L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Herbología

La herbología, també cridada herorismo o fitoterapia, és l'estudi de les propietats i les aplicacions medicinals de les plantas i els seus extractes. Els qui la practiquen són denominats herboristas o herbolarios.

Herbología
Herbolario àrap en un soc de Marrakech, Marroc.

L'àmbit de la medicina herborista en ocasions comprén els fongos i els productes obtinguts de les abelles, aixina com minerals, closques i certes parts d'animals.[1]

L'us de plantes per a combatre les malaltiaés és casi universal entre les societats no industrialisades.[2] L'us tradicional de les substàncies medicinals es reconeix com una forma de deprendre sobre possibles fàrmacs futurs. En 2001, els investigadors varen identificar 122 composts utilisats en la medicina convencional, els quals procedien d'orígens vegetals «etnomédicos»; el 80% d'estos composts s'usaven d'igual o similar forma al de l'us etnomédico tradicional.[3]

Moltes plantes sintetisen substàncies útils per a la conservació de la salut en humans i animals. Entre estes substàncies es troben les aromàtiques, principalment fenols o els seus oxigen-derivats, com els taninos. Moltes atres són metabòlits secundaris, dels quals s'han aïllat per lo manco 12.000 - número que s'estima en menys del 10% del total. En molts casos, substàncies com els alcaloides servixen com a mecanisme de defensa de la planta contra la depredaació de microorganismes, insectes i herbívors. Gran cantitat d'herbes i espècias utilisats per l'home com a aliment de temporada produïxen composts medicinals útils.[4][5]

De forma similar als medicaments, certes herbes poden produir efectes adversos.[6]
Aixina mateix, l'adulterament, els preparats inadequats o la falta de coneiximent entre les interaccions de plantes i drogues han dut a reaccions adverses en ocasions crítiques o letals.[7]

Antropologia de l'herbologia

Des de temps prehistòrics gent de tots els continents han utilisat centenars de mils de plantes natives per a tractar infeccions. Es varen trobar herbes medicinals en els efectes personals de Ötzi, el Home del Gèl, el cos del qual va permanéixer congelat en els Alps de Ötztal durant més de 5300 anys. Segons pareix usava les herbes per a tractar els paràsits intestinals.

Els antropòlecs teorizan sobre que els animals varen desenrollar la tendència de seleccionar les parts amargues de les plantes en resposta a la malaltia. Els sanadores indígenes afirmen haver deprés per mig de l'observació dels animals malalts, els qui canvien la seua dieta alimentícia dentellejant herbes amargues que normalment rebujarien. Els biòlecs de camp han aportat evidències corroborant este fet basades en la seua observació de diverses espècies, tals com chimpansés, gallines, ovellas i palometas. Els goriles de planura obtenen el 90% de la seua dieta dels fruts de Aframomum melegueta, parent de la planta del gingibre, que és un potent antimicrobiano i aparentment protegix de la shigelosis —una forma de disenteria infecciosa— i atres infeccions paregudes.[8] Les investigacions actuals se centren en la possibilitat de que esta planta també protegixca als goriles de la cardiomiopatía fibrosa que té un efecte devastador en els animals captius.[9]

Investigadors de l'Universitat Wesleyana d'Ohio varen averiguar que alguns pardals seleccionen material per als nius rics en agents antimicrobianos, que protegixen a les seues cries de bactèries amoladores.[10]

Els animals malalts tendixen a buscar alimente plantes riques en metabòlits secundaris com els taninos i alcaloide. Es pot considerar un cas plausible d'auto-medicació, ya que estos fitoquímicos tenen a sovint propietats antivirals, antibactericidas, antifúngiques i antihelmínticas.[8]

Alguns animals tenen sistemes digestius especialment adaptats per a resistir certes toxines vegetals. Per eixemple, el koala pot viure de fulls i brots de eucalipto, planta venenosa per a la majoria dels animals, pel seu contingut en cianur. Una planta inócua per a un animal en particular pugues no ser segura per al consum humà.[11] Una conjectura raonable és que estos descobriments varen ser tradicionalment arreplegats pels curanderos de les tribus indígenes, els qui varen transmetre l'informació i les precaucions.

L'us de herbes i espècies en la gastronomia es va desenrollar parcialment en resposta a l'amenaça de patógenos transmesos pels aliments. Els estudis mostren que, en els climes tropicals, a on els patógenos són més abundants, els plats són extremadament especiados i, ademés, es tendix a seleccionar les espècies en els més potents agents antimicrobianos. En totes les cultures les verdures estan menys especiadas que la carn, presúntament perque són més resistents a la descomposició.

Història

 
Pàgina del Libellus de Medicinalibus Indorum Herbis, herbario asteca escrit per Martín de la Creu en 1552 i traduït al llatí per Juan Badianus. La pàgina ilustra les plantes tlahçolteoçacatl, tlayapaloni, axocotl i chicomacatl utilisades en herbologia asteca per a fer un "remei per a un cos ferit".

L'us de plantes com a medicaments va ser ya una pràctica prehistòrica. En l'enterrament neandertal «Shanidar-4», de fa 60 000 anys, situat al nort d'Iraq, s'han trobat grans cantitats de polen de huit espècies de plantes, de les que 7 s'utilisen en l'actualitat com plantes medicinals.[12]

En el registre escrit, l'estudi de les plantes es remonta 5000 anys arrere, quan els sumerio varen descriure els usos medicinals de plantes com el llorer, el comino i el tomello. Se sap que els egipcíacs en l'any 1000 a. C. utilisaven adormidera, all, oli de ricino, celiandre, menta, añil i atres plantes medicinals. També en l'Antic Testament es menciona l'us i cultiu de plantes, entre les que es troben la mandrágora, veza, alcaravea, blat, ordi i centeno.

En l'Índia, la medicina Ayurveda ha vingut utilisant moltes plantes, com la cúrcuma, possiblement des de l'any 1900 abans de Crist.[13] Moltes atres plantes i minerals utilisats en el Ayurveda varen ser descrits més alvance pels antics herboristas com Cháraka i Sushruta, durant l'I mileni a. C. En el Sushruta Samhita, atribuït a Sushruta en el VI, es descriuen 700 plantes medicinals, 64 preparacions que provenen de fonts minerals, i 57 provinents d'animals.[14]

El primer llibre chinenc sobre plantes, el Shennong Bencao Jing, compilado durant la dinastia Han, pero que data d'una data molt anterior, llista 365 plantes medicinals i els seus usos —incloent ma-huang, el arbust del que es va obtindre originalment l'efedrina—. Les generacions subsegüents varen aumentar els coneiximents en els llibres Shennong Bencao Jing i Lun Yaoxing, tractat sobre plantes medicinals de el VII, durant la dinastia Tang.


Els antics grecs i romans també varen utilisar les plantes com a medicines. Les pràctiques mèdiques gregues i romanes, com apareixen en els escrits d'Hipócrates i, especialment, de Galeno, varen assentar les bases de la medicina moderna. Hipócrates recomanava l'us d'alguns medicaments simples a pur de plantes, junt en l'aire fresc, el descans i una dieta adequada. Galeno, pel contrari, recomana grans dosis de mescles de drogues, incloent ingredients de plantes, animals i minerals. Els meges grecs varen escriure el primer tractat europeu sobre les propietats i usos de les plantes medicinals, De matèria medica. En el I, Dioscórides va escriure un volum de més de 500 plantes que va seguir sent una referència autorisada fins al XVII. De la mateixa manera ha segut important per a herboristas i botànics dels sigles següents el llibre que va fundar la ciència de la botànica, De història plantarum, del grec Teofrasto, escrit en el IV

Edat Mija

L'us de les plantes en fins medicinals i atres propòsits varen tindre pocs canvis durant l'Alta Edat Mija. Molts escrits grecs i romans de medicina, i d'atres temes, varen ser conservats en ser copiats pels amanuenses en els monasteris. Aixina, estos monasteris es varen convertir en centres locals del coneiximent mèdic, i els seus jardins varen proporcionar la matèria primera per al tractament de les malalties comunes. Al mateix temps, la medicina popular en la llar i en els pobles va continuar sense interrupció, recolzant als herbalistas errantes. Entre ells es trobaven les «dònes sapients», que receptaven remeis de plantes medicinals junt en fetilla i encantamientos, lo que va desembocar, al final de l'Edat Mija, en la bruixeria. Una de les dònes més famoses d'esta tradició va ser Hildegarda de Bingen, monja i abat benedictina de el XII que va escriure un text mèdic cridat Causes i solucions.


En el món islàmic migeval les escoles de medicina, conegudes com «bimaristán», varen escomençar a aparéixer a partir de el IX, tant en la cultura persa com en l'àrap, cultures, en general, més alvançades que la de l'Europa migeval. L'àrap venerava la cultura greco-romana, estudiant i traduint mils de texts.[15] Com a cultura de mercaders que viajaven, els àraps tenien accés en saber de llocs tan distants com China o Índia. Plantes, texts mèdics i traduccions dels clàssics de l'antiguetat varen ser processats des de l'est i des de l'oest.[16] Botànics i meges musulmans varen ampliar considerablement el coneiximent de la medicina. Per eixemple, Dinawari va descriure més de 637 medicaments en el IX,[17] i Ibn al-Baitar, en el XII, va descriure més de 1400 plantes diferents, tant alimentícies com a medicinals, de les que més de 300 varen ser descobriments propis.[18] Ibn al-Baitar va ser discípul del andalusí Abu al-Abbas al-Nabati qui va introduir el método científic experimental en el camp de la medicina, les tècniques empíriques en les proves, la descripció i identificació de temes mèdics, i va separar els informes sense verificar dels que es recolzaven en proves i observacions reals. Açò va permetre que l'estudi de la medicina passara a convertir-se en la ciència de la Farmacologia.[19]

Edat Moderna

Els sigles XV, XVI i XVII varen ser la gran época de les plantes medicinals, per primera volta conegudes per mig de llibres en castellà, anglés i atres idiomes en lloc de llatí o grec. La primera compilació de plantes que es va publicar en anglés va ser l'anònim Herball Grete de 1526 i les dos obres millor conegudes, també en anglés, varen ser Herball or General PLants (1597) de John Gerard i The English Physician Enlarged (1653) de Nicholas Culpeper. El primer va ser una traducció del llibre original belga escrit per Dodoens, en ilustracions d'un treball botànic alemà. El llibre de Culpeper no només tractava de plantes medicinals, sino també d'astrologia, màgia i folclore, per lo que va ser ridiculisat per meges de la seua época. No obstant, va tindre un gran acolliment popular, de la mateixa manera que el llibre de Gerard. Els anys d'exploració i intercanvi en Amèrica va introduir noves plantes medicinals en Europa. Eixemple d'això és el Badianus Manuscript, un llibre asteca ilustrat sobre plantes traduït al llatí en el XVI.

Cultura Asteca

Des de l'época prehispánica, en Mèxic,les plantes medicinals constituïxen un dels principals recursos terapèutics tant en el mig rural com a suburbà, a on els servicis d'atenció mèdica són escassos, accentuant-se en les poblacions més alluntades de les capçaleres municipals i del centre urbans.[20]


Una de les cultures que més han destacat no només en Mèxic, sino també en tot lo món, és l'Asteca o també coneguda com Mexica. Hui en dia, es té considerat que la moderna medicina ètnica mexicana és una mescla sincrética de conceptes asteques i espanyols.[21] La cultura Mexica tenia una concepció del món molt particular, com totes les civilisacions prehispánicas en Mèxic. La seua concepció de la medicina no va ser l'excepció, ya que, la medicina asteca era holística, el padecimiento i la malaltia es veen com l'interacció de causes sobrenaturals, màgiques i naturals[22] A partir de la seua concepció holística tant de la vida, com de la medicina, per als azteca el ser humà viu en harmonia en la naturalea i el desequilibri de les forces causa la malaltia[23]

El herència medicinal que nos ha deixat la cultura Asteca ha segut fantàstica, no només en els temes que ya tots coneixem, sino també en l'us de l'herbologia. Per eixemple, Moctezuma II va manar a construir un herbario en Huaxtepec, en esta regió de clima primaveral durant tot l'any es cultivaven centenars de plantes en les que s'experimentava per a determinar les seues propietats medicinals.[24]

La mitologia asteca conta en un ampli número de deus,la qual cosa, fa que siga de les cultures prehispánicas més destacades tant de Mèxic com de Llatinoamèrica. Sobre el tema, la medicina estava baix la protecció de varis deus: Cipactonal i Oxomoco, patrons de la curació i adivinaació; Teteo Innan, de la medicina i curació per temezcalli.[25]


És a partir de l'arribada d'Hernán Cortés a Mèxic-Tenochtitlan i ya directament, de la Conquista de Mèxic, que la cultura Mexica va sofrir un canvi radical. Les noves malalties varen ser acabant poc a poc en la civilisació asteca, ya que no tenien els suficients coneiximents mèdics per a contrarrestar als nous virus que havien dut els conquistadors espanyols. Les diverses formes que ampraven els azteca per a curar les ferides o les malalties, varen cridar l'atenció dels espanyols, que varen preferir als meges indígenes sobre els europeus.[26]

La cultura asteca va sofrir molt canvis a partir de l'arribada dels espanyols, un eixemple d'açò és com es va modificar l'us de l'herbolaria. L'herbolaria en la Nova Espanya era utilisada per la medicina oficial, pero sense el seu contingut cultural per ser vist com a manifestació de idolatría dels indígenes mexicans.[27]

Vore també

Referències

  1. ↑ Acharya, Deepak and Shrivastava Anshu (2008): Indigenous Herbal Medicines: Tribal Formulations and Traditional Herbal Practices, Aavishkar Publishers Distributor, Jaipur- Índia. ISBN 978-81-7910-252-7. pp 440.
  2. ↑ J. Edgar DaSilva, Baydoun Elías, Adnan Badran(2002).«La biotecnología i el món en desenroll».5doi:10.2225/vol5-issue1-fulltext-1.
  3. ↑ Fabricant DS, Farnsworth NR«The value of plants used in traditional medicine for drug discovery».Environ. Health Perspect..109 Suppl 1
    69–75.
  4. ↑ Lai PK, Roy J«Antimicrobial and chemopreventive properties of herbs and spices».Curr. Med. Chem..11(11)
    1451–60.
  5. ↑ Tapsell LC, Hemphill I, Cobiac L, et al.«Health benefits of herbs and spices: the past, the present, the future».Med. J. Aust..185(4 Suppl)
    S4–24.
  6. ↑ (2001).«The importance of using scientific principles in the development of medicinal agents from plants.».Academic medicine : journal of the Association of American Medical Colleges.76(3)
    238–47.
  7. ↑ (2001).«Should we be concerned about herbal remedies».Journal of Ethnopharmacology.75(2-3)
    141–164.doi:10.1016/S0378-8741(00)00394-9.
  8. ↑ 8,0 8,1 (2002) Wild Health: How Animals Keep Themselves Well and What We Ca Learn From Them, Houghton Mifflin. ISBN 0618071784.
  9. ↑ Out of Africa: A Tale of Gorillas, Heart Disease... and a Swamp Plant; Dybas, Raskin; BioScience 2007 57:5, 392-397 fulltext [1] archivat en Wayback Machine.
  10. ↑ Jann Ichida, Proceedings of the 104th General Meeting of the American Society for Microbiology. reported in Birds use herbs to protect their nests, BJS, Science Blog, Wed, 2004-05-26
  11. ↑ «Take Clave to Identify Toxic Plants to Keep Your Family and Pets Safe». Archivat des d'el original, el 10 de juny de 2010.
  12. ↑ Ralph S. Solecki«Shanidar IV, a Neanderthal Flower Burial in Northern Iraq».Science.190(4217)
    880-881.doi:10.1126/science.190.4217.880.
  13. ↑ Aggarwal BB, Sundaram C, Malani N, Ichikawa H(2007).«Curcumin: the Indian solid gold».Adv. Exp. Med. Biol..595
    1–75.doi:10.1007/978-0-387-46401-5_1.
  14. ↑ Girish Dwivedi (2007). History of Medicine: Sushruta – the Clinician – Teacher parell Excellence (PDFPDF), National Informatics Centre.
  15. ↑ (2001) The New Healing Herbs: The Classic Guide to Nature's Best Medicines Featuring the Top 100 Clave-Tested Herbs, Rodale, p. 15. ISBN 1579543049, 97815795430.
  16. ↑ «Pharmaceutics and Alchemy».
  17. ↑
    815., in Morelon (Rashed)
  18. ↑ Diane Boulanger (2002), "The Islamic Contribution to Science, Mathematics and Technology", OISE Papers, in STSE Education, Vol. 3.
  19. ↑ Huff, Toby (2003). The Rise of Early Modern Science: Islam, China, and the West, Cambridge University Press, p. 218. ISBN 0521529948.
  20. ↑ (2005) Plantes medicinals de la medicina tradicional mexicana per a tractar afeccions gastrointestinals., Barcelona, Espanya: Edicions Universitat Barcelona, p. 16. ISBN 9788447529865.
  21. ↑ (1993) Medicina, salut i nutrició asteques, CDMX, Mèxic: Sigle XXI, p. 14. ISBN 9789682318436.
  22. ↑ (1993) Medicina, salut i nutrició asteques., CDMX, Mèxic: Sigle XXI, p. 15. ISBN 9789682318436.
  23. ↑ (2009) Història i evolució de la medicina, Mèxic: Manual Modern, p. 34. ISBN 9786074484618.
  24. ↑ Història i evolució de la medicina., Mèxic: Manual Modern, p. 35. ISBN 9786074484618.
  25. ↑ (2006) Història de Mèxic: llegat històric i passat recent, Mèxic: Pearson Educació, p. 223. ISBN 9789702607977.
  26. ↑ (1998) Medicina aborigen americana., Espanya: Editorial Renaixença, p. 252. ISBN 9788489371453.
  27. ↑ (1994) Plantes, medicina i poder: breu història de l'herbolaria mexicana., Mèxic: Pax Mèxic, p. 12. ISBN ISBN 9789686398052.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Herbología&oldid=1599908»