de José Álvarez) respon als dissenys i informe constructiu aportat per Ignacio Tomás, en alguns canvis materials de Manuel Núñez i algunes modificacions en l'aspecte de la cúpula, arrematada durant la segona década de el XIX per l'arquitecte sevillà Fernando Rosers.[2]
L'iglésia proyectada contava en planta de saló de tres naus i cinc trams. El 21 de decembre de 1836 es va habilitar part de l'ambiciós proyecte, i es varen obrir al cult tres dels cinc trams realisats, presentant-se en alçat a modo de planta centrada de creu grega en cúpula sobre pechinas en el travessia.
En abril de 1847 es va estrenar la nova sacristia d'esta iglésia, l'obra de la qual havia començat a finals de l'any anterior.
En 1869 la torre es troba en un estat ruïnós.
En 1929 es varen finalisar les obres de la capella de Nostra Senyora del Valle situada en el testero de la nau del Evangeli.
Descripció
Responia al tipo d'iglésia gòtic-mudéjar, de planta de creu llatina en cinc naus, tres de comunicació i dos de capellas laterals, ademés de travessia i cúpula. El conjunt es completava en dos portades, claustre, cementeri i torre.
D'esta construcció es conserva un arc mudéjar, part del claustre i la torre, desapareixent el restant de l'edifici.
L'edifici té orientació este-oest, de caràcter neoclàssic. Planta de saló en cúpula arrematada per llanterna en el travessia, abovedamientos de canó i lunetos en els braços d'aquella, en atres trams de voltes vaídas. Els pilars es varen fabricar de rajoles, pero potser per la seua primea es varen revestir de sillería, segons pot advertir-se en els trams sense cobrir. La part habilitada per a temple des de 1836 no era la totalitat de la planta proyectada, ni dels alçats construïts, ya que poden advertir-se dos crujir que només aguarden el seu tancament per a donar al conjunt la capacitat inicial pensada. La decoració és molt sòbria a to en l'estil, llimitant-se a subrallar les llínees arquitectòniques.
Al costat nort de l'edifici, a on es trobava el pati de lo tarongers i el Sagrario de l'antiga iglésia, existix un solar en vàries arcadas i columnas que poden ser restants d'obres anteriors; i consta que en aquell lloc es va proyectar un nou Sagrario en conexió en el temple, les obres del qual es varen frustrar a poco de iniciades. També se situa allí mateixa la torre.
El retaule major, de el XVIII, procedix del Convent de la Concepció dels Mercedarios i està dedicat a la Verge del Recobre, obra esta del círcul de Jerónimo Hernández, de cap a 1575.
Nau del Evangeli
En la nau del Evangeli (esquerra) es troba el Camarín de la Verge del Valle, patrona de la ciutat. La capella de la Verge del Valle dona pas al Museu d'art sacre, que alberga una colecció d'orfebreria de el XVIII, mobiliari, pinturas, esculturas i casullas brodades. Destaca un atril d'art Namban, fet en Japó en el periodo Momoyama en l'any 1573,[3] aixina com una gran Custòdia d'Assent de Francisco d'Alfaro Hernández, de 1586 en argent dorada.
A l'esquerra un retaule en l'image de Jesús Nazareno Abraçat a la Creu del círcul de Pedro Roldán (XVII). Junt a ell, les imàgens de María Santíssima de l'Amargura (Antonio Castell Lastrucci en 1965) i Sant Antonio de Pàdua. En este retaule també rebia cult, abans que la Dolorosa, l'image de San Rafael. Esta és la Germandat del Silenci.
En el travessia el gran retaule barroc de el XVIII procedent del desaparegut Convent de Sant Agustín. Es compon de cos i àtic. En ell es troba la realista image del Crist de la Sanc, obra de Gaspar de l'Àguila de 1567. A dreta i esquerra les imàgens de la Verge dels Dolors i l'Evangeliste; Sant Agustín i Santa Mónica, en els intercolumnios; el relleu de l'Anunciación i dos santes agustinas de fusta tallada, en el referit àtic. Componen la Germandat de la Sanc.
En l'últim retaule, neoclàssic, un Calvari de el XVIII, i als seus peus, una image de Crist Yacente de el XVII. Acompanyen en el retaule les imàgens de Sant Nicolás i Santa Lucía. Front a este retaule, es troba en una peana l'escultura de San Crispín, bisbe de Écija, recentment restaurat.
Nau central
El retaule major, de el XVIII, procedix del Convent de la Concepció dels Mercedarios i està dedicat a la Verge del Recobre, obra esta del círcul de Jerónimo Hernández, de cap a 1575. Per damunt d'ella, una image de Sant Pablo (recentment restaurada), i en l'àtic, la Santa Creu. A abdós costats es troben els quatre Pares de l'Iglésia, i els quatre evangelistes custodiant la Verge del Recobre.
Els relleus de les pechinas de la cúpula representen als bisbes astigitanos Sant Crispín, Sant Fulgencio i San Probo; completant el conjunt la figura de Sant Isidoro, arquebisbe de Sevilla.
El cor està constituït per doble série de cadires tallades en motius decoratius, arrematant els assents superiors per dèneu figures d'apòstols, màrtirs, bisbes i àngels, desiguals en factura, i tot del segon terç de el XVIII.
Nau l'epístola
En la nau de l'epístola (a la dreta), es troba en un retaule colateral, neoclàssic, un relleu que narra el milacre de sant Pablo. Baix el relleu, una image de l'Inmaculada Concepció.
Seguix un atre retaule neoclàssic dedicat a sant José en figura de tamany acadèmic de el XVIII, i als seus peus La nostra Senyora de Loreto; escultura sedente de Sant Pedro, de pontifical (antigament, hui en el Museu d'Art Sacre del temple) i l'image de vestir de Santa Rita (actualment en la Capella Bautismal). Als costats de Sant Josep, trobem les imàgens de Santa Inés i un atre sant. Junt a esta capella, un retaule del quadro del nostre Pare Jesús Captiu i Rescatat, anònim de el XVIII.
Passat el braç del travessia, s'obri una porta lateral del temple en la qual trobem a abdós costats les imàgens de La nostra Senyora del Pilar i del Chiquet Jesús Cordífero, obra de el XVIII. Junt a ella, un retaule de La nostra Senyora de Fátima; i a continuació, trobem un atre retaule neoclàssic dedicat a Crist Resucitat (anònim de el XVII), María Santíssima de l'Alegria (Dubé de Luque en 1988) i Santa María Magdalena. Componen la Germandat del Resucitat. Als seus laterals, les imàgens del Sagrat Cor de Jesús i Santa Teresa de Jesús. Anteriorment va estar presidit per una image pictòrica de la Verge de Guadalupe, pero que actualment corona l'exterior de la Capella Bautismal. Front al retaule anterior i en repisa, es troba Sant Francisco de Paula, escultura de el XVIII.
Als peus de la nau la capella bautismal en pila de jaspi, obra del mestre cantero ecijano, Juan Antonio de Rogle que la va fer en 1715. Està presidida per La nostra Senyora de la Pau (Dolorosa titular de l'extinguida Germandat de la Vora-Cruz), Santa Rita de Casia (abans mencionada) i Sant Blas vestit de bisbe.
Sobre la porta de la Colecturía es troba una notable pintura de el XVI representant a la Verge en el Chiquet i un donant; i en l'interior de dita dependència unes portes de taca renaixentistas en quatre relleus d'escenes bíbliques.
Arc Mudéjar
Va pertànyer a una de les dos portes d'accés a l'edifici gòtic-mudéjar. Consta d'un gran arc apuntat sobre capiteles i miges columnes tallats en el seu interior, centrant-se la decoració en les carcanyols per mig de l'aplicació de yeserías en atauriques i escuts, tot emmarcat per un alfiz.
Torre
Es caracterisa per ser l'única de la ciutat que posseïx planta rectangular, reutilisant el fuste de l'antic alminar de la mesquita. Hereua directa del campanar traçat en 1568 per Hernán Ruiz II per a la Giralda de Sevilla, la seua fisonomia actual es remonta a les obres efectuades a lo llarc de el XVIII, en les que varen intervindre mestres de la talla de José Páez de Carmona i Juan Núñez.
Tant la planta rectangular com la decoració de rajoletas que recorren pilastras, vas, antepechos, carcanyols i cupulín, li conferixen un marcat sentit clàssic en aires renaixentistas. El primer terç del fuste és massiç i es correspon en la part de l'antic alminar, al que s'afig la prolongació renaixentista en una escala de caragol interna en allumenament per mig de vas circulares i quadrats.
El primer cos es delimita per mig d'un antepecho pétreo de clares influències de la Giralda, sobre el que es distribuïxen els vans de mig punt en ménsula en la clau central, per a les campanas, dos en els costats majors i un per als menors. El segon cos, denominat de la matraca, consta d'un antepecho de rajola en lucernarios de cantería en els seus ànguls, antepecho que delimita un espai quadrat del que emergix un cos circular cuadrifonte en pilastres de capitel jònic, arrematat en els seus cardinals per arcs de triple inflexió. L'últim cos, també circular i flanquejat en els seus fronts per lucernarios, consta de quatre vans adintelados arrematat per un cupulín sobre el que s'assenta una figura angélical que fa les voltes de penell.
Referències
- ↑ Temes d'art cristià (ed.): «El sarcòfec paleocristiano de Écija». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2010. Consultat el 20 de giner de 2011.
- ↑ «La llabor de l'acadèmic Ignacio Tomás en Écija, el seu disputa en els arquitectes sevillans i la construcció de la parròquia major de Santa Creu».Archive Espanyol d'Art.doi:10.3989/aearte.2019.04.
- ↑ Mª Mercedes Fernández Martín (ed.): «Dos noves obres d'art Namban en Sevilla». Archivat des d'el original, el 21 de decembre de 2009. Consultat el 20 de giner de 2011.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de Santa Cruz (Écija)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.