Cristiandat

Cristiandat[1] o el món cristià[2][3] són térmens que s'utilisen comunament per a referir-se a la comunitat cristiana mundial, els Estats cristians, els països de majoria cristiana o els països en els que el cristianisme és dominant[4] o preval.[2]
Cristiandat (del llatí christianitas) és un concepte polisèmic, que pot definir-se de vàries maneres o aludint a distints àmbits:[5]
Despuix de l'expansió del cristianisme des de l'Alce a Europa i Àfrica del Nort durant els primers temps de l'Imperi romà, la cristiandat es va dividir en «el «Orient grec» i «Occident llatí» preexistents. Despuix del Cisma d'Orient de 1054, varen sorgir dos branques principals dins del cristianisme, centrades en les ciutats de Roma (Cristianisme occidental, la comunitat del qual es denominava cristiandat occidental o llatina[6]) i Constantinopla (cristianisme oriental, la comunitat del qual es denominava cristiandat oriental[7] o comunitat bizantina). Despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, la cristiandat llatina va assumir un paper central en el món occidental.[8] Despuix de la Reforma, el [[pro testantisme]] va sorgir com la tercera branca principal del cristianisme en el XVI. L'història del món cristià comprén uns 2000 anys i inclou una varietat d'acontenyiments sociopolítics, aixina com alvanços en les arts, l'arquitectura, la lliteratura, la ciència, la filosofia, política i tecnologia.[9][10][11]
- El conjunt de cristians, o cristiandat entesa com la comunitat dels creents o Iglésia militant.[12] Paul Veyne data el seu naiximent en l'any 324 quan l'emperador Constantino I derrota en Orient a Licinio, «reunint les dos mitats de l'Imperi baix el seu ceptre cristià».[13] En l'Edat Mija, en identificar-se en la comunitat política, es definia com Res publica christiana.
- Segons el papa León XIII i el restant dels seus successors, la cristiandat era quan "(...) la filosofia del Evangelio governava els Estats".[14] El papa feya referència a l'Edat Mija, en a on la majoria dels regnes o Estats d'Europa eren cristians. Per això és que, en eixe nom, se li cridava, anteriorment, a Europa.
- L'espai geogràfic per a on es troba difòs el cristianisme, accepció que a voltes s'entén també com la comunitat dels països cristians, fent abstracció de la presència de minories religioses no cristianes en eixos països. La validea d'este concepte disminuïx per la secularisació i el llaïcisme propis de la major part dels països occidentals contemporàneus (principalment europeus), que varen realisar la separació Iglésia-Estat front a l'Estat confessional propi de l'Antic Règim.
-
La Cristiandat occidental (en sirimomo, catòlica, en blava clar protestant) i la Cristiandat oriental (en rosa obscur).

- La civilisació cristiana o cultura cristiana entesa com civilisació o cultura que supera l'àmbit de lo religiós (de les pràctiques i creències religioses), per a determinar un corpus de creacions artístiques i [[lite
raria|lliteràries]], una concepció del món (cosmovisó) i un conjunt de costums i usos socials, estudiables a través de l'estètica, l'iconografia i les ciències socials; sobretot historiográfica, antropològica i sociológicamente, pero també des del punt de vista de les ciències polítiques i l'història de les idees. Junt en la cultura clàssica i atres aportacions (judeues —o judeocristianes—, islàmiques, seculars)[15] és l'element central de la civilisació occidental.[16]
La divisió entre els cristians que va començar en el cristianisme primitiu, va fer que des de l'Edat Mija es poguera parlar, bàsicament, de dos cristiandades:[17]
- La cristiandat llatina, corresponent a l'Imperi romà d'Occident, els regnes germànics i l'Imperi carolingio, en centre en Roma, que va definir l'Iglésia catòlica, centralisada entorn al papat, i el catolicisme. La Reforma protestant va supondre la divisió de la cristiandat llatina entre catolicisme i protestantisme, a la seua volta fragmentat en distintes confessions (luteranisme, calvinisme, anglicanisme, etc.)[18]
- La cristiandat oriental, corresponent a l'Imperi romà d'Orient o Imperi bizantí, i expandit pels pobles eslaus, que va definir l'Iglésia ortodoxa, policéntrica i plural, conformada en iglésies nacionals que no reconeixen la primacia del bisbe de Roma més que com un d'entre els patriarcats: Constantinopla, Aleixandria, Antioquía, Jerusalem, als que posteriorment es varen afegir uns atres (Moscou, Sèrbia, Romania, Bulgària, Geòrgia, etc.).
-
Cristiandat oriental (ortodoxa): Theotokos Petrovskaya,[19] considerada el primer icon miraculós de Moscou, va ser pintada per Pedro, higúmeno del monasteri de la Transfiguracó (Volinia), al començament del sigle XIV.
-
Cristiandat occidental (catól
-
Cristiandat occidental (protestant): L'últim sopar, de Lucas Cranach el Jove (1565). En primer pla, en posició orante, el comitente, Joaquín I de Anhalt-Dessau,[20] i el propi pintor, representat com copero. Luter i Melanchton són representats com a apòstols.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ 2,0 2,1 Véase Merriam-Webster.com : diccionario, «Christendom» (cristiandad)
- ↑ Marty, Martin (2008). The Christian World: A Global History, Random House Publishing Group, pp. 42. ISBN 978 -1-58836-684-9.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaixHall - ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Chazan, Robert (2006). The Jews of Medieval Western Christendom: 1000-1500, Cambridge: Cambridge University Press, p. xi. ISBN 9780521616645. Consultat el 2018-01-26.
- ↑ Encarta-encyclopedie Winkler Prins (1993-2002) s.v. «christendom. §1.3 Scheidingen». Microsoft Corporation/Het Spectrum.
- ↑ Chazan, p. 5.
- ↑ Dawson, Christopher; Olsen, Glenn (1961). Crisis in Western Education, reprint edició, CUA Press. ISBN 978-0-8132-1683-6.
- ↑ E. McGrath, Alister (2006). Christianity: An Introduction, John Wiley & Sons, p. 336. ISBN 1405108991.
- ↑ «http://www.nrbookservice.com/products/BookPage.asp?prod_cd=c6664 Reseña de Cómo la Iglesia católica construyó la civilización occidental de Thomas Woods, Jr.». National Review Book Service. Archivat des de l'original, el 22 de agosto de 2006. Consultat el 16 de septiembre de 2006.
- ↑ Most, fuente citada en Church militant and church triumphant
- ↑ Veyne, Paul (2008). El somi de Constantino. El fi de l'imperi pagà i el naiximent del món cristià, Barcelona: Paidós. ISBN 978-84-493-2155-9. «La religió cristiana adquiria de colp talla "mundial"... El cristianisme tenia des de llavors com a pedrera este immens imperi que era el centre del món i que es considerava com coextensivo a la civilisació. Acabava de nàixer lo que durant llarcs sigles es dirà l'Imperi cristià, és dir, la Cristiandat»
- ↑ Inmortale Dei. Consultat el 28 de octubre de 2021.
- ↑ Paul Tillich, Religión y cultura secular, 1946
- ↑ Christopher Dawson, Christianity and European Culture CUA, 1998.
- ↑ Previ a eixe Gran Cisma migeval s'havien produït numeroses divisions entorn a punts teològics, en els que cada condena d'una opció per "heterodoxa" o "herética" suponia l'establiment de l'opció oposta com «ortodoxa» (gnósticos —l'opció oposta va ser la d'Ireneo—, arrianos —l'opció oposta va ser la d'Atanasio—, pelagianos —l'opció oposta va ser la d'Agustín—, nestorianos —l'opció oposta va ser la de Cirilo—, monofisitas —l'opció oposta va ser la León—, adopcionistas —l'opinió oposta va ser la de Beato—, etc.; véa es també adamisme, apolinarisme, marcionisme, donatisme, macedonianisme —pneumatómacos—, miafisisme, eutiquianisme —eutychianism—, diofisisme...). En els sigles centrals i finals de l'Edat Mija va haver en Europa Occidental un atre tipo de moviments religiosos que es varen caracterisar com heregies
les autoritats (bogomils, albigenses o càtars, arnaldistas, valdenses, petrobrusianos, enricianos, fraticelli, hussites, lolardos, etc.) L'utilisació d'estos térmens és des del seu inici pijorativa, com a conseqüència de la definició que un apologista fa de la teoria que pretén refutar i condenar. Són puix «heterònims» i no «autónimos» (és dir, noms donats pels adversaris i no pels propis —vejau exónimo i endònim—). En canvi, a sí mateixos s'autodenominen en els térmens «catòlic», «ortodox» i «reformat« (o «evangèlic») els que els seus adversaris denominen «azimita», «papiste» o «romaniste» (referint-se als catòlics —azimitas per combregar en pa ázimo, sense rent—), «cismático» o «prozimita» (referint-se als ortodoxos —prozimitas per combregar en pa comú, en rent— Prozimita Haereticus. Aneu est panis fermentati defensor. Haereses istae, Graecis attributae -Historia ecclesiastica, pg. 608-) i "protestant", "luterà", "calvinista" o "laicocéfalo" (referint-se a les distintes iglésies reformades). És el significatiu que Gore Vidal posa en boca de l'emperador Julià en el seu novela sobre el mateix: les denominacions "arriano" i "atanasiano" per a referir-se a les dos branques rivals del cristianisme de la seua época, no donant a cap el benefici d'una denominació autónima.
En totes époques ha condenat l'Iglésia els independents, els que s'oponen a les seues lleis, com els leviticos, branca dels nicolaítas, els aerianos, els agoniclitas, els nictagios, els erastianos, els consobalditas, i atres cridats petrobrusianos, henriquistas, cornaristas, valdenses, picardianos, ensabatos, runcarios, patarinos, wiclefitas, hussites, taboritas i orebitas, germans bohemio, pastoricidas, protestants, cameronianos, broronistas, anglicans, presbiterianos, puritanos, laicocéfalos, etc. La disciplina que varen establir entre ells, el seu sinodos, els seus teòlecs, ministres, superintendentes, etc., no interessen molt a un teòlec catòlic. (Nicolas-Sylvestre Bergier, [https
- //books.google.es/books?id=1s1QAAAAcAAJ&pg=PR52&dq= Diccionari de teologia], 1854, pg. 52). [[Pedro Apòstol|sant Pedro poc despuix, va escriure la seua segona epístola contra els hereges Simón, Menandro, Basílides i Carpócrates, que ensenyaven estranyes abominació. Els nicolaítas els superaven a tots en impurea. Es discutix si Nicolás, un dels sèt diáconos, va anar l'autor d'esta secta. Alguns Pares ho afirmen i diuen que, havent segut reprendido pels apòstols per haver tornat en la seua dòna, de la que s'havia separat per a guardar la continència, va inventar un error brutal per a defendre la seua acció, ensenyant que era necessari, per a alcançar la salvació eterna, mancillarse tots els dies en la impudicidad. Uns atres diuen que, quan els mateixos apòstols li varen reprochar que estiguera celós de la seua dòna, que era molt bella, ell la va fer vindre davant tota l'assamblea i li va permetre casar-se en qui ella volguera. I que, com si en esta acció haguera ensenyat a abandonar-se als plaers de la carn, alguns varen formar una heregia a la que li varen donar el seu nom de manera molt injusta, ya que mai va tindre una atra dòna que la primera en la que es va casar. Segons ells, les seues filles varen morir vérgens i el seu únic fill va conservar la seua purea fins a la mort. Afigen que va ser nomenat bisbe de Samaria. Estos abominables, que volien cobrir-se en la seua reputació, negaven la divinitat de Jesucrist per l'unió hipostática i dien que Deu solament havia habitat en ell. Sostenien que els plaers més illegítims del cos eren bons i sants, i que es podia menjar carn oferida als ídols. Poc despuix, canviant el nom que els feya massa coneguts, varen prendre el de gnòstics, és dir, sabio o coneixedors. Es varen dividir en atres sectes a lo llarc dels sigles i varen ser cridats fibionitas, estratióticos, levíticos i borboritas. Sant Epifanio descriu el seu obscenidades, que no es poden llegir sense horror, pero que permeten conéixer de quin monstruosas brutalitat és capaç l'home que no està governat per la gràcia de Deu. (Antoine Godeau, Histoire de l'Eglise, 1672, pg. 208). Pastoricidas - f. pl.- Nome, que es deu aos Anabaptistas anglesos, vos quaes, no século XVI, voltavam o seu furor especialment contra vos pares, assassinando-vos onde vos encontrassem. ([http://www.dicio.com.br/pastor
- ↑ El número de «iglesias» o «sectas» (según se quiera señalarlas peyorativamente o no) dentro del ámbito «protestante», «reformado» o «evangélico» es muy amplio (episcopalianos, presbiterianos, anabaptistas, hugonots, arminianos, gomaristas, puritanos, cuáqueros, metodistas, etc.
- ↑ Щенникова, fuente citada en Петровская икона Божией Матери
- ↑ Joachim I, Prince of Anhalt-Dessau