L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Anna Ajmátova

Anna Andréievna Ajmátova (rus: Анна Андреевна Ахматова) seudònim d'Anna Andréievna Górenko (Bolshói Fontán, prop d'Odesa, governació de Jersón, 23 de 6 de 1889 - Domodédovo, óblast de Moscou, 5 de març de 1966), va ser una poeta russa. Junt en Nikolái Gumiliov i Ósip Mandelshtam, va ser una de les figures més representatives de la poesia acmeísta de l'Edat d'Argent de la lliteratura russa. Va ser nominada al Premi Nobel de Lliteratura en 1965 i 1966.[1]

Anna Ajmátova

Biografia

Erro al crear miniatura:
Anna Ajmátova en el seu marit Nikolái Gumiliov i el seu fill Lev, entre 1913 i 1916.

Anna Andréievna Górenko va nàixer l'11(23) de juny de 1889 en Bolshoy Fontan, un suburbi turístic del port d'Odesa, en el Mar Negra, en l'actual Ucrània, llavors partix del Imperi rus. El seu pare, Andrey Gorenko, era descendent d'una família noble cosaca ucraniana, ingenier naval i posteriorment funcionari en el ranc d'assessor colegiat, i la seua mare, Inna Erazmovna Stogova, provenia d'una família russa de terratinents en estrets vínculs en Kiev.[2]

La seua família es va mudar al nort, a Tsárskoye Seló, prop de San Petersburgo, quan ella tenia onze mesos.[3] La família vivia en una casa en el cantó del carrer Shirokaya i el carreró Bezymyanny (l'edifici ya no existix hui en dia), passant els estius des dels 7 als 13 anys en una dacha prop de Sebastopol.[4] Va estudiar en l'escola secundària Mariinskaya, mudant-se a Kiev (1906-10) i va terminar els seus estudis allí, en acabant de que els seus pares se separaren en 1905. Va continuar estudiant dret en l'Universitat de Kiev, anant-se un any despuix per a estudiar lliteratura en Sant Petersburc.[5]

Anna va escomençar a escriure poesia a l'edat d'onze anys i va publicar els seus poemes al final de la seua adolescència, inspirada pels poetes Nikolai Nekrasov, Jean Racine, Alexander Pushkin, Yevgeny Baratynsky i els simbolistes; no obstant, no es conserven els seus escrits de joventut.[4][6] Com el seu pare no volia vore cap vers imprés baix el seu "respectable" llinage, ella va decidir adoptar el de la seua besyaya tártara, Ajmátova, com a seudònim.[7][8]


Va estudiar dret, llatí, història i lliteratura en Kiev i en San Petersburgo. Allí es va casar en 1910 en Nikolái Gumiliov, poeta famós, promotor del acmeísmo, corrent poètica que se sumava a la renaixença intelectual de Rússia a principis del XX. Els acmeístas trencaven en el simbolisme, de caràcter metafòric, i restablien el valor semàntic de les paraules. En esta llínea Anna va publicar en 1912 el seu primer llibre de poemes titulat La vesprada. En eixe mateix any va nàixer el seu únic fill Lev, que es convertiria en un famós historiador neoeurasianista.[9] El matrimoni d'Anna i Nikolái va durar des de 1910 fins a 1918. En 1910-1912 va viajar a Itàlia i França, visitant París dos voltes. Va conéixer a Modigliani, qui influiria en la seua perspectiva.[10]

A finals de 1910, es va unir a poetes com Osip Mandelstam i Serguéi Gorodetsky per a formar el Gremi de Poetes. Est promovia l'idea de l'ofici com a clau de la poesia, en lloc de l'inspiració o el misteri, prenent temes de lo concret en lloc del món més efímer dels simbolistes. En el temps, varen desenrollar l'influent escola antisimbolista acmeísta, coincidint en l'auge de l'imaginismo en Europa i Amèrica.[11]  Des del primer any de matrimoni, Gumilev va escomençar a sentir-se incómodo en les seues llimitacions. Ella va escriure que ell hi havia "perdut la passió" per ella, i a finals d'eixe any va mamprendre un viage de sis mesos a Àfrica.[12]

Més tarde Ajmátova es va casar en el prominent asiriólogo Vladímir Shileiko (1918-1922) i poc despuix en l'historiador d'art Nikolái Punin (1922-1938). Borís Pasternak va estar enamorat d'ella, pero Anna va rebujar la seua proposició.

Els seus primers escrits semblen intuir la gran soletat en la que es vorà sumergida anys més vesprada, despuix de les tràgiques conseqüències de la revolució russa de 1917. Despuix d'esta, Anna es vorà afectada, ya que en 1921 el seu primer marit Nikolái Gumiliov va ser acusat de conspiració i fusilat. Més tart, el seu fill va ser també arrestat i deportat a Siberia. I el seu últim marit, Punin, va morir d'agotament en un camp de concentració en 1938. Els poemes d'Anna es varen prohibir, va ser acusada de traïció i deportada. Per temor a que fusilaren al seu fill va cremar tots els seus papers personals. En 1944, va poder retornar en el seu fill a Leningrado, ciutat devastada despuix del sege alemà.

Allí va escomençar a guanyar-se la vida traduint a Leopardi i publicant ensajos, entre els que destaquen els lluents ensajos d'Aleksandr Pushkin, en periòdics escolars. Tots els seus amics varen emigrar o varen ser represaliados.

En 1945, el jove intelectual britànic Isaiah Berlin va voler visitar-la abans de retornar a Londres. Eixa trobada es va prolongar durant vint hores, durant les que Anna li va llegir els seus poemes i es sinceró en ell. Pero açò va tindre tràgiques conseqüències ya que el seu fill va tornar a ser encarcerat durant dèu anys. Esta volta l'escritora es va negar a silenciar la seua veu i va seguir alvance en el seu poemari més important, Rèquiem, en el que explica que en aquella Unió Soviètica els únics que estaven en pau eren els difunts i que els vius passaven la seua vida anant d'un camp de concentració a un atre. El llibre va ser publicat sense el seu consentiment i coneiximent en 1963 en Munich.


El 14 d'agost de 1946, l'Orgburó del Comité Central del PCUS va aprovar una resolució[13] a on es criticava la llabor de les revistes lliteràries «Zvezdá» i «Leningrado» en les que, entre uns atres, publicaven les seues obres l'escritor Mijaíl Zóschenko i Anna Ajmátova. Acte seguit, l'ideòlec del PCUS Andréi Zhdánov pronunciava un discurs, titulat Informe sobre les revistes «Zvezdá» i «Leningrado», en una feroç crítica de l'obra de Zóschenko i Ajmátova. La poeta va ser calificada per Zhdánov com "una representant del pantà lliterari reaccionari apolítico" ("одним из представителей этого безидейного реакционного литературного болота").[14] El 4 de setembre, Ajmátova i Zóschenko varen ser expulsats de l'Unió d'Escritors Soviètics lo que comportava la prohibició de la publicació de les seues obres i el refús de les llibretes de racionament en un Leningrado devastat per la recent acabada guerra.

En 1962, Ajmátova va estar proposta al Premi Nobel de Lliteratura, pero no ho va conseguir.

En 1964, en honor al seu 75 natalici, es varen realisar nous estudis i es varen publicar noves recopilacions dels seus versos. Eixe mateix any va viajar a Taormina (Itàlia), a on va rebre el Premi Internacional de Poesia i en 1965 va ser nomenada doctora honoris causa per l'Universitat d'Oxford. Va viajar a Gran Bretanya en escala en París i es va publicar en Moscou El córrer del temps (1909-1965), un balanç incomplet (i censurat) de la seua obra.

Les seues últimes peces, compostes en ritme i sentit neoclàssic, semblen ser la veu que reflectia lo molt que havia vixcut. Durant la seua estància en Komarovo va ser visitada per Joseph Brodsky i uns atres jóvens poetes, que varen perpetuar les tradicions de Ajmátova en la poesia de San Petersburgo en el XXI. També va traduir les obres completes de Rabindranath Tagore en huit volums, al rus.

El 5 de març de 1966, Anna va morir d'un infart en un sanatori de les afores de Moscou i va ser enterrada en Komarovo. La seua obra, traduïda a un sinnúmero de llengües, solament va aparéixer íntegra en Rússia en 1990.

El poeta Joseph Brodsky la va definir aixina:

La seua sola mirada et tallava l'alé. Alta, de pèl obscur, morena, esvelta i àgil, en els ulls verdosos d'un tigre polar, durant mig sigle l'ha dibuixat, pintat, esculpido en algeps i marbre, fotografiat un sinnúmero de persones, escomençant per Modigliani. Els versos dedicats a ella formarien més volums que la seua obra sancera.

Obra i temes

 
Poema de Ajmátova sobre un mural en Leiden.

Ajmátova promovia l'us de l'artesania i la forma poètica rigorosa per damunt del misticisme o les incursions espirituals en la composició, favorint lo concret sobre lo efímer.[15] Ajmátova va modelar els seus principis d'escritura en claritat, senzillea i forma disciplinada.[16] Les seues primeres coleccions, Vesprada (1912) i Rosario (1914), varen rebre un gran acolliment per part de la crítica i la varen fer coneguda des de l'inici de la seua carrera. Contenien peces breus i psicològicament tenses, valorades per la seua dicció clàssica, els seus detalls reveladors i l'us del color.[17] Vesprada i els seus quatre llibres següents eren en la seua majoria miniatures de lírica sobre el tema de l'amor, travessades per la tristor.


Els seus primers poemes solen retratar a un home i una dòna envolts en el moment més ambigu de la seua relació, molt imitat i posteriorment parodiat per Nabókov i uns atres.[17] La crítica Roberta Reeder senyala que els primers poemes sempre varen atraure a un gran número d'admiradors: "Perque Ajmátova era capaç de captar i transmetre la vasta gama d'emocions canviants que s'experimenten en una relació amorosa, des de la primera emoció de la trobada fins a un amor cada volta més profunt que s'enfronta a l'odi, i finalment a la violenta passió destructiva o a l'indiferència total. Pero [...] la seua poesia trenca radicalment en l'estil erudit i ornamentado i en la representació mística de l'amor, tan típica de poetes com Aleksandr Blok i Andréi Bely. Les seues lletres es componen de breus fragments de discurs senzill que no formen un patró llògic coherent. Pel contrari, reflectixen la forma de pensar; els vínculs entre les imàgens són emocionals i els simples objectes quotidians estan carregats d'associacions sicològiques. De la mateixa manera que Aleksandr Pushkin, que va anar el seu model en molts aspectes, Ajmátova es va propondre transmetre móns de significat a través de detalls precisos"[18]

Ajmátova es queixava a sovint de que els crítics la "amurallaban" en la seua percepció de la seua obra en els primers anys de la passió romàntica, a pesar dels canvis de tema en els últims anys del Terror. Açò es va deure principalment al caràcter secret de la seua obra despuix de la difusió pública i crítica sobre els seus primers volums. Els riscs durant les porgues varen ser molt grans. Molts dels seus amics propencs i familiars varen ser exiliats, encarcerats o fusilats; el seu fill estava baix l'amenaça constant de ser detingut, i ella estava a sovint baix estreta vigilància.[18] Despuix de la repressió artística i la condena pública per part de l'Estat en la década de 1920, molts en els círculs lliteraris i públics, tant en el país com en l'estranger, varen pensar que havia mort.[19][20] Els seus llectors generalment no coneixien la seua obra posterior, com la passió de Requiem o Poema sense héroe i atres obres, que solament es compartien en uns pocs de confiança o circulaven en secret de boca en boca (samizdat).

Entre 1935 i 1940, Ajmátova va compondre, va treballar i reelaboró en secret el llarc poema Rèquiem, un cicle líric de llamentacions i testimonis que descriu el sofriment de la gent comuna baix el terror soviètic.[16] Ho duya en si mentres treballava i vivia en pobles i ciutats de tota l'Unió Soviètica. L'obra està absent en la seua colecció, ya que condena explícitament les porgues. L'obra en rus va aparéixer finalment en forma de llibre en Munich en 1963; l'obra completa no es va publicar en l'URSS fins a 1987.[21][22] Consta de dèu poemes numerats que examinen una série d'estats emocionals, explorant el sofriment, la desesperació i la devoció, més que una narrativa clara. Els temes bíblics, com la crucifixió de Crist i la devastación de María, mare de Jesús, i María Magdalena, reflectixen la devastación de Rússia, en particular en presenciar el sofriment de les dònes en la década de 1930. En certa mida, va representar un rebuig a la seua obra romàntica anterior, ya que va assumir el paper públic de croniste del Terror. Est és un paper que manté fins a hui.[23]


Els seus ensajos sobre Aleksandr Pushkin i Poema sense héroe, la seua obra més llarga, solament es varen publicar despuix de la seua mort. Este llarc poema, compost entre 1940 i 1965, sol ser considerat per la crítica com la seua millor obra i també com un dels millors poemes del XX.[16] Oferix un anàlisis detallat de la seua época i la seua aproximació a ella, incloent la seua trobada en Isaiah Berlin (1909-97) en 1945.[24] El seu talent en la composició i la traducció es posa de manifest en les seues traduccions de les obres de poetes que escriuen en francés, anglés, italià, armeni i coreà.[16]

Monuments

  • Hi ha un museu dedicat a Ajmátova en San Petersburgo, en la Casa de Fontanka (coneguda com el Palau dels Sheremétiev) en el malecón del riu Fontanka, a on Ajmátova va viure des de mediats de la década de 1920 fins a 1952.
  • En Rússia hi ha quatre monuments dedicats a Anna Ajmátova:
  1. En Bézhetsk, óblast de Tver
  2. En el jardí de la Facultat de Filologia de l'Universitat de Sant Petersburc
  3. En un parc públic en San Petersburgo, front a una escola, en el carrer Vosstániya.
  4. En San Petersburgo, en el malecón del Nevá, front a la presó "Krestý", a on el seu fill, marit i molts amics varen estar presoners. Ajmátova va fer coa regularment prop de "Krestý" en paquets de menjar per a ells durant molts anys. Ella volia que se li dedicara un monument allí, prop de "Krestý", si algun dia s'erigia un en la seua memòria.
  • En Taormina (Sicília). En el jardí del Palazzo Duchi vaig donar S.Stefano.

Obra poètica

En la evolució poètica de Ajmátova podem distinguir tres époques:

  1. Cicle poètic que va des de 1912 a 1922: La vesprada (Vécher) (1912), El rosari (Chyotki) (1914), La bandada blanca (Bélaya staya) (1917), El llantén (Podorózhnik) (1921) i Anno Domini MLMXXI (1922). Escriu un poema épico Junt a la mar (O sámogo mórya) (1914).
  2. Época de 1922 a 1940 marcada pel silenci creatiu i la ruptura del silenci per mig de la creació de Requiem (1935-1940). Una de les seues obres més conegudes, en ella reflectix el dolor i l'amor d'una mare. Durant les llargues coes d'espera per a poder vore el seu fill en la presó sent les històries de les demés dònes. Escriu pero no publica un poema épico Putyóm vseyá zemlí (Kitezhanka) (1940).
  3. Cicle poètic de 1940 a 1965 que té dos parts diferenciades: per un costat, trobem una série de poemes épicos i per un atre, els seus poemes de madurea que culminen en Poema sense héroe (Poema bez gueróya) (1940—1965, text complet publicat en 1976). Es publica en Moscou llibres de poemes El córrer del temps (Beg vrémeni) (1909-1965), Sauce (Iva, o Trostnik) 1940. Escriu pero no publica el llibre de poemes titulat Senars (Néchet) (1936-1946) i un poema épico Trianón rus (Russki trianón) (1923-1941).

Obres

En antologia

Compilació pòstumes

  • edició А. С. Крюков : (1990) Ахматова А., Стихотворения и поэмы (en ru), Voronej..
  • edició М. М. Кралин : (1990) Ахматова А. Сочинения (en ru), Moscou: Правда., 2 toms — 448 i 432 pàgines.
  • edició Н. В. Королёвой : (1998—2002) Ахматова А. Собрание сочинений (en ru), Moscou: Эллис Лак. - 6 toms.

Anna Ajmátova vista per pintors

  • Retrats d'Anna Ajmátova per Nikolái Tyrsa
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  • Retrats d'Anna Ajmátova
  •  
    Dibuix d'Anna Ajmátova per Amedeo Modigliani (1911).
  •  
    Anna Ajmátova, per Natan Altman (1914).
  •  
    Anna Ajmátova, per Olga Della-Vós-Kardovskaïa (1914).

Bibliografia

  • Anna Ajmátova, Prosa (Madrit, Nevsky Prospects, 2012) ISBN 9788493935832

Anna Ajmatova. Ajmatova. Mondadori (IT) (September 2000. ISBN 8439702930, ISBN 978-8439702931.

  • Anna Ajmatova. Poemes Triats. Grup Editorial Norma (April 1999).ISBN 9580435480,ISBN 978-9580435488.
  • Anna Ajmatova. Atres Poemes Junt a el mar. 56 pag. Vigía (June 30, 2004). ISBN 959240089X, ISBN 978-9592400894.
  • Anna Ajmatova. Requiem i Atres Escrits. Galàxia Gutenberg (May 2001). ISBN 8481092886, ISBN 978-8481092882.
  • María Fernanda Palaus: Pròlec a Ana Ajmátova. Poemes, Caracas, 2002.
  • Anna Ajmátova. Soc la vostra veu. ANTOLOGÍA. Selecció, pròlec i traducció del rus: Belén Ojeda. Hiperión poesia. 2005. ISBN 84-7517-826-X
  • Requiem; Poema sense héroe / Anna Ajmátova; edició bilingüe de Jesús García Gabaldón; traducció de Jesús García Gabaldón. - Madrit: Càtedra, 1994. - 248 p.: il.; 18 cm. - (Lletres universals; 208)
  • Rèquiem i atres poemes / Ana Ajmátova; introducció i traducció José Luis Regna Palazón. - Sevilla: Alfar, 1993. - 251 p.: il.; 22 cm. - (El rapte d'Europa; 1)
  • Blok, Sologub, Gumiliov, Ajmátova, Mandelstam, Cinc poetes russos, Colòmbia, Editorial Norma, 1995.
  • Martin, Eden (2007) Collecting Anna Akhmatova, The Caxtonian, Vol. 4 April 2007 Journal of the Caxton Club; accessed 31 May 2010
  • Anderson, Nancy K.; Anna Andreevna Akhmatova (2004). The word that causes death's defeat. Yale University Press.
  • Harrison E. Salisbury, "Soviet" section of "Literature" article, page 502, Britannica Book of the Year 1965 (covering events of 1964), published by The Encyclopaedia Britannica, 1965
  • Feinstein, Elaine. Anna of all the Russias: A life of Anna Akhmatova. London: Weidenfeld & Nicolson, 2005 (ISBN 0-297-64309-6); N.Y.: Alfred A. Knopf, 2006 (ISBN 1-4000-4089-2). (Traducció a l'espanyol: Anna Ajmátova: Anna de totes les Rusias, 2007, Barcelona, Circe. Traducció de Xoán Abeleira.)
  • Эйхенбаум Б. Статьи о поэзии, Л., 1969.
  • Павловский А., Анна Ахматова. Очерк творчества, Л., 1966.
  • Тарасенко А. Н., Русские поэты XX в. 1900—1955. Библиография, М., 1966.
  • Добин Е. С. Поэзия Анны Ахматовой, Л., 1968.
  • Жирмунский В. М. Творчество Анны Ахматовой. Л., 1973.
  • Чуковская Л. К. «Записки об Анне Ахматовой» в 3 т., YMCA-Press., 1976.
  • Тименчик Р.Д. Анна Ахматова в 1960-е годы. — М.: Водолей Publishers, 2005.
  • Alguna cosa sobre mi. bid & co. editor (2009) Trad. Belén Ojeda. (ISBN 978-980-6741-00-5)

Referències

  1. ↑ «Nomination%20Archive» (en en-us). NobelPrize.org. Consultat el 2026-03-04.
  2. ↑ Norris, Stephen M.; Sunderland, Willard (2012). Russia's People of Empire: Life Stories from Eurasia, 1500 to the Present (en en), Indiana University Press. ISBN 978-0-253-00176-4.
  3. ↑ Harrington (2006) p.13
  4. ↑ 4,0 4,1 Martin (2007) p.2
  5. ↑ Wells (1996) p. 4
  6. ↑ Wells (1996) pág. 3
  7. ↑ «archive.ph». archive.ph. Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2022. Consultat el 2026-03-04.
  8. ↑ Dinega, Alyssa W. (2001-11-06). A Russian Psyche: The Poetic Mind of Marina Tsvetaeva (en en), University of Wisconsin Press. ISBN 978-0-299-17330-2.
  9. ↑ Harrington (2006), pág. 14
  10. ↑ Volkov, Solomon (2010-06-15). St Petersburg: A Cultural History (en en), Simon and Schuster. ISBN 978-1-4516-0315-6.
  11. ↑ Wells (1996) pág. 8
  12. ↑ Martín (2007) pág. 3
  13. ↑ Постановление оргбюро ЦК ВКП(б) «О журналах „Звезда“ и „Ленинград“»
  14. ↑ ДОКЛАД О ЖУРНАЛАХ. «ЗВЕЗДА» и «ЛЕНИНГРАД»
  15. ↑ Wells (1996) p.8
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 "Ajmátova, Anna" Who's Who in the Twentieth Century. Oxford University Press, 1999. Oxford Reference Online.
  17. ↑ 17,0 17,1 Wells (1996) p. 6
  18. ↑ 18,0 18,1 Reeder, Roberta Anna Ajmátova: Els anys de Stalin Artícul de Roberta Reeder; New England Review, Vol. 18, 1997
  19. ↑ Harrington (2006) p.16
  20. ↑ Martin (2007) p.7
  21. ↑ Martin (2007) p. 12
  22. ↑ Harrington (2006) p.20
  23. ↑ Wells (1996) pp. 70-74
  24. ↑ "Ajmátova, Anna" The Oxford Companion to English Literature. Editat per Dinah Birch. Oxford University Press Inc. Oxford Reference Online.

Vore també

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anna_Ajmátova&oldid=1492276»