L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Estigma (Botànica)

Segons la teologia mística cristiana, Estigmes (milacre) (del llatí stigma, i este a la seua volta del grec στίγμα) són ferides, cicatrius i dolors, que apareixen de forma supostament espontànea en el cos d'algunes persones, similars a les de Crist en el Calvari. Estes feridas són similars a les infligidas sobre Jesús de Nazaret durant la seua crucifixión segons la iconografia cristiana tradicional.[1] Solen aparéixer en les mans, peus i costat dret, i a voltes també en el cap i en l'esquena, lo que recorda la coronació d'espines i la flagelació de Jesús de Nazaret.[2]

Estigma (Botànica)
Estigmatisació de sant Francisco, per Giotto

Les diverses confessions cristianes diferencien l'estigmatisació d'orige sobrenatural, be per un don diví o per una intervenció diabòlica, de les d'orde natural, causades pel mateix subjecte que les porta, ya siga intencionalmente o per raons d'orige psicosomático (per sugestió, hipnosis, etc. s'ha conseguit produir fenomens similars a l'estigmatisació, encara que diferixen en la instantaneidad del fenomen i en el desig de la seua constatació a la vista dels demés).[3][4]

Tipos

La Iglésia catòlica, quan els considera autèntics i dò diví, afirma que són participació dels sofriments de Jesús.[1] Reconeix una miqueta més de trescents casos d'estigmatizados;[5] estos poden ser visibles o no, sanguinosos o no, permanents o no. Els estigmes invisibles, segons l'Iglésia catòlica, poden produir tant dolor com els visibles.

 
El Pare Pío de Pietrelcina en els estigmes de les seues mans exposts. Es tracta d'una de les primeres fotos de les ferides, feta en un estudi fotogràfic de la zona en l'estiu de 1919.

El tipo de ferides reflectix la seua correspondència en la Passió de Jesús per mig de les següents senyals:[2]

  • Ferides en mans o nines, semblants a les causades per taches.
  • Ferides en els peus, semblants a les causades per taches.
  • Ferides en el cap, semblants a les provocades per la corona d'espines.
  • Ferides en l'esquena, semblants a les de tralla en la flagelació.
  • Ferida en un costat —semblant a la causada per una llança—, per lo general en elateral esquerre.

Casos d'estigmatisació

A lo llarc de l'història s'han documentat molts casos de persones que varen afirmar patir estigmes. La llista de les persones catòliques que han rebut estigmes i han segut reconegudes com a santes o escomençat el seu procés de canonisació, són les següents:cita requerida

  • Beata María d'Oignies (c. 1177-1213), beguina, cas que va passar pràcticament inadvertit.
  • Sant Francisco d'Assís, (1181-1226) reformador de l'Iglésia, primer varó en estigmes.
  • Santa Catalina de Siena. (1347-1380) dominica i doctora de l'Iglésia.
  • Santa Rita de Casia. (1381-1457) mare, viuda, agustina, italiana.
  • Beata Lucía de Narni (1496-1574) dominica italiana.
  • Santa Catalina de Ricci (1522-1590) dominica terciaria.
  • Beata María de l'Encarnació (1565-1618) coneguda com la mare del Carmelo en França.
  • Santa Verónica Giuliani, (1660-1727) denunciada per la seua pròpia abat davant l'Inquisició.
  • Beata Ana Catalina Emmerick, (1774-1824) agustina, mística que va tindre visions de la passió de Jesús.
  • Santa Margarita Bays (1815-1879) costurera suïssa.
  • Santa Mariam Baouardy (1846-1878) carmelita descalça que va tindre numeroses experiències místiques. Va morir en Belén.
  • Siervo De Deu Teresa Helena Higginson (1844-1905) mestra anglesa.
  • Siervo De Deu Luisa Piccarreta. (1865-1947) llauradora, postrada, terciaria dominica.
  • Santa Mariam Thresia Chiramel. (1876-1926) religiosa, Índia.
  • Santa Gema Galgani. (1878-1908) mística capuchina, italiana.
  • Venerable Teresa Neumann (1898-1962) llaica, mística alemana, de la tercera orde franciscana.
  • Sant Pío de Pietrelcina. (1887-1968) Sacerdot italià.
  • Venerable Marthe Robin. (1902-1981) grangera, malta, francesa.
  • Siervo De Deu María Esperanza Medrano de Bianchini. (1928-2004) veneçolana.
  • Siervo De Deu Natuzza Evolo. (1929-2009) Mare de família, mística italiana. Segons el religiós i teòlec Antonio Royo Marín, la teoria racionalista de que els estigmatizados varen desijar rebre les llagues per a semblar-se a Jesucristo crucificado no resistix l'anàlisis de la crítica històrica, per la sorpresa que tots varen experimentar, i per les constància històriques de que tots els estigmatizados reconeguts per l'Iglésia catòlica varen suplicar, no que se'ls retirara el dolor, sino les senyals visibles dels estigmes.[4]

L'estigmatisació de sant Francisco d'Assís

El cas de l'estigmatisació de sant Francisco d'Assís destaca per la cantitat de testics, uns pocs en vida pero en major número despuix de la seua mort, que varen corroborar la veracitat del fet.[6] En vida, el germà León (aquell a qui Francisco dedicara el seu text autógraf conegut com Bendició a fra León), va ser un dels que varen acompanyar a Francisco al Santuari de La Verna en agost de 1224 a on, segons els escrits de Buenaventura de Fidanza i atres documents de l'época, el «pobre d'Assís» va rebre els cridats «estigmes de Crist»[7] per a despuix escriure en un tros de pergamí les cridades Laudes Dei altissimi ("Alabanzas al Deu Altíssim").[8] Fra León va ser l'únic testic dels moments previs a l'estigmatisació de sant Francisco.[9] Al final de la vida de Francisco, quan la seua cuerpecillo era ya un rebuig humà, el sant va confiar el conte de la seua persona a quatre dels més seus, que li mereixien un amor singular. Un d'ells va ser el germà León, permetent-li que li tocara les seues llagues quan li canviava les benes tacades en la seua sanc, lo que era per a Fra León un gozoso i al mateix temps dolorós rito. Francisco, celós de que ningú es percatara dels seus estigmes -un privilegi del que es considerava a sí mateixa indigne-, va aplegar a tindre en el germà León esta delicadea excepcional: una volta, va colocar en amor la seua mà llagada sobre el cor del germà León.[9]

Després de la mort de Francisco, varen ser numerosos els testics que varen vore les seues llagues. Aixina va relatar sant Buenaventura la verificació de les llagues de Francisco despuix de la seua mort:


Sant Ansberto de Ruan

Existixen relats anteriors sobre estigmàtics; no obstant, no hi ha consens sobre cóm s'entenia el concepte d'estigmes abans de Sant Francisco.[10] Sant Ansberto de Ruan (m. 695 d. C.) podria considerar-se el primer estigmàtic per les afirmacions dels testics despuix de la seua mort:

Quan varen obrir la seua tomba i varen pensar que el seu cos tufaria pel temps transcorregut des del seu sepeli, va emanar un aroma tan dolç i fragant com el d'una varietat de flors, i tota l'iglésia es va omplir de chicotetes gotes de bàlsem. I quan els germans que havien vingut a vore-ho des de la província veïna... li varen llevar les robes en les que havia segut enterrat perque volien canviar-li-les per a vestir-ho en roba nova, varen trobar en les seues gobanelles la senyal de la creu dominical, de color roig. Era evident per a tots els fidels que açò es donava a entendre per a que, mentres va viure, duguera les armes de Crist en el seu cor; per lo tant, els estigmes de Crist es varen revelar en el cos del difunt.[11]

Sant Pare Pío de Pietrelcina

 
Un jove Pare Pío mostrant els estigmes

Durant més de cinquanta anys, el Pare Pío de Pietrelcina va afirmar tindre estigmes, que varen ser estudiats per varis meges del XX, l'independència de la qual respecte a l'Iglésia es desconeix.[12][13][14] Segons s'informa, els fenomens resultaven inexplicables i les ferides mai es varen infectar.[12][13][15] Les seues ferides es varen curar una volta, pero varen reaparéixer.[16] Les ferides varen ser examinades per Luigi Romanelli, mèdic cap de l'Hospital Municipal de Barletta, durant aproximadament un any. El mege Angelo Maria Merla va senyalar que les ferides no eren d'orige tuberculoso, pero no va poder establir un diagnòstic oficial sense més proves.[17] El cirugià Giorgio Festa, mege privat, també les va examinar en 1920 i 1925.[17] El professor Giuseppe Bastianelli, mege del Papa Benedicto XV, va examinar les ferides, pero no es va elaborar cap informe dels seus exàmens. El patólogo Amico Bignami de la Universitat de Roma també va observar les ferides, descrivint-les com a superficials. Festa, que en un principi havia coincidit en Bignami, va descriure posteriorment les ferides com a superficials quan estaven cobertes de costra.[17] Giorgio Festa va senyalar que «en les vores de les lesions, la pell és perfectament normal i no mostra cap signe d'edema, de penetració ni d'enrojecimiento, inclús quan s'examina en una bona lupa».[17] Alberto Caserta va realisar radiografies de les mans en 1954 i no va trobar cap anomalia en l'estructura òssea.[17] Giuseppe Sala, que va treballar com a mege de Pio entre 1956 i 1968, va comentar que els anàlisis varen revelar que la seua sanc no presentava signes d'anomalies.[17]

Va haver crítics tant religiosos com a llaics que varen acusar a Pare Pío de fingir els seus estigmes, alegant que utilisava àcit carbólico per a provocar-se les ferides. L'historiador Sergio Luzzatto va relatar que, en 1919, Maria De Vito (prima del farmacèutic local Valentini Vista en Foggia) va testificar que el jove Pío va comprar àcit carbólico i la considerable cantitat de quatre grams de veratrina «sense presentar cap recepta mèdica».[18][19] Pío sostenia que l'àcit carbólico s'utilisava per a esterilisar les xeringues amprades en tractaments mèdics i que, despuix de ser víctima d'una broma en la que es va mesclar veratrina en tabac de mastegar, lo que li va provocar estornuts incontrolables despuix de la seua ingestió, va decidir adquirir la seua pròpia cantitat de la substància per a gastar la mateixa broma als seus germans.[20][21]

Amico Bignami va escriure en un informe que les ferides havien segut causades per una «necrosis neurótica». Va sugerir que havien segut infligidas inconscientment per sugestió i mantingudes artificialment per mig del yodo que Pío havia utilisat com desinfectante.[17] En 1922, el mege Agostino Gemelli va ser a visitar al Pare Pío, pero a Gemelli se li va negar el dret a examinar els estigmes sense una autorisació del Sant Ofici. Gemelli, irritat i ofés per no haver-li permés examinar els estigmes, va escriure que Pío era un histérico i que els seus estigmes eren autoinducidos, no d'orige sobrenatural.[22][23] Gemelli també va especular que les seues ferides es mantenien obertes en àcit carbólico.[23] Giorgio Festa, qui va examinar els estigmes del flare el 28 d'octubre de 1919, va escriure en el seu informe que «no són producte d'un traumatisme d'orige extern, ni es deuen a l'aplicació de substàncies químiques potentemente irritantes».[24]

A lo llarc de la seua vida, Pío havia ocultat les seues ferides duent guants sense dits. A la seua mort no havia ferides, solament «pell impecable».[25]

Falsa estigmatisació

També hi ha hagut casos d'estigmatisació falses, com la de Magdalena de la Creu (1487 - 1560), abat del convent de santa Isabel de Còrdova, qui va admetre el seu propi frau. Magdalena, natural d'Aguilar i dòna de religió en renom de santitat, es va fer célebre en tota Espanya despuix d'haver, per lo vist, pronosticat la victòria de la Batalla de Pavía (1525) i la presó de Francisco I de França. Isabel de Portugal, esposa de Carlos I d'Espanya, va vestir, segons sembla, al seu primogènit, un recent naixcut Felipe II d'Espanya, en l'hàbit de la abad. Magdalena de la Creu, en qualsevol cas, va comparéixer, a soles, en solemne auto de fe celebrat el 3 de maig de 1546 i va confessar haver simulat un sinnúmero d'arrobamientos i milacres. Els inquisidors de Còrdova, en tot, li varen commutar la pena de mort en la foguera i varen optar per recloure a Magdalena de per vida en un convent d'Andújar.

Els estigmes i el gènero

A finals del XIX, un mege francés cridat Dr. An Imbert-Goubeyre va escomençar a recopilar un cens dels estigmatizados coneguts des del XIII fins a la seua pròpia época. Este cens inclou a 280 dònes i 41 hòmens estigmatizados, lo que significa que les dònes representen alguna cosa més del 87 % de la llista.[26] Ademés, la Universitat d'Amberes va publicar en abril de 2019 una base de senyes en informació sobre 244 estigmatizados. El 92 % dels estigmatizados de la base de senyes són dònes.[27] En alguns casos, les germanes dels convents han intentat protegir a les dònes estigmàtiques de l'escrutini públic, a sovint per temor a que la seua condició afectara a la reputació del convent.[27] Per lo tant, el número de dònes estigmàtiques podria ser inclús major de lo que mostren els registres històrics. A pesar de l'elevat número de dònes estigmàtiques a lo llarc de l'història, els estigmàtics més coneguts i menys controvertits, com Francisco d'Assís i el Pare Pío, han segut hòmens.[26]

Investigació científica

 
L'estigmatisació de Santa Catalina de Siena

S'ha demostrat que molts estigmatizados recorrien a enganys.[28][29] Magdalena de la Creu, per eixemple, va confessar abans de morir que els seus estigmes eren un engany delliberat.[30]

El neurólogo pioner Désiré-Magloire Bourneville va publicar treballs en els que afirmava que els sants que afirmaven realisar milacres o presentar estigmes, aixina com aquells que afirmaven estar posseïts, patien en realitat epilèpsia o histerisme.[31][32] Algunes investigacions modernes han indicat que els estigmes tenen un orige histérico o estan relacionats en el trastorn d'identitat disociatiu.[33][34][35][36]

Existix una relació entre la restricció alimentària per autoinanición, els estats mentals disociatius i la autolesión, en el context d'una creència religiosa.[37] Els casos d'anorèxia nerviosa solen presentar automutilaciones similars als estigmes com a part d'un trastorn obsessiu-compulsivo ritualista. S'ha descrit una relació entre l'inanició i la automutilación entre els presoners de guerra i durant les hambruna.[38][39][40]

El sicòlec Leonard Zusne, en el seu llibre Anomalistic Psychology: A Study of Magical Thinking (1989), ha escrit:

“Els casos d'estigmatisme es dividixen en dos categories: les ferides autoinfligidas, que poden ser casos de frau o d'autoinfligido inconscient, i aquelles causades per estats emocionals ... És provable que en persones sugestionables es produïxca un picor autoinducido (per mig d'autosugestión) i el consegüent rascat, del que l'individu no és conscient, si l'estímul és una image mental o real de la Crucifixión utilisada durant la meditació i si el motiu principal és rebre els estigmes. El motiu darrere d'això pot ser un conflicte inconscient i un desig d'escapar d'una situació intolerable cap a una invalidea en la que s'atenen les pròpies necessitats. Es convertix llavors en un cas de reacció de conversió histérica. Molts casos d'estigmatisme poden explicar-se com a frau o ferides autoinfligidas inconscientment.[41]”

En la seua obra Stigmata: A Medieval Phenomenon in a Modern Age, Ted Harrison sugerix que no existix un únic mecanisme pel que es produïren les marques dels estigmes. Harrison no va trobar proves, a partir d'un estudi de casos contemporàneus, de que les marques tingueren un orige sobrenatural. No obstant, va concloure que les marques d'orige natural no tenen per qué ser enganys. Alguns estigmatizados es marcaven a sí mateixos en un intent de sofrir en Crist com a forma de pietat. Uns atres es marcaven accidentalment i les seues marques eren interpretades com a estigmes pels testics. A sovint, les marques d'orige humà produïen respostes religioses profundes i genuïnes.[42]

Harrison també va senyalar que, despuix de Sant Francisco d'Assís, els estigmes es «consideraven una experiència predominantment femenina», ya que la proporció entre dònes i hòmens estigmatizados era de 7 a 1. Els hòmens que presentaven estigmes no havien rebut l'ordenació sacerdotal, inclós Sant Francisco. Harrison sosté que, en molts casos, els estigmes eren conseqüència de l'intensa vida mística personal que duyen els qui estaven exclosos del sacerdoci. Solament en el XX han aparegut casos de sacerdots estigmatizados.[42]

Una hipòtesis és que el síndrome d'hematoma dolorosos podria explicar els rars casos d'estigmes no autoinducidos.[36][43][44][45][46]

L'investigador escèptic Joe Nickell, que ha estudiat casos recents d'estigmes com el de Katya Rivas,[47] va comentar que són indistinguibles d'un engany.[25]

En 2002, un estudi psicoanalítico sobre la estigmatizada Therese Neumann va sugerir que els seus estigmes eren el resultat de síntomes d'estrés postraumático que es manifestaven en una automutilación inconscient a través d'una autosugestibilidad anómala. [48]

Segons un estudi del teòlec francés Joachim Bouflet, en el XXI hi havia 200 estigmàtics en tot lo món. La majoria d'ells varen aplegar a la tercera edat sense presentar problemes de salut particulars. L'estigmàtica de major edat va ser Marie-Julie Jahenny, que va fallir en 1941 a l'edat de 91 anys. En 1997, els estigmàtics que havien segut declarats sants per l'Iglésia catòlica romana eren sol 7.[49]

Estigmes no cristians

Entre els Waraos del delta del Orinoco, un contemplador dels esperits tutelares pot induir místicamente l'aparició de «obertures (imaginàries) en les palmes de les seues mans».[50]

Les ferides sagnants, descrites en fonts occidentals com a «estigmes», es representen habitualment en el art budiste.[51][52]

Alguns médiums espiritistas també han presentat estigmes. Durant les sessions d'espiritisme de la médium alemana Maria Vollhardt, es va alegar que varen aparéixer ferides sagnants.[53] No obstant, Albert Moll, un psiquiatra, va considerar que els seus fenomens eren fraudulents.[54]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Royo Marín, 1968, p. 928: «L'absència de tals padecimientos —advertix Tanquerey— seria molt mala senyal, perque els estigmes no són sino el símbol de l'unió en Crist i la participació en els seus sofriments.»
  2. ↑ 2,0 2,1 Royo Marín, 1968, p. 928.
  3. ↑ Royo Marín, 1968, p. 933. «És un fet perfectament comprovat que, en la majoria dels casos, els estigmes s'han produït instantàneament estant l'ànima por lo regular en [...] oració contemplativa; de tal manera que un minut abans no existien els estigmes i un minut despuix apareixen tots perfectament caracterisats.»
  4. ↑ 4,0 4,1 Royo Marín, 1968, p. 932: «La teoria racionalista de que els estigmatizados varen desijar ardientemente rebre les llagues per a semblar-se a Jesucristo crucificado no resistix l'anàlisis de la més elemental crítica històrica. Tots els que varen rebre sobrenaturalmente les senyals [...] de la crucifixión, les varen rebre en verdadera sorpresa. La majoria es varen espantar de tal favor, varen suplicar a Deu insistentment [...], no que els retirara el dolor que sentien, pero sí que fera desaparéixer les senyals visibles que tant els dignificaven. Els que, com sant Francisco, varen conservar tota la seua vida els estigmes, varen fer tot lo possible per a ocultar-els a la vista dels demés.»
  5. ↑ Royo Marín, 1968, p. 928: El Dr. Imbert-Gourbeyre, que va estudiar el fenomen, senyala nominalmente fins a 321 casos (L'estigmatisació, París, 1984) [...] Dels 321 que senyala, 62 varen ser canonizados; 41 són hòmens i 28 són seglares.
  6. ↑ Leonardi, C. (2000). «Francisco d'Assís», Diccionari dels sants, Madrit: Sant Pablo. ISBN 84-285-2259-6.
  7. ↑ Guerra (2006). Sant Francisco d'Assís. Escrits. Biografies. Documents de l'época, Madrit (Espanya): Biblioteca d'Autors Cristians. ISBN 84-7914-627-3.
  8. ↑ Menestò, C. (2000). «León d'Assís», Diccionari dels sants, Madrit: Sant Pablo, pp. 1464-1468. ISBN 84-2852-259-6.
  9. ↑ 9,0 9,1 Elcid, Daniel (1993). «El germà León o l'alegria», Companyers Primitius de sant Francisco (en espanyol), Madrit: Biblioteca d'Autors Cristians, pp. 139-164. ISBN 978-84-7914-531-6.
  10. ↑ Muessig, C. (21 de febrer de 2013). «Signes de salvació: L'evolució de l'espiritualitat estigmàtica abans de Francisco d'Assís»: Church history. Cambridge Core. https://www. cambridge. org/core/journals/church-history/artícul/signs-of-salvation-the-evolution-of-stigmatic-spirituality-before-francis-of-assisi/5303041ED21A96178473592D1ADD06B5
  11. ↑ “Signs of Salvation: The Evolution of Stigmatic Spirituality Before Francis of Assisi” . Church History 82 (1): 40–68.
  12. ↑ 12,0 12,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada clave1
  13. ↑ 13,0 13,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada clave2
  14. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada clairval
  15. ↑ Michael Freze, 1989, «They Bore the Wounds of Christ: The Mystery of the Sacred Stigmata», OSV Publishing ISBN 0-87973-422-1 pp. 283–285.
  16. ↑ «britannica. com/ebc/artícul -9375317 Pare Pío}», .
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 Ruffin, Barnard. (1991). Pare Pío: La verdadera història. OSV Press. pp. 160–178. ISBN 0-87973-673-9
  18. ↑ Pare Pío: Milacres i política en una era secular, Henry Holt and Company, pp. 91–92. ISBN 978-1-4299-4645-2.
  19. ↑ Cita: Maria De Vito va dir: «Yo era admiradora del Pare Pío i ho vaig conéixer per primera volta el 31 de juliol de 1919... em va entregar personalment una botella buida i em va demanar que fera de chòfer per a transportar-la des de Foggia a Sant Giovanni Rotondo en quatre grams d'àcit carbólico pur. ... Em va explicar que l'àcit era per a desinfectar xeringues per a injeccions. També em va demanar atres coses, com a pastilles Valda». Moore, Malcolm. telegraph. co. uk/news/worldnews/1567216/ Italys-Pare-Pio-faked-his-stigmata-with-acid. html El Pare Pío d'Itàlia «va fingir els seus estigmes en àcit», The Daily Telegraph..
  20. ↑ Pare Pio: Milacres i política en una era secular, Henry Holt and Company, p. 103. ISBN 978-1-4299-4645-2.
  21. ↑ Pare Pío baix investigació: els archius secrets del Vaticà, Sant Francisco: Ignatius Press, pp. 25, 114. ISBN 978-1-58617-405-7.
  22. ↑ (), p. .
  23. ↑ 23,0 23,1 Higgins, Michael W. (2006). “'Stalking the Holy: The Pursuit of Saint Making”'. Anansi Press. p. 129. ISBN 0-88784-181-3
  24. ↑ Pare Pio, l'ultime sospetto: la verità sul frate delle stimmate (en it), Casale Monferrato (Alessandria): Piemme.
  25. ↑ 25,0 25,1 Nickell, Joe. (2001). Realife X-Files: Investigating the Paranormal. University of Kentucky Press. pp. 276–288. ISBN 0-8131-2210-4
  26. ↑ 26,0 26,1 Wilson, Ian (1989). Stigmata: an investigation into the mysterious appearance of Christ's wounds in hundreds of people from migeval Italy to modern America (en en), New York: Harper & Row, pp. 10, 62. ISBN 0-06-250974-8.
  27. ↑ 27,0 27,1 Smeyers, Kristof. “Creació de l'archiu de religioses estigmàtiques”. An Irish Quarterly Review 107: 337–339.
  28. ↑ Carroll, Robert Todd. (2003). The Skeptic's Dictionary: A Collection of Strange Beliefs, Amusing Deceptions, and Dangerous Delusions. Wiley. pp. 366–367. ISBN 0-471-27242-6
  29. ↑ Nickell, Joe. (2004). org/2004/03/the-stigmata-of-lian-bernas «The Stigmata of lian Bernas». Skeptical Inquirer. Consultat el 12 de maig de 2016.
  30. ↑ Nickell, Joe. (2001). Realife X-Files: Investigating the Paranormal. University of Kentucky Press. p. 281. ISBN 0-8131-2210-4 «Està ben establit que molts estigmàtics eren farsantes. Per eixemple, Magdalena de la Creu, despuix d'emmaltir en 1543 i tement morir en pecat, va confessar que els seus estigmes, el seu inedia i atres fenomens eren enganys delliberats».
  31. ↑ Porter, Dorothy; Porter, Roy (1993). Doctors, Politics and Society: Historical Essays. Rodopi. pp. 120–121. ISBN 90-5183-510-8
  32. ↑ Hustvedt, Asti. (2011). Medical Muses: Hysteria in Nineteenth-Century Paris. Bloomsbury. p. 279. ISBN 978-1-4088-2235-7
  33. ↑ Mazzoni, Cristina (1996). Saint Hysteria: Neurosis, Mysticism, and Gender in European Culture. Cornell University Press. pp. 24–28, 136–140. ISBN 0-8014-3229-4
  34. ↑ Seidl, O. (2008). «Estigmatisació i absència de nutrició en el cas de Therese Neumann (1898-1962)». «Nervenarzt» 79 (7): 836-843.
  35. ↑ Regal, Brian (2009). «Pseudociencia: una enciclopèdia crítica». Greenwood. pp. 154–155. ISBN 978-0-313-35507-3
  36. ↑ 36,0 36,1 Kluger, N.; Cribier, B. (2013). «Estigmes: de Sant Francisco d'Assís a la hematidrosis idiopática». «Annals de Dermatologie et de Vénéréologie» 140: 771-777.
  37. ↑ Fessler, Daniel. “sscnet. ucla. edu/anthro/faculty/fessler/pubs/FesslerStigmata.pdf Inanició, serotonina i simbolisme. Una perspectiva psicobiocultural sobre els estigmes” 3 (2): 81–96.
  38. ↑ “{{{title}}}” 17 (1): 33–38. PMID 7894450.
  39. ↑ “Falta un títul per a la referència. Per favor, especifica el paràmetro title. {{{title}}}” 2 (4476): 585 –586. ISSN 0959-8138. PMID 21284113.
  40. ↑ Keys (1950). The Biology of Human Starvation, University of Minnesota Press.
  41. ↑ Zusne, Leonard; Jones, Warren H. (1989). “'Anomalistic Psychology: A Study of Magical Thinking”'. Lawrence Erlbaum Associates, Inc. pp. 54–56. ISBN 978-0-805-80507-9
  42. ↑ 42,0 42,1 Harrison, Ted (1994). Stigmata: A Medieval Phenomenon in a Modern Age, St Martins Press. ISBN 978-0-312-11372-8.
  43. ↑ Early, Loretta F; Lifschutz, Joseph I. (1974). «Un cas d'estigmes: Loretta». Arch Gen Psychiatry 30 (2):197–200.
  44. ↑ Ratnoff, O. D. (1980). «Les púrpures psicógenas: una revisió de la sensibilisació autoeritrocitaria, la autosensibilisació a l'ADN, l'hemorràgia «histerica» i facticia, i els estigmes religiosos». Semin Hematol 17: 192–213.
  45. ↑ Panconesi, I., & Hautmann, G. (1995). «Estrés, estigmatisació i púrpures psicosomáticas». International Angiology 14: 130–137.
  46. ↑ Armant De Vincentiis (2011). cicap. org/new/articolo. php? id=274400 «Noves perspectives sobre el fenomen de Natuzza Evolo». Comité Italià per a l'Investigació d'Afirmacions sobre lo Paranormal. Consultat el 12 de maig de 2016.
  47. ↑ «com/rivas. html Rivas, Catalina (Katya o Catia)».
  48. ↑ Albright, M. (2002). “The Stigmata: The Psychological and Ethical Message of the Posttraumatic Sufferer”. Psychoanalysis and Contemporary Thought 25 (3): 329–358.
  49. ↑ «translate. goog/Archivio/AdnAgenzia/1997/12/18/ Cronaca/PARE-PIO-IN-ITÀLIA-21-STIGMATIZZATI-MENJA-IL-FRATE_152100. php?_x_tr_sl=auto&_x_tr_tl=en&_x_tr_hl=it&_x_tr_pto=wapp Pare Pío: en Itàlia 21 estigmatizados com el flare». Roma: Adnkronos.
  50. ↑ Johannes Wilbert (1975). «Warao Basketry». “'Occasional Papers of the Museum of Cultural History”', Universitat de Califòrnia en els Àngeles, n.º 3. pp. 5-6
  51. ↑ Keith Taylor i John Whitmore (1985). «Essays into Vietnamese Pasts». Programa del Surest Asiàtic, Universitat de Cornell. p. 278
  52. ↑ citat en Ing-Britt Trankell i Laura Summers (1998). «Facets of Power and Its Limitations». Departament d'Antropologia Cultural, Universitat d'Uppsala. p. 24
  53. ↑ Shepard, Leslie (1991). “'Encyclopedia of Occultism & Parapsychology”'. Gale Research Company. p. 1779
  54. ↑ Wolffram, Heather (2012). “Truc, manipulació i farsa: La crítica d'Albert Moll a l'ocultisme”. Medical History 56 (2): 277–295. PMID 23002297.

Bibliografia

Vore també

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estigma_(Botànica)&oldid=1591355»