Anar al contingut

Idioma rus en Ucrània

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Idioma rus en Ucrània
Erro al crear miniatura:
Nikolái Gógol, escritor clàssic en llengua russa, naixcut en la governació de Poltava.
Vladímir Dal, compilador del Diccionari d'accepcions de la llengua russa viva, naixcut en Lugansk.
Vladímir Korolenko, escritor rus, naixcut en Zhitómir.
Anna Ajmátova, poeta russa, naixcuda en Odesa.
Erro al crear miniatura:
Tarás Shevchenko, destacat poeta i pintor ucranià, autor de poesia en llengües ucraniana i russa.

El idioma rus en Ucrània (en ucranià Російська мова в Україні, en rus Русский язык на Украине) és el primer idioma més comú en les regions de Donbás i Crimea d'Ucrània, i l'idioma predominant en les grans ciutats de l'est i sur del país. Segons el cens de 2001, el 29.6 % dels ciutadans ucranians tenien el rus com llengua materna.

Este artícul versa bàsicament sobre l'història de la difusió de la llengua russa en el territori de l'actual Ucrània, encara que també sobre el caràcter específicament social del seu funcionament en la república independent d'Ucrània.

Distribució

[editar | editar còdic]
Percentage dels habitants que responen que el rus és el seu llengua materna en el cens de 2001 (per óblast)
Us de la llengua russa en la vida quotidiana, enquesta de l'Institut Internacional de Sociologia de Kiev (2003), informació en macrorregiones.[1]
  •  Es parla rus de forma molt majoritària
  •  Es parla rus de forma majoritària
  •  Es parla ucranià de forma majoritària o molt majoritària

    • Senyes del cens del 2001

    [editar | editar còdic]

    Conforme a l'informació oficial del cens del 2001,[2] 14 273 000 ciutadans ucranians tenen el rus com llengua materna, representant el 29.6 % de la població del país. D'ells, ètnicament russos són solament el 56 %, mentres que el restant representen atres nacionalitats:

    En opinió d'alguns analistes, els resultats del cens de 2001 testifiquen que els ciutadans ucranians rusoparlantes són una de les comunitats llingüístiques més grans d'Europa, la llengua de les quals no és reconeguda estatal o oficialment. De les senyes del cens de 2001, el 65.7 % de la població d'Ucrània declara lliurement que tenen l'idioma rus.[5]

    Estudi de les senyes

    [editar | editar còdic]

    Els estudis sociològics portats a terme a partir del cens de la població, mostren que l'idioma rus és utilisat per major número de ciutadans que l'establit en el cens del 2001. Molts ciutadans d'Ucrània, que es consideren natius d'una atra llengua, ho utilisen per diferents motius en casa o en el treball. La majoria dels ciutadans dominen la llengua russa en una o una atra mida.

    Com a específica en la seua investigació l'Institut de Sociologia de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucrània: «Tots els resultats de l'estudi testifiquen que Ucrània és en realitat un país bilingüe».[6]

    D'acort en les senyes de l'estudi portat a terme per l'Institut Internacional Sociològic de Kiev, la llengua russa l'utilisa en casa entre el 43 % i el 46 % de la població d'Ucrània (és dir, tant o més que l'us de la llengua ucraniana).

    De les senyes de l'estudi portat a terme per l'empresa Research & Branding Group, el 68 % dels ciutadans d'Ucrània voluntàriament usen la llengua russa (el 57 % la llengua ucraniana).[7]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

    La llengua russa té major difusió en les regions de l'Est i Sur, a on és més habitual que el propi ucranià per al 92 % dels ciutadans.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut De les senyes de l'el Institut Internacional Sociològic de Kiev, la població rusoparlante està en absoluta majoria en les regions del sur i est d'UcràniaErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

    Fins a 2022,[8] el rus va prevaldre com a llengua parlada en la capital d'Ucrània, Kiev.[9]

    Al mateix temps, en les regions occidentals del país, la part de la població que utilisa la llengua russa és insignificant (4-5 %, senyes del fondo «Opinió Pública» («Общественное мнение») de 2002[10]).

    De les senyes del fondo «Opinió Pública» (Общественное мнение) de 2002, en les capitals dels óblast (províncies) d'Ucrània, el 75 % de la població preferix comunicar-se en rus (i solament el 9 % en ucranià); en canvi, en les àrees rurals el 18 % parla rus, mentres el 65 % parla ucranià.[10] Les àrees a on la població rural parla cotidianamente rus són la península de Crimea, la regió del Donbás, la de Slobozhánschyna, en el sur del óblast d'Odesa i de Zaporiyia, aixina com àrees aïllades de llengua russa en els óblasts centrals i en el nort de Bukovina.

    La massiva cantitat de senyes sobre la difusió de la llengua russa en Ucrània, establix una investigació llongitudinal, realisada per l'Institut de Sociologia de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucrània en l'any 2006. D'acort en estes senyes, prop d'un terç de la població ucraniana considera el rus com la seua llengua materna, pero és utilisada per més d'un 60 % en l'àmbit familiar (a voltes conjuntament en l'ucranià). Dels resultats de la monitorisació de l'Institut de Sociologia de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucrània, el 38 % declara tindre el rus com a llengua materna, classificant-els per lloc de naiximent d'esta forma:[11]

    Segons els resultats d'esta investigació, la llengua russa correspon.:[11]

    • Al 71 % en els naixcuts en la regió oriental
    • Al 55 % en els naixcuts en la regió sur (inclosa Crimea)
    • Al 14 % en els naixcuts en la regió central
    • Al 8 % en els naixcuts en la regió occidental
    Llengua de naiximent (Senyes de les investigacions de l'Institut de Sociologia de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucrània).[12]
    1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005
    Rus 34.7 37.8 36.1 35.1 36.5 36.1 35.1 38.1 34.5 38.1 35.7 34.1
    Llengua de comunicació familiar (en casa) (Senyes de les investigacions de l'Institut de Sociologia de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Ucrània)[12]
    1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005
    bàsicament en rus 32.4 32.8 33.1 34.5 33.4 33.6 36.0 36.7 33.2 36.0 34.3 36.4
    rus i ucranià 29.4 34.5 29.6 26.8 28.4 29.0 24.8 25.8 28.0 25.2 26.3 21.6

    Una enquesta realisada en març de 2022 pel Grup Sociològic Rating va revelar que el 83 % dels ucranians creu que l'ucranià deu ser l'única llengua estatal d'Ucrània. Esta opinió domina en totes les macrorregiones, grups d'edat i grups llingüístics. Per una atra part, abans de la guerra, casi una quarta part dels ucranians estava a favor de concedir al rus l'estatus de llengua estatal, mentres que hui solament ho recolza el 7 %. En temps de pau, el rus era tradicionalment recolzat pels residents del sur i l'est. Pero inclús en estes regions, només un terç d'ells estava a favor, i despuix de l'invasió a gran escala de Rússia, el seu número es va reduir casi a la mitat.[13]

    Segons l'enquesta realisada pel Grup Sociològic Rating del 16 al 20 d'agost de 2023, casi el 60 % dels enquestats sol parlar ucranià en casa, prop del 30 % - ucranià i rus, només el 9 % - rus. Des de març de 2022, l'us del rus en la vida quotidiana ha disminuït notablement. Per al 82 % dels enquestats, l'ucranià és la seua llengua materna, i per al 16 %, el rus. És més provable que els desplaçats interns i els refugiats que viuen en l'estranger utilisen abdós llengües per a comunicar-se o parlen rus. No obstant, més del 70 % dels desplaçats interns i refugiats consideren que l'ucranià és la seua llengua materna.[14]

    La comunitat de llengua russa

    [editar | editar còdic]

    El problema d'identitat que té la població d'Ucrània és analisat en més detall per l'Institut Nacional de Relacions Ucranià-Russes. Com a investigador d'este institut està el doctor en ciències històriques Víctor Gorodyánenko (1999),[15]


    Ademés, com pensa un atre investigador de l'Institut Nacional de Relacions Ucranià-Russes, el doctor en filosofia Oleg Lanovenko, afirma que la construcció nacional de l'identitat ucraniana genera comportaments negatius cap als ciutadans rusoparlantes i les seues necessitats llingüístic-culturals.[16]

    A la població rusoparlante d'Ucrània, es percep en freqüència, per part dels seus oponents llingüístics, com una original quinta columna, preparada a contribuir en qualsevol moment al restabliment de lo que va existir a lo llarc de més de trescents anys d'imposició estatal... i açò... és causa de la ruptura, que a voltes ralla la confrontació i la animadversión per part dels radicals. Li'ls insulta com «Moskal» (Москаль, habitant de Moscou) (com a atribut, aplicat no solament als ètnicament russos, sino a tota la població rusoparlante d'Ucrània.

    L'investigador francés Dominique Arel[17] considera que hi ha una estructura bi-ètnica molt forta en el sur i est d'Ucrània. Esta no genera una nova ètnia, solament una identitat que inclou la seua inclusió en l'ètnia ucraniana i l'us de la llengua russa, i en general també sentiments d'identitat en el món rusófono, que, no obstant, no creix l'aspiració de ser part de l'estat rus. Els ciutadans russos desigen no ser «objecte d'una renacionalisació, pero la gent demana el dret a que la seua pròpia versió d'identitat ucraniana siga reconeguda» i, en opinió del Dr. Arel, el reconeiximent de la llengua russa com a oficial o regional els donaria una «simbòlica confirmació de que ells, en la política ucraniana tenen la mateixa consideració que els ciutadans ucrainoparlantes del centre i oest d'Ucrània».

    L'historiador rus Alex Miller opina que l'identitat de l'Este ucranià es va portar a terme en uns térmens molt distints als de l'anexió de les terres polaques occidentals d'Ucrània: «Els sentiments ideològics dels ucranians occidentals diferixen substancialment dels ucranians orientals. Tenen un odi a lo rus en les escoles, idioma que òbviament no ensenyen, descrivint a Rússia i a lo rus simplement com els atres, pero mai a sí mateixos». En les escoles es parla del «internacionalisme i l'amistat dels pobles», pero res dels fonaments nacionals. En estes condicions es forma l'identitat nacional ucraniana, no tenint un dur component ètnic dominant com en la seua variant occidental. L'image del passat militar, repetidament polit per la propaganda soviètica, ací diferenciant-se de l'atre – els ucranians de l'est varen lluitar en el bando correcte junt als russos.[18]

    Al mateix temps, hi ha una opinió oposta, que consistix que la comunitat de llengua russa en Ucrània no és monolítica. Esta opinió és confirmada, per eixemple, en les enquestes entre els habitants de Kiev, i que la conducta electoral és similar a les d'atres regions d'Ucrània central, i en este plantejament, possiblement, diferix del surest d'Ucrània. Per això, les enquestes portades a terme entre els habitants de Kiev realisades en l'any 2001 pel Centre de «Iniciativa Pública», mostren que:


    Història

    [editar | editar còdic]

    Periodo fins a l'any 1654

    [editar | editar còdic]
    Ázbuka d'Iván Fiódorov, el primer abecedari en antic eslau eclesiàstic («на старославянском языке»), publicat en l'any 1574 en Leópolis.[19]

    L'Idioma rus (o gran rus), com a llengua independent va aparéixer en el XIV, encara que la diferència entre els adverbis dels antepassats dels Idioma rus, Idioma ucranià i idioma bielorús varen escomençar a apuntar-se ya en el XII-XIII.[20] El primer territori del mateix, en lo que ara és Ucrània, formava part del Principat de Moscou al voltant de l'any 1500, en la regió de Síverski (la partix nort de les actuals regions del Óblast de Sumy i Óblast de Cherníhiv), en les ciutats de Sumy, Nóvgorod-Síverski i Chernígov i la futura Slobozhánschyna (part oriental de l'actual Óblast de Sumy, la regió de Járkov, nort de Lugansk i l'Óblast de Donetsk). En el territori de Síverski hi havia una població autòctona de llengua russa[21] Goriuny, en el raión de Putyvl i Seriuki (en el raión d'Hlújiv), en un parla en el que es conserva també les traces dialectals polésicos dels Idioma ucranià i Idioma bielorús. En els territoris adjacents no assimilats, apareixen els portadors dels adverbis gran russos.[22] Despuix de l'accés d'estos territoris a l'estructura del Principat de Moscou, en les poblacions locals predominarà la llengua oral i escrita russa, substituint a l'idioma bielorús arcaic, acceptat en el Gran Ducado de Lituània, a on preval. En l'any 1599, pel decret de Borís Godunov, sobre el riu Oskol s'inicia la construcció d'una fortalea, i la primera ciutat en la Slobozhánschyna ucraniana, Tsareborísov (ara Chervony Oskol). Entre 1635 i 1658, es construïxen noves ciutats conformant la Llínea defensiva de Bélgorod o Zaséchnaya chertá de Bélgorod, en que el seu raión s'incrementa l'immigració des de les àrees centrals del Zarato rus, i s'inicia la migració d'ucranians, fugint de la República de les Dos Nacions.

    1654—1800

    [editar | editar còdic]

    Despuix del Tractat de Pereyáslav de 1654, i la decisió de Bohdán Jmelnytsky de «passar baix la mà del Sar de Moscou», va començar la difusió de la llengua russa en l'Hetmanato. No obstant, com a resultat de les llargues guerres de Polònia en Rússia, en l'any 1667, pel Tractat d'Andrúsovo, es conserva solament partix del territori que en 1654 controlava Bohdán Jmelnytsky; Kiev i la marge esquerra (que en l'actualitat són els Óblast de Cherníhiv i Óblast de Poltava, aixina com partix del Óblast de Sumy, la marge esquerra del Óblast de Kiev i del Óblast de Cherkasy).

    La comunicació en l'administració d'estos territoris es realisava en l'Idioma polac i l'Idioma Belorruso Arcaic, en els servicis religiosos catòlics, l'Idioma llatí, en els servicis religiosos ortodoxos l'eslau eclesiàstic, en la comunicació oral de la població, els dialectes ucranians. Despuix de l'incorporació a l'Imperi rus, l'idioma polac en l'administració va ser reemplaçat pel rus en els sigles XVII-XVIII, en les cartes penetrava el «Súrzhyk».

    En el segon Colege de la Menuda Rússia (baix la direcció de Piotr Rumyántsev-Zadunayskiç) es va encarregar d'introduir el rus com a obligatori en les escoles, en lloc del Idioma rus occidental. L'ensenyança de la llengua russa es trasllada a l'Acadèmia Kiev-Mohyla, l'única institució d'ensenyança superior en la Menuda Rússia. El Monasteri de les Cuevas de Kiev en 1769 va solicitar autorisació per a imprimir per a la població de la Menuda Rússia en l'alfabet rus occidental, (la llengua escrita ucraniana encara no estava establida, per lo que el terme «llengua ucraniana» no va ser utilisada), sent rebujat pel Sant Sínodo.

    A fins del XVIII, com a resultat de les guerres en la República de les Dos Nacions, l'estructura bàsica russa va incloure gran part del territori ètnic ucranià (a excepció de la Galícia Oriental,Transcarpatia i el Nort de Bukovina), i com a resultat de les guerres en l'Imperi Otomà i el seu vassall, el Kanato de Crimea, el nort de Crimea, les costes nort del Mar Negra i del Mar d'Azov, en la que pràcticament no hi havia població eslava.

    En l'últim quarto del XVIII, en l'incorporació de les costes de la Mar Negra i les estepas de Donetsk al Imperi rus, comença un desenroll espontàneu de l'estat i del camp en l'arribada d'eslaus des de l'est, provinents de les gubernias russes i ucranianes, fundant-se la majoria de les ciutats del sur i est de l'Ucrània moderna: Zaporiyia en 1770, Dnipró en 1776, Jersón i Mariúpol en 1778, Sebastopol en 1783, Simferópol i Melitópol en 1784, Mykoláiv en 1789, Odesa en 1794, i Lugansk (establiment de les fàbriques de Lugansk) en 1795.

    1801—1917

    [editar | editar còdic]
    Universitat de Járkov, primera universitat russa en Ucrània, establida en 1804
    Erro al crear miniatura:
    Monument a Aleksandr Pushkin en Odesa, erigit per subscripció popular en 1888
    Erro al crear miniatura:
    Investigació sobre la lliteratura russa en Galícia (Imperi austrohúngaro), publicat en Leópolis en 1876.

    A finals del XVIII, la llengua bielorusa arcaica entra en desús, mentres que per escrit s'utilisava el rus (en l'administració, l'ensenyança, la ciència, lliteratura i periodisme), l'eslau eclesiàstic (entre l'Iglésia ortodoxa, i part de la noblea central i de la chicoteta Rússia), el polac (entre els polacs) i el lituà (de l'Iglésia catòlica). En l'any 1798, es publica el primer llibre en la nova llengua ucraniana -Eneida («Энеида») d'Iván Kotlyarevsky (Иван Котляревский)- escrit en el dialecte de Poltava, i en les primeres décades del XIX, apareix més configurat l'idioma ucranià, originat en la llengua popular.[23] A pesar d'això, els ucranians utilisen igual que abans la llengua russa en artículs científics, correspondència privada, diaris personals i en la vida diària. Inclús en la comunicació familiar dels representants de l'intelligentsia ucraniana no sempre s'utilisava l'ucranià; se sap que a principis del XX en Kiev, en idioma ucranià solament es comunicaven huit famílies de l'intelligentsia.[24] En Ucrània occidental, que en eixa época estava baix l'Imperi Austrohúngaro, el rus cult era utilisat com a llengua escrita pels membres del moviment panruso en Galícia (s'inicia l'any 1849, en l'escritor en rus Denís Zubritskiy (Денис Зубрицкий) que es considera el primer escritor rus-gáulico de l'història) i en Zakarpatia (l'intelectual ruteno Aleksandr Dujnóvich (Александр Духнович). Els ucranianófilos de llavors dividien els moviments, inclús des del punt de vista oficial, que la llengua lliterària russa era «panrusa», i la llengua «racial», generalment per a la Menuda Rússia i la gran Rússia.[25]

    El Ministre de l'Interior del Imperi rus Piotr Valúev va dirigir en 1863 una Circular, que es coneix en el nom de Circular de Valúev, a tots els Comités de Censura, com a reacció a l'Insurrecció Polaca del mateix any, que prohibia la publicació de lliteratura religiosa, divulgació científica o llibres de text en la llengua ucraniana o «pequeñorrusa», llevat la lliteratura o els artículs científics.[25] En dita Circular s'afirmava que la llengua ucraniana «mai va existir, no existix i no pot existir».[26][27] La circular aminorar la seua força en la promulgació en l'any 1865 de la «Llei de Prensa» que, en realitat, tractava de la censura prèvia i no de les publicacions en idioma ucranià.[28][29]

    Mentres en l'Imperi Austrohúngaro era esclafat el moviment rusófilo, en 1876 el Sar Alejandro II de Rússia firma l'Ukaz d'Ems[30]-que amplia les mides de la Circular de Valúev- pel que es prohibix l'us de la llengua ucraniana en la prensa escrita, notacions musicals de cançons populars, representacions teatrals i concerts, l'ensenyança de l'ucranià en l'escola primària, la publicació de llibres en l'idioma ucranià,[31] aixina com importació dins de les fronteres del Imperi rus, i sense un permís especial, tant de llibres com a fullets, editats en l'estranger, en la llengua pequeñorusa, i en l'exigència que en les obres lliteràries cultes, no figure desviació alguna de l'ortografia russa d'us general.[29]

    En Járkov en l'any 1811,[32] (atres fonts diuen que l'any 1812[33]) ix publicat el periòdic «Ezhenedélnik» (Еженедельник), el primer en Járkov i en Ucrània, en 1816 la primera revista, i en Odesa en l'any 1830 va ser oberta la primera biblioteca pública (la segona del Imperi rus).[34]

    En el XIX, varen ser fundades les primeres universitats en la «Menuda Rússia» (Malorossia) i en la «Nova Rússia» (Novorossia), sent les lliçons en rus: l'Universitat de Járkov (1804-1805), l'Universitat de Sant Vladímir (Kiev, 1833), l'Universitat de «Nuevarrusia» (Odesa, 1865. L'idioma escrit era el rus, aixina com l'idioma parlat dels grans científics d'Ucrània en eixe temps, com el primer Premi Nobel naixcut en Ucrània, Iliá Méchnikov (Илья Мечников), els cirugians Nikolái Pirogov (Николай Пирогов) i Vladímir Filátov (Владимир Филатов), el geólogo Nikolái Andrúsov (Николай Андрусов), el mege Nikolái Strazhesko (Николай Стражеско) i molts uns atres.

    D'eixa época també són els grans escritors en llengua russa naixcuts en Ucrània, com Nikolái Gógol (Николай Гоголь), Mijaíl Bulgákov (Михаил Булгаков), Vladímir Korolenko (Владимир Короленко), la poeta Anna Ajmátova (Анна Ахматова), els filòsofs Vladímir Dal (Владимир Даль) i Aleksandr Potebnyá (Александр Потебня).

    A principi del XX, el rus componia el grup ètnic més gran en les següents ciutats grans i mijanes: Kiev (54.2 %), Járkov (63.1 %), Odesa (49.09 %), Mykoláiv (66.33 %), Mariúpol (63.22 %), Lugansk (68.16 %), Berdyansk (66.05 %), Jersón (47.21 %), Melitópol (42.8 %), Ekaterinoslav (41.78 %), Elisavetgrado (34.64 %), Pavlogrado (34.36 %), Simferópol (45.64 %), Feodosia (46.84 %), Yalta (66.17 %), Kerch (57.8 %), Sebastopol (63.46 %).[35]

    El govern, creat poc temps despuix de la Revolució de Febrer, de la República Popular d'Ucrània en l'estiu de 1917, va introduir l'estudi obligatori de la llengua russa junt en la llengua ucraniana en l'ensenyança des del segon any.[36]

    Periodo soviètic

    [editar | editar còdic]
    Teatre dramàtic rus A. Lunacharski (Sebastopol), construït entre 1954—1956[37]

    Inclús abans de la pren del poder, i durant la lluita contra el règim zarista del Imperi rus, els bolcheviques defenien el principi d'igualtat i el lliure desenroll de totes les minories nacionals de Rússia. Ademés, en contraposició als lliberals, els marxistes russos s'oponien a la llengua oficial obligatòria. Aixina V. I. Lenin escrivia sobre este particular en 1914:[38]

    ¿Qué significa la llengua oficial obligatòria? Açò significa en la pràctica que la llengua de la Gran Rússia pertanyent a la minoria de la població de Rússia siga imposta a tota la població restant de Rússia. En cada escola, l'ensenyança de la llengua oficial seria obligatòria. Tots els treballs d'oficina oficials utilisarien obligatòriament la llengua oficial, en lloc de la llengua de la població local … desigem que cada habitant de Rússia tinga la possibilitat de deprendre una llengua gran russa. No volem solament una: element d'obligatorietat. No volem fer entrar en el paraís del garrot. Puix, no dirien ni quant frases belles sobre la «cultura», la llengua oficial obligatòria està lligada a la coacció, a l'imposició. Pensem que una gran i potent llengua russa no té la necessitat de fer que dega estudiar-se baix pressió.

    Seguint els preceptes de Lenin, formalment en l'URSS la llengua oficial no va ser establida fins a l'any 1990[39]

    Just despuix de la Revolució d'Octubre de 1917, en el Segon Congrés dels Soviets, es promulga la Declaració dels drets dels Pobles de Rússia, en la que s'establix l'anulació de tots i cada u dels privilegis nacionals i nacional-religiosos, i les restriccions i el lliure desenroll de les minories nacionals i els grups ètnics que poblen el territori de Rússia.[40]

    En la década de 1920, l'URSS inicia la campanya política denominada «korenisació», que és la substitució de la llengua russa per les llengües nacionals locals en l'àmbit de l'administració, l'ensenyança i la cultura. En la República Socialista Soviètica d'Ucrània esta campanya és coneguda com la ucranianisació.

    La ucranianisació es va aplicar a tots els àmbits de la vida pública, en particular al treball quotidià de l'administració, prensa, ciència i ensenyança. Tots els obrers i empleats d'empreses i establiments en general, varen ser obligats a deprendre l'ucranià baix l'amenaça d'acomiadament del seu lloc de treball. Aixina per eixemple, en juliol de 1930, sent el líder I. Stalin, el consell de govern pren la decisió de processar criminalmente als dirigents de les organisacions que tenen reacció formal contra la ucranianisació i que no faciliten els mijos per a ucranizar als subordinats que dificulten la llegislació vigent en el tema de la ucranianisació.

    Encara que la decisió del Comité Central del Partit Comuniste d'Ucrània, de 19 d'abril de 1927 decidix reconéixer l'especial significat de la llengua russa, en l'any 1930 en Ucrània queden únicament solament 3 periòdics en llengua russa: en Odesa, Donetsk i Mariúpol. Ademés, en la tirada total dels periòdics en tota Ucrània, els de llengua russa representaven el 31.8 %. En Odesa[41] i Mariúpol[42] varen ser ucranisades totes les escoles secundàries.

    Esta política tenia un ampli respal, i trobava reticències de part dels obrers, ciutadans i l'administració. L'investigador dels emigrats ucranians Yuri Shvel afirma que: La ucranisació es recolzava, en realitat, únicament en la intelectualidad ucraniana d'orientació comunista, la classe dirigent de la societat. Els obrers i la classe mija varen ser indiferents en el millor dels casos. No s'ha conservat notícia alguna de cap entusiasme en el campesinado.[43]

    En l'any 1938, la llengua russa va ser introduïda com a assignatura obligatòria en les escoles, i en Kiev iniciava la seua publicació el primer periòdic de tota Ucrània en llengua russa Pravda d'Ucrània («Правда Украины»).[41]

    En el periodo soviètic de la posguerra, la rusificació dels ucranians ètnics,[44][45][46] aixina com l'immigració d'un gran número de russos ètnics,[47][48] varen canviar significativament la composició etnolingüística de la població d'Ucrània. Este canvi va ser especialment notable en Donbás, a on els parlants d'ucranià es varen convertir, de fet, en una minoria.

    La posterior difusió de la llengua russa en Ucrània està lligada no solament a la política de rusificació, sino també a lo llarc del XX als processos d'industrialisació i l'urbanisació de la vida ucraniana, l'aument -sobre freqüència i profunditat- de les relacions interétnicas entre russos i ucranians, especialment, en els ambients culturals i del llenguage popular.[49] El 87 % dels habitants de les ciutats d'Ucrània usaven el rus, a on eren especialment intensos els contactes interétnicos. Basats en el cens de 1989, sobre el 20 % de les famílies d'Ucrània s'originen en matrimonis mixts, principalment ucranià-russos. L'enquesta de la població russa d'Ucrània, d'agost de 1991, mostra que en l'est d'Ucrània el 73 % tenia parents ucranians, el 62 % en la regió central i sur, el 53 % en Crimea, el 45 % en Bukovina i el 45 % en Galícia.[50]

    Hi ha diferents evaluacions sobre la situació de la llengua en Ucrània al final del periodo soviètic. Aixina l'enciclopèdia Krugosvet (Кругосвет) definix la situació dels idiomes en els últims anys de la República Socialista Soviètica d'Ucrània com de equilibri relativament dinàmic[51] entre l'Idioma rus i l'Idioma ucranià. Al mateix temps, els llingüistes ucranians definixen la situació de la llengua en Ucrània en el moment de la dissolució de l'URSS com a anormal,[52] sobre la base de que els ucrainoparlantes i rusoparlantes no es corresponien en la correlació bàsica entre ètnicament ucranians i russos. En l'any 1989, rebien educació escolar en rus i ucranià a parts iguals, en la ciència i formació superior s'utilisaven abdós idiomes, en les ciències naturals i tècniques principalment en rus, mentres que en humanitats, principalment en ucranià. S'escrivien casi exclusivament en rus els grans treballs científics en Ucrània, com el fundador de l'Acadèmia de Ciències d'Ucrània, Vladímir Vernadski, el constructor d'eixides Serguéi Koroliov i Mijaíl Yánguel, l'informàtic Víctor Glushkov, el constructor d'avions Oleg Antónov, el patólogo Aleksandr Bogomolets, el matemàtic i físic Nikolái Bogoliúbov, el rector de l'Universitat Estatal de Moscou (MGU - МГУ) Víktor Sadovnichi i molts uns atres.

    En Ucrània varen nàixer els escritors russos Víktor Nekrásov, Mijaíl Zhvanetski, el poeta Arseni Tarkovski, els directors de cine Grigori Chujrái, Grigori Kózintsev, Leonid Trauberg i molts actors, entre ells Serguéi Bondarchuk, Liudmila Gúrchenko, Vasili Lanovói, Serguéi Garmash, Gosha Kutsenko, etc. Entre els grans directors del cine rus en l'estudi cinematogràfic soviètic de la República Socialista Soviètica d'Ucrània en Odesa, cridat Dovzhenko, destaquen Román Balayán i Kira Mirátova. Entre les películes rodades en Ucrània en llengua russa estan: «La primavera en el carrer Zaréchnaya» (Весна на Заречной улице), «La reina del sortidor de gasolina» ( Королева бензоколонки), «Impossible canviar el lloc de trobada» (Место встречи изменить нельзя), «D'Artagnan i els tres mosqueteros» (Д'Артаньян и три мушкетера), «Aventures electròniques» (Приключения Электроника), Gitano (Цыган), entre moltes atres[53]

    Les traces de la llengua russa en Ucrània

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Mapa llingüístic d'Ucrània a nivell municipal, en Crimea i municipis de l'est el predomini del rus (en color roig) és evident.

    En Ucrània s'utilisa la llengua estàndar russa. Històricament, les poblacions del Sur i de l'Est d'Ucrània són bilíngües, és dir, la població entenia igualment el rus que l'ucranià, ocorrent préstams llingüístics entre una i una atra llengua de manera imperceptible, no percebent-se com una llengua estrangera.

    La característica bàsica de la llengua russa en Ucrània és l'ocupació, en els mijos de comunicació, del lèxic ucranizado, aixina com el seu sintaxis, els antecedents ucranians i, inclús, els noms de les empreses escrites en ucranià.[54] Aixina mateix, ampren ucranismes alguns escritors russos residents en Ucrània.[55] En opinió de certs estudiosos, en les traduccions al rus d'actes llegislatives ucranianes, se solen incloure ucranismes com, per eixemple, la traducció de «alcalde» com a «Cap de la ciutat» (городской голова – gorodskói golová) o com a «Cap de la Ciutat» (градоначальник - gradonachálnik), en lloc de «Mer» (мэр), que és en sí un galicisme («maire») amprat en Rússia per a referir-se a l'alcalde.[56]

    Per al rus mig, Ucrània té la característica fonètica de substitució del sò lliterari explosiu de la [g] en un sò fricatiu no rus [γ], podent trobar-se la substitució el sò suau [ч] per un ucranià dur, i la pronunciació del pronom Chto (que - «что») com Shcho («шо»).[57]

    Certes desviacions molt esteses en les normes de la llengua russa, tenen una història prou antiga. El periòdic Kíevsky Telegraf («Киевский телеграф») en l'any 1854 destacava com a traces dels kievitas: «sudoyu» (сюдою) i «tudoyo» (тудою) en lloc de «étim putiom» («этим путём» - este camí) o «tem putiom» («тем путём» - aquell camí), usen el «riure's en», en lloc del «riure's sobre» (смеяться с - «смеяться над») o «do domu» (до дому – a casa) en lloc de «domói» («домой» - a casa).[58] El compilador de la guia de Kiev S. Bogulavsky ( С.Богуславский ), en 1904 duya tals eixemples d'infracció de les normes gramàtiques com usar el cas genitiu en lloc del acusatiu, com el cas del verp «avorrir-se» (скучать).[59] Un atre dels errors verbals estesos és l'us del занять (ocupar) per a prestar, en lloc del «одолжить» (prestar), us aixina mateix molt freqüent en la pròpia Rússia, etc.[60]

    L'us escrit de «v Ukraíne» (в Украине) i «na Ukraíne» (на Украине)

    [editar | editar còdic]
    Erro al crear miniatura:
    Taxa de respal a l'establiment de l'idioma rus com la llengua oficial en regions d'Ucrània (segons sondeig de l'opinió pública de 2005)
    Ciutadans de Járkov recolzen al Consell Municipal, que va declarar l'idioma rus com a llengua oficial a nivell local, 2006

    Encara que l'idioma rus no és l'idioma oficial, el 48-52 % dels ciutadans d'Ucrània creïa, en 2005, que deuria ser-ho.[61]

    En 2006, en Járkov, el consell municipal va ser el primer en declarar l'idioma rus com a llengua oficial en el nivell local. Despuix, casi tots els consells regionals del Sur i Este (Óblast de Lugansk, Óblast de Donetsk, Óblast de Mykoláiv, Óblast de Járkov, Óblast de Zaporiyia, i Óblast de Jersón) han incorporat la mateixa declaració, aixina com els consells municipals de les ciutats grans de (Sebastopol, Dnipró, Donetsk, Yalta, Lugansk, Zaporiyia, Krivói Rog, Odesa). A pesar de les pressions del president Víktor Yúshchenko, solament alguns tribunals han revocat les decisions dels consells locals.[62]

    Segons el sondeig del «Research and Branding Group» (juny, 2006), la majoria dels ucranians han aplaudit la decisió dels consells locals que han declarat l'idioma rus com a oficial en el nivell local. El 52 % de població (inclós el 69 % de població de l'Orient i el 56 % de Sur) està a favor i el 34 % en contra, mentres el 9 % «la recolza o la rebuja parcialment» i el 5 % no opina.[63]

    Erro al crear miniatura:
    La caricatura de Vídsich representa al rusohablante increpant a la jove ucrainófona per discriminar-ho.[64]

    Canvi d'estatus des de 2012

    [editar | editar còdic]

    En juliol de 2012, l'aprovació d'una llei que reconeix al idioma rus com a llengua regional (inclús en zones a on ho parla solament el 10 % de la població) va provocar esteses protestes en vàries parts del país. Ademés de manifestacions galliponteres, alguns òrguens oficials, com l'Assamblea local del óblast de Leópolis es varen pronunciar contra la norma.[65] Com a conseqüència de l'aprovació de la llei, el vicepresident de la Rada Suprema, Nikolái Tomenko (del partit de Yulia Timoshenko) va renunciar al seu càrrec.[66]

    La Llei d'Ucrània "Sobre la Protecció del Funcionament de l'Idioma Ucranià com a Idioma Estatal", aprovada el 25 d'abril de 2019, priorisa l'idioma ucranià en més de 30 àmbits de la vida pública, en particular en l'administració pública, els mijos de comunicació, l'educació, la ciència, la cultura, la publicitat i els servicis. No obstant, no regula la comunicació privada ni prohibix l'us del idioma rus en el país, contràriament a lo que afirmen algunes asserció en Internet promogudes per Rússia.[67][68][69] El rus seguix sent un idioma àmpliament utilisat en Ucrània en la cultura popular i en la comunicació informal i empresarial.[70]

    Vore també

    [editar | editar còdic]

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ kiis. com. ua/index. php? id=4&sp=1&num=15 ESTRUCTURA ETNO-LINGÚISTICA D'UCRÀNIA.- ЛІНГВО-ЕТНІЧНА СТРУКТУРА УКРАЇНИ
    2. ↑ http://www. ukrcensus. gov. ua/
    3. ↑ archive. org/web/20101130221837/http://www. ukrcensus. gov. ua/results/general/language/ Estructura llingüística de la població ucraniana contabilisada en el cens de 2001
    4. ↑ archive. org/web/20071124125111/http://www. ukrcensus. gov. ua/results/general/nationality/ Estructura nacional de la població d'Ucrània contabilisada en el cens del 2001
    5. ↑ archive. org/web/20070929094246/http://www. franko. lviv. ua/faculty/geography/6Lok_res/1Publik/Period/visn/33/Lozynskyy. pdf Situació de les tendències llingüístiques en Ucrània. С.224.
    6. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada ”panina01”
    7. ↑ «archive. org/web/20070429203830/http://www. rb. com. ua/ Copia archivada». Archivat des d'el rb. com. ua/ original, el 29 d'abril de 2007. Consultat el 30 de novembre de 2007.
    8. ↑ https://ratinggroup. ua/files/ratinggroup/reg_files/municipal_survey_may_2023_ua_-_final. pdf
    9. ↑ (22 de març de 2006, 15:00).korrespondent. net/main/print/148750 «Bryujovetskiy: Klichkó – No a la sisa ni a sembrar cizaña (Брюховецкий: Кличко — не сорняк и не бурьян, и ему нужно вырасти)».
    10. ↑ 10,0 10,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada demoscope01
    11. ↑ 11,0 11,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada shulga
    12. ↑ 12,0 12,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada panina02
    13. ↑ https://ratinggroup. ua/research/ukraine/language_issue_in_ukraine_march_19th_2022. html
    14. ↑ https://ratinggroup. ua/research/ukraine/soc_olog_chne_dosl_dzhennya_do_dnya_nezalezhno_uyavlennya_pro_patr_otizm_ta_maybutn_ukra_ni_16-20_se. html
    15. ↑ archive. org/web/20070927121023/http://www. niurr. gov. ua/ukr/dialog_1999/Gorodianenko. html V. Gorodyánenko: Característiques de la situació llingüística en Ucrània В. (Городяненко: Особенности языковой ситуации в Украине)
    16. ↑ archive. org/web/20070927120913/http://www. niurr. gov. ua/ru/publication/culture/lanov_integration. html O. P. Lanovenko. Ucrània: Perspectives d'assimilació, federalisme o integració de llengües i cultures (Лановенко О. П. Украина: перспективы ассимиляции, федерализации или интеграции языков и культур)
    17. ↑ kiev. ua/articles/s.3_11_2006. html Arel' Д. Залучення відокремленого
    18. ↑ strana-oz. ru/? numid=34&article=1401 A. Miller (Миллер А.) Dualisme d'identitats en Ucrània (Дуализм идентичностей на Украине)
    19. ↑ «archive. org/web/20081210160259/http://www. edu. ru/index. php? page_id=178 Слово о первом букваре». Archivat des d'el edu. ru/index. php? page_id=178 original, el 10 de decembre de 2008. Consultat el 6 de decembre de 2007.
    20. ↑ archive. org/web/20071217070137/http://www. ruscenter. ru/53. html ¿D'on provenen?
    21. ↑ Радио Свобода (Ràdio Lliberteu) svoboda. org/programs/civil/2004/civil.022704. asp Rússia com a civilisació: Goriuný (Россия как цивилизация: горюны)
    22. ↑ A. V. Abakúmov (Абакумов А. В.) edrus. org/content/view/176/69/ ¿És la llengua russa essencialment moscovita? (Московитянский ли по своей сути русский язык?) edrus. org/content/view/176/69/ archivat en Wayback Machine.
    23. ↑ Com escriu Yaroslav Gritsak (Ярослав Грицак): «Sobre la crisis dels sigles XVIII i XIX la llengua de la vella èlit ucraniana va ser l'eslava eclesiàstica. A diferència de la variant russa d'esta llengua, en la seua estructura i el lèxic es notava una forta influència del dialecte de les distintes capes de la societat ucraniana, incloent els elements cridats populars-llauradors. Com mostren les creacions del filòsof ucranià Grigori Skovorodá (Григорій Сковородa) -el primer filòsof naixcut en l'Imperi rus, considerat el fundador de la filosofia religiosa de Rússia-, la nova llengua lliterària ucraniana tenia totes les bases per a desenrollar-se com la síntesis natural d'estes dos corrents. No obstant, els intelectuals ucranians de les primeres décades del sigle XIX varen preferir, en lloc de “la formula de Skovorodá”, la llengua més radical de Kotlyarevsky denominada per alguns com Kotlyarévschina (Котляревщина). El vell núcleu llingüístic no va servir de base per a la formació de les nocions abstractes i específiques, a diferència de lo que va tindre lloc en les llengües russes i cheques. Com a resultat de tal ruptura de la tradició, el llector modern ucranià té moltes més dificultats en la llectura i la comprensió de les grans obres lliteràries en ucranià antic que el llector modern anglés - en la llectura i la comprensió de Shakespeare». I. Gritsak (Я. Грицак). De l'Ucrània antiga a la nova (От старой к новой Украине): http://www. ukrhistory. narod. ru/texts/grycak-1. htm ukrhistory. narod. ru/texts/grycak-1. htm archivat en Wayback Machine.
    24. ↑ Maksim Strija (Максим Стріха), ¿Adoptarà Ucrània les fòrmules llingüístiques de la seua capital? (Чи прийме Україна мовні рецепти своєї столиці?. Editorial Ucrainskiy Regionalniy Vísnik (Український регіональний вісник). «archive. org/web/20070929185134/http://www. urr. org. ua/data/articlesview/index. php? id=bdf726fdec85e9e7889a45e5a0e7740e&session=7c4233b8d6f9e03bdd1dc7afdfc64b11 Copia archivada». Archivat des d'el urr. org. ua/data/articlesview/index. php? id=bdf726fdec85e9e7889a45e5a0e7740e&session=7c4233b8d6f9e03bdd1dc7afdfc64b11 original, el 29 de setembre de 2007. Consultat el 29 de setembre de 2007.
    25. ↑ 25,0 25,1 L. Sokolov (Соколов Л.) com/ukrstor/sokolov_ukazy. html Circular de Valúev de 1863 i Ukaz d'Ems de 1876. Veritats i invencions com/ukrstor/sokolov_ukazy. html archivat en Wayback Machine.
    26. ↑ «большинство малороссов сами весьма основательно доказывают, что никакого особенного малороссийского языка не было, нет и быть не может, и что наречие их, употребляемое простонародьем, есть тот же русский язык, испорченный влиянием на него Польши…» Валуевский циркуляр - Circular de Valúev (en rus)
    27. ↑ archive. org/web/20130421094900/http://www. vestnik-mgou. ru/mag/2009/ist_i_pol_nauki/1/st6. pdf Александровский И. С. «Язык» или «наречие?» Полемика вокруг украинского языка в XIX в. Вестник МГОУ № 1, 2009
    28. ↑ prlib. ru/history/pages/item. aspx? itemid=501 La Llei de Prensa de l'emperador Alejandro II. Закон о печати императора Александра II
    29. ↑ 29,0 29,1 S. Mashkévich (Машкевич С.) archive. org/web/20070402205603/http://www. zerkalo-nedeli. com/nn/show/622/55014/ La llengua et durà fins a Kiev. ¿Pero en Kiev? Язык до Киева доведет. А в Киеве?
    30. ↑ org. ua/wiki/%D0%9F%D0%BE%D0%B2%D0%BD%D0%B8%D0%B9_%D1%82%D0%B5%D0%BA%D1%81%D1%82_%D0%95%D0%BC%D1%81%D1%8C%D0%BA%D0%BE%D0%B3%D0%BE_%D1%83%D0%BA%D0%B0%D0%B7%D1%83 Text íntegre del Ukaz d'Ems org. ua/wiki/%D0%9F%D0%BE%D0%B2%D0%BD%D0%B8%D0%B9_%D1%82%D0%B5%D0%BA%D1%81%D1%82_%D0%95%D0%BC%D1%81%D1%8C%D0%BA%D0%BE%D0%B3%D0%BE_%D1%83%D0%BA%D0%B0%D0%B7%D1%83 archivat en Wayback Machine. (en rus)
    31. ↑ Drahománov, Myjailo. La littérature oukrainienne, proscrite parell li gouvernement russe: rapport présenté au Congrès littéraire de Paris (Ukrainian Literature Banned by the Russian Government: Report Presented at the Literary Congress in Paris), Geneva, 1878.
    32. ↑ kharkov. ua/region/history. htm Els bons temps en l'història de la Slobozhánschyna
    33. ↑ S. Sinilo (Синило С.). archive. org/web/20070523111425/http://atn. itl. net. ua/kharkov/history/ L'Història de la ciutat de Járkov pels seus acontenyiments i les seues dates
    34. ↑ archive. org/web/20071229124719/http://www. amadey. biz/odessa/ t=hrono Història d'Odesa. "Any rere any" (История Одессы. "Год за годом")
    35. ↑ M. S. Dnistryanskiy (Дністрянський М.С.). Geografia etnològica d'Ucrània (Этнополитическая география Украины.). Publicat en Lviv en 2006 per “Lítopis” (Літопис), Editorial LNU “Iván Frankó”. Pàgina 342. ISBN 966-7007-60-X
    36. ↑ archive. org/web/20080116053616/http://www. niurr. gov. ua/ru/conference/kniga_conf/lukyanenko. htm La cultura russa en Ucrània: ¿bendició o perill? (htm Російська культура в Україні: благо чи небезпека?)
    37. ↑ «archive. org/web/20071203110848/http://mysevastopol. com/100. html Театр имени Луначарского». Archivat des d'el com/100. html original, el 3 de decembre de 2007. Consultat el 24 de giner de 2008.
    38. ↑ ru:Нужен ли обязательный государственный язык? (Ленин)
    39. ↑ El Rus en l'URSS (en Wikipedia russa)
    40. ↑ Declaració de drets dels Pobles de Rússia, any 1917 (Декларация прав народов России. 1917 г.) (en rus)
    41. ↑ 41,0 41,1 V. Chernishov (Чернышов В.) archive. org/web/20080116113322/http://ua. mrezha. ru/ukr-n. htm L'ucranià tal com va ser (Украинизация как она была)
    42. ↑ (V. Kornílov (Корнилов В.) ukrstor. com/ukrstor/tverdzna. htm ¡Adquiriu signes durs! (Скупайте твердые знаки!) ukrstor. com/ukrstor/tverdzna. htm archivat en Wayback Machine.
    43. ↑ Citat per V. Chernyshov (Чернышов В.) archive. org/web/20080116113322/http://ua. mrezha. ru/ukr-n. htm L'ucranià tal com va ser (Украинизация как она была
    44. ↑ Nadia Kindrachuk. «ceeol. com/search/article-detail? id=460660 The acceleration of the Ukrainians’ assimilation due to deliberate narrowing of the Ukrainian language: 60’s-70’s of the XXth century» (en en). Wydawnictwo Naukowe Uniwersytetu Mikołaja Kopernika.
    45. ↑ Ilnytskyi, V. I., Talalay, I. O.. «sumdu. edu. ua/items/c615a7a1-65e9-47f2-9126-29ff5674d49d Personality Formation in the 1960s–1980s: the Soviet Russification policy» (en uk). Sumy State University.
    46. ↑ Nadia Kindrachuk. «ceeol. com/search/article-detail? id=1206098 Ukrainian Language in Educational Institutions of the USSR: 1960s–1970s» (en en). Wydawnictwo Naukowe Uniwersytetu Mikołaja Kopernika.
    47. ↑ «pl/articles/568412 Динамика численности этнических украинцев в УССР: на основе итогов Всесоюзных переписей населения 1959 г., 1970 г. и 1979 г.» (en ru).
    48. ↑ Зайончковская Ж.А.. «ru/article/n/migratsiya-naseleniya-sssr-i-rossii-v-hh-veke-evolyutsiya-skvoz-kataklizmy Миграция населения СССР и России в ХХ веке: эволюция сквозь катаклизмы» (en ru).
    49. ↑ V. Fesenko (Фесенко В.) archive. org/web/20070927182426/http://www. irex. ru/press/pub/polemika/04/fes/ Medició etno-regional de la política ucraniana (Этнорегиональное измерение украинской политики)
    50. ↑ Citat per: V. Fesenko (Фесенко В.) archive. org/web/20070927182426/http://www. irex. ru/press/pub/polemika/04/fes/ Medició etno-regional de la política ucraniana (Этнорегиональное измерение украинской политики)
    51. ↑ archive. org/web/20080124150727/http://www. krugosvet. ru/articles/69/1006978/1006978a3. htm Enciclopèdia Krugosvet (Энциклопедия «Кругосвет»)
    52. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Masenko, 2004
    53. ↑ РИА «Новости» rol. ru/news/art/kino/05/05/05_004. htm Argument de les películes de l'estudi cinematogràfic d'Odesa (Одесская киностудия художественных фильмов)
    54. ↑ Николенко Н. И. archive. org/web/20070930194311/http://www. nbuv. gov. ua/Articles/KultNar/knp37/knp37_300-304. pdf Sobre el caràcter específic de la llengua russa dels mijos de comunicació d'Ucrània О специфике русского языка средств массовой информации Украины
    55. ↑ Иванишко М. rusf. ru/convent/58/efremov_1988_t41. htm Els ucranismes com a tècnica estilística en les obres dels escritors de ficció científica russos residents en Ucrània. Украинизмы как стилистический прием в произведениях русских писателей-фантастов, живущих на Украине
    56. ↑ L'us de «Rada» (Рада - Consell en ucranià), en lloc del rus «Soviet» (Совет - Consell en rus), no pot considerar-se un ucranisme ya que l'ocupació en les traduccions del nom original dels Parlaments, pero transliterado, és molt freqüent en molts idiomes. Per eixemple, en l'idioma espanyol: Duma Estatal és la cambra baixa del parlament rus i Rada Suprema és el parlament ucranià. Per no parlar del Soviet Suprem que, traduït a l'espanyol, quedaria en un irreconeixible Consell Suprem. En l'idioma rus s'utilisa l'expressió «Генеральные Кортесы» (Guenerálnyie Kórtesy) per a referir-se a les Corts Generals, és dir el parlament espanyol.
    57. ↑ archive. org/web/20071201112233/http://pk. kiev. ua/interview/2007/07/05/143245. html El rus de Kiev – no és un dialecte (Киевский русский – не диалект)
    58. ↑ A. Makárov (Макаров А.) Menuda enciclopèdia dels temps antics de Kiev (Малая энциклопедия киевской старины. Киев: Довіра,) 2005. С. 193.
    59. ↑ A. Makárov (Макаров А.) Menuda enciclopèdia dels temps antics de Kiev (Малая энциклопедия киевской старины. Киев: Довіра,) 2005. С. 194.
    60. ↑ org. ua/ukrmova/um129. htm Els contactes entre parlants ucranià-russos (Украинско-русские языковые контакты)
    61. ↑ Паніна Н.В. Українське суспільство 1994-2005: соціологічний моніторинг - Київ: ТОВ "Видавництво Софія", 2005. - с. 68.
    62. ↑ http://www. newsru. com/world/06apr2007/katsapskamovavodesse. html
    63. ↑ «archive. org/web/20080414100427/http://www. ura-inform. com/ru/print/politics/2006/07/17/resultati_oproso Copia archivada». Archivat des d'el ura-inform. com/ru/print/politics/2006/07/17/resultati_oproso original, el 14 d'abril de 2008. Consultat el 18 d'abril de 2007.
    64. ↑ La paraula 'idioma' en rus (язык, yazyk) és del gènero masculí, mentres en ucranià (мова, mova) és del gènero femení.
    65. ↑ lavanguardia. com/internacional/20120704/54321163494/reconocimiento-lengua-rusa-ucrania. html "El reconeiximent de la llengua russa desnuga una crisis política en Ucrània" Diari La Vanguardia, 04-07-2012
    66. ↑ abc. es/20120704/internacional/abci-oficializacion-ruso-ucrania-fuerza-201207041249. html "Batalla campal en el centre de Kiev per elevar el rus al ranc de llengua oficial" ABC. és, 04-07-2012
    67. ↑ «it/russian-disinformation-about-the-ukrainian-conflict-since-2014-fact-checking-and-recurring-patterns/ Russian disinformation about the Ukrainian conflict since 2014: fact-checking and recurring patterns» (en en-us). Aspenia Online. Consultat el 2025-06-18.
    68. ↑ «politifact. com/factchecks/2022/jun/08/sergey-lavrov/russian-has-not-been-banned-ukraine-despite-repeat/ No, the Russian language was not banned from Ukraine» (en en-us). politifact. Consultat el 2025-06-18.
    69. ↑ «net/ukrainians-did-not-ban-the-russian-language-but-established-ukrainian-for-official-use/ Ukrainians did not ban the Russian language, but established Ukrainian for official use» (en en-us). Antidisinfo. Consultat el 2025-06-18.
    70. ↑ Pavlenko, Aneta (2008). google. com/books? id=WO_I4d612fMC&pg=PA85 Multilingualism in Post-Soviet Countries (en en), Multilingual Matters. ISBN 978-1-84769-087-6.

    Referències

    [editar | editar còdic]


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_rus_en_Ucrània&oldid=1403835»