Història de la seda

Batut de la seda (Dinastia Song, XI)

Segons la tradició chinenca, la història de la seda escomença en el XVII Proseguix durant tres milenis d'exclusivitat durant els que China exporta este teixit preciós sense revelar jamai el secret de la seua fabricació. L'art de fabricar seda es va transmetre despuix a atres civilisacions gràcies a mercaders, lladres i espies de tot tipo, com a monges o diplomàtics. Una volta aplegada a Europa occidental a finals de l'Edat Mija, la producció de seda alcança la fase de l'industrialisació a partir de el XIX. Després sofrirà una important decadència, relacionada en el ràpit desenroll de la fabricació d'este teixit en certs països d'Àsia i en les epidèmies que varen afectar als cucs de seda en França. S'ha tornat a convertir finalment en una producció essencialment asiàtica.

Mits i llegendes sobre els seus orígens

Seda blanca

La seda ha permaneixcut durant tant temps com un misteri que les numeroses civilisacions que la varen descobrir, en especial gràcies a les rutes de la seda que recorren Eurasia, varen inventar numeroses llegendes al respecte. Per eixemple, les llegendes perses donen conte de l'aparició de la primera parella de cucs de seda, sorgits del cos de Job.

Per una atra part, els escrits de Confucio i la tradició chinenca conten que en el XVII un capoll de cuc de seda va caure en la tassa de té de l'emperatriu Leizu. En intentar traure-ho de la seua tassa, la jove de catorze anys va escomençar a devanar el fil del capoll. Va tindre llavors l'idea de teixir-ho. Despuix d'observar la vida del cuc de seda a instàncies del seu marit, l'Emperador Groc Huang Vaig donar, va escomençar a ensenyar a la seua cort el modo de criar-los, la sericicultura. Des d'eixe moment, la jove permaneixerà en la mitologia chinenca com deesa de la seda.

Sobre l'orige del cuc de seda, una atra llegenda de la China nos conta que una chicona havia promés que es casaria en quí li duguera de regrés al seu pare, que estava en la guerra. En escoltar esta promesa el cavall de la família va eixir en busca del pare i a partir de llavors l'animal mirava a la chica en intencions de que esta complira el seu oferiment, davant tant “atreviment” es va donar mort al cavall i li'l va despellotar. Un dia, la chicona, al vore la pell del cavall posada al sol, va escomençar a calcigar-la dient: “¡I encara volies casar-te en mi!”. Llavors de sobte la pell va envoldre a la chica i varen desaparéixer junts. Temps despuix varen aparéixer sobre un arbre, a on formaven una parella de cucs de seda.

Sempre seguint les llegendes, la seda va eixir de China en direcció a l'Índia en els cabells d'una princesa promesa a un príncip de Khotan. Esta princesa, negant-se a quedar-se sense la seua amada tela, va desafiar la prohibició imperial d'exportar cucs de seda.

A pesar de que la seda va ser exportada molt pronte a països estrangers, la sericicultura va ser sempre un secret cuidadosadament guardat pels chinencs. Els atres pobles varen tindre que inventar diversos orígens per a este maravellós teixit. Aixina, els Romans, grans admiradors del teixit, estaven convençuts de que els chinencs obtenien el fil dels fulls dels arbres. El coneiximent que en l'Imperi romà tenien de la seda chinenca, resaltava sobretot lo imaginari, el secretisme i lo exòtic. En un principi, els romans s'imaginaven que la seda era el producte d'una espècie d'arbre de llana i que estos “sers (de Sericum) bebedores d'aigua”, vivien fins als 200 o els 300 anys. Això és per eixemple lo que afirmava Plinio el Vell en la seua Història natural o Virgilio en les Geórgicas.

L'exclusiva chinenca

Aparició de la seda

El capoll del que s'extrau el fil de seda.

No resulta possible datar en exactitut l'aparició del teixit en China. S'han trobat fragments de seda en les tombes reals de la Dinastia Shang, que va regnar entre els sigles XVII i XI a. C. pero l'us quotidià de la seda només sembla tindre la seua culminació baix la Dinastia Han, és dir, dos sigles abans de l'era cristiana.

Per aquella época, China ya havia perdut el seu secret, ya que corejanos, japonesos i més tart indis ya ho havien descobert. Algunes alusions a este teixit en l'Antic Testament demostren que era conegut en l'Oest d'Àsia en els temps bíblics. Els especialistes opinen que des de el II, els chinencs ya havien establit una ret comercial en l'objectiu d'exportar seda a Occident. Per eixemple, s'utilisava en la cort aqueménida i pel seu rei Darío III quan Alejandro Magne va conquistar este Imperi. A pesar de que la seda es va difondre ràpidament a través d'Eurasia, la seua producció va quedar durant tres mil anys com una exclusiva chinenca, si exceptuem a Japó.

Us de la seda en China antiga i medieval

L'obtenció del fil de seda, va existir en China des del Periodo Neolític. La llegenda diu, que va ser introduïda per Nûgua, l'esposa de l'héroe cultural Fuxi. El poeta Lou Shou va redactar en el XII, una série de poemes que es referixen a la cría dels cucs de seda i a l'aprofitament del capoll, processos que es consideraven eren de ple domini de la dòna, per ser més delicada i pacient que l'home. Estos poemes formen la segona part de la seua obra Geng-Zhitu. La primera part està dedicada a l'arròs. La crío del cuc de seda i el cultiu de la morera blanca, necessiten una altitut mija i un clima templat, en un terreny fi i fresca. Estes condicions idònees, es complixen en les regions montanyoses de la China central i oriental.

En China, país que concentra lo essencial en l'us i en la producció, el cultiu de les moreras i la cría de cucs de seda va ser tasca inicialment destinada a les dònes, dedicant-se mils d'elles a esta tasca. A pesar de que alguns hagen vist en el desenroll d'este producte un lux inútil, la seda es va convertir en un objecte de desig per part de l'alta societat, fins al punt de que el Liji va regular el seu us en relació en el protocol imperial. Els llauradors no varen tindre dret a dur seda fins a varis sigles despuix, en la dinastia Qing (1644-1911).

L'indústria de la seda va estar monopolisada per China durant uns 3000 anys, degut a que es va promulgar un decret imperial pel que es castigava en la pena de mort a qui divulgara fora de l'Imperi els secrets d'obtenció i fabricació de les precioses teles de seda

Manuscrit taoísta sobre seda trobat en una tomba en Mawangdui.

L'us de la seda queda com a exclusiva de la família imperial i dels més alts dignatarios durant prop de mil anys. Després el seu us es va ser estenent progressivament a atres classes de la societat chinenca. Ademés de para ser dut, a sovint es destinava el teixit a fins decoratius. És, ademés, usat des de molt primerenca época en fins econòmics: en alguns instruments musicals, en la peixca i inclús en els arcs.

El paper va ser en tota seguritat un dels majors descobriments dels chinencs. Des de el III es fabricaven en Àsia tot tipo de papers a chicoteta escala en els més diversos materials. El paper fet en corfa de morera data de el II. Seda, bambú, lli, palla d'arròs o blat es varen usar indistintament. El paper fet en seda es convertix aixina en el primer paper de lux. S'han trobat en la tomba d'una marquesa morta cap a l'any 168, en Mawangdui (Hunan), proves d'escritura sobre seda d'eixa época (vore image). El material era certament més car, pero també més pràctic que el bambú. Aixina, s'han descobert tractats sobre diverses ciències (meteorologia, medicina, astrologia, adivinación...) o inclús mapas el soport del qual era la seda.

Pintura sobre seda chinenca del sigle VIII.

Durant la dinastia Han, la seda passa a ser poc a poc un valor de lux per sí mateixa i no un simple material. S'utilisa per a pagar als funcionaris i recompensar als ciutadans en especials mèrits. De la mateixa manera que a voltes s'estima el preu dels productes segons el seu pes en or, la llongitut del teixit aplega a ser un patró monetari en China. L'us de la seda alcança tal importància que "seda" (纟) pansa a ser pronte un dels principals "radicals" del alfabet chinenc (230 dels 5.000 caràcters més freqüents ho usen).

La riquea que aporta la seda a China provoca el desig dels pobles veïns. A partir de el III, els xiongnu, antepassats dels hunos, saquegen de modo habitual durant dos sigles i mig les províncies de l'Imperi Han. L'emperador oferix ocasionalment a estos pobles seda a canvi de pau. Durant més de mil anys, la seda serà el regal diplomàtic més habitual de l'Emperador chinenc als seus veïns o als seus vassalls.

De modo general, l'us de la seda va seguir en China un còdic molt estricte. Els emperadors Tang, per eixemple, imponen als mandarines l'us d'un color en particular segons les funcions que eixerciten en la societat. Baixe els Ming, la seda desenrolla tot tipo d'accessoris: mocadors, moneders, cinturons o inclús un simple tros de tela brodat fent alusió a qualsevol dels dotze animals reals o fabulosos. Estos accessoris de moda queden a sovint associats a una particular posició; hi ha un gorro per al guerrer, un per al juge, un per als nobles i uns atres d'us religiós. Les dònes de l'alta societat chinenca també respecten estes pràctiques codificades i porten a terme un important us de la seda en els seus vestits, als que afigen molts motius decoratius. S'han trobat descripcions, com les d'una obra de el XIII, el Jinpingmei:

Loto d'or duya una jaqueta guateada de seda de Shandong, en doble alzacuello, adornada en ocas salvages en mig de les flors i els juncs; el coll era recte de setí blanc brodat en flors i es tancava en uns botons en forma d'abelles d'or sobre crisantems.

La seda chinenca i el seu comerç

Numerosos descobriments mostren que la seda es va convertir pronte en un material de lux apreciat en els països estrangers. El seu comerç és molt anterior a l'obertura oficial de les rutes de la seda pels chinencs. Per eixemple, s'ha trobat en el Valle dels Reis una mòmia egipcíaca del 1070 a. C. que tenia objectes de seda.

Primer els grecs i més alvance els romans varen escomençar a parlar dels sers (‘sedosos’) a partir de el IV per a designar als habitants d'un lluntà regne, China. Segons alguns historiadors, el primer contacte dels romans en la seda va ser el de les legions del governador de Síria, Licinio Craso. En l'any 53 a. C., durant la batalla de Carrhae, prop del Éufrates, els legionaris varen quedar tan sorpresos per la lluentor dels estandarts de l'eixèrcit part que es varen donar a la fuga.

Archiu:Silk Road in the I century AD- es.svg

Les principals rutes de la seda entre 500 a. C. i el 500.

Els chinencs varen començar a interessar-se per expandir-se cap a l'oest a partir de el II, lo que va dur com a conseqüència l'obertura de la Ruta de la Seda. La més important eixia de Pequín i passava pel nort o pel sur del desert de Taklamakán, un dels més àrits del món, abans de travessar la cordillera del Pamir. Les caravanes que prenien este camí per a canviar seda per atres mercaderies eren per lo general importants, i incloïen entre 100 i 500 persones i camellos i yaks, cada u dels quals podia dur uns 140 quilos de mercaderia. Aplegaven a Antioquía i les costes del Mediterràneu a la veta d'un any. Pel sur, una ruta secundària passava per Yunan, Birmània i l'Índia abans d'unir-se a la del Nort

Poc despuix de la conquista d'Egipte en el 30 a. C., s'inicia un comerç regular entre els romans i Àsia, marcat pel desig dels romans cap a eixe teixit aplegat d'Extrem Oriente com era la seda que els revenien els parts. Este desig és tan gran que el Senat Romà tracta sense èxit de prohibir l'us de seda, tant per raons econòmiques com a morals. L'importació de seda chinenca provoca importants fluix d'or a l'exterior de l'imperi, mentres les penyores de seda es veen com un signe de decadència i immoralitat.

Puc vore vestimentes de seda, si teixits que no cobrixen el cos, ni tan sols la decència d'un home, poden cridar-se vestimentes... Miserables borres de sirvienta fabricades de modo que l'evidència de l'adulteri es transparent a través d'eixe fi vestit que i que fan que el seu marit no conega millor que un estrany el cos de la seua esposa.

Séneca el Jove

Durant les invasions bàrbares, la seda aplega també als pobles "bàrbars". A modo d'eixemple, el rei visigodo Alarico I aplega fins a Roma en 408 i exigix unes 4000 corfolls de seda entre el tribut d'or i argent que solicita per a no arrasar la ciutat.